- Uy, me olvidé de tener hijos.
- ¿Crees que somos malas? Podemos ser peores.
- «¿Hazlo por mí?». Mierda pa tu boca.
- Me aburro, huele a pene.
- Dejé a mi marido por este jarrón…
Són alguns dels missatges que es poden llegir en els collages artístics de Femina Verbipotens, l’alter ego de la medievalista Helena Casas Perpinyà (Tarragona, 1992), qui, amb un sentit de l’humor àcid i sense complexos, planteja reflexions sobre tòpics que giren al voltant de la maternitat, les cures, les relacions afectives, la sexualitat o el matrimoni, entre molts altres temes.
la tarragonina helena casas perpinyà reflexiona sobre tòpics i dones
Aquestes creacions textuals s’integren, en alguns casos, en els seus fanzíns, publicacions breus i autoeditades on entremescla el cuquisme formal, de fons clapejats, brillants de colors, adhesius d’àlbum infantil de botiga de tot a cent i llacets bonics, amb el punkisme d’una sàtira estripada que provoca la riallada de sorpresa i que, en alguns casos —i ben intencionadament—, de ben segur que aconsegueix escandalitzar els homes de pell dura selectiva que accepten i exalcen la incorrecció política només quan els rema a favor.
Ja fa més de quatre anys que Casas va trobar, en el fanzín, les possibilitats d’expressió que li permeten traspassar les limitacions divulgatives del món acadèmic, tan sovint tancat en si mateix, del qual ella també prové. En plena preparació de la tesi doctoral, escapar una estona dels sistemes de citacions i de certes convencions formals per tal d’escriure literàriament històries —basades en fets històrics— i dotar-les d’imatges artístiques devia tenir, per a ella, un punt d’alliberament. En les seves publicacions, a banda de treballar l’aspecte visual, el text escrit pren una rellevància especial, amb propostes d’una condensació aforística i relats on —i per dir-ho a la manera de la Tarragona grafitera– brilla més que la petroquímica.
la medievalista aposta pel fanzín per tractar temes insòlits
La seva relació amb el món dels fanzíns ve d’uns anys ençà, quan amb uns amics van editar, a la ciutat, la revista «d’agitació mental» Tarraco profana (2011-2016), d’esperit contestatari i de difusió molt limitada en paper, en la qual s’aplegaven poemes, contes, il·lustracions satíriques i articles polítics, així com també rareses divertides com un manual okupa de l’enyorat Xupi. Aquella experiència col·lectiva fanzinera, a la ratlla de la vintena, va influir Casas, que es va convertir en lectora assídua d’aquest tipus d’obres. No va ser fins més endavant, però, amb el projecte propi de Femina Verbipotens, que va començar a desenvolupar, amb una autonomia plena, la personalitat artística que en l’actualitat la caracteritza.
Els temes que tracta en els seus fanzíns mereixen sovint la qualificació d’insòlits. De la nota al peu invisible d’allò que a escola ens havien prescrit que era «la Història» —és a dir, i, fonamentalment, pàgines i pàgines sobre homes que manen, homes que envaeixen i homes que guerregen—, Casas en fa surar exemples, de vegades anècdotes curioses, que, a contracorrent, contribueixen a canviar i redefinir els nostres marcs culturals.
Mentre Churchill continua sobrecitat —alguns amb prou feines si l’han llegit o en coneixen la trajectòria política—, Casas prefereix centrar-se, per exemple, en el testimoni de Mary Molony (1878-1921), la irlandesa que el va perseguir durant unes setmanes de 1908 amb una campaneta en una sèrie de mítings per haver bescantat el moviment sufragista.
Igual d’excepcional, o encara més i tot, es demostra un altre dels seus fanzíns biogràfics, el de Mary Toft (1701-1763), una camperola que per tal de no admetre que havia avortat va entabanar —i prou que se’n va sortir—els metges i l’opinió pública del Regne Unit del segle XVIII, que es va empassar que, enlloc d’un infant, havia parit conills.
casas combina la vessant acadèmica i artística
Femina Verbipotens també rescata continguts d’interès sobre anticonceptius, l’embaràs o el lesbianisme a l’edat mitjana, i destaca figures com la de Sor Juana Inés de la Cruz, que després de ser castigada a feinejar com a cuinera en el convent on vivia va resoldre, al segle XVII, que si Aristòtil hagués guisat hauria escrit encara més (i millor). Darrerament, també ha aprofundit en una relectura feminista del llibre bíblic de l’Apocalipsi.
Des de registres molt diferents, la doctora Casas, autora d’una tesi sobre la beguina mallorquina Elisabet Cifre (1467-1542) i investigadora del Centre de Recerca de Dones Duoda de la Universitat de Barcelona, i la Femina Verbipotens, fanzinera irreverent, formen dues cares d’una mateixa inquietud: la de conèixer i donar a conèixer la història de les dones —i no pas del patriarcat, tal com ella mateixa matisa. Amb una veu informal i propera, en els seus fanzíns també contribueix a desmentir, entre el públic no especialitzat, mites com el l’edat mitjana com a període d’obscurantisme i retrocessos.
vol donar a conèixer la història de dones i de l’edat mitjana
Qui vulgui seguir-li la pista, tan acadèmica com artística, en pot trobar uns quants treballs, en obert, a la xarxa. A banda, Casas condueix tallers creatius de fanzíns, un club de lectura sobre novel·les feministes a la Biblioteca Pública de Tarragona i un altre al centre social, artístic i cultural La Gata Insubmisa, on fa poc va arribar a teoritzar, en una xerrada, sobre la figura de la boja dels gats. Amb el fanzín, des de l’underground i l’autogestió, i rere la identitat de Femina Verbipotens, retalla i reconstrueix la història amb unes tisores i una cola diferents, que no són les de sempre, i ensenya el testimoni de dones que, al llarg dels temps, han estat exemple d’afirmació i de llibertat.
