23.7 C
Província de Tarragona
Dilluns, juny 10, 2024

Mostra de Teatre: Ofegats en alcohol, amb Meraki Teatre

Al centre, el personatge protagonista, parlant amb la seva germana, mentre una de les presències els observa.

«Sí, bec sempre, no puc parar». Unes quantes escenes abans que ho confessi amb paraules, l’actor s’estremeix a dalt de l’escenari mentre una cançó de música màquina martelleja l’ambient i la il·luminació pren unes tonalitats blaves. Les begudes alcohòliques han format part de la vida de la majoria de nosaltres. Hi hem recorregut en àpats, en celebracions, en estones compartides amb els amics, en moments de solitud, d’angoixa, de desamor o fins i tot d’eufòria. També se solen relacionar amb l’alliberament de la inhibició i amb el territori mític de les primeres sortides nocturnes i les descobertes de jovenesa. No per a tothom, esclar, però aquests usos han estat, i continuen estant, molt estesos en la societat. L’alcohol no es considera, habitualment, una droga, i quan es fa sovint es rebaixa amb l’adjectivació líquida del mot tova. L’obra que la companyia Meraki Teatre va portar a escena el passat dimecres 10 de maig al vespre al Teatre Tarragona, en el marc de la Mostra de Teatre Jove, n’explora, en canvi, un altre tipus de vincle. En recorda la cara menys amable, la que mena a l’abús i la dependència, la de l’alcoholisme.

Meraki Teatre es capbussa, des de la creació pròpia, en les vivències de l’alcoholisme

El text, de creació pròpia, que porta per títol La polseguera, pretén submergir-se en el complex món de l’addicció a partir de la història d’un jove sense esma que sent veus i que veu desesperat com la personificació de la culpa el controla des del carrer. Els personatges que interactuen amb ell, a excepció de la seva germana, no són més que presències fantasmagòriques —l’exparella, l’home d’ulls brillants, una mena de veu de la consciència—, el resultat dels deliris en què cau amb recurrència a causa de la dipsomania. A poc a poc, entre salts temporals, anirem comprenent que l’alcoholisme que l’ha portat a experimentar aquest tipus de situacions ha estat convocat per un dolor molt gran que té com a origen la pèrdua seca d’una persona estimada. «Fa més de tres mesos que va morir», se’ns revela a mitja representació, i just llavors, entre el públic, es deixen sentir uns quants sospirs d’esgarrifada sorpresa.

Tots els integrants de la companyia, en el col·loqui posterior a la representació.

La lluita de l’Alberto amb ell mateix pren forma de diferents fases, que no sempre es desenrotllen d’una manera lineal, com la negació, l’acceptació i la recaiguda. La germana, l’Alba, esdevé, en aquestes circumstàncies, un personatge cabdal, amb un pes dramàtic important, ja que tensa la corda cada cop que s’adona que el desgast de l’acompanyament no fructifica i la incomprensió mútua s’accentua. Els actors han de moure els fils invisibles dels seus personatges entre els silencis llargs, la inacció i la tendresa fraternal i els esclats de ràbia i la gesticulació agressiva de la frustració.

 

A La polseguera, Meraki Teatre suggereix que entendre l’altre no és tasca fàcil amb el simbolisme d’una jaqueta: només qui se la posa pot sentir el que veritablement aquest jove arriba a patir. «El més difícil és estimar-se a un mateix», se’ns hi revela, també. Dins d’una casa —una escenografia sòbria que omple l’escenari amb el mínim necessari—, i amb la bellesa corprenedora d’«Izarren Hautsa», de Mikel Laboa, aquest grup de teatre ens manifesta que som pols, i que un mal cop de vent pot fer-nos perdre l’equilibri. En la darrera escena, els ulls dels espectadors es fixen en uns peus que es descalcen.

 

Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Xènia J. Martos, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here