A dalt de l’escenari, un pèndol oscil·la a banda i banda i amb el seu moviment hipnòtic aconsegueix fer ballar els pensaments i desitjos dels que s’hi sotmeten. La situació pot recordar, entre el públic més cinèfil, La maledicció de l’escorpí de Jade (2001), de Woody Allen, una pel·lícula on dos treballadors d’una assegurança que es porten a matar acaben inexplicablement enamorats i subjugats a les intencions fosques d’un mag. De manera similar veiem com, a La clínica dels embolics, una dona amb una cara tramposa s’aprofita dels seus poders de manipulació entre els pacients. La doctora, d’aparença immaculada però moguda per una cobdícia sense límits, no té cap vergonya a l’hora d’enganyar els qui, en teoria, hauria d’atendre.
Amb una clara vocació còmica, Lestonnac-L’ensenyança va portar a escena, el passat dilluns 15 de maig, a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, aquesta obra d’Adelaida Frías que, entre despropòsits i personatges arquetípics, ens condueix cap a la reflexió sobre els límits de la manipulació humana. No és balder que la doctora en qüestió dugui un nom tan connotat com el d’Esperança. ¿Quantes vegades no ens han pres el pèl, per mitjà d’aquesta paraula prometedora? El text evidencia com d’enredables podem arribar a ser, no només amb pèndols. Al final de la representació, la doctora es postula com a candidata en uns comicis i rep el suport de incondicional dels usuaris de la clínica.
‘La clínica dels embolics’ evidencia com de manipulables podem arribar a ser
L’espectacle triat per aquest grup de teatre jove, de 1r de Batxillerat, conformat enguany per un elenc d’actrius, té la gràcia també de recordar-nos que, en un passat no tan llunyà —gens, de fet—, anàvem pel món amb mascareta i unes quantes reserves en les nostres interaccions socials. Les actrius es ruixen amb desinfectant i es bronzegen amb gel hidroalcohòlic. El públic, molt entregat, riu, pren fotografies amb el telèfon mòbil i, en alguns casos, rememora amb comentaris en veu baixa els temps d’una crisi sanitària que a la majoria ens va agafar desprevinguts i que continua prou present en la memòria recent.
Una princesa i la seva ajudant de talons impossibles, una esportista perfeccionista que es deixa entabanar per les dones de la neteja i acaba fregant el terra amb la intensitat d’una jugadora de cúrling, una artista famosíssima de la música urbana esgotada per la fama, una noia obsessionada a fer comptes compulsivament… Des d’un món de ficció on ningú no acaba de girar rodó, l’obra convida a passar una estona despreocupada i deixar-se emportar per la capacitat d’entreteniment del teatre. Ja sigui a l’escenari o des de la platea, baixant-ne les escales, les actrius també transmeten la sensació de fruir de l’experiència. Encapçalades pel professor Sergi Martí —a qui els alumnes professen, any rere any, una estima genuïna, que es demostra sempre en la salutació final—, sembla que han sabut fer pinya i sobreposar-se a obstacles com l’aprenentatge del text.
Més enllà de tot plegat, i potser sense adonar-se’n —qui ho sap, hem de confessar que no els hi ho hem preguntat—, les joves, amb aquesta obra, també traslladen una advertència útil als adults. En el desenllaç de la representació, l’únic personatge que havia sospitat de les bones intencions de la doctora, i que l’havia volgut inspeccionar, es deixa comprar a canvi d’una posició còmoda. Fent volar la imaginació, el teatre ens aterra. S’acosten eleccions de veritat, i els majors d’edat hi estem convocats a votar. Les primeres seran municipals. Entre els candidats no hi haurà la doctora en qüestió, ni previsiblement tampoc cap pèndol, però de ben segur que s’hi deixaran veure, o entreveure, promeses pròpies dels enredaires. Que el teatre ens acreixi l’esperit crític.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Estela Domingo, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
