Les últimes eleccions municipals es van dur a terme abans de la pandèmia. El món en el que avui vivim queda lluny d’aquella primavera del 2019 en què un creixement continuat del PIB feia pensar amb optimisme en relació amb el futur econòmic, i en què el país encara afrontava la metabolització de l’1 d’octubre, en el marc del judici contra els membres dels Govern de Catalunya i els líders civils implicats en l’organització del referèndum.
Des del punt de vista polític, efectivament, estàvem encara en un escenari on la possibilitat d’un estat propi continuava interpel·lant l’opinió pública, i la posició de l’Estat en relació amb la qüestió catalana suscitava un rebuig notable entre la ciutadania de Catalunya. Aquella tardor del 2019, de fet, una vegada dictada la sentència, es van produir encara unes mobilitzacions massives al carrer en relació amb aquesta qüestió. Uns mesos després, però, el confinament decretat davant de la pandèmia ho alterava tot, també pel que fa a l’agenda d’un govern municipal que encara no havia complert el primer any.
“el context global i nacional ha canviat molt en 4 anys enmig de la incertesa”
Encara que, fins a cert punt, la normalitat s’ha restaurat —tot i que, segurament, les nostres vides han canviat en aspectes profunds i l’experiència d’aquells mesos ens ha marcat per sempre—, encarem una nova primavera electoral en un context molt i molt diferent del d’aleshores. Mentre la qüestió nacional sembla haver entrat en una fase d’estancament -davant de les dificultats notòries de les forces independentistes de trobar un relat convincent en relació amb la construcció de vies plausibles per fer efectiu el seu objectiu polític-, el marc global es va definint a partir de dinàmiques estructurals, com la crisi energètica o l’emergència climàtica, l’impacte de les quals s’agreuja en el context de la Guerra d’Ucraïna. D’altra banda, la polarització política es va intensificant arreu, com mostren les eleccions brasileres de fa uns mesos. El context global i el context nacional han canviat, sense que es pugui desbrossar un escenari futur plausible rere el teló de la incertesa.
“tarragona encara no ha pogut digerir la industrialització salvatge de fa 50 anys”
En el debat local, afloren els temes recurrents, que tenen a veure amb una estructura urbana que encara no ha pogut digerir l’impacte de la industrialització salvatge dels seixanta i dels setanta. Aquell procés traumàtic va aguditzar les dinàmiques de periferització i dependència del Camp de Tarragona, de les quals se’n deriva també una situació financera estructuralment precària per als poder públics locals, la qual es posa de manifest, en el cas de Tarragona, en la incapacitat per tirar endavant projectes en relació amb diversos elements simbòlics de la trama urbana.
“cal encarar dèficits històrics en una situació econòmica volàtil”
D’altra banda, la implantació de la gran indústria va venir acompanyada d’uns dèficits notoris de cohesió social agreujats per la dispersió geogràfica que el temps ha consolidat. Aquests dèficits històrics cal encarar-los avui en un context diferent, definit per una situació volàtil en l’àmbit financer —com posa de manifest el col·lapse borsari recent de Credit Suisse—, una crisi energètica en curs que impacta en els preus i que avança la necessària transformació del model a mitjà termini, així com els efectes cada vegada més notoris del canvi climàtic.
Efectivament, encara que només han passat quatre anys, la situació és molt diferent de la de 2019, quan Pau Ricomà va accedir a l’alcaldia afavorit pel desgast del seu antecessor, Josep Fèlix Ballesteros, i la inexistència d’un projecte col·lectiu creïble i engrescador davant del fracàs dels Jocs del Mediterrani. El mandat del consistori actual s’ha estès al llarg d’un període de canvi sistèmic a tots els nivells, cosa que fa molt incerta quin efecte electoral pot tenir la condició d’alcalde.
“no es percep un projecte col·lectiu per cohesionar una ciutat fragmentada”
De fet, després de quatre anys de govern de l’actual equip, marcats, en bona part, pels efectes de la pandèmia, tampoc avui no es percep cap projecte col·lectiu capaç de cohesionar una ciutat encara fragmentada i desestructurada. Aquesta és la qüestió crucial que haurà d’afrontar el govern municipal futur, que sortirà d’un consistori sobre la composició del qual és difícil fer apostes. Efectivament, a banda de les circumstàncies locals, és difícil d’establir quina projecció poden tenir les dinàmiques tectòniques que afecten el mapa polític tant a escala espanyola com catalana, així com també els efectes d’una abstenció previsiblement elevada.
“el nou ajuntament haurà d’afrontar un dels períodes més determinants de la història”
En tot cas, aquest consistori haurà d’afrontar un dels períodes més determinants en la llarga història de la ciutat, en el qual les crisis superposades a nivell global i les transformacions socials, econòmiques i tecnològiques que hi van aparellades demanaran imaginació, criteri i valentia a mesura que impactin sobre una trama ciutadana vulnerable i disgregada.
“caldrà aixecar la mirada i unir esforços”
Abans de les eleccions, sembla que allò que més preocupa són les projeccions sobre els resultats i, de fet, és natural que sigui així, en la mesura que determinaran quines persones i quines tendències polítiques seran decisives en la resposta institucional als reptes que una determinada societat afronta. Tanmateix, a dia d’avui, els reptes són d’una dimensió tan enorme que reclamen la nostra atenció també en període electoral, perquè, en definitiva, més enllà de la configuració del consistori i de la composició d’un govern municipal que ben probablement serà de coalició, exigiran la superació de las dinàmiques partidistes atiades per la competència electoral per poder aixecar la mirada i unir esforços per arribar a bastir un projecte de ciutat realista i inclusiu en el temps incert i problemàtic que ens ha tocat viure.
