La guerra deu ser gairebé tan antiga com els éssers humans mateixos. A la Ilíada d’Homer, encara que revestida d’èpica, ja hi apareix descrita amb el mot «funesta», i en les societats prehistòriques s’han documentat rastres de massacres que són premonitòries. Sembla com si no poguéssim desempallegar-nos dels actes de violència, com si els portéssim massa integrats.
L’obra Peus descalços sota la lluna d’agost (2008), de l’escriptor Joan Cavallé, representada el passat dimecres a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona per la companyia Vis de Vanadi, referma la idea que, de la Troia homèrica a la Bagdad de les falses armes de destrucció massives —i més enllà—, no hem canviat pas tant, en certes coses. El text, profund i emotiu, parteix dels efectes d’una guerra pròxima i concreta, la de 1936, per fer-nos transitar —des dels silencis generacionals de postguerra fins als records dolorosos que suren— entre universals com la mesquinesa, la crueltat, la por o la culpa.
vis de vanadi ha triat enguany una obra de l’escriptor joan cavallé busquets
«La terra amaga més que no ensenya», hi adverteix un dels personatges. En un poble petit i aïllat, on els habitants es vanten de la tranquil·litat que s’hi respira i de no haver viscut fets traumàtics durant el darrer conflicte bèl·lic, uns arqueòlegs descobreixen cinc cadàvers. El desencadenant argumental recorda la lletra de la cançó «45 cerebros y 1 corazón» (2017), de Maria Arnal i Marcel Bagés. Durant la representació, els ossos sobrevolen l’escenari —sobri, carregat només de simbolisme— i els difunts, una família de refugiats, prenen la paraula per contar les atrocitats que van patir a mans dels soldats vencedors i per demanar, a tots els qui se n’assabenten, un compromís: «Recordeu-vos de nosaltres, recordeu-vos de nosaltres».
La tensió entre memòria i desmemòria desvetlla el neguit, entre els veïns, d’haver-se de mirar en el mirall d’un passat que els avergonyeix. Sovint ens repetim per què recordem —per educar en valors, per no badar en el present, per no repetir la barbàrie en el futur, etc.—, però les resistències d’alguns personatges a parlar d’allò que en el fons ja sabien també ens obliguen a plantejar-nos: i per què oblidem?
La tria d’aquesta peça magnífica —guardonada amb el Premi 14 d’abril de teatre sobre la Memòria Històrica el 2008 i el Serra d’Or a la millor obra teatral el 2010—, que va ser consensuada entre els actors i el director Eloi Isern, demostra una gran ambició. Malgrat la complexitat i el repte, no sempre reeixit, d’haver d’interioritzar determinades intervencions, els joves, joveníssims actors, reconeixen, en el col·loqui posterior a la posada en escena, que la lectura els va interessar molt des d’un inici.
Peus descalços sota la lluna d’agost, estrenada el 2011 sota la direcció d’Albert Mestres —amb un elenc d’actors entre els quals figurava, entre d’altres, la tarragonina Mercè Anglès—, ja va passar per la Mostra de Teatre Jove l’any 2016 amb (H)istrionis Teatre. Aquesta vegada, amb Vis de Vanadi, s’emporta els silencis més totals —telèfons mòbils inoportuns a banda— i l’aplaudiment més durador, fins ara, d’aquesta 30a edició. Entre el públic del Teatre Tarragona, amb aquells ulls petits i clars que sembla s’hagin esforçat a observar-ho tot, Joan Cavallé, assegut a la quarta fila, també aplaudeix.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumne Fèlix Vidal Arís, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
