23 C
Província de Tarragona
Divendres, juliol 12, 2024

Mostra de Teatre: «L’ésser expressiu» i el teatre íntim d’Snop

Les coreografies van ser un dels grans atractius de la representació.

Els humans hem sentit, des de fa milers d’anys, la necessitat d’expressar-nos per vies artístiques. En tenim mostres a les coves prehistòriques i als museus d’art contemporani, en tauletes i pergamins antics i en llibres actuals, ja siguin en paper o digitals, en gravacions musicals de tot tipus i en pel·lícules. Les arts escèniques, vistes en directe, són la demostració vivificada d’aquest llegat cultural que ens acompanya i ens defineix. Som «éssers expressius», en definitiva, i ho podem ser de moltes maneres i per moltes raons, tal com apuntava la companyia SNOP, conformada per alumnes de la modalitat artística de batxillerat de l’Institut Pons d’Icart, a L’ésser expressiu sense la soga al coll, l’obra que va portar a escena el passat dimecres 24 de maig al vespre a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona.

En aquesta representació teatral els joves no només exploraven els fonaments de l’art, sinó que entomaven el repte d’una manera artística, oferint una classe de sensibilitat. L’ésser expressiu sense la soga al coll s’inspira en un poemari de Gonzalo Cunill i està confegida a base de fragments discontinus que aiguabarregen teatre de text, dansa i actuacions musicals. Per mitjà d’aquesta combinació, els actors transportaven l’espectador per situacions i emocions que poden desvetllar el fet artístic, com la mort, l’amor, la melancolia, l’angoixa o l’alegria, convocades amb imatges poderoses com la d’una parella que la pèrdua separa per sempre més i que clou amb la morta alçada amb els braços en creu. També es reflectien, durant l’actuació, el vertigen de posar-se davant d’un públic i la ràbia i la impotència provocades per una crisi de creativitat, entre d’altres.

La companyia snop, conformada per alumnes de l’institut pons d’icart, s’ha estrenat enguany a la mostra

Detalls com la lluita dansada entre dos actors amb una coreografia precisa i emocionant, el xiscle d’un cotxe abans de l’impacte fatal o les imatges audiovisuals d’una carretera on es mostra el món rabent en què vivim, creaven un imaginari ric i divers en llenguatges i  també en referències, que anaven des del cervell sec de tant llegir del Quixot i l’obertura de la cinquena simfonia de Beethoven, fins a una versió de «Perhaps, Perhaps», «I feel good» de James Brown o una rastellera de veus de «reality» que reconeixien que anaven molt drogades. Tot hi tenia cabuda sense desentonar, en un collage dramàtic molt ben travat.

L’espectacle aconseguia provocar reaccions en el públic tant en els moments més humorístics com en els d’una major càrrega lírica.

Durant els tres quarts d’hora d’actuació, el públic no es va contenir en els aplaudiments, que van emergir en diversos canvis d’escena, i tampoc no va dissimular l’entusiasme en el col·loqui posterior, celebrat, com és habitual, en el vestíbul del Teatre Tarragona. Aquesta estona final va servir perquè el director, el professor Juan Carlos Elijas, reconegués com d’influents poden arribar a ser les connexions establertes per l’atzar i expliqués com va descobrir que l’argentí Gonzalo Cunill és net d’Antoni Cunill Cabanelles, actor del Teatre Íntim d’Adrià Gual, renovador de l’escena teatral catalana de començaments del segle XX, i que els va servir com un punt de referència.

Convé recordar que del pas per l’Institut Pons d’Icart ja n’havia sortit, el 2008, el grup Seven 6, que va participar a la Mostra una pila d’anys amb propostes, en algunes ocasions, d’allò més suggestives. Encara que alguns dels actors d’Snop ja parlessin de l’experiència viscuda tan sols uns minuts abans en passat, des del públic, i, en concret, des d’altres companyies de la Mostra, se’ls van animar a continuar fent teatre. A la representació, en tant que finita i efímera, els joves d’aquest grup de Pons d’Icart es referien a «la paraula, la dansa i el cos que no haurà de tornar». Nosaltres, però, esperem que tornin. «Sortiu, éssers expressius, i mostreu-vos tal com us hem conegut». Si pot ser, unes quantes vegades més.

Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Ainoa Castañón Martínez, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here