15.5 C
Província de Tarragona
Dimarts, febrer 20, 2024

El cava, la festa i el futur de Tarragona

El riu Francolí al seu pas per Tarragona. Foto: David Oliete.

Molt probablement, la majoria dels lectors que encetin aquest article estaran convençuts que la Terra és una esfera sense necessitat d’haver-la vist amb els seus ulls (tret que algú sigui astronauta). És a dir, es tracta de persones plenament capacitades per considerar les evidències que presenta la ciència. Val a dir que la rodonesa del planeta on vivim era ben coneguda des de fa milers d’anys, entre altres, pels navegants. Allò que va aconseguir Eratòstenes cap a mitjan segle III aC, va ser calcular-ne el radi de Terra, “simplement” aplicant mètodes en què es basaria posteriorment la trigonometria. Sensacional.

“EL CREIXEMENT INFINIT NO ÉS POSSIBLE EN UN PLANETA FINIT”

El sapiens, però, no sempre fem honor al nom. El descobriment d’una energia abundant, fàcil de manipular i d’una enorme potència com és el petroli, ens ha jugat una mala passada. Explotada de manera massiva des de mitjans del passat segle XX sota la idea del creixement il·limitat, ens ha portat davant una situació nova i molt perillosa. Ens trobem davant una contradicció irresoluble: el creixement infinit no és possible en un planeta finit, però el sistema està dissenyat per créixer constantment, a qualsevol preu. Malgrat les nombroses crisis que l’espècie ha hagut de superar, per primera vegada hem arribat a gratar els límits biofísics del planeta. Com adolescents borratxos en una festa, juguem amb foc sense voler-nos a donar que les cortines han començat a cremar i nosaltres som dins.

Anella Verda de Tarragona. Foto: David Oliete.

Investigadors i científics fa més de mig segle que tracten d’advertir-nos com pot acabar la festa si no canviem el rumb. El 1971, el matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen va publicar The Entropy Law and the Economic Process, on criticava que l’economia clàssica no té en compte la degradació de la matèria i l’energia ni les lleis de la termodinàmica. Malauradament, aquella visió econòmica encara és incomprensiblement la predominant. L’any següent va arribar el famós informe Els límits del creixement, de Donella Meadows i del grup de dinàmica de sistemes del MIT, on s’advertia que si no es frenava el creixement exponencial de l’economia, es desestabilitzarien els delicats equilibris dels cicles naturals, s’arribaria a un declivi en l’extracció de minerals, es produiria una important pèrdua de biodiversitat i, finalment, un descens greu de la població humana. És a dir, alertaven d’un possible col·lapse en la primera meitat del segle XXI per un xoc amb els límits físics del planeta. El 1992, els mateixos investigadors van publicar Beyond the límits, on es revisava i es confirmaven els càlculs de l’informe inicial.

“fa 50 anys ja ens alertaven d’un possible col·lapse”

Més recentment, els advertiments emfàtics i directes —poc habituals entre els científics— han arribat per part de l’IPCC, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. Es tracta d’un organisme internacional que depèn de les Nacions Unides, amb seu a Suïssa. Va ser creat l’any 1988 per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i pel Programa Ambiental de les Nacions Unides per estudiar i recollir la recerca sobre l’evolució del canvi climàtic. El darrer informe, el de 2021, sembla que va ser filtrat a la premsa per tal d’evitar que pogués ser manipulat pels poderosos lobbies de l’energia. En el document es cridava a actuar de manera urgent per evitar els pitjors escenaris i es considerava que el decreixement material de l’economia constituïa quelcom necessari i inevitable. De veritat algú pot pensar que pràcticament el conjunt de la comunitat científica internacional està equivocada? Que l’ONU és una organització antisistema?

“el decreixement de l’economia és necessiari i inevitable”

En aquests moments, és aclaparador el nombre d’estudis que alerten de la gravetat de les conseqüències de continuar amb l’actual sistema de consum de recursos. Per exemple, busquin a YouTube alguna de les conferències de la professora d’enginyeria de la Universitat de Saragossa, Alicia Valero. Aquesta experta internacional en el càlcul de disponibilitat de matèries primeres adverteix, de manera absolutament pragmàtica, de la impossibilitat del reciclatge infinit i del límit en l’ús de minerals. Un exemple: les previsions d’electrificació que preveuen els més optimistes exigiria la descoberta, cada any, d’una mina de coure com les més grans que estan en actiu actualment. I això poden estar segur que no passarà. És a dir, ras i curt, qualsevol qui continuï prometent el creixement constant, mantingut i infinit de l’economia, conscientment o inconscientment, els està enganyant i posant-nos a tots més en perill.

“això té una importància cabdal en les pròximes eleccions municipals”

Aquest fet cobra una importància cabdal davant de les pròximes eleccions municipals. Per què? Hi ha un ampli consens en considerar que el paper de la gestió municipal, cada vegada serà més important en un món que inicia processos de desglobalització i de relocalització, en un context de creixent escassetat energètica. Els pobles i ciutats que millor es preparin i s’adaptin als canvis, aconseguiran que els seus habitants visquin millor. Així de senzill. I, encara que sembli una paradoxa, tenim molt a guanyar amb els canvis que cal fer. A partir de tenir les necessitats bàsiques i de seguretat cobertes —recordin la piràmide de Maslow— la resta de necessitats per a ser feliços no les cobreix el consum (amistat, afecte, autorealització, etc.), malgrat que el bombardeig constant de la publicitat suggereixi el contrari. Intentin recordar els moments més feliços de la seva vida i comprovin a què estan vinculats.

“cal transformar les ciutats en espais més saludables i acollidors”

En aquest sentit, la transformació de les ciutats en espais més verds, menys contaminats, més saludables, més acollidors, més humans, és un dels casos més evidents dels beneficis dels canvis. Tal com defensa l’investigador i divulgador Antonio Turiel, lluny del catastrofisme dels qui s’entesten a seguir un camí que ja sabem on ens porta, tenim la possibilitat d’assentar les bases d’un futur per ser viscut amb dignitat i felicitat. Un futur per a nosaltres i els nostres fills on es podria continuar gaudint d’un bon nivell de vida, però no continuar amb el mateix estil de vida, de consum i de malbaratament desenfrenat actual.

“l’orientació del nou poum és la més sensata que ha tingut mai tarragona”

Concretem una mica més. En el cas de Tarragona, per exemple, en aquest moment s’està en procés de redacció del nou POUM. Es pot discrepar en aspectes concrets que assenyala, es pot considerar que cal més o menys radicalitat, però l’orientació general dels plantejaments de l’ordenació urbana és la més sensata que mai ha tingut aquesta ciutat. Intentar corregir els errors del passat —que tant afecten les arques municipals— i procurar que no siguin els interessos immobiliaris privats els que dissenyin la ciutat, és prudent i encertat.

“és bo procurar que els interessos privats no dissenyin la ciutat”

Res que no tingui en compte la crisi climàtica serà prudent, encertat ni bo per al bé comú. És per això que és aconsellable analitzar detingudament algunes de les actituds i propostes que estem veient en aquesta campanya electoral; una campanya, per cert, amb mostres d’agressivitat i mesquinesa com no s’havia vist mai. Potser el rumb urbanístic actual no acaba de respondre a determinats interessos particulars. En aquest sentit, torna a aparèixer un lema tan gastat com “cal créixer per garantir un preu baix de l’habitatge”. L’argument cau pel seu propi pes si es té una mica, només una mica, de memòria col·lectiva. La crisi de les hipoteques —que encara no l’han superat moltes famílies—, és un exemple ben recent. Tothom recorda com a Llei de liberalització del sòl d’Aznar (1998) s’hi va sumar a la barra lliure pel crèdit que oferien les entitats financeres, mentre els ajuntaments aprovaven nous plans urbanístics de grans creixements. El resultat va ser una enorme bombolla immobiliària que hem acabat pagant tots. El cas és que, malgrat haver-hi totes les facilitats possibles des d’una perspectiva liberal (accés al sòl i accés al finançament), els preus van arribar a nivells mai vistos.

“en aquesta campanya electoral veiem molta agressivitat i mesquinesa”

Aquesta mena de frases i lemes no estan lliures de dosis de condescendència i de cinisme. Curiosament, però, no es parla mai de possibles alternatives, com per exemple, la política d’habitatge d’Euskadi, on fa dècades que plantegen les coses de manera molt diferent. La llei de 1994 ja determinava que el 65% del sòl residencial urbanitzable s’havia de dedicar a habitatge de protecció pública, el 20% en cas de reforma interior. El 2015 es va aprovar incrementar al 75% la primera xifra! Amb polítiques així, els bascos disposen del 29% de l’habitatge protegit de tot Espanya destinat a lloguer tot i ser només un 5% de la població. Evidentment, els resultats de les dues opcions (neoliberalisme o polítiques valentes amb consciència social) són prou diferents, i els beneficiats també.

“l’urbanisme té un paper clau en mitigar els efectes de l’emergència climàtica”

Posats a reflexionar, caldria preguntar-se a què responen expressions com el “creixement natural” de la ciutat, quan tothom sap que el creixement urbanístic ve dictat pel planejament i, per tant, de “natural” no en té res. Tot és resultat d’opcions, ideologies i interessos, i, a hores d’ara, el principal interès col·lectiu demana afrontar els reptes que ens planteja l’emergència climàtica. L’urbanisme pot tenir (o no) un paper clau en mitigar les conseqüències i adaptar-se a la nova realitat. L’urbanisme té molt a dir en relació amb aspectes com la mobilitat, els refugis climàtics, la producció d’aliments de proximitat, la biodiversitat, etc. Ens calen ciutats que liderin els canvis, no que hi arribin tard, que cuidin i protegeixin als seus habitants, a tots els seus habitants.

“el primer pas per afrontar un repte és no negar-lo”

Les crisis sistèmiques a què estem abocats, no són un aspecte més de la realitat. Som davant el repte més gran al qual s’ha enfrontat probablement la Humanitat. Ens agradi o no, tot té a veure amb la crisi climàtica, l’energètica i la de biodiversitat. Les polítiques migratòries seran climàtiques, les internacionals, les d’habitatge, educatives, sanitàries, de gènere, etc., totes.

Prop del Mèdol. Foto: David Oliete.

El primer pas per afrontar un repte és no negar-lo; el segon, procurar aprofitar de manera intel·ligent tot allò de positiu que comporti. Davant d’unes eleccions, hauríem d’estar discutint sobre les millors maneres per adaptar-se als nous temps. En canvi, hi ha qui continua defensant que la Terra és plana; veritables negacionistes que prometen més cava i més festa, que aquesta no s’acabarà mai i que tot pot continuar igual. Una mirada atenta permet descobrir que, la majoria no estem convidats a la seva festa, però que, en canvi, ens tocarà pagar-la, inclosos els qui encara estan per néixer.

“alguns candidats neguen les evidències per ignorància o per interessos privats”

La negació de les evidències per part d’alguns candidats i partits sembla que només pot respondre a dues raons: o bé a una ignorància supina sobre el moment que ens toca viure, o bé a interessos privats —més o menys amagats—, que passen per davant de les necessitats del bé comú. El filòsof francès Bruno Latour ho va explicitar clarament: les elits són plenament conscients del futur i estan disposades a sacrificar el que calgui per acaparar la quantitat més gran de riquesa possible, mentre això sigui possible. El seu és un futur de búnquers. Com diu l’antropòloga i activista Yayo Herrero, el propòsit que ha de guiar la política en aquest context de crisi ecosocial, és el de sostenir vides dignes ara i en el futur.

Tots els que exercim de pares somiem que els nostres fills prenguin decisions amb responsabilitat i no impulsivament. Les que prenguem nosaltres aquests anys que venen determinaran el futur. Les societats van desaparèixer al llarg de la història, no ho van fer per cap maledicció divina, sinó per insistir en decisions equivocades. Es tracta de tocar de peus a terra, d’analitzar fredament que hi ha darrere les diferents propostes, i deixar el pensament màgic pels bons escriptors i el cava per Nadal.

AUTORS: Rafael López-Monné i Blai Mestres

Rafael López-Monné
Rafael López-Monné
Fotògraf. Geògraf, docent a la URV
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here