20 hores. Ja hi ha gent fent cua a les portes del Teatre Tarragona. Encara falta una hora per a la representació.
20.17 hores. La cua comença a enfilar-se carrer de Girona amunt, camí de la Rambla Vella. En veure la multitud, un noi se sorprèn i, d’una manera espontània, se li escapa: «Però si hi ha mitja Tarragona!».
20.37 hores. S’obren les portes del vestíbul del teatre. Més de 600 persones hi accedeixen.
Ni Histurions, ni Histèrics, ni Histriònics: (H)istrionis Teatre. Potser encara queda, a Tarragona, algun periodista o gestor cultural despistat —o potser poc professional—que no sabria escriure’n el nom com pertoca, però no seria pas perquè el grup no s’hagi donat prou a conèixer en aquests deu anys de vida teatral a la ciutat. Una dècada que ha donat molt de si, en la qual han explorat gèneres, autors i obres diverses —de Vicent Andrés Estellés i Joan Oliver a Joan Cavallé o Toni Cabré, i del teatre de carrer als escenaris—, i durant la qual s’han consolidat, definitivament, com una companyia amb una inclinació natural, gairebé inevitable, cap a la comèdia.
llargues cues prèvies i molts aplaudiments al final de la funció
Enguany, en plena celebració de l’aniversari, s’havien proposat de recuperar una de les seves obres més celebrades, de creació pròpia, que van estrenar a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona de l’any 2015. Sabedors d’aquesta intenció, la majoria dels qui havíem assistit a aquella funció prèvia, esperàvem reviure’n els mateixos tons, encara que fos, aquesta vegada, en forma de musical. Ells, però, no en tenien suficient amb el repte de cantar i aprendre’s algunes coreografies, que per a alguns actors ja significava —com reconeixien en el col·loqui— un salt d’exigència important. El dilluns 29 de maig al vespre, al Teatre Tarragona, (H)istrionis va oferir al seu públic fidel un regal: una adaptació repensada i reescrita per a l’ocasió. Era El sofà dels mentiders en versió musical, sí, però no només.
Al text original, obra de Jorge Pérez de la Torre (i publicat per Silva Editors l’any 2016, amb pròleg de l’escriptor i filòleg català Miquel Gibert), s’hi aiguabarrejaven fragments nous que dotaven la representació d’un caire metateatral i que reforçaven els moments d’enrenou i d’hilaritat. Durant l’espectacle, doncs, es podien resseguir els embolics sòrdids de tres parelles benestants tarragonines (els Montoliu, els Fortuny i els Llimós), que es retrobaven al voltant d’un sofà senyorial on es desfermaven les passions més mundanes, però també s’hi anaven traspuant, a còpia d’interrupcions sobtades, detalls que permetien conèixer millor la història, el tarannà i els components d’(H)istrionis Teatre.
Per celebrar el seu desè aniversari, el grup reconverteix «el sofà dels mentiders» en musical
Així, per exemple, s’hi ironitzava, entre d’altres, sobre la manca de puntualitat d’Arnau Fà (Arnau Fà Tard), que contrastava amb l’aparent rigidesa formal del majordom amb aires britànics que encarnava a dalt de l’escenari, i es feia molta conya sobre la generositat de l’amor propi de Jorge Pérez de la Torre, que es presentava a si mateix amb un reguitzell de càrrecs —fundador, actor, director i autor de la companyia— i com una mena de Joel Joan passat pel sedàs de la tarragonor i d’un refinament d’aspiracions aristocràtiques.
Les referències no es limitaven a fixar-se de portes endins, amb diverses col·laboracions i l’aparició, fins i tot, del gos de Bup, bup! (2021); també carregaven contra el Consell Assessor de la Mostra de Teatre, contra els telèfons mòbils que sonen entre el públic durant les actuacions i contra Tornavís Teatre, en aquest darrer cas, amb unes quantes cleques de simpàtica mala bava. L’element satíric també hi prenia un cert protagonisme, amb comentaris sobre la família Pujol o sobre l’espectacle inaugural de Santa Tecla 700, i amb alguna al·lusió subtil al Ball de Dames i Vells («Ara fes-te la punyeta!»).
Passat i present de la companyia confluïa en aquesta adaptació commemorativa que el públic va rebre amb entusiasme. Antics actors d’(H)istrionis Teatre, com Bet Font o Èric Pujol, hi feien acte de presència des de la platea, amb algun tipus d’intervenció o altre, mentre que entre l’elenc actual, un cop més, es palesava que (H)istrionis Teatre es manté amb la il·lusió i les energies intactes, com van demostrar les actuacions dels ja esmentats Pérez de la Torre i Fà, però també de Vanesa Ureta, Marta Echevarría, Óscar Balanyà, Sergi Fernández, Laia Font i, en particular, Evan Dedes, la darrera incorporació del grup, que va assumir diferents papers i es va reivindicar en un monòleg sobre els joves.
passat i present de la companyia conflueixen en el nou muntatge
Menció a part mereix la música de l’espectacle, composada per Magí Capdevila, un tarragoní talentós de qui, malgrat la timidesa visible, els integrants d’(H)istrionis Teatre estan convençuts que tornarem a sentir a parlar més aviat que tard, així com també el treball d’escenografia, amb uns retrats emmarcats que homenatjaven la trajectòria del grup, i el bon aprofitament dels recursos lumínics. Una execució rodona que es mereixia, com a colofó, la salutació característica de la companyia, picant tres cops a terra amb el peu.
Després de dues hores de funció, els concurrents, alçats de les butaques, van voler agrair els esforços de l’equip d’El sofà dels mentiders amb un llarg i fort aplaudiment. Agradin més o menys aquest tipus d’obres —en el terreny dels gustos hi ha tantes possibilitats com persones—, es fa difícil pensar que algú pugui refutar-nos si ens aventurem a dir que es tracta de l’obra més ben travada i més ben equilibrada que hagi portat a escena (H)istrionis Teatre a la Mostra. La demostració que aquests deu anys d’estima pel teatre i d’implicació voluntariosa han donat els seus fruits.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Vera Navarro Rodríguez, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
