«Ens ho empassarem tot com si no hagués passat res». «Negarem la realitat». «Tot anirà bé». Dues joves psicòlogues que treballen i viuen juntes s’intenten convèncer, d’aquesta manera, que podran sobreposar-se a la mala notícia que els acaben de donar: el propietari les farà fora del pis a final de mes perquè necessita endossar-hi la seva filla repel·lent i consentida. Es veu que no en tenien prou amb haver de passar consulta des de casa com a autònomes, amb una cartera de clients gruixuda i uns ingressos minsos. A la ratlla de la trentena, el món que els havien promès si es formaven i s’hi esforçaven es torna a desmuntar. Un cop més. L’enèsim, perquè ja en deuen haver perdut el compte. Caldrà que emprenguin el retorn a casa dels pares? O hauran de conviure —de vegades amb prou feines se’n pot dir coexistir— de nou en un pis d’estudiants?
L’obra retrata les dificultats i frustracions dels joves —i no tan joves— en el context actual
A Et va prou bé, l’obra de creació pròpia que la companyia La Faixsula (acrònim de La Faixa Suada de l’Àvia) va portar a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona el passat dimecres 31 de maig, se sent una remor constant de clam generacional. L’«Hauràs de fer com si» versionat, el No future dels joves desenganyats d’avui, als qui van vendre un ascensor social impulsat per la meritocràcia que es va espatllar just quan sortien de les universitats i dels centres de formació professional. Els qui essent mileuristes, a base de 40 hores setmanals o més, sembla que s’hagin de sentir afortunats. Els qui han trobat en la paraula crisi un sinònim precís de normalitat. Ni casa pròpia, ni fills, ni estabilitat.
Malgrat notar-se, en el transfons, l’amargor dels angry young men britànics que tants fruits creatius va donar en la literatura, el cinema i el teatre de fa uns seixanta anys (Look back in anger, La solitud del corredor de fons, etc.), ells s’enfronten a la precarietat i la teoritzada com a condició líquida de la realitat social que els ha tocat de viure amb un polsim de sentit de l’humor que a voltes pren un aire terapèutic.
els protagonistes s’enfronten amb la precarietat amb amargor i un punt d’humor
«Quan tot són oportunitats, els funerals són una oportunitat». Amb molta ironia, el text va desarticulant les esperances traïdores, que tan sovint menen a la frustració i la culpa, dels discursos de superació i d’èxit que fomenten l’individualisme i la competitivitat sense escrúpols. Tampoc no s’està, per altra part, de burlar-se d’arquetips com la hippie que té la paraula capitalisme enganxada a la boca —i que, en el cas concret que se’ns presenta, s’aplica poc les consignes i exhibeix, fins i tot, actituds cleptòmanes— o la pija de business ideas que s’ha cregut que ha arribat a una certa posició econòmica perquè s’ho ha guanyat i no pas perquè ha trepitjat uns quants congèneres pel camí. Pertot hi travessa una mirada desenganyada.
Sota la direcció de Nerea Garcia, psicòloga de formació amb sensibilitat per a l’escriptura —de qui beu, en bona mesura, l’experiència dels dos personatges que treballen en aquest àmbit professional—, i amb una escenografia funcional, La Faixsula ha sabut tractar un problema de diverses arestes i que afecta molts joves —i no tan joves—, el de la precarietat incrustada, sense caure en la temptació, fàcil d’entrada però en el fons conflictiva, de portar a escena un pamflet ideològic. Malgrat la cruesa d’allò que representaven, que segurament la majoria d’actors coneixen des de la distància pròxima de la quotidianitat, la companyia, en el seu retorn a la Mostra, ha volgut començar i acabar l’obra aconseguint que riguéssim.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Mae Martínez Ribé, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
