Passada la campanya electoral, que no és un bon moment per a certs debats -tot i que és quan ho hauria de ser- caldrà reprendre’n el del POUM, segurament amb un clima diferent en què ens podrem allunyar de visions esperpèntiques i catastrofistes, i també d’una mena de guerra de bons i dolents, de visions conspiranoiques, i de personatges que es creuen una espècie de Robin Hood urbanístic. Com sempre, la realitat és complexa, l’urbanisme és complex, Tarragona també ho és, i necessitem debats que no siguin de traç gruixut.
Deixem estar, doncs, aquestes simplificacions empobridores (“Tarragona ha de créixer cap a llevant o cap a ponent?”) que, a més, són enganyadores (el ponent de Bonavista és la Canonja, i el llevant de la Móra és Altafulla; i, que jo sàpiga, Bonavista i la Móra són Tarragona). Assumim que qualsevol debat sobre creixement necessita, també, saber com, quant i per a què, d’aquest creixement. Ni tot el ponent ni tot el llevant del casc urbà central són iguals.
“qualsevol debat sobre creixement necessita saber com, quant i per a què”
Expliquem les conseqüències de les propostes. Quan es diu -i no hi puc estar més d’acord, que consti- que Tarragona ha de créixer cap a dins, cal dir també que això suposa substituir usos actuals. No hi ha tants -tot i que n’hi ha, és clar- espais buits o inactius sobre els quals es pot actuar, i el procés de reciclatge del sòl urbà (insisteixo: absolutament necessari) implica, poc o molt, expropiacions, desallotjaments i reallotjaments. Això, si queda clar l’interès general, si s’explica bé i es fa bé, té un nivell de conflictivitat suportable, però com que venim d’un POUM que va fer bandera de “no farem cap expropiació!” serà complicat; motiu de més per a posar-s’hi amb serietat.
“el poum és condició necessària però no suficient per transformar la ciutat”
No demanem al POUM el que no li pertoca, ni generem falses expectatives. El POUM és un document important, i en molts casos condició necessària, però no condició suficient per a les transformacions que la ciutat demana. No n’esperem més del molt que pot donar, ni el carreguem amb decisions per a les quals no cal. Per posar un exemple, dues intervencions sobre la ciutat, que em semblen encertades -el carrer Canyelles per a vianants, i el carril bici cap a Altafulla- són perfectament possibles sense cap modificació del POUM vigent. Hi ha moltes possibilitats en el camp del disseny urbà i de la renovació i regeneració urbanes que no exigeixen canvis en el planejament general. Si fem que el POUM entri en matèries en les que no és estrictament necessari, no farem més que complicar-nos el futur.
No entraré ara a comentar propostes concretes de l’avanç del POUM, sobretot perquè intueixo que caldrà tornar sobre moltes de les coses que diu. Com tots els documents complexos, tenia coses amb les quals estava d’acord, i d’altres no tant o gens. En tot cas, algunes observacions més de fons:
Sobre les bases del POUM. En els fonaments de les decisions de qualsevol POUM hi ha la interpretació de la realitat, i una determinada visió de futur. Sempre cal assumir la dosi d’incertesa necessària (per exemples disruptius, no previstos: la crisi del 2008, o la pandèmia) però també cal fer una hipòtesi de futur, el més fonamentada possible. En aquest sentit, crec que l’avanç del POUM partia d’unes anàlisis i projeccions demogràfiques, així com de situació del parc d’habitatges i necessitats, que em semblaven discutibles en alguns aspectes (la composició dels moviments de població, o la del potencial d’habitatges al sòl urbà actual, per exemple).
Sobre l’àmbit del pla. Evidentment, el POUM és municipal, i s’ha de cenyir a això, només faltaria. Però no podem negar la dimensió metropolitana que ha de tenir. En aquesta campanya -per altra banda, tan poc estimulant- ha tret una mica el nas el concepte metropolità, i això és bo i no ho hauríem de deixar estar, però és un concepte que hauríem d’entendre i aplicar bé, i la recent experiència no anima gaire. Que la principal aportació de l’Avanç en aquest sentit sigui un collage d’“equipaments supramunicipals de capitalitat” no és un bon senyal.
Sobre la condicionalitat d’algunes propostes. El POUM, els POUM, són sistèmics; és a dir, no són una suma de decisions independents, sinó que s’interrelacionen i es condicionen mútuament. Tenim un problema estructural, del marc legal de l’urbanisme, pel qual, sobre hipòtesis de futur incertes -per exemple, l’evolució demogràfica, o les determinacions econòmiques (el preu del sòl o de l’habitatge)- o sobre projectes vinculats a propostes l’execució de les quals no es controla, acabem prenent decisions que, de vegades, generen drets i obligacions amb un alt grau de vinculació. Hauríem de desenvolupar i aprofitar bé els instruments que ens permeten condicionar determinades decisions a l’efectivitat de les previsions que les suporten i les justifiquen.
“a curt termini podem tenir un greu problema d’oferta d’habitatge”
I una última observació, que no és estrictament de POUM: el mentrestant. La ciutat actual, amb el planejament actual -les Normes- té el potencial de creixement que té. Qualsevol afegit o novetat està supeditat a l’aprovació definitiva del POUM -quatre, cinc anys? em sembla que això com a mínim- més el temps que es trigui a desenvolupar el que de nou digui el POUM.
Per a fer-nos-en una idea, el PP10, el de l’Anella Mediterrània, va iniciar el seu camí el 2011, i encara no hi ha habitatges disponibles; el PMU 34, el del Nàstic, o el PMU 14, el de l’ermita de la Salut -tots dos necessaris i convenients, que consti- fa uns quants anys que circulen, però encara els queda acabar la tramitació, fer la reparcel·lació, urbanitzar i edificar, i això seran quatre o cinc anys més.
Si hi afegim que la perspectiva de possibles canvis en l’ordenació pot frenar l’inici d’algunes de les operacions que ara ja són possibles, podem tenir un greu problema d’oferta d’habitatge a curt termini, per a felicitat dels posseïdors dels solars i dels habitatges que queden, que podran apujar preus. Més enllà del POUM, doncs, caldria fer alguna cosa.
N’haurem de parlar, molt.
