Hi ha obres artístiques que semblen, literalment, inesgotables. Sempre a punt per a una mirada renovada, obertes a diverses interpretacions plausibles, cobertes per una capa de perennitat. És el cas d’El jardí de les delícies, de Hieronymus Bosch, ple de detalls i de misteris. Han passat més de 500 anys des de la seva creació, i aquest tríptic, que es pot veure al Museu del Prado, continua suscitant un gran interès entre els especialistes i el públic en general. Més enllà dels discursos sobre el contemptus mundi (menyspreu del món) i l’imaginari fantàstic de l’autor, que prefigura l’arribada de certes avantguardes, l’obra continua dialogant amb els qui l’observen d’una manera directa, desvetllant camins propis. El catedràtic de Física de la UB, Javier Tejada, per exemple, assegura que s’hi reflecteix l’evolució de l’univers.
Tornavís Teatre protagonitza la representació més innovadora d’aquesta mostra de teatre jove
El quadre, i, en particular, l’amor incondicional que li professa l’Alba, una dona gran que n’ha de preparar una conferència, és el punt de partida d’Alba (o el jardí de les delícies), del dramaturg Marc Artigau, per portar-nos a reflexionar, entre d’altres, sobre la nostra convivència amb les realitats virtuals que han vingut i que vindran. Situada en un ambient futurista, en concret a l’any 2115, s’hi mostra com Alba estudia l’obra des de casa, sense necessitat de moure el cap amb neguit entre els milers de visitants diaris del Prado, gràcies al suport de Jota, el robot de trets humans que s’acaba de comprar i que li resol gairebé qualsevol necessitat, també les més bàsiques.
En pocs dies, i malgrat la fredor dels inicis, Alba acaba mostrant-se convençuda que Jota, reflex físic de la seva joventut als 23 anys, i a qui fa conèixer el seu passat amb exactitud, és l’acompanyant perfecta per afrontar una senectut solitària. «És idèntica, ets tu, però no és humana», li retreu l’exparella, un home que reapareix a la seva vida i que es rebel·la, tot i els moments d’encís i de dubte, contra la presència de l’androide, a qui considera que es tracta més aviat com un esclau modern.
l’obra es desenvolupa a l’escenari i al telèfon mòbil
Companyia humana i companyia virtual es confronten en un debat intens i complex que es va desgranant al llarg de l’obra i que es gronxa entre els arguments de l’Alba (que se sent sola, amb pics de nostàlgia i de desengany) i els de l’home (una mena de neoluddista que vol compartir el temps de vida que li queda amb ella i que considera que els androides devaluen l’experiència humana), amb incursions puntuals en les reaccions emotives de Jota (J-Alba, tal com se l’anomena en el text original d’Artigau). Les discussions en aquest triangle humà-robòtic desemboquen, tot sovint, en intents de resposta a una pregunta essencial: què significa ser humà?
La companyia Tornavís Teatre va oferir, amb la representació d’aquesta obra, el passat dilluns 5 de juny al vespre, la posada en escena més arriscada i sorprenent de la 30a Mostra de Teatre Jove de Tarragona. Si en el teatre se sobreentén que cal deixar de banda els telèfons mòbils, en aquesta ocasió s’optava per trencar, ja d’entrada, aquesta convenció amb una petició inusual: es demanava als presents, per mitjà d’un paper, que mantinguessin el dispositiu mòbil a la vora i que hi escanegessin un codi QR, des del qual podien accedir a imatges enregistrades en directe per dos actors. I per què no?
la companyia demana al públic tenir el telèfon a la vora i escanejar-hi un codi qr
L’obra es desenvolupava, doncs, en dos plans: l’escenari i la platea, a la vista de tothom, i la pantalla del telèfon mòbil, on a banda de seguir de prop els objectes d’una escenografia pensada i disposada amb molta sensibilitat (fotografies d’arxiu, un despertador gegant, un llibre, una rosa, etc.), també s’hi llegien els pensaments, les emocions i la informació recollida per la màquina, entre citacions de Da Vinci, Auden, Wilde, Nietzsche, Baudelaire, MacLuhan o els salms de David. Com en el quadre de Bosch, la manca d’una jerarquia clara obligava l’espectador a pensar cap a on adreçar, a cada moment, la mirada.
Amb un gust per les noves dramatúrgies que feia pensar en una possible influència (conscient o inconscient) del FITT, que en els darrers anys ha estat un dels vasos comunicants de Tornavís Teatre, i sota la direcció de Farners Rubio —amb talent a dalt i baix de l’escenari— i la realització d’Albert Rué, aquesta proposta de ciència ficció, que pot portar a la memòria la sèrie Black Mirror o la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, va aconseguir prendre una forma innovadora que s’adequava a la perfecció a les qüestions de fons del text. El present dels mòbils i el futur de les màquines, amb una obra perdurable del passat com a pretext. Infern o paradís? Depèn de nosaltres. Pel que respecta a l’espectacle, val la pena recórrer a un refrany antic que, en allò que ens ocupa, tampoc no ha perdut vigència: qui no s’arrisca no pisca.
