De vegades la Mostra de Teatre Jove de Tarragona ens deixa estampes ben insòlites, que reforcen el sentit la seva existència. Aquesta impressió ens va revenir al cap el passat dimecres 7 de juny al vespre, quan els qui representaven l’obra No hi ha illes meravelloses, de Lluís Anton Baulenes, al Teatre Tarragona, no eren pas joves amb vocació d’actors, sinó de tècnics.
Amb aquest salt endavant, la Companyia Initium, nascuda a partir d’un mòdul de regidoria, i conformada per tècnics joves del curs de Projectes d’Audiovisuals i Espectacles de l’Institut Pere Martell, va brindar als espectadors una lliçó magistral d’ambició professional. Si s’acaben dedicant al seu ofici, ho faran havent experimentat, com a mínim un cop, com se sent algú que interpreta un paper davant d’un públic. I aquest aprenentatge —i, sobretot, la voluntat i tenacitat, durant mesos, a l’hora d’assolir-lo– ja es mereix un aplaudiment.
La Companyia initium s’estrena a la mostra de teatre amb una obra amb una pila de moments humorístics
El text que van portar a escena, adaptat per Fátima Berbel i David Cabré, contenia ingredients propis de moltes novel·les de gènere: una mort per esbrinar com a desencadenant, el típic policia, un xic desastrós, amb tendència a abusar de la beguda i una pila de moments humorístics. Amb aquests elements, i jugant amb diferents espais escènics —començant des de platea i acabant amb un focus de llum que ens transportava més enllà de l’hotel on transcorria l’acció—, el grup va procurar entretenir els concurrents, que a poc a poc anaven traient l’entrellat del presumpte assassinat d’una portera al terrat d’un edifici situat al número 14 del carrer de l’Arquebisbe.
Entre la clientela sòrdida de l’«hotel de tercera» en qüestió —la palma se l’enduia un obsés dels còmics que cridava «no em toquis els tebeos» i que es vantava del seu perfil de criminal—, s’amagaven les claus dels suposats fets delictuosos, així com també s’hi palesava com d’insuportable pot arribar a ser haver de treballar de cara al públic. En aquest sentit, el personatge del recepcionista, que es movia entre la cordialitat forçada i un esgotament ostensible, aconseguia desvetllar una gran empatia. La presència puntual, per altra part, de personatges de còmic parodiats, com Superman o El Capitán Trueno, accentuava el component esbojarrat i jocós de l’obra.
El reconeixement de les bondats d’aquesta primera estrena atenua qualsevol possible mancança, com les que els mateixos actors admetien en el col·loqui amb humilitat i amb rialles a les cares. Des d’aquí, només volem encoratjar-los a continuar formant part de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, com a tècnics, si ho volen, d’acord, però també, si pot ser, com a actors. Amb unes segones intencions gens amagades, voldríem recordar-los, per acabar, allò que ja saben perfectament: que initium vol dir inici.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumne Fathi Yahia, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
