Buscàvem una geladeria i vam acabar topant, de casualitat, amb l’escut de la nostra ciutat. Klagenfurt està agermanada amb Tarragona des de l’11 d’octubre de 1996. És la capital de la regió meridional de Caríntia, Àustria. S’hi parla l’alemany —amb un ciao recurrent per acomiadar-se que constata la proximitat geogràfica amb Itàlia— i està envoltada de llacs, com el Wörthersee. Tot això ja ho sabíem, o ens ho podíem imaginar, però no ens esperàvem pas que al paviment d’un dels carrers principals d’aquest municipi austríac trobaríem la nostra senyera ondulada.
Un dels companys de viatge ens havia fet notar, tan sols uns minuts abans, que al passeig de Sant Antoni, a tocar de l’estàtua d’Octavi August, hi ha un mural que també certifica, per la via artística, aquest acord fratern. Com Tarragona, Klagenfurt té una mida mitjana, d’uns 101.000 habitants. A la Neuer Platz s’erigeix el Lindwurmbrunnen, el seu drac emblemàtic, i a la Kramergasse es pot comprar llibres en una màquina expenedora. Però per què hi estem agermanats? No serà perquè klagen significa lamentar-se, i aquest verb sembla, a ulls dels mateixos tarragonins, especialment precís a l’hora de definir-se?
del 16 al 18 de juny, la mulassa ha participat EN L’APLEC INTERNACIONAL D’ADIFOLK
Caríntia i Catalunya van estrènyer llaços, durant tres dies, gràcies a la cultura. A Klagenfurt, en el fons, només hi vam passar unes hores de turisme, perquè el propòsit del nostre viatge estava situat a uns 40 quilòmetres de distància, a Villach, on el cap de setmana del 16 al 18 de juny es va celebrar la 35a edició de l’Aplec Internacional d’Adifolk. La Mulassa de Tarragona —amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la conselleria de Relacions Ciutadanes de l’Ajuntament de Tarragona— s’hi estrenava com a convidada, en el tercer país estranger que visita (els anteriors són Andorra i França, amb Bessan i la fàbrica de chartreuse de Voiron com a destinacions durant la dècada passada) en els 35 anys d’història de l’entitat. Els mulassers tarragonins, com a tal, no havien agafat mai junts un avió.
Que la mulassa és un element vertaderament popular m’ho fa pensar la seva proximitat amb la gent —d’aquí i d’allà, sense localismes—, que escapa de protocols i solemnitats. La Mulassa de Tarragona és entremaliada, desobeeix a estones els recorreguts marcats, saluda —i de vegades envesteix— els vianants i es deixa acariciar pels infants acotxant el cap. A Àustria, les cares de reacció dels habitants locals davant del caràcter imprevisible de la bèstia, a qui de vegades confonien amb un cavall, eren encara més expressives, d’una major sorpresa, a causa del desconeixement. En uns tríptics en alemany, disponibles a l’espai d’exposició, nosaltres els explicàvem què és una mulassa, què són les festes de Santa Tecla i què és Tarragona, però a fora, en cercavila, el contacte era directe.
cares de sorpresa dels austríacs davant la bèstia entremaliada
Catalans (més de 500 participants, de fins a 25 grups diferents) i austríacs vam coincidir a les places i carrers de Villach, en especial a la Rathausplatz, centre neuràlgic de la festa, on es van ballar sardanes i jotes, es van cantar havaneres, es va repartir rom cremat, es van pronunciar discursos institucionals —amb l’expresident Carles Puigdemont a primera fila— i es van exhibir els balls de totes les colles participants, entre altres activitats.
L’objectiu d’Adifolk amb aquesta mostra nascuda el 1988 consisteix a exportar les tradicions catalanes arreu d’Europa, però també a fomentar l’intercanvi cultural amb altres països. Així, de Villach estant, vam poder gaudir de cant i d’alguns balls típics de la zona. Aquesta invasió catalana gens subtil, però amable, momentània i civilitzada, doncs, també es va complementar amb estones de bidireccionalitat, de coneixença mútua, que feien que tot plegat prengués més sentit.
Tarragona va comptar, enguany, amb una presència destacada a l’Aplec Internacional, que de fet ja s’havia presentat en societat el passat 20 d’abril a l’Antic Ajuntament. A banda de la Mulassa, també hi va actuar la colla Toc de Dansa, els veterans de Tarragona Dansa, amb qui vam compartir l’anada i la tornada del viatge. Ja és curiós que hagi de ser tan lluny de casa on hàgim d’ajuntar-nos, i on un parell de sardanistes entrin a fer ballar per primer cop la Mulassa, que precisament va ser recuperada el 1988 dins d’una associació sardanista —ja extinta—, el Centre de Colles Sardanistes de Tarragona.
la colla tarragonina toc de dansa també va actuar a villach
La ciutat de Venècia es va convertir, ja sense la Mulassa —que torna en camió—, en l’última aturada d’una experiència intensa, amb cercaviles, espectacles i tallers, d’aquelles que de portes endins també fruiten, perquè formen un anecdotari i un àlbum de records que relliguen el sentit col·lectiu. Mentre passejàvem com badocs pels carrers estrets i els ponts venecians, entre gent de tot el món —que ens feien pensar en els efectes nocius de la sobreexplotació turística, és a dir, de la nostra pròpia concurrència en aquell indret massificat—, l’atzar va voler que de sobte em vinguessin en ment les estàtues parlants, originàries de Roma, i ens en trobéssim dues de venecianes de camí: Il Gobbo di Rialto, que suporta, condemnat, el pes d’una escala, i el meloner Maròco de le Pipone, que passa desapercebut, entre desenes de milers de persones, als peus de la columna del lleó alat de San Marco.
“la cultura ens cohesiona com a humans”
Es diu que aquestes escultures antigues parlaven perquè, a partir del segle XVI, s’hi enganxaven, de nit, versos satírics anònims. Quan hi penso, sempre me’n recordo dels nostres balls parlats, que també van esdevenir una vàlvula d’escapament per a la llibertat d’expressió i la crítica als més poderosos. Una connexió que demostra, al meu parer, que la cultura ens cohesiona i entrelliga com a humans, perquè sovint posa damunt la taula necessitats i inquietuds que solen anar més enllà de les particularitats que la fan possible, ja sigui a Itàlia, Àustria o Catalunya.
[…] Article publicat originalment a l’edició digital del Fet a Tarragona. […]