El 15 de març de 2018, sota la impressió, encara, dels fets de l’octubre anterior i enmig del període d’intervenció estatal sobre la Generalitat a l’empara de l’article 155 de la Constitució, ens trobàvem a sopar al Taller del Serrallo algunes persones per comentar la situació, entre les quals hi havia el Matias Vives. Eren dies, setmanes, mesos en els que tots plegats necessitàvem compartir converses amb la gent propera per entendre què era el que havia passat, què era el que passava, què era el que podia passar. I no es tractava tant d’encertar-la com de compartir neguits i esperances.
“sempre compromès en la construcció d’un país més just i inclusiu”
En aquell sopar, el Matias, que havia estat força actiu en aquell període que ens va portar al referèndum d’1 d’octubre i que ha passat a la història amb el nom escanyolit i frangible de Procés, ens deia que, una vegada acabés el judici als directius de l’antiga Catalunya Caixa, tenia intenció de tornar a treballar activament en política. En aquell moment, això l’amoïnava, no pas per sentiment de culpabilitat —de fet, ell i la resta dels acusats serien absolts gairebé un any després d’aquella vetllada que ara rememoro—, sinó perquè l’ombra de sospita, d’alguna manera, enfosquia el seu entusiasme per ser, novament, un actiu per al país; novament compromès com en tantes ocasions abans amb els seus conciutadans i conciutadanes en la construcció d’un marc de convivència millor, més just, més inclusiu, també més ple i més robust.
“la intenció de tornar a ser un actiu polític es va veure frustrada per la malaltia”
Malauradament, una vegada finalitzat el judici, la seva intenció de tornar a participar de manera significada en la vida política d’un país, aleshores com avui, desorientat després de la derrota, es va veure frustrada per l’aparició de la malaltia que, finalment, se l’ha endut. No vam tenir la fortuna de tornar-lo a veure assumir un protagonisme en la vida pública que ens hagués aportat llum. Ha estat una pèrdua irreparable el no poder comptar amb la seva saviesa i amb la seva sensibilitat tots aquests anys, enmig d’una situació política i social extraordinàriament complexa, amb un societat necessitada de lideratges generosos i compromesos, de persones al capdavant com en Matias Vives. Com tants altres, n’he esperat la recuperació, esperançat que es pogués refer i aportar tot allò de què era capaç a aquest país avui extraviat. No ha estat possible.
“va dignificar la tasca política amb la mirada posada en l’interès públic”
El moment de la mort és també el moment de fer balanç. Així, a partir d’ara si bé no podrem comptar amb la intel·ligència subtil, l’experiència enorme i la sensibilitat delicada del Matias Vives, d’ara en davant, ens resta el seu exemple. No em pertoca a mi aquí fer un repàs de la seva trajectòria, des de la resistència antifranquista, passant pel Parlament de Catalunya, fins al seu vincle amb la Universitat Rovira i Virgili, de la qual va ser Síndic de Greuges al mateix temps que professor, recordat amb afecte pels que van tenir la sort de ser els seus i les seves alumnes. El que està clar és que, en totes aquestes facetes, va captenir-se amb generositat, va ajudar a molta gent i va contribuir en molts àmbits a construir un país millor. Va dignificar la tasca política i va excel·lir professionalment, sempre amb la mirada posada en l’interès públic i les persones més vulnerables.
“que la seva memòria ens inspiri i ens estimuli per refer el país”
Espero que, ara que ell ja no hi és, el seu exemple, del qual tantes persones en poden donar testimoni, ens inspiri en la tasca enorme que tenim per endavant com a societat: refer el país, recuperar l’autoestima col·lectiva, redibuixar un horitzó social i nacional que ens permeti afrontar els temps convulsos, incerts i, en definitiva, perillosos que ens toca viure. Ens ha deixat una persona extraordinària, d’aquelles que ho són tan que no en fan cabal, malgrat tot el que regalen a la gent que els envolta i a la societat en la que viuen. Que el seu record ens permeti trobar de nou el camí que ens meni enllà d’aquests anys de foscor i abatiment. Que la seva memòria ens inspiri i ens estimuli. Vull pensar que és el que ell voldria.
