Oriol Grau serà el Pregoner de les festes Santa Tecla 2023. L’actor, director, guionista i ànima del ball parlat de Dames i Vells és protagonista de nombrosos articles publicats al FET a TARRAGONA, en format revista i en digital, perquè la seva trajectòria és plena d’iniciatives culturals i en el món de la comunicació que han culminat amb èxit.
grau farà el pregó de les festes de santa tecla
La nostra felicitació al Pregoner d’enguany. I el nostre reconeixement a l’Oriol -subscriptor de la revista des del primer número- a través d’una galeria d’imatges de David Oliete, Arnau Martínez, Jan Magarolas i jo mateix, i d’un reportatge sobre el naixement de la Sala Trono ara fa just 20 anys.
I aquí podeu llegir el reportatge ‘El teatre necessari’ publicat íntegrament al número 57 de la revista. El signa Jan Magarolas:
Entrar a la Trono és viatjar a un altre món. Al petit local de Misser Sitges, tot i que tothom el relaciona amb la plaça de Dames i Vells, tot s’hi guarda atapeït: centenars (o milers!) de disfresses i peces de vestuari que han encarnat incomptables personatges, caixes d’objectes, attrezzo i maquillatges, bustos de maniquí amb les respectives perruques… Fins i tot algunes mítiques peces de les representacions de Dames i Vells. Ara els serveix de magatzem però al seu dia aquestes instal·lacions van ser la recepció, les taquilles i el camerino de la Trono. Avui, a més, és l’escenari de la nostra trobada amb sis dels protagonistes de la seva història.
La Trono va néixer el 7 de febrer de 2003 per portar a la ciutat obres de petit format
Era aquí mateix on, el 7 de febrer de 2003, naixia la Sala Trono. I ho feia de manera precària, a poc a poc i més per “veure com funcionava” que una altra cosa, reconeixen l’Oriol Grau, la Paloma Arza i la Menuda Tàpies, tres dels impulsors de l’espai escènic. Tal com comencen molts dels projectes: amb el voluntariat dels membres, sense cobrar o cobrant molt poca cosa, com a mínim fins al tercer any de vida. “Més enllà del Magatzem, que potser era més irregular, a Tarragona hi havia un forat molt gran amb el teatre de petit format. Naltros, sense voler-ho o volent-ho, d’alguna manera volíem fidelitzar el poc públic que hi havia”, evoca Grau, tot fent memòria. La resta d’assistents a la nostra trobada —el Joan Negrié, la Maria Bravo i el Ramón Beneito— se l’escolten amb atenció i, quan l’ocasió ho requereix, en riuen les anècdotes. I apareix per primera vegada un tipus de teatre que serà freqüentment esmentat al llarg de la conversa: el teatre necessari. Aquell que tenia una parròquia de seguidors lleials que no podien prescindir-ne i que en vivien o en gaudien o les dues coses alhora.
oriol grau va ser un dels impulsors de la sala
La Trono va sorgir, de fet, del col·lectiu Trono Villegas de teatre necessari, un nom tan literal com provident, amb molta gent vinguda de l’Escola Municipal de Teatre, com l’Oriol, la Paloma, la Menuda i el Fermí Fernàndez, també àmpliament conegut a l’escena tarragonina. La nova sala tenia, doncs, un objectiu clar: satisfer aquesta necessitat quasi vital. “El col·lectiu, nascut l’any 1989, tenia als seus estatuts la promoció del teatre a la ciutat; imagina’t si era necessari”, reflexiona Tàpies. Ella en va ser una de les impulsores, però ara prefereix assumir amb responsabilitat la tasca de l’espectadora fidel que es perd ben poques funcions. El teatre —i la Trono— no serien res sense el seu públic.
“Ens coneixíem tots; al principi el públic eren amics que venien a veure’ns”
El col·lectiu i la nova Trono es van instal·lar fa vint anys al petit local municipal del carrer de Misser Sitges que tots coneixem. Va ser un naixement des de zero: tot confeccionat amb les seves pròpies mans: cadires, prestatges, grades, focus… Al fons de tot del local, en un espai petit i claustrofòbic al qual s’hi arribava pel camerino, hi havia la sala d’espectacles. Segur que molts dels lectors hi deuen haver entrat alguna vegada. Les sales i la taquilla feien a la vegada la funció d’oficines, magatzem i d’accés principal. “A l’hora d’obrir no teníem cap paper legal ni permisos… l’alcalde ens va enviar un bomber perquè revisés les condicions, que ens va fer treure un mirall de la sala perquè podia confondre i ja està”, rememoren Arza i Grau, entre riures dels companys. “I, fixa’t ara, hi ha miralls pertot arreu”, desfà l’actor, amb els braços oberts.
Aquell mateix 2003 ja van programar el primer muntatge i, al llarg dels anys següents, s’hi feien una o dues obres al mes, màxim. “Això va costar d’arrencar”, assegura Tàpies, i continua: “Aquest sector de la Part Alta era molt desconegut, no era gens freqüentada, però a partir d’aleshores va reviscolar perquè la gent venia al teatre i després anava a sopar.” Tenien altres punts a favor (amb una sala amb un aforament de cinquanta persones): la proximitat amb l’espectador. “Ens coneixíem tots; al principi el públic eren amics nostres que venien a veure’ns, i aquesta relació familiar i el caliu que s’hi creava hi van fer molt”, intervé Oriol Grau. Paloma Arza n’era la programadora, l’encarregada de la taquilla i l’acomodadora, una mica de tot, i per tant una persona molt indicada per explicar-ne anècdotes: “En aquell moment la gent em trucava a mi per reservar les entrades, així que si no apareixien a l’hora de la funció els tornava a trucar i els prenia el lloc.” La visibilitat de la sala interior, tota fosca i amb unes graderies baixes, depenia molt de la persona que se t’asseia davant. La Paloma, per tal d’encaixar-los de la millor manera i optimitzar l’espai per no perdre ni una sola entrada, els endreçava en funció de l’alçada i fins i tot afegia cadires de més a més. Uns altres temps.
