14.8 C
Província de Tarragona
Dimarts, febrer 20, 2024

El ‘Correfoc’ tarragoní recorre l’Àfrica

La família Antillach-Pujol amb el seu camió, Correfoc (cedida).

No era la idea que el Marc, la Serena, la Xènia i la Jordina tenien al cap de bon principi. Quatre anys després d’un apassionant viatge en furgoneta que els va dur des del Canadà fins al Canal de Beagle, a l’extrem sud del continent americà, tocava explorar nous horitzons. Després de valorar diverses opcions, l’Orient Mitjà i l’Àfrica van ser les destinacions escollides que recorrerien dalt d’un vell camió de bombers rehabilitat per ells mateixos, el ‘Correfoc’, en una ruta plena de contrastos, experiències enriquidores i d’escenes i indrets extraordinaris.

la família antillach-Pujol viatja durant onze mesos per diferents països

Com fa quatre anys, era l’ocasió perfecta per veure món, allunyar-se de la rutina i passar molta estona amb la família, coses que en el dia a dia segurament no serien possibles gaudir. Malgrat això, no en tot es podia desconnectar, ja que la Xènia i la Jordina, que han cursat quart i segon d’ESO respectivament, van continuar estudiant des de la distància. «Cada dia treballàvem i estudiàvem una mica. Des de l’institut ens anaven enviant feina per fer», expliquen en una entrevista amb el FET.

han rehabilitat un vell camió de bombers per fer la ruta

El moment escollit per emprendre aquest viatge tampoc va ser casualitat. «Volíem aprofitar que aquest any la Xènia encara no faria batxillerat i podíem tenir més flexibilitat per fer un viatge com aquest. Era com una última oportunitat», explica en Marc. Tot es va planificar al detall. Es va negociar amb l’institut per garantir l’educació de les nenes i el Marc es va demanar una excedència del seu treball. Ara sí, ja podia començar l’aventura.

La idea inicial era un trajecte totalment diferent, recorrent el transsiberià fins a l’Àsia Oriental i tornant per la Ruta de la Seda. Tanmateix, l’esclat de la guerra a Ucraïna i les restriccions pandèmiques encara vigents en alguns països ho dificultaven molt tot. És llavors quan es decideix tirar per l’Orient Mitjà i l’Àfrica.

Amb una comunitat massai al sud de Kènia (cedida).

Més enllà d’alguns tràmits bàsics abans de començar (obtenció del carnet de vacunes o del carnet de passatge pel Correfoc) es pot dir que va ser una aventura plena de reptes, durant la qual «s’havia d’anar improvisant i anar amb prudència». Obtenció de visats sobre la marxa, canvis de rutes i situacions imprevistes van ser alguns dels desafiaments que es van haver d’afrontar des de l’1 d’octubre de 2022, quan va començar l’aventura agafant un ferri fins a Itàlia i seguidament un altre fins a Grècia. «Per aquesta fase vam escollir el ferri per estalviar temps, perquè era més econòmic i perquè Europa no ens interessava especialment», comenta la família. «Volíem arribar a l’Àfrica al més aviat possible i passar el màxim de temps allà», afegeixen.

Després d’un mes en aquell país i un altre a la veïna Turquia, el següent destí era l’Iran. Allà va venir un dels primers grans reptes. El país passava per una important onada de protestes després de la mort de Masha Amini a mans de la policia de la moral. Això els va limitar molt les visites que tenien previstes. Malgrat això, els Antillach-Pujol asseguren que mai es van sentir insegurs i que no van tenir grans problemes. En aquest moment, recorden alguna anècdota, com quan van haver de negociar amb molts locals per poder fer gasolina al Correfoc, ja que els estrangers no tenen permès comprar gasoil en aquell país. «Les quantitats que ens demanaven per nosaltres eren una misèria, perquè la gasolina no era gens cara, però per ells era el negoci del segle», rememoren.

La família va travessar l’Iran enmig d’una forta onada de protestes

De la situació complexa a l’Iran es va passar als Emirats Àrabs, on tot era riquesa i opulència. «Vam anar a parar a un centre comercial on tot eren botigues de luxe i on hi havia un aquari gegant. Semblava que hi desentonàvem una mica allà», comenten. A més, la seva estada va coincidir amb les celebracions del dia nacional d’aquell país, per la qual cosa hi havia molta gent i molt d’ambient. Va ser allà on va tocar també acomiadar-se del Correfoc durant unes setmanes. «Volíem passar per Etiòpia, però ens demanaven pagar una taxa equivalent a 5 cops el valor del vehicle, així que vam haver de buscar una alternativa». L’opció escollida va ser embarcar el camió en un vaixell rumb a Mombasa (Kènia) mentre ells hi anaven amb avió.

Aquest canvi d’etapa i de continent va ser un gran contrast. Passar del luxe i abundància dels països del Golf Pèrsic al caos i la pobresa de Kènia no era fàcil. Mentre esperaven a poder recollir el Correfoc, el transport principal pels voltants de la ciutat va ser el matatu, un minibús que s’utilitza allà com a taxi compartit. «Recordo que una ocasió hi anàvem 21 persones, juntament amb les pertinences de cadascú. Anàvem totalment anxovats», comenta el Marc. Això va ser així fins Nadal, quan el Correfoc va tornar amb ells i van poder recórrer més bé el país, coneixent en profunditat els seus parcs naturals i també la seva gent. Entre les experiències viscudes, una de les més remarcables va ser conviure en una comunitat massai, en un petit poblet de cabanes sense llum ni aigua corrent. «Era un lloc molt autèntic, on ens van tractar molt bé i ens van ensenyar llocs que sense ells segurament no hauríem conegut», reconeixen.

El Marc, la Xènia, la Jordina i la Serena al cim del Kilimanjaro (cedida)

Abandonar Kènia no suposava només deixar un país, sinó també perdre de vista el mar per un bon temps. «No el vam tornar a veure fins que no vam ser a Namíbia, vam passar de veure l’Índic a l’Atlàntic», detallen. El següent destí va ser llavors el país veí, Uganda, on a part de veure el país també van col·laborar amb comunitats locals ajudant a georeferenciar rutes de muntanya amb l’ajut d’un dron que portaven. «Vam ajudar-los a fer algunes rutes i llavors ells van aprendre a fer-ho, en un lloc que realment ho necessita. Vaig mirar fa pocs dies i ja n’havien referenciat unes vint-i-cinc», destaca satisfet el Marc.

han vist el luxe del golf pèrsic i la pobresa dels països africans

Després de passar per Ruanda, va venir Tanzània, en el que es pot dir que va ser un pic del viatge. Allà la família va assolir el cim del Kilimanjaro, la muntanya més alta del continent africà. «Va ser dels pocs llocs on vam trobar turistes durant el viatge i estava tot molt ben preparat», admeten. Malgrat que les dificultats tècniques per a pujar-hi no són molt exigents, l’ascensió va durar set dies, anant de refugi en refugi i gaudint de les espectaculars vistes que oferia aquell paratge.

Després d’això, entre parcs naturals, llacs, cascades i carreteres precàries es passa a Zàmbia i Zimbàbue, amb les cascades Victòria com un dels escenaris principals. És precisament en aquest punt on hi ha un altre punt d’inflexió. «Aquí vam passar de l’Àfrica més autèntica a l’Àfrica més turística i moderna», diu la Serena. A més, cap a l’abril a Zimbàbue els Antillach-Pujol van rebre la visita d’alguns familiars. Una visita amb un caire sentimental però també logístic, ja que va permetre tornar a casa a la Xènia i la Jordina per poder ser avaluades a l’institut.

«Amb les cascades Victòria vam passar de l’Àfrica més autèntica a la més turística»

Es passava temporalment de viatjar en família a viatjar en parella per Botswana i Namíbia, on l’oceà de nou tornava a fer acte de presència. I d’allà cap a Sud-àfrica, on acompanyats per uns amics de la família, la Xènia i la Jordina es reenganxen. El país més meridional del continent, on hi van passar tres mesos, «és el país més desenvolupat, però també on vam sentir més inseguretat», admet la família. Tanmateix, això no els va evitar de poder recorre’l de punta a punta sense gaires problemes (tot i que evitant alguns llocs) i veure els paisatges i la fauna diversa que el país i el continent tenen.

‘Correfoc’ al Cap Agulhas, el punt més meridional de l’Àfrica (cedida)

Finalment, el passat 1 de setembre, el Marc, la Serena, la Xènia i la Jordina han retornat a casa. Els dies immediats després de l’arribada encara són estranys, amb l’adaptació de nou a la vida a Tarragona i amb la tornada al col·legi. Tot i això, tots els membres de la família es mostren molt satisfets d’haver pogut fer aquest viatge i sobretot pel fet que hi han pogut anar els quatre. Respecte al futur, no tenen clar si podran fer-ne un altre d’aquestes característiques junts, ja que la Xènia comença el batxillerat, que és més exigent. No obstant això, tampoc no tanquen la porta res. El temps dirà si aquesta intrèpida família es posa al volant del Correfoc en una nova aventura.

Gerard Gros
Gerard Gros
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here