Avui fa just un any de la majoria absoluta de Mariano Rajoy a les últimes eleccions generals i de la primera victòria del Partit Popular a la ciutat de Tarragona amb la llista encapçalada per Alejandro Fernández.
Els populars van obtenir el suport de 16.943 tarragonins, un miler més que els socialistes i gairebé tres mil vots més que CiU. En el conjunt de la demarcació, però, guanyava la federació nacionalista, per damunt del PSC i el PP. Tot i així, les tres formacions van aconseguir cadascuna dos diputats a Madrid.
El panorama que s’obria el 20 de novembre de 2011 atorgava un poder immens al Partit Popular al conjunt d’Espanya i un lideratge polític reforçat a Alejandro Fernández a Tarragona. Portaveu del grup municipal a l’ajuntament, president provincial del partit i, des d’aquell dia, amb un escò al Congrés de Diputats, Fernández es perfilava com el polític més influent de la demarcació i l’autèntica alternativa a l’alcaldia de Tarragona.
Dos mesos després de la victòria electoral, el 30 de gener de 2012, Fernández pronunciava una conferència a la Cambra de Comerç per analitzar el “veritable” estat de la ciutat amb el títol “Tarragona, sense Photoshop”. Era la resposta del líder popular a la conferència que pocs dies abans havia pronunciat l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros.
“Jo vull que Tarragona sigui la Sant Sebastià del Mediterrani, i no el Ferrol”. Aquell dia, Fernández obria la polèmica sobre el tercer fil ferroviari, rebutjant radicalment aquest projecte perquè, deia, condemna la ciutat de per vida a dependre de la indústria i l’allunya del turisme i els serveis, i de l’alliberament de la Façana Marítima.
“Si es fa el tercer fil, no serà provisional”. Aquí van començar els sis mesos de glòria del polític popular, centre del debat, amb una postura contrària a la dels seus oponents al consistori, i a l’expressada pel Port i la indústria química. Sis mesos que es van acabar quan la ministra de Foment, Ana Pastor, anunciava al juliol que el tercer fil entre Tarragona i Castellbisbal es construirà el 2013.
Des de la perspectiva tarragonina, el primer any del govern espanyol presidit per Rajoy ens deixa aquest anunci, l’únic important en matèria d’infrastructures. De la resta, cap novetat: encara no s’ha obert l’A-27 en el ridícul tram fins al Morell, i encara continuen amb lentitud i parsimònia les obres de reforma de la T-11. Del tren de Tarragona cap a Castelló, millor no parlar-ne. Tot aturat!
Un any després de la victòria electoral, s’esvaeixen les expectatives d’influència política a Madrid que podria tenir el diputat Fernández. No hi ha “lobby” tarragoní i seguim amb les mateixes mancances d’infraestructures que a les èpoques d’Aznar i Zapatero.
