Òscar Muñoz era un tipus pràcticament anònim abans que el passat dimecres li fes un gol al Real Madrid. El davanter del Cornellà després del partit de copa deia que li semblava estar jugant amb la consola durant tot el partit. Muñoz veia passar pel seu costat a jugadors amb els que només havia jugat al “FIFA”, segons reconeixia ell mateix.
Us he de dir que tot i no tenir les llicències i altres històries sempre he sigut més de Pro-Evolution i que encara recordo l’any de l’ascens del Nàstic a primera que un dels crits de guerra era “l’any que ve sortim a la Play”.
La vida de les consoles ha anat estretament lligada a l’evolució dels seus jocs de futbol que molts cops són la clara punta de l’iceberg de les marques competents.
La carrera futbolística d’Òscar Muñoz estarà ja marcada per aquell partit al Power 8 Stadium i aquell gol al Madrid.
A segona B però, no hi ha FIFA 2015 (si no el creen els d’Esports del Camp), ni tampoc no hi ha el Pro, tot i així Òscar Muñoz haurà buscat durant tot el partit L1 per córrer o el triangle per la desmarcada en un espai al que el Cornellà com tants equips ha renunciat al Nou Estadi.
FUTBOL EN HORA PUNTA
El Nàstic viu a casa en un embús permanent, en un autèntica cua en plena hora punta. El futbol transitiu dels de Vicente Moreno, que enamora quan l’equip aconsegueix jugar, s’encalla de forma evident quan el rival tanca les línies defensives i deixa sense espai l’equip grana.
Ho ha fet el Badalona, el Sant Andreu, el Cornellà i la resta d’equips que han passat pel Nou Estadi salvant un Hércules més valent que va intentar jugar de tu a tu.
Vicente Moreno necessita trobar una alternativa al futbol accelerat amb un tempo in crecendo que acostuma a ensenyar l’equip. Segurament s’enyora la pausa que donava David Sánchez al mig del camp, distribuint gairebé a la perfecció la circulació d’un futbol vistós i efectiu al mateix temps.
És cert que l’equip segueix generant ocasions clares de gol, davant del Cornellà (0a0) tres de molt clares, però els partits es descontrolen amb un excés de facilitat preocupant. Els grana no tanquen uns encontres que dominen de cap a peus, on tanquen als rivals, on tenen la possessió i on generen futbol suficient com per acabar sumant de tres en tres. Amb tots aquests ingredients barrejats queda força clar que la fórmula que ha escollit aquest Nàstic per aconseguir la victòria no sembla senzilla.
En cada partit al Nou Estadi em ve al cap el primer Chelsea o l’Inter del millor Mourinho, estratega incansable i provocador nat que amb uns plantejaments conservadors en va tenir prou per fer de grans plantilles equips mediocres concebuts per defensar i contratacar.
El Nàstic es troba a casa davant d’equips de Mou, davant d’equips que arreplegats són més que capaços d’acabar jugant amb una línia de cinc amb un doble pivot defensiu incrustat, dos volants reconvertits en laterals i un sol punta que fa més nosa que servei. Això és el que ha d’aprendre a trencar un Nàstic que ara per ara depèn massa (com li passava al millor Barça de la història) de la inspiració individual de les seves figures per aconseguir canviar el rumb en els partits al Nou Estadi.
Estem en el bon camí, repeteix Vicente Moreno, que manté el discurs de la insistència i el persistir per damunt de possibles reformulacions màgiques que sovint no porten en lloc.
Més enllà d’arbitratges sibil·lins, tècnic i plantilla han assumit un concepte de joc que els va portar a batre rècords i al que no volen renunciar. El Nàstic no vol perdre una identitat creada. L’equip de Vicente Moreno ha deixat de ser aquell conjunt camaleònic adaptable gairebé al cent per cent a les circumstàncies per ser un conjunt amb un caràcter propi.
