La necessitat de molts ciutadans d’escoltar veus tarragonines, l’endemà del 9-N, reflexionant al voltant del procés participatiu i el futur polític de Catalunya, es va comprovar ahir, durant la presentació del número 8 de la revista Fet a Tarragona. La sala d’actes del Departament de Cultura es va omplir de públic. Quatre cadires buides miraven de reüll les persones que van preferir quedar-se dempeus. El col·loqui tancava el cicle “Diàlegs 2014: Tarragona i la consulta”, organitzat pel Fet a Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, i hi intervenien tres ponents que ja havien participat en sessions anteriors dels “Diàlegs”: Jordi Jaria, professor en dret Constitucional de la URV, Matias Vives, advocat i economista, i Xavier Puig, sociòleg i membre actiu de l’Assemblea Nacional Catalana. Abans d’encetar la discussió, però, el delegat del govern, Quim Nin, adreçava unes paraules als assistents, fent referència a la voluntat de votar d’una manera definitiva sobre la qüestió, i a la “lliçó dels milers de voluntaris” que van fer possible el 9-N.
En cloure l’acte, el periodista i director del Fet a Tarragona, Ricard Lahoz, reconeixia, allunyat ja del micròfon, que feia anys que no moderava un debat tan potent, i que li hauria agradat haver-lo enregistrat. El cert és que foren prop de 90 minuts d’argumentacions i refutacions, de punts d’acord i desacord, de matisos, de tesis i hipòtesis que la crònica fugaç, condicionada per les seves limitacions temporals de producció, és incapaç de transcriure de forma prou transparent.
Els ponents van discutir si unes eleccions anticipades s’haurien de fer abans o després de les municipals
La lectura del 9-N que fan els tres ponents és positiva. Segons Jordi Jaria, es tracta d’“un acte de desobediència massiu, inèdit a la història del país i de l’Estat, i em temo que també de l’Europa occidental”. Considera que la desobediència “efectiva” de més de 2 milions de persones és una derrota de l’Estat: “L’Estat espanyol ha estat incapaç d’imposar la seva legalitat”. També s’esforça a remarcar el paper de les més de 100.000 persones que han votat “No” a la pregunta, i que, en conseqüència, també han estat disposades a “desobeir”. Per a Jaria, el 9-N implica el trencament definitiu de l’acord constitucional. “Totes les institucions de l’Estat, començant per l’àrbitre, i tota la normativa de l’Estat, començant per la Constitució, s’utilitzen de manera conscient, determinada i inflexible, per impedir la manifestació de les opinions polítiques dels ciutadans d’aquest país”, es lamenta. “Ahir es va enterrar la Constitució Espanyola a Catalunya”, sentencia, en la mateixa línia, Matias Vives. Una carta magna que, segons l’epitafi que li dedica Vives, és “digna de tot elogi”, perquè representa la base que ha permès que la societat catalana actual no tingui por d’expressar-se. Per altra banda, Xavier Puig qualifica la jornada com una “mobilització que supera les anteriors”, i recorda les “condicions molt adverses” en què s’ha desenvolupat. “Es tractava d’una jornada doblement suspesa”, assevera. Des d’una òptica tarragonina, Puig reivindica la trascendència de la participació d’unes 30.000 persones, i diu que se sent “molt orgullós de ser activista” en una ciutat que ha sofert una gran transformació en els darrers anys.
La pregunta clau, més enllà de la radiografia del 9-N, mira al futur: “I ara, què?”. És el moment que molts assistents esperàvem amb avidesa. En aquest, sentit, els tres ponents coincideixen a l’hora de concloure que l’única opció realista són unes eleccions anticipades que adquireixin un caràcter plebiscitari. No confien en una “via britànica”, fins i tot malgrat que la correlació de les forces polítiques a l’Estat variï el 2015 i pugui desembocar en la desfeta del bipartidisme. Vives parla, sense embuts, de la “temptació Podemos”, consistent a esperar, des de Catalunya, el resultat de les eleccions generals, i llança un avís per a navegants: “La convulsió política a Espanya mai ha ajudat Catalunya”. Està convençut que una “alteració del panorama polític en el conjunt de l’Estat” no permetrà tampoc l’acord bilateral que faci efectiu un referèndum d’autodeterminació. Sobre el paper de la ciutadania catalana, Vives creu que fins ara ha estat el correcte, tot i que ara s’acosta “el gran moment, en el qual veurem si això de ser un Estat va o no de debò”. En aquest sentit, considera que els independentistes necessiten el reconeixement internacional: “Ja hauria d’haver-hi algú intentant convèncer frau Merkel i les cancelleries europees”.
“La via que s’obre [per als independentistes] no és altra que la Declaració Unilateral d’Independència”, assegura Vives. I això implica, segons Jaria, un “procés electoral” per mitjà del qual es generi un clam “majoritari” i “recognoscible”. Preguntat pel públic sobre la possibilitat que l’unionisme fomenti l’abstencionisme per deslegitimar-lo, Jaria ho veu clar: “Ningú no hi deixaria de concórrer-hi; s’hi juguen seients de diputats”. Vives creu que la “millor solució” seria presentar-hi una “candidatura única” a favor de la independència de Catalunya. “Aquestes no serien les eleccions constituents, que serien les posteriors”, matisa Vives, i en les quals pensa que les diferents formacions ja podrien debatre, a bastament, quin model de país volen. “Ara l’important és fer gol”, hi afegeix. Puig, no obstant això, puntualitza que la candidatura unitària és “desitjable”, però no “indispensable”, i recorda també que “els puristes” es resistirien a votar aquesta opció.
Quan haurien de ser aquestes eleccions? Aquí es genera un punt de discrepància amb un rerefons estratègic molt interessant. “Jo crec que és millor fer-les després de les municipals, i no pas abans, perquè són un element substancial pel control de la caixa i del territori”, afirma Jaria. Ell pretén assegurar un suport ferm a una DUI des dels consistoris i les diputacions, i a més a més manifesta que les municipals podrien esdevenir també “un punt d’acceleració del procés”. Minuts abans, tanmateix, Vives havia afirmat: “Si esperem, això es distorsiona, perquè les municipals impliquen confrontació política; en canvi, si les eleccions es fan abans de les municipals la distorsió desapareix, i per tant és l’escenari òptim”.
Sobre els reptes pendents, Jaria requereix “l’eixamplament de la frontera del catalanisme polític, que s’ha alterat en els darrers anys, i que ha implicat una transversalitat menor”; Vives troba a faltar “l’expressió política” d’un moviment com Súmate; i Puig reconeix que toca picar pedra per seguir engrandint el moviment en un context en què, amb “l’ascens sostingut de l’independentisme” dels darrers anys, certament “cada cop costa més créixer”. Totes tres consideracions conflueixen en un espai comú: que els partidaris d’un Estat català independent tenen molta feina per fer, encara, i molta gent per convèncer.
