Carregant ...

Quan Torreforta tenia un cinema

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Aspecte actual de l'antic Classic Cinema de Torreforta (foto: ENRIC GARCIA)

Aspecte actual de l’antic Classic Cinema de Torreforta (foto: ENRIC GARCIA)

Reunir-los per parlar del Clàssic Cinema els rejoveneix el rostre. Hi van passar moltes hores d’infància, que el pas del temps no ha estat capaç d’esborrar del tot dins la seva memòria. En l’instant en què algun d’ells, després d’uns segons d’esforç mental, aconsegueix retrocedir 40 anys enrere i reconstruir-ne algun record, els ulls se li engrandeixen i els seus gestos demanen a crits un moment de protagonisme per compartir en veu alta l’anècdota.

Quan Jordi Santolaria, Ángel Fernández i Jordi Royo eren només uns marrecs, anar al cinema era una de les poques distraccions que la Torreforta de l’època els oferia. Ens estem situant, aproximadament, entre finals dels anys 60 i principis dels 70. El Clàssic Cinema havia obert les portes un 19 de març de 1961, al número 12 del carrer Prades, i en poc temps s’havia convertit en el principal atractiu de les tardes del diumenge al barri, sobretot per als més jovenets, avesats a esbargir-se al carrer. “El pla habitual dels diumenges era el següent: al matí el camp de futbol del Club Deportivo Cultural de Torreforta s’abarrotava de gent, i a la tarda tots els xiquets anàvem al cinema”, explica l’Ángel. A la sala parroquial també els ensenyaven pel·lícules, però sempre estaven vinculades al fet religiós.

El Clàssic Cinema no era només, doncs, una simple sala de projeccions, sinó que també es tractava d’un dels espais de sociabilitat i socialització més potents del barri. Jordi Royo recorda que, com que el Clàssic només obria els diumenges, s’omplia força. En alguna ocasió, fins i tot, la cua per entrar-hi havia arribat fins a l’alçada de les Cases Baixes, a la cantonada amb el carrer Tortosa. “Més o menys on estava situat el cinema s’acabava llavors Torreforta, i més enllà de les cases de la IQA només hi havia terres i descampats”, explica Jordi Santolaria.

La fesomia del barri, amb els carrers sense enllumenat públic, entre altres deficiències, s’hauria pogut convertir en una localització d’alguna pel·lícula en blanc i negre del neorealisme italià. Vés a saber, potser el malaurat obrer Antonio Ricci, personatge protagonista del film El lladre de bicicletes (1948), de Vittorio de Sica, podria haver-hi passat una estona, penjant els cartells dels films que es projectaven al Clàssic Cinema, minuts abans que li robessin la bicicleta.

De fet, l’Ángel recorda com es penjaven cartells amb fotogrames de les pel·lícules, just a l’entrada del cinema. “Nosaltres hi anàvem el dia abans i miràvem quines pel·lícules es projectaven aquella setmana, per veure si les imatges ens convencien”. “No hi havia una altra manera de veure-ho, no podies mirar el tràiler des de casa, com fas ara”, argumenta Jordi Royo. De vegades, com que no disposaven de prou diners per anar al cinema, es desplaçaven fins al centre de Tarragona per veure quines eren les estrenes de la setmana. “I amb això ja en teníem prou!”, rebla Santolaria, entre rialles.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem al número 12 del FET a TARRAGONA. La revista la podreu trobar als quioscos i llibreries de la ciutat. Una altra possiblitat és fer-se’n subscriptor/a per només 30 € l’any i gaudir de tot un seguit d’avantatges i obsequis en activitats i productes culturals. Per sumar-se a la gran família del FET només cal clicar aquí. Som ja més de 530 subscriptors!!!


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *