D’entrada, s’ha de reconèixer que moltes coses no s’han fet bé en la singladura organitzativa dels Jocs Mediterranis de 2017. La candidatura d’aquells primers anys liderada per Mario Rigau -una figura que no generava, precisament, massa consens- ja va comportar molts recels en amplis sectors polítics i socials de la ciutat fins al punt que el 2008 s’exigia una comissió de seguiment per controlar la gestió i garantir-ne una total transparència.
La proclamació com a seu -octubre de 2011 a Mersin (Turquia)- i la posterior sortida de Rigau de la presidència executiva de Tarragona 2017 van obrir, suposadament, un període d’aires nous, però els errors del govern municipal, l’agreujament de la crisi i les retallades pressupostàries, l’actitud poc col·laboradora de l’estat espanyol (com a contrapunt a la predisposició d’ajuntaments, Diputació i Generalitat) i l’escàs entusiasme dels tarragonins -una vegada més- per allò que es fa a la seva ciutat han mantingut el projecte dels Jocs en l’àmbit de l’escepticisme i la polèmica.
“Si la cita del 2017 va malament, Tarragona s’enfonsarà encara més en un procés de decadència”
Arribem a un any just de la inauguració de l’esdeveniment esportiu: el compte enrere s’haurà de fer amb un govern espanyol en mans del PP que ha menystingut Tarragona en aquest front i en molts d’altres en els darrers quatre anys. Malgrat els entrebancs econòmics i el calendari molt i molt ajustat per acabar les obres dels equipaments, la societat tarragonina ha de decidir entre dues opcions: engegar-ho tot a rodar i girar l’esquena definitivament als Jocs o bé donar un últim vot de confiança als tècnics de l’organització (directors, personal de base i voluntaris) i afrontar el repte amb una actitud més positiva, sense renunciar al control i l’escrutini de com s’estan fent les coses i evitar que sigui un llast per al futur de la ciutat.
Si el recorregut dels propers mesos continua travessant un camp ple de mines i la cita de l’any que ve acaba en desastre, Tarragona s’acabarà d’enfonsar en un procés de decadència i marginalitat que ja plantejàvem en un article publicat aquí fa unes setmanes. Per tant, la millor opció és encarar el 2017 amb un cert canvi de xip i l’objectiu d’agafar-se als Jocs com a excusa per, almenys, augmentar l’autoestima i l’orgull de pertinença dels tarragonins. En aquest sentit, es fa necessari i imprescindible, entre moltes altres mesures, la presència de la mascota Tarracvs -al marge de la polèmica del disseny- en les escoles i en actes populars al carrer .
Una última dada. Com a periodista, he volgut mantenir una trobada conjunta amb els directors de les cinc àrees de Tarragona 2017 per saber com funciona la ‘cuina’ dels Jocs i publicar-ne un reportatge al proper número del FET a TARRAGONA en format paper. Són professionals qualificats, amb experiència i trajectòries que els avalen per afrontar amb garanties el tram final de l’organització. Parlen dels Jocs amb convicció… i cap d’ells és de Tarragona. Aquest, però, seria un element per a la reflexió d’un altre article.
Ricard,
en el segon paràgraf, quan parles dels entrebancs produïts a la candidatura tarragonina als Jocs mediterranis, t’oblides de citar l’actitud obstructora de l’oposició.