L’Instituto de Segunda Enseñanza de Tarragona es va inaugurar el 8 de desembre de 1845, davant de les autoritats provincials, i amb la presència destacada dels gegants de la ciutat. Es va situar, d’entrada, a la plaça del Pallol, a la seu de l’Escola Nàutica i de Belles Arts, i el primer director va ser-ne Josep Aleu Borrull. La institució naixia en un context d’impuls polític de l’ensenyament secundari, amb l’aprovació del Pla Pidal, i de circulació de les idees de la Il·lustració.
Tal com va detallar deu anys després el director José Montaldo en la Memòria de 1855, el centre tenia, com un objectiu prioritari, afavorir el que ara anomenaríem igualtat d’oportunitats: “Desde que el señor marqués de Pidal publicó su plan de estudios en el año 1845 han intervenido en las cosas públicas dos influencias poderosas, queriendo una de ellas hacer suya la instrucción, especialmente la segunda enseñanza y tratando otra de escatimarla temiendo la concurrencia en el gobierno de clases de menor fortuna a las que no querían dar participación en el poder y cuya ignorancia debía imposibilitarlas para reclamarlo con justicia.” L’any 1849, el centre es va traslladar a l’antic convent dels franciscans, a la Rambla Vella, més ampli, on es va mantenir fins al 1971.
L’instituto de segunda enseñanza es va establir a la Rambla Vella entre 1849 i 1971
Seria una tasca massa agosarada, del tot imprudent, aspirar a resumir 175 anys d’història en un mer reportatge. Encara més tenint en compte que existeixen fonts bibliogràfiques molt completes, com el llibre Institut Martí i Franquès. Tarragona, 1845-1995, que recull reflexions històriques, dades estadístiques i una substanciosa galeria de records d’exalumnes. Podríem concloure, no obstant, que de la mateixa manera que Ortega y Gasset propugnava que el subjecte és “yo y mis circunstancias”, l’institut també ha estat influït pel que s’ha anat succeint, des dels inicis, al seu voltant.
Entre el 1845 i el 1930, el nombre de matriculats va oscil·lar entre els 100 i els 300 alumnes. A partir de la Segona República es va iniciar un creixement que, després, es veuria afectat per la Guerra Civil i la postguerra. L’any 1932 ja se’l va batejar amb el nom de Martí d’Ardenya, sobrenom d’Antoni de Martí i Franquès. Amb el franquisme, es van produir depuracions de professors i catedràtics, i el tipus d’ensenyament també es va modificar, amb la incorporació d’assignatures com la Formación del Espíritu Nacional.
A partir de la dècada dels 60 del segle xx, el centre va créixer fins al punt de superar el miler d’estudiants durant el curs 1967-1968, i l’any 1971 es va mudar al carrer d’Enric d’Ossó, en un edifici que celebra el mig segle d’existència. Canvis polítics, reformes educatives, problemes pressupostaris, reivindicacions, entre altres. Hi ha temes que travessen la trajectòria del centre. També és interessant la llista d’alumnes cèlebres, entre els quals hi ha, per exemple, Jaume Ferran, Antoni Gaudí, Eduard Toda o Josep Yxart. Per a Satorra, aquesta mena de detalls representen un plus d’autoexigència. “No és només un institut, és una institució”.
(…)
Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 45 del FET a TARRAGONA. Un article que s’endinsa a l’arxiu de l’institut, amagat i desendreçat.
La revista la pots demanar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
I si ens vols donar suport per realitzar reportatges en profunditat i de gran qualitat, subscriu-te al FET per a tot el 2021 a un preu simbòlic de 30 euros.
EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’
