Advertisement Advertisement
Carregant ...

L’odissea urbana amb cadira de rodes

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Primera dificultat de la nostra ruta: haver de posar una rampa per baixar de la vorera per unes obres.

Quedem puntuals i carregats de paciència perquè sabem que la tarda serà llarga. El Josep-Lluís Gras i la Roser Burillo m’esperen al capdamunt de l’Avinguda Marquès de Montoliu, preparats per iniciar, com fan sovint, el seu passeig per la ciutat. Ens saludem efusivament perquè fa anys que ens coneixem i avui els he demanat, per favor, si els podria acompanyar a la seva ruta de tarda. El Josep-Lluís va en cadira de rodes i la meva intenció, càmera en mà, és detectar i documentar totes les dificultats que es troben a la via pública i que suposen per a ells una barrera arquitectònica o un problema d’accessibilitat.

Recorregut i principals dificultats de la ruta amb el Josep-Lluís i la Roser. Gràfic: Instamaps.

Massa vegades ens hem trobat amb un missatge seu a les xarxes socials explicant que no pot entrar en un equipament de la ciutat, fet que ajuda a denunciar una situació generalitzada, inexplicable i imperdonable dels nostres carrers. Valgui aquesta crònica desastrosa com a suport a la reivindicació justa de la Roser, el Josep-Lluís i tants altres per aconseguir una ciutat més amable.

Acompanyem dos subscriptors del ‘FET’ durant el seu passeig de barreres arquitectòniques

“Et portarem a uns llocs amb problemes que ja tenim detectats“, fa la Roser, companya del Josep-Lluís, que ha preparat un recorregut amb alguns dels indrets més complicats de la ciutat. Serà una ruta pre-establerta per trobar-nos expressament amb moltes de les barreres arquitectòniques que hi ha, però no per això menys denunciables. Havent fet aquesta valoració inicial, el primer que fem en girar per l’Avinguda Catalunya és topar amb el primer obstacle no previst: fan obres a la vorera.

Un desnivell insalvable per una cadira elèctrica, rere l’antiga presó.

Sorpresos de l’oportunisme de la nostra passejada, veiem que les tanques de l’obra ocupen tota la vorera i que obliguen el vianant, previ avís, a baixar a la calçada per poder passar. Fantàstic, i el Josep-Lluís com s’ho farà? La seva cadira de rodes, m’explica, és elèctrica, és a dir, amb un motor incorporat que impedeix que es pugui maniobrar manualment. Pot anar a una velocitat de 10km/h i salvar desnivells de fins a deu centímetres que, a la pràctica, es queden en quatre. Sort de la solidaritat ciutadana que, en veure el contratemps del Josep-Lluís, els falta temps per treure unes fustes de l’obra i idear una petita rampa. Era això o donar la volta. Aquest no estava preparat, em reconeix la Roser.

Obstacles a la via pública: un patinet mal aparcat a República Argentina.

“Això passa per la falta de consciència general, la gent no pensa que hi ha persones amb cadira de rodes pel carrer, i aquest problema és cultural: des d’operaris d’obra a propietaris de botigues i restaurants”, diu el Josep-Lluís, un cop superat el primer obstacle. Sovint s’actua pensant en una mobilitat ordinària sense recordar que hi ha persones amb dificultats de mobilitat, per això ens trobem cotxes aparcats en passos de vianants o deixalles al mig de la via pública que dificulten el pas -a més d’embrutar el carrer.

La falta de baixadors i els obstacles a les voreres són la tònica de la nostra ruta

Anem en direcció a l’Hospital Joan XXIII, un traçat habitual de la Roser i el Josep-Lluís, i és a l’antiga presó on ens trobem el segon problema. Resseguint la vorera del carrer Covadonga ens trobem, de sobte, amb l’obligació d’haver de creuar el carrer sense un baixador. Refem camí, anem per la calçada -amb el perill del trànsit estacionat i en moviment que això comporta- i al cap d’un minut ens trobem el mateix problema a l’alçada de la parada d’autobús Goya, de la línia 22.

Anar per la calçada suposa un perill pels vehicles en moviment i aparcats.

Davant l’atzucac dels impediments urbanístics, optem per desistir del nostre objectiu d’anar a l’Hospital. Avui ho podem fer, però i si haguéssim tingut cita al metge? “Hem de fer aquesta investigació a cada carrer i sortir una hora abans; parlem d’una trista vorera“, remarca Burillo, resignada. Doncs no ho ha acabat de dir que el problema dels baixadors reapareix a les portes de la presó. Al funcionari de l’edifici li sap greu no poder-nos ajudar i nosaltres assumim que hem perdut mitja hora en fer un recorregut de deu minuts perquè no hi ha baixadors a les voreres.

“Hem de fer una investigació a cada carrer i sortir una hora abans”, diu Roser Burillo

Avinguda Argentina avall, Rambla Lluís Companys i voregem la Imperial Tarraco per baixar per Pere Martell, cap dificultat afegida. La parella explica que els espais més accessibles són la Rambla i les de nova edificació, com alguns indrets dels barris de Ponent, així com els entorns de les escoles, els centres comercials i els hospitals. Només faltaria! Per contra, els llocs més inaccessibles són la Part Alta i els monuments patrimonials, com el Passeig Arqueològic (es pot entrar pel darrere però un cop dins, què?), el Fòrum de la Colònia i l’Amfiteatre, amb uns desnivells inassolibles. “És el més complicat i és molt trist perquè fa més de 20 anys que som Patrimoni de la Humanitat”, lamenta Gras.

La rampa no té sentit si un obstacle n’impedeix l’ús.

Sortegem amb facilitat les rotondes de Pere Martell i arribem a Torres Jordi, a les portes del Serrallo, el segon lloc on em volen portar. Allà m’ensenyen la il·lògica existència d’un pas de vianants en una sortida d’aparcament (o viceversa) i la impossibilitat d’anar pel carrer del Mar perquè les voreres no són prou amples. Novament, hem de fer marxa enrere per desviar-nos per Felip Pedrell i arribar a l’antiga fàbrica Chartreuse. Allà queda palès que l’entorn de la presó no és l’únic lloc on falten baixadors mentre que, al carrer Smith, un conductor s’ha pensat que el pas de vianants era una plaça reservada per ell i la seva moral. Una hora i mitja després d’haver sortit, el cansament es nota a les cames i la mosca comença a pujar al nas per l’incivisme constant dels més intel·ligents.

Una parada de “5 minuts” fa que no puguem passar per aquest pas de vianants.

El Josep-Lluís fa gairebé quatre anys que va en cadira de rodes. Des de llavors, ha abandonat la poca assistència a obres teatrals perquè al Teatre Metropol i al Tarragona queda relegat a la invisible fila del darrere, mentre que d’altres equipaments públics simplement no estan preparats per rebre’l. Era el cas, fins fa poc, del jardí de la Casa Canals, on el ‘FET’ hi ha celebrat les darreres presentacions mentre el Josep-Lluís, que és subscriptor, s’ho mirava des del passadís.

La seva insistència va aconseguir una rampa mòbil per accedir al jardí de la Casa Canals

“Em vaig posar molt content quan em van dir que havien portat una rampa mòbil per solucionar el problema”, diu ell, però refreda l’emoció perquè la rampa és de la Brigada i s’ha de demanar amb antelació. Una victòria -a mitges- de la seva insistència. Una altra cèlebre reivindicació del Josep-Lluís que va fer bullir les xarxes va aparèixer en no poder accedir a un altre acte del ‘FET, aquest al Teatre Romà, per culpa d’un carro de la compra lligat del carrer Sant Magí.

Altre cop s’opta per la calçada enlloc de la vorera.

“Les ciutats estan així perquè s’ignoren les persones, la mentalitat ha de canviar radicalment per evitar problemes que passen cada dia, el carrer està pensat pels cotxes i els bars“, denuncia la Roser. És tan fàcil i tan difícil com posar-se en contacte amb les entitats i les famílies i mirar protocols d’altres ciutats adaptades, com Terrassa o Badalona (amb l’Institut Guttmann). Perquè ja no és només qüestió d’una cadira de rodes elèctrica o mecànica, sinó dels cotxets d’infants, el carro de la compra o els caminadors personals. “A Tarragona falta voluntat i que es posin mans a l’obra, però l’accessibilitat no llueix ni obre portades de diari“, resol Gras. És en benefici de tots perquè tots nosaltres hi estem exposats.

Un altre obstacle al mig del carrer que dificulta el pas.

Arribats a la plaça dels Carros, la sorpresa esdevé derrotisme en veure que l’ascensor del pas subterrani no rutlla. Tampoc no hi ha cap número per contactar amb el l’Ajuntament, responsable de l’equipament. L’ascensor de l’altre costat sí que funciona, però un de sol, de què serveix? Sort que la intenció era anar direcció a la Part Alta i ens oblidem del mar. Carrers Apodaca i Unió amunt, el tram de la Rambla és el més fàcil i arribem al Balcó, el passeig de les Palmeres i a la plaça de la Unesco.

“Falta voluntat, l’accessibilitat no obre portades de diari”, fa Josep-Lluís Gras

“Quatre anys després, ens hem acostumat a la cadira”, explica el Josep-Lluís. I afegeix la Roser: “Qui ho pateix més és ell, però assumir que no podríem anar més junts pel carrer em va costar, sort de la família i amics”. Acabem el recorregut a la plaça de la Font després d’haver passat per Sant Oleguer i Cós del Bou. La reflexió que em fan els dos és que la ciutat no està preparada per ells, que té un urbanisme poc amable i que la solució fàcil no pot ser resignar-se a dir “no puc passar”. Per això reivindiquen individualment i allà on calgui uns carrers per tothom, amb les voreres més amples, restant espais a les terrasses i sense tants obstacles.

Un dels dos ascensors de la plaça dels Carros no funciona. Avui no podem anar a veure el mar per aquest camí.

El carrer és la casa de tots, i tots hi hem de poder habitar. És una reflexió innocent però carregada d’ideologia perquè l’urbanisme és política. Amb el recorregut d’avui, de més de tres hores de durada, hem anat als llocs que sabíem complicats, però així i tot hem trobat dificultats afegides. Nombroses persones ens han hagut d’ajudar en diversos llocs perquè NO, la ciutat NO està preparada pel Josep-Lluís i la seva cadira. I la discapacitat no és pas la seva, sinó de la pròpia ciutat, d’un entorn que no està capacitat per ell i que l’expulsa de la via pública.

Roser Burillo i Josep-Lluís Gras, passejant per la Rambla Nova. Totes les imatges són de Jan Magarolas.

I és que això és cosa de tots. De les accions individuals de no deixar el cotxe mal aparcat ni “cinc minuts” però també de les accions col·lectives d’exigir una política conscient i eficaç. Particulars, empreses grans i petites, Ajuntament i Generalitat. El Josep-Lluís i la Roser seguiran denunciant cada barrera que trobin perquè és la seva manera d’entendre la ciutat, però és feina dels regidors del govern i de la oposició de l’Ajuntament fer que la ciutat estigui preparada.

“Us convido a agafar una cadira de rodes i passar un dia amb ella per canviar la perspectiva”

Alcalde Ricomà, conseller Puig, consellera Pastó, conseller Pinedo i tots els que hagin vist al·ludides les seves responsabilitats en aquest article: els ciutadans us hi podem ajudar, però és feina vostra revisar la ciutat pam a pam. Em consta que molts seguiu el ‘FET’. Us asseguro que haver passat tres hores esquivant obstacles és d’allò més esgotador (imagineu-vos la Roser i el Josep-Lluís!). Ni de lluny ens podrem fer una idea de l’odissea d’anar amb cadira de rodes per Tarragona, així que us convido sincerament a agafar-ne una i passar un dia sencer amb ella. De ben segur que contribuirà a canviar la perspectiva. I res més. Agrair a la Roser i el Josep-Lluís que em deixessin acompanyar-los i, sobretot, la feina impagable de reivindicació constant i incansable per una ciutat més potable per a tots.

Més fotos de la ruta i el mapa del recorregut amb el Josep-Lluís i la Roser, amb les respectives dificultats més importants:

A les portes del Centre Penitenciari Obert, amb un desnivell massa alt per la cadira del Josep-Lluís.

Decidim-nos: pas de vianants o sortida d’aparcament?

El carrer Pons d’Icart, amb les voreres poc amples.

Una simple rampa de fusta és suficient per aquest bar de la plaça de la Font.

I el mapa del recorregut:


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *