És cert que hi ha gairebé tantes rambles com municipis té Catalunya. Centres neuràlgics des de petits pobles fins a capitals on la vida es teixeix al seu voltant. Això sí, no n’hi ha cap altra com la de Tarragona. Bé, la ciutat en té dues, de rambles. La més antiga, la Vella, i la més recent, la Nova. De la mateixa manera que les denominacions han anat actualitzant-se al llarg del temps —Rambla de San Juan, avinguda del 14 d’Abril, Gran Paseo de la Unión, Avenida del Generalísimo i del Conde de Vallellano—, la Rambla Nova també és un exemple de l’evolució de la ciutat. És un eix vertebrador i una simbòlica línia temporal. Els trets de la societat de cada moment es veuen plasmats des del Balcó del Mediterrani fins a la Torre dels Vents.
Una ruta històrica i arquitectònica al llarg dels 2km de la Rambla Nova
Si Tarragona es pot explicar durant aquests dos quilòmetres exactes de llargada, la Rambla Nova també encapsula els moviments arquitectònics que han passat per la ciutat des de meitats del segle XIX. “Els edificis no deixen de ser el reflex del seu context: el tècnic, l’econòmic, l’artístic o l’ideològic”, explica Joan Tous. El fins ara president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a la demarcació de Tarragona raona que la Rambla és “una barreja de molts moments”. En aquest sentit, s’hi congreguen edificis d’estil clàssic, historicista, classicista, eclèctic, modernista, racionalista o modern. Això passa a la via tarragonina i quasi enlloc més. La peculiaritat és que “el procés de construcció ha estat molt lent, de més de cent anys, a causa de l’ambició”. El resultat és una mostra “d’un segle d’arquitectura”.
Edificis funcionarials, institucionals, acadèmics, culturals i comercials donen identitat i caràcter a la Rambla Nova. Defineixen el rovell de l’ou tarragoní. Però no només això; aquí hi viu molta gent. Això sí, és ben bé una conditio sine qua non que no s’hi pot construir qualsevol cosa. Els edificis han de captar l’atenció. Tota aquesta simbiosi la descriu Joan Tous: “Es va generar un espai buit com un gran saló urbà. La gent hi pot passejar, es pot veure i ser vist. És un lloc d’intercanvi social. I aquí, qui pot, edifica les seves pròpies cases.” L’arquitectura, doncs, pot valer més que mil paraules.
(…)
Aquest és un petit tast d’un dels reportatges que publiquem a la revista número 53 en què, de la mà de l’arquitecte Joan Tous, fem el que han fet tants tarragonins durant dècades i més dècades: passejar per la Rambla Nova. I en descobrim els diferents estils arquitectònics de les múltiples èpoques. Si vols llegit el reportatge sencer, sempre pots subscriure’t al FET i t’enviarem aquest número a casa, a més de poder participar en les diverses activitats socials i culturals que organitzem. O adquirir la revista a les Llibreries La Capona i Adserà, i al Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
