El primer dia que vaig dinar a l’Escola Saavedra no les tenia totes. No era res personal contra ningú. El record d’aquelles patates amb bajoques dels meus temps escolars, que amagàvem sota la taula fent-ne boles amb tovallons de paper quan els monitors es distreien, em revenia com una magdalena florida. Però aquella menja, un arròs caldós més que digne, confesso que em va reconciliar amb les cuines dels centres educatius.
el fallou, del senegal, és molt estimat pels alumnes del centre
Al Saavedra, durant les dues setmanes que l’artista Edu Polo hi va pintar el Mural del Bestiari Festiu de Tarragona, vaig escurar tots els plats del cuiner, Fallou Ndiaye. Sí, fins i tot el de patata i bajoca. Al cap de poc dies d’entrar i sortir de l’escola carregant pinzells i pots de pintura, vaig comprendre també que tard o d’hora l’hauria d’entrevistar. La relació que Ndiaye manté amb l’escola és especial.
El dimecres que ens tornem a veure el menú consta de llenties estofades amb arròs i truita de patates amb ceba acompanyada d’una amanida. Els camins de la vida, amb senyor o sense, són imprevisibles. Al seu Dakar natal, al Senegal, Ndiaye, avesat a la cuina de la mare, amb prou feines havia encès els fogons. En canvi, quan va emigrar a França, l’any 2003, per estudiar Economia a la Université Bretagne Occidentale, es va haver d’espavilar.
va estudiar economia a frança, però es va decantar per la cuina
Per pagar-se els estudis, va compaginar la carrera amb una feina de caps de setmana en un restaurant de la ciutat de Brest. «Vaig començar a la pica, fregant, però vaig acabar estimant l’ofici», assegura. L’economia social i solidària li interessava molt, però la fascinació per la gastronomia es va imposar. Al segon any ja havia deixat de banda els estudis per centrar-se en les tasques com a cuiner.
Aquell mateix estiu de l’any 2005, va aprofitar les vacances per visitar un amic de Dakar que s’havia instal·lat a Montblanc, i s’hi va quedar. «El primer que vaig fer va ser apuntar-me als cursos de català que ofereix el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, i entre les classes i les converses amb voluntaris vaig consolidar la base de l’idioma», afirma, amb un català desimbolt que ha fet anar més que alguns nadius en les cuines de restaurants i hotels del Perelló, el Pont d’Armentera, Salou i Vilallonga del Camp, entre d’altres.
el 2005 s’instal·là a Montblanc i després estudià a l’escola d’hostaleria
Diu que la pluralitat de llengües que existeixen al Senegal — el wòlof, el ful, el serere, el mandenkà, el soninké, etc.—, i el fet d’haver estat un país colonitzat per França, li van permetre d’entendre la situació del català. «Al Senegal jo ja havia estudiat una mica d’espanyol, i com a futboler seguia els partits del Barça, però encara no sabia que a Catalunya teníeu idioma propi», reconeix. Ell parla el wòlof, llengua materna, aproximadament, del 40% de la població senegalesa. Li fa molta gràcia que, com a cultura, tinguem el «cagondéu» tan naturalitzat, i una de les seves paraules preferides en wòlof és «bakh», que significa «bo».
Per a ell, tant la llengua com la cuina són signes de convivència. «Jo soc un musulmà que viu la religiositat sobretot com un acte íntim, però al Senegal tinc molts amics cristians, i en les nostres respectives celebracions ens anem a veure i ens portem menjar», explica, i posa com a exemple la festa del xai, una de les més importants del calendari islàmic. De Catalunya, com tants altres nouvinguts, Ndiaye en destaca la diada de sant Jordi, perquè li sembla una «manifestació de l’amor molt bonica, que a més a més sol coincidir amb el bon temps».
parla català i creu que la llengua i la cuina són elements de convivència
A l’Escola Saavedra, on va arribar el 2019 amb motiu d’una substitució, Fallou Ndiaye, o millor dit, «el Fallou», s’ha convertit en tota una institució. «Em vaig apuntar a Tarragona Impulsa i em van oferir feina en una empresa de càtering, amb la qual vaig cuinar a escoles de Cunit, l’Hospitalet de Llobregat i el Vendrell fins que vaig fer cap aquí». Molt estimat per la comunitat educativa, el director del centre, Sergi Moncusí, afirma que n’estan encantats. «Intento ser molt delicat, com a cuiner d’escola. No em deixo gaire marge per a les invencions, vigilem molt les intoleràncies dels alumnes i soc molt curós amb la higiene. Al final, és com si fossin els teus nens, perquè hi coincideixes cada dia; els has de cuidar», confirma Ndiaye. I els xiquets li corresponen amb una estima genuïna.
Malgrat que al Senegal mengen plats «més forts i picants» —tot i compartir, per exemple, tradició culinària marinera—, Ndiaye s’ha acostumat a la gastronomia del sofregit, tan pròpia de la nostra personalitat col·lectiva, i es declara un enamorat de l’escudella, les sopes i els cigrons. Amb 41 anys, muller i dues filles petites nascudes al país, ha trobat en Tarragona una ciutat abastable on passejar-se tranquil per les platges d’arena fina i per la Rambla, i on abstreure’s, a pocs metres de l’escola, davant d’una muralla romana de més de dos mil anys d’història.
a l’escola EN destAquen el seu caràCTER AFABLE
Encara que, en el passat, no fos una decisió senzilla, no es penedeix d’haver canviat de rumb professional. Exalumne de l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils, durant una temporada va treballar —als matins— i estudiar —a les tardes—, per segona vegada, per procurar-se el títol oficial de cuiner. «Vinc d’una família gran, de set germans —quatre homes i tres dones—, on el meu pare ens va ensenyar com d’important és, en aquesta vida, tenir un ofici», ressalta.
L’esforç, diu, ha pagat la pena, i el seu caràcter pròxim i afable l’han convertit en una persona clau en la vida diària de l’Escola Saavedra. Si en el futur se n’anés a qualsevol altre lloc —opció que ara com ara descarta—, sap que ho faria guiat per una sola certesa: que continuaria cuinant.
