Només 69 vots de diferència. 69 paperetes, 69 persones, 69 electors…69: un número que separa dos formacions polítiques.
És la diferència de vots que es va produir ara fa dos anysen les últimes eleccions catalanes a la ciutat de Tarragona. El PSC va obtenir 10.250 sufragis, just per davant dels 10.181 del PP. Lluny, destacat com a líder, Convergencia i Unió guanyava a les urnes amb prop de 18 mil vots a la ciutat.
Donant per fet que la federació nacionalista repetirà victòria el 25 de novembre, el gran interrogant és si els socialistes podran mantenir la segona posició a Tarragona capital en unes eleccions al Parlament? Aconseguiran els populars fer el “sorpasso” ?
Després d’aquelles eleccions de novembre de 2010, els tarragonins han estat convocats a les urnes en dues ocasions més: el maig de 2011 atorgaven una àmplia majoria al PSC i l’alcalde Ballesteros en els comicis municipals, però mig any després giraven a la dreta i donaven el triomf a la llista d’Alejandro Fernándezen les eleccions generals.
Això indica clarament que els ciutadans voten determinades opcions polítiques en funció dels programes, els candidats i el tipus d’eleccions. Què pot passar el 25-N? Les enquestes indiquen una àmplia victòria de CiU, una clara davallada dels socialistes i una estabilitat amb poques variacions al PP.
Aquestes tendències globals de Catalunya s’extrapolaran a Tarragona? Si finalment la llista liderada per Rafael Lunasupera l’encapçalada per Xavier Sabaté, es produirà un tomb històric en les eleccions catalanes a nivell local. I nacionalistes i populars podrien arribar a sumar el triple de vots que els socialistes.
Ha de tenir alguna conseqüència en la vida política municipal? Al meu entendre, no. Almenys, no gaire important. Són dinàmiques diferents en cada elecció, però caldrà observar amb atenció com gestiona el govern municipal de Ballesteros (un dels ajuntaments més importants en mans del PSC) una dinàmica global de país a l’entorn del dret a decidir.
Amb el Joan Marc Salvat vam estudiar junts periodisme a la Universitat Rovira i Virgili. Des del primer dia, la seva passió era i és l’actualitat internacional però, sobretot, la política. Sempre ha estat un gran seguidor dels periodistes de la secció d’internacional de tots els diaris, ràdios i televisions.
Davant la dificultat de trobar una feina estable i amb l’objectiu de viure al melic del món, fa uns mesos va marxar a Nova York, per ser testimoni d’un fet apassionant com són les eleccions nord-americanes. Però, sense voler-ho, s’ha convertit en protagonista d’una altra notícia, de més transcendència, la del pas de l’huracà Sandy. Amb el seu permís, aquí us deixo el seu relat, explicat en primera persona. Crec que és interessant de llegir, no us ho perdeu! També el podeu seguir al blog Casablanca.
La Sandy m’ha fet pensar en l’Orson Welles. En ell i en el seu programa emès tal dia com avui, 30 d’octubre, del 1938. Com la seva radiodifusió de La guerra dels mons, la Sandy ha estat per alguns una broma de mal gust (per la majoria de gent al sud de l’illa de Manhattan i a les zones de rivera de Queens i Brooklyn) en forma d’ingents quantitats d’aigua i vent desvocat. Per altres (en els quals, afortunadament, em puc incloure) ha sigut com tenir la radio endollada cofinats a casa i amb un ull posat en la finestra a l’espera que acabés el serial. Únicament l’anar i venir de la corrent elèctrica s’entossudia a recordar que la Sandy s’ho estava passant bé.
Si mai s’apropa una nau marciana per envair la Terra i se n’adona que hem batejat com a Sandy un huracà-ciclópostropical-depressió que ha acabat amb la vida d’una vuitantena de persones… Fuig sense pensar-s’ho dues vegades: “Potser no val la pena colonitzar aquesta espècie”, dirien. Fet aquest apunt sobre l’arbitrarietat del bateig de la Sandy, la costa nord-est dels Estats Units s’ha preparat a consciència des de finals de la setmana passada per l’arribada d’aquest fenomen meteorològic.
Les autoritats municipals, els governadors de fins a nou Estats i els serveis d’emergència anaven informant via Twitter (#Sandy, #hurracaineSandy, etc), les respectives webs i els canals de televisió sobre l’evolució i les mesures a prendre per l’impacte de la Sandy: “Better safe than sorry“. Amb aquest ‘eslògan’, tant els líders locals com els ciutadans han coincidit ha comentar que “més val estar previnguts davant l’alerta i pecar d’excés de seguretat que no pas de tot el contrari”, m’explicava un veí de West New York, una àrea residencial al nord de New Jersey.
Ens trobem just a la riba esquerra del riu Hudson i, des del mirador estant de Boulevard Est, veiem com la silueta de Manhattan es torna grisa. Són les 5 de la tarda de dilluns i en poques hores es preveu que la Sandy toqui terra a dues hores al sud de la Gran Poma i passi d’huracà a tempesta post-tropical. Els ciutadans viuen el fet amb ordenat frenesí. A l’illa, es tem sobretot pel districte financer on els serveis de transport han tancat la parada des de les 7 de la tarda de diumenge fins nova ordre. Els supermercats no són un guirigall, tampoc, però sí agrupen endressades multituds de persones abuidant els prestatges d’aigua envasada, aliments bàsics i alguns cigarrets.
A tres quarts de set, la CNN informa que la Sandy ha tocat terra a 8 quilòmetres al sud d’Atlantic City (New Jersey). Mentrestant, Manhattan presencia una crescuda històrica dels nivells de l’aigua com mai s’havien vist (o com mai s’havien registrat des dels últims dos segles). Les inundacions al Lower Manhattan, on es troba Wall Street i l’epicentre del moviment indignat neoyorquí arriben als 4,5 metres. Just on hores abans vèiem Antoni Bassas en directe per TV3, a Battery Park, ara el tindríem cobert fins les celles. No, més amunt. La Borsa, com el transport, segueix tancada fins nova ordre, però treballant a distància.
Sembla que la Sandy ha decidit un canvi de rumb. L’epicentre s’allunya de New York i s’apropa encara més a Philadelphia (Pennsylvania). Tant allà com a Atlantic City el desastre provocat per les inundacions els portarà dies a recuperar la normalitat. Les inundacions estan sent un dels principals maldecaps de la costa est nord-americana. Algunes zones dels estats de Maryland, Delaware i Pennsylvania han sofert el mateix cabal d’inundacions amb el llegat de la Sandy que les registrades al llarg d’un segle.
Malgrat que la Sandy ja “només” fos un cicló post-tropical, això no la fa menys benevolent. Manté ratxes de vent de fins a 150 km/h, pluges intenses i risc d’inundacions al seu pas. L’extraordinarietat del fenomen, a més, provoca que en zones com Rhode Island (al nord de New York) i West Virgina es produeixin les primeres nevades d’aquesta tardor. I això succeeix per la convergència entre l’huracà d’origen tropical i aigua calenta amb un front polar àrtic. La tempesta perfecta. Frankenstorm: “un híbrid d’huracà i tempesta d’hivern, incloent una combinació monstruosa de forts vents, pluja forta, marees extremes i nevades”, segons Urban Dictionary.
El Timeline de Twitter queda saturat entre les imatges de la destrossa, el Capità Amèrica dirigint el trànsit al sud de Manhattan i un tauró al jardí d’algun conciutadà d’Atlantic City. Més avall apareix Godzilla, ara, emergint de les aigües i a la seva dreta l’Estatua de la Llibertat ha baixat del seu pedestal per amagar-se de la Sandy.
Entre imatges falses, el cert és que els aeroports JFK i LaGuardia a NY, Newark i Teterboro, i els de Washington i altres localitats properes han cancelat més d’una desena de milers de vols. Com les escoles a NY, New Jersey i Pensilvània; com el transport públic; i com la corrent elèctrica a més de 7 milions d’afectats; es preveu que progressivament vagin recuperant la normalitat.
5 de 9 de la Jove de Tarragona a El Vendrell. Foto: Elisabeth Magre
Ja han passat uns dies, però els adjectius continuen intactes. I ara, que ja s’ha acabat la temporada, es pot analitzar amb perspectiva. Era un pas necessari per convertir-se en una gran colla. Un pas necessari per tancar els anhels d’una colla que somniava en aquest repte. Un pas necessari que fa de la Jove de Tarragonauna de les colles castelleres més destacades del país. El que van aconseguir els liles a El Vendrell és de colla gran, és de colla convençuda que treballant i treballant s’aconsegueixen els objectius marcats.
El 5 de 9 amb folre era un castell que els del Cós del Bou perseguien des de fa anys. Un castell de gran complexitat, que necessita de molts castellers i de molta feina al pati d’assaig. La il·lusió i les ganes hi eren, la feina també, només faltava trobar el dia i el moment. Per Santa Tecla d’enguany no va poder ser (tampoc l’any passat).
El Concurs de Castells tampoc va ser el lloc ni el moment. I dic que no va poder ser perquè la colla no es conformava en carregar el castell, no es conformava només en fer les dues aletes. La colla volia descarregar-lo. Volia sentir les sensacions i les emocions de fer un gran pas endavant. I la diada,a El Vendrell, va ser el dia, el lloc i el moment.
Els liles no hi van fer només un gran cinc de nou folrat(descarregat, repeteixo). Hi van fer la millor actuació de la seva història, que és diu ràpid! I no és que als periodistes ens agradari etiquetar les coses. Sembla que de cop i volta, al món dels castells, totes les colles fan història, que tot és històric. Però es que realment és així! Hi ha un gran nivell.
L’autosuperació i el treball supera qualsevol temps passat. Els castells viuen un moment dolç i la Jove de Tarragona n’és un exemple. I el que deia, a la capital del Baix Penedès hi van completar la seva millor actuació, tornant a descarregar el9 de 8, un castell que la colla ha consolidat i que ja han completat en tres ocasions aquest any, i hi van sumar el 3 de 9 amb folre i un gran pilar de 7 amb folre.
Les cares de felicitat eren immenses. Però segur, i permeteu-me que ho personalitzi, algunes ho eren encara més. La del cap de colla Jordi Sentísper ser l’artífex de la fita aconseguida, la de Jordi Crespoque era cap de colla quan van intentar entrar a la ‘dimensió desconeguda’, com ell deia, al Concurs del 2010 i, sobretot, la de Ferran Ventura, que tenia ganes de veure aquest castell descarregat des de l’any 1994. Com ell mateix ha dit al web de la colla Jove, ha estat la ‘guindilla del pastel’ d’una immensa temporada lila. Però també ho eren la de tots i cada un dels castellersque es van creure el castell i que el van treballar assaig rere assaig.
Ara és moment de celebrar-ho, d’estar orgullós del que ha fet la colla. Però també és moment de no adormir-se, de consolidar la feina feta i de seguir creixent dia rere dia. La colla ha demostrat que després de caure s’ha aixecat, que ha fet un pas enrere per fer-ne dos endavant. I quins dos! Dos gamma extra descarregatsen una temporada. I el 5 de 9. Quin castellàs! I el van descarregar…
La reproducció del taller es pot veure al Museu del Port, al Moll de Costa
Hi ha feines que estan a punt d’extingir-se. I hi ha iniciatives que miren de mantenir-les en la memòria dels ciutadans. L’última d’aquestes propostes ha sorgit del Museu del Port de Tarragona que ha obert un taller de boter.
Gràcies al conveni signat amb el mestre boter Joan Ibáñez Rocael novembre de 2011, poques setmanes abans de la seva mort, avui el museu marítim ofereix un nou espai que reprodueix com treballaven els boters, els que feia les botes per transportar productes alimentaris per mar.
La feina del mestre Ibáñez no es perdrà: el seu taller del carrer Lleó s’ha traslladat simbòlicament a les instal·lacions del Moll de Costa perquè els seus visitants, especialment els més joves, puguin descobrir com treballaven aquests artesans de la fusta. Un video amb imatges del propi Ibáñez al seu taller ens ho explica de manera molt didàctica.
Joan Ibáñez va rebre el 2004 el diploma de mestre artesà, després de dedicar-se a l’ofici de boter des dels 14 anys. La seva participació va ser clau perquè es publiqués el 2006 el llibre “L’ofici de boter a Tarragona” d’ Imma Teixell. A Tarragona van arribar a treballar uns 300 boters.
L’acte d’inauguració de l’espai va ser molt emotiu. Hi van participar el president de l’Autoritat Portuària, Josep Andreu; la coordinadora del Museu del Port, Mercè Toldrà; i una de les nétes de Joan Ibáñez. La Marina Ortsva recordar com de petita anava al taller de l’avi, desordenat i caòtic, ple de fustes, i com l’avi movia amb determinació aquelles mans robustes i plenes de cicatrius.
Bona part de la familia del mestre artesà no es va perdre l’acte. Tampoc no hi van faltar Coia Escoda, coordinadora de l’Arxiu del Port, i les “forces vives” del Serrallo: Pitu Mosquits, president de l’associació del Pas de la Presa de Jesús; i Ferran Diago, president de l’Associació de veïns, entre molts d’altres.
El nou espai és una magnífica oportunitat per descobrir o tornar al Museu del Port. Una altra iniciativa en el camí de mantenir lligada Tarragona al seu mar.
Som a només quatre setmanes de les eleccions catalanes més trascendentals dels últims trenta anys. I davant la cita amb les urnes, se’m plantegen diverses preguntes: La campanya, els temes de debat, els missatges dels partits estaran a l’alçada? Des de la perspectiva tarragonina, més enllà de la qüestió nacional, hi haurà espai per altres temes més propers als ciutadans?
És innegable que les eleccions del 25 de novembre de 2012 marcaran un punt d’inflexióen el futur de Catalunya. Els partits han d’explicar molt clarament quines són les seves propostes: mantenir la situació actual; retornar a l’Estat algunes de les competències; una millora del finançament a partir del sistema que ja s’aplica ara; un pacte fiscal o concert econòmic amb l’Estat; una reforma de la Constitució que permeti evolucionar a un sistema federal o confederal; crear un Estat propi al marge d’Espanya. Els candidats ho han d’explicar i els electors reclamen postures clares, concisesi que no donin peu a la confusió o la divagació.
Aquesta és una qüestió clau, trascendent, de cara al 25-N. Però n’hi ha d’altres. I també molt importants, que afecten directament la vida quotidiana dels tarragonins i tarragonines. Es debatrà sobre el futur de Joan XXIIIi de la sanitat pública a la ciutat? Caldrà fer més retallades en l’àmbit educatiu? De tots els projectes de nous centres escolarsa Tarragona, quin n’és el prioritari? Què proposen els partits per a la Ciutat Residencial, tancada des de fa gairebé un any? El govern ha de fer el pavelló esportiu Sant Jordi? Com ha de contribuir la Generalitat als Jocs Mediterranis 2017? Es cumplirà la fórmula de finançament de l’Escola Oficial d’Idiomesa la Chartreuse?
Són preguntes que també han de formar part de la campanya electoral. El dia 25, els tarragonins votarem amb tota probabilitat amb una àmplia majoria pel dret a decidir el futur de Catalunya en una consulta a fer durant els pròxims 4 anys. Però els tarragonins també votarem en funció de la feina feta per part del Govern de la Generalitat i dels projectes que plantegen els partits per al futur de la ciutat. Emplaço tots els candidats a un debat que no oblidi aquestes qüestions.
Benvinguts al FET A TARRAGONA. Els periodistes Ricard Lahoz i Josep Ardila obrim aquesta nova finestra de comunicació a Tarragona amb la voluntat d’explicar el que passa a la ciutat i aportar el nostre punt de vista a les qüestions que poden interessar més els tarragonins. Volem convidar a aquest bloc a moltes sensibilitats, que vagin més enllà de les nostres pròpies opinions. Volem contribuir a dinamitzar l’espai de comunicació i debat a Tarragona, a partir de la nostra experiència passada.
Som periodistes de dues generacions diferents. Ens vam conèixer a les aules de la Universitat Rovira i Virgili i hem compartit quatre anys d’experiència professional a Tarragona Ràdio. Ara obrim una nova etapa que neix de la voluntat de seguir analitzant la Tarragona plural i polièdrica que ens envolta: la Tarragona política, la Tarragona cultural, la Tarragona econòmica, la Tarragona comercial i turística, la Tarragona de la societat civil i de les seves nombroses entitats, la Tarragona esportiva, la Tarragona castellera… En definitiva, la Tarragona inquieta, moderna i oberta al món. La Tarragona que no s’atura, que fa coses. Nosaltres ens considerem una petita part d’aquesta Tarragona i per això obrim aquesta finestra feta des de Tarragona i per a Tarragona.
Tots i totes vosaltres sou molt benvinguts i benvingudes! Ens acompanyeu?
Només 69 vots de diferència. 69 paperetes, 69 persones, 69 electors…69: un número que separa dos formacions polítiques.
