Advertisement
9.2 C
Província de Tarragona
Divendres, febrer 3, 2023
Inici Blog

El futbol a Tarragona ja no és cosa d’homes

Iris Camacho, Laia Garcia, Rosa Mallol Patxitxa i Anaís Fernández (d’esquerra a dreta) es miren la samarreta de l’Espanyol que la serrallenca va defensar durant 18 anys. Es troben davant l’antic camp del Nàstic, a l’avinguda de Catalunya. Foto: Marc Colilla.

“Com que ha estat l’esport rei tota la vida, el futbol era essencialment masculí. Als directius dels clubs els ha costat fer equips femenins; sempre s’ha vist com un joc d’homes i els devia fer ràbia veure dones jugant-hi. Segurament és cosa del masclisme.” Aquesta és l’explicació que troba l’Anaís Fernández, davantera i segona capitana del Nàstic femení, al fet que hagi costat tant que les dones s’obrissin camí en aquest món. Una lluita, però, que encara té molt recorregut per fer al territori i, en especial, a la ciutat.

les dones joves s’obren camí en un entorn essencialment masculí

Sí, Tarragona compta enguany amb tres equips de futbol 11 a la Segona Divisió femenina de la Federació Catalana; és, però, el sisè i últim esglaó estatal, encara molt lluny del màxim nivell. La temporada passada, la 2021-2022, el Nàstic va recuperar l’aposta pel femení mitjançant l’absorció del primer equip del Racing Bonavista, un club lluitador en aquest aspecte.

La decisió del Nàstic de posar fi a massa anys sense conjunt femení probablement va arribar molt més tard del que seria desitjable, encara que si es mira d’on es ve tot suma. El projecte grana té especialment rellevància tenint en compte que és l’entitat esportiva més important de la demarcació. Però no és pioner. El Nàstic va aterrar l’any passat al panorama local per sumar-se al Futbol Club Tarraco, ubicat a Campclar des del 2012.

el ‘fet’ es troba amb jugadores del fc tarraco, nàstic i racing bonavista

Ha nascut un derbi local en tota regla amb un conjunt diferent de totes totes; el futbol popular, amb una entitat autogestionada íntegrament pels socis, és la seva senya d’identitat. Compromès amb moltes lluites socials, el femení és, evidentment, un dels pilars del Tarraco. “Que hi hagi més equips a la ciutat és bon senyal”, apunta la seva capitana i defensa central, Laia Garcia. Ho diu sobre el Nàstic, però també es refereix al Sant Salvador, que enguany s’ha sumat a la lliga. Ja són tres equips a la ciutat; costa, però s’avança.

la pionera rosa mallol explica la seva experiència dels anys 70

Per tal que es comenci a veure la llum en un indret tan fosc com és la província de Tarragona, moltes dones han hagut de picar pedra abans. Una de les primeres que ho va fer a casa nostra va ser Rosa Mallol. La Patxitxa, com la coneixen al seu barri, el Serrallo, ha estat una pionera en aspectes com la pesca, la Setmana Santa o el món casteller. També ho va ser al futbol local: va començar a la dècada dels anys 1970, amb 16 anys, al desaparegut equip tarragoní USFEAC, que jugava a l’antic camp del Nàstic, a l’avinguda de Catalunya.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que podeu llegir íntegrament al número 57 de la revista FET a TARRAGONA.

Suma’t a la nostra comunitat de 700 subscriptors i dona suport al periodisme de qualitat i proximitat per només 35 euros tot l’any.

EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’ 

Quan Tarragona va ser notícia internacional durant la guerra

0
Una de les imatges de l’exposició a l’Espai Turisme. Foto: Gio Gonzales.

Vuitanta-cinc anys després dels atacs als vaixells ‘Thorpeness’ i ‘Stanwell’ a Tarragona, una mostra fotogràfica rememora aquests fets tràgics que van convertir la ciutat en notícia internacional. ‘L’atac als mercants anglesos al port de Tarragona de l’any 1938 durant la Guerra Civil’ és una de les tres exposicions que s’emmarquen en el programa de memòria democràtica d’enguany, ‘Bombes sobre Tarragona, ara fa 85 anys’.

una exposició explica l’atac a dos vaixells anglesos el 1938 al port de tarragona

L’exposició ubicada a l’Espai Turisme il·lustra en forma d’imatges els atacs aeris a les dues naus per part de l’aviació italiana i alemanya, que donaven suport al bàndol franquista durant la guerra. El ‘Thorpeness’ va ser bombardejat el 20 de gener de 1938 i set mariners britànics i tres estibadors tarragonins hi van perdre la vida, mentre que a la matinada del 15 de març, el vaixell ‘Stanwell’ va rebre l’atac amb la mort de dos mariners anglesos i un observador danès del Comitè de No-Intervenció.

Funerals solemnes i multitudinaris per les víctimes dels atacs.

Ambdues tragèdies ocorregudes al Port de Tarragona, que aleshores era un lloc amb interès militar, van commocionar la ciutat fins al punt que es van celebrar uns solemnes funerals en record de les víctimes, tal com es pot apreciar en algunes de les imatges de la mostra. Alhora, la ciutat de Tarragona esdevenia notícia dissortadament per la repercussió mediàtica d’aquest succés en l’esfera internacional. La República va aprofitar l’ocasió per incidir sobre la política de no-intervenció.

els comissaris destaquen l’impacte que van provocar els dos atacs

Òscar Martín i Txell Navarrete són els comissaris d’aquesta mostra que es podrà visitar a l’Espai Turisme fins al 5 de març. Martín descriu que l’atac dels dos vaixells és “un fet local de rellevància internacional”. Afegeix que les fonts documentals són inèdites i remarca l’alta qualitat i la bona conservació dels arxius. La Biblioteca Nacional d’Espanya, l’Arxiu Nacional de Catalunya i la premsa de l’època són algunes de les fonts que han utilitzat per a la recerca. Els dos historiadors van explicar tots els detalls del seu treball en una conferència aquest dijous a l’Arxiu del Port de Tarragona.

Retalls de la premsa anglesa de l’època. Foto: Gio Gonzales.

Aquesta exposició de fotografies és un complement del documental ‘Bombes sobre Tarragona. L’atac als mercants anglesos (1938)’, dirigit per la periodista Joana Zapata i estrenat el passat dimarts 31 de gener. Ambdós actes versen sobre la temàtica principal d’aquesta edició del programa de memòria democràtica, que vol rememorar el pànic que va patir la població civil de la ciutat amb els bombardejos entre el 1937 i el 1939, i a la vegada, reflecteix l’actual guerra d’Ucraïna, un fet amb el qual l’organització se sent interpel·lada. Sens dubte, és un tema que convida a la reflexió i a la memòria de les nombroses víctimes d’aquests atacs.

la mostra a l’espai turisme es pot veure fins al 5 de març

“Amb aquesta exposició posem nom i cara als mariners i posem de manifest el seu patiment”, afirma Navarrete. Tot plegat és una mostra que mira al passat, però que també mira al futur posant en primer pla els valors de la pau i la democràcia amb una interpel·lació cap a les generacions més joves.

L’exposició estarà oberta fins al 5 de març a l’Espai Turisme. Foto: Gio Gonzales.

L’Auditori de la Diputació, referent del bon cinema

0
La pel·lícula ‘As bestas’ es projecta aquest diumenge 5 de febrer a l’Auditori de la Diputació de Tarragona.

El drama rural ambientat a Galícia ‘As bestas’, dirigit per Rodrigo Sorogoyen, és una de les principals candidates a emportar-se bona part dels premis Goya 2023, que es lliuraran el proper 11 de febrer. Una setmana abans, aquest diumenge 5 de febrer, la pel·lícula es projectarà a l’Auditori del carrer Pere Martell, en el marc de la programació que prepara l’associació cultural Anima’t amb el suport de la Diputació.

l’equipament acull la programació de l’entitat anima’t

Gràcies a Anima’t, Tarragona té l’oportunitat de veure films d’autor de gran qualitat i en versió original. Títols recents que no formen part dels circuits comercials i que, per tant, no arriben habitualment a les pantalles de les empreses privades. La perseverança d’Anima’t és encomiable (van començar amb cinema en V.O. el 1999) en un context de tancament de sales i de dificultats pel cinema menys comercial.

aquest trimestre projecten onze pel·lícules en versió original

La proposta s’ha consolidat els darrers anys a l’Auditori de la Diputació, equipament que s’ha anat especialitzant en la projecció de bon cinema. Aquest primer trimestre del 2023, Anima’t programa 11 pel·lícules, els diumenges a les 7 de la tarda, amb títols atractius i interessants i un preu de 6 euros.

anima’t porta a tarragona el cinema no comercial des de 19909

El mateix Auditori és una de les sales que acull el Cicle Gaudí, un circuit estable de cinema català que portarà a Tarragona pel·lícules com ‘Suro’ i ‘Un año. Una noche’, i el Cicle Mirades, on cinema i periodisme comparteixen la voluntat de descriure la realitat que ens envolta. I també és l’escenari del cicle especialitzat de cinema de muntanya, que ja ha realitzat quinze edicions.

Amb un aforament per a 300 espectadors, l’equipament cultural de la Diputació ubicat al centre de Tarragona és un punt de referència per a gaudir del cinema

“Volem que Tarragona aculli el Centre de Descarbonització de Catalunya”

Ignasi Cañagueral, president de l’AEQT. Foto: Ràdio Ciutat de Tarragona.

Tarragona vol acollir el Centre de Descarbonització de Catalunya. L’equipament tindrà l’objectiu de “liderar i desplegar tecnologies per aplicar a la indústria”, en paraules d’Ignasi Cañagueral, president de l’AEQT (Associació Empresarial Química de Tarragona). La idea és que al futur centre de recerca no es facin “proves de laboratori”, sinó “proves pilot d’alternatives per descarbonitzar la indústria del país”.

“l’equipament provarà tecnologies per a la indústria”, segons el president de l’AEQT

Cañagueral ha anunciat el projecte aquest dimecres en el decurs d’una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona. “Volem que l’equipament amb participació público-privada estigui aquí. I ja n’hem parlat amb el Govern, i hi ha bona predisposició”, apunta el president de l’AEQT, que també ha desvetllat que hi ha un “acord previ del territori”, en referència als alcaldes.

ignasi cañagueral diu que ja n’han parlat amb el govern

El nou centre de recerca “ha d’aglutinar tot l’ecosistema del sector” (empreses, universitats i institucions) i ha de treballar en “una fase intermèdia” de desenvolupament de tecnologies abans que “les indústries decideixin quines inversions fan”. Encara no s’ha abordat la possible ubicació de l’equipament, però les principals alternatives passen per terrenys del polígons nord i sud o el campus universitari Sescelades de la URV.

ENCARA NO S’HA ABORDAT LA POSSIBLE UBICACIÓ DEL CENTRE

Cañagueral té la intenció d’anunciar en públic aquest projecte en el decurs de l’assemblea de la Vall de l’Hidrogen de Catalunya convocada per aquest dijous a Tarragona. A la trobada, on es presentaran les actuacions previstes, havia de participar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, però finalment s’ha anul·lat la seva visita per l’acord de pressupostos.

Per cert, el màxim responsable de l’AEQT qualifica l’acord pressupostari de “molt positiu” perquè, entre d’altres coses, permetrà activar el Pacte Nacional per la Indústria -“molt ambiciós”- que el mateix govern de la Generalitat va presentar fa dos mesos.

COMENCEN LES AUDITORIES DE SEGURETAT A TOTES LES EMPRESES QUÍMIQUES

A la mateixa entrevista, Ignasi Cañagueral explica que aquest mes de febrer començaran les auditories a totes les empreses del sector perquè compleixin uns “estàndars d’excel·lència en seguretat AEQT”. Se n’encarregarà DECRA, empresa experta en aquest àmbit i els requisits van més enllà de la legislació vigent: “No hi ha cap altre polígon químic amb aquests estàndars de seguretat”, assegura Cañagueral. Aquesta és una de les iniciatives aprovades pel sector després de l’accident mortal d’Iqoxe de fa tres anys.

Aquí podeu recuperar l’entrevista íntegra:

Entrevista a Ignasi Cañagueral, president AEQT

Joaquim Mallafrè: “La prohibició de llegir ‘Ulisses’ va fer que volgués traduir-lo”

El traductor Joaquim Mallafrè. Totes les imatges són de Júlia Santapau.

A vegades la fenya et dona oportunitats que no pots deixar escapar. Tant de bo sàpigues advertir-les abans no sigui massa tard. I aquesta transcripció n’és una. El Joaquim Mallafrè i la seva dona, la Carme, ens reben a casa seva, a la seva sala d’estar, amb una prestatgeria enorme i repleta de llibres. Els hem fet saber que volíem parlar amb ell i fotografiar-lo, aprofitant ara que fa unes setmanes va sortir de l’hospital, i ens han posat totes les facilitats del mon. Per això té la veu rogallosa ‒però l’emoció intacta. Dins la seva malaltia, l’avançada edat i la fragilitat, Mallafrè demostra unes ganes sobtants i elèctriques de parlar amb naltros. Té moltes coses a dir i el cap meravellosament clar.

Joaquim Mallafrè va néixer a Reus el 1941, allà on ens hem desplaçat per conversar-hi. Ell ho nega, i qui soc jo per portar-li la contrària, però hauria dit que és una de les veus contemporànies més importants de la literatura catalana. Gràcies a ell s’expliquen algunes de les més llegides traduccions del segle XX (com l’Ulisses-de-Joyce, tal com ell li diu), peça clau de la llengua catalana i pel seu ensenyament i difusió, ja fos des de l’institut, la universitat o l’Institut d’Estudis Catalans. L’any passat va rebre el primer guardó honorífic a la trajectòria en el camp de la traducció en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona.  Això no és una entrevista.

Per què es va dedicar a la traducció? 

Uf… per aprendre anglès. Al Batxillerat vaig tenir la influència indirecta de la senyoreta Teresa Miquel, a través d’altres companys de curs, per lo sistemàtica que era a les traduccions de llatí, i primer vaig voler fer [llengües] romàniques. Llatí era una assignatura de tipus acadèmic. I és quan vaig estar a Anglaterra, preparant les oposicions d’anglès i ensenyant castellà, que vaig canviar d’opinió. El fet que a Reus hi hagués el Ramón Oteo, va ser decisiu. Allà vaig aprendre l’anglès d’una manera molt eficaç, i com a pràctica em vaig dedicar a traduir. El primer que vaig traduir va ser ‘Look back in anger’, de John Osborne, una obra de teatre, i que per tant em donava diàlegs i em servia per aprendre l’idioma. Després ja em vaig posar amb l’‘Ulisses’ de James Joyce.

Després m’agradaria parlar d”Ulisses’. En el moment en què vostè no se senti amb cor de seguir, parem l’entrevista. 

Mentre la veu m’aguanti, seguim.

Perfecte. Sense deixar la traducció… què és important en una traducció d’un llibre? 

El més important és ser fidel a l’autor. L’obra no és meva, l’ha escrit un altre, he de respectar el seu estil, i això és molt difícil. A les traduccions hi ha afinitats, un element que vaig tractar a la meva tesi doctoral, ‘Llengua de tribu, llengua de polis’: ha un fons folklòric popular comú, com a mínim a Europa. Cal veure aquesta comunitat subterrània, no culta sinó popular, que va per sota, i que et dona algunes casualitats: a vegades noms o llegendes que són comunes aquí i que són comunes a la Índia. Aleshores això crea un tipus de llenguatge determinant.

“el més important d’una traducció és ser fidel a l’autor. L’obra no és meva, he de respectar l’estil, i això és molt difícil”

Quina és la importància d’aquest llenguatge, d’aquesta cultura tan popular, en la traducció? Com ho traslladem a l’‘Ulisses’, per exemple?

Bé, la sorpresa és trobar aquests fons comuns. A vegades, si esgarrapes una mica, te n’adones que la gent a tot arreu és igual i s’enamora igual i es mor igual, i això té un reflex als noms o al llenguatge, almenys a Europa. Descobrir aquests elements comuns li dona molta vivacitat [a una traducció]. El més interessant és descobrir que hi ha certs paral·lelismes entre l’obra original i la traduïda. M’explico: al llegir ‘Ulisses’ s’ha de ser conscient de la històrica dominació anglesa sobre els irlandesos [James Joyce era irlandès], i en especial a l’hora de traduir-lo. Entendre això t’obre moltes vies lingüístiques per veure el sentit de la lectura. Quan Joyce parla del “castell” s’ha de llegir des de l’òptica anglesa, ja que el Castell de Dublín estava ocupat. Això a mi em porta a traduir-ho per “ciutadella”. Evidentment que és un traspàs que no toca, però “ciutadella” té l’afegit i la connotació de dominació pel que representava la ciutadella de Felip V [a Barcelona]. No es tracta d’una naturalització, sinó de la tria de la paraula adequada perquè això apropi més el lector a la idea original.

Conversa entre traductor i periodista.

Centrem-nos en la seva traducció d‘Ulisses’. En el seu moment, si no m’equivoco, ‘Ulisses’ no estava traduït al català. Va ser la primera traducció catalana sobre l’obra de Joyce? 

Sí, la primera traducció coneguda, perquè després va aparèixer una versió que havia quedat morta per la censura a Madrid. Si hagués sabut que n’hi havia una altra no l’hauria traduïtVaig fer aquesta traducció que va tenir un cert èxit en aquell moment i que després s’ha anat reeditant i va ser el començament d’una sèrie de traduccions: ‘Tristram Shandy’ de [Laurence] Sterne, alguna de [Henry] Fielding i d’una sèrie d’autors anglesos i americans.

La traducció d’‘Ulisses’ es va publicar el 1981. Però vostè hi portava molts anys treballant, set anys, el mateix temps que va trigar James Joyce en escriure’l; suposo que això va ser una casualitat…

Sí, de totes maneres els primers dos anys de la traducció van ser de temptativa, hi va haver molta feina no de traduir sinó de bibliografia. Per traduir ‘Ulisses’ de Joyce vaig llegir la tira d’assajos, d’interpretacions… Això em va donar peu a la tesi doctoral perquè havia tingut un ventall molt ampli de lectures, de relacions, de comparacions amb altres traduccions… Els altres cinc anys sí que vaig estar traduint més intensament, tenint en compte que també treballava fent classes i que estudiava.

“si hagués sabut que hi havia una altra versió de ‘Ulisses’ al català, jo no l’hauria traduït”

Quines dificultats va trobar al llarg d’aquells anys de traducció?

Un avantatge és que hi havia una bibliografia enorme, entre d’altres l’índex de paraules de James Joyce. L’aparell crític de les edicions angleses és una ajuda extraordinària, i d’aquesta manera podia justificar per què traduïa una cosa i una altra. I ‘Ulisses’ és una obra que mira molt el segle XX, i això sempre facilita la feina. En canvi, ‘A la recerca del temps perdut’ (Marcel Proust), una altra meravella, encara mirava al segle XIX. Això hi fa molt.

Mentre traduïa ‘Ulisses’ era conscient del ressò que podria tenir més tard?

Bé, la traducció va tenir una recepció extraordinària, però les circumstàncies de la publicació d’‘Ulisses’ van ser molt especials. Els mons universitari i literari ho van rebre amb un gran entusiasme perquè la compra del llibre es va fer per subscripció. Maria Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall, Albert Ràfols-Casamada van tenir la gràcia, abans de publicar-se, de promocionar el llibre. Això va ser extraordinari i no va ser cosa meva. Haig d’agrair profundament a la Maria Aurèlia Capmany i a Jaume Vidal i Alcover, que un dia van venir a sopar, van veure el primer capítol, els va agradar i en van parlar molt bé a Pere Quart.

Aquí, en aquest moment, Mallafrè s’emociona, se li nota a la veu. Està content.

Mallafrè rebutja ser un dels noms de la literatura catalana recent. la traducció d’Ulisses va ser només “un fet singular”

Vostè això ho recorda amb molta estima, se’l veu…

Sí, evidentment. Perquè a més jo era un xiquet de Reus que feia classes a l’institut. Això em va posar en contacte amb Xavier Berenguel, Pere Calders, Manuel de Pedrolo… Hi va haver una expectació, una rebuda molt afectuosa que em va fer sentir realment i gremialment acollit.

La traducció i l’ensenyament són les dues vides professionals de Mallafrè, que sovint s’entrellacen.

Capmany, Vidal i Alcover, Pere Quart, Calders, Manuel de Pedrolo… M’està dient grans noms de la literatura catalana, tots ells desapareguts.

Sí…

Vostè és un dels últims grans noms de la literatura catalana del segle XX? 

No! [rotund] La traducció de l’‘Ulisses’ és un fet singular en aquell moment… I per què l’‘Ulisses’ de Joyce? A Batxillerat ens van dir que les grans obres del segle XX eren ‘A la recerca del temps perdut’, ‘Ulisses’ i ‘La metamorfosi’ de Franz Kafka, la trilogia sagrada. En una època en què m’agradava la literatura vaig dir que tot això m’ho havia de llegir, i resulta que quan vaig voler comprar ‘Ulisses’ de James Joyce estava prohibit. La prohibició incentiva el desig, per tant, vaig haver de buscar una edició sud-americana en alguna rebotiga de Barcelona. Primer el vaig llegir en castellà de [José] Salas Subirat, després en francès i finalment en anglès…

“Hi ha coses que són intraduïbles, que són el límit; En català no funcionarien”

Finalment en anglès, doncs? 

Finalment en anglès perquè jo havia estudiat francès. I l’anglès és perquè vaig anar a Anglaterra. Però l’edició original és la tercera que vaig llegir. Després he llegit la italiana i dues més de franceses. Vaig tenir en compte altres traduccions, quan vaig fer la meva. Però la prohibició de trobar-lo i una pel·lícula on pegaven el protagonista per llegir ‘Ulisses’ em van convèncer de llegir el llibre i van fer que volgués de traduir-lo. Després, també de James Joyce, vaig traduir els ‘Dublinesos’ i ‘Giacomo Joyce’, però ‘Finnegans Wake’ no perquè és impossible de traduir.

És impossible? 

Sí, sí, és impossible de traduir. Jo diria que sí. S’hi poden fer aproximacions, s’hi poden fer adaptacions, però és una obra que té una gran quantitat de llengües barrejades. I per tant, si “garçon” vol dir “noi”, com tradueixes el pentinat “à la garçonne”? El que pots fer és una adaptació, jo vaig traduir una cançó de ‘Finnegans Wake’ però no deixava de ser això, una cançoneta que no tenia tantes dificultats. Hi ha coses que són intraduïbles, que són el límit; en català no funcionarien.

»Em deia un professor particular de llatí, en Jordi Gebellí, poeta reusenc, que “un cop de puny molt fort al pit” no està gens ben traduït per “un puñetazo muy fuerte en el pecho”. Perquè “un puñetazo muy fuerte en el pecho” és llarg i el pots resistir, però “un cop de puny molt fort al pit” és sintètic, directe, i fot un mal… Tot i ser literal, en la llengua has de buscar no només la literalitat, sinó també el ritme.

Mallafrè atribueix l’èxit de la traducció d’Ulisses a James Joyce, i no pas a ell mateix

Vostè ha traduït molts altres autors de la literatura universal: Rudyard Kipling, Thomas Moore, Samuel Beckett… Per què creu que la traducció de més ressò ha estat ‘Ulisses’ de James Joyce? 

Gràcies a James Joyce.

Gràcies a James Joyce? 

Perquè és un autor que se n’ha fet culte, cada any se celebra el Bloomsday a Irlanda, que és com el Cervantes aquí. I a més, amb una gran acceptació a Nord-Amèrica. Però ‘Tristram Shandy’ d’Sterne no és menys difícil ni menys agut que ‘Ulisses’. I algunes traduccions han estat encàrrecs que m’han fet, però no n’he fet mai cap que no m’agradés. Una cosa molt important és que les obres que tradueixis t’agradin, perquè llavors t’ho miraràs i estudiaràs millor. Traduir no és mai agafar l’obra i un diccionari i posar-se a traduir, sinó tot un aparell crític d’aspectes que has de procurar afinar al que volia dir l’autor.

Mallafrè ensenyant una versió de la seva traducció d”Ulisses’. En primer pla, borrós, el llibre de la seva tesi, ‘Llengua de tribu i llengua de polis’.

Com ha canviat la traducció des que vostè s’hi dedica? És un món que pot canviar molt? 

La traducció en català ha tingut tradicionalment una molt bona salut. Suposo que la creació personal dels autors, dels escriptors catalans, tenia certes dificultats. Però fixa’t que grans autors com Sagarra, Maragall, Riba, Carner, s’han dedicat a la traducció. És extraordinari. La situació sociolingüística va afavorir que molts autors busquessin a la traducció algun complement perquè la literatura catalana no donava per tenir aquells ritmes de vida.

“El català té una mala salut de ferro. És estrany que sobrevisqui”

Però em referia al procés de la traducció: ha canviat? Per exemple, la traducció automàtica s’ha popularitzat recentment. Això desvirtua l’ofici del traductor?

Bé, això [la traducció automàtica] és molt diferent, és com si em compares un ginecòleg amb un metge de capçalera. La traducció automàtica serveix pels llenguatges altament codificats. Perquè són unívocs. Però no val aplicar-la a la literatura, on la metàfora té importància. La traducció automàtica no pot donar l’ambivalència de la traducció literària, que és suggestiva, és el doble sentit: com pot traduir la traducció automàtica el ‘Tristram Shandy’, on es parla de “fruits i vegetals” eludint a òrgans sexuals? Això són pures metàfores!

El traductor i la seva dona ens reben a casa seva, a Reus.

Mallafrè, si no li preguntés per la llengua catalana no estaria fent la meva fenya. En una entrevista, el maig de l’any passat, deia que la traducció va significar per vostè “recuperar el català al seu àmbit professional”.

Sí.

En quina salut es troba actualment la llengua catalana?

Uf… [s’ho pensa] Fa cent anys que diuen que s’està morint. I no es mor. No s’acaba de morir mai. I per altra banda està intubada a l’UCI, no n’acabem de sortir. El català té una mala salut de ferro. El que és estrany és que sobrevisqui.

Per què? 

Home, doncs perquè per exemple a Irlanda el gaèlic no ha sobreviscut, ha deixat de ser una llengua operant. I el català resisteix. Jo no sé quant de temps pot aguantar resistint amb aquestes dificultats, té un avantatge que era una llengua potent pel poble i sobretot també per la polis. La tribu l’ha conservat però també hi ha hagut una intel·lectualitat que ha lluitat pel català, grans personatges de la literatura, la medicina, la ciència que han conservat el català. I això és important. Que hi hagi un Institut d’Estudis Catalans (i no ho dic perquè…) en una nacioneta catalana o com vulguis dir-li, perfectament equiparable a qualsevol acadèmia de la llengua, això hi ha fet molt.

»Jo per exemple vaig estudiar en castellà, i vaig aprendre a llegir, tant en català com castellà, gràcies als Patufets d’abans de la guerra que hi havia per casa. Malgrat Franco. Jo vaig fer la comunió i el catequisme en català. Malgrat que l’església catalana recolzés Franco, potser per això va tenir una certa llibertat al seu àmbit que a mi em va permetre accedir al català. I a l’escola també, però d’aquella manera.

Dins la seva vida laboral, la tasca d’ensenyar li va permetre formar-se: “Sempre tens un t’estimo”

No voldria allargar-me massa més perquè no m’agradaria molestar-lo. Vostè ha estat professor d’institut i de la universitat. Què ha suposat això per vostè, a nivell laboral, però sobretot emocional?

He establert sempre una relació molt pròxima amb els meus alumnes, positiva. He estat bé a tots dos llocs, a l’institut i a la universitat, no em facis triar. Són diferents però a l’Insitut de Reus m’ho vaig passar molt bé, especialment per la proximitat amb els alumnes i les famílies, i a la URV també m’hi he sentit molt bé. M’ha servit per formar-me i hi he tingut grans amics. Estic molt content perquè sempre m’ha agradat molt ensenyar el poc que sé i el contacte amb els alumnes. Sempre tens un t’estimo.

Aleshores apareix la seva dona Carme pel darrere, atenta, i se li asseu al costat. No diu res però segur que pateix per si estem fent parlar massa el seu marit. La conversa s’ha allargat gairebé una hora.

La Carme escolta amb afecte el seu marit. Totes les imatges són de Júlia Santapau.

De tota la seva vida professional, què el fa sentir més orgullós? 

Bé, orgullós no ho diria especialment… [s’ho rumia] Quan em saluden exalumnes pel carrer. Realment notes l’estima i és el que et fa sentir bé. Alerta: tant a Reus com a Tarragona. Ser un ganxet amb acceptació a Tarragona té el seu mèrit [somriu].

I creu que li queda alguna cosa pendent per fer? Alguna cosa que li hauria agradat fer? 

[Està callat uns segons, pensant] Home, què vols que et digui? Jo crec que amb el que he fet, ho he anat fent tot… Soc d’una família treballadora molt elemental, per dir-ho així, la meva mare feia fenyes per les cases…

En aquest moment se li talla la veu i s’emociona. Té la Carme al costat, que li dona la mà. Joaquim Mallafrè respira. S’espera uns segons, agafa aire per enfrontar el moment de fragilitat i se sobreposa per acabar la resposta:

…aquest homenatge als meus pares. Que realment en aquest sentit estic content d’haver sortit d’aquest lumpen. No, lumpen tampoc, no siguem exagerats; però sí d’una classe obrera baixa ‒de classe baixa i de nació oprimida [somriu], que deia aquella‒ i que hagi reeixit a la carrera, la parella i els fills. I això és important, aquesta consciència de classe i de procedència. Això és molt important.

Aquí ho hem preguntat tot. Joaquim, Carme, gràcies. Com us heu sentit? 

Jo molt bé, la veritat, tota l’estona. Gràcies a tu.

La ciència també és de les dones

 

La Montse i la Mar comenten uns resultats en un laboratori de l’ETSEQ. Foto: David Oliete.

Les dades mostren que a les carreres científiques, i en especial a les enginyeries, hi ha molts més nois que noies. Són estudis que, tradicionalment, es vinculen als homes, però ja fa anys que diversos agents educatius s’esforcen per revertir aquesta tendència. Al FET en parlem amb dues parelles d’investigadores i alumnes de la URV, d’especialitats i generacions diferents. Amb elles commemorem que l’11 de febrer és el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència.

a les carreres científiques hi ha molts més nois que noies

Mar Vàzquez és estudiant de tercer curs d’Enginyeria Mecànica de la URV, mentre que Montse Ferrando és la directora de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Química de la mateixa universitat. Mentre fem les imatges, elles comenten les dades que apareixen a l’Observatori de l’Enginyeria d’Espanya publicat el passat mes de novembre. Un document que posa sobre la taula alguna xifra significativa: dels 750.000 enginyers i enginyeres que hi ha a tot l’Estat espanyol, tan sols un 20% són dones.

parlem amb alumnes i investigadores de la URV

“En el cas d’Enginyeria Mecànica, el percentatge és força més baix, al voltant d’un 10%”, apunta Ferrando, “i, si no n’entenem la causa última, és molt difícil modificar-ho, i sents una certa impotència”. Aquestes xifres sorprenen si ens fixem en altres informacions que aporta l’estudi, com ara que durant la pròxima dècada caldrà incorporar almenys 200.000 nous enginyers i enginyeres, i que el 86% de les empreses requeriran nous professionals d’aquest àmbit.

L’alumna Mar Vàzquez es planteja per què no hi ha més noies com ella: “Els fa por?, no els agrada?” “Falta una reflexió profunda en la nostra societat, perquè la tecnologia té un pes important i, si no hi ha dones, serà difícil vehicular tot aquest coneixement”, continua la directora de l’ETSEQ.

(…)

Així comença aquest reportatge que també inclou els testimonis d’Angelina Ruiz, estudiant de segon curs del grau d’Enginyeria Informàtica de la URV, i Aïda Valls, doctora en intel·ligència artificial i investigadora cap del grup de recerca iTAKA (Tecnologies Intel·ligents per a la Gestió Avançada del Coneixement), del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques.

El reportatge es publica íntegrament al número 57 de la revista FET a TARRAGONA. L’hem elaborat gràcies al suport dels nostres 700 subscriptors. Et vols sumar a la nostra comunitat? Són només 35 euros tot l’any.

EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’

Viatge a l’infantesa amb la Franz Schubert Filharmonia

La Franz Schubert Filharmonia, al Palau de la Música Catalana, en un dels seus concerts. Foto: Martí E. Berenguer

El Rei Lleó, Aladdin i La Sirenita, però també Frozen i Coco, són pel·lícules Disney. Suposo que us venen al cap les seves bandes sonores. Potser només les d’aquelles que més us van marcar. Bé, no patiu, perquè la Franz Schubert Filharmonia ha preparat un concert dedicat a les millors BSO de Disney, per aquest cap de setmana del 4 i 5 de febrer, al Teatre Tarragona.

doble concert de bandes sonores de disney

“Dirigir una orquestra d’aquesta qualitat sempre ve molt de gust”. Ho diu Marc Timón, mestre de les bandes sonores i director encarregat de guiar la Franz Schubert en aquest viatge. Ens explica que va iniciar-se en el món de la cobla, però que la seva curiositat per les BSO, i el seu perfil més cinèfil, el van portar fins a Hollywood, a Los Angeles, a dedicar-s’hi.

marc timón dirigirà l’orquestra el proper cap de setmana

Des del seu punt de vista, l’orquestra tarragonina està en un estat de forma espectacular. “Crec que no és exagerat dir que és una de les orquestres amb més projecció a escala europea, actualment”, matisa Timón, i assegura que el seu punt fort està en el fet de comptar amb uns músics joves. “La joventut aporta ganes i il·lusió, parlem d’uns professionals que senten fascinació per la música”.

TIMÓN: “LA FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA té una gran PROJECCIÓ EUROPEA”

L’espectacle, de 90 minuts, inclou bandes sonores de gairebé totes les pel·lícules del segell Disney. Van optar per oferir més varietat, i no per posar-ne diverses d’un mateix film. A més, quatre veus de registres diferents acompanyen la Franz Schubert Filharmonia en aquesta aventura. Parlem de les sopranos Judith Tobella i Nerea Rodríguez, del baríton Germán de la Riva i del tenor Manu Pilas.

Marc Timón dirigint la Franz Schubert Filharmonia. Foto: FSF.

Després de passar per Terrassa, per Sant Cugat i pel Palau de la Música Catalana, aquest divendres aterraran a Girona, terra de Timón, i dissabte i diumenge, a les 18h, a Tarragona.  “Fa especial il·lusió perquè la ciutat és casa per a molts membres de l’orquestra, i per a la formació en si”, admet el director. La resposta del públic tarragoní va ser tan gran que les entrades pel primer dia es van exhaurir i van programar un segon concert.

L’ESPECTACLE VOL MOTIVAR EL PÚBLIC A CONSUMIR MÉS CONCERTS SIMFÒNICS

El concert, més enllà de fer reviure al públic la seva infantesa, vol generar molta emoció. “Jo quan faig música vull que la gent se’n vagi a casa sentint-se més rica”. Així, Marc Timón desitja que el públic gaudeixi de l’espectacle, però també espera que aquest senti la curiositat d’anar a més concerts de la Franz Schubert Filharmonia o d’altres orquestres.

 

Nova visita de subscriptors del FET a Casa Fontanals

0
La plaça dels Carros ha estat el punt de trobada. Fotos: Ricard Lahoz.

Segona visita a Casa Fontanals d’un grup de subscriptors del FET a TARRAGONA. La primera va tenir lloc el mes d’abril de l’any passat i la segona l’hem organitzat aquest dissabte a partir de la proposta de Francesc Gassó, propietari de l’immoble per una herència inesperada i promotor d’una iniciativa perquè la casa sigui en el futur un centre d’interpretació de la ciutat del segle XIX.

francesc gassó planteja que sigui un espai per explicar el segle Xix i el món del vi

Un grup de 25 amics i amigues de la revista han pogut descobrir aquest edifici a tocar de la plaça dels Carros, amb una façana protegida per l’Ajuntament de Tarragona. Una casa plena de sorpreses i detalls al soterrani, amb voltes, arcades, pilars de pedra romana i un pou d’aigua dolça. L’espai més extraordinari el configuren els tres cups de cairons de ceràmica vidriada que servien per emmagatzemar el vi.

Francesc Gassó, propietari de Casa Fontanals.

Gassó ha explicat als subscriptors del FET les vicissituds de la família Fontanals i Vidal al llarg dels últims dos segles i les seves intencions de futur després de cinc anys remenant papers i consultant arxius i hemeroteques. S’ha elaborat un avantprojecte perquè la casa sigui un centre d’interpretació de la Tarragona del segle XIX i s’ha presentat a l’Ajuntament.

A partir d’aquí, Gassó planteja al consistori que faci seva la proposta i que promogui la redacció d’un projecte executiu. El propietari també ha entrat en contacte amb la DO Tarragona perquè l’espai és ideal per explicar el món del vi i realitzar-hi activitats vinculades a aquest sector.

Gassó és autor del llibre Els Fontanals i Vidal. Una família influent al barri del Port de Tarragona (1825-1960), editat pel Servei de Publicacions del Port.

 

Reconeixement a mig segle de passió per la sardana

0
Jordi Grau rep la Distinció al Mèrit Cultural el passat 23 de gener. Foto: Ajuntament de Tarragona.

La sardana ho és tot per a Jordi Grau. De fet, gràcies a la seva passió hi va conèixer l’altre amor de la seva vida, la Núria, la seva parella. El tarragoní fa molts anys que treballa de valent per fomentar la sardana i la música de cobla a la ciutat i al territori, i també el Casal Tarragoní, entitat de la qual n’és president. Aquesta trajectòria ha estat reconeguda amb la Distinció al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Tarragona.

jordi grau rep la distinció al mèrit cultural

Jordi Grau es va introduir al món de les sardanes durant l’estiu de 1972. Juntament amb altres joves van fundar la Colla Romaní, de la qual en va ser capdanser. Amb aquesta van participar en concursos de colles sardanistes d’arreu de les demarcacions de Tarragona, Barcelona i Lleida. Un altre fet transcendental en la seva trajectòria sardanista passa a inicis del 1973. De la mà de Manolo Alarcón van començar a assajar a la Cooperativa Obrera, va participar en la confecció dels actes de la proclamació de Tarragona Ciutat Pubilla i va tenir els primers contactes amb el Casal Tarragoní.

Ballada de sardanes del Casal Tarragoní

Tarragona Ciutat Pubilla va fer, en paraules del president del Casal Tarragoní, que “la ciutat despertés de nou amb la sardana”. “Tarragona era una bona plaça sardanista, però estàvem en un punt que necessitàvem créixer”, argumenta. D’aquesta forma, creu que aquest reconeixement va fer reviure el sardanisme, amb una sèrie d’accions que també van provocar que sorgissin noves colles.

va impulsar el 1973 la proclamació de tarragona ciutat pubilla

Un altre dels trets destacats de la vida sardanista de Jordi Grau és la coneixença amb el compositor Tomàs Gil, amb qui el va unir una gran amistat. Natural d’Horta de Sant Joan, li van demanar si podia fer la sardana de Tarragona Ciutat Pubilla i a partir d’aquí es va iniciar una gran relació. “Totes les sardanes que va fer, les va dedicar”, recorda el tarragoní. En aquest sentit, Gil és el compositor que ha escrit més sardanes, amb més de 1.500. Algunes d’elles dedicades a la Colla Romaní, el Casal Tarragoní o al patrimoni de la ciutat.

Entre els anys 70 i 80, Grau va ocupar diversos càrrecs a les juntes directives del Casal Tarragoní. Una de les seves apostes va ser tornar a organitzar l’Aplec de Sardanes, que no es duia a terme des de principis dels 60. Es va tornar a fer per la seva tossuderia, ja que, segons rememora, “el Casal no en volia ni sentir parlar”. També va potenciar els concursos de sardanes i fotografia i els concerts.

va recuperar l’aplec de sardanes, els concursos i els concerts

Durant la dècada dels noranta el Jordi va fer un pas al costat com a organitzador d’actes, però no va deixar mai de participar en aplecs, ballades o assistir a concerts. Va ser a partir del febrer de 2002 que es va fer càrrec del Casal Tarragoní com a president i va entrar de nou de ple al món sardanista. L’objectiu no era altre que Tarragona continués sent una ciutat sardanista de referència. “La ciutat ho va ser, ho és i ho serà”, assegura amb rotunditat.

Acte per reivindicar la sardana com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

L’activitat del Jordi, però, no s’atura només sent president del Casal Tarragoní. Ha estat president de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les comarques meridionals, forma part de la junta general de la Confederació Sardanista de Catalunya, de la Federació d’Aplecs de Catalunya i participa en la comissió perquè la sardana sigui reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

presideix el casal tarragoní des del 2002

Així, doncs, què li falta a la sardana perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat? “Espanya és molt rica en cultura popular i tothom vol entrar a la llista, i va arribar un punt en què es va col·lapsar”, explica el Jordi. Ara s’ha tornat a obrir en unes condicions diferents, ja que es dona prioritat a la cultura popular que es presenta des de més d’una Comunitat Autònoma. En aquest sentit, han trobat la possible solució de presentar la candidatura juntament amb França i Andorra. “Si ens posem d’acord i tot qualla, faria que la sardana passi per davant de la resta, seria una proposta internacional”, declara.

vol que la sardana sigui patrimoni inmaterial de la humanitat

La sardana ha aportat al Jordi “la satisfacció del tot per al tot”. Per a Grau, i per a altres joves, era “una mostra de catalanisme”, però també “una forma d’escapatòria perquè els nois i noies poguessin fer sortides els diumenges i els dies de festa”. Ara, després de tants anys picant pedra a favor de la sardana, el consistori tarragoní ha reconegut la seva tasca amb la distinció al Mèrit Cultural. Un reconeixement que significa el valor “dels cinquanta anys de treball a favor de la sardana”.

Aplec del Serrallo, l’octubre de 2019. Foto: Casal Tarragoní.

La sacsejada Martorell

0
Maria Mercè Martorell amb el líder del PP estatal, Alberto Núñez Feijóo, i els altres candidats de les capitals catalanes. Foto: PP.

La reaparició de Maria Mercè Martorell a la vida política tarragonina com a cap de llista del PP de cara a les eleccions del 28 de maig representa una sacsejada. Caldrà veure quins efectes pot arribar a tenir aquesta candidatura en l’àmbit polític del centre dreta constitucionalista, però d’entrada remou el panorama i projecta la intenció dels populars de tornar a ser una força decisiva a l’ajuntament de Tarragona.

la nova cap de llista del pp remou el panorama pre-electoral

Amb aquest moviment, el partit de Núñez Feijóo aspira a recuperar el suport electoral perdut els últims anys i formar part del govern municipal. Els populars van governar vuit anys amb la CiU de Joan Miquel Nadal (1999-2007) i amb el PSC de Ballesteros (2015-2019), i ara poden ser una peça clau per falcar un pacte postelectoral amb Rubén Viñuales (si els números sumen).

“Avalada per la direcció de Madrid i Barcelona”, Maria Mercè Martorell defuig la possible crisi interna que ha provocat la seva designació, quinze anys després de trencar el carnet del partit, quan ella i el PP formaven part de l’equip de govern. “Torno a casa meva i, per tant, em tornaré a afiliar”, deia aquest dijous en una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona.

martorell designa la consellera elisa vedrina com a cap de campanya

L’extinent d’alcalde parla de “projecte il·lusionant que vol sumar” i apel·la al conjunt de la formació a “remar tots en la mateixa direcció”. Nega discrepàncies amb el líder del PP català, Alejandro Fernández, i evita pronunciar-se sobre el futur de José Luis Martin, el candidat del 2019 i actual portaveu municipal. Però -significativament- ha designat l’altra regidora al consistori, Elisa Vedrina, com la seva cap de campanya.

Allunyada de la política institucional, però no de la vida associativa de Tarragona, Maria Mercè Martorell es presenta a les eleccions perquè veu “una ciutat trista i fosca, que no aprofita els seus actius”. I d’entrada prioritza tres qüestions: la seguretat, la neteja i el manteniment de l’espai públic.

la candidata prioritza seguretat, neteja, espai públic i patrimoni

També lamenta les poques intervencions dels últims anys en els monuments. Qui va ser consellera quan es va proclamar la ciutat l’any 2000 com a Patrimoni de la Humanitat creu que Tarragona no ha aprofitat prou bé aquesta distinció per crear “un sentiment de pertinença”.

El seu objectiu és que el PP esdevingui “la casa de tots els constitucionalistes” i arribar a ser la primera alcaldessa de Tarragona per “governar per a tothom, no només per als que ens voten”.

Aquí podeu recuperar l’entrevista íntegra:

Entrevista a Maria Mercè Martorell, alcaldable del PP Tarragona

 

Una llavor anticapitalista al barri de La Granja

El nucli dur del centre autogestionat, dins el seu local. Foto: Jan Magarolas.

No surten als mitjans i amb prou fenyes tenen capacitat de reivindicar-se. Assumeixen que la seva manera de fer és minoritària, que no és la lògica de la societat. I en això, per ells, rau el problema: el Centre Social Autogestionat El Cargol ha trobat al barri ponentí de La Granja un espai que Albert Uderzo titllaria d’irreductible per la seva naturalesa de petit i independent. Tot just una desena de persones s’hi troben tot sovint i versen sobre els límits del seu propi sistema que, a la pràctica, s’escapa de la ‘normalitat’ general. Són antisistema.

El Centre social autogestionat del cargol és un dels pulmons culturals del barri de la Granja

Als passadissos i les habitacions del local que tenen llogat al carrer Menorca conviuen referents tan coneguts com la Mafalda -què pot haver-hi més comunista que el rerefons del missatge de Quino?- Prestatgeries plenes de llibres i un espai on l’únic sistema és l’autogestió. El CSA El Cargol és un centre cultural amb set anys a l’esquena que malda per trobar la importància i l’atenció que es mereix als barris de Ponent. Organitzen concerts, trobades i projeccions de pel·lícules amb una clara intencionalitat. “El tipus de música que portem, els cantautors, les obres… amb aquests actes també fem política“, explica Sara Fernández, al capdavant del Cargol.

Acte organitzat per la Corriente Clasista 1º de mayo, a Torreforta. Foto: Jan Magarolas.

La cultura com a arma política, el carrer i compartir un espai com un element ideològic. Aquest és un fet que tenen molt interioritzat els membres del Cargol, ja que la majoria pertanyen també al moviment Corriente Clasista 1º de mayo, una organització política independent. És amb l’excusa d’un acte reivindicatiu al tercer aniversari de l’accident d’IQOXE, al centre de Torreforta, que els fem una visita. A la mobilització aconsegueixen atraure una trentena llarga de persones i s’hi fan parlaments amb una clara component classista i obrera. L’aspecte cultural del CSA El Cargol i la vessant política de la Corriente estan estretament lligats, asseguren.

La Mafalda i lenin: Els seus referents ideològics

I per què? Tot està connectat. “La relació que s’estableix entre la cultura i la política és la que obliga la pròpia societat, no hi ha res que estigui deslligat de res; i la qüestió és veure quina relació hi ha”, explica el president i fundador de les dues entitats, Julián Fernández. “Com que tenim unes aspiracions de vida diferents a les que ens proposa el poder només ens queda unir la qüestió cultural amb la laboral”. La seva línia de pensament no es pot entendre des de cap corrent pretesament hegemònica: entrar al CSA El Cargol i parlar amb els seus membres és fer un exercici sa de qüestionament constant del sistema establert.

Julián Fernández, fundador i president del CSA El Cargol, en un acte reivindicatiu a Torreforta. Foto: Jan Magarolas.

Tallers infantils, monòlegs, vermuts musicals o concerts reivindicatius i plens d’ideologia ocupen el dia a dia del Cargol com un pulmó cultural a La Granja, fins i tot -i ara que s’acosta Carnaval- l’assaig d’unes xirigotes amb la sàtira com a punt central, entenent que fer comunitat, per si sola, també és fer política i organització. “Volem que el barri sigui conscient que té un lloc on es pot reunir, que estem oberts a qualsevol proposta; volem moviment“, diuen. També per artistes locals que estiguin començant, encara que tinguin un discurs diferent al seu. Al ser de la zona es mereixen una oportunitat, més endavant ja enfrontaran “les seves pròpies contradiccions“, vaticinen.

“volem que el barri sigui conscient que té un lloc per reunir-se, volem moviment”

L’aventura del Cargol va començar al centre de Tarragona però els promotors aviat van veure que el millor caldo de cultiu per el seu projecte eren els barris de Ponent. “Un centre autogestionat és un espai necessari a tot arreu però aquests són barris obrers i les lluites sorgeixen aquí“, reflexiona Anna Santos, tresorera de l’entitat i veïna de Torreforta. I aquí és on apareix el principal maldecap de les organitzacions: “Seguim intentant mobilitzar la gent, però és cert que costa perquè les dinàmiques són molt individualistes“. Un debat que, asseguren, tenen sovint.

“També hem de reconèixer que tenim les nostres pròpies limitacions, naltros proposem una forma d’organització que no és la mateixa que la de les instàncies mediàtiques, i per tant, combatre aquesta inèrcia inherent a la societat és molt difícil“, argumenta Julián, davant una il·lustració de Lenin penjada a la paret. Les lluites individuals -si és que es poden considerar lluites- semblen el gran taló d’Aquil·les d’aquesta utopia. Un individualisme, al seu torn, fomentat des del sistema, que ja li va bé. La lluita constant està en saber explicar que sol no es va enlloc, que la classe obrera s’ha d’unir i que les organitzacions no tenen força si no van juntes.

Els cartells dels propers actes al CSA El Cargol del barri de La Granja.

La pròpia raó de ser, però, són les activitats del CSA El Cargol, i tenen dues de previstes per les properes setmanes. Un és un concert de Mateolika, el proper diumenge, 5 de febrer, a les 12h; i l’altre és l’assaig obert de la xirigota ‘Los ninis del pijama’, el vespre del divendres 10 de febrer. Pengen tota l’activitat a les seves xarxes socials i es pot seguir també al canal de Telegram.

“hi ha por a aixecar la veu per possibles represàlies”

“Hi ha un silenci regnant sobre moltes injustícies, hi ha la por d’aixecar la veu perquè et tallin el cap, a que hi hagi represàlies per part de l’empresa”, denuncia el Julián. Sense entendre que és tot un bloc el que s’ha de defensar no s’arriba enlloc (educació, salut, pensions…). Potser per això prenen tant sentit actes com els de l’aniversari de l’explosió d’IQOXE a Torreforta. Ells són els del vocabulari ocupat pels “obrers“, la “classe treballadora“, la “lluita de classes”, els “sindicats alternatius” i la “societat organitzada” però ells també són els que lluiten per una societat millor i més igualitària i mantenen viva la flama d’una utopia. Un lloc, encara que sigui petit i que no mereixi l’atenció dels diaris, on aquest sistema-fora-del-sistema sigui l’imperant: anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Libertad Martínez, referent de l’arbitratge

Libertad Martínez, a una de les porteries del Palau d’Esports Catalunya, amb un dels uniformes d’àrbitra amb els quals treballa. Foto: David Oliete.

Libertad Martínez és una apassionada de l’handbol des que era nena i corria pels carrers del barri de Sant Salvador, on encara viu. Durant l’etapa de jugadora va completar el curs federatiu per fer realitat el seu somni i ha anat trencat el sostre de vidre fins a convertir-se en l’única tarragonina que xiula actualment partits masculins i femenins de categoria estatal. El seu cas no era gaire conegut fins que va ser una de les participants en l’acte del Pregó de les festes de Santa Tecla del 2022, fet que confirma la importància de visualitzar les dones que, encara al segle XXI, són pioneres de la igualtat de gènere.

la tarragonina xiula partits d’handbol de categoria estatal

L’àrbitra tarragonina viu amb naturalitat la seva professió i parla amb normalitat del seu amor per l’handbol i dels viatges per tot el país per dirigir partits. Però quan la igualtat de gènere surt a la conversa, no defuig el debat, i fa gala del seu nom per reivindicar la importància de “visibilitzar” les dones que obren nous camins per convertir-les en “referents que ajudin les nenes a fer també el pas”.

“cal que hi hagi referents que ajudin les nenes a fer el pas”

Nascuda el 1988, fruit de la relació entre un riojà i una nord-americana enamorada d’Espanya, la Libi, com la coneix tothom, és la darrera de cinc germans i, amb 34 anys, pot dir que ha viscut amb intensitat. Doctorada en Filologia Anglesa a la Universitat Rovira i Virgili, combina actualment l’arbitratge amb les classes de secundària a La Salle de Sant Pere i Sant Pau i amb la criança de la seva primera filla, de 4 anys. “La meva parella és jugador d’handbol i això em facilita la sempre complicada conciliació entre el treball i la família”, explica.

martínez remarca la importància de “visibilitzar” les dones que obren nous camins

La més petita de la família ja viu també aquest esport amb passió i porta samarretes d’equips per casa, tot rememorant la història de la mare. “El meu germà jugava al Tarragona Handbol Club i jo vaig començar a fer-ho a la primera categoria per edat, la de benjamines. Com que no tenien conjunts de noies, vaig marxar, posteriorment, al Cambrils i a l’Ascó, on vaig arribar a sènior. I va ser llavors, amb 19 anys, quan vaig decidir fer el pas a l’arbitratge”, recorda.

(…)

Així comença el reportatge que dediquem a Libertad Martínez, un dels continguts que publiquem íntegrament al número 57 de la revista FET a TARRAGONA.

La publicació la pots demanar a Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.

I si vols donar suport al periodisme de proximitat i qualitat, fes-te del FET i celebra amb nosaltres el desè aniversari:

EM VULL SUBSCRIURE AL FET

Reptes globals, fragilitat ciutadana i política municipal

El riu Francolí sec, un dels signes més evidents de l’impacte de la crisi climàtica. Foto: David Oliete.

Enguany és any d’eleccions al consistori, unes eleccions en les que, bàsicament, es decidirà si l’alcalde actual, Pau Ricomà, continua al capdavant del municipi o és substituït pel candidat que es presenta com l’alternativa, Rubén Viñuales. Ja hi hagut força soroll i n’hi haurà més en els pròxims mesos, com si aquesta disjuntiva fos una cosa en la que ens hi anés la vida. Es parlarà, segurament, de nous projectes i d’antics fracassos; es parlarà, és clar, de la planificació urbanística de la ciutat, de polítiques públiques concretes i d’anuncis més o menys espectaculars.

“el debat a tarragona es fa massa sovint des d’una mirada provinciana”

En el curs de la discussió, com és habitual, hi haurà referències a l’impacte a la ciutat de les polítiques del Govern de l’Estat i del Govern de Catalunya, cadascun d’ells del color polític d’un dels candidats amb més possibilitats. Amb això, tornarà a la discussió la identitat i la projecció de la ciutat, massa vegades des del victimisme i la mirada provinciana. Fins aquí, res de nou.

“de cara a les eleccions no s’afrontaran els moviments de llarga durada”

El que, de ben segur, no s’afrontarà en el debat públic dels pròxims mesos són els moviments de llarga durada que expliquen els problemes actuals i els reptes pendents de la ciutat, la dimensió dels quals es va fent més colossal a mesura que passa el temps. La retòrica partidista que pretén festejar més que mantenir informada la ciutadania i els terminis curts d’anàlisi i planificació derivats de la mateixa dinàmica del cicle electoral tendeixen a reduir la discussió política a l’espectacle de les promeses i els retrets, al qual hi assistirem, de nou, en els pròxims mesos.

“la política municipal ja no és espai per pensar i respondre als grans reptes”

Aquest és un problema estructural. Succeeix aquí i en qualsevol altra democràcia liberal madura, on la frivolitat i el cinisme, la immediatesa i la gestualitat van ocupant l’espai polític, apel·lant a l’aversió al risc de la ciutadania i perpetuant els diferents mites dels drets, el benestar i l’autodeterminació personal. És per això que la política institucional, també la municipal, ha deixat de ser l’espai per pensar en els grans reptes i les grans decisions, i està començant a deixar de ser-ho també per respondre als nous (i greus) problemes que afloren en la superposició de crisis en la que la comunitat global s’interna de fa temps.

La platja del Miracle, víctima dels temporals cada cop més habituals. Foto: David Oliete.

Si això és prou greu, com a mínim queda el consol de què és compartit, de què difícilment es poden revertir les dinàmiques d’autoengany compartides arreu del món occidental, encara que la necessitat de fer-ho serà dia a dia més peremptòria. A Tarragona, però, s’afegeix la condició de la seva societat civil a la progressiva fragilitat institucional a l’hora d’explicar la seva incapacitat per començar a reconstruir-se davant d’un paisatge global fragmentari i tensionat, en el que, entre altres coses, caldrà afrontar la fi del model energètic global i l’emergència climàtica, a banda de repensar del tot els elements fonamentals que determinen la viabilitat de la societat, a saber, la seguretat, l’educació i les diverses estructures de cura, particularment, el sistema sanitari.

“cal afrontar la crisi climàtica i la fi del model energètic”

Cal demanar-se perquè, malgrat l’existència d’una munió d’iniciatives en els camps més diversos, d’una producció de talent que no pot menystenir-se i d’unes condicions socioeconòmiques no pas tan dolentes, la societat civil tarragonina no sembla pas tenir una consistència suficient com per impulsar iniciatives de llarg recorregut per afrontar l’escenari convuls que es va configurant a nivell global i, amb això, és incapaç de substituir o estimular l’acció política institucional.

“la societat civil tarragonina no sembla tenir prou consistència”

Davant de la magnitud dels reptes que tenim per davant, aquest és un problema significatiu, que cal atribuir a una successió de causes, entre les que es troben una opinió pública més aviat anèmica, la inexistència històrica d’una burgesia local amb trajectòria emprenedora —les elits han estat tradicionalment d’al·luvió, vinculades a l’Església, a l’Estat o al món professional, sobretot a partir de la implantació de la gran indústria, i les iniciatives ciutadanes s’han acostumat a finançar amb recursos institucionals o corporatius, no pas privats—, així com una estructura urbana i, per tant, demogràfica fragmentada i incoherent.

Tarragona limita a 30kms/hora la velocitat per la majoria de carrers de la ciutat Foto: David Oliete.

Malgrat que aquest diagnòstic no és pas optimista, la urgència d’activar els recursos humans i el coneixement acumulat per respondre a la crisi múltiple i global en la qual ens hem instal·lat, a través de canals que encara estan per construir, sembla evident. Així, acceptant totes les limitacions apuntades, és necessària una presa de consciència immediata de la dimensió i la transcendència dels canvis que estem ja vivint, més enllà dels debats de volada curta que ens acompanyaran en els mesos a venir.

“cal un acord ampli per definir una estratègia de ciutat a mig termini”

A partir d’aquí, caldria impulsar un acord social, econòmic i polític el més ampli possible —i, per tant, enllà de la lògica de la competició partidista— que generés les estructures de reflexió i participació necessàries per aglutinar el talent i els recursos disponibles en una estratègia de ciutat a mitjà termini, superant així la situació d’endormiscament en la inèrcia que ens domina.

Caldrà esperar, és clar, a què passin les eleccions, però seria desitjable, encara que poc probable, que la mirada llarga i la generositat substituïssin l’electoralisme dels dirigents polítics i l’acomodament de la ciutadania per posar les bases d’una societat resilient als efectes traumàtics que són de preveure en el marc de la transformació global en curs. Els reptes ja són aquí. Pel que fa a les respostes, el més calent és a l’aigüera, i el temps passa.

Visita a una casa que vol ser un centre d’interpretació

0
Soterrani de Casa Fontanals. Foto: David Oliete.

El FET a TARRAGONA, gràcies a Francesc Gassó Minguet, torna a organitzar una visita guiada a Casa Fontanals. La visita del passat mes d’abril va exhaurir les places disponibles i alguns subscriptors es van quedar en llista d’espera per descobrir aquesta casa singular de la Part Baixa de la ciutat, amb un enorme potencial.

descobrim casa fontanals, a la part baixa de tarragona

Ara, la nova cita és per aquest dissabte 28 de gener a les 11 del matí. El punt de trobada serà la plaça dels Carros. Els subscriptors que s’hi van apuntar l’any passat ja han estat avisats i disposem d’algunes places més per participar d’aquesta activitat cultural. El propietari de Casa Fontanals ens farà de guia i ens explicarà les últimes novetats perquè esdevingui un centre d’interpretació de la Tarragona del segle XIX i del món del vi.

Si estàs interessat en la visita, envia un correu a l’adreça

subscripcions@fetatarragona.cat

Cada subscriptor/a pot venir amb un acompanyant. L’activitat és gratuïta, amb places limitades per raons d’espai.

Ballesteros diu adéu a 40 anys de política municipal

Josep Fèlix Ballesteros, exalcalde de Tarragona. Foto: Ràdio Ciutat de Tarragona.

Aquest 2023 Josep Fèlix Ballesteros dirà l’adeu definitiu a la política institucional. Va entrar a l’Ajuntament de Tarragona el 1983 i s’hi ha estat durant 40 anys (amb un parèntesi de quatre) assumint diverses responsabilitats: fent d’alcalde, amb altres tasques de govern i a les files de l’oposició. Ha tocat tots els papers de l’auca i, per tant, és una de les persones que millor coneix la ciutat i el consistori per dins.

l’exalcalde reconeix que no va poder fer “un ajuntament més àgil i eficient”

Aquest dilluns, en una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona, Ballesteros ha reconegut la principal mancança dels seus 12 anys a l’alcaldia: “No vaig ser capaç de fer una administració municipal àgil i eficient. Aquesta és una assignatura pendent que avui encara hi és, dissortadament”. Pero no és tracta, diu, de “fixar culpables perquè això no ajuda a resoldre el problema”.

“els polítics no hem sabut encomanar entusiasme als treballadors municipals”

El dirigent socialista argumenta les raons que ens han portat a aquesta situació: “Els polítics de tots els colors que hem governat no hem sabut encomanar un projecte entusiasta als treballadors de la casa. I a més, hi ha temes d’organització interna que s’han de millorar molt, molt i molt”. Entre els tècnics, diu, hi ha “molta inseguretat” a l’hora de signar documents o resolucions. “Un secretari general de l’Ajuntament mana més que un alcalde en qüestions d’estructura interna”, admet.

“tarragona ha de ser menys hipercrítica amb si mateixa”

En l’entrevista, l’exalcalde repassa la seva dilatada trajectòria política. Creu que no ha estat massa temps al consistori “perquè la gent ens ha votat”, però reconeix que va començar massa jove, als 23 anys. Li costa destacar el millor moment o etapa, però acaba mencionant la reforma del Mercat Central i haver complert el compromís de mantenir la “proximitat” amb la ciutadania: “tocar i deixar-se tocar”.

Ballesteros assumeix que Tarragona no acaba d’aprofitar el seu potencial: “Ens ho hem de creure i hem de ser menys hipercrítics amb nosaltres mateixos. Perdem més temps en l’autoflagel·lació que en el propòsit de tirar projectes endavant”. I afegeix: “La ciutat no evolucionarà si no impulsa una visió metropolitana en tots els àmbits”.

Al programa de ràdio, Ballesteros valora les figures dels seus predecessors Josep Maria Recasens i Joan Miquel Nadal, però també parla del cas Inipro (“em desespera que el judici no arribi fins al 2024” i respon les declaracions de l’alcalde Ricomà en una entrevista al Diari de Tarragona sobre el perjudici econòmic que ha suposat per Tarragona el procés d’independència de La Canonja (“El Sr. Ricomà té una ‘jeta’ que se la trepitja”).

Aquí la podeu recuperar íntegra:

Entrevista a Josep Fèlix Ballesteros