Marta Aubà signant llibres als seus fidels lectors
La Marta et regala un poema. Només cal que li regalis una paraula i ella t’obsequiarà amb una creació poètica. És un preciós intercanvi de sentiments que autora i lectors mantenen des de fa gairebé tres anys.
Marta Aubà, reusenca amb arrels familiars a la Terra Alta, presentava aquesta setmana el llibre “Dime una palabra y te regalo un poema” a la sala cultural d’El Corte Inglés a Tarragona. Li vaig fer d’amfitrió a l’acte i vaig descobrir una dona plena d’energia que ha recuperat la seva passió per escriure.
Escriu cada dia, cada nit, en qualsevol moment de la seva vida quotidiana. Va decidir obrir un bloc titulat “Trossets del que penso” per penjar els seus poemes en català. Després vindria el contacte amb Facebook i la invitació als seus seguidors: digue’m una paraula i et regalaré un poema.
I li van regalar centenars de paraules, tantes que li van començar a arribar de molt lluny. I la Marta es va enfrontar al repte de compondre poemes en castellà. Ara, haver guanyat un concurs de l’editoral Seleer li permet publicar el seu primer llibre. Un grapat de 50 creacions poètiques sense índex, perquè el lector es deixi anar per l’impuls, i no pel mètode.
Marta Aubà ja prepara l’edició del “Trossets del que penso” amb un recull de les seves més de 600 poesies en català. Mentrestant, la podeu trobar molt activa a les xarxes socials regalant sentiments, paraules, poemes i imatges. Un obsequi del que gaudeixen els seus fidels lectors.
En un vol de Ryanair poden sortir milions de converses per matar l’ansietat que es produeix sobretot quan tens una por irracional a volar. Més encara si els que parlen són dos amics i periodistes que han seguit durant anys el Nàstici que es dediquen a buscar les “fricades” més grans per trobar temes diàriament. Avui us n’explico una d’aquestes que em va fer reflexionar durant una estona. Què se n’ha fet dels últims entrenadorsdel Nàstic?
Amb estadística en mà, (Salamero no s’ha d’espantar) és per començar a córrer. Cap dels darrers tretze entrenadors que ha tingut el Nàstic seu al capdavant d’una banqueta professional.
La teoria permet matisos com els de Jordi Vinyals o Joan Carles Oliva, els dos únics que ara mateix tasten les banquetes en pols completament oposats. Vinyals ho fa dirigint el futur del millor planter del món, a la banqueta del Juvenil A del Barça i després d’una bona temporada a la banqueta de l’Hospitalet de segona B. Oliva seu de segon de Quique Sánchez Flores al Al Ahli de Dubai, aventura si més no exòtica, dirigint a jugadors que estan fent el darrer “atracament” en petrodòlars com Achille Emana o Grafite.
A partir d’aquí el reguitzell de tècnics és el més semblant a pujar amb els sprinters la Croix de Fer, la Madeleine i acabar a l’Alpe D’Huez.
El recompte el vam començar amb el Nàstic de Josep Maria Nogués que marca l’inici de l’etapa més brillant i contemporània del club. Nogués, després de viure una etapa complicada al capdavant de la Direcció Esportiva, es troba sense banqueta. El tècnic de les Corts no ha tingut sort en les seves darreres aventures on va sumar un descens amb el Betis, va deixar el Poli Ejido abans que aquest desaparegués i ha deixat el Nàstic abocat al descens de segona B. El que era recordat com un dels grans tècnics del Nàstic actual és pràcticament un proscrit per a l’afició grana després de la seva etapa als despatxos.
Una sort semblant a la de Nogués l’han patit per ordre Jaume Bonet, Carlos “Lobo” Diarte (cas a banda perquè va morir el juny del 2011 per un càncer que el va fer abandonar del seu càrrec al capdavant de la selecció de Guinea), José Carlos Granero, Pepe Balaguer, Jordi Vinyals, Luis César, Paco Flores, Javi López, César Ferrando, Joan Carles Oliva, Jorge D’Alessandro i recentment Kiko Ramírez.
Cada cas és un autèntic món i lògicament i segurament molts d’aquests tornaran a sonar en els primers talls de tècnics a segona A i segona B, però de moment la banqueta del Nàstic és un autèntic escorxador de tècnics, sense tenir en compte, procedència, mèrits o desmèrits, virtuts o defectes, currículums o metodologia.
Ni el canvi de costat de la banqueta, ni un ascens a primera li van valer a Luís César per complir en la seva segona etapa, ni la mala educació del de Castefa, ni la retòrica de D’Alessandro, ni els titulars de Granero, o els coneixements farmacèutics de Bonet, ni el “charme” de Javi López o el tarannà afable de Ferrando, ni els èxits en les inferiors de Kiko Ramírez aquesta mateixa temporada, res han pogut fer els darrers tretze tècnics per evitar la maledicció de la banqueta del Nou Estadi, un capítol més dels mals estructurals de l’entitat.
I és que com deien primer Plaute i després Hobbes, la banqueta del Nàstic és el llop dels tècnics o no era ben bé així?
Acte de celebració del segon aniversari de la declaració amb el regidor Paco Zapater, el president d’ACTAC, Ramon Gómez, i el periodista Ricard Lahoz
Ja fa dos anys que la UNESCO va declarar els Castells com a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat. Ahir al vespre es va recordar la data al monument als castells, a la Rambla Nova, en un acte organitzat per l’ACTAC, l’associació cultural tarragonina d’amics i amigues dels castells.
L’entitat va nèixer, precisament, fa dos anys amb la voluntat de difondre les activitats festives i culturals al voltant del món casteller, sense dur camisa (però sí mocador) i sense voler esdevenir la cinquena colla de la ciutat.
L’ACTAC s’ha distingit aquests darrers mesos en organitzar activitats solidàries: primer va ser una musclada popular al Serrallo, i després un concert amb la finalitat de recaptar diners i destinar-los al Centre de Paràlisi Cerebral La Muntanyetaque dirigeix Jaume Marí. Es tracta d’una bona idea que tindrà continuïtat l’any vinent.
L’associació, presidida per Ramón Gómez, vol recordar la data del 16 de novembre, el dia que els Castells van ser declarats Patrimoni Mundial. L’acte, amb els serrallencs Víctor Pomerol i Pitu Mosquits, en el públic entre d’altres, va consistir en una ofrena en forma de mocador al monument, un pilar de quatre i uns breus parlaments. I tot això a les acaballes d’un any extraordinari per al món casteller, amb els Castellers de Vilafranca assolint fa només dues setmanes la millor diada de la història.
Les colles tarragonines i tots els aficionats en general també tenen motius de celebració. La Jove ha realitzat la millor actuació de la seva història i els Xiquets de Tarragona han igualat el seu millor registre. Els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han descarregat el 2 de 7, després de 20 anys. I els Xiquets del Serrallo han consolidat les construccions de la gamma alta de set.
Ha estat any de Concurs, per primera vegada en dos dies, i amb 32 colles participants. El primer concurs amb la declaració de Patrimoni Mundial i el primer concurs que obre el format de la Biennal Castellera. Un altre element que reforça la capitalitat de Tarragona en el món casteller.
El balanç del 2012 no pot ser més satisfactori: els castells són la manifestació cultural més internacional del nostre país, un símbol que ja ens identifica a tot el món; totes les colles han fet una temporada excel·lent i les de Tarragona han estat millor que mai; i l’ACTAC ha celebrat el seu segon aniversari amb ganes de continuar i millorar la seva tasca. A tots, moltes felicitats!
A la primera sessió es van donar a conèixer sis vins de la DO Tarragona
Escoltar bona música i beure un bon vi del territori. El pla és perfecte. És perfecte i possible, gràcies a la DO Tarragona, que organitza el segon cicle de maridatges Vi & Jazz. En aquesta ocasió, les veus femenines pujaran a l’escenari per, durant la sessió, fer de la música l’acompanyant perfecte d’un bon vi.
I és que conèixer els vins de casa nostra és conèixer una part de la nostra història com a territori, que formen part de la nostra manera de ser i entendre la terra on vivim. I això ho sap la DO, que és pionera en fer iniciatives tan atractives com aquesta. És una bona manera d’atreure el públic, donar a conèixer els vins i, de passada, posar en valor els artistes del territori.
Una seixantena de persones han gaudit tastant, a la primera sessió d’aquest dijous, sis vins amb segell tarragoní. Han comprovat la delicadesa, la suavitat i la frescor dels vins blancs; les aromes i els colors dels vins negres; els refrescants vins rosats i els Tarragona Clàssics, els vins melosos i intensos amb regust a fruits secs.
Al primer dels tres tastos que s’han preparat, l’enòloga Elisa Ribé ha donat a conèixer el Camí de Sirga de Miravet, un IPSIS Chardonnay de Bràfim, un Bella rosat de Masmolets, un Ganagot negre jove d’Alforja, un SYH de Rodonyà i un Moscatell de Vila-rodona. Sis vins, sis maneres de fer i sis maneres d’ensenyar el territori. Els participants han i hem après a tastar el vi, reconèixer els seus colors i aromes i a respectar la història que cada un d’ells te al seu darrere.
Però la sessió no hagués estat el mateix sense l’espectacular veu de l’Olga Pes acompanyada del saxo i la flauta travessera de Gerard Marsal. Tots dos han fet un maridatge entre cada un dels vins i la seva música. Olorar, tastar, tancar els ulls i escoltar. Moment perfecte per no pensar en res més, només en el vi i en la música. Una bona manera de viure intensament les dues coses i aprendre a respectar-les.
A la sortida l’Olga i el Gerard venen el seu nou disc, Near, acabat de sortir del forn. Han estat un any i mig gravant-lo a una habitació de casa. Hi han posat hores, moltíssimes hores, i tota la il·lusió del món. Ho han fet sense pressa, com es fan els bons vins. No em direu que no és la combinació perfecte? Mentre escric aquestes ratlles l’escolto de fons. És genial! Jo, de vosaltres, no em perdria la resta de sessions. La propera, el dijous de la setmana vinent.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El moderador, Xavier Abelló, i els cinc candidats abans de l’inici del debat
En un debat electoral hi ha frases recorrents com aquesta de “no es posi nerviós…” que apareixen quan els candidats s’interpel·len i es trepitgen verbalment. Hi ha algunes variants d’aquesta expressió com “em deixa parlar?” o “no em talli, que jo l’he deixat parlar!”. Es diuen, precisament, en els moments en que hi ha més debat i contrast d’opinions.
Avui he escoltat una altra versió més sofisticada, fins i tot quantificada: “M’ha tallat 22 vegades”. L’ha pronunciat Xavier Sabaté, candidat del PSC, en relació a Albert Batet, cap de llista de CiU, en el debat electoral organitzat per TAC 12, Tarragona Ràdio i el diari Més.
El socialista ha arribat a cridar a Batet “estic parlant jo, no pot interrompre més!”. I el cert és que el candidat convergent ha protagonitzat gairebé tots els moments polèmics del debat. Sobretot amb el popular Rafael Luna, amb qui s’ha enfrontat pel tema nacional, el dèficit fiscal, els diners que paga el govern central i els acords parlamentaris d’aquesta mini legislatura (el popular li ha etzibat: “Vostès no són de fiar”)
Sabaté ha buscat el cos a cos amb Batet i li ha preguntat més d’una vegada si volia la independència i aquest l’ha emplaçat a que digui clarament si està a favor del dret a decidir. El convergent ha recriminat la candidata d’Iniciativa, Hortènsia Grau, “amb molt de carinyo” per les polítiques d’Habitatge del tripartit, i aquesta li ha llençat en cara el cas Palau i la falta d’inversions en sanitat i educació.
També hi ha hagut un moment crispat entre el candidat d’ERC, Josep Andreu i el popular Luna. El republicà ha dit que històricament Espanya no ha volgut formar part d’Europa, i ha criticat declaracions d’Alicia Sánchez Camacho. Això ha fet treure del calaix a Luna el tema dels cognoms i dels catalans de primera i segona.
El debat, amb dues parts (economia i fet nacional) i moderat per Xavier Abelló, no ha entrat en detalls locals. Cada candidat ha marcat el seu propi perfil. Batet, amb l’estat propi com a solució a tots els problemes econòmics i socials del país. Sabaté apel·lant al federalismei a les potencialitats del territori per capgirar la crisi. Luna defensant el coratge i la valentia de Rajoy davant l’”estampida” de Mas i l’ambigüitat del PSC. Andreu assegurant que l’única sortida és construir una Catalunya independent per garantir l’estat del benestar. I Grau incidint en les qüestions socials i reclamant una fiscalitat més justa.
Després d’una hora i mitja de debat, ja som a l’equador de la campanya. La tragèdia dels desnonaments, l’impacte de la protesta social el dia de la vaga i alguna actuació polèmica dels Mossos a Tarragona són avui motiu de comentari entre els ciutadans. I, en canvi, d’això, als debats electorals se’n parla més aviat poc.
L’estelada i l’espanyola, agermanades a la llotja del Serrallo
A la llotja de peix del Serrallo oneja l’estelada. El més curiós és que la bandera independentista se situa al costat de l’espanyola. És la primera vegada que veig un estol de quatre banderes, on conviuen ben agermanades dues que són radicalment contraposades, enemigues declarades.
També és curiós que l’estelada substitueix la bandera europea. Recordareu que diumenge passat ja explicava la misteriosa desaparició de l’ensenya blava de la UE del Nou Estadiu. Què passa a Tarragona amb les banderes europees? No ens agraden? Som euroescèptics?
Al marge de la ironia, la imatge de la llotja de pescadors és realment xocant: tenim, d’esquerra a dreta, la bandera espanyola, l’estelada, la catalana oficial i la de Tarragona. La independentista ha desplaçat l’espanyola a un extrem i ha fet caure l’europea. Qui haurà pujat al mástil a canviar de bandera? Qui haurà decidit mantenir la “rojigualda” al costat de la independentista?
La llotja és propietat de l’Autoritat Portuària, tot i que en fa ús bàsicament la Confraria i els pescadors del Serrallo. El president del Port, Josep Andreu, és militant de CDC, i el president de la Confraria, Esteve Ortiz, s’ha situat en l’òrbita d’aquest partit, després de la seva etapa com a regidor independent dins del grup del PP.
Potser qui ha col·locat l’estelada al mástil de la llotja és un pescador en campanya electoral, i també n’ha posat una altra al costat del monument a la família pescadora. Deu n’hi do, les banderes independentistes que es veuen al Serrallo!
Però l’estelada de la llotja, està per quedar-s’hi, o la treuran després del 25-N? I si la mantenen, continuarà al costat de l’espanyola? Sigui com sigui, de moment gaudim de la primera llotja que es declara “república independent” i que alhora diu pertànyer a dos estats.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Tarragona Impulsa i l’Arxiu estan operatius als magatzems 1 i 2 de Tabacalera
Darrera de la pantalla gegant de la Tabacalera hi ha el despatx de la Sole. Ella és una de les tècniques que treballa al Tarragona Impulsa, l’òrgan de l’ajuntament que fomenta la formació, l’ocupació i l’assessorament a empreses i emprenedors. Un servei que encara pren més sentit avui, l’endemà de la vaga general.
Darrera de la pantalla i del jardí vertical, cada dia la Sole i una vintena llarga de professionals ajuden els que han perdut la feina i busquen orientació. Fa només dues setmanes que han estrenat instal·lacions al Magatzem 1 del complex de la Tabacalera i han deixat l’edifici de la plaça Prim, on es manté el Viver d’empreses.
L’àrea municipal de Treball i Activació Econòmica, que lidera políticament Javier Villamayor, cada cop ha de fer front a més demandes de més persones agobiades per la crisi. Ofereix des del servei de borsa de treball a cursos específics sobre la creació i gestió d’empreses.
La nova ubicació del Tarragona Impulsa, amb espais encara per explotar a les plantes segona i tercera del Magatzem 1, obre moltes possibilitats. Ara caldrà dotar-la de més continguts, perquè aquesta és, o ha de ser, una àrea estratègica de qualsevol govern (també el municipal).
Els treballadors i els “clients” del Tarragona Impulsa i de l’Arxiu Municipal, que ha estrenat instal·lacions al costat, al Magatzem 2, dónen vida, per fi, a la Tabacalera. S’hi suma temporalment la gran exposició del Festival SCAN de Fotografia, oberta només a les tardes, i la sala de concerts de la Capsa de Música, pràcticament inoperativa fins al moment.
La Tabacalera, per tant, ja “batega”. El jardí vertical “intel·ligent” i els dos magatzems oberts són fruït del segon i últim pla Zapatero(recordeu el 2009 quan el govern socialista promovia la inversió pública, abans del gir econòmic que el propi president es va veure obligat a fer el maig de 2010).
Gràcies a aquells diners, ja tenim una petita part de la Tabacalera en marxa. Però: I ara què? Darrera les aules del Tarragona Impulsa, el gran edifici de l’antiga fàbrica de tabacs presenta un estat lamentable, amb vidres trencats i l’acumulació de brutícia.
Com podrem afrontar la remodelació del complex perquè esdevingui la nova seu del Museu Nacional Arqueològic? Quan “omplirem” els altres quatre magatzems buits que s’amaguen darrera el jardí? Alguna institució podrà aportar-hi finançament? Trobarem la participació de la iniciativa privada? La ciutat necessita respostes per evitar que la Tabacalera, un cop li hem donat una mica de vida, caigui en l’oblit per falta d’iniciativa i diners.
Capçalera de la manifestació d’aquest 14-N a Tarragona
M’he incorporat a la marxa quan feia més de tres quarts d’hora que discorria pel carrer Sant Francesc. Després de tant de temps de fer de periodista em semblava inconcebible anar a una “mani” sense situar-me fora, almenys una estona, per captar-me al màxim l’ambient: veure les pancartes, escoltar les proclames, saludar a aquell i a l’altre.
Aquesta vegada, però, he renunciat a comptar fileres, la meva estratègia particular per saber quanta gent hi ha. És feixuc i no en tenia ganes. Però és indiscutible que hi havia una gentada tipa i cuitade polítiques socialment injustes i paraules buides que no condueixen enlloc. Els sindicats parlen de 30.000, una xifra rècord. La guàrdia urbana ho rebaixa a 18.000, una xifra igualment gens menyspreable.
S’ha aconseguit que la manifestació fos multitudinària a base de sumar col·lectius i sindicatsde molts colors i sensibilitats. Ara, això sí, cadascú darrera la seva pancarta, no fos que la barreja provoqués crisis d’identitat i traumes a més d’un.
Ja són mesos de mobilitzacions i indignació. I veient el cas que en fan els de dalt, sembla que n’hi ha per dies. Alguns col·lectius com el de mestres fins i tot s’han fet samarretes corporatives amb el lema Stop retallades. Segur que les amortitzaran. I potser s’ho han gastat tot en les samarretes, perquè la pancarta del sindicat de l’ensenyament, l’USTEC, s’aguantava amb cel·lo.
La creixent experiència en manifestacions també va aguditzant l’enginy. La majoria dels lemes de les pancartes continuen sent força convencionals, però rebuscant sempre en trobes de sorprenents. Per mi el millor de la jornada: “Estafa ppopular masiva als ciutadans”, sense menystenir la noia que proclamava sense complexos que n’”està fins als ovaris” i un altre cartell humil on es podía llegar “Solo falta que nos quiten lo bailao”.
Quan els del final hem arribat a la plaça Imperial Tàrraco la manifestació ja s’havia començat a dispersar. Al tram final de la Rambla Nova, els cartells de campanya del PP i alguns de CiU, havien fet cap a terra. Res casual. Massa a mà dels manifestants que els han arrencat per no haver de veure aquelles cares que els incomoden. Per un breu moment els que retallen han estat víctimes de les retallades.
Surto al carrer amb la càmera de fotos a la mà. Em disposo a viure l’ambient de vaga a Tarragona, un ambient que copso només sortir de casa. Sembla diumenge. Pocs cotxes, poc moviment de gent i un silenci poc normal un dimecres a les 10 del matí. La tranqui·litat sembla evident. Direcció a la Rambla Nova, trobo la majoria dels comerços oberts, fins i tot el Mercat Central, que només tancarà uns minuts al punt del migdia de manera simbòlica. Bars i cafeteries també han obert, però amb la persiana mig abaixada, preparats per tancar al pas dels piquets.
La Imperial Tarraco deserta de cotxes. Els piquets informatius no deixen passar ningú, cap vehicle. I una imatge insòlita: la seu central de Catalunya Caixa amb les persianes baixades. A l’estació d’autobusos, cap vehicle. A primera hora s’han registrat alguns incidents. Un cotxe ha atropellat un home i li ha trencat la clavícula, membre d’un piquet de la UGT. Els mitjans informen que els busos de l’EMT no han pogut fer els serveis mínims, i que a la indústria química i al Port l’aturada sembla que ha estat generalitzada, segons les primeres estimacions dels sindicats.
Aquestes són algunes de les imatges que he captat aquest matí pel centre de Tarragona.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Catalunya – Escòcia. Les relacions i el coneixement entre els dos països s’han incrementat aquests dies gràcies a la cultura, la música i el futbol. L’Institut Ramon Llull ha encetat a Glasgow un nou programa de projecció exterior de la cultura catalana aprofitant la força mediàtica del F.C. Barcelona. Avui fa una setmana, el Barça jugava a Celtic Park i Els Amics de les Arts actuaven a la Universitat de la ciutat escocesa. Quim Pons ens fa un retrat de la jornada.
Un home amb guitarra s’alça al pub Phoenix de Glasgow i arrenca amb la tornada del Go On Home British Soldiers que és seguit de forma espontània i amb energia per a tots els que omplen el local amb pinta en mà.Els profans ens sumem immediatament a la cantada sense dubtar ni un moment i sense vergonya del nostre anglès d’anar per casa i entonem l’enganxós càntic anti britànic.
Poca estona abans havíem cantat en català a un anònim home d’Escòcia que els Amics de les Arts van conèixer al Royal Oak d’Edimburg.“De tots els homes d’escòcia amb aquell vam anar a topar i de sobte vam entendre que volia dir cantar”. Un dels grups catalans referència havia fet un concert a l’estil escocès a la Queen Margaret Union de la Universitat de Glasgow.
Miracles va obrir el repertori que va passar per els consagrats, Jean Luc, L’Home que treballa fent de gos o 4-3-3 sense oblidar les peces de l’Espècies per Catalogar que va fer de fil conductor del concert, per acabar amb Tots els homes d’Escòcia.
Després xerrada amb un bon grup d’estudiants de català que pregunten des del perquè del Dejà Vu i el Jean Luc fins a una proposta per fer castells en directe (especialment dedicada pel reusenc-tarragoní Ferran Piqué), passant per inevitables preguntes sobre el referèndum escocès i català o si mai canviaran d’idioma per cantar, on responent amb un contundent no.
Un i altre cop el grup repeteix que per ells és un exemple de normalitat el fet de poder cantar en català per a diferents llocs d’Europa. Normalitat que ensenyen les estudiants (majoritàriament noies) que amb un català més que correcte segueixen atentament les respostes d’aquells quatre artistes que diuen que poden viure de la música en un país petit.
Capítol a banda per les instal·lacions de la universitat escocesa que ens va deixar als catalans assistents a l’acte amb la sensació, com ens passa sovint als de comarques, de no ser d’eixe món.Us puc assegurar que no hi ha en tot Tarragona un auditori com aquell preparat per escoltar música en directe. I és que la Queen Margaret Union és un edifici sencer destinat als estudiants per a reunir-se, amb botiga de souvenirs, cafeteria i barra de bar inclosos a la zona musical.
Sona el Just Can’t Get Enough en algun lloc de Glasgow, i em passo la nit xiulant aquella cançó que em pregunta indirectament si en tenim prou al mateix temps que l’home amb la guitarra segueix amb l’over and over ficant so al Phoenix camí de Celtic Parc.
Protesta de la Plataforma contra els desnonaments, el passat divendres a Sant Salvador (foto Newscaster)
Aquest dimecres s’ha convocat la segona vaga general del 2012. Mai fins ara, els sindicats havien convocat amb tan poc marge de temps dues mobilitzacions d’aquestes dimensions. També és cert que mai fins ara havíem viscut una crisi d’aquesta profunditat i amb unes conseqüències tan greus.
La casualitat (o no) ha volgut que la vaga coincideixi en el temps amb un tema de fort impacte social i que, de sobte, ha envaït l’agenda del món polític, financer, judicial i mediàtic: els desnonaments.
L’última vaga general es va convocar el 29 de març contra la reforma laboral i va tenir un seguiment desigual a Tarragona i al conjunt de l’Estat. Quins efectes ha tingut aquella mobilització de fa mig any? De què ha servit? Han millorat les condicions de vida de les classes mitjanes i populars del nostre país? Què han fet, durant aquests mesos, els sindicats convocants d’aquella i d’aquesta vaga? I què han fet els governs?
En aquest període de temps, les polítiques d’austeritat i de retallades s’han incrementat per decret llei; els acomiadaments de treballadors s’han multiplicat en tots els sectors i l’atur ha superat el 25 %; els diners públics (milers de milions d’euros) han ajudat a salvar la banca…
I la banca, mentrestant, ha mostrat una actitud indigna, miserable, incapaç d’ajudar les persones que tenien dificultats per pagar la hipoteca i no frenant els desnonaments, que s’anaven succeïnt. Ara, de cop i volta, els suïcidis d’un home a Granada i d’una dona a Barakaldo, han fet esclatar aquesta tragèdia social.
Mentre els sindicats, els partits politics, el món financer i els mitjans de comunicació miràvem a una altra banda, un col·lectiu sorgit del no-res, anomenat Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha anat oferint ajut i assessorament a milers de famílies que eren expulsades de casa i condemnades a pagar el deute de per vida.
A Tarragona han salvat amb èxit alguns desnonaments, l’últim la setmana passada a Sant Salvador. Pels pròxims dies n’hi ha d’altres de previstos, i la plataforma seguirà actuant amb aquesta filosofia de desobediència civil contra una gran injustícia social.
Després de 4 anys de feina, la PAH (ells sols) han aconseguit posar aquesta problemàtica gravíssima a la taula dels polítics, els bancs i els mitjans de comunicació. A Tarragona, el col·lectiu contra els desnonaments participarà segurament de la jornada de vaga i de la manifestació de la tarda. Seria desitjable que la plataforma estigués a la capçalera de la marxa. Ells, molt més que d’altres, han ajudat a remoure i canalitzar el malestar social d’aquest país.
En quin moment es troba la redacció del projecte del tercer fil Tarragona – Castellbisbal? Quan començarà la construcció de l’estació intermodal als terrenys de BASF? Com es pot acabar amb les inundacionsque pateixen l’autovia de Salou i la N-340 quan plou amb intensitat?
El Consell Cívic Consultor de BASF funciona des de 1995
Aquestes preguntes i moltes d’altres, que els periodistes i els mitjans de comunicació ens plantegem amb assiduïtat, tenen resposta en el marc del Consell Cívic Consultor de BASF. Un òrgan creat fa 17 anys, pioner en el seu àmbit, i que està format per una vintena de persones que representen diversos àmbits de la societat civil de Tarragona i La Canonja.
El consell el presideix Lluís Maestre i sempre compta amb la presència del director del centre de producció de BASF al polígon tarragoní, Joan Maria Garcia Girona, i l’alcalde de La Canonja, Roc Muñoz. Aquesta trobada se celebra cada trimestre i, en contra del que pugui semblar, no és simplement decorativa.
En un exercici de transparència informativa que paga la pena destacar, el passat divendres Garcia Girona va explicar als membres del consell que les vendes del grup BASF en el tercer trismestre de 2012 han augmentatun 8% respecte el mateix període de l’any passat i que les previsions apunten a tancar l’exercici amb xifres rècord. Això sí, el 2013 no es presenta tan positiu…
L’òrgan consultor també va escoltar les explicacions sobre les actuacions que cal fer a les rieres per evitar noves inundacions al centre de producció i a les carreteres que envolten el polígon petroquímic.
I el tercer fil, es construirà l’any vinent, com promet la ministra? Garcia Girona confia que sí (la Ford a València és una gran aliada). Els tècnics de BASF segueixen amb lupa la redacció del projecte executiu de Foment i es mostren optimistes. I les obres de l’estació intermodal? Començaran quan es vegi que el tercer fil és una realitat….
I així, el director de BASF Tarragona respon i comenta les interpel·lacions de persones tan diferents com Rafael Gabriel, president d’honor de la Societat Arqueològica; o Carles Lozano, coordinador del projecte APQUA de la Universitat Rovira i Virgili.
El consell també fa propostes per a les pròximes reunions. A la cap de Comunicació i Relacions Institucionals de la companyia, Conxita Esteve, i a la seva gent se li gira feina. Bona feina, però, per mantenir la voluntat de BASF de diàleg i transparència amb el seu entorn social.
Els calendaris de butxaca del 2013 amb els millors castells de la temporada
Dos quarts de deu de la nit. El recinte firal del Palau de Congressos es comença a omplir de gent. A la porta, president i cap de colla, vestits de gala (l’ocasió s’ho mereix), reben a tots els assistents al sopar amb una encaixada de mans i desitjant que gaudeixen de la vetllada. A dins, tot preparat per celebrar, un any més, el sopar de final de temporada de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.
El guió del sopar sembla calcat al de l’any passat: s’ha de celebrar la millor temporada de la història de la colla. Enguany, però, hi afegim un 5 de 9 amb folre i un 9 de 8, tots dos descarregats. L’emoció, doncs, és doble.
Tothom comença a entrar, xerrant amb uns i altres. Les taules rodones ja estan parades per rebre els més de 600 participants al sopar. Ningú es vol perdre una nit especial, una nit que serveix per celebrar moltes coses.
Tot i que per alguns serà més especial que per a uns altres. Per exemple, per la junta tècnica i directiva de la colla, que pleguen. Serà l’últim sopar que faran com a responsables de l’entitat. Entre els convidats, diverses personalitats: regidors de l’Ajuntament, exregidors, senadors, el delegat del Govern a Tarragona i, fins i tot, candidats al Parlament de Catalunya per les properes eleccions. Albert Batet, cap de llista de CiU per Tarragona no es va voler perdre l’acte.
No s’escapa cap detall. A les taules, cada comensal hi té, fins i tot, un regal: quatre calendaris de butxaca amb les fotografies dels quatre castells més importants de l’any i una mini camisa de la Jove feta a mà. Tot a punt per gaudir d’un àpat carregat de sorpreses i d’emotivitat.
A la taula de periodistes, acompanyats per la Jordina Estopà com a membre de junta, comencem a sopar amb ganes d’escoltar les últimes paraules de Jordi Sentís com a cap de colla dels liles. Els parlaments arriben després de les postres. El mestre de cerimònies, Òscar de los Rios, puja a l’escenari per dirigir, un any més, la part més esperada del sopar.
Tot plegat comença fent un més que merescut homenatge a la canalla de la colla. No es cansen de repetir que és la millor canalla del món casteller. Ens ensenyen les imatges de les noves camises de l’any i fan pujar a l’escenari els més petits de la Jove, entre aplaudiments del públic per recordar que sense ells mai haurien arribat tant amunt. Fins i tot els seus pares van preparar un vídeo on els més petits donaven gràcies a la gran feina que han fet els seus monitors, encapçalats pel cap de canalla, l’Oriol Portabella.
Un altre dels moments més esperats és quan es nomenen els castellers de l’any, una distinció que per la seva dedicació a la colla enguany s’emporten Jordi Olivan, Leonardo Piñana i Maurici Preciado. Tot un honor per qualsevol casteller!
Després, De los Rios deixa el micròfon a les dues cares visibles de la Jove, Albert Grau i Jordi Sentís, president i cap de colla respectivament. Després del discurs de Grau, apel·lant a la força i als valors de Catalunya i els Castells, Sentís acaba amb unes paraules d’agraïment a tots els que han treballat amb ell aquests anys.
No s’oblida de Jordi Crespo i Aleix Bordas, ni de la resta de membres de la junta. I acaba dient la paraula màgica: humilitat. Ambició i ganes de créixer, sí, però sempre amb humilitat, esforç i perseverança. El discurs s’acaba amb crits de ‘I Jove, i Jove, i Jove, Jove Jove’ i de ‘5 de 9, 5 de 9, 5 de 9′. I el video de la super catedral descarregada al Vendrell clou l’acte. Un vídeo que no es cansen mai de mirar i tornar a mirar.
Amb ampolles de Chartreuse a la taula, tots els convidats comencen a aixecar-se. Tornen a xerrar uns amb els altres. I, de sobte, comença el curiós espectacle d’enguany: un cantant amb una guitarra fent un espectacle més per la canalla que per la resta de la colla.
Els comentaris i les bromes no es fan esperar. Però bé, va ser divertit! Com a mínim, els més petits van gaudir d’allò més i, al cap i a la fi, són el futur de la colla. Un futur, per cert, que es començarà a treballar a l’assemblea del proper 1 de desembre Sabrem llavors qui serà el nou cap de colla? N’estarem atents!
La primera imatge del derbi des de la part superior de la tribuna me la regalen els jugadors del Reusfent-se fotografies amb els telèfons mòbils al camp i deixant per a la posteritat la seva visita al Nou Estadi.
La cabina queda escurada al costat del gol de mar de l’estadi, on el Nàstic ataca a la primera part. El partit és avorrit i elèctric, el zero a zero no es mou i tinc les entrades comptades al programa de marcadors.
Tiro de tòpic i dic allò d’un derbi és un derbi, sense saber exactament, com gairebé tothom, per què s’utilitza aquest anglicisme.
El Reus planteja un partit a l’espera i el Nàstic insisteix una i altra vegada extra utilitzant el lateral dret i les entrades d’Alberto Benito que no troben rematador.
L’entrada d’Eugenial mig del camp li dóna oxigen a un equip massa previsible en moltes ocasions i que li costa massa generar espais i trobar la porteria contrària.
Tot es reservava pel final, la traca l’encén el piròman habitual, el “pitxitxi” Albert Virgilidemostra per què és l’etern fill pròdig de Can Nàstic i encerta a la perfecció a rematar una bona centrada de David Haro.
Ara sí, crido com un “hooligan” més el gol de l’Albert i sonala sintonia que indica que alguna cosa s’ha mogut al Nou Estadi.
El Reus s’omple de dubtes després de veure com tota aquella feina feta de treure aigua es quedarà sense premi. Un regal de la defensa de l’equip de Santi Castillejo li deixa el gol mig fet a David Haro que defineix a la perfecció i sentencia el partit al minut vuitanta-set.
En aquells moments la tribuna ja és plena, el camp ple de fang, la passió de la penya Orgull Grana i el que hi ha en joc fan del partit una imatge més semblant a un Chelsea-Manchester United que no pas en un derbi mediterrani.
A Can Nàstic, però, aquella frase del blat i del lligat sempre agafa la màxima importància des que Zigic (recordeu l’efecte Zigic que va batejar Tere Ortega) ens va deixar glaçats amb la visita del Racing al Nou Estadi.
Com no podia ser d’una altra manera, un ex, el “gremblin” Àlvaro, ens marca el dos a un i fa que fins i tot sentenciant a tres minuts del final jugadors i tècnics acabin demanant l’hora.
Quan l’àrbitre, un balear bomber de professió, decideix xiular el final, torna el sentiment d’haver sigut conscients del què costa guanyar i de que és l’hora d’oblidar els noms i agafar la granota de treball per fer feina.
M’acomiado de la transmi amb el Nàstic fora del descens perquè la jornada ha sortit rodona i la primera victòria de Salamero en Lliga ha demostrat que la flor sembla que vol rebrotar de nou (deu ser la pluja!).
El derbi comença ben d’hora i amb un esmorzar contundent, que inclou “rabo” (cua de bou), cafè i un “patxaran”de digestiu.
La rivalitat Nàstic – Reus, una dècada després de l’últim derbi en Lliga
Els amics Joaquin Royuela i Juan Tocados, parella de fet futbolística i gastronòmica, han arribat a quarts de 10 i han parat taula per a una dotzena de col·legues (camarades i rivals).
A la terrassa i a l’interior del bar del tennis es nota més ambient que en diumenges anteriors. Es nota que hi ha ganes de futbol, ganes de derbi, el primer que es juga contra el Reus al Nou Estadi des de fa almenys dues dècades (l’últim el Nàstic el va jugar a l’exili del Mini Estadi del Barcelona la temporada 2002-2003).
L’horari de migdia provoca comentaris contraposats, però s’imposa el criteri favorable entre la parròquia grana, que fins no fa gaire aplaudia el de les cinc de la tarda com el millor possible. Els partidaris d’esmorzar o fer el vermut al Nou Estadi en l’època d’hivern apel·len a l’estalvi de llum i a la temperatura més comfortable.
Cues a les taquilles del gol de mar i circulació fluïda en l’accés a Preferent. Al mig de la grada, Carles Sala observa l’escalfament dels dos equips. L’ex regidor de festes i actual Secretari d’Habitatge de la Generalitat fuig d’una llotja atapeïda de polítics en campanya, alcaldes, regidors i diputats.
A la Tribuna baixa, a la dreta de la llotja, un fet insòlit: una pancarta casolana amb el lema “La nostra història, la vostra enveja”. A la Preferent alta (és el lloc més idoni?) se situen els aficionats foranis que s’escalfen dialècticament amb els seguidors locals sobre dues premises: la capitalitat i la Tercera Divisió.
Abans del descans, la ira meteorològica obliga els Gols i la Preferent a buscar refugi. S’obren les portes de Tribuna per a tothom i la imatge fa goig, recordant aquelles tardes de Primera amb més de dotze mil espectadors.
Ara som una tercera part (4.159), majoritàriament desencantats i resignats des de fa temps, però avui animats i orgullosos per l’empenta i la rivalitat veïnal. El partit es decideix a última hora. El marcador electrònic, que ja ha publicitat el cava del Nàsticper aquest Nadal, per fi anuncia una victòria!
Per completar la imatge, només fa falta que el consell d’administració compri una bandera europea per hissar-la al pal del gol de mar que està despullat. Què se n’haurà fet de la bandera que hi havia penjada? Ara que aspirem a ser un nou estat d’Europa…
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Va ser un 11 de novembre de 1918 quan a la Picardia, a la ciutat de Compiègne, es va signar l’armistici que posava fi a quatre anys de guerra a Europa. Aquell 11 de novembre, amb la derrota de les forces centrals, el vell continent començava a dibuixar algunes de les línies de l’actual Europa i entrava de ple en el segle XX.
Aquella pau encara es commemora i recorda a la majoria de països bel·ligerants a la primera guerra mundial i especialment al Regne Unit, on durant pràcticament tot aquest mes de novembre lluiran milers de roses vermelles repartides per tot el territori i en la solapa de la totalitat d’entrenadors del futbol britànic.
Superant línies Maginot i línies Sigfrid, l’11 de novembre d’aquest 2012 és la data escollida per jugar-se el derbi de derbis a Tarragona. El Nàstic rebrà el Reus Deportiu en un partit amb tots els condicionants per ficar qualsevol de les etiquetes èpiques que tant ens agraden als periodistes. Un Nàstic-Reus mai és un partit més per tot allò que implica, els dies posteriors al derbi. Els dos equips no s’enfronten en partit de lliga des de la temporada 2002/03, aleshores a segona B i amb números negatius pels tarragonins que van perdre a Reus per 1 a 0 (gol d’un ex-Nàstic, Félix Prieto) i van empatar 1 a 1 en el partit jugat al Mini Estadi de Barcelona, exercint el Nàstic de local exiliat per Clos Gómez. Segurament aquests pràcticament deu anys sense derbi fan que l’encontre tingui encara un aire més emotiu i simbòlic que en altres ocasions. Aquell darrer enfrontament va ser l’últim perquè el Reus va baixar a tercera i el Nàstic va iniciar, la temporada següent, la seva època d’or arribant fins a primera divisió i estant durant vuit temporades a la LFP. Ara, però, la torna sembla girada, el Nàstic es troba immers en plena crisi identitària i el Reus continua consolidant un projecte de la mà de dos mites pel nastiquisme modern (Santi Castillejo i Gerard Escoda). Els números freds i rígids diuen que el Reus, però, només ha guanyat un cop en partit de lliga dels vint-i-dos derbis disputats a Tarragona i que el darrer enfrontament ara fa poc més d’una setmana l’equip de Salamero va golejar als del Baix Camp a la Copa Catalunya. I que el Nàstic ha guanyat quinze dels vint-i-dos derbis jugats com a locals i n’ha empatat sis. Tots els partits jugats entre tercera i segona B. Segurament el derbi no té la història del Mersydide, no desprèn el que deixa un Old Firm a Glasgow, tampoc té la passió del Superclàsico argentí entre River i Boca i no crec que es pugui comparar amb un Roma-Lazio, Inter-Juve o Ajax-Fejenoord. Ara bé, l’atractiu és que és un derbi circumstancial en el temps: la rivalitat Nàstic Reus només es deixa veure de tant en tant en lliga i sembla que cada cinquanta anys un 11 de novembre (1962. Nàstic 3 – Reus 1). Més enllà dels números que massa poc són poc previsors del que pot arribar a passar, el cert és que el Nàstic necessita amb tots els llums d’alarma encesos un partit on agafar-se i què millor que guanyar a l’etern rival per signar el seu armistici particular per intentar salvar la temporada i qui sap si el futur del club. I si convé, sempre ens podem aferrar a aquell clàssic últimament tan sentit del “tot està per fer i tot és possible” que ens deia Martí Pol, qui també se’n va anar un 11 de novembre.
