“El tipo puede cambiar de todo; de cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de Dios, pero hay una cosa que no puede cambiar. No puede cambiar de pasión”.

És la mateixa passió que dibuixa Guillermo Francella mirant fixament a Ricardo Darín al “Secreto de sus Ojos”, la mateixa que ens ha portat aquest 2014 a cantar “Fins al Final” amb un equip que ha fet despertar a un monstre adormit i que ha trencat anys d’apatia passional i futbolística al Nou Estadi.

Aquest Nàstic ha deixat moments de futbol brillants, combinats amb gran bufetades que l’han condemnat sobretot en aquesta primera volta a no estar en una millor posició i a fer que la sensació general, dels que cada diumenge van al Nou Estadi, no tingui un to més optimista.

Detall del mosaic al gol de muntanya amb la penya Orgull Grana. Foto: Joan Marc Salvat

El Nàstic de Vicente Moreno és un equip que ataca des del principi, que busca els partits des del primer minut i que mostra una circulació de pilota i ritme de partit dignes de categories superiors.

Amb un onze que pràcticament tots podríem recitar de memòria, l’any futbolísticament parlant ens ha deixat segurament dels millors minuts de joc al Nou Estadi en unes quantes temporades.

L’equip a més a més marxa de vacances a només un punt del líder i amb trenta dos punts que el situen en una compartida segona/tercera posició.

L’assignatura pendent segueix sent trobar porta amb més facilitat i no deixar els partits tan oberts en els moments finals quan els grana han pecat de no saber llegir el tempo de l’encontre i han deixat escapar punts que ara mateix els haurien situat en un millor lloc encara. L’equip ha topat molts cops amb una ansietat excessiva fruit d’una exigència marcada des del primer minut i des d’aquella primera derrota amb el Sant Andreu.

El Nàstic d’aquest 2014, però, també ha tingut aquella virtut de saber-se transformar quan tocava. Ha sigut un equip camaleònic que ha presentat les seves millors credencials gairebé sempre que els tombs de guió l’han permès retrobar-se amb la identitat pròpia que té una plantilla de pes i un tècnic amb les idees clares.

RECUPERAR L’ESSÈNCIA

Tècnic i plantilla van creure que les matemàtiques no sempre són una ciència exacte.

Vicente Moreno a l’entrenament del Nàstic.
Foto: Olivia Mulet

Sembla que quedi lluny ja el cas Tom Nadal i aquells trenta punts de trenta possibles que han convertit un tècnic amb ganes de fer poc soroll en història del club.

Vicente Moreno ha entrat per mèrits propis a les pàgines que expliquen com és el Nàstic amb un registre que mai cap entrenador havia aconseguit.

Un tipus amb un caràcter propi molt definit ha aconseguit transmetre el compromís i les ganes de lluita en que el tècnic vingut del País de l’Olivera ha cregut des del dia que va agafar l’equip.

L’any no ha sigut fàcil ja que els grana van començar el 2014 situats a quinze punts del líder i a quatre de la zona de play-off. Si no arriba a ser pels tres punts perduts als despatxos, el Nàstic hauria tancat la temporada com a primer del grup III de la segona B.

Les tardes de la remuntada a la classificació i les tres de play-off van servir per deixar clar que l’equip havia recuperat el crèdit i per comprovar com l’afició tornava a respondre amb entrades de més de deu mil espectadors al Nou Estadi.

UNA TARDA QUE MARCA UN ANY

L’afició no va fallar un cop més

No hem aconseguit tancar aquelles ferides excessivament profundes que ens va deixar una tarda de juny a Llagostera: una tarda de plors, de laments, de promeses que mai es van complir i d’indignació, d’emprenyada col·lectiva, d’espineta clavada d’aquelles que fan mal durant massa temps.

Crec que faríem bé tots plegats de començar a passar pàgina, de començar a cremar, ara que tanquem aquest 2014, tots els mals records que un dia s’haurien d’haver quedat en un indret del Gironès.

L’equip i l’entorn hem seguit pagant massa car aquell partit maleït. La plantilla encara té malsons amb aquella oportunitat de Perera o amb el gol de Nuha i segurament molts dels que llegiu aquestes línies hauríeu volgut no haver topat mai amb aquella pedra.

Amb els 180 dies que donen la distància, fins i tot el mateix Andreu reconeix que potser no s’hauria d’haver jugat en aquell camp, amb aquell ambient i amb les circumstàncies que van envoltar l’encontre.

Després de veure com la porta quedava tancada, de la pitjor manera de les possibles, aquest 2015 cal trobar un nou indret on poder transformar les llàgrimes en victòria, en un camí que ha de retornar al Nàstic al lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.

Pinya després del gol de Rocha foto:Nàstic