16.8 C
Província de Tarragona
Divendres, maig 24, 2024
Inici Blog Page 248

Crit d’alerta des dels barris de Ponent

0
Alguns dels tècnics que van participar fa uns dies en una trobada per analitzar la situació dels serveis socials als barris de Ponent (foto: Fundació Casal Amic)
Alguns dels tècnics que van participar fa uns dies en una trobada per analitzar la situació dels serveis socials als barris de Ponent (foto: Fundació Casal Amic)

El Toni ara té 21 anys. El 2006 amb 15 anys va abandonar l’ESO quan feia tercer. Va passar-se un any entre el sofà de casa seva i el carrer.

Un dia va trobar-se amb els educadors de carrer i van començar a parlar amb ell. A partir d’aquí i durant molts dies es van anar trobant, el van orientar a diferents serveis: al Centre Cívic, al CAP, Centres de Formació, Servei Municipal d’Ocupació, Punt Òmnia,…

Finalment el Toni ha estudiat i està treballant però es planteja algunes coses. Gràcies a que va conèixer diferents serveis: la seva mare va trobar una feina temporal a través d’un servei d’orientació, el seu germà petit va assistir a activitats al Centre Cívic per a que la mare pogués treballar, el seu pare estava a l’atur va fer un curs per tal de recol·locar-se en una feina diferent a la de la construcció,… però bé: quin és el panorama que li espera a la seva germana Carme que té 16 anys i no passa de tercer de l’ESO? Què pot fer la mare que torna a estar sense feina, amb pocs recursos i que no sap a on adreçar-se? I el seu germà, que torna a estar molta estona al carrer sense serveis per l’excés de demanda?

El Toni, que és l’únic ingrés en el nucli familiar, amb 21 anys ha d’assumir una responsabilitat per a la qual no es troba preparat i que les seves experiències prèvies no li són d’utilitat. No pot reorientar a la mare a serveis d’orientació, formació, ajuda social … perquè molts d’ells s’han tancat a Tarragona. Els tècnics que ell coneixia molts ja no hi són i els pocs que queden no poden dedicar-li tantes atencions perquè estan saturats per un excés de feina.

És difícil l’accés a beques i ajudes per l’escolarització dels germans així com l’accés a formació post obligatòria subvencionada. ¿Com pot mantenir les expectatives de la seva germana Carme que fins ara ha rebut el missatge que “Amb una millor formació tindràs més oportunitats laborals” quan ara l’atur afecta tant a no qualificats com als universitaris? Com pot el Toni animar al seu pare el qual veu frustrat els seus intents d’inserir-se al món laboral presentant-se a diferents Plans d’Ocupació sense èxit?

fins ara, una història d’èxit

En els darrers anys, Tarragona ha millorat les polítiques socials: ha impulsat nous projectes, ha engegat iniciatives i propostes d’acció a nivell de ciutat que responen a una millora considerable en els serveis i de retruc en el benestar dels ciutadans. Tot per donar resposta a una realitat que l’any 2007 es plasmava amb un índex de pobresa del 21 % i un fracàs escolar del 34 % aproximadament a la ciutat. Fins l’any 2008 tot un seguit de tècnics i professionals especialitzats han treballat de forma exhaustiva en aquestes millores i en articular una xarxa de col·laboració entre institucions, serveis i l’administració local. Són tècnics dels àmbits social, sanitari, educatiu, cultural, … adreçats a diferents col·lectius: infants, joves, gent gran, aturats, dones, immigrants… i que atenen a les persones en diferents espais: institucions, serveis, al carrer,… Tot desenvolupant tasques de: prevenció, construcció social, orientació, formació, mediació, suport en la recerca de feina,…

 

El cas del Toni explica que la realitat actual ja no es dibuixa amb traços d’èxit. Les famílies es troben amb una realitat complexa, diferent i sense suports externs als que recórrer.

Podem tornar a construir una història de ciutat d’èxit:

– Plantejar-nos l’objectiu d’acabar amb la incertesa generalitzada que assola les institucions, els professionals, l’Administració i la societat en general.

– Deixar d’utilitzar l’argument de la crisi per justificar les retallades i polítiques preponderant. Començar a parlar d’argument o accions basades en la sostenibilitat, l’optimització dels recursos, el replantejament estructural de: serveis, institucions, …

– Aplicant iniciatives concretes, avaluables i que responguin als interessos comuns per davant dels particulars:

1.- Iniciatives de suport a les entitats locals: Afavorint l’esperit associatiu, fomentant el vincle entre les entitats i les decisions en les polítiques del territori, recuperant els plans de desenvolupament comunitari

2.- Disseny d’un plànol de serveis socials, educatius, d’orientació, formació, salut, cultura… de la ciutat i estratègies de treball col·laboratiu entre ells així com potenciació del desenvolupament de les entitats a partir de l’afavoriment d’aquestes en les iniciatives del territori

3.- Polítiques actives locals d’ocupació: que es desenvolupin més enllà de les que marca el govern de la Generalitat i que afavoreixin als col·lectius o les zones que realment més ho necessiten

4.- Reconsiderar els projectes de beques i ajudes als escolars per facilitar l’accés als serveis, materials, … necessaris per una escolarització de qualitat.

5.- Fent uns pressupostos públics, transparents i vinculats a projectes i iniciatives concretes, més enllà dels Departaments; que responguin a les necessitats de la població

6.- Idear un pla d’inversió social adreçat a les famílies i col·lectius més vulnerables pensant també en les mesures corresponents per a recapitalitzar-les en l’entorn social proper de les mateixes.

7.- Fomentar una formació accessible a totes les famílies i especialment les que no tenen recursos que permetin garantir una formació obligatòria i post obligatòria mínima a partir de la inversió local i els pactes territorials amb la Generalitat.
L’èxit d’una ciutat depèn de la iniciativa de tots i de la implicació i responsabilitat d’aquells que ens representen

Tècnics dels barris de Ponent

 

Tardor teatral amb aires de primavera

0
L'òpera La Flauta Màgica es representarà al Teatre Tarragona el 15 i el 17 de novembre sota la direcció d'escena de Pau Monterde
L’òpera La Flauta Màgica es representarà al Teatre Tarragona el 15 i el 17 de novembre sota la direcció d’escena de Pau Monterde

Fa patxoca. La temporada de tardor dels teatres municipals de Tarragona recupera la línia oberta la passada primavera i que es va trencar a l’estiu. Més d’una vintena de propostes de teatre, música, dansa i òpera que garanteixen una programació estable, variada i de prou qualitat.

 

Després d’un festival d’estiu al Camp de Mart descompensat i decepcionant -gestionat per la iniciativa privada-, la tardor arriba amb alguns elements d’interès. En podem destacar la nova representació d’òpera de gran format; la varietat dels muntatges teatrals amb actors consolidats i coneguts; les referències a l’any Espriu; els espectacles de màgia; la dansa del Ballet Nacional de Cuba; i la mitja dotzena de propostes musicals molt diverses.

 

Els darrers anys, la programació de tardor del Metropol acostumava a ser la menys atractiva en qualitat i quantitat d’espectacles. La que ara es presenta, en canvi, agafa l’impuls de la inauguració del Teatre Tarragona i ofereix als ciutadans una programació que promet “noves emocions”. Els més de 45.000 espectadors de la passada primavera han de ser la base per consolidar un públic interessat en l’oferta cultural i impulsar un relat d’orgull i satisfacció dels tarragonins.

 

La Sala Trono programa una dotzena d'espectacles fins a finals d'any i ja prepara el 2014, malgrat les dificultats econòmiques
La Sala Trono programa una dotzena d’espectacles fins a finals d’any i ja prepara el 2014, malgrat les dificultats econòmiques

De manera paral·lela, la Sala Trono té en marxa la programació de l’últim quatrimestre de l’any amb una oferta de dotze espectacles. Un menú que inclou dos muntatges vinculats al festival Teatre Màgic i el comiat de Bildeberg Club Cabaret, una de les seves produccions pròpies, la que més funcions ha fet per tot el país.

 

La Trono, que ha celebrat el desè aniversari en un context de greus dificultats econòmiques, manté les seves propostes de qualitat en l’àmbit de la dramatúrgia més contemporània. Una programació estable per als divendres i dissabtes a la nit en una sala de només 50 cadires.

 

Amb aquest panorama, perquè no sumem totes les ofertes teatrals de la ciutat en una campanya potent de difusió? La programació “Teatres de Tarragona” –ara amb els espais municipals del Tarragona i el Metropol- no pot afegir-hi la Trono i el Magatzem? El públic agrairia més claredat en la presentació de l’oferta de les arts escèniques. I també convindria una certa coordinació per evitar que, per exemple, un divendres a la nit es programin tres espectacles teatrals a la mateixa hora.

 

Treballar en aquesta línia -més coordinació i, sobretot, més difusió a través d’una única campanya de publicitat- ajudaria a situar Tarragona en un lloc preeminent del panorama cultural de Catalunya. Ara ha arribat el moment de posar-s’hi d’acord.

Trobada amb el Rotary Club Tarragona

0
Sopar del Rotary Club Tarragona amb un convidat parlant de periodisme: Ricard Lahoz, director del FET a TARRAGONA (foto: Rotary Club)
Sopar del Rotary Club Tarragona amb un convidat parlant de periodisme: Ricard Lahoz, director del FET a TARRAGONA (foto: Rotary Club)

Una tribuna per analitzar el que passa i es mou a Tarragona. Un punt de trobada per escoltar veus diverses i plurals. Un col·lectiu format per professionals de diferents àmbits i amb un cert grau d’influència. Així es pot definir el Rotary Club Tarragona, format per una cinquantena d’homes de la ciutat.

 

Entitat fundada a Tarragona el 1980 per Antonio Fortuny, actualment és el club Rotary més nombrós del districte –Catalunya, Aragó, Navarra, Euskadi i Cantàbria- i el segon de tot Espanya. La presidència va canviant cada any i ara l’ostenta l’arquitecte tècnic Josep Maria Buqueras. El macer és l’artista Pere Joan Salas.

 

Diuen que el macer juga el paper més important de tot el col·lectiu. Fa les tasques de cap de protocol, de relacions públiques… un paper ideal per a Salas, sempre afable i somrient. El club es troba almenys un cop a la setmana, dilluns a la nit, i manté una activitat intensa però discreta, lluny dels focus dels mitjans de comunicació.

 

Organitzen activitats solidàries i han ajudat entitats i fundacions tarragonines com Bonanit, La Muntanyeta o La Mar Blava. També han col·laborat amb els Pares Rogacionistes i han portat material a les Filipines. Un concert anual és la principal eina que utilitzen per recaptar fons.

 

D'esquerra a dreta: Ricard Lahoz, periodista. Josep M. Buqueras, president Rotary Club Tarragona; i Pere Joan Salas, macer (foto: Rotary Club)
D’esquerra a dreta: Ricard Lahoz, periodista. Josep M. Buqueras, president Rotary Club Tarragona; i Pere Joan Salas, macer (foto: Rotary Club)

Trobada del FET a TARRAGONA amb el Rotary Club en un dels sopars que acostumen a organitzar per escoltar un ponent. Pere Joan Salas fa les presentacions a mesura que arriben a l’aperitiu els membres de l’entitat. Moltes cares conegudes: Josep Miquel Sevil, Ponç Mascaró, Lluís Mezquida, Pere Jornet, Raül Font, Joan Creus, Antoni Vallverdú, Antonio Fortuny…

 

Temps per parlar de periodisme i dels canvis que viu l’ofici. La transformació del sistema tradicional dels mitjans de comunicació, l’eclosió del món digital, l’accés a la informació a través de les xarxes socials, el periodista fent d’emprenedor i empresari, el ciutadà fent de periodista gràcies als telèfons mòbils, els mitjans públics i els privats… Els temes van sorgint al llarg del col·loqui. Preguntes incisives sobre l’objectivitat i la independència dels periodistes o sobre les dimensions dels mitjans tradicionals de premsa, ràdio i televisió…

 

Els membres del Rotary Club alaben la qualitat de la revista FET a TARRAGONA pels continguts, la fotografia i el disseny. Alguns elogien la valentia dels seus promotors en aquest context de crisi, altres proposen determinats enfocaments per accedir a un públic més ampli… Debat intens i interessant que s’allarga fins a la mitjanit.

 

Aquesta setmana al Rotary s’ha parlat de periodisme. La setmana passada, de les beatificacions… i per les pròximes convocatòries l’agenda està plena de propostes encara per concretar: Berni Álvarez, Rosa Ricomà, Fernando Vizcarro, Isaac Sanromà…Els interessa l’actualitat, el que es viu o envolta la ciutat. Diuen que pertànyer al Rotary Club és una filosofia de vida. I afegeixo que ser del Rotary també és una manera de servir a Tarragona.

Castells: això és un no parar!

0
Quatre de vuit carregat pels Xiquets del Serrallo, a la plaça del Bisbe Bonet, en la Diada Blava que celebrava el seu 25è anviersari (foto: Xiquets del Serrallo)
Quatre de vuit carregat pels Xiquets del Serrallo, a la plaça del Bisbe Bonet, en la Diada Blava que celebrava el seu 25è anviersari (foto: Xiquets del Serrallo)

El 2013 casteller en clau tarragonina no deixa d’oferir-nos alegries. Els Xiquets del Serrallo, amb el quatre de vuit carregat aquest diumenge al cap de setze anys, se sumen al festa contínua d’aquesta temporada. Això és un no parar! La segona millor actuació de la història dels del barri mariner ha estat una magnífica cloenda de la celebració del seu 25è aniversari. I un apunt més: el tres de nou descarregat per la Jove situa la plaça del Bisbe Bonet com a nova plaça de nou, la segona del Serrallo.

 

No fa gaire, les quatre colles de la ciutat tancaven pràcticament la temporada per Santa Tecla o pel Concurs. En molt poc temps -especialment, aquest any- el ritme dels assajos i l’exigència de les actuacions s’ha accelerat en totes les colles i està donant uns resultats espectaculars. La temporada va començar molt forta, ha sigut excel·lent en el moment àlgid i encara ens pot deixar grans notícies en les properes setmanes.

 

Un cop els del Serrallo han conquerit aquest quatre de vuit que tant se’ls resistia, els aficionats tarragonins tenen altres al·licients, altres delicatessen amb possibilitats de degustar: el primer quatre de vuit de la història dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau; el primer pilar de vuit amb folre i manilles de la història de la Colla Jove; i el primer castell de gamma extra de la història dels Xiquets de Tarragona. Qui pot oferir més?

 

El treball, l’esforç, les ganes i la implicació dels castellers de les quatre colles estan donant a Tarragona una projecció externa fantàstica, inigualable. Un història d’èxit que estem reivindicant fa temps des del FET a TARRAGONA perquè el món casteller, creiem, és dels que millor representa el dinamisme i la cohesió social de la ciutat.

 

Històries d’èxit, malgrat diferències de criteri amb l’ajuntament i algunes dificultats econòmiques o d’infraestructura que, en el cas dels Xiquets del Serrallo, es visualitza amb la falta –fins ara- d’un local en condicions dignes per assajar. La nova regidora de Cultura i Festes, Begoña Floría, hauria de tenir l’objectiu de teixir noves complicitats amb les quatre colles. Com més aviat, millor.

Perelman, Manperel i Jordi de Manuel

0
Jordi de Manuel, mostrant la coberta de "La decisió de Manperel" (Columna, 2013).
Jordi de Manuel mostrant la coberta de “La decisió de Manperel” (Columna, 2013).

 

L’any 2003 el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré, que el científic francès havia plantejat el 1904, i que estava considerada, segons l’Institut Clay de Matemàtiques, com un dels Set Problemes del Mil·leni, des del maig de 2000. Per aquest motiu, el 2006 la Unió Matemàtica Internacional va voler atorgar-li la medalla Fields, una distinció prestigiosa que concedeix de forma quadriennal, i que està dotada amb un milió de dòlars. Perelman va decidir rebutjar-la.

 

L’escriptor Jordi de Manuel, que va conèixer la història a través dels diaris, reconeix que la renúncia del rus el va “sacsejar per dins”. El barceloní va entendre que tenia a les seves mans un “inici potent per fer una bona ficció”, i va començar a traure’n suc literari. El passat mes de maig, amb La decisió de Manperel (Columna, 2013), s’endugué el XXIII Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler, al qual van optar fins a un total de 95 obres.

 

 De Manuel: “La renúncia de Perelman em va sacsejar per dins”

Víktor Nikolàievitx Manperel —el seu cognom està constituït per una combinació sil·làbica de Perelman—, protagonista de l’obra,  no accepta la medalla Fields i marxa amb la seva mare i el seu gos a una illa de l’Àrtic. Allí coneix Kiril Botonov, el carter de l’illa, que li anirà facilitant, cada setmana, gravacions del seu difunt pare que li permetran ampliar el nivell de coneixença sobre la seva pròpia personalitat i el món que l’envolta. La investigació el conduirà fins al plantejament d’un dilema, la resolució del qual podria condicionar el futur de la humanitat. A mesura que va rebent cartes i enregistraments sonors, la tensió del lector incrementa. Al final, les darreres pàgines s’acaben deglutant per poder saber quina determinació tria el matemàtic.

 

“Es tracta del retrat d’un individu obsedit”, confessa De Manuel. Manperel és un científic consirós, preocupat per assolir una descoberta important. El seu creador el qualifica com un “egoista del coneixement”, que fins i tot arriba a desconfiar de companys de professió. El personatge també està capficat amb els seus somnis, que durant la novel·la prenen un paper revelador. “Ell els vol recordar perquè sap que en aquests somnis hi ha qüestions del seu coneixement científic”, afirma. Per a fer-ho, disposa d’una bola, que per mitjà d’una rampa li permet despertar-se just a temps i recuperar-los. “Aquesta és una de les parts més misterioses de la novel·la”, declara l’autor.

 

El barceloní, que afirma que escriu sobre allò que no acaba de comprendre, afronta a l’obra la reflexió al voltant de l’existència de Déu. “Una de les coses que no acabo d’entendre  és el fet que, immersos en ple segle XXI, hi hagi tanta gent amb creences religioses”, revela. “Ho respecto absolutament, simplement no ho entenc”, puntualitza. No obstant això, creu que la presència de religions en les nostres societats ha estat útil i segurament ens ha permès  “sobreviure com a espècie”. “No treus l’instint animal perquè tens temor al judici”, argumenta, tot i que ell creu que això hauria d’estar condicionat per valors humans com l’educació i el llenguatge, i no pas per l’autoritat d’una “divinitat sobrenatural”.

 

La conversa amb De Manuel, que és membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, cada vegada s’anima més i es va allunyant del contingut explícit de La decisió de Manperel. “Consumim molta ciència-ficció a través del món audiovisual, i en lectura té prestigi, però en literatura catalana no”, assevera. L’escriptor barceloní afirma que Manuel de Pedrolo “no està reconegut com un dels grans de la literatura catalana perquè feia gènere”, i creu que aquest fet és un indici que indica que “la literatura catalana no està normalitzada com qualsevol literatura universal”. De Manuel, que també és autor de novel·la negra, agraeix que precisament aquest gènere estigui “destapant”, i que estiguin arribant moltes traduccions al català d’obres de novel·listes reconeguts, ja que està convençut que això “ajuda a normalitzar el gènere”.

 

Escriptor, biòleg i docent, manifesta que “l’absurda separació entre ciències i lletres” a les escoles, que cada vegada es produeix en edats més precoces, no hauria d’existir, perquè “és fictícia”.  Tot i que reconeix que hem arribat a un punt en què “el cicle de coneixement és major que el cicle de vida”, De Manuel pensa que “les persones haurien d’assolir un ventall de coneixement molt ampli”, per mitjà del sistema educatiu, sobre qüestions “molt bàsiques, estructurals, però de moltíssimes matèries diferents”.

 

Actualment està treballant en dos reculls de contes i dues novel·les. La meva cara d’estupefacció formula la repregunta. “Hi ha escriptors que se centren en una novel·la i fins que no l’han acabada no poden començar-ne una altra, però jo no tinc aquest estil”, assegura. “M’agrada estar fent diverses coses alhora”, afegeix. Tot i que considera que el ritme d’escriptura depèn de cada moment i de molts factors, reconeix que per a ell escriure és un “procés lent”. Valora la documentació com una de les tasques d’aquest ofici que més li apassionen. Confessa també que quan escriu un llibre té molt clar “com comença i com acaba”. La resta em pot acabar sorprenent fins i tot a mi mateix” afirma.

 

L’entrevista finalitza, després de vint minuts intensos a la Casa Castellarnau. De Manuel visitarà de nou Tarragona el proper dijous 10 d’octubre per presentar, a les 20h, La decisió de Manperel a la llibreria La Capona. Durant l’acte intervindrà l’escriptor Xulio Ricardo Trigo. Abans, però, el guanyador del Premi de Novel·la Pin i Soler realitzarà una xerrada a l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona.

 

 

Amb els guanyadors del concurs musical DO

0

Harrison Ford Fiesta 1

Si hem de parlar sobre el DO, aquí en tenim un especialista“, bromeja Romain Alberteau. “Tres de tres!“, afegeix. I té tota la raó del món. El seu company Pablo Vidal ha guanyat tres de les darreres edicions del concurs musical DO Tarragona amb tres formacions diferents: The Transistor ArkestraLecirke i, ara, amb Harrison Ford Fiesta, que es van imposar en la final celebrada en plenes festes de Santa Tecla. Si el Pablo és un valor segur, el grup és aplicat i insistent. El 2012 ja havien estat finalistes del concurs, però el concert final no va acabar d’anar bé del tot. Un any després, rematen la feina i s’enduen un parell de bolos i 1.500 euros de premi.

 

Per repassar la història dels Harrison Ford Fiesta no ens hem de remuntar molt enrere, tot i que cadascun dels quatre membres del grup sí que acumulen una llarga trajectòria. A principis d’estiu de 2012 David Cobo (Los Glosters, Don Simón y Telefunken) rep l’encàrrec per tocar en un Record Store Day organitzat per la botiga Shiva Music. Amb una alineació encara canviant fa alguns concerts durant tot l’any, fins que al febrer d’enguany es fixa la formació actual, amb el francès Romain Alberteau, que s’encarrega de les composicions, i els també membres de Lecirke Pablo Vidal i César Meler.

 

Conversant mitja hora amb tots ells és evident que hi ha bona sintonia entre tots quatre. Aquesta bona relació dins i fora de l’escenari és una de les claus del grup. L’altra l’hem de buscar a les composicions del Romain, que actuen com a autèntic pol d’atracció per a la banda i el públic. L’alternança de l’anglès i el francès, les lletres que de vegades ratllen la psicodèlia més desvergonyida, la falta de baix i una bateria convencionals… Malgrat el nom poca-solta s’amaguen unes melodies tranquil·les i suggestives com a teló de fons de lletres iròniques i surrealistes. “Ens agrada jugar amb els contrastos“, resumeix Meler.

 Harrison Ford Fiesta 2

La gent ens comenta que els agraden més les composicions en francès, potser per la musicalitat, potser perquè tots plegats ja estem cansats de grups d’aquí que canten en anglès“, explica Cobo. Sigui com sigui, la proposta va arrelant i després d’un primer concert al maig a la Fira de Música de Vila-seca aquest estiu, ja van fer una petita gira pel nord de l’Estat i properament tenen previstos concerts a Saragossa i a Madrid.

 

Sempre m’he avorrit molt ràpid dels grups, però de moment m’ho estic passant molt bé al local d’assaig“, apunta Meler. Aquesta complicitat pot materialitzar-se properament en dos discos: un que el Romain ja estava enllestint amb l’ajuda de Gerard Gil i l’altre per enregistrar noves composicions. El projecte, per tant, sembla tenir corda per estona: “Anem del folk a la psicodèlia de manera amena. Nosaltres encara ens sorprenem i la gent que ve als concerts sembla que també“, resumeix Cobo.

Text: Jordi Suriñach

Fotos: Carles Llop

Les raons de la Tarragona laica

0
Part del públic assistent a l'acte. D'esquerra a dreta: Jaume Botey, Joffre Villanueva, Teresa Fortuny, Josep Sánchez Cervelló i Montserrat Giner.
Part del públic assistent a l’acte. D’esquerra a dreta: Jaume Botey, Joffre Villanueva, Teresa Fortuny, Josep Sánchez Cervelló i Montserrat Giner.

Unes cent vint persones es reuneixen a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV) per escoltar els arguments de la Tarragona laïca, que ha decidit organitzar-se i protestar públicament, per mitjà de la recentment nascuda Coordinadora per la Laïcitat i la Dignitat, envers la macrobeatificació que se celebrarà a la ciutat el proper 13 d’octubre. En els darrers dies s’ha demostrat la capacitat de mobilització del col·lectiu, que el passat 17 de setembre es va presentar en roda de premsa, i que va sorgir com a resposta ciutadana a la beatificació massiva promoguda per l’Arquebisbat de Tarragona. En menys d’un mes han aconseguit l’aval de prop de 900 signatures recollides en un manifest a través del seu lloc web, 250 en paper, i 49 d’entitats.

 

Teresa Fortuny, en nom de la Coordinadora, aprofita l’avinentesa per denunciar la posició de l’alcalde de Tarragona i el seu govern municipal, que “van convertir el darrer ple ordinari en extraordinari per negar-se a acceptar mocions”, i per tant, haver d’opinar al respecte.

 

La presidenta de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista, Montserrat Giner, esbossa un itinerari per diferents espais religiosos de la ciutat que es van convertir en zones repressives durant la postguerra. Néta d’un afusellat —Josep Giné Estivill—, assegura: “Són llocs que ens perturben”. Fa referència al Pretori Romà, presó fins l’any 1953; el Convent de la Mare de Déu del Claustre, que fou un camp de concentració; la Punxa, per on, segons Giner, “passaven quasi tots els empresonats abans que els sotmetessin a judici sumaríssim franquista”; el convent de les Oblates, que fou una presó franquista de dones; i la muntanya de l’Oliva, on s’afusellaren centenars de persones. Menciona també el cementiri de Tarragona, propietat, aleshores, i encara actualment, de l’Arquebisbat. “Allí dintre s”hi afusellaren persones, amb el consentiment de l’Església”, afirma, punyent.

 

El recorregut trasllada els assistents en espai i temps, i Giner descriu les “traves” que els va posar la institució eclesiàstica, titular del cementiri, entre els anys 2004 i 2010, per “dignificar” una fossa comuna existent en el seu interior. També recorda que l’actual arquebisbe, Jaume Pujol, fou convidat a l’acte d’inauguració de la dignificació de l’emplaçament, celebrat el 12 de desembre de 2010, però que ni tan sols els va respondre la invitació. “Nosaltres volíem que hi fos, perquè a la nostra associació també hi ha catòlics i practicants”, argumenta Giner. La presidenta de l’associació de víctimes considera que aquest fet contrasta amb la implicació en l’esdeveniment de la setmana vinent: “Creiem que fer una dignificació de 522 persones, només d’unes, i alhora haver-se resistit fins a l’últim moment a dignificar la figura dels republicans, és un agravi comparatiu molt dolorós per a nosaltres”.

 

No és un acte neutral, normal, qualsevol”, assegura Joffre Villanueva, membre de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. “Es tracta de 522 persones triades molt concretament, d’un bàndol concret”, afirma. “Sabem que van haver-hi religiosos afusellats pel bàndol franquista, però d’aquests no se’n recorda ningú”, recrimina. Villanueva considera que es tracta d’un acte privat, però alhora “criticable”, sobre el qual cal “aixecar una veu, perquè sembla una continuïtat de la causa general”. 

Villanueva: “Es tracta de 522 persones triades molt concretament, d’un bàndol concret”

 

El dia 13 d’octubre, casualment, es compleixen 114 anys de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou acusat d’instigar els fets de la Setmana Tràgica (1909), i en la condemna del qual, segons el politòleg, l’Església catòlica hi va jugar “un paper important”. Villanueva pensa que l’anècdota afegeix “una certa nota de sarcasme” a l’efemèride, i llença un avís a la jerarquia del catolicisme: “La societat catalana i espanyola pagarà a l’Església amb la moneda de la indiferència”.

 

El professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Jaume Botey, cita a Vidal i Barraquer i el bisbe basc Mateo Múgica com a exemples de resistència en el clergat. Ambdós es negaren a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol als bisbes del món, l’any 1937, en la qual es deixava clar a quin bàndol donava suport l’Església en la Guerra Civil. Potseriorment, ambdós hagueren d’exiliar-se. Botey també parla de la “complicitat de l’Església en el genocidi que es va cometre”.

 

Sobre l’acte del dia 13 d’octubre, creu que és “un acte litúrgic, però eminentment polític”, i el titlla de “provocació”. També creu que té una explicació en el context actual: “Es fa en un moment en què la dreta necessita traure forces i sentir-se recolzada per la jerarquia de l’Església”. Demana un exercici de memòria quan manifesta que els papes Pius XII, Joan XXIII i Pau VI van aturar aquest procés, que des de l’Església espanyola “van voler impulsar immediatament després que acabés la Guerra”. Fou Joan Pau II —que serà canonitzat el proper 27 d’abril— qui ho va acceptar. Botey lamenta que “ara, setanta-cinc anys després”, s’estigui culminant.

 

Per finalitzar les intervencions, el catedràtic d’Història Contemporània i degà de la Facultat de Lletres de la URV, Josep Sánchez Cervelló, llegeix la carta que va rebre de l’arquebisbe Pujol, el passat 17 de setembre, que anava acompanyada de l’opuscle Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor a Crist. També exposa la resposta que ell li va enviar. “Considero aquest acte de caire polític, perquè pretén fer aparèixer la vostra institució com a víctima de la Guerra Civil, quan també en fou botxí” li etziba, entre d’altres, en un text replet d’al·lusions a fets històrics que relacionen la institució eclesiàstica amb la repressió franquista i amb el suport a d’altres dictadures com la de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Sobre la persecució religiosa, el flixanco puntualitza que sols afectà als catòlics, ja que els centres de culte protestant i les sinagogues de Madrid i Barcelona restaren obertes. “Aquestes confessions no foren vistes com un perill pel govern legítim”, afegeix.

 

L’Església, que s’enorgulleix d’haver-se forjat en el martiri, no va tenir compassió pels derrotats”, declara el degà. A més, recorda que el 23 de febrer de 1981 la institució “restà muda contra el cop d’Estat de Tejero”. “L’Església feia i fa política, i sols es mobilitza quan governa l’esquerra, per anar contra l’avortament, el divorci, el matrimoni homosexual”, assevera. El seu final és contundent: “Segurament l’Esgésia, d’aquí 300 anys, com en el cas de Galileu, reconeixerà que s’ha equivocat”.

 

L’acte acaba durant prop de dues hores, tenint en compte les intervencions i el posterior debat entre els presents. El proper dia 10 d’octubre, a les 19h, els membres de la Coordinadora intentaran lliurar a l’arquebisbe Pujol, personalment, el manifest i les seves respectives adhesions. Caldrà veure com reaccionen des del Pla de Palau. Sigui quina sigui la resposta, el diumenge 13 el col·lectiu ja ha preparat un acte alternatiu a les beatificacions, a les 12h, a la muntanya de l’Oliva.

 

Imatge dels ponents que van participar en la xerrada.
Imatge dels ponents que van participar en la xerrada.

El capità sense braçalet

0
Rubén Pérez ha jugat al Nàstic les últimes vuit temporades
Rubén Pérez ha jugat al Nàstic les últimes vuit temporades

Estimat, admirat, idolatrat, però també criticat, menyspreat i odiat al mateix temps. És la vella història del porter de futbol. Aquella que et converteix d’heroi a traïdor en una sola cantada, aquella que ha fet que Casillas segui a la banqueta, que Valdés marxi quan s’acabi la temporada, que Cech segueixi al Chelsea, que Buffon no sigui encara pilota d’or o que Peter Shilton tanqués una brillant carrera als 48 anys a l’humil Leyton Orient, allunyat dels títols guanyats amb el Forest de Clough.

Tots ells són immensos porters, d’estils diferents, amb diferents denominadors comuns: les llargues estades als seus respectius clubs. Cap d’ells és un “One hit wonder” de les porteries i s’han guanyat el reconeixement de la majoria de seguidors i companys.

Rubén Pérez en un entrenament a la seva escola de porters a Torreforta
Rubén Pérez en un entrenament a la seva escola de porters a Torreforta

La porteria del Nàstic no n’ha estat una excepció les últimes temporades i, tot i tenir inquilins il·lustres com Valencia, Bizzarri, Roberto Jiménez o Juanmi, si a algú li pregunten pel porter del Nàstic, la resposta té un nom propi; Rubén Pérez.

238 partits jugats dels 328 que el Nàstic ha disputat en les últimes vuit temporades, record absolut de partits jugats a segona A amb l’equip tarragoní amb 184 i ser un dels pocs jugadors que han defensat la samarreta grana a primera, segona A i segona B són les credencials d’un tipus que, amb dues penyes al camp, aquesta temporada ha vist com es prescindia dels seus serveis.

Tinc fresc encara amb certa nostàlgia el fitxatge a última hora de Rubén Pérez el darrer dia del mercat d’hivern de la temporada 2005/06 i després de la marxa de forma sobtada de Juanjo Valencia. Aquella trucada, la resposta a la qual va ser textualment “he firmado unos papeles, aún no sé si son buenos”, a poca gent el podia fer pensar que aquell aragonès de 25 anys es convertiria en un dels noms grans de la història del Nàstic.

Després, la història ja mil cops explicada d’aquell ascens i el periple per la segona A, d’on Rubén guarda grans records, però ara amb el pas del temps també grans decepcions de companys que van baixar del vaixell molts cops massa aviat.

noves ocupacions

Capità a l’ombra sovint i en primer terme les darreres temporades, el porter es va convertir poc a poc en una de les veus més autoritzades del vestidor per parlar quan les coses anaven maldades.

Diferents nens de l'escola de porters Rubén Pérez
Diferents nens de l’escola de porters Rubén Pérez

La seva tasca dins del grup ha seguit sent la d’exercir de capità fins i tot sense fitxa, en completa compenetració amb els tres capitans actuals que alguns cops busquen consells en l’autèntic símbol de l’equip.

La seva escola de porters, amb ple absolut d’alumnes, i la seva botiga (Soloporteros) ocupen principalment el temps del ja ex-porter del Nàstic. Rubén, amb un any encara de contracte fins al pròxim 30 de juny i vuit temporades més tard, iniciarà en breu la que hauria de ser la seva darrera negociació amb el Nàstic per aconseguir rescindir el seu contracte i, com diu ell, jugar a futbol (de jugador) per pura diversió en algun club de la ciutat o a prop de casa.

Foto de grup de l'escola Rubén Pérez el primer dia de curs amb els més petits
Foto de grup de l’escola Rubén Pérez el primer dia de curs amb els més petits

L’ex capità grana creu que ha arribat l’hora de penjar els guants tot i saber que la pròxima temporada podria tenir una sortida a la Manxa o al Vallès. Rubén inicia ara una nova etapa, dedicada als seus negocis personals vinculats amb l’esport i al treball amb el futbol base, passió personal des de fa temps.

L’aragonès no descarta poder un dia tornar al que ell diu que és el seu club, el Nàstic, al qual seguirà cada quinze dies des de la grada, i apassionadament com un seguidor especial més des del seu perfil de tuiter (@rubenperezch) on, després de pràcticament cada partit, penja la seva opinió personal.

Rubén Pérez és un dels nous mites del Nàstic ja del segle XXI que, com han fet tants abans, seguirà marxant per la porta mig oberta del darrere que cap dels capitans anteriors han acabat de tancar.

De Tarragona al campament sahrauí de Smara

Vista del campament de Smara (CEDIDA: "Una finestra al món").
Vista del campament de Smara (CEDIDA: Una Finestra al Món).

“Sobretot fan falta colors, guixos, tisores i cola en barra”, asseguren Inés Solé i Manel Torres, membres del col·lectiu Una Finestra al Món. Aquest dijous, a partir de les 18.30h, i fins a les 20h del vespre, estaran recollint material escolar al Bar Teatre, al carrer Méndez Nuñez. Ambdós fan una crida a la participació ciutadana. Han organitzat aquest acte perquè dissabte marxen al campament sahrauí de Smara, on viuen, o millor dit, sobreviuen com poden, més de 50.000 refugiats. Durant vuit dies participaran en el projecte pedagògic, que fomenta l’intercanvi cultural i la cooperació entre els pobles català i sahrauí. Necessiten tot tipus d’eines bàsiques i útils per al desenvolupament acadèmic i didàctic dels nens, d’edats compreses entre els 7 i els 13 anys. “No marxem de vacances, hi anem a treballar”, remarca Torres.

 

Arribats de l’aeroport del Prat, Solé i Torres es reuniran a Alger amb les seves companyes Núria Bota, Elena Llorens i Marianna Llauró, que van partir dilluns passat a la capital d’Algèria per recollir-hi una munió de llibres escrits en àrab, que serviran per ampliar el fons de les set biblioteques escolars de Smara, que han estat rehabilitades —una d’elles construïda— en els darrers anys gràcies a l’esforç del grup tarragoní i a la suma de sinèrgies amb el Centre de Cooperació al Desenvolupament de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Tot  i que Torres i Solé tornaran a Tarragona el proper 14 d’octubre, la resta de persones que conformen l’equip han demanat una excedència en els seus respectius llocs de treball per poder quedar-s’hi durant un mes sencer.

 

Interior d'una de les biblioteques rehabilitades.
Interior d’una de les biblioteques rehabilitades.

 

Aquesta serà la cinquena vegada que Una Finestra al Món estimula projectes al campament de Smara. Tal com explica Solé, tècnica en cooperació, la iniciativa va sorgir el curs acadèmic 2008/2009, a partir de la voluntat “d’apropar les realitats catalana i sahrauí”. L’activitat es va iniciar el curs 2009/2010,  per mitjà de l’experiència simbiòtica entre l’Escola Cèsar August de Tarragona i l’escola Castilla la Mancha de Smara. S’establiren vincles entre les dues cultures a través d’un universal, com són els jocs. Els tarragonins van aprendre jocs sahrauís i els sahrauís van interactuar amb jocs catalans. El curs següent van decantar-se per les llegendes. El timbaler del Bruc i la llegenda de Sant Jordi prengueren protagonisme, juntament amb històries més desconegudes per a nosaltres com la del gat pelegrí i els ratolins, que simbolitza els enganys i les falses promeses del Marroc. D’aquella experiència en va sorgir l’edició del quadern Un teixit de contes. Relats tradicionals sahrauís (Una Finestra al Món, 2011)

 

Enguany formen part de l’intercanvi, per segon any consecutiu, les escoles catalanes CEIP Torreforta i CEIP Ramon Casas de Barcelona, i l’exercici simbiòtic tindrà relació, en part, amb Tarragona i el món de la cultura popular. Els nens catalans s’han inventat tot un seguit de llegendes, contes i representacions que seran compartides amb els seus homòlegs sahrauís, i en les quals tenen un paper destacat els elements del Seguici de les festes de Santa Tecla.

 

Des del passat 2012, també hi estan implicats cinc antropòlegs de la URV, que estan immersos en un estudi sobre els proverbis i expressions genuïnes que són herència de la tradició oral sahrauí, que és molt potent, ja que el hassania és una llengua no escrita. Els estudiosos ja porten fetes i transcrites unes vint entrevistes.

 

Desenvolupament d'activitats pedagògiques davant d'una de les biblioteques escolars sahrauís.
Desenvolupament d’activitats pedagògiques davant d’una de les biblioteques escolars sahrauís.

 

Una Finestra al Món representa la suma de perfils ben diversos que comparteixen la preocupació per la situació social i política del país. Professors, antropòlegs i estudiants, entre d’altres, en formen part activa. Solé s’hi va sumar l’octubre de 2010, arran de la necessitat de rehabilitar i dinamitzar les biblioteques escolars, que els docents del campament de Smara havien reivindicat, i que aleshores restaven en un mal estat de conservació. Torres, de tan sols 21 anys, va conèixer el col·lectiu fa relativament poc temps, concretament el passat mes d’agost, mentre feia de voluntari a la iMAGInada. Ell s’encarregava de gestionar els actes de la Petita Imaginada, dedicada als més menuts, i que va girar al voltant de temàtiques com la cultura i reivindicacions històriques del poble sahrauí. S’hi organitzaren, per exemple, una introducció als jocs sahrauís i un taller d’henna, un tipus de tints que s’utilitzen per fer tatuatges que s’esborren amb el pas del temps. Tot i que Torres ja havia quedat atrapat per la realitat social del Sàhara quan va visitar els campaments “farà cinc o sis anys”, tal com rememora.

 

EINA DE SENSIBILITZACIÓ I DENÚNCIA

 

La situació al Sàhara Occidental i als campaments situats al sud d’Algèria és un llast de caire internacional que fa anys que s’arrossega, i del qual l’Estat espanyol precisament no es pot eximir de responsabilitats. Des que l’any 1975 les tropes espanyoles es retiressin del territori africà, la població sahrauí encara espera la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Aleshores, la invasió marroquina i mauritana va desencadenar en un conflicte bèl·lic. El 5 d’agost de 1979 el poble Sahrauí i Mauritània van signar la pau, però llavors el Marroc va ocupar també la part mauritana. La solució pactada no ha estat possible amb el Marroc. Mentrestant, milers de persones viuen a l’exili, en campaments situats al sud d’Algèria, i el govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que teòricament disposa de caràcter provisional i que està encapçalat pel Front Polisario, encara no ha estat reconegut per una majoria clara de països.

 

“La comunitat internacional ha donat l’esquena al conflicte”, assevera Solé. “Cada cop arriben menys ajuts humanitaris”, afegeix. Parla sense embuts dels interessos comercials de l’Estat francès, que qualifica com a “líder de l’impediment constant a qualsevol mena de gestió per part de les Nacions Unides per solucionar el problema”. Aquest bloqueig és degut, sobretot, al seu dret de vet a l’Organització de les Nacions Unides (ONU). També fixa el punt de mira en l’Estat espanyol i la corona reial. “La zona del Sàhara que va envair el Marroc està repleta de fosfat, és molt rica i està ben connectada”, i Solé considera que els interessos econòmics occidentals prefereixen l’immobilisme. Solé té molt clar que “la solució no és la cooperació”. Reconeix que la presa de consciència des del països occidentals, però, és la peça clau del canvi. Un món globalitzat emana de responsabilitats globals, i és aquí on Una Finestra al Món assumeix el compromís de “sensibilitzar” la societat catalana des de les aules.

 

Cartell de la recollida de material escolar.
Cartell de la recollida de material escolar.

L’ampolla de l’ascens del Nàstic

0
Un brindis per la inauguració de l'Espai Adernats al Nou Estadi. D'esquerra a dreta: Jaume Albareda, Josep M. Andreu, Joan Castellví, Jordi Virgili i Pere Gomés (foto: Gimnàstic de Tarragona)
Un brindis per la inauguració de l’Espai Adernats al Nou Estadi. D’esquerra a dreta: Jaume Albareda, Josep M. Andreu, Joan Castellví, Jordi Virgili i Pere Gomés (foto: Gimnàstic de Tarragona)

Amb una copa de cava a la mà –Adernats, el cava del Nàstic-, Josep Maria Andreu s’apropa al grup de periodistes que esperen al costat de la llotja del Nou Estadi. Andreu reconeix que beu alcohol en comptades ocasions, però comenta divertit que ara ha agafat el costum de celebrar les victòries del Nàstic -i també els empats fora de casa- amb un gin-tònic.

 

La copa de cava i la situació del moment, a punt d’inaugurar l’Espai Adernats del Nou Estadi, porta Josep M. Andreu a fer una mirada trenta anys enrere i desvelar, entre rialles, que a principis dels vuitanta havia estat propietari d’una discoteca. La “famosa” disco Studio 81, situada al costat del Club Tennis Tarragona, a Cala Romana: “El local de moda d’aquells anys, amb sessions de tarda i nit, per a un públic més jove i un altre de més gran. Era l’Studio 54 de Tarragona”, rememora el mateix Andreu.

 

Josep M. Andreu i Joan Castellví presenten l'Espai Adernats (foto: Gimnàstic de Tarragona)
Josep M. Andreu i Joan Castellví presenten l’Espai Adernats (foto: Gimnàstic de Tarragona)

De la discoteca al bar VIP. De les nits de marxa desenfrenada a l’espai tranquil per parlar de futbol i negocis. En un entorn i context ben diferents, el president grana es disposa ara a saludar el compromís que adopten el Nàstic i la Vinícola de Nulles. Un acord per tres temporades que es visualitza al bar amb la marca Adernats com a referència i punt de trobada d’empreses i altres patrocinadors del club.

 

Sempre amb un missatge optimista, Andreu espera celebrar la inauguració de l’espai diumenge vinent amb una nova victòria contra l’Ontinyent que dóni ales a l’equip. I llença directe l’encàrrec a Adernats: que vagin preparant l’ampolla Magnum de vi i cava per “celebrar la pròxima primavera l’ascens a 2ª Divisió A”.

 

El director general de la Vinícola de Nulles, Joan Castellví, recull la proposta sense dubtar ni un instant: faran una edició especial d’ampolles per a l’ascens. La seva empresa, diu, fa una aposta pel territori i per donar valor a les coses de casa “i el Nàstic representa el millor de tot el Camp de Tarragona”.

 

L'Espai Adernats s'estrena amb el lliurament de les primeres samarretes oficials de la temporada a guanyadors d'un concurs
L’Espai Adernats s’estrena amb el lliurament de les primeres samarretes oficials de la temporada a guanyadors d’un concurs

Andreu i Castellví signen el conveni escortats per Pere Gomés, l’amo de l’empresa, i Lluís Fàbregas, director general del club i davant d’un públic format, entre d’altres, per membres del consell (Jordi Virgili i Jaume Albareda) i representants de patrocinadors (Jordi Mallol, de Catalunya Caixa; Isabel Gómez, de BASF…)

 

El perfil del celler modernista de Nulles, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, marca l’accés al nou Espai Adernats. S’hi incorporen el míster Santi Castillejo, el director esportiu Emilio Viqueira, i alguns membres de la plantilla per lliurar les primeres samarretes amb el nom de tots els socis actuals. Els afortunats -Pilar Merino, Joan Ruiz, Judit Ferré, Antonio Roldán i Ana Maria del Pino- han guanyat el sorteig entre els que van participar al concurs que es va fer a Parc Central a l’estiu. Fotografíes, felicitacions, agraïments i un brindis pel club i pels vins i caves de Tarragona.

———

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al marge de l’acte, Josep Maria Andreu felicita el FET a TARRAGONA per l’article d’aquest dimecres dedicat a Sebastià Comes, l’amo de La Industria de la Goma. El president grana recorda que ell va néixer al número 80 de la Rambla, al mateix edifici on vivia aleshores l’empresari tarragoní, i que li va vendre la nau que ara ocupen al polígon Riuclar. Ressalta la seva gran capacitat de treball i agraeix que Comes continuï sent soci del Nàstic. Un dels més antics. El Sebastià es mereix un altre brindis.

Pep Escoda, entre Tarragona i Sicília

1

Pep-Escoda-Inside-Tarragona

Tot va començar l’agost de 2005, quan en un viatge a Sicília el fotògraf tarragoníPep Escoda va quedar fascinat per unes fotos de gran format. Havia de conèixer-ne l’autor i va travessar tota l’illa fins a Palerm per conèixer Santo Eduardo di Miceli. Com a les pel·lícules, va ser l’inici d’una gran amistat. Di Miceli va iniciar l’any següent el projecte Santa Tecla als ulls i, des d’aleshores, s’ha convertit en un immillorable nexe d’unió entre Tarragona i l’illa natal. La relació entre Escoda, Di Miceli i els seus companys ha crescut amb els anys i, fruit d’aquesta bona entesa, neix el projecte 7 fotògrafs italians + 1 català.

 

L’obra del fotògraf tarragoní s’exhibeix amb la d’altres set artistes italians

La propera parada de la iniciativa és aquest octubre a la ciutat italiana de Catània, després que en les últimes setmanes s’hagi pogut veure en localitats com Florència, Saint Geniez d’Olt i, per descomptat, a Tarragona. En concret, es tracta de projeccions de vuit audiovisuals, cadascun format per 12 imatges d’un artista diferent, que, en alguns d’aquests indrets també s’exposen físicament en sales. El nexe en comú? Cap, més enllà de la passió que els uneix per la fotografia.

 

És un experiment. A veure què passa“, explica Escoda, un dels impulsors d’aquesta iniciativa. “És una exposició viva, que pot anar canviant amb el temps“, afegeix. De fet, en una de les properes sessions s’incorporarà el també tarragoníRam Giner. ”De vegades aquí costa molt fer segons quines coses, però amb els temps que corren hem de fer bullir l’olla“, conclou Escoda.

 

Vistos els vuit primers audiovisuals que conformen el projecte, impressionen. Des de les fotografies d’interiors d’edificis de Tarragona de Pep Escoda (com la que encapçala l’article) a la Setmana Santa d’un poble sicilià que retrata Sandro Bertola, passant, entre d’altres, per l’actitud dels turistes en diferents indrets artístics retratats per Domenico Cipollina. Paisatges, arquitectura interior i exterior, grups de gent… Qualsevol element pot ser matèria primera per a aquest grup de fotògrafs amb ganes de provar nous formats.

 

Text: Jordi Suriñach

Foto 1: Pep Escoda – Inside Tarragona

Foto 2: Domenico Cipollina – Els turistes i els llocs d’art

Domenico-Cipollina-Els-turistes-i-els-llocs-dart

Sebastià Comes, a la feina amb 97 anys

1
Sebastià Comes, l'amo de La Industria de la Goma, al magatzem de la nau industrial al polígon Riuclar
Sebastià Comes, l’amo de La Industria de la Goma, al magatzem de la nau industrial al polígon Riuclar

Cada dia, a les vuit del matí, el Sebastià Comes arriba a la feina. Li agrada moure’s entre el seu despatx de la primera planta -ensobrant factures- i el magatzem de la planta baixa –fent una ullada a la producció de l’empresa-. Tot plegat, en una nau industrial del polígon Riuclar.

 

Sebastià Comes simbolitza La Industria de la Goma, un nom lligat a Tarragona des de fa vuitanta anys. Fins no fa gaire, ell controlava la gestió i el dia a dia de l’empresa que ara ha quedat en mans de la filla, Josepa Comes i, sobretot, del nét, Jordi Massaguer, de només 28 anys.

 

L’avi, de 97 anys, se sent satisfet i orgullós: “Sempre hem anat fent i mai no hem tingut cap baixada important”. I davant del nét, recorda el consell més important que li va donar fa quatre anys quan va agafar els rengles de l’empresa: “Compra coses que es venguin. No compris mai més coses de les que necessitis”.

Sebastià Comes, de 97 anys, i el seu nét, Jordi Massaguer, de 28 anys, representen el relleu en un símbol de les empreses tarragonines
Sebastià Comes, de 97 anys, i el seu nét, Jordi Massaguer, de 28 anys, representen el relleu en un símbol de les empreses tarragonines

Sebastià Comes és el gendre de Josep Morell, l’emprenedor que va fundar el 1933 La Industria de la Goma, després d’emigrar un temps a Xile. Morell va ser un innovador de l’època quan va introduir la goma a les soles de les espardenyes. Un fet que marcarà per sempre l’esdevenir de l’empresa.

 

Comes, que venia de la família propietària de la companyia de transports més important de Tarragona, s’integra a La Industria de la Goma a principis dels anys 40 amb la seva dona, Maria Morell. I des d’allà veurà l’evolució de l’empresa i de la societat: l’entrada dels plàstics i els seus derivats, els articles de parament de la llar, la ferreteria industrial… i l’emblemàtica botiga del carrer Apodaca 12. Tot un símbol per a diverses generacions de tarragonins.

 

Les tres generacions: Jordi Massaguer, Sebastià Comes i Josepa Comes. Cada dia comparteixen la feina a la nau de l'empresa
Les tres generacions: Jordi Massaguer, Sebastià Comes i Josepa Comes. Cada dia comparteixen la feina a la nau de l’empresa

Durant molts anys, el negoci va ser cosa del Sebastià, la dona i la sogra. La primera dependenta de la botiga, l’Anita, arriba als anys 60. I després l’empresa anirà creixent amb dos establiments (Tarragona i Reus), un magatzem i una plantilla de fins a 28 persones. El gendre del Sebastià, Martí Massaguer, morirà prematurament als 38 anys i no podrà consolidar les idees que tenia per ampliar els camps d’acció de La Industria de la Goma.

 

Apodaca 12, on continua el rètol vertical que identifica els seus propietaris, forma part d’aquell paisatge de la Part Baixa de Tarragona amb un dinamisme industrial i comercial, ara perdut en bona part. L’edifici també marca l’esperit emprenedor d’aquest tarragoní de 97 anys que va ser dels primers en viure amb els seus pares al número 1 de la Rambla. “Un enamorat de la Rambla i de Tarragona”. El Sebastià, que també ha viscut als números 36 i 80 del passeig principal de la ciutat, troba que tot ha canviat molt i a millor.

 

L’empresa, diu, també ha millorat. El seu despatx, el de “l’amo” és al costat de la taula de feina de la filla, la Josepa, la “directoral general” i del despatx del nét, el Jordi, el gerent”. Formen un trio que simbolitza diverses generacions, una trajectòria de vuit dècades i una manera de fer i de treballar a Tarragona.

Beatificacions i turisme religiós

5
Cartell de La Passió de Sant Fructuós que es representarà a la Tarraco Arena Plaça amb motiu de les beatificacions a més de 500 màrtirs
Cartell de La Passió de Sant Fructuós que es representarà a la Tarraco Arena Plaça amb motiu de les beatificacions a més de 500 màrtirs

“El màrtir és un heroi cristià, no un heroi polític. Parlem de màrtirs del segle XX, no de la guerra civil, i molts van morir mentre feien tasques socials i ensenyaven la llengua i la cultura del país”. Des del seu petit despatx de director del Museu Bíblic, Andreu Muñoz aboca arguments per fer entendre l’acte de beatificació de més de 500 màrtirs que tindrà lloc a Tarragona el pròxim diumenge 13 d’octubre.

 

Muñoz és una de les persones que millor pot explicar i raonar els beneficis que representa per a la ciutat acollir “les beatificacions més grans de la Història Universal de l’Església”. Segons ell, és una oportunitat única per ubicar Tarragona en el mapa del cristianisme primitiu i posar les bases d’una marca de turisme religiós que comença ara, amb la presentació aquest dimarts de la ruta dels primers cristians de Tàrraco.

 

Andreu Muñoz defensa la projecció exterior de Tarragona en l’acte religiós

Davant les crítiques a la beatificació llençades per diverses entitats i sectors progressistes i catalanistes -alguns també vinculats a l’Església-, Muñoz replica amb contundència: “No es vol espanyolitzar l’acte, al contrari: es veurà el paper de l’Església catalana i surt reforçada la Conferència Episcopal Tarraconense. Molts haurien volgut celebrar la beatificació en un altre lloc, però el paper de l’arquebisbe Jaume Pujol ha estat clau”.

 

Amb una voluntat pedagògica permanent, Muñoz reconeix que és molt difícil fer entendre el significat dels màrtirs i les beatificacions a les persones no creients. Però, alhora, rebutja el que qualifica d’”obsessió” d’aquests sectors per relacionar l’acte del dia 13 amb el món de l’ultradreta política i religiosa. I afegeix: “No té res a veure l’elecció de la data amb el Dia de la Hispanitat”.

 

En qualitat de president de la comissió de cultura i turisme religiós, Andreu Muñoz juga un paper important en l’organització de l’acte i serà qui “vendrà” la imatge de Tarragona en les dues hores prèvies a la cerimònia que tindrà lloc al Complex Educatiu. Un indret que, a parer seu, és ideal perquè “ofereix seguretat, serveis i bones infraestructures” per acollir les 20.000 persones que s’hi esperen.

 

Abans d’arribar, però, a l’antiga Laboral, l’organització va avaluar altres llocs més cèntrics com el passeig marítim del Miracle, la Rambla Francesc Macià o, especialment, l’avinguda Catalunya davant del portal del Roser. Les tres opcions, tanmateix, es van descartar perquè comportaven molts problemes de trànsit i seguretat.

 

Una escena de La Passió de Sant Fructuós, en una representació realitzada a l'amfiteatre (foto: Arquebisbat Tarragona)
Una escena de La Passió de Sant Fructuós, en una representació realitzada a l’amfiteatre (foto: Arquebisbat Tarragona)

La vigilia de la beatificació, dissabte 12, l’Associació Cultural Sant Fructuós –sota la direcció d’Andreu Muñoz- oferirà a la Tarraco Arena Plaça dues representacions especials de “La passió de Sant Fructuós”. Especials per la capacitat del recinte (fins a 10.000 persones). Especials per un final diferent amb una projecció espectacular a la cúpula de la plaça. I especials perquè serviran per explicar que no hi ha diferències entre els martiris actuals i els del segle III o, dit d’una altra manera, equiparar el martiri de Fructuós amb el del bisbe Borràs.

 

Un pèl cansat de donar explicacions i arguments a tots aquells que consideren inoportunes les beatificacions o que creuen, simplement, que serà un acte “fatxa” i “ultra”, el nou doctor en arqueologia Andreu Muñoz insisteix en l’oportunitat de Tarragona de mostrar-se al món a través d’una cerimònia televisada que comptarà amb la participació del Papa Francesc. Una ocasió immillorable, diu, per “ensenyar el nostre patrimoni als creients”. Molts es pregunten, però, si aquesta és la millor imatge -la més moderna i oberta d’idees- que Tarragona pot i vol ensenyar.

Els Gegants Moros de Verderol, darrere d’una cortina

9

 

Els gegants Moros de Verderol, amagats darrere d'una cortina a la Casa de la Festa.
Estat en què es troben els gegants Moros de Verderol a la Casa de la Festa.

Quan les festes de Santa Tecla finalitzen, els Gegants Moros, com la majoria d’elements del Seguici Popular de la ciutat, retornen a la Casa de la Festa, on reposen durant pràcticament la resta de l’any. Les peces actuals, fetes l’any 1985 per l’artista Barenys, són unes rèpliques dels originals, bastits el 1851 per l’escultor Bernat Verderol, que els féu per encàrrec consistorial, i que es va inspirar en uns cortesans de la reialesa persa dels Cosroes per construir-los.

 

En aquests 28 anys d’inactivitat, els Gegants Moros de Verderol han estat desats en diferents emplaçaments, com els baixos de l’Antic Ajuntament, un magatzem de l’Ajuntament i un dels passadissos interiors del consistori. Aquesta darrera localització va permetre, durant un temps, que els gegants es poguessin veure, si hom parava una mica d’antenció, des del Pati de Jaume I, ja que estaven situats davant d’un dels finestrals que hi connecta. L’any 2007, quan es va obrir al públic l’esperada Casa de la Festa —inaugurada oficialment el 2008—, les figures centenàries també van ser traslladades al nou equipament cultural, al número 4 de la Via Augusta. Des d’aleshores han estat darrere d’una cortina, totalment despullats. Tot i que no estan exposats al públic, són molts els tarragonins que han pogut constatar la seva presència en una de les sales de l’espai i comprovar l’estat de deixadesa en què es troben actualment.

L’any 2010 un grup de Facebook que es titulava “Vergonya aliena pel mal estat dels veritables Gegants Moros de Tarragona”, ja va denunciar aquesta situació i diversos blocs se’n van fer ressò, però el cert és que aparentment res no ha canviat des d’aleshores. En una situació similar els acompanyen els Gegantons Negritos vells.

 

Dues fotografies dels gegants Moros originals en un dels passadissos de l'Ajuntament de Tarragona.
Dues fotografies dels gegants Moros originals en un dels passadissos de l’Ajuntament de Tarragona (FOTO: Família Garcia-Conesa).

 

Aquesta situació d’oblit absolut contrasta amb la d’altres poblacions del nostre territori, com l’Arboç i Reus, on demostren tenir més cura pels seus respectius gegants que disposen d’una llarga trajectòria històrica. La primera sortida documentada dels Indis, Moros i Vitxets de Reus ens obliga a retrocedir en el temps fins a principis del segle XIX. A la capital del Baix Camp disposen d’un Museu de la Festa, situat a la plaça de la Llibertat, on els gegants originals descansen mentre les seves còpies, realitzades per Ramon Ferran l’any 2005, els garanteixen una jubilació més digna que la tarragonina. Qualsevol reusenc els pot visitar, i per fer-ho no cal moure cortines d’estranquis. 

 

El cas de l’Arboç és molt interessant. El general francès Chabran i Llúcia, construïts el 1827,  es troben, des del 13 de desembre de 2003, a la Casa de la Cultura, al carrer Major, prop de l’Ajuntament de la vila. Ambdós estan engalanats, protegits per unes vitrines de vidre, i els acompanyen uns plafons que expliquen de forma concisa els seus orígens i la seva evolució històrica. El 1995 els antics gegants foren restaurats pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Les seves còpies exactes, dutes a terme el 1984 per Xavier Jansana, són les que avui dia dinamitzen les festes majors de la població del Baix Penedès.

 

El general Chabran i la Llúcia de 1827, a la Casa de la Cultura de l'Arboç.
El general Chabran i la Llúcia de 1827, a la Casa de la Cultura de l’Arboç.

La nostra ciutat hauria d’emmirallar-se en exemples com els de Reus, i sobretot, l’Arboç. Fonts municipals asseguren que des de l’Ajuntament de Tarragona s’ha estudiat l’opció de restaurar les peces de Verderol i mostrar-les públicament, tot i que consideren que l’actual conjuntura econòmica no permet avalar el procés amb prou garanties i que, per tant, cal esperar temps de bonança. També afirmen que caldria implicar-hi els professionals de Cultura i Patrimoni del consistori. Mentrestant, les figures amb què els nostres avantpassats van gaudir durant anys continuen podrint-se de fàstic, en un espai que pateix moltes humitats (les immersions aquàtiques d’alguns dels Nanos Vells en el darrer any també serien mereixedores d’un article). Hem de ser conscients de la importància d’aquestes peces, que enguany compleixen 162 anys. No es tracta de cap bajanada. Els gegants Moros de Verderol són patrimoni de tots els tarragonins, i dignificar la seva figura i oferir-la a tothom seria una mostra de respecte envers el treball de l’il·lustre escultor Verderol, la cultura popular i tradicional i la història de la ciutat. 

 

Imatge dels cavallets dels gegants Moros de Verderol.
Imatge dels cavallets de fusta dels Gegants Moros de Verderol.

El gust per l’art de Pau Casals

0

Pau Casals expo MAM

Considerat com un dels viol·loncelistes més talentosos del segle XX, Pau Casals tenia moltes altres facetes, difoses en nombroses ocasions pels mitjans de comunicació i els investigadors. De sobres és conegut per tothom, per exemple, el seu ideari catalanista, el mític discurs a les Nacions Unides o, des de l’òptica més tarragonina, la seva passió pels castells, que el va portar a ser president del jurat del primer Concurs de Castells de Tarragona l’any 1932. Més desapercebut ha passat el gust del músic vendrellenc per les arts plàstiques, que el va fer comprar diverses obres, tal com destaca l’exposició “Pau Casals, col·leccionista d’art“, que es pot veure aquests dies al Museu d’Art Modern de Tarragona.

 

Una exposició al Museu d’Art Modern destaca la seva faceta com a col·leccionista

Casals tenia voluntat de construir una col·lecció per fer país“, explica Rosa Ricomà, directora del Museu. Gairebé totes les obres que Casals va adquirir eren d’artistes catalans de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.

 

Amb un clar predomini de la pintura, però sense oblidar l’escultura, l’estampa i el gravat, la llista de noms que conformaven la col·lecció del músic vendrellenc és espectacular: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Josep Amat, Ricard Canals, Rafael Benet, Joaquim Mir, Francesc Gimeno, Ramon Martí Alsina, Eliseu Meifrén i Apel·les Fenosa, entre molts d’altres. D’aquestes obres, una vuitantena es poden veure a la mostra.

 

Casals comprava personalment moltes d’aquestes obres a diferents galeries especialitzades de Barcelona, tal com recull el llibre de Francesc Fontbona del mateix nom que l’exposició. El volum també recorre els orígens de l’interès per l’art de Casals, que segurament es troben en unes visites periòdiques al Museu del Prado durant una beca de jove per aprofundir en els estudis de música. “Casals tenia gust, criteri i possibles“, afegeix Ricomà.

 

Pau Casals 2 expo MAMTotes aquestes obres, amb un clar predomini del paisatge, Casals les ubicava a la seva vil·la de Sant Salvador, al barri marítim del Vendrell. Amb l’arribada de la Guerra Civil, Casals va marxar a l’exili i no va poder tornar mai més a gaudir de la seva col·lecció. Ja a fora, fos a Prada de Conflent o a Puerto Rico, el músic va perdre l’interès per a l’adquisició de més obres. Actualment, algunes de les obres es poden veure a la mateixa vil·la de Sant Salvador, reconvertida com a Museu Pau Casals.

L’exposició també ofereix alguns retrats i caricatures del propi Casals. La mostra, que coincideix amb el 40è aniversari de la mort del violoncel·lista, es pot visitar fins al 6 d’octubre.

Jordi Suriñach