16.3 C
Província de Tarragona
Dimarts, maig 7, 2024
Inici Blog Page 267

Sentís i Peiró: les ganes i la il·lusió de dos caps de colla

0
Peiró i Sentís, caps de colla dels Xiquets i la Jove, conversen amb el Fet a Tarragona.
Peiró i Sentís, caps de colla dels Xiquets i la Jove, conversen amb el Fet a Tarragona.

Són quarts de sis de la tarda. Quedem a la plaça de les Cols, plaça on per Sant Magí, a l’agost, es veuran les cares en una de les grans cites castelleres del calendari tarragoní. És, probablement, la plaça més castellera. Els caps de colla de la Jove i els Xiquets de Tarragona, Jordi Sentís i Roger Peiró, accepten seure amb mi per xerrar, durant una estona, de castells i de l’inici de la nova temporada.

Seiem a una terrassa a la banda esquerre de la plaça, allà on sempre es col·loquen els de la Jove a les diades castelleres. Roger Peiró fa broma i diu que ‘és una banda de la plaça que conec poc’. Els Xiquets sempre s’instal·len a l’altra banda, sota els porxos del carrer Merceria.

Comencem, o més ben dit, comencen a parlar, però no de castells. Tots dos són uns grans aficionats a córrer, surten pràcticament cada dia de la setmana. Jordi Sentís, que és més gran que Peiró, dona consells al cap de colla dels Xiquets, i durant una estona xerrem d’aquest esport que els ajuda a mantenir-se en forma. En són uns experts.

Una temporada per anar pas a pas

Però la conversa castellera arriba ben aviat. Comencem parlant dels reptes d’aquesta nova temporada que comença. El cap de colla dels liles assegura que ‘hem de plantejar la temporada on la vam acabar, hem de ser capaços de fer el mateix’. Tot i això, Sentís no és agosarat i destaca que no sap si podran tornar a fer el 9 de 8 o el 5 de 9. En tot cas, consolidaran els castells de 9 i apostaran pels castells amb folre i manilles. ‘És la dimensió desconeguda. Ens queda molta feina per fer però és un pas més per la colla’.

Tots dos tenen ganes i il·lusió de començar la nova temporada castellera
Tots dos tenen ganes i il·lusió de començar la nova temporada castellera

Roger Peiró no vol mirar molt lluny, assegura que ens equivoquem si ho fem. ‘És una línia de responsabilitat feixuga. Ara ja no és cap sorpresa que fem un castell de 9. L’any passat vam obrir una porta al 5 de 9 i veurem com avança enguany’, assegura Peiró. Un 5 de 9 que va servir per veure un bon nucli del folre i un bon encaix amb la pinya. La prova va ser bona i veurem si els Xiquets s’atreveixen amb el cinc aquesta temporada.

Però tots dos coincideixen en què el gran repte és tenir controlada la massa social de la colla. Diuen que no és fàcil fer un pas més. ‘Jo se què m’agradaria fer, però s’ha de ser realista’, diu Sentís, i Peiró afegeix que ‘els tres últims anys, les colles hem anat al 105% i mantenir això és molt difícil. Sovint ens toca fer el paper de posar aigua al vi’.

La conversa va agafant interès a mesura que avança. Escoltar-los a tots dos parlant de castells fa que t’encomanin la seva passió. ‘És difícil transmetre la idea que el pas a pas és necessari. Has de transmetre il·lusió per cada castell’, diu Jordi Sentís. ‘Gestionar la psicologia del grup és difícil’, segons explica Peiró, ‘la transmissió de cada petita il·lusió és complexa’.

El millor i el pitjor de ser cap de colla

Ser cap de colla té avantatges i inconvenients, moments bons i moments dolents. Els hi pregunto sobre el que menys els agrada d’ocupar aquesta responsabilitat. ‘La gestió humana és el que més m’ha cansat. És complex gestionar un conjunt d’egos, s’ha de transmetre que l’ego col·lectiu està per damunt de l’individual de cada casteller’, diu Sentís, que afegeix que sovint ‘has de prendre decisions injustes amb algú pel bé del col·lectiu’. Peiró destaca que ‘hi ha escenes de 4 segons, només de 4 segons, que quan els vius oblides la resta i veus que tot ha pagat la pena’.

Què envegen els Xiquets de la Jove i la Jove dels Xiquets? El Roger enveja ‘la consolidació absoluta amb els castells de 8. Són pràcticament infal·libles. També la seva capacitat per planificar la temporada’. Sentís admet que enveja ‘el punt de rauxa dels Xiquets que en algun moment ens ha faltat a nosaltres’. Afegeix que ‘els Xiquets s’han sabut vendre millor a nivell local. Nosaltres ens sabem vendre millor a fora, però no a casa’.

I l’un de l’altre? Què pensa Peiró de Sentís i Sentís de Peiró? Tots dos es desfan en elogis. ‘Jordi Sentís és dir Colla Jove. Ell és identitat i això són els castells. És l’exemple de com un casteller de tronc de tota la vida acaba sent un gran cap de colla’, diu Peiró de Sentís. ‘Sense tenir un bagatge com a casteller de tronc, crec que és el millor cap de colla que mai han tingut els Xiquets. S’ha sabut posar la seva gent a la butxaca. Ara ja ningú discuteix el seu lideratge’, diu Sentís de Peiró.

Caps de colla amb moltes ganes de fer castells

Jordi Sentís assegura que ara ja té intacta la il·lusió per tornar a començar la temporada, després de no aconseguir fer un relleu a la colla. ‘Alguna cosa hem fet malament i no hem sabut crear una successió. Ara cal renovar l’equip i conscienciar a la colla del canvi’, diu el cap de colla lila. Roger Peiró assegura que ‘el que ha passat a la Jove ens ha de fer reflexionar’.

I si parlem de futur, el cap de colla matalasser no vol sentir ni a parlar de plegar. ‘Porto quatre anys i no he pensat en marxar. No serà el meu últim any si la colla vol. Tinc massa ànsies de fer castells. No em veig com a excap de colla’.

Els seus inicis van ser difícils. Amb només 25 anys es va posar al capdavant de la colla. ‘Ells es van haver d’adaptar a mi i jo a ells. No va ser fàcil. Pensa que el nucli dur de la tècnica és molt jove. Ara, però, ja s’han oblidat de la meva edat’, assegura Peiró, que afegeix que el que més li agrada de ser cap de colla és que ha après a llegir els petits moments.

Sentís ja ho veu diferent. La renovació en el càrrec serà per un any més i parlem del paper d’un excap de colla. ‘Crec que, sense cap càrrec ni responsabilitat, podré transmetre disciplina’, assegura Sentís. Té ganes de reorganitzar el ‘puzzle’ de la seva vida, i dedicar més temps a la família. Conciliar la dedicació a una colla cada vegada més exigent amb la vida laboral i familiar no és fàcil.

Amb ganes de Sant Magí

Acabem parlant, novament, de la plaça on som, a la plaça de les Cols. El Roger assegura que ‘compto els dies per Sant Magí. Visc esperant aquell dia. Assagem 8-9 mesos a l’any per aquest dia’. Tenen por d’alguna diada? ‘Res em fa por, em fa il·lusió, diu Sentís. ‘Por fa la trucada del cap de canalla mitja hora abans d’una actuació’, acaba dient Peiró, i tots dos es posen a riure.

Després de prop de tres quarts d’hora de conversa, ens aixequem. Estem a les portes d’una nova temporada castellera i aviat ja els veurem amb les seves respectives camises per les places. Els agrada molt parlar de castells, fins i tot massa reconeixen. El que està clar és que tan l’un com l’altre saben transmetre la il·lusió necessària a la seva colla. Hem parlat de castells, però també de com els viuen ells com a caps de colla de les dues grans de la ciutat. Saben parlar, dir la paraula necessària en cada moment, i gestionar el dia a dia d’una colla. Estan a l’èlit dels caps de colla. En un parell de setmanes tornen els assajos, torna l’espectacle casteller.

Polítics a la cantina de BASF

Alcalde de Vila-seca i president de la Diputació, Josep Poblet conversa amb treballadros de BASF a l'hora del cafè (foto: BASF)
Alcalde de Vila-seca i president de la Diputació, Josep Poblet conversa amb treballadros de BASF a l’hora del cafè (foto: BASF)

Amanida, bistec a la planxa amb patates i iogurt de maduixa. Un menú autoservit en una safata, en hora punta de dinar, a la cantina de BASF. El menjador, ampli, es distribueix en taules allargades on conviuen vestits i corbates (una minoria) amb granotes, jaquetes i pantalons de feina.

El convidat polític i el seu amfitrió s’asseuen al costat de quatre treballadors i parlen de coses tan normals com la qualitat del menjar o el cost simbòlic del menú. L’ambient de la cantina traspúa la vitalitat de la fàbrica. En acabar, tots agafen les safates, les deixen a tocar de la cuina i passen a una sala a prendre el cafè.

Sobretaula amb cafè, aigua i pastes

Una desena de persones, també empleats de BASF, els esperen per xerrar una estona. Com sempre entre desconeguts, costa una mica trencar el gel, però després a la conversa aniran sortint temes com la convivència entre la indústria i el turisme, el tercer fil o el projecte de BCN World.

Algun treballador comenta al polític el que pensen molts companys: que l’administració és més dura amb la indústria que amb el turisme, i que el ritme de l’administració és molt diferent al de la indústria. La conversa després deriva en temes més locals: semàfors, zones de vianants, autobusos…

Un format innovador 

Amb el cafè i la sobretaula, el convidat acaba una visita de gairebé quatre hores a les instal·lacions de BASF que li ha servit per conéixer la realitat actual i els projectes de futur de la companyia a Tarragona, però també per tastar el que pensen els seus treballadors. Josep Poblet és, fins ara, l’últim responsable polític que ha passat per aquesta experiència innovadora i estrenada fa uns mesos per Josep Fèlix Ballesteros.

Una desena de treballadors i el director de la fàbrica intercanvien impressions amb Poblet que, quan parla, ho fa dret "per costum" (foto:BASF)
Una desena de treballadors i el director de la fàbrica intercanvien impressions amb Poblet que, quan parla, ho fa dret “per costum” (foto:BASF)

La visita ha començat al migdia amb una trobada institucional entre Poblet i el director del centre de producció de BASF, l’alcoverenc Joan Maria Garcia Girona. L’amfitrió li ensenya un vídeo sobre la futura estació intermodal i les necessitats del tercer fil. L’estada al despatx s’acaba deseguida amb la signatura al llibre oficial i l’obsequi d’un llibre de castells.

Una passejada al cor de BASF 

En el cotxe particular de l’amfitrió i a marxa lenta, el polític observa i pregunta sobre el que veu en les 112 hectàrees de BASF al municipi de La Canonja. A més de les plantes de la companyia alemanya, hi ha altres sis empreses instal·lades als mateixos terrenys.

Travessem una riera, després passem sota les vies del tren, veiem la zona sud més nova que limita amb Bayer i ens aturem al descampat on anirà l’estació intermodal de 520 metres de longitud i amb una capacitat per a 30 camions i 150 remolcs.

La visita dels polítics a BASF comença amb una trobada amb el director del centre de producció (foto: BASF)
La visita dels polítics a BASF comença amb una trobada amb el director del centre de producció (foto: BASF)

El recorregut, que s’allarga uns 45 minuts, s’apropa a la zona nord, la més antiga, on encara resisteix la primera planta construïda el 1969. Garcia Girona va fent de guia i explica els detalls dels productes que es fabriquen a totes les plantes. De tornada a l’entrada principal, és hora de dinar. Agafar la sabata, els tovallons de paper, got i coberts i mirar què hi ha al menú.

Quatre edicions fins ara

Aquest és el format innovador triat per BASF per convidar als responsables polítics de l’entorn i coneguin per dins la realitat i l’ambient del centre productiu, en contacte directe amb els treballadors. Una fórmula d’èxit, fins al punt que Josep Poblet reconeix, fent el cafè, al cap de més de tres hores d’entrar-hi, que se sent a gust: “Estar aquí fa que no pensi en la feina d’aquesta tarda o demà”.

Dia de la Ràdio: 30 anys davant d’un micròfon

Permeteu-me que avui faci una reflexió molt personal. El 13 de febrer es commemora el Dia Mundial de la Ràdio i avui justament fa cinc mesos que em van acomiadar com a director de Tarragona Ràdio. Després de gairebé trenta anys, aquesta és la primera vegada que no puc celebrar la data davant d’un micròfon.

Als 17 anys

En un dia com avui, recordo el meus inicis a l’emissora il·legal de Ràdio Guinardó, el meu barri de naixement i residència a Barcelona. L’estudi s’ubicava en un dormitori i des d’allà explicava les notícies que publicaven els diaris.

Julia Otero va començar la seva etapa professional a Ràdio Miramar de Barcelona
Julia Otero va començar la seva etapa professional a Ràdio Miramar de Barcelona

Coincidint amb els estudis a la universitat, vaig tenir el primer sou treballant a Ràdio Miramar al costat d’una encara poc coneguda Júlia Otero i compartint programació amb famosos com José Antonio Parada, Àngel Pawloski i Odette Pinto. L’emissora estava a la plaça Catalunya amb unes vistes fantàstiques. Eren temps en que tothom feia de tot.

La ràdio líder a Espanya

Gràcies a una beca (missatge per als meus alumnes) vaig fer una estada de quatre mesos a Ràdio Barcelona. Allà vaig aprendre molt del tarragoní Xavier Bas. I la condició de becari es va transformar en la qualificació professional de redactor. Va ser una època fascinant i molt intensa amb professionals de la talla de Joan Barril, Manel Borrell, Pere Cullell, Marga Blanch (informatius), Xavier Saisó i Manolo Oliveros (esports), Jordi González (programes). Allà vaig conéixer la jove Griselda Pastor que arribava de Tarragona, i molts altres companys, amb els que editava el Matinal SER Catalunya i l’Hora 14.

Iñaki Gabilondo va dirigir el programa "Hoy por Hoy" a la SER, líder d'audiència a Espanya
Iñaki Gabilondo va dirigir el programa “Hoy por Hoy” a la SER, líder d’audiència a Espanya

Durant una temporada vaig treballar des de Barcelona amb l’equip d’Iñaki Gabilondo, un “mostre” de la ràdio que et feia anar cada dia amunt i avall buscant temes d’interès per a una audiència milionària. Era una època en què sonava el despertador a les quatre de la matinada, es feien titulars a les sis i la ronda de temperatures a quarts de set.

Van ser quatre anys trepidants a la SER. Després vindrien altres projectes radiofònics per al grup EMUC (Emissores Municipals de Catalunya) amb Ramon Mateu, que havia treballat a principis dels 80 a l’ajuntament de Tarragona com a periodista.

La ràdio local líder de Catalunya

I el 1994 vaig venir a Tarragona, una ciutat que ja és la meva després de divuit anys dirigint l’emissora municipal. Ha estat una llarga època en què Tarragona Ràdio ha assolit uns nivells de qualitat i professionalitat dels quals me’n sento molt orgullós. He viscut les etapes dels alcaldes Nadal i Ballesteros i he tingut a la presidència del consell d’administració de l’Empresa de Mitjans de Comunicació persones de diferents signes polítics: Josep Mª Musté, Gabriel Mas, Josep Fèlix Ballesteros, Maria Mercè Martorell, Xavier Tarrés, Sandra Coloma i Pere Valls.

Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat
Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat

En aquests divuit anys he donat la primera oportunitat a periodistes de la talla de Carles Cortès i Jordi Suriñach, i he compartit gran moments informatius de la ciutat amb els companys (especialment,  la Tere Ortega al capdavant de la redacció de l’emissora i Yolanda Garcia al magazine del matí).

Perdoneu que publiqui avui una reflexió tan en primera persona, però és el Dia Mundial de la Ràdio i reconec molta enyorança. Fa cinc mesos, el 13 de setembre de 2012, em vaig acomiadar del mitjà des del vestíbul del teatre Tarragona, fent “la ràdio de les festes”, un dels millors moments de l’any. En un dia com avui, el meu reconeixement als companys i amics Josep Ardila, Quim Pons i Anna Plaza, que també van deixar la ràdio de manera sobtada.

Sempre la ràdio

No sé si tornaré a fer ràdio algun dia, però aquest 13 de febrer de 2013, que visc només com a oient i no com a locutor, em serveix per reivindicar la feina dels professionals i col·alboradors de totes les emissores locals i nacionals, i per convidar-vos a seguir el mitjà de comunicació més meravellós del món.

Camions per l’autopista

Imatge de la topada d'un camió i un turisme a la N-340 a l'alçada de la Mora. L'accident, de març de 2011, va provocar quatre víctimes mortals
Imatge de la topada d’un camió i un turisme a la N-340 a l’alçada de la Mora. L’accident, de març de 2011, va provocar quatre víctimes mortals

Un dels molts efectes de la llarga recessió econòmica es nota a les autopistes. Les vies de peatge han vist disminuir el pas de vehicles per damunt del 20 % en relació al període anterior a la crisi. En conjunt, circulen menys cotxes i menys camions per tot arreu, i els que ho fan cada cop opten més per carreteres convencionals i gratuïtes.

El debat sobre la circulació de vehicles pesants o de gran tonatge per carreteres i autopistes torna al primer pla de l’actualitat pel cas de la N-II a les comarques gironines. Els nombrosos accidents mortals en aquesta via han portat a la Generalitat a demanar al ministeri de Foment que els camions passin a circular per l’AP-7 de franc o amb un peatge reduït. Les dues administracions s’han donat un termini de setmanes per acordar una solució.

No es tracta d’enlairar la bandera del greuge comparatiu, però paga la pena recordar el gran volum de camions que circulen per la N-340 i la N-240 a les comarques de Tarragona. A la costa, la construcció d’un tram important d’autovia (A-7) ha millorat la situació d’aquesta zona de l’Hospitalet a Tarragona, però a la vegada ha abocat una gran quantitat de vehicles pesants al tram de la 340 d’Altafulla cap al nord i de l’Hospitalet cap al sud.

Vies conflictives 

El tram del Tarragonès és especialment conflictiu perquè se superposen els trajectes internacionals de molts camions amb el tràfic comarcal, local, el transport públic, motos i bicicletes. Recordem que el punt negre de La Mora, on l’autovia A-7 passa a ser la N-340 (o a l’inrevés), ha causat diverses víctimes mortals i que, en general, tota la via al seu pas per la demarcació presenta un alt índex de sinistralitat.

Un camió bolcat en un altre accident amb víctimes a la N-340, al mateix punt de la fotografia anterior. El sinistre també és del 2011 (foto: Efe)
Un camió bolcat en un altre accident amb víctimes a la N-340, al mateix punt de la fotografia anterior. El sinistre també és del 2011 (foto: Efe)

La solució no passa per obligar els vehicles de gran tonatge a circular per l’autopista (aquí o a Girona) amb un peatge més barat que compensarà l’Estat amb els impostos de tothom. Es tracta de “convidar” els transportistes a fer ús de l’autopista amb tarifes reduïdes que hauria d’assumir la concessionària Abertis, tenint en compte els milions d’euros de beneficis que obté amb aquest negoci.

A Navarra tenim un cas proper: l’empresa AUDENASA, Autopistas de Navarra S.A., promou unes tarifes avantatjoses pels transportistes. Els vehicles pesants paguen menys de la meitat que els turismes. Per exemple, un recorregut per l’AP-15 que costa 11,30€ a un turisme, te una tarifa de 5,20€ per al camió.

Mesures per afavorir tothom

Tarifes més barates comporten més camions a l’autopista. S’abaixen els preus, però augmenten els usuaris i, per tant, la concessionària no es veu perjudicada.

No seria aquesta una mesura encertada per rebaixar el pas de vehicles pesants per carreteres com la N-340 o la N-II? Aprofitem el debat de les comarques gironines per impulsar alguna iniciativa política que inclogui les vies de Tarragona. Conductors de camions i turismes sortiríem guanyant.

La conferència de la “marca” Alejandro

0

Temperatura suau a la sala i menys polítics de CiU que mai a la platea. Alejandro Fernández prefereix un ambient no tan gèlid com el de Ballesteros i sembla no caure tan bé com l’alcalde als seus adversaris nacionalistes. Catorze dies després, el FET A TARRAGONA torna a l’auditori del Col·legi d’Advocats i Farmacèutics per escoltar una segona conferència sobre l’estat de la ciutat i fer-ne comparacions amb la primera.

De fet, això és el que busca el regidor i diputat popular: situar-se a l’alçada de l’alcalde, que el comparin, oferir-se com a oposició útil, vendre una alternativa i disputar-li el lideratge polític. Aquest és el segon any que Fernández contra-programa Ballesteros amb una conferència, però aquesta vegada ho fa en el mateix terreny de joc, a la mateixa sala i aplegant el mateix nombre de públic. Resultat: empat.

El regidor i diputat del PP, Alejandro Fernandez, en una imatge anterior (foto: Tarragona 21)
El regidor i diputat del PP, Alejandro Fernandez, en una imatge anterior (foto: Tarragona 21)

Alejandro no llegeix un discurs, improvisa a partir de notes i apunts, i evita l’audiovisual per acompanyar les seves paraules. La primera part de la conferència la dedica a respondre l’alcalde, del qual afirma que és un optimista imprudent. Li retreu la seva postura sobre el tercer fil perquè “no és compatible amb la Façana Marítima” i assegura que manté l’opinió de fa un any, contradictòria amb la del ministeri de Foment.

Tarragona provincial

Un cop combatut dialècticament Ballesteros, el portaveu popular ensenya (en castellà) les seves cartes tarragonines: la gamba, com a símbol d’una ciutat que, segons ell, ha de potenciar la seva marca de capital provincial. “Cal acceptar un mandat legal i constitucional: les províncies no es toquen”.

Insisteix en canviar el nom de la universitat i combatre la divisió en vegueries. Enveja el potencial de la marca Barcelona i, alhora, la desprecia perquè, diu, es vol menjar Tarragona. Canvia la Sant Sebastià de l’any passat pel Gijón actual, model a seguir.

En el paper de construir una alternativa, Fernández fa propostes com la creació d’un grup de treball per assegurar-se la continuïtat del títol de Patrimoni Mundial el 2014; un programa de rehabilitació de façanes i edificis abandonats; i una millora dels serveis de les platges.

Oposició i alternativa

Les propostes, però, són el menys important. Alejandro ha vingut a consolidar-se com a cap de l’oposició, vendre la seva marca, intentant marcar el ritme i l’agenda política local. L’han escoltat els seus fidels, però també els regidors del govern del PSC, Pau Pérez i Javier Villamayor, representants de les empreses químiques, patronals, associacions de veïns i clubs esportius.

A Fernández també l’ha escoltat algun convergent (menys que l’any passat): Fede Adan, president del Consell Comarcal; Joan Basora, en representació del Port; i Jordi Sendra, senador amb aspiracions municipals indissimulades. Hi haurà una tercera conferència sobre l’estat de la ciutat?

La Façana Marítima, 10 anys després

0
Un dels passos elevats que demana l'ajuntament aniria en aquest punt, al costat de l'estació actual d'ADIF
Un dels passos elevats que demana l’ajuntament aniria en aquest punt, al costat de l’estació actual d’ADIF

Aviso, d’entrada, que aquesta és una anàlisi d’urgència i que caldrà entrar en el tema amb més profunditat. El tema a analitzar és el conjunt d’actuacions complementàries que l’ajuntament de Tarragona reclama ara a ADIF i al ministeri de Foment en l’àmbit del projecte de tercer fil ferroviari.

Ara que ja s’ha licitat el tercer carril entre Tarragona i Castellbisbal, l’ajuntament surt en públic a demanar la construcció de dos passos elevats per “accedir amb dignitat” al Passeig Marítim i la platja del Miracle. Una de les passeres estaria al costat de l’estació i l’altra a l’alçada de l’amfiteatre.

El primer pas elevat connectaria el final de la Baixada de Toro amb la platja per damunt de les vies del tren. L’ajuntament diu que això està en sintonia amb les actuacions previstes per ADIF en la segona fase de millores de l’estació pel que fa a accessibilitat i seguretat.

Trens aparcats al costat de la platja

Les explicacions municipals d’aquest dilluns reconeixen que davant l’estació de viatgers (a la via 16) es construirà un “apartader” per a trens de mercaderies de fins a 750 metres de longitud que utilitzaran el tercer carril. A més, hi haurà altres dos “apartaders”: al polígon Entrevies i a l’estació d’Altafulla-Tamarit (terme municipal de Tarragona).

El segon pas elevat que es reclama aniria al costat de l'amfiteatre
El segon pas elevat que es reclama aniria al costat de l’amfiteatre

El consistori argumenta aquestes peticions en el fet que la ciutat “no podrà recuperar la seva façana marítima durant molts anys”. A banda dels passos elevats, també sol·licita accions per reduir l’impacte acústic i visual dels nous combois de mercaderies.

Aquest conjunt de mesures anunciades ara sorprenen per diferents motius:

–        El projecte de tercer fil ja està licitat i, per tant, les peticions sembla que arriben massa tard.

–     Unes mesures tan importants no les ha anunciades l’alcalde Ballesteros, sinó el regidor d’Urbanisme, Carles Castillo, que fins ara no havia parlat mai de la Façana Marítima.

–        El govern de la ciutat reconeix que des del balcó del Mediterrani es veuran “aparcats” combois de mercaderies de 750 metres de llarg i que la Façana no es podrà alliberar durant molt de temps.

Una data per reflexionar 

Acabo aquesta anàlisi a corre-cuita. Els dissenys dels passos elevats amb ascensor que ha elaborat l’Oficina de Projectes de l’ajuntament em recorden massa els dibuixos de Ricardo Bofill. Vaig tenir el privilegi d’entrevistar per a Tarragona Ràdio l’arquitecte de prestigi internacional al seu estudi. Vaig veure en primícia el seu projecte per la Façana Marítima de Tarragona. Era el 17 de Febrer de 2003. Quina casualitat! Just ara fa 10 anys! Això ens hauria de portar a fer tot un seguit de reflexions: el febrer de 2013 tornem a parlar de passarel·les i ascensors per arribar al mar.

Diversos carnavals al Carnaval de Tarragona

1

DSC04147 - C�pia

Diversos carnavals conviuen al Carnaval de Tarragona. El més multitudinari, sens dubte, és el de la “ploma”, la coreografia, els grans vestits de fantasia… És el que desfila a la Rua de l’Artesania de dissabte i la Rua de Lluïment de diumenge, i el que competeix per la Disfressa d’Or al concurs de dijous. És el que protagonitzen les comparses, les carrosses, els sèquits del Rei i la Reina… Una festa multicolor, de disfresses espectaculars i música disco a tot drap.

Aquest és l’estil de carnaval que s’ha acabat imposant els darrers vint anys a Tarragona per la voluntat de grups i comparses, associacions de veïns, escoles de ball i altres col·lectius que fan de les rues un espectacle d’estil “brasileny” i amb poc esperit de sàtira i crítica, veritable origen de la festa quan es va recuperar a principis dels 80.

Al costat d’aquest carnaval de ball i espectacle, n’hi ha d’altres que conviuen amb característiques ben diferents: el que representa la tradició del Dimarts de dol, amb l’enterrament del Rei Carnestoltes i la crema del Ninot, la Ninota i la Bóta a la plaça de la Font; el que representa la cursa d’andròmines; el de les escoles i llars d’infants; el de les colles castelleres i altres entitats…

En definitiva: diverses maneres de viure el Carnaval, totes positives, però que deixen a Tarragona sense un model clar de festa com el que tenen Vilanova, Sitges o Solsona,  per posar-ne només tres exemples de ben destacats al nostre pais.

Aquestes són algunes imatges de la Rua de l’Artesania d’aquest dissabte: les fotografies són de Tarragona 2012.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La plaça del Jaume I com a espai de festa

0

Cada any que passa es consolida l’activitat més alternativa de la Baixada del Pajaritu dins del Carnaval de Tarragona. La bona feina de @LaPipel està donant els seus fruïts. Enguany, 26 andròmines han fet la baixada acompanyats d’un públic nombrós i engrescat.

És el segon any que la Baixada es fa al voltant de la plaça de damunt del pàrquing Jaume I i l’èxit ha estat espeterrant. S’ha allargat durant dos dies, amb activitats paral·leles, servei de bar, música, vermut electrònic… De fet, les característiques i el funcionament de la festa d’aquest cap de setmana ens ensenyen que tenim un espai ampli a la Part Alta per explotar molt més com a punt de trobada.

Els mateixos organitzadors, liderats per Jordi Viñolas, ja ho van fer l’any passat per la nit de Sant Joan. La gran plaça davant de l’Escorxador i les escales que miren l’església de Sant Llorenç són per aprofitar. Damunt d’una obra inútil que ha costat més de 25 milions d’euros i que continua sense funcionar, el FET A TARRAGONA convida a @LaPipel, altres entitats culturals i festives, i als ciutadans en general a treure rendiment de l’espai organitzant activitats  diverses al llarg de tot l’any (de migdia a l’hivern, de vespre-nit a l’estiu).  Serà la millor manera de reivindicar l’ús públic d’un espai “emblemàtic” del nucli antic de la ciutat.

Tot seguit, una galeria d’imatges de la Baixada del Pajaritu 2013

Tarragona, la fotografia i el fet casteller

0
Extracte de la imatge premiada als IPA Awards dels Estats Units. (foto David Oliete)
Extracte de la imatge premiada als IPA Awards dels Estats Units. (foto David Oliete)

La seva mirada fotogràfica és espectacular, d’una subtilesa sublim. Ningú fotografia els castells com ho fa ell, i per això ja ha aconseguit diversos premis. Parlem del tarragoní David Oliete, un home polifacètic, apassionat de la seva passió: la fotografia. I els castells són la nineta dels seus ulls. A les diades castelleres, l’Oliete sempre va de castell en castell, de pinya en pinya a buscar la millor instantània. I les fotografies no ens ensenyen quin castell està fent la colla, ens ensenyen el valor humà i l’esforç que hi ha al darrera.

Les espectaculars imatges del darrer Concurs de Castells de Tarragona així ho demostren. Fotografies de la pinya dels castells captades des de la cúpula de la Tarraco Arena Plaça, amb una perspectiva totalment diferent. Una de les imatges, la de la pinya de la Colla Vella al concurs, li ha valgut un premi internacional que servirà per exportar el fet casteller arreu del món. Es tracta d’un tercer premi als prestigiosos IPA Awards dels Estats Units a la categoria One Shot-Spaces. Serà una de les imatges que s’exposaran a Los Angeles en una exposició conjunta a l’abril.

I aquesta no és la primera vegada que Oliete exporta els castells fora de Catalunya. El video ‘Som Castells’ va aconseguir un reconeixement en un festival internacional de cinema a Corea. Un video gravat a Tarragona l’any 2011 durant la diada del primer diumenge de festes, i que explica a la perfecció què són els castells i com els vivim.

I si doneu un cop d’ull a la seva pàgina web, veureu que no només els castells són la seva passió. També ho són els viatges. Sempre que en fa un, tornar amb desenes de projectes i idees al cap i milers de fotografies a la targeta de la càmera. Les imatges dels seus viatges al Marroc o el Nepal són espectaculars, no us les perdeu.

El David Oliete sempre podrà dir que, gràcies a ell, els castells són una mica més internacionals. Que gràcies a la seva feina, en algun lloc del món més enllà de casa nostra descobriran què són els castells. Que gràcies a ell Tarragona projecta una imatge internacional a través dels castells. Una molta bona manera d’ensenyar la ciutat al món. Felicitats Oliete!

Aquestes són algunes de les fotografies de castells del David Oliete:

Disfressa d’Or: una fórmula que funciona

1
Imatge de la disfressa guanyadora (foto: Tarragona 2012)
Imatge de la disfressa guanyadora (foto: Tarragona 2012)

Un màxim de cinc persones a l’escenari, dos minuts de temps i un bon equip de música i d’il·luminació a la seva disposició. Aquestes són les condicions de què van disposar les 17 comparses participants a la Disfressa d’Or, el concurs a la millor disfressa individual del Carnaval de Tarragona, acte que aquest dijous va aplegar més de 3.000 persones al Recinte Firal del Palau de Congressos repartides en tres representacions consecutives.

La Disfressa d’Or fa cada any més mèrits per discutir a la Rua de l’Artesania la condició d’acte estrella del Carnaval de Tarragona. Mentre que en la gran desfilada de dissabte la participació multitudinària tornarà a ser l’element més destacat, les comparses centren aquí els esforços en perfecció la posada de la seva millor disfressa, la que normalment se situa dalt de la carrossa a la rua. El format atractiu de petites actuacions, l’alt nivell mitjà de les propostes presentades i la comoditat de gaudir de tot plegat en un espai tancat explica l’alta demanda d’entrades.

N’hi ha que en tenen prou en destacar la seva disfressa, com el preciós castell medieval que va valer el triomf als debutants Cromatic Fusion. En d’altres ocasions s’aposta per una posada en escena senzilla però captivadora, com el joc de llums amb què Aquí hi ha marro va presentar la seva recreació de la Xina imperial. Altres participants simplement van fer passar una gran estona al públic, com el simpàtic Golf Style del Grup Aerodance o la minirepresentació de El Rei Lleó a càrrec de La Unió. Precisament en la varietat de les proposes rau bona part de l’èxit d’aquest espectacle que ha consolidat una personalitat pròpia.

Com és habitual, abans del concurs el Rei Carnestoles i la Concubina, acompanyats dels seus sèquits, ofereixen un potent número de ball per escalfar l’ambient i demostrar que la ploma i la purpurina, ben utilitzades, permeten fer passar una gran estona. La Disfressa d’Or encara ha guanyat més amb la incorporació l’any passat d’un presentador, que dota l’acte de més solemnitat i, al mateix temps, frescor. El tarragoní Aleix Poblet va repetir amb èxit en aquest paper. De fet, Poblet ha substituït a qui durant molts anys havia estat veu en off de l’espectacle, Anna Mula, coneguda per la seva dedicació al Club Maginet, i que ahir va ser justament homenatjada.

L‘actor i director teatral Vicenç Cañón ha estat novament l’encarregat de coordinar artísticament l’espectacle, encaixant totes les peces i dirigint uns assajos que aquesta setmana s’han allargat fins a altes hores de la matinada. Han calgut moltes hores per confeccionar vestits, buscar les músiques escaients, assajar coreografies i fer que tot plegat tingui sentit dalt de l’escenari. Tots plegats, un any més, ho han aconseguit. Felicitats per la feina feta!

Les disset disfresses participans dalt de l'escenari. (foto: Tarragona 2012)
Les disset disfresses participans dalt de l’escenari. (foto: Tarragona 2012)

Mirant Alemanya amb els ulls de Martí Anglada

El periodista Martí Anglada a la xerrada d'aquest dijous analitzant la política econòmica d'Alemanya dels darrers anys (foto: Cambra de Comerç)
El periodista Martí Anglada a la xerrada d’aquest dijous analitzant la política econòmica d’Alemanya dels darrers anys (foto: Cambra de Comerç)

“Tornin a mirar cap a Alemanya”. Expulsat abans d’hora de la informació diària, el periodista Martí Anglada es dedica a explicar els seus amplis coneixements d’història, economia i política internacional. I aquest dijous ha acabat amb aquesta cita una xerrada sobre el model econòmic alemany que ha pronunciat a la seu de la Cambra de Comerç de Tarragona.

Corresponsal a Brussel·les, Berlín, Washington, i anteriorment a Itàlia, el Vaticà, Gran Bretanya i l’Orient Mitjà, Anglada ofereix una de les mirades catalanes actuals més interessants al panorama europeu. I defensa el model econòmic alemany, aquest que tanta gent critica i personifica en la “malvada” cancellera Merkel.

L’economia és una qüestió moral

Anglada creu que Catalunya, amb un model basat tradicionalment en empreses familiars i la figura de l’hereu, està més a prop d’Alemanya del que pensem i que, per tant, pot assumir millor la “visió luterana” de l’economia dels centreuropeus i dels països nòrdics. Una visió resumida en quatre conceptes: estalvi, esforç, austeritat i sacrifici.

Les reformes que els alemanys reclamen ara a la periferia europea ja les van provar, amb èxit, fa una dècada. Escurçar jornades laborals per evitar acomiadaments; adoptar un sistema de subsidi més flexible i rigorós; signar convenis col·lectius descentralitzats i una formació professional molt qualificada són algunes de les receptes germàniques per superar la crisi.

Alemanys versus anglosaxons 

Una manera de veure i entendre el món: “No es pot fer créixer l’economia amb diners que no es tenen”. “Cal purgar els pecats financers”. És el model de la mà encaixada, segons Anglada. El de la cooperació, el de l’acord entre empresaris i banquers, el de l’eficiència i la competitivitat. Un model radicalment oposat a l’anglosaxó, el model de la mà alçada, el de les borses, els grans capitals anònims i fer molts diners en molt poc temps.

El periodista defensa els punts de proximitat entre Catalunya i Alemanya: “Moltes companyies alemanyes com BASF i Bayer, s’estableixen aquí, a Tarragona, i no a altres zones d’Espanya, perquè entenem la vida d’una manera similar”.

El periodista, acompanyat de Laura Roigé, membre del comitè executiu de la Cambra de Tarragona
El periodista, acompanyat de Laura Roigé, membre del comitè executiu de la Cambra de Tarragona

Jubilat prematurament fa dos anys de TV-3 (“també m’han jubilat al Polònia”, diu amb un somriure irònic), Anglada multiplica ara la seva presència en diferents fòrums de debat. Fa poques setmanes va parlar a Tarragona del camí cap a l’estat propi des de la perspectiva europea, convidat per l’Assemblea Nacional Catalana.

De la seva estada a Berlín, el periodista reté una anècdota a partir d’un reportatge de televisió: la de l’escombriaire que va darrera un paper per recollir-lo quan se l’emporta el vent. Una metàfora de l’orgull dels treballadors alemenys per la seva feina i el seu país.

A primera fila, escoltant Martí Anglada, només hi ha un polític de pes: Quim Nin, delegat del govern, l’home de l’austeritat, com el definíem la setmana passada, al FET A TARRAGONA.  I se’l veu satisfet en sortir de la sala: Nin ha trobat un altre gran aliat en la seva manera “luterana” d’entendre la vida i la gestió de la cosa pública.

Voluntaris per Tarragona

15 octubre de 2011: un grup de voluntaris celebren a la Rambla Nova la nominació de Tarragona per organitzar els Jocs Mediterranis de 2017 (foto: El Punt Avui)
15 octubre de 2011: un grup de voluntaris celebren a la Rambla Nova la nominació de Tarragona per organitzar els Jocs Mediterranis de 2017 (foto: El Punt Avui)

Els Jocs Mediterranis necessitaran d’uns 3.500 voluntaris durant els quinze dies de l’esdeveniment esportiu. Amb aquesta fita, els organitzadors de Tarragona 2017 començaran a treballar el tema del voluntariat d’aquí unes setmanes.

El primer pas serà contactar amb les persones que ja van col·laborar amb la candidatura i que van culminar el procés el 15 d’octubre de 2011 quan Tarragona va ser nominada per celebrar el Jocs. Ara es tracta de saber quina part d’aquests voluntaris continuen disposats a “fer coses” en la perspectiva del 2017.

L’organització dels Jocs Mediterranis ja te a punt un pla de voluntariat que inclourà la definició dels perfils necessaris, una crida a la ciutadania que hi vulgui participar i un procés de formació. Tot això s’anirà fent a poc a poc, tenint en compte que encara falten quatre anys i que ja n’hi ha un bon punt de partida: els que col·laboren habitualment en cites esportives. Per exemple, la mitja marató compta cada any amb uns 500 voluntaris.

Voluntaris de 2017 inflen globus mentre disposen la paradeta amb material de promoció (foto: naciodigital.cat)
Voluntaris de 2017 inflen globus mentre disposen la paradeta amb material de promoció (foto: naciodigital.cat)

La idea del director general, Ramon Cuadrat, és plantejar la creació d’un col·lectiu estable de voluntaris per Tarragona: persones que, més enllà dels Jocs Mediterranis, vulguin col·laborar en altres esdeveniments ciutadans. Amb aquesta perspectiva, volen contactar amb els voluntaris que han treballat en l’àmbit cultural (Tarragona 2012 i candidatura de la capital europea de la cultura). També es podria convidar als molts tarragonins que fan tasques de voluntariat a entitats solidàries i oenagés.

L’emprenta dels Jocs del 92

Hi ha un exemple a seguir i ben a prop: a Barcelona, vint anys després dels Jocs Olímpics, es manté l’esperit amb l’associació Voluntaris 2000, que s’ha configurat com una associació que participa a la vida pública de la capital catalana aportant la capacitat de mobilització dels seus membres.

Aquest any, per exemple, els voluntaris barcelonins participaran en cites esportives de carrer, actes solidaris, festius i culturals i grans esdeveniments com el Mundial de Natació a l’estiu.

Projecte col·lectiu

A Tarragona s’ha d’aprofitar l’oportunitat de 2017 per crear aquest cos estable de persones disposades a treballar desinteressadament per la ciutat. Un projecte que ajudi a sumar un discurs en positiu de Tarragona, d’autoestima i d’orgull pel que es fa a la ciutat i el que en pot oferir.

Deixem de queixar-nos (parlo d’aquells que no fan res i ho critiquen tot) i participem d’alguna idea col·lectiva que ens ajudi en un moment de crisi tan complicat com l’actual. Els Jocs poden ser aquest projecte engrescador, no pel pes i l’impacte de la cita esportiva, sinó pel que pot representar de canvi de xip dels tarragonins i tarragonines respecte la pròpia fortalesa de la ciutat.

El Comte de Rius i la formació professional a demanda

0
La FP a demanda és una de les ofertes del Comte de Rius (foto: Comte de Rius)
La FP a demanda és una de les ofertes del Comte de Rius (foto: Comte de Rius)

 

Tarragona és capdavantera en l’oferta de formació professional. Els instituts del territori ofereixen un ampli ventall de cicles formatius, molts d’ells pioners i innovadors, que donen resposta a les necessitats del territori i del mercat laboral.

Un exemple d’això és l’Institut Comte de Rius, que des de fa anys aposta per la formació professional a demanda. Es tracta d’una formació professional dual, que intenta respondre a les necessitats del territori i on el centre educatiu i l’empresa treballen colze a colze per formar professionals competitius. Aquest curs, prop d’un 40% de l’alumat està matriculat en la FP a demanda.

El potencial de la indústria química

A Tarragona, la indústria química és un dels sectors més potents i amb més projecció. El director del Comte de Rius, Francesc Roca, explica que el sector està “vivint un canvi generacional i que necessita de nous professionals per ocupar els llocs de treballs”. Per aquest motiu, l’Institut i empreses com Repsol, DOW, Masa Servicios o la mateixa AEQT tenen en marxa cicles formatius per cobrir aquestes necessitats del territori.

Es tracta d’una coresponsabilitat entre l’empresa i l’institut per formar a l’alumne, no només de manera teòrica sinó, sobretot, en la pràctica, amb estades formatives a les empreses. Després de dos anys de formació, pràcticament el 100% de l’alumnat acaba aconseguint un contracte de llarga durada al sector i amb unes bones condicions laborals.

Aquest tipus de formació ha augmentat amb els anys, fins al punt que molts estudiants, després de finalitzar un grau universitari, accedeix al cicle formatiu per acabar treballant a l’empresa, contrari al que passava habitualment. Això fa augmentar la mitjana d’edat dels alumnes, que ha passat de 18 a 25 anys.

Inversió versus despesa

Instituts com el Comte de Rius han apostat de manera clara per aquesta oferta formativa, que alhora comporta un sobreesforç del seu professorat. Aquesta manera de treballar requereix més flexibilitat horària i una major presència de l’empresa. Els alumnes realitzen més hores de pràctiques, i això augmenta la seva competitivitat. L’alumnat aprèn a treballar en equip, adquireix noves competències transversals i s’implica més directament amb l’empresa.

“L’empresa parla d’inversió i no de despesa. És inversió en el territori”, explica Francesc Roca, que afegeix “que si els alumnes aprofiten aquesta oportunitat, les empreses també hi apostaran de manera més decidida en un futur”. De fet, empreses com DOW Chemical han acceptat aquesta aposta com una línia estratègica de la companya a nivell mundial.

El territori té unes necessitats formatives, i els instituts hi donen resposta. És un exemple de com treballant de la mà es poden aconseguir els objectius marcats. És un exemple d’una bona feina educativa al servei del territori i dels professionals.

Fent periodisme a La Salle Torreforta

El periodista explica als alumnes de La Salle Torreforta la seva experiència professional i els ensenya el FET A TARRAGONA
El periodista explica als alumnes de La Salle Torreforta la seva experiència professional i els ensenya el FET A TARRAGONA

Com afecta la crisi al periodisme? Què s’ha de tenir per ser un bon periodista? Has tingut mals moments en la teva feina? T’agradaria anar a informar d’una guerra? De què treballaries si no pots guanyar-te la vida com a periodista?

Aquestes són algunes de la vintena llarga de preguntes formulades per un grup d’alumnes de La Salle Torreforta en una trobada celebrada aquest dimarts al teatre de l’escola. Un total de 46 nois i noies de 15 anys de tercer curs d’ESO hi han participat i ho han fet d’una manera molt positiva.

Ha estat una sessió molt interactiva: el periodista ha dialogat amb els estudiants sobre la importància de saber escriure correctament (sense faltes d’ortografia), saber preguntar i explicar les coses de manera clara i concisa, aprendre a parlar en públic, improvisar… Molts prenien apunts, com si es tractés d’una roda de premsa per fer-ne després una notícia.

Periodista i alumnes han parlat de la comunicació, el món digital, els efectes de la crisi. La trobada ha durat 90 minuts
Periodista i alumnes han parlat de la comunicació, el món digital, els efectes de la crisi. La trobada ha durat 90 minuts

El convidat a la sessió ha repassat la seva trajectòria, des de les primeres classes universitàries fins a la dedicació actual al FET A TARRAGONA. Esforç, constància i posar-hi moltes ganes han estat alguns dels conceptes més habituals. També s’ha parlat de la tafaneria ben entesa, com a qualitat que ha de tenir un bon professional de la comunicació.

L’interrogatori dels 46 “periodistes” de La Salle ha servit per tractar molts temes: els estudis, la crisi, el món digital… Tot tractat amb un punt de maduresa que poques vegades atribuïm als adolescents:  “I si el que fas a Internet és gratis, com guanyes diners?”, era la pregunta d’una noia, la pregunta més habitual que es fa actualment la professió.

Les tutores Maria Solanellas i Montse Robles són les amfitriones d’un cicle de xerrades amb periodistes que ha arrencat amb el FET A TARRAGONA i que continuaran les pròximes setmanes amb Raquel Sans, Xavier Bailach i Josep Suñé, i altres activitats com la visita a les redaccions de Més Tarragona i Tarragona Ràdio.

Edifici de La Salle Torreforta, col·legi amb més de 50 anys d'història
Edifici de La Salle Torreforta, col·legi amb més de 50 anys d’història

Periodista i alumnes han arribat a un “pacte”: el periodista escriu una crònica i publica algunes fotografies de la trobada, i els alumnes elaboren una redacció de l’activitat i després faran un treball més ampli sobre tot el cicle dedicat a la comunicació.

El periodista fa ara als alumnes i a les tutores una altra proposta: els nois i noies de La Salle Torreforta que vulguin estudiar Periodisme o que vulguin explicar les seves experiències en aquestes xerrades, veuran publicada aquí la seva redacció. Així anirem fent bon periodisme des de l’escola. Hi esteu convidats!

Joan Aregio i Felip Puig: l’amistat en política

Felip Puig i Joan Aregio compareixen junts en una roda de premsa del Servei Català de Trànsit de fa uns mesos (foto: Generalitat de Catalunya)
Felip Puig i Joan Aregio compareixen junts en una roda de premsa del Servei Català de Trànsit de fa uns mesos (foto: Generalitat de Catalunya)

Hi ha polítics amb un gran sentit de la fidelitat i la polivalència. Hi ha polítics que allà on van, s’emporten els seus col·laboradors més estrets encara que canviïn radicalment d’àmbit en la cosa de la gestió pública. Hi ha polítics i els equips que els acompanyen que “serveixen” per a tot en un govern, i també a l’oposició.

Felip Puig és, sense dubte, un d’aquests casos. Va començar la seva carrera política al Departament de Benestar Social a finals dels anys 80 arribant al càrrec de secretari general, i després ha estat conseller de quatre departaments del govern de la Generalitat: Medi Ambient (1999-2001), Política Territorial i Obres Públiques (2001-2003), Interior (2010-2012) i, en l’actualitat, Empresa i Ocupació.

Felip Puig com a portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya
Felip Puig com a portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya

Un tot terreny en els governs de CiU (també va ser portaveu de l’última etapa de Jordi Pujol), però que igualment se sap moure en la difícil travessia de l’oposició (portaveu del grup parlamentari 2003-2007 i després, secretari general adjunt de Convergència).

Estimat per les bases del partit 

Un polític que està en tot, molt estimat entre la militància del seu partit, bon conversador i molt fidel als seus col·laboradors i amics. Un dels seus amics és Joan Aregio, que ha fet bona part de la seva trajectòria política a l’ombra de Felip Puig.

Quan Puig estava a Benestar Social, Aregio va ocupar la direcció general d’Adigsa (pisos de protecció oficial). Avalat per la direcció de CDC, va fer carrera a l’ajuntament de Tarragona i va intentar, sense èxit, assumir l’alcaldia que deixava Joan Miquel Nadal.

Camí de Barcelona 

Va presidir la Diputació i el patronat de turisme de l’ens provincial, fins que Felip Puig va tornar al govern com a conseller d’Interior i el va cridar a principis de 2011 per dirigir el Servei Català de Trànsit. Era el primer pas que allunyava Aregio del dia a dia de la política tarragonina.

Aregio s'acomiada de l'alcalde Ballesteros al plenari municipal de febrer de 2011 (foto: CiU Tarragona)
Aregio s’acomiada de l’alcalde Ballesteros al plenari municipal de febrer de 2011 (foto: CiU Tarragona)

Ara, amb Puig com a nou titular del Departament d’Ocupació i Empresa, Aregio te nova destinació: el Servei Català d’Ocupació. Allà on va un, va l’altre. Allà on va Puig, va Aregio. I també altres col·laboradors del conseller, com la periodista Joana Vallès.

Canvi de xip

Hi ha polítics que gestionen igual de bé (o malament) la feina de la policia com la promoció econòmica. Hi ha polítics que gestionen igual de bé (o malament) les xifres d’accidents de trànsit com les xifres de persones sense feina.

Una de les oficines del Servei d'Ocupació de Catalunya que a partir d'ara dirigirà Joan Aregio
Una de les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya que a partir d’ara dirigirà Joan Aregio

Parlar de morts a les carreteres no és una feina agradable, tot i que els darrers dos anys s’ha consolidat la tendència d’una dècada a la baixa en el nombre d’accidents. Ara, Aregio haurà de parlar dels centenars de milers de persones aturades, inscrites en un SOC molt poc efectiu a l’hora de trobar feina. I aquí la tendència no és, precisament, a la baixa.

La cara de Joan Aregio la veurem, almenys, un cop al mes. El seu rostre i les seves paraules seran el primer indicador que tindran els ciutadans per valorar que la xacra de l’atur millora o no.

Fidels i polivalents, Aregio i Puig enceten junts una nova etapa. Que tinguem sort: ells gestionant les polítiques d’ocupació i els aturats trobant feina.