Fidelitat, compromís, honradesa, coherència, respecte, dignitat, i un llarg etcètera. Aquests són alguns dels adjectius d’una llarga llista que defineix la figura de Leandre Saún, mort aquest diumenge als 101 anys. D’aquesta manera es referien a Seún els seus amics i familiars l’any passat, en l’acte d’homenatge que es va celebrar per commemorar el seus primers 100 anys. Malauradament, un any després el Leandre ens ha deixat. Ell marxa, però aquí es queda la seva memòria i la seva lluita per la democràcia i pel país.
L’any passat vaig tenir l’honor i el plaer de participar en l’acte d’homenatge al Leandre. Concretament, vaig col·laborar en l’elaboració d’un audiovisual on molts amics i companys de partit van recordar la seva figura i el van felicitar per dedicar, tota una vida, a ajudar els altres. I vaig descobrir la gran admiració que tothom, siguin o no companys de partit, tenen pel Leandre.
Hi van parlar l’exalcalde Joan Miquel Nadal, la regidora d’ICV Arga Sentís, el director del Museu d’Història de Tarragona Lluís Balart, el catedràtic d’història Andreu Mayayo i l’advocat Matias Vives, alma màter de l’acte d’homenatge, entre molts d’altres (podeu veure el vídeo aquí dalt). Molts d’ells eren companys de partit però, sobretot, eren amics i admiradors del Leandre. Admiradors de ser una persona íntegra, coherent amb la seves idees i, per sobre de tot, lluitadora, molt lluitadora.
Va ser un acte molt emotiu que va omplir de gom a gom el teatre El Magatzem. Una Carme Casas emocionada, la seva companya, va recordar la trajectòria del Leandre, i el Matias Vives va cantar, amb la guitarra a la mà, una cançó a la família. També hi va participar la regidora Arga Sentís i el president d’ICV, Joan Saura. Però el moment més emotiu va ser quan va sonar una de les seves cançons preferides, ‘Non, je ne regrette rien’ d’Edith Piaf. El Leandre es va aixecar i la va cantar com ho feia sempre que l’escoltava, fent emocionar a tot el públic present. L’acte es va acabar amb La Internacional.
Leandre Seún està estretament lligat a la història política tarragonina. Militant del PSUC i després d’ICV, va ser regidor del primer ajuntament democràtic. Però per arribar aquí va lluitar molt, sobretot durant l’època franquista, quan va ser exiliat i reclòs al camp de concentració d’Argelés. Després va ser condemnat a mort i empresonat a la la presó de Pilats de Tarragona.
La seva vida no s’entèn sense la Carme Casas, la seva companya de lluita i de viatge. Tots dos han cregut sempre en la democràcia i en una societat més justa per tothom. Avui serà la Carme qui continuarà aquesta lluita, i qui encara somniarà en un món millor. Al Leandre sempre el recordarem.
