15.6 C
Província de Tarragona
Diumenge, maig 26, 2024
Inici Blog Page 256

Els rituals de la setmana dels Focs

0
Imatge d'un castell de focs en una edició anterior del Concurs de Tarragona (foto: Mª Pilar Veciana)
Imatge d’un castell de focs en una edició anterior del Concurs de Tarragona (foto: Mª Pilar Veciana)

Hi ha rituals que no es perden, que formen part de la manera de ser de les persones i dels col·lectius. I a Tarragona, les nits de juliol del Concurs de Focs Artificials pertanyen a la categoria de ritual. La reducció del nombre de nits -van arribar a participar-hi sis pirotècnies- no ha fet oblidar algunes tradicions ciutadanes.

El públic va de menys a més al llarg de la setmana i arriba al màxim l’últim dia, dissabte, quan els cotxes col·lapsen la Rambla i el Passeig Marítim, sobretot amb visitants que venen d’altres poblacions.

Cadascú te predilecció per un lloc per veure l’espectacle pirotècnic i no acostuma a canviar gaire d’ubicació: n’hi ha molts que són partidaris d’estendre les tovalloles a la platja, amb begudes i menjar inclòs. D’altres opten pel passeig del Miracle, arribant des del Moll de Costa, o per l’Escullera. També són milers els que fan el ritual de pujar per la Rambla fins al Balcó i situar-se en aquella zona que comprén Baixada de Toro i Vial Bryant. I els que surten de la Part Alta pel portal i se situen al Passeig de Sant Antoni.

Per a tots els públics

Són nits primerenques per als adolescents, que acaben d’estrenar les vacances i tenen el permís dels pares per sortir, amb l’excusa dels Focs. Són nits que aprofiten els matrimonis més veterans per fer una passejada per la Rambla a hores poc habituals. Són nits de principis d’estiu que conviden a fer alguna cosa extra per combatre la calor.

El gelat forma part del ritual, abans, durant o després de l’actuació. El buidatge de les terrasses de la plaça de la Font i de la plaça del Forum poc abans de dos quarts d’onze i la reinvasió d’aquests espais cap a les onze és una altra imatge habitual. El soroll de les motocicletes que circulen a massa velocitat per Via Augusta i Rambla Vella, el gran dispositiu de trànsit de la Guardia Urbana per controlar vehicles i vianants… formen part de l’espectacle.

Hi ha rituals més recents, però que comencen a formar part del paisatge d’aquestes nits d’estiu. Els sopars del Passeig de les Palmeres, impulsats per un grup de restaurants de la Part Alta, han ofert una nova possibilitat de veure els focs des d’un lloc privilegiat.

Un estiu per davant

La setmana del Concurs s’acaba. Forma part del ritual la neteja del fons marí de la platja del Miracle en un diumenge de ple estiu estiu en què el jurat fa públic el seu veredicte. Enguany el guanyador del certamen és Pirotècnia Valenciana -els que van disparar divendres-  i que, com mana la tradició, tornaran a Tarragona per Santa Tecla.

I després dels focs, la seqüència ritual continua: arriben les nits d’estiu de música i teatre al Camp de Mart, els espectacles d’Història Viva als recintes monumentals, les activitats per als més joves a La Palmera, les festes dels barris, l’aigua i els castells de Sant Magí… i així, sense parar, fins al 14 de setembre –enguany, dissabte 14- quan la Crida -un altre ritual- ens anunciï que la Tecla ja és aquí. Falten 69 dies! 

El concurs de Siurana

0
El poble de Siurana aspira a ser votat com el millor racó turístic d'Espanya en un concurs que organitza Guia Repsol (foto: Servei Educatiu Priorat)
El poble de Siurana aspira a ser votat com el millor racó turístic d’Espanya en un concurs que organitza Guia Repsol (foto: Servei Educatiu Priorat)

Estiu, vacances, viatjar, descobrir… En aquest època de l’any ve de gust parlar de turisme i lleure. I en aquest context, guanyen força els concursos populars que miren de triar les millors festes o els millors indrets. És una forma lúdica i lleugera de promocionar els candidats i els guanyadors i de convidar els ciutadans a conéixe’ls.

Ara fa poc, Tarragona disputava la final d’un concurs radiofònic per escollir l’instant festiu més gran dels Països Catalans. Ho feia amb l’Entrada del Braç de Santa Tecla, una festa declarada d’interès nacional i que cada any atreu més visitants. Finalment, la Tronada de Reus va guanyar el concurs gràcies a una més gran mobilització ciudadana.

La demarcació de Tarragona, a través del poble de Siurana, està ara entre les candidatures per esdevenir “El millor racó d’Espanya 2013”. Es tracta de la segona edició d’un concurs de Guia Repsol que preten descobrir per al gran públic llocs d’interès turístic que, probablement, es troben fora de les rutes més tradicionals. Siurana és un indret poc conegut pel viatger i turista espanyol, tot i que molt valorat pels aficionats europeus a l’escalada. Aquest poble destaca pel seu interès natural.

Cap de setmana decisiu

Siurana representa Catalunya, competeix amb altres 16 indrets –un per cada comunitat autònoma- i necessita el suport de la gent. Igual que en el concurs radiofònic, aquí el públic és qui decideix el guanyador. I ho fa a través de la xarxa, en el web http://elmejorrincon.guiarepsol.com.

No cal que dir que els organitzadors del concurs fomenten la participació dels viatgers amb diferents incentius i els anima a visitar els indrets seleccionats amb la recompensa d’obtenir un premi.

Aquest dilluns 8 de juliol a mitjanit s’acaba el termini per votar Siurana i aconseguir que la localitat del Priorat passi el tall i es classifiqui entre els vuit millors racons de la geografia espanyola.

És un bon moment per votar a Siurana, un lloc que coneixem prou bé els tarragonins. De pas, descobrirem per Internet les altres 16 propostes finalistes. Potser, sense planificar-ho prèviament, trobem una destinació per a les nostres vacances.

“Actuar al Concurs de Tarragona és com torejar a Las Ventas”

0
Fotografia presa des de la punta del Miracle, durant el muntatge del castell de focs.
Fotografia presa des de la punta del Miracle, durant el muntatge del castell de focs.

Ens acostem a la platja del Miracle a les onze del matí, malgrat que ells ja fa una bona estona que hi són. De fet, els dinou operaris de la companyia Gironina porten des de les quatre de la matinada treballant en la preparació de l’espectacle, que començarà a dos quarts d’onze de la nit. Han vingut amb 9 furgons i un tràiler des de Vimbodí, on disposen del magatzem. Malgrat que hagin matinat tant, no acabaran de muntar-ho tot fins a les set de la tarda.

La feinada que hauran de realitzar durant tota la jornada és considerable. Quan finalitzi el castell de focs, s’hauran de quedar recollint fins, com a mínim, les dues de la matinada. Tanmateix, si el temps no desllueix l’exhibició, l’esforç acabarà tenint un merescut reconeixement amb els aplaudiments del públic i, potser, amb el premi de la 23a edició del Concurs de Focs Artificials Ciutat de Tarragona.

Hem triat a l’atzar el dia de visita a la punta del Miracle. L’arsenal de pirotècnia que hi tenen preparat és imponent. Concretament, disposen de prop 1.000 quilos d’artefactes que il·luminaran la nit tarragonina i l’ompliran de colors. La quantitat de tubs que hi ha em fan pensar en l’orgue de la Catedral. I què voleu que us digui, la comparació no em sembla excèntrica. Al cap i a la fi, tant en la música com en els focs artificals és fonamental controlar el tempo i el ritme.

“Pepe” Benlloch: l’ànima del castell de focs

“Pepe” Benlloch és l’artista. Ell és el cervell, les mans i el cor de l’espectacle. “El 80% del castell està fabricat per mi”, ens comenta, i afegeix que aquest és un “valor afegit”. I no li falta pas raó, ja que moltes companyies utilitzen un elevat percentatge de coets comprats a l’estranger. Ell, en canvi, és el mestre artesà, representa la passió per aquest ofici.

Benlloch ens mostra una bola de pólvora, que permet que els coets s'enlairin fins a alçades de prop de 300 metres.
Benlloch ens mostra una bola de pólvora, que permet que els coets s’enlairin fins a alçades de prop de 300 metres.

Nascut a Benissanó, Benlloch és un valencià autèntic, dels que, sortosament, encara parlen la llengua del Tio Canya. Pell rostida pel Sol i conversador infatigable, assegura:  “Jo vinc amb la il·lusió de guanyar, però primer cal cremar-lo“. El que és indubtable és que ell s’hi ha esforçat de valent. Fa dos mesos va pujar un dissabte per inspeccionar el terreny des d’on havien de llençar els focs.

Malgrat ser home parlador, ens costa endinsar-nos en el llenguatge que utilitza, ple de tecnicismes. Carcasses, foc creuat, parcs aquàtics… sort que Xavi González, tècnic de cultura de l’Ajuntament de Tarragona, que ens acompanya durant la visita, ens ajuda a entendre el camp lèxic propi del món de la pirotècnia.

Un gest de complicitat

Benlloch té preparada una sorpresa, tot i que primer s’assegura que no ho publiquem abans de l’espectacle. Estan instal·lant unes lletres gegants, que ocupen uns dos metres d’alçada i deu de llargada, en què s’hi pot llegir la paraula “Tarragona”. El mot s’il·luminarà en ple espectacle, durant uns 40 segons, i esdevindrà un gest de complicitat —inèdit— amb el públic de la ciutat. “Estem molt agraïts que ens hagin convidat”, assegura el valencià.

Treballadors de Gironina acaben de col·locar les lletres gegants que conformen el mot "Tarragona".
Treballadors de Gironina acaben de col·locar les lletres gegants que conformen el mot “Tarragona”.

Convençut, diu que venir  al concurs internacional de focs artificials de Tarragona és “com torejar a Las Ventas”. I ja ens disculparan els antitaurins, però el símil està molt ben parit. A més, diu molt del renom que s’ha guanyat l’esdeveniment a nivell estatal, i fins i tot internacional, malgrat que l’any passat, per dificultats econòmiques, no es pogués celebrar.

“Venim a per totes”, reitera diverses vegades. La dinàmica del grup Pirotècnica Gironina és participar en 2 o 3 concurs a l’any. No són partidaris d’actuar a tot arreu i haver de repartir massa els esforços. I és un compliment que considerin Tarragona com un lloc adient per cremar totes les naus amb l’objectiu ferm d’emportar-se el primer premi.  “Seran 18 minuts a saco“, avança Benlloch.

El circuit dels focs està totalment informatitzat, i l'espectacle s'executa des d'una cabina.
El circuit dels focs està totalment informatitzat, i l’espectacle s’executa des d’una cabina.

La instal·lació manual de centenars d’artefactes pirotècnics, distribuïts en tres espais diferents de la punta del Miracle i enmig de grans mesures de seguretat, contrasta amb el sistema informatitzat que dirigeix, des d’una cabina tancada, el llançament del castell.

El primer tro d’avís i un creuament de mirades 

Sota un contundent Sol de migdia i amb unes vistes fantàstiques de la ciutat al fons, Benlloch i González enraonen sobre els dos moments bàsics per als participants en el concurs. El primer, a un quart d’onze de la nit, quan sona el tro d’avís, perquè es pot comprovar si bufa el vent i en quina direcció. El millor és que corri una briseta de terra cap a mar.  En cas contrari, o amb el vent del tot calmat, és bastant probable que l’espectacle quedi deslluït —com va succeir dimecres—.

El segon moment arriba pocs minuts després de les onze de la nit. “Quan en Xavi s’acosta a la zona on estem nosaltres, després de l’espectacle, amb la mirada m’ho diu tot, encara que no em digui res”, reconeix el mestre pirotècnic. I el tècnic de Cultura, alhora, assegura que l’expressió dels participants també denota com ha anat l’actuació.

Els guanyadors, diumenge a les 12h

Benlloch i la seva gent ja han deixat neta la zona rocosa del Miracle, perquè s’hi instal·li una altra empresa, en aquest cas Pirotecnia Valenciana. El ritme de muntatge i desmuntatge d’aquests dies és frenètic. Dimecres ja van estar presents a l’esdeveniment Focs d’Artifici Europlà, i dissabte ho faran els francesos d’Euro Bengale. A veure qui s’endú el premi. Sembla que, malgrat l’espectacle ofert, el fum s’ha convertit també en adversari de la Gironina, tot i que potser no de forma tan pronunciada com amb els d’Europlà. Veurem com respon el temps la resta de dies.  La gent, no obstant això, se n’ha anat satisfeta. Aquest diumenge, a les 12h sabrem qui ha estat el guanyador del concurs d’enguany, un esdeveniment que la ciutat ha sabut recuperar i que no ha de permetre que se’ns torni a escapar de les mans.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

TEXT I FOTOGRAFIES: RICARD LAHOZ I ENRIC GARCIA

Un jardí com a espai d’oci i cultura

0
Des del jardí es contempla la riquesa arquitectònica del teatre Metropol, obra de Josep M. Jujol (foto: cedida)
Des del jardí es contempla la riquesa arquitectònica del teatre Metropol, obra de Josep M. Jujol (foto: cedida)

D’entrada, reivindiquem el jardí del Metropol. La joia modernista, obra de Josep Maria Jujol, acull un espai agradable i tranquil, una illa de relax a la mateixa Rambla, que encara està per descobrir.

La festa de les Petxines, que organitza el Col·legi de Periodistes, i la presentació de la nova campanya de socis del Club Gimnàstic han estat dues de les últimes activitats programades en aquest espai.

Ara, el bar que dóna accés al jardí tanca un mes per reformes, però a l’agost reobrirà com a terrassa per anar a sopar o prendre una copa. Una iniciativa dels joves emprenedors Pau Fort i Guillem Rius –La Curiosa SCP-, després de gairebé tres anys de tenir en funcionament el Cafè Metropol.

Més horari més propostes

El jardí acollirà concerts de petit format per Sant Magí i Santa Tecla, però el servei de terrassa serà permanent durant tot l’any amb un horari idèntic al dels bars de la plaça de la Font. S’hi serviran sopars freds i copes en un ambient relaxat que no molestarà els veïns.

El Cafè del Metropol va arrencar l’octubre de 2010. La dificultat de l’accés i la de separar clarament la programació teatral del servei de bar han suposat un problema afegit a l’hora de situar aquest local en el mapa d’oci i cultura de Tarragona.

Gràcies a la insistència dels seus promotors, amb la programació continuada de concerts i d’activitats culturals i ciutadanes, s’han pogut superar aquests entrebancs inicials. I ho certifica la nova etapa que el cafè-terrassa engegarà d’aquí unes setmanes.

El jardí que envolta el teatre modernista creat per Jujol és una de les petites joies que amaga el centre de la ciutat. Un reportatge del passat mes de febrer al Diari de Tarragona titulat “El pulmón oculto de la Rambla” ens descobria aquests jardins privats, situats la majoria a la banda dreta del passeig, en direcció al Balcó.

De jardins públics en aquesta zona, només en tenim un: el del Metropol que ara, sota gestió privada, es prepara per obrir-se encara més a la ciutat sumant programació cultural i d’entitats a l’oferta de bar i petit restaurant. Les nits d’agost enguany es presenten més animades!

Els emprenedors “super motivats” de Ca la Cati

0
Imatge del bar i la cuina de Ca la Cati, ara buits per vacances, al Col·legi d'Educació Sant Rafael
Imatge del bar i la cuina de Ca la Cati, ara buits per vacances, al Col·legi d’Educació Sant Rafael

La cuina i el bar estan nets, impecables. Ara fa dies que no es fan servir. Els amos s’han agafat unes setmanes de vacances, ben merescudes, després d’una llarga i intensa temporada de feina.

La carta de la cafeteria ofereix entrepans de pernil, fuet o tonyina a 1’5 €, pastes dolces i salades, i cafès i infusions a un preu màxim de 0,40 €. També tenen l’oferta del dia, agafen encàrrecs i preparen festes de celebració.

Els amos del bar són 13 nois i noies d’entre 12 i 21 anys, alumnes del Col·legi d’Educació Especial Sant Rafael, de la Diputació de Tarragona. Han estudiat un programa professional d’auxiliar en establiments hotelers i aquest curs s’han fet càrrec de Ca la Cati.

Promotors

La Cati és Cati Cerdan, mestra del taller de cuina, una de les ànimes –l’altre és Albert Guinart– d’un projecte d’emprenedoria que ha ajudat a aprofundir en els continguts que ja es treballaven a l’aula.

Aquests són els alumnes que poten la cafeteria Ca la Cati, un projecte d'emprenedoria premiat (foto: Diputació de Tarragona)
Aquests són els alumnes que poten la cafeteria Ca la Cati, un projecte d’emprenedoria premiat (foto: Diputació de Tarragona)

Cada dia, a les 9 del matí, obren el bar i atenen les comandes fins a l’hora de dinar. A la tarda, repassen els números, els apunten en un llibre de comptabilitat i tanquen la caixa. Una part dels guanys es destinen a reinvertir en el “negoci” i així, per exemple, es decideix comprar una cafetera més professional.

També s’encarreguen de fer les compres, decidir les promocions especials, elaborar les cartes i fer-ne publicitat. “Estan entusiasmats i super motivats”, explica Albert Guinart en una escola pràcticament buida a causa de les vacances.

Els nois i noies desenvolupen habilitats de llenguatge, matemàtiques… però el més important són els valors de la responsabilitat, la constància, l’esforç, el treball en equip i l’autoestima.

Reconeixements

La directora del centre, Mar Sendra, també fa una valoració molt positiva de l’experiència, que tindrà continuïtat a partir del 12 de setembre. Ca la Cati ha estat seleccionada com a “classe del mes” per la Fundación BBVA competint amb centres d’ensenyament ordinaris de tot l’Estat. L’únic d’educació especial era el Col·legi Sant Rafael. I el projecte ha estat finalista d’una trobada internacional que es va fer a Istambul.

Els alumnes se senten protagonistes. Aprenen tot un seguit d’habilitats al llarg del curs escolar: preparar entrepans; saber diferenciar un cafè, un tallat o un te; portar bé els comptes, atendre correctament els clients… Cada dia assoleixen petites fites. L’objectiu de futur és aconseguir una inserció laboral.

Ara fan vacances. Mentre descansen, altres professionals treballen a l’escola amb feines de pintura, jardineria, fusteria i de manteniment. La cuina l’han deixat tan neta que estarà a punt per quan tornin. I els clients ja esperen el setembre amb ganes de saber si la carta de Ca la Cati presentarà alguna novetat.

Veus paral·leles: simbiosi poètica entre els Països Catalans i Bèlgica

0
Fotografia de l'acte, que es va celebrar ahir al vespre.
Fotografia de l’acte, que es va celebrar ahir al vespre.

En matemàtiques, dues línies paral·leles mai no es creuen. En el fascinant món de la literatura, però, dues veus paral·leles, i en el cas concret que ens pertoca, contemporànies, poden fixar punts comuns. I això és el que s’aconseguí ahir, un any més, a Tarragona. En aquesta ocasió, els Països Catalans i la Bèlgica d’expressió francesa van gaudir d’un espai de trobada gràcies a la poesia, en una vetllada que es convertí en una autèntica simbiosi literària entre llengües, cultures, i al cap i a la fi, realitats, maneres de concebre el món que ens envolta.

L’actriu Mireia Chalamanch, que s’encarrega de conduir l’acte i interactuar amb els autors, ens pregunta quin nexe podem establir entre els països de parla catalana i la Bèlgica francòfona. Difícil qüestió. Malgrat haver sofert, ambdues nacions, l’asfixia de la corona reial, assegura que, en línies generals, és complicat establir-hi vincles clars i ferms.

L'actriu Mireia Chalamanch (esquerra) interactua amb la belga Caroline Coppé (dreta).
L’actriu Mireia Chalamanch (esquerra) interactua amb la belga Caroline Coppé (dreta).

El català, perseguit durant diverses etapes de la seva història, i víctima d’una situació de bilingüisme social, en què la llengua castellana intenta eixamplar el seu camp d’acció per tots els mitjans (Wert n’és l’enèsim símbol); i el francès a Bèlgica, una llengua majoritària que ha anat esborrant silenciosament del mapa el való. Ens trobem, doncs, pràcticament amb una mescla d’aigua i oli. Tot i les diferències, però, l’esdeveniment s’acaba convertint en una posada en comú, en un acostament intercultural enriquidor.

Tres poetes belgues i tres de catalans

Caroline Coppé (1946), Karel Logist (1962) i Grégoire Polet (1978) són els tres poetes belgues que reciten les seves creacions en francès, mentre Chalamanch hi interactua i ens ofereix les versions adaptades al català, gràcies a les traduccions d’Albert Mestres, Annie Bats i el propi Grégoire Polet. Un detall que agraïm aquells que, malauradament, tan sols sabem dir merci beaucoup, mon chéri i poca cosa més en francès.

El mateix succeeix amb els poemes en català, que també disposen de la seva respectiva traducció. Josep Ballester (1961), Tònia Passola (1951) i Aina Riera (1982), tres autors de parla catalana, provinents d’Alzira, Barcelona i Palma de Mallorca, respectivament, també ens delecten amb el seu món poètic. Això sí, malgrat la duplicitat de llengües que formen part de l’acte, alguns temes es repeteixen: la quotidianitat, els mots, l’amistat, la crítica social…la literatura és un llenguatge universal.

Onze edicions i la presència de Tarragona 

Ana Haterly i Montserrat Abelló, en una fotografia de la primera edició del cicle (Font: Institució de les Lletres Catalanes).
Ana Haterly i Montserrat Abelló, en una fotografia de la primera edició del cicle, celebrada el 2003, a Barcelona (Font: Institució de les Lletres Catalanes).

L’esdeveniment, coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull, celebra ja la seva onzena edició, que es titula “De les Ardenes al Montnegre”, fent al·lusió a una regió belga, que comparteix territori també amb França i Luxemburg, i al massís de la nostra Serralada Litoral, situat entre el Maresme i el Vallès Oriental. El projecte, ideat i dirigit per Albert Mestres, nasqué l’any 2003 com una trobada de dones poetes catalanes i portugueses, i amb el temps han aconseguit que els autors catalans sumin sinèrgies amb amazics, bascos, gal·lesos, eslovens i romanesos, entre d’altres.

Es tracta de la desena vegada que la nostra ciutat hi participa. Tarragona hi és present com a ciutat, però també gràcies al fet que, durant tots aquests anys, hagin participat en el cicle escriptors de les nostres contrades, com Montserrat Abelló, Xavier Amoròs, Magí Sunyer, Lurdes Malgrat i Isabel Ortega.

Una ruta literària per la ciutat

Anna Gispert, presidenta de l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua Catalana (APELLC), el col·lectiu que, des que l’Ajuntament, dos anys enrere, va decidir que no assumia les despeses de l’acte, ha agafat les regnes de l’organització de l’efemèride a la ciutat, ens explica que han aprofitat la tarda per mostrar els encants de Tarragona als sis autors convidats, per mitjà d’una petita ruta literària. Per ensenyar-los espais emblemàtics com el Balcó del Mediterrani, la Rambla o l’Amfiteatre, han llegit versos de Josep Carner, dels tarragonins Olga Xirinacs i Magí Sunyer, i de Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, que tingué una estreta relació amb la ciutat, com demostra especialment el llibre Ciutat a Cau d’Orella (1953).

Els sis poetes, d'esquerra a dreta: Grégoire Polet, Aina Riera, Karel Logist, Josep Ballester, Tònia Passola i Caroline Coppé.
Els sis poetes, d’esquerra a dreta: Grégoire Polet, Aina Riera, Karel Logist, Josep Ballester, Tònia Passola i Caroline Coppé.

Una experiència única en un lloc privilegiat

Gaudim del recital al bell mig del pati del Seminari, mentre el cel es va enfosquint i la nit li guanya la partida al dia. Ens trobem en un lloc privilegiat, davant de la capella de Sant Pau, datada del segle XIII. La propera parada del festival internacional Veus Paral·leles és avui, al Centre de Cultura Contemporània de València. I durant el que resta de juliol, passarà per Palma, Badalona i Barcelona. Esperem que puguem gaudir l’any vinent d’una dotzena edició a la nostra ciutat.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

Una dolça ressaca teatral

1
Una escena d'"El loco y la camisa" al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (foto: Sala Trono)
Una escena d'”El loco y la camisa” al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (foto: Sala Trono)

Fernanda Orazi, Albert Bolea, Santiago Sanguinetti. Són alguns dels noms que intentaré gravar amb foc a la meva memòria després d’aquesta segona edició de la Festival Internacional de Teatre de Tarragona. De la mateixa manera que ara fa dos anys em vaig gravar amb foc el de Lorenzo Balducci.

El FITT ha estat de nou una descoberta. De nous llenguatges teatrals, d’espais escènics insòlits, de maneres diferents d’explicar històries i de noves formes d’implicar-hi al públic.

Sens dubte, l’espectacle més convencional ha estat Los ojos, amb què s’estrenava el festival al teatre Metropol. La resta ha estat la bogeria.

De la màgia dels contes a la deconstrucció de Julieta

El vestíbul del Conservatori de Música es va convertir en un escenari macabre on els contes de tota la vida van ser espedaçats amb l’humor més negre i al mateix temps més commovedor que us pugueu imaginar. Música brillant del VO Quartet i interpretacions suculentes dels tres actors de la companyia Teatro Calamine. Els Cuentos Cruentos, dramatitzats per Dino Lanti, van ser una delícia i van obtenir la complicitat i les rialles d’un públic entregat des del primer moment. L’escenari hi ajudava. Sembla increïble el joc que pot donar l’escalinata del Conservatori ben il·luminada.

Més arriscada era la proposta del Colectivo de Teatro Las Morenas d’Uruguai. La seva delirant relectura de “Romeu i Julieta” és enèrgica i desbordant, però resulta allunyada del nostre imaginari. Molts gags s’escapaven perquè els seus referents no eren els del públic. Ara bé, la recreació totalment iconoclasta de l’escena del balcó o del comiat de Romeu i Julieta van ser senzillament memorables. “Las Julietas” és un espectacle coral, un cànon de veus perfectament articulat, en què destaca la de Santiago Sanguinetti. Preneu nota d’aquest nom. Llàstima que sigui de tan lluny.

"Las julietas" es va representar a la sala del Col·legi d'Arquitectes de Tarragona (foto: Sala Trono)
“Las julietas” es va representar a la sala del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona (foto: Sala Trono)

Drames de família a flor de pell

El meu pas per la segona edició del FITT es tanca amb dues històries de família, en què la proximitat amb els actors et feia sentir la incòmoda sensació d’estar violant allò més privat de les relacions familiars.

Amb El loco y la camisa, la Volta del Pallol es va transformar en el menjador d’una casa argentina d’un barri humil. El públic es distribuïa al voltant de l’escena, com en el Lliure de Gràcia, i a tocar mateix dels actors. La sensació de formar part de la història era esborronadora. Durant poc més d’una hora, descobríem les misèries d’una família de la mà de la bogeria clarivident del fill. Tot allò que es calla, tot allò que intentem fer veure que no existeix sortia a la llum a batzegades, enmig d’una combinació de rialles i desassossec.  Encert de l’obra i encert de l’espai. I encert d’uns actors que actuaven amb la màxima naturalitat, lluny de les cantarelles estrafetes que moltes vegades es troben al teatre. Llàstima que problemes amb els vols de la companyia van obligar a suspendre algunes de les funcions.

"Que te vaya bonito" es va escenificar al pati de Casa Canals (foto: Anna Plaza)
“Que te vaya bonito” es va escenificar al pati de Casa Canals (foto: Anna Plaza)

I per cloure el FITT Que te vaya bonito, un altre drama-comèdia familiar, en què el públic érem els convidats de pedra en una festa de comiat. L’escenari, a l’aire lliure, al pati de la Casa Canals. L’ambient de revetlla, amb ponx de fruita, banderoles i llumetes incloses. I enmig de tot plegat tres germans que acaben ben beguts i traient tots els draps bruts imaginables. Una història commovedora i divertida, en la qual, qui més qui menys, es podia sentir identificat. I és que de petites misèries, rancúnies, frustracions i gelosies n’hi ha en totes les famílies.

Temps de balanç

La segona edició del FITT ja s’ha fos. Han estat cinc dies intensos de teatre, en què s’ha assolit el 92% d’ocupació i s’ha hagut de programar alguna funció addicional per donar resposta a la demanda. Esperem que d’aquí dos anys arribi la tercera edició i que es pugui mantenir el llistó de qualitat. Són petites perles que no ens podem deixar perdre i més si Tarragona vol presumir de capitalitat cultural. A Girona, amb el Temporada Alta, ho han fet molt bé. No perdem pistonada.

Nàstic: de la promesa al compromís

0
La campanya del Nàstic per a la nova temporada convida tothom a participar-hi activament (foto: Gimnàstic de Tarragona)
La campanya del Nàstic per a la nova temporada convida tothom a participar-hi activament (foto: Gimnàstic de Tarragona)

De la promesa del “Tornarem…” al compromís de l’“I si ho fem junts…” (sense interrogant). El Nàstic passa del prometre de la temporada passada al comprometre’s aquest any amb tota l’afició per assolir l’objectiu de l’ascens.

La idea original és del periodista Xavi Ribera, cap de premsa del club, i la desenvolupa el tarragoní Maurici Segu, de l’empresa Innovarout, en un vídeo de 118 segons. Un vídeo amb imatges de Tarragona, la veu de Montse Llussà (Versió RAC 1) i la música de la banda local LeCirke.

http://www.youtube.com/watch?v=HptUyBQDNZY&feature=c4-overview&list=UUSzKkGlONLJ_YwiWmF9zLzg

Aprofitant l’1 de juliol, primer dia de la campanya de renovació de carnets, el Nàstic presenta el vídeo en societat, davant de prop de 200 persones al jardí del Metropol. Una iniciativa innovadora –i encertada- que reuneix socis, directius, tècnics i espònsors.

Abans dels parlaments i de la projecció, hi ha temps per assaborir l’aperitiu de Fleca Flaqué i el cava Adernats, de la vinícola de Nulles, l’oficial del club. Repartits per les taules, els membres del consell d’administració -Jordi Virgili, Ricardo Pacheco, Joan Potau- i el cos tècnic encapçalat per Santi Castillejo enraonen amb els aficionats.

Les claus de president i entrenador

Ambient distès i de relatiu optimisme de cara a la nova temporada. La continuïtat de Josep M. Andreu a la presidència i el retorn de “Castigol” al club, ara a la banqueta, ajuden a crear una sensació de tranquil·litat en l’entorn grana.

Socis històrics com Lluís Teruel, Juli Esporrin i Patxi Galea s’interessen pels fitxatges dels últimes dies xerrant amb Castillejo i el director esportiu, Emilio Viqueira, mentre a l’altra banda del jardí se situa la cara política més rellevant de l’acte: el senador Josep Maldonado.

A l’hora dels parlaments, Andreu insisteix en la necessitat de sumar entre tots perquè el moment és difícil i complicat. S’han baixat els preus dels abonaments i s’ha ideat una promoció 2×1 perquè els socis que renovin portin amb ells un altre nou soci de franc. El president ensenya als assistents el nou carnet, que incorpora la lletra de l’himne del Nàstic, a partir d’una idea de Domin García, de Rambla Digital.

I el creador del vídeo, Maurici Segu –fill de Ramon Segu Chinchilla– presenta la seva obra “sorgida del cor i a partir de molts records granes, com aquelles locucions radiofòniques d’Enric Pujol”.

El cel es va enfosquint. Foto de família amb el president, els autors de la campanya i els patrocinadors (inclòs l’ajuntament). Darrera de l’escenari, algú ja és a punt de prèmer el “play”. S’encén la pantalla gegant, primeres imatges… i de banda sonora s’escolta una cançó deliciosa titulada “Tunnel”. Tota una metàfora del lloc on ens trobem i del qual volem sortir.

Els rics tanquen la porta de Kal Pobre

0
Imatge d'una de les habitacions de l'interior de la casa.
Fotografia d’una de les habitacions de l’interior de la casa (Laura B.).

Si passeu una tarda per davant de Kal Pobre, al carrer dels Descalços, us trobareu la porta oberta. Aquest fet tan simple representa una metàfora brillant d’allò que simbolitza actualment la casa. D’ençà que un grup de joves va decidir ocupar-la i rehabilitar-la el febrer de 2009, l’antiga Casa Bertran s’ha convertit en un espai al servei de tots els ciutadans.

Cartell del taller de dibuix que s'imparteix a Ka'l Pobre els dijous.
Cartell del taller de dibuix que s’imparteix a Kal Pobre els dijous.

Ens sorprèn la quantitat i varietat d’activitats que hi organitzen: jam sessions, cursos de llengües estrangeres i exposicions, entre d’altres. També duen a terme tallers de dibuix, capoeira i ioga. A més, les activitats són de preu lliure, i a partir de totes les donacions voluntàries que es fan, ells autogestionen la casa.

Tenint en compte la difícil conjuntura que estem vivint, també solen acollir a gent que s’ha quedat sense feina i que sobreviu com pot pels carrers. “Disposem d’una habitació per a què persones necessitades s’hi puguin quedar uns dies o una setmana”, ens explica Ruben, que ha viscut a Kal Pobre durant els quatre anys d’ocupació. Actualment a la casa hi conviuen set persones, que a partir del 29 de juliol hauran de buscar-se la vida en un altre indret.

Acord verbal, judici i desallotjament

Fins fa relativament poc temps els okupes disposaven d’un acord verbal amb els propietaris, però com que darrerament la família havia deixat de pagar les quotes pertinents, el banc els embargà la casa i inicià el contenciós judicial per desallotjar les persones que ara hi viuen.

De la “família noble” al capitalisme especulatiu 

L'escut de la família es pot contemplar al vestíbul de la casa. Duu una inscripció llatina que diu "Vaig parlar del teu testimoni als reis", en clara al·lusió a la professió de magistrat. També s'hi poden reconèixer "el oso y el madroño", de l'escut de Madrid.
L’escut de la família Bertran duu, entre d’altres, una inscripció llatina que diu “Vaig parlar del teu testimoni als reis”, en al·lusió a la professió de magistrat.

Sense pietat. El peix gran es menja el petit, i la història, cíclica, es repeteix. En Ruben ens argumenta el perquè antigament la gent anomenava la Casa Bertran com a Ca’l Pobre. Segons en Ruben, durant la Guerra Civil (1936-1939), els propietaris, una família rica de magistrats provinents de Madrid, es van exiliar, i aleshores els criats s’hi quedaren vivint. Els servents sempre oferien menjar a la gent que estava passant fam. Durant la postguerra, però, els Bertran tornaren, i la solidaritat veïnal es va acabar ràpid.

Ara els rics tornen a tancar la porta de l’antiga Casa Bertran. El final és igualment trist, però en aquests temps de capitalisme financer especulatiu les formes han canviat. Ara ja no és la família noble qui els rebutja, sinó que és una entitat bancària la que aconsegueix que els desallotgin, després de guanyar un judici que en Ruben qualifica com “una estafa”, ja que considera que “s’ha portat el cas per la via de precarietat i no d’ocupació d’immobles, i per tant no s’ha tingut en compte la tasca social que desenvolupem”.

Superar prejudicis

Visitar Kal Pobre permet trencar amb alguns estigmes, superar prejudicis. És una experiència molt recomanable. “Si algú vol conèixer-nos que vingui i participi”, diu en Javi, amb contundència. S’intueix que els molesta la crítica fàcil, lligada sovint a una determinada visió estereotipada del moviment okupa. Per acabar amb els  típics i tòpics, i a tall d’anècdota, ells tenen la casa impecable i han prohibit fumar-hi dintre.

Malgrat que alguns intentin etiquetar-los i criminalitzar-los, la tasca d’aquesta gent ha estat lloable. Ells convertiren un autèntic cau de brutícia en un espai obert a la comunitat. “Quan vam arribar hi havia rates i el terra ple de cagades de colom”, ens detalla Ruben. Ara, en canvi, si algú hi entra podrà gaudir d’un jardí bellíssim, molt ben cuidat, i d’una casa néta i polida. Tot i que si torna a quedar abandonada durant un temps, com sembla que succeirà, la feina feta durant aquests anys s’esvairà.

Fotografia del pati de la casa.
Imatge del jardí de la casa.

Bankia: legitimitat i petxina tancada

La casa, que segons Ruben i Javi, està valorada en 3.600.000 d’euros passarà a ser propietat de Bankia, una entitat que fou rescatada amb els diners de tots. Sí, el banc on anaven a parar tots els barons del Partit Popular i en el qual es van haver d’injectar més de 22.000 milions d’euros per una nefasta gestió privada.

El vestíbul de la casa.
El vestíbul.

Intento contrastar la xifra que m’ofereixen els dos joves, però després de diverses trucades m’acabo resignant. Em passen d’un lloc a l’altre, em maregen com una baldufa. A part del valor econòmic, m’interessa saber si tenen pensat desenvolupar-hi algun projecte o tan sols especular amb l’edifici. Ja et trucarem, em diuen des de l’oficina de Bankia a Tarragona, així que aprofito l’avinentesa per guardonar-los amb la meva personal petxina tancada, per la seva transparència.

L’edifici els anirà de meravella per sanejar una ínfima part dels seu forat financer. Continuem socialitzant pèrdues mentre impresentables com Rodrigo Rato, Miguel Blesa o José Ignacio Gorigolzarri somriuen, impunes. Superem el discurs merament legalista i preguntem-nos quina legitimitat tenen ells per desallotjar un grup de persones que contribueixen culturalment i socialment a l’activació de la nostra ciutat.

A partir del 29 de juliol, quan passegeu pel carrer dels Descalços, ja no us trobareu la porta de l’antiga Casa Bertran oberta. A l’interior, els mobles vells s’ompliran de pols i el jardí meravellós es morirà de fàstic. L’especulació i la cobdícia financera han guanyat la partida de Kal Pobre.

Els Casals del Mediterrani i els valors en l’esport

0
Nens d'un dels Casals del Mediterrani jugant a futbol durant l'estona d'esbarjo.
Nens d’un dels Casals del Mediterrani jugant a futbol durant l’estona d’esbarjo.

Vacances escolars. L’espai temporal que tan anhelen els més menuts i que tants maldecaps pot arribar a provocar als seus pares. Què fer amb els teus fills, la pregunta maleïda. Una possible solució: apuntar-los a un casal d’estiu. A Tarragona prop de 500 nens, d’entre 3 i 12 anys, des del 25 de juny fins al 26 de juliol, gaudeixen d’aquesta opció d’aprendre i esbargir-se. Els joves estan repartits en vuit casals vinculats a les escoles públiques de Camp Clar, Bonavista, Torreforta, La Floresta, Sant Salvador, el Serrallo, Pau Delclòs i Sant Pere i Sant Pau. Els nens s’hi estan de 9h a 13h. El preu de l’activitat ha costat a les famílies 25€ per setmana, tot i que molts dels participants han estat becats per Serveis Socials.

Els nens pinten una pancarta del Casal del Mediterrani.
Els més menuts pinten una pancarta del Casal del Mediterrani.

Els Casals i els Jocs del Mediterrani

Casals del Mediterrani. Diuen que el nom fa la cosa. És relativament senzill, doncs, intuir que les activitats que s’hi duen a terme, giren al voltant, fonamentalment, dels Jocs del Mediterrani de 2017 —no entrarem en el debat si s’escau o no que la ciutat assumeixi aquesta responsabilitat—. Donar a conèixer l’efemèride entre els més petits és un dels objectius que es proposen, però també intenten “fomentar l’esport en equip i que els nens coneguin esports que aquí són minoritaris”, segons Xavi Zaragoza, responsable de comunicació de la Fundació Casal l’Amic, una de les organitzacions que desenvolupa el projecte. En aquest sentit, durant aquests dies, entre d’altres, tindran l’oportunitat de conèixer i practicar el rugbi.

Una nit plegats, platja i festes de barri

Manualitats, gimcames, jocs, exposicions… les cinc setmanes de Casal estan repletes d’activitats. Una de les que ens crida més l’atenció és La Nit al Casal, que Zaragoza defineix com “un non-stop”, ja que els nens arriben a les sis de la tarda i es queden a dormir a l’escola, per continuar desenvolupant activitats durant el matí següent. Entre d’altres, també destaca que els casals aprofitin les festes dels seus respectius barris per visitar-les, i que un cop per setmana se’n duguin els nens a la platja, bé sigui caminant o per mitjà del transport públic.

Els nens el primer dia van elaborar unes normes de convivència.
El primer dia els participants van elaborar unes normes de convivència.

Compromís social en perill d’extinció 

Casal l’Amic i la Fundació En Xarxa, col·lectius sense afany de lucre i amb un marcat compromís social, assumeixen la gestió dels Casals. Xavi Zaragoza, ens explica que, des de Casal l’Amic, humilment, intenten “fer un món millor”. L’entitat, nascuda el 1983 a Camp Clar, desenvolupa accions socials i educatives amb infància, adolescència i joventut, destinades a la prevenció de situacions de risc social, especialment als Barris de Ponent. Pel que fa a En Xarxa, es tracta d’una entitat privada que va néixer el 2004 a la ciutat, i també treballa en el camp dels serveis educatius, formatius i de lleure.

El Casal l’Amic, malgrat la incessant tasca que porta 30 anys desenvolupant, podria tancar a finals de setembre, per problemes econòmics. Tanmateix, els professionals que hi treballen  no es volen donar per vençuts, i estan dialogant amb les administracions públiques per trobar alternatives a la desaparició. A més, també han engegat una campanya mediàtica i social per fer difusió d’aquesta difícil situació, amb un manifest que ja ha rebut el suport de 650 adherits.

Acte de cloenda al Parc de la Ciutat

El dia 26 de juliol se celebrarà l’acte de cloenda dels Casals del Mediterrani, al Parc de la Ciutat, amb nens, monitors, i tothom qui ho vulgui. Esperem que aquest final representi tan sols un punt i seguit i que l’any vinent els dos col·lectius, malgrat les dificultats econòmiques enormes que puguin patir, com en el cas concret de la Fundació Casal l’Amic, continuin contribuint en projectes d’aquest tipus a la nostra ciutat. La seva feina és més necessària que mai, per fomentar uns determinats valors en les pràctiques esportives, però també per fer-ho en unes societats trastornades per la competitivitat malaltissa i el progrés econòmic a qualsevol preu.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

Tossudament normals

0

El FET a TARRAGONA publica el testimoni d’un dels tarragonins que aquest dissabte va anar al Concert per la Llibertat, al Camp Nou. L’article de Xavier Gonzàlez Perarnau ens detalla les impressions i els sentiments viscuts al llarg d’una singular jornada política, cultural, festiva i reivindicativa.

El moment més emotiu i espectacular del Concert per la Llibertat: el mosaic "Freedom Catalonia 2014" (foto: cedida)
El moment més emotiu i espectacular del Concert per la Llibertat: el mosaic “Freedom Catalonia 2014” (foto: cedida)

Només pujar a l’autobús ja s’endevina que la jornada serà intensa. Una munió de gent s’organitza ordenadament a la Rambla Lluís Companys de Tarragona seguint les instruccions dels esforçats col·laboradors de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Tot llest i segons l’horari previst, cap a Barcelona que hi falta gent.

Abans de les sis ja trepitgem la capital, per sort som molt a prop de l’estadi. Milers de persones carreguen bosses i motxilles amb les provisions necessàries per subsistir unes quantes hores al Camp Nou, paro l’orella i em desborda la diversitat d’accents catalans i també castellans que escolto al meu voltant, els rètols dels autobusos em transporten a l’origen de tota aquesta gernació serenament entusiasmada, Solsona, Balaguer, Sabadell, Girona, Montblanc, Tortosa…

Entrem a l’estadi i ens acomodem. Anem mirant els nostres companys de cadires properes, majoritàriament famílies, també molta gent gran a la que li costa habituar-se a un esdeveniment com aquest. Per fi arrenca el concert, des de bon principi el so i el ritme a l’escenari no acaben de ser els desitjables, el públic no es queixa i al cap de mitja hora tenim clar que avui arribarem tard, molt tard a casa: no passa res!

"2014: Nosaltres decidim". El lema que acompanya fins i tot les cerveses del Concert per a la Llibertat (foto: Xavi González)
“2014: Nosaltres decidim”. El lema que acompanya fins i tot les cerveses del Concert per a la Llibertat (foto: Xavi González)

L’estol magnífic d’artistes desferma entusiasmes i sorpreses, gent que se les sap totes i gent que mira el programa i pregunta al veí a cada moment. Els grans triomfadors de la primera part son sense dubte Pep Sala i Dyango, Fermín Muguruza, Peret, Paco Ibáñez i el gran Francesc Ribera Titot.

Mitja part intensa amb el parlament de la Muriel Casals i el moment culminant de la nit amb el gran mosaic amb el missatge Freedom Catalonia 2014 que pretén fer-nos més visibles al món. Sonen gralles i els Castellers de Vilafranca enlairen un imponent tres de nou amb folre, al bell mig de la gespa de l’estadi.

L’adrenalina puja de to amb l’inici de la segona part del concert. El so es transforma i esdevé amable i contundent, les melodies domèstiques del mestre Llach es van precipitant. L’emoció va guanyant terreny per moments, Cris Juanico, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Miquel Gil i Franca Massu van teixint versions magnífiques del mestre.

Ningú es mou del seu lloc, les provisions i begudes ja fa estona que s’han exhaurit, molts nens dormen sobre els genolls familiars, però no passa res: Tothom espera que arribi el final amb el cant col·lectiu de la cançó Tossudament Alçats , darrer esforç on el públic supera amb escreix a l’escena, visiblement cansada després de sis hores de concert.

S’encenen els llums de sala a l’estadi i descobreixo les mateixes cares, convençudes, entusiastes i tranquil·les amb les que he conviscut més de sis hores. Crec que tothom té clar que no hi ha marxa enrera, que tossudament normals esperaran que políticament i aqui correspongui sàpiga estar a l’alçada, a l’alçada de la normalitat del país.

 

   

Tarragona, entre el 1811 i el 2014

El monument als herois del setge de Tarragona del 1811 (foto: cedida)
El monument als herois del setge de Tarragona del 1811 (foto: cedida)

Hi ha instants en la vida quotidiana de Tarragona que resulten fascinants. Una tarda de divendres de començaments d’estiu a la Rambla –plena, com els grans dies festius- et proporciona imatges insòlites i peculiars.

Un grup de joves camina per la calçada de baixada en direcció Font del Centenari amb una pancarta on es llegeix “Per un país lliure de transfòbia i homofòbia”. Els acompanyen una batucada festiva i un centenar de persones que coregen consignes contra la Conferència Episcopal Espanyola i altres estaments “retrògrads”. Celebren el dia de l’Alliberament Sexual.

Trobada inesperada

A l’alçada dels Despullats, la marxa es troba amb les autoritats que esperen l’inici de l’acte institucional als herois de 1811. Regidors com Jou Acero (PP) i Fede Adan (CiU) es miren de reüll el pas dels manifestants, entre els quals hi ha el candidat d’ERC, Pau Ricomà.

L’escena, curiosa, es produeix en el marc d’una Rambla envaïda pacíficament per tarragonins i turistes. Milers de persones gaudeixen de l’inici del cap de setmana fent compres, assaborint un gelat o simplement anant a tocar ferro.

Els de la manifestació acabaran el recorregut al parc de Saavedra amb la lectura d’un manifest i una actuació singular de Dames i Vells. Els que han anat als Despullats es queden per participar en l’acte oficial que recorda el setge de Tarragona de fa 202 anys.

Ofrena floral, música de la Banda, parlaments i una àmplia representació d’entitats ciutadanes, la “Tarragona de tota la vida”. Recorregut fins a les escales del pla de la Seu i encesa d’espelmes per recordar els que van patir el setge. Tot plegat, gràcies a l’impuls de Tarragona 1800, un projecte cultural que vol donar a conèixer com era la ciutat i com vivien els tarragonins en aquella època.

Imatge del Metropol abans de l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana (foto: Tarragona diari)
Imatge del Metropol abans de l’acte de l’Assemblea Nacional Catalana (foto: Tarragona diari)

Una altra escena curiosa. Espelmes a la plaça de les Cols i, a la mateixa hora, espelmes al Metropol: l’Assemblea Nacional Catalana regala les espelmes de la flama encesa fa una setmana a la Rambla. Al teatre organitzen un acte que culmina la campanya de recollida de signatures (unes 10.000) per demanar que Tarragona s’adhereixi a l’Associació de Municipis per la Independència. Acte només 24 hores abans del Concert per la Llibertat al Camp del Barça.

Andalús “indepe”

Més enllà de les actuacions i dels discursos –per a ja convençuts-, observo l’ampli grup de voluntaris de l’ANC. De cop, una altra sorpresa: amb armilla groga, em trobo amb Cristóbal Cuesta, un històric dirigent del moviment veïnal de Tarragona. Va ser durant 22 anys president de l’Associació de Veïns de Sant Pere i Sant Pau, i va també liderar el club de futbol del barri durant unes quantes temporades. Ara viu a Els Pallaresos.

Cuesta és fill de Màlaga i independentista. Confia en que el 2014 se celebrarà la consulta, però diu que si no és possible, el Parlament hauria d’aprovar una declaració unilateral, amb la majoria sobiranista actual.

Ell representa una franja de població nascuda en diferents zones d’Espanya que participen de les aspiracions de l’Assemblea. Com la dona de mitjana edat que aten la taula “estelada” amb articles de marxandatge de tota mena i que parla majoritàriament en castellà.

Mentre la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, espera el seu torn per tancar l’acte del Metropol, agafo una de les espelmes de la flama independentista –vermella- i surto camí de les escales de la Catedral. M’hi esperen espelmes blanques. Espelmes, totes, d’una Tarragona que es mou entre el 1811 i el 2014.

El Serrallo més literari

0
Els assistents realitzant una de les lectures al Pantalà de Fusta.
Els assistents a la ruta literària realitzant una de les lectures al Pantalà de Fusta.

El barri del Serrallo s’impregna de lletres. Josep Pin i Soler, Josep Pla, Olga Xirinacs i Josep Maria Sabaté són tan sols quatre dels tretze autors que se citen durant el recorregut, que dura prop d’una hora i mitja, i en el qual es fusionen assaig, narrativa i poesia. Quinze lectures que fan referència al barri marítim de la ciutat i a les tradicions marineres, entre d’altres.

Un viatge al passat del Serrallo

La literatura ens permet gaudir d’experiències úniques. A través de l’escriptura, i en el cas concret que ens pertoca, de la lectura, els humans podem arribar fins a horitzons que el progrés tècnic i científic no ha trepitjat. I, en aquest sentit, la ruta literària ens ofereix la possibilitat d’emprendre un viatge al passat del barri marítim de la ciutat.

El restaurant Buenos Aires, els orígens del Pont de la Petxina i l’antic emplaçament del Club Nàutic són alguns dels llocs en què ens aturem. Em sorprèn especialment la informació que ens ofereix Esteve Masalles, responsable de la secció local de la Biblioteca Pública, sobre el Reial Club Nàutic de Tarragona, que fou fundat l’any 1878, i que l’anomenaven “el club dels xiflats”, perquè molta gent no entenia com hi havia persones que “en hores de lleure se n’anaven a remar”. També s’hi esmenten tradicions perdudes com la subhasta cantada, a la Llotja de Pescadors, i oficis artesans com el del mestre d’aixa, la persona que s’encarrega de construir i reparar embarcacions.

L’eufòria econòmica i l’aiguat de Sant Lluc

Malgrat que els emplaçaments es converteixen en els personatges protagonistes de la ruta, també hi destaquen, especialment, dues dates: 1918 i 1930. La primera, perquè fou un moment, segons Masalles, d’autèntica “eufòria econòmica” per a l’Estat espanyol, que s’havia mantingut neutral durant la Gran Guerra (1914-1918), i per tant, estava immers en un moment de creixement. De fet, al Serrallo, aquell any,  es va inaugurar el segon edifici de què va disposar el Nàutic com a seu  social, es va ampliar el Pont de la Petxina, i va néixer la mítica i ja desapareguda empresa Astilleros Tarragona.

I la segona data, 1930, perquè fou quan es va produir l’aiguat de Sant Lluc, la gran riuada del Francolí que va devastar carrers i edificis del Serrallo i de la Part Baixa de la ciutat, com l’edifici del Nàutic que precisament esmentàvem.

Imatge de l'antiga seu social del Club Nàutic, destrossada per la riuada de l'Aiguat de Sant Lluc, l'any 1930. (FONT: Arxiu Històric de Tarragona).
Fotografia de l’antiga seu social del Club Nàutic, destrossada per la riuada de l’Aiguat de Sant Lluc, l’octubre de l’any 1930. (FONT: Arxiu Històric de Tarragona).

El valor afegit pels propis serrallencs

Durant la ruta, que comença al Museu del Port i finalitza al costat de la Puda, ens acompanyen dues persones que han nascut i crescut al Serrallo, que en són història viva. Es tracta de Josep Tules “Pitu Mosquits i Carme Pedrol, que ens expliquen anècdotes que són autèntics tresors, que representen el valor afegit de la ruta.

Pedrol, davant del Monument a la Família Pescadora, ens comenta que l’escultura fou esculpida pel mateix artista que va fer els gegants del barri, l’escultor montblanquí Josep Agustí i Feliu; i en “Pitu” ens narra la travessia que ja fa molts anys que alguns serrallencs duen a terme, caminant, fins a Sant Magí de la Brufaganya.

Esteve Masalles explicant la història del Pont de la Petxina. Al darrere, es pot observar la fira de les festes de Sant Pere.
Esteve Masalles explicant la història del Pont de la Petxina. Al darrere, es pot observar la fira de les festes de Sant Pere.

El soroll de la Fira i les bones sinèrgies

L’acte, que compta amb l’assistència de més de trenta persones, està organitzat per la Biblioteca Pública i el Museu del Port de Tarragona. Com que la ruta ha estat un èxit de convocatòria, repetiran l’experiència una segona vegada, el proper 6 de setembre. Això sí, de ben segur que serà una vesprada més màgica, ja que el fet que en aquesta ocasió s’hagi fet coincidir amb les festes de Sant Pere ha provocat que en alguns dels indrets molt concrets la lectura de textos s’hagi barrejat amb la música de la fira i d’activitats com els playbacks.

Però aquesta no és la única activitat en què ambdues institucions sumen sinèrgies. El proper 12 de juliol celebren, conjuntament, La Nit del Far de la Banya, una vetllada que combina música i poesia, i en què podrem tornar a gaudir dels plaers de la literatura ben a la vora del mar.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

Un tomb per Mersin amb Ramon Cuadrat

0

El FET a TARRAGONA ha demanat al director general dels Jocs Mediterranis de 2017, Ramon Cuadrat, un article amb les seves impressions personals del que està vivint aquests dies a Mersin.  Més enllà de la feina que la delegació tarragonina desenvolupa a Turquia, Cuadrat ens explica aquí les seves peripècies en el tema del transport per desplaçar-se a les diferents instal·lacions i seus dels Jocs:

Ramon Cuadrat, director general de Tarragona 2017, lidera la delegació tècnica de tres persones que viu "in situ" els Jocs Mediterranis de Mersin (foto: Tarragona 2017)
Ramon Cuadrat, director general de Tarragona 2017, lidera la delegació tècnica de tres persones que viu “in situ” els Jocs Mediterranis de Mersin (foto: Tarragona 2017)

Fa dos anys vaig poder ser un dels afortunats de presenciar l’elecció de Tarragona com a ciutat organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017. Aquella vegada vaig ser a Mersin dos dies i mig, on no vaig poder visitar res de la ciutat i únicament vaig fer un breu tomb de deu minuts des de l’hotel. Ara, dos anys i mig després, i amb onze dies consecutius coneixent en directe els Jocs de la ciutat turca, no puc dir el mateix.

La benvinguda va ser espectacular: voluntaris uniformats, amables, simpàtics i molt col·laboradors. De fet, he de dir que aquesta ha estat la tònica des del primer dia en qualsevol de les instal·lacions que hem visitat i en totes les reunions que hem assistit, que no han estat poques. Sens dubte hem d’agrair el tracte de tota l’organització ja que està fent molt fàcil la nostra estada.

Buscant un mitjà de transport

A banda d’això, m’agradaria explicar la nostra simpàtica experiència amb el transport d’aquesta caòtica i particular ciutat.

En aquests onze dies portem més de 2.000 km recorreguts en cotxe, gran part d’ells repartits en els desplaçaments a las seus que estan situades fora la ciutat, com les d’Adana, Tarsus, Kiskalesi i Erdemli. A més, si això ho traduïm en temps, estem parlant que hem invertit ben bé més de 40 hores “viatjant” pels Jocs, i que per cada 100 km hem necessitat unes dues hores.

Ramon Cuadrat, a l'esquerra, s'interessa pel tema de les acreditacions als Jocs de Mersins (foto: Tarragona 2017)
Ramon Cuadrat, a l’esquerra, s’interessa pel tema de les acreditacions als Jocs de Mersins (foto: Tarragona 2017)

Els primers dies ens desplaçàvem amb el transport lliure de l’organització. A primera vista semblava una bona opció ja que en els punts d’atenció al transport podies demanar un cotxe amb fins a tres hores d’antelació. La sorpresa, però, va ser que aquests conductors o no es presentaven, o feien tard, o simplement no coneixien les instal·lacions. Fins i tot, quan semblava que havíem encertat amb un bon conductor, aquest acabava desapareixent per art de màgia entre desplaçament i desplaçament.

Ens vam alegrar molt quan vam descobrir els horaris de les línies d’autobús dels Jocs. Vam optar per aquesta segona opció amb optimisme, però de seguida vam veure que no era massa millor que l’anterior: aquells busos que et portaven a una instal·lació, a vegades no existien quan volies fer el trajecte invers! Això ens va passar en el trajecte des de la Vila Mediterrània fins a la seu de gimnàstica rítmica.

La solució definitiva?

Finalment, la nostra tercera opció de transport per Mersin va ser un cotxe amb conductor: l’Argun, un noi jove molt simpàtic però que no coneixia ni una paraula d’anglès. Aquest cotxe ens el va proporcionar la responsable de Relacions Internacionals del CIJM, Nihan Kaçman, casada amb un espanyol i que des del primer dia ens ha ajudat moltíssim. Per poder viatjar els quatre membres de la delegació tarragonina tots junts al cotxe, vam renunciar a la traductora de turc… tot una odissea.

Tot i això, veiem que el cotxe disposa de navegador GPS, el que ens fa pensar que a partir de llavors tot aniria millor. Però no. El conductor no coneixia els trajectes interns ni externs des Jocs i el GPS no reconeixia els noms de les instal·lacions. Amb la qual cosa, nosaltres, quatre tarragonins, vam acabar fent-nos de guies improvisats per Mersin, intentant recordar els trajectes que ja havíem fet en dies anteriors.

Aspecte del pavelló on es va jugar la final de bàsquet dels Jocs de Mersin (foto: Tarragona 2017)
Aspecte del pavelló on es va jugar la final de bàsquet dels Jocs de Mersin (foto: Tarragona 2017)

Avui hem canviat de conductor. Segons sembla, l’Argun ha dit que durant el dia anem a massa llocs i durant massa estona (normalment sortim de l’hotel a les 8 i arribem a les 22h). El nou conductor es diu Cadir. Tampoc parla anglès ni li funciona el GPS, però almenys sembla que té una mica més d’orientació… ja veurem.

Prenent nota

Conclusió: no tot és disposar dels serveis necessaris (cotxes, autobusos, guies, conductors…) sinó que una  formació prèvia és fonamental, i en prenem bona nota. He de dir també que, tot i aquestes dificultats organitzatives, la predisposició, actitud i tracte dels turcs envers tots els qui som als Jocs aquests dies és absolutament brillant i envejable.

A Tarragona tindrem molt més temps per treballar -Mersin només han tingut dos anys-, i a més, ara per ara les nostres seus estan molt menys disperses que les seves (25 km de distància com a màxim, excepte l’hípica i el piragüisme). A més, crearem un pla de formació molt potent perquè la gent que ens visiti pugui gaudir i aprofitar al màxim la nostra ciutat i província.

Els nostres dies a Mersin ja s’acaben i tenim a l’horitzó la cerimònia de clausura de diumenge, on la ciutat turca ens passarà el relleu. L’alcalde de Tarragona rebrà la bandera, i simbòlicament tornarà a començar el compte enrere d’aquesta magnífica oportunitat que tenim per endavant.

Una abraçada a tots i Mersin’den selamlar!

 PD: Si algú vol viatjar a Mersin els hi podem oferir uns molt bons guies tarragonins.

L’entusiasme teatral del FITT

0
Imatge promocional de "Los ojos", obra que inaugurava dimecres la segona edició del FITT
Imatge promocional de “Los ojos”, obra que inaugurava dimecres la segona edició del FITT

“Los ojos”, una història de personatges desarrelats, que malden per trobar el seu lloc al món i per sentir-se estimats. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona s’iniciava aquest dimecres amb aquesta obra de l’argentí Pablo Messiez. Durant prop d’una hora i mitja el públic que omplia el Metropol es va debatre entre l’emoció més profunda i desassossegant i les riallades espurnejants.

La intensitat escènica de Fernanda Orzi i uns diàlegs intensos, enginyosos i, en alguns moments despietats, són els puntals que sustenten aquesta obra, produïda i estrenada fa dos anys al Teatro Fernán Gómez de Madrid. És la quarta que escriu i dirigeix Pablo Messiez, després que decidís deixar la interpretació per explicar les seves pròpies històries des de darrera les bambolines.

“Los ojos” s’inspira en la novel·la “Marianela” de Benito Pérez Galdós. Relata la història de Pablo (Oscar Velado) un noi cec, enamorat de Nela (Marianela Pensado), una jove inexperta, lletja i desarrelada que s’aferra a aquella relació com a un clau roent. La mare de Nela (brillant Fernanda Orazi) i l’oftalmòloga que promet curar a Pablo (Violeta Pérez) completen un mosaic de personatges perduts, que s’estiren l’un a l’altre en busca de l’afecte i l’esperança que els permeti seguir endavant.

Amor incondicional pel teatre

El director del FITT, Joan Negrié, va veure l’obra durant la seva recent estada a l’Argentina. I se’n va enamorar. De fet, la passió pel teatre és el que ha guiat des d’un principi la gent de la Sala Trono que, enfrontant-se a tota mena de  dificultats, ha aconseguit tirar endavant la segona edició d’aquest festival.

La clau resideix en el seu entusiasme i en la confiança cega en les propostes que presenten. Si a ells els han enganxat, sens dubte també enganxaran al públic.

De fet, ara fa dos anys ja van aconseguir encomanar aquest entusiasme amb propostes engrescadores i arriscades com “Dignità Autònoma de Prostituzione”, que va transformar tots els racons del Conservatori de Música en un desbordant bordell teatral. O el Teatro de los Sentidos de Colòmbia, que va recrear tot un univers de sensacions a flor de pell en la penombra íntima i fresca de les Voltes del Circ. Dos anys després, encara recordo aquests dos espectacles com les experiències teatrals més intenses de la meva vida.

I segurament no sóc l’única. D’aquí la bona resposta que està obtenint la segona edició del festival. Una norantena de persones hi han fet aportacions econòmiques a través de Verkami, per tal que pogués tirar endavant. La curiositat per descobrir nous móns teatrals està movent al públic. I la confiança cega en el criteri de la gent de la Trono l’està guiant.

 DSC_1713Festa al pati del Metropol

Encara commoguts pel monòleg final de Fernanda Orazi, el públic de “Los ojos” vam anar sortint al pati del Metropol, on ens esperava un aperitiu i la música desenfadada del grup Sifora Kemfai Elfoll.

Amb una copa de cava a les mans, qui més qui menys comentava què els havia semblat l’obra. La majoria de comentaris, elogiosos. Potser l’argument no era gaire lluït, i el final un tant precipitat. Però la intensitat dels diàlegs, l’humor argentí i la força de les interpretacions, justificaven tot el muntatge.

De polítics n’hi havia. Però pocs. La regidora de Cultura i Festes, Carme Crespo, i el director territorial de Cultura, Jordi Agràs. I no calia més. Al cap i a la fi, el FITT ha sorgit de la societat civil, de la voluntat entusiasta d’una gent que s’estima el què fa, el teatre, i lluita per poder-ho compartir amb tothom.

 Ovació al Conservatori

I aquest dijous, la segona jornada del FITT ens deixava un espectacle magnífic, una petita joia amb una visió irreverent dels contes de tota la vida. “Cuentos Cruentos” és una comèdia musical amb uns personatges molt especials: els tres porquets, la Ventafocs, els set nans, Alícia al País de les Meravelles… en situacions contemporànies, de la vida actual. Molt divertida i molt ben interpretada per la suma d’un quartet de músics (V.O. Quartet) i tres actors i cantants (Teatro Calánime). El pati de la Casa Montoliu va ser un escenari ideal per a un muntatge que es va endur una llarguíssima ovació del públic.