Fa divuit anys, amb Joan Miquel Nadal a l’alcaldia, l’ajuntament de Tarragona anunciava el projecte de creació d’un Centre d’Estudis del Mar al fortí Sant Jordi. La idea la presentava el tinent d’alcalde responsable de l’àrea de Medi Ambient en aquell moment, Agustí Mallol.
El projecte preveia quatre plantes soterrades al fortí per crear un centre d’interpretació del fons marí. L’objectiu era, deien els promotors, fer-hi un espai d’educació mediambiental i de foment de la recerca a l’àmbit universitari, i convertir-lo en “un referent europeu”.
fa 18 anys, s’anunciava un centre d’estudis del mar al fortí
D’aquella idea, no en va sortir res. I ben aviat es va desar en un calaix. Va ser un projecte sense recorregut. Un dels molts que han nascut a Tarragona les darreres dècades. I que es van oblidar ben aviat.
El Centre d’Estudis del Mar m’ha vingut a la memòria aquesta setmana quan s’ha presentat el projecte d’arranjament del fortí Sant Jordi. Amb només 250.000 euros, la ciutat recuperarà en uns mesos com a mirador i espai cultural aquest baluard defensiu construït pels anglesos en el context de la Guerra de Successió.
el projecte actual recupera el baluard com a mirador i espai cultural
Es tracta d’una actuació bàsica, força senzilla, que contempla l’adequació de l’accés exterior amb la rampa i el pont; el pati d’armes i el pas de ronda, a més de millorar la vegetació dins del recinte i a l’entorn, l’enjardinament, i la col·locació d’un aparca-bicis.
També es preveu facilitar la instal·lació d’un escenari desmuntable perquè el fortí Sant Jordi pugui acollir activitats culturals. Això, sens dubte, ajudarà a donar vida a aquest element patrimonial, ubicat en un lloc excepcional però tancat -incomprensiblement- des de fa molt anys.
“resulta incomprensible no haver actuat abans al fortí”
Si la inversió que calia era més aviat modesta, com és possible que haguem trigat tants anys a obrir el fortí? Per què ens vam ‘distreure’ en projectes grandiloqüents que eren inasumibles i no porten enlloc? Resulta incomprensible i incongruent afirmar durant anys i panys que Tarragona s’ha d’obrir al mar i no haver actuat en un espai patrimonial i privilegiat com aquest.
Amb la presentació d’aquesta actuació, Hermán Pinedo tanca gairebé la seva etapa com a conseller de Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona. I ara que la reobertura de la volta del Pallol, com a primer pas del projecte Porta Tarraco, s’emporta els gran titulars i l’atenció de la ciutadania, cal posar en valor aquesta iniciativa al fortí com a nou espai de lleure i cultura per Tarragona. Tant de bo el puguem estrenar per Santa Tecla!
Hermán Pinedo, aquesta setmana a la presentació del projecte. Foto: Tjerk van der Meulen
Júlia Creus, davant del mural del Serrallo on surt ella de petita baixant pel tobogan. Foto: David Oliete.
Cinc anys després, Júlia Creus continua sent per a molts la Mònica de la sèrie Merlí i no s’ha pogut treure del tot la imatge d’adolescent. L’actriu tarragonina, que va actuar per Santa Tecla a la Tarraco Arena Plaça, enfoca ara la seva carrera cap als Estats Units, conscient que allà tindrà més oportunitats que aquí.
ENTREVISTA A L’ACTRIU TARRAGONINA QUE ARA VIU A ASTÚRIES
Al Serrallo va començar de petita a somiar en aventures artístiques. Una part de la família va viure al costat del mar i un dels avis va ser pescador. La mare va tenir durant molts anys una botiga de flors al carrer de Trafalgar (encara se’n conserva el cartell) i pels carrers i les places del barri mariner hi va passar moltes estones de jocs i riures. Ho revela el mural pintat en un lateral de l’església de Sant Pere. La nena que baixa pel tobogan és la Júlia Creus Garcia (Tarragona, 1994).
“Amb l’espectacle ‘Setembre’ em vaig sentir valorada a la meva ciutat”
Aquest és el punt de trobada per a l’entrevista amb aquella nena que avui és actriu. Ara que viu a Astúries, quan torna a la ciutat sempre s’apropa a la casa familiar de Boscos i al Serrallo. De raons, no li’n falten: “Hi ha una bona oferta gastronòmica, venir aquí em relaxa i és molt agradable fer-hi un passeig.” Trepitjar aquests carrers la porta als millors records de la infantesa.
De petita ja volies ser actriu?
Era una nena hiperactiva i amb molta imaginació. Creava històries, m’inventava aventures i recreava escenes que veia a les pel·lícules. Recordo que mirava molt Pocahontas, Bambi i El rei lleó, i ja tenia somnis d’artista.
Comences fent gimnàstica rítmica.
Sí, vaig passar per diverses escoles de la ciutat abans de fer el batxillerat nocturn a l’institut Martí i Franquès. I a l’escola Aura, amb només 6 anys, em vaig trobar de mestra la Meritxell Ramos, entrenadora de gimnàstica rítmica del Nàstic, que em va animar a provar aquest esport. Els pares m’hi van apuntar com una extraescolar per tenir una primera presa de contacte i de seguida vaig veure que m’agradava i hi tenia facilitat. Fins al punt que vaig formar part de l’equip durant uns quants anys i vam assolir diversos campionats estatals.
Aquest pas per la gimnàstica rítmica et va deixar petjada?
I tant, perquè l’activitat esportiva està molt vinculada a la interpretació. La part de la gimnàstica rítmica que més m’agradava era el nivell d’expressió. Veia que altres nenes de l’equip feien exercicis tècnicament molt bons i jo, en canvi, cridava més l’atenció per l’expressivitat que mostrava en cada exercici. Llavors, ja es veia que la meva vocació es decantava cap a la interpretació.
Així es com evoluciones cap al ballet?
La gimnàstica rítmica amb el Nàstic suposava una forta exigència física, psicològica i de temps a l’hora d’entrenar i competir per aconseguir medalles. Va arribar un punt d’esgotament i de falta d’interès i motivació i, en aquestes circumstàncies, vaig preferir deixar-ho i canviar. Em vaig inscriure per fer ballet clàssic i contemporani amb l’escola de l’Artemis Plaja, i amb el pretext de millorar l’expressivitat, la interpretació i la posada en escena, vaig convèncer els meus pares perquè m’apuntessin a un curs de cap de setmana a Barcelona, en què vaig coincidir amb el director de càsting Daniel Sesé. Ell va ser el meu padrí i mentor, la persona que em va empènyer a dedicar-me a aquest món professionalment.
(…)
Així arrenca l’entrevista a Júlia Creus, l’actriu de Tarragona que es va fer popular amb la sèrie Merlí. La podeu llegir íntegrament al número 58 de la revista, a la venda a Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.
Si vols donar suport al periodisme de proximitat i qualitat, fes-te subscriptor/a del FET per només 35€ tot l’any.
L’afició és el principal patrimoni del Nàstic. Foto: Nàstic de Tarragona.
Fa quinze anys, el FC Union de Berlín s’arrossegava per la Regionalliga Nord, la tercera categoria del futbol alemany. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir aleshores a un partit a l’Alte Försterei, un estadi en aquell moment més aviat humil. Era un partit contra el filial del Wolfsburg, que els berlinesos van guanyar per 4 a 0 davant d’un públic que no arribava als cinc mil espectadors. La meva impressió va ser, en aquell moment que el Nàstic tot just havia descendit de la Primera Divisió, que l’equip tarragoní estava molt per sobre d’aquell club popular però modest, ubicat al districte perifèric de Köpenick, el darrer baluard de resistència contra els nazis a la capital en l’any de la presa del poder per Hitler.
Tot i així, vaig detectar en l’ambient un patrimoni emocional que transcendia l’aire d’una certa mediocritat que transmetia aquell partit més aviat pedestre en una categoria poc significativa del futbol alemany. Avui, l’Union està en llocs de classificació per a la Lliga de Campions a la Bundesliga i ha arribat a vuitens de final de la Lliga Europa, on ha estat eliminat per un altre equip modest, la Union Saint-Gilloise, que ocupa la segona posició a la Lliga belga. Si deixem de banda el RB Leipzig, que és una entitat més aviat artificial, els berlinesos són el club de més èxit en els temps recents entre els que estan ubicats al territori de l’antiga República Democràtica Alemanya.
“després del descens de 1ª, hem acabat atrapats en la mediocritat”
La mateixa temporada en què vaig poder veure aquell partit de l’Union, el Nàstic acabava de baixar, però les nostres expectatives eren elevades. L’enorme mobilització social que va generar l’ascens a Primera feia confiar en una possible recuperació de la màxima categoria i, en tot cas, en la consolidació com un dels clubs regulars de la Segona Divisió.
La gestió de nous rics d’aquell any, però, ens va col·locar en el camí de la mediocritat en la qual ens trobem atrapats en el moment present. Ben lluny de la trajectòria exitosa de l’Union, que omple el seu estadi històric, avui ja renovat i pendent encara d’una reforma més ambiciosa, el Nàstic està atrapat a la Primera RFEF, amb assistències que malden per arribar a les quatre mil persones.
“el patrimoni emocional del nàstic cria pols en un context de rutina”
Aquella temporada del descens de Primera Divisió no va ser un pas en la consolidació en l’elit del futbol espanyol, sinó més aviat l’inici d’una ruta que ens ha dut a una situació que s’acosta a aquella mitjania sense interès que va representar la llarguíssima etapa a la Segona B dels anys vuitanta i noranta. El patrimoni emocional que ha acumulat el Nàstic al llarg de la seva llarga trajectòria històrica cria pols en el context d’una rutina que s’allarga, en una categoria sense interès.
El fracàs del Nàstic a l’hora d’esdevenir un factor d’impuls de l’orgull ciutadà, a través de l’explotació dels factors emotius que genera l’esport, és notori i, probablement, comparable al dels Jocs del Mediterrani, llastats per la mateixa concepció provinciana que ha acompanyat la gestió del club insígnia de la ciutat al llarg de tots aquests anys.
“però res no està perdut. hi ha un suport social notable”
Res no està perdut, però. Com mostra la trajectòria de l’Union al llarg dels últims anys, la gestió adequada d’un patrimoni emocional significatiu pot conduir a l’èxit. El Nàstic, justament, no va mancat d’això. Malgrat la mediocritat de la seva trajectòria recent, existeix un suport social molt significatiu, particularment entre el jovent, en un cert estat d’hibernació que pot activar-se en qualsevol moment, com es va demostrar fa uns mesos en la fase d’ascens a Segona Divisió. Ara bé, activar aquest suport no és només una qüestió de que la piloteta entri, sinó que és necessària una visió ambiciosa i a llarg termini que, més enllà d’ensopegades puntuals al camp, generi una estructura esportiva i social a l’alçada de la història de l’entitat.
“el problema no és avui al camp o a la banqueta”
En aquest sentit, el problema no és avui al camp o a la banqueta. La gestió erràtica —com mostra, per exemple, la qüestió de l’obertura i posterior tancament de la botiga del club al centre de la ciutat— i la visió a curt termini llasten un projecte que, al meu entendre, ha arribat al seu límit. En aquest sentit, crec que és necessari explorar les possibilitats de renovació en la direcció de la SAE, personificada en el seu president, el qual, malgrat el seu compromís incansable i incontrovertible amb el club, sembla que no té ja la capacitat d’impulsar el club més enllà d’una rutina que erosiona el seu patrimoni econòmic i emocional, i que el va atrapant en una becaina de la qual és cada vegada més difícil despertar-ne.
Membres de la Comissió de Festa Major en una de les darreres reunions de preparació. Foto: Gio Gonzales.
Aquest dijous 23 de març serà el dia en què la Universitat Rovira i Virgili celebrarà la seva Festa Major. Per primera vegada, la institució lidera la iniciativa, que es recupera després de molts anys, amb la coorganització de l’Ajuntament de Tarragona, l’Associació Cultural Anima’t i el col·lectiu d’estudiants Alma Mater URV. Els jardins del Camp de Mart acolliran les diferents activitats que s’han programat al llarg de la jornada festiva.
els jardins del camp de mart acolliran les activitats programades
Entre els actes més destacats, hi ha el vermut electrònic a càrrec de DJ Trapella, la paellada, un micro obert o jocs com el bingo o els escacs. La festa començarà al matí al campus Catalunya amb la benvinguda a càrrec de la Xaranga Pujats de To. La celebració comptarà també amb parlaments institucionals i un pregó que pronunciaran els exestudiants i ‘influencers’ Albert Pagà ‘Berti’ i Aida Roca ‘Filòloga de Guàrdia’. A la tarda hi ha prevista una fira en la qual les associacions d’estudiants tindran l’ocasió de donar-se a conèixer. El plat fort arribarà al vespre amb els concerts de Figa Flawas, JazzWoman i el tancament amb DJ Ceba.
la festa universitària es recupera després de molts anys
Durant tot el dia, hi haurà servei de barra i de menjar. Per a l’esdeveniment, s’ha habilitat un servei d’autocars a disposició de la comunitat universitària des de les diferents seus de la URV: Tortosa, Reus, Vila-seca, Vilafranca del Penedès i el Vendrell.
Darrere de tota la preparació, una comissió formada per estudiants, associacions universitàries i membres del PDI i del PAS ha estat treballant des de l’inici de curs per fer realitat la Festa Major. Iolanda Tortajada, vicerectora de Política Acadèmica i Qualitat, és una de les responsables de l’organització. “Som una comissió amb més de 30 persones i pel dia de la festa encara comptarem amb més mans que, voluntàriament, donaran un cop de mà perquè totes les activitats es puguin dur a terme”, remarca.
la jornada vol “reforçar la germanor entre facultats”
Verónica Povedano, estudiant i membre del col·lectiu d’estudiants Alma Mater, una de les associacions d’estudiants que participen en la comissió, posa en valor la celebració d’aquesta festa: “No és sols un espai festiu i de desconnexió per a la comunitat, sinó que al mateix temps serà un dia per a socialitzar i gaudir de la diversitat interpersonal i reforçar els valors de germanor entre facultats”.
una comissió de 30 persones han preparat els actes
Amb la intenció de ser un acte fix a partir d’ara, la Festa Major vol ser l’espai de trobada entre la comunitat universitària i compartir-lo amb la ciutat. A menys de 48 hores del dia de la festa, l’èxit ja es pot apreciar amb les inscripcions dels busos i de la paella ja exhaurides. “Em fa molta il·lusió que per ara la resposta està sent increïble. Tot està esgotat. Crec que la festa serà un gran èxit de participació i, com a comissió, no podem esperar res més”, valora Tortajada.
Tota la informació i el programa complet de la Festa Major està disponible a la pàgina web de la URV.
Anna Ycobalzeta és una de les actrius principals de ‘Terra Baixa (Reconstrucció d’un crim)’. Foto: David Ruano.
Si us dic ‘Terra Baixa’, què us ve al cap? Jo penso en l’obra teatral d’Àngel Guimerà que vaig haver-me de llegir per a les proves de selectivitat. Doncs bé, deixeu de banda aquella idea que pugueu tenir, perquè en aquest cas parlarem de ‘Terra Baixa (Reconstrucció d’un crim)’. Una nova visió del clàssic que arriba aquest divendres 24 de març a les 20h al Teatre Tarragona.
EL MUNTATGE BASAT EN EL CLÀSSIC DE GUIMERÀ ARRIBA A TARRAGONA AQUEST DIVENDRES
Anna Ycobalzeta, una de les actrius protagonistes de l’obra, explica al FET que amb aquesta proposta dirigida per Carme Portaceli, tot es posa en context i cada frase pren el seu sentit. “El clàssic agafa una altra dimensió si tenim en compte l’època de Guimerà: la Barcelona de les bombes, de l’anarquisme i de la rebel·lió de la classe obrera contra l’opressió”.
A L’OBRA, UN COMISSARI I UNA PERIODISTA INVESTIGUEN EL CRIM DE ‘TERRA BAIXA’
En aquest cas, l’obra comença pel final amb aquell “he mort el llop” del Manelic, després d’assassinar l’amo Sebastià. A partir d’aquí, es desenvolupa tot un relat detectivesc que va acompanyat de dos personatges nous: el comissari Vinagret i una periodista que s’inspira en la primera corresponsal de guerra, Carmen de Burgos. Tots dos aniran reconstruint els fets, i desgranant l’obra original, a través de diversos interrogatoris amb els personatges de Guimerà.
L’ESPECTACLE SE SITUA A LA BARCELONA DE FINALS DEL SEGLE XIX
“Per molt que sigui una reinterpretació, mantenim el text original de l’obra de finals del segle XIX”, detalla Ycobalzeta. I és que ella mateixa creu que un clàssic es fa clàssic perquè parla de l’ésser humà, una espècie que encara està per resoldre. “És la història que ens precedeix, i veiem que es repeteixen temes que avui encara són a l’ordre del dia, com la violència domèstica”.
L’obra farà gira per diverses ciutats europees. Foto: David Ruano.
Per a les funcions, Ycobalzeta assegura que han despullat l’escena i que només ha quedat allò imprescindible, juntament amb la desena d’actors que la interpreten. Afegeix que és un projecte que anirà de gira per Europa. Una oportunitat que permetrà crear vincles amb altres creadors europeus que també podran portar el seu talent a Catalunya.
ANNA YCOBALZETA: “VOLEM UN PÚBLIC VALENT, QUE ES DEIXI SORPRENDRE”
“Sort que he vingut. He trigat tant, perquè pensava que seria altre cop el ‘Terra Baixa’ de sempre”. Aquesta és una de les frases que més ha sentit a dir l’actriu des que van iniciar les funcions. És per això que aprofita l’entrevista amb el FET per fer una crida a què sigueu valents i us deixeu sorprendre per aquesta versió intrigant del clàssic de Guimerà.
Mònica Borrell, directora del MNAT, en la conversa amb Ricard Lahoz, director del FET a TARRAGONA, als jardins de la Necròpolis. Foto: David Oliete.
“Quan era un nen, vivia al Serrallo i venia aquí a jugar i berenar. Ens colàvem per un forat des del passeig de la Independència”. L’anècdota la revela Magí Seritjol als jardins de la Necròpolis en l’acte de presentació del número 58 de la revista FET a TARRAGONA. El comentari del director de Tarraco Viva el ratifica pocs minuts després, entre bromes i somriures, Rosa Maria Ibarz, directora del Centre de Normalització Lingüística: “Jo també venia aquí a jugar”.
LA DIRECTORA DEL MNAT EXPLICA LES FASES DE LA INTERVENCIÓ FINS AL 2026
Aquestes paraules s’expressen en el context d’una trobada amb amics del FET on la directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Mònica Borrell, explica que acaba de sortir a licitació “el concurs per a la redacció del projecte bàsic executiu de la remodelació de la Necròpolis”. Calcula que a l’estiu decidiran quin “equip d’arquitectes, museòlegs i arqueòlegs” faran aquest projecte bàsic que ha d’estar d’enllestit “a principis de l’any que ve”.
EL ‘FET’ ES PRESENTA A LA NECRÒPOLIS PER CELEBRAR ELS 100 ANYS DE LA TROBALLA
Borrell remarca la importància de comptar amb 7 milions d’euros de fons Next Generation. Això obliga a tenir acabada la intervenció el juny del 2026. Es reobrirà el museu, tancat des del 1992: “Volem explicar aquesta vida fora muralles perquè tinguem un edifici més entenedor i fer-ho a través d’un diàleg amb l’entorn”. Ho diu en el marc de la presentació d’una revista que celebra el centenari de la descoberta de la Necròpolis: “Des de la primera troballa ningú ha qüestionat la seva importància, però potser aquestes restes s’han cuidat poc”.
Magí Seritjol, director de Tarraco Viva, intervé en l’acte organitzat davant el museu de la Necròpolis. Foto: David Oliete.
El centenari formarà part de les activitats de la propera edició de Tarraco Viva, la número 25. Magí Seritjol remarca que la Necròpolis estava al “suburbi” i que ara “cal entendre-la com un espai cívic amb un alt valor”. Pel que fa al festival, Seritjol es mostra orgullós que compti amb 500 persones implicades directament: “No hi ha cap ciutat a Europa que tingui 13 grups de reconstrucció històrica”.
MAGÍ SERITJOL: “NO FEM TARRACO VIVA PER ENTRETENIR, SINÓ PER FER PENSAR LA GENT”
El balanç de 25 anys és més que satisfactori: “Som pioners en moltes maneres de fer arribar la cultura a la gent. El festival ha traslladat el coneixement científic d’una manera que agrada al public; no fem Tarraco Viva per entretenir la gent, el fem per fer-la pensar“. I l’edició d’aquest proper mes de maig (del 8 al 21) servirà per “reflexionar” i “mirar al futur” per seguir provocant l’interès de la ciutadania.
Magí Seritjol i Mònica Borrell són dos dels protagonistes centrals del dossier del FET 58. La revista la podeu trobar als punts de venda de Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.
I si et vos fer subscriptor/a del FET, ara tenim en marxa una campanya amb un regal en forma de llibre. Et convidem a formar part de la nostra comunitat de 700 subscriptors.
Un centenar de persones han assistit aquest dissabte a la presentació del FET 58.
Els jardins de la Necròpolis han acollit la presentació del número 58 de la revista FET a TARRAGONA per celebrar el centenari de la descoberta d’aquest jaciment arqueològic. A l’acte s’ha parlat del projecte de remodelació del recinte, del paper de l’arqueòleg i mossèn Joan Serra i Vilaró en les excavacions de fa un segle i de les 25 edicions del festival Tarraco Viva, que tindrà lloc del 8 al 21 de maig.
LA NECRÒPOLIS ACULL L’ACTE EN EL CENTENARI DE LA DESCOBERTA
A la presentació de la revista també hem celebrat els 101 anys d’Elba Iban Garcia (que ha pogut assistir a l’acte) i de Teresa March Garcia i Maria Morillas Guilarte. Tres dones arrelades a Tarragona des de fa dècades que ens expliquen a la revista la seva experiència de vida, al costat dels seus familiars.
I en context de retrocés de l’ús social del català, hem explicat la tasca del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona i hem conegut l’experiència d’una jove colombiana que va arribar a Tarragona fa 4 mesos i s’ha apuntat al curs bàsic de català.
Aquí podeu veure més imatges de l’acte d’aquest dissabte:
L’acte s’ha celebrat davant el museu de la Necròpolis, tancat fa més de 30 anys.Mònica Borrell, directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, amb Ricard Lahoz.Jaume Massó, historiador i arqueòleg.També hi ha intervingut Magí Seritjol, director de Tarraco Viva.Massó, Borrell i Seritjol, protagonistes del dossier del FET 58.Elba Iban Garcia, de 101 anys, ha respost totes les preguntes i ha protagonitzat moments molt simpàtics.La jove colombiana Vivian, alumna de català, i Rosa Maria Ibarz, directora del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.
Una part del Fòrum de la Colònia des d’un terrat al carrer del cardenal Cervantes. Foto: Ricard Lahoz.
Al Fòrum de la Colònia no s’ha fet cap intervenció d’envergadura als últims 55 anys. Ens hem de remuntar al 1968 per constatar la restauració que llavors va fer l’Estat franquista en col·laboració amb l’Ajuntament de Tarragona de l’època. El jaciment arqueològic, que s’havia excavat els anys vint del segle passat, havia estat abandonat durant dècades.
Ara, gràcies als fons Next Generation, el centre polític i social de l’antiga Tàrraco pot renéixer com a bé cultural de primer ordre i element Patrimoni Mundial. La ciutat té una oportunitat única per rellançar el Fòrum de la Colònia com a dinamitzador que tiri del carro del potencial de la part baixa: teatre, necròpolis i -no ho oblidem- les restes al pàrquing de Parc Central.
a finals del 2025 estarà enllestida la transformació del jaciment
Els tres milions d’euros procedents d’Europa superen de llarg els 1’8 milions pressupostats en el projecte inicial redactat per l’Ajuntament. Som davant, doncs, d’una actuació de gran abast i amb un rellotge que comença a fer el compte enrere, perquè la intervenció haurà d’estar enllestida el novembre del 2025, seguint les directrius de Brussel·les.
Del projecte inicial es podran aprofitar moltes coses, però caldrà tenir en compte especialment els nous criteris de sostenibilitat i un urbanisme a l’entorn del Fòrum amb perspectiva de gènere. També és remarcable el procés participatiu engegat fa pocs dies amb una jornada de portes obertes buscant l’opinió de la ciutadania.
l’actuació ajudarà a atraure més visitants
El gran repte de la intervenció serà combinar la preservació de l’espai monumental amb un possible ús ciutadà com a parc públic. Com s’articula la necessitat de controlar i vigilar el jaciment de gran valor amb l’ús quotidià de l’espai per part de la ciutadania?
El que sí està clar és que el nou accés serà pel carrer del cardenal Cervantes, es trauran les actuals reixes i la passarel·la del carrer Soler perquè no és accessible, s’hi posaran parterres amb vegetació per unir espai monumental i via pública, i la comunicació entre els dos espais separats es farà a peu pla, segons ha explicat al FET el director del Museu d’Història, Cristòfor Salom.
és possible preservar les restes i fer-hi un parc d’ús ciutadà?
Ara el Fòrum de la Colònia és un dels espais menys visitats pels turistes de Tarragona, només per davant de la Necròpolis, que és -precisament- la protagonista de la revista 58 del FET que aquesta setmana surt al carrer. Per tant, la intervenció servirà per atreure més visitants, allargar la seva estada a la ciutat més enllà de la Part Alta i obrir el jaciment a activitats pedagògiques amb les escoles.
No pot ser que una ciutat Patrimoni Mundial com Tarragona sigui visitada en només dues o tres hores, fent un recorregut pel Circ-Pretori, l’Amfiteatre i les Muralles. La ciutat ha d’oferir als turistes altres elements atractius i experiències singulars. I en aquesta línia, la intervenció al Fòrum -dirigida per l’Ajuntament- i el projecte d’adequació de la Necròpolis -liderat per la Generalitat (MNAT) i l’Estat- són dues oportunitats úniques que no podem desaprofitar.
“cal allargar l’estada dels turistes a tarragona”
Dues dècades després de la nominació de la Unesco, fa la impressió que encara no ensenyem al món tot el nostre potencial arqueològic i que el visitant cultural en té prou amb unes poques hores a la ciutat. Revertir aquesta evidència i fer que el turista es quedi més d’un dia a Tarragona és un dels grans reptes del futur més immediat.
La Necròpolis i l’edifici del museu, tancat des de fa 30 anys. Foto: David Oliete Casanova.
Aquest dissabte 18 de març vine a redescobrir la Necròpolis Paleocristiana. El FET a TARRAGONA hi organitza a les 12h l’acte de presentació de la revista 58, obert a tothom i amb accés lliure. És una manera simbòlica i lúdica de celebrar els cent anys de la descoberta d’aquest jaciment arqueològic espectacular.
el ‘fet’ presenta als jardins del recinte la revista 58
L’acte del FET, que comptarà entre d’altres amb la presència de Mònica Borrell -directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona- i de Magí Seritjol -director de Tarraco Viva- és un pretext magnífic per redescobrir la Necròpolis, un monument Patrimoni Mundial força oblidat pels turistes i els propis tarragonins. Ara, però, s’espera amb ganes el projecte de readequació i rellançament de l’espai, gràcies a 7 milions d’euros aportats per fons europeus.
la cita, oberta a tothom, és aquest dissabte a les 12h
Els jardins davant del museu -inaugurat fa gairebé un segle, però tancat des de 1992 per falta d’inversions- serà l’escenari de la presentació de la revista, que publica dos grans reportatges sobre la Necròpolis a càrrec dels periodistes Esteve Giralt i Toni Cabanillas. El primer observa el present i albira el futur, i el segon posa en valor la tasca realitzada fa cent anys i liderada pel mossèn i arqueòleg Joan Serra i Vilaró.
Després de l’acte, que comptarà amb altres convidats que també són protagonistes de la revista, la trobada organitzada pel FET acabarà amb una passejada pel recinte que avui continua sent el complex funerari tardoromà més important de la Mediterrània occidental, amb més 2.000 tombes.
Acte obert a tothom: us hi esperem!
Dissabte 18 de març a les 12h als jardins de la Necròpolis
Roser Vidal. Foto: Tjerk-van-der-Meulen / Ajuntament de Tarragona.
Roser Vidal Font va ser una precursora en l’alliberament femení, gràcies a la seva feina de ginecòloga, la seva dedicació a les dones i el seu esperit de lluita perquè bufessin aires d’innovació i de llibertat. Per aquestes raons i també per la seva vinculació amb el Bloc Feminista de Tarragona, entre altres entitats de dones, la Roser és mereixedora de protagonitzar un dels punts de llibre que ha editat l’Ajuntament de Tarragona amb motiu del 8M.
va impulsar el primer centre de planificació familiar a tarragona
La Roser Vidal s’ha dedicat a la ginecologia tota la seva vida professional. Tot plegat fins fa només quatre dies, perquè la Roser fa escassament quatre anys que està jubilada. Ara escriu i ja té publicats diversos títols de novel·la. Però als anys 80 va liderar una iniciativa revolucionària a favor de les dones: els Centres de Planificació Familiar. El primer d’aquests centres va néixer a Madrid, el següent a Barcelona i, posteriorment, a Tarragona. La Mitja Lluna va ser el primer equipament d’aquestes característiques de les comarques tarragonines, però en van seguir altres a Cambrils, Valls o El Vendrell.
Inauguració del Centre de Planificació Familiar Mitja Lluna. Foto: Chinchilla, 31 de juliol de 1981.Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu
Els Centres de Planificació Familiar van acabar absorbits pel Departament de Salut de la Generalitat i la seva tasca primigènia “va quedar en l’oblit”, recorda Roser Vidal. Ara bé, quan això va passar, ja hi havia molta feina feta. Els centres s’havien convertit en enormement populars i útils per a les seves nombroses usuàries. S’hi parlava de coneixement del cos femení, d’embaràs, d’avortament, d’anticoncepció, de divorci o de la maternitat, entre d’altres. Temes que eren la punta de llança d’un gran moviment femení que, fins al moment, s’havia mantingut en un silenci latent.
el centre es va inaugurar el 1981 a la plaça de la mitja lluna
La Roser rememora que per muntar aquell primer Centre de Planificació Familiar va caldre un Bloc Feminista “cohesionat i amb inquietuds”, així com el concurs d’una ginecòloga, una psicosexòloga i una llevadora que van fer equip. De ganes no els en faltaven i de coneixements professionals, tampoc. Aleshores era l’Ajuntament qui havia de donar el suport que calia a una empresa com aquesta.
L’any 1981 aquestes dones valentes i amb esperit pioner, amb la Roser Vidal com a membre rellevant de l’equip, van aconseguir que els cedissin un local i un mínim de material. La resta ho posaven elles, incloses moltes hores que corrien ràpides i de franc. Per això van muntar una cooperativa de treball associat.
l’objectiu era canviar la relació de les dones amb la sexualitat
La metodologia de treball era un pilar bàsic dels planings: molt de treball en equip, dedicació, comunicació entre les professionals, suport les unes a les altres i, sobretot, un constant aprenentatge de les usuàries. L’objectiu del Centre de Planificació Familiar era, en paraules de Vidal, “transformar la manera com les dones podien relacionar-se amb la seva sexualitat i tot el que això implicava”.
Què va passar amb aquells Centres de Planificació Familiar? Doncs que per causa de la seva metodologia, que la Roser defineix com “amb pocs angles i moltes línies rectes”, a l’hora d’encapsular els centres dins la sanitat, va resultar que “encaixaven malament”. Per això, l’any 1986 es va decidir extingir-los. Hi va haver grans protestes i el Bloc Feminista i diferents associacions de dones de Tarragona van sortir al carrer en protesta. Finalment, l’any 1996 van tancar tots els altres Centres de Planificació Familiar de Catalunya.
vidal va treballar al centre d’assistència a la salut sexual i reproductiva
Roser Vidal va seguir la seva carrera professional com a ginecòloga i va exercir en diferents poblacions, en centres públics i privats, però finalment l’atzar i les circumstàncies la van retornar a Tarragona, en aquest cas, treballant al Centre d’Assistència a la Salut Sexual i Reproductiva, que no deixava de ser un hereu d’aquells planings d’anys enrere. La Roser reconeix que aquesta segona etapa també va ser satisfactòria perquè, amb gran il·lusió, “anava trobant antigues usuàries i veia que, d’alguna manera, l’esperit d’aquells centres, encara perdurava”.
Roser Vidal, amb el seu punt de llibre
Salut, feminisme i feminitat. Són termes que en un moment determinat semblava que havien passat de moda. No era així. La Roser Vidal reconeix, molt gratament, que avui dia “hi ha una generació de relleu en la lluita feminista i que estan arribant a uns nivells que nosaltres ni havíem somiat”. La primera lluita feminista estava enfocada en tenir dret a treballar fora de casa, a gaudir d’una sexualitat diferenciada de la reproducció o a favor del divorci. Reivindicacions que, segons la tarragonina, “avui dia són tan elementals, que es donen per fetes i ni es plantegen”.
“el punt de llibre és un homenatge a les dones que van lluitar fa 40 anys”
Què en pensa la Roser Vidal del reconeixement que se li dona dedicant-li un punt de llibre de la sèrie Dones Tarragonines? Ho té molt clar. Somriu i afirma que “és l’homenatge a tot un munt de dones que creien en l’idea de canviar les coses. Aquest punt de llibre també és per a elles, per aquelles boges que es van atrevir a muntar un planing, que van treballar sense cobrar, que després van fer sortir les dones al carrer per reivindicar el que volien. I, sobretot, és el reconeixement a tot un grup de gent, la feina de les quals, pensava que havia caigut en l’oblit”, afirma amb fermesa.
Van fer tot el que van poder i saber, aprofitant una conjuntura, als anys 80, que era molt dura però, alhora, molt estimulant perquè semblava que el món es podia obrir i que tot anava cap a millor.
Sàvia i sensata, la Roser reflexiona: “La gent jove ha estat adormida durant molt de temps. Ara és l’hora de recordar que tot és possible, però que cal lluitar per aconseguir-ho. Tant des del punt de vista del feminisme com dels drets socials”.
Les cobertes del llibre de Ricard Lahoz i de l’últim número de la revista ‘Fet a Tarragona’.
Coincidint amb la sortida al carrer del número 58 de la revista FET a TARRAGONA et convidem a sumar-te a la comunitat de 700 subscriptors que donen suport a aquesta iniciativa impulsada per un grup de periodistes des del 2013.
T’hi convidem per diverses raons:
Per celebrar amb nosaltres el desè aniversari.
Per consolidar el periodisme de qualitat i proximitat.
Per llegir històries de Tarragona singulars i diferents.
Per compartir amb nosaltres activitats culturals exclusives.
I una altra raó per fer-te del FET ara: et regalem el llibre ‘De la llengua al país. 50 anys d’Òmnium Cultural al Tarragonès’ editat pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver i Publicacions URV. L’autor de la publicació és el nostre company periodista Ricard Lahoz, fundador i director del FET.
AMB LA SUBSCRIPCIÓ REGALEM L’ÚLTIM LLIBRE DEL DIRECTOR DEL ‘FET’, RICARD LAHOZ
El llibre és un repàs amé i rigorós per la Tarragona de l’últim mig segle des de la perspectiva d’una entitat que va impulsar les classes de català en un moment d’enormes dificultats i avui genera activitats literàries, culturals, polítiques i de memòria històrica amb gairebé 5.000 socis a la comarca.
Si et fas subscriptor/a del FET, et farem arribar a casa el llibre i l’última revista publicada:
I si ja ets subscriptor/a del FET, porta un amic o amiga a la nostra comunitat i et regalem el llibre. Com s’ha de fer? Escriu un missatge a subscripcions@fetatarragona.cat
Coberta del número 58 de la revista FET a TARRAGONA. Autor: David Oliete.
Viviana de Salvador, en un moment de l’entrevista. Foto: Roser Pros-Roca.
Si és certa la reflexió de Maria Aurèlia Capmany “les conquistes d’aquest món no les faràs amb les cames, sinó amb el cap”, el cas de Viviana de Salvador Deop n’és el paradigma. Estem parlant d’una autèntica dama que usa la paraula de la millor forma com pot fer-se: per reconfortar els altres quan les necessitats de comunicació fan imprescindible la seva intervenció. Perquè la Viviana domina a la perfecció el català, el castellà, el francès, l’anglès i l’italià.
treballa de traductora a l’hospital de santa tecla
La seva principal ocupació és la traducció. I no en un lloc qualsevol en el que la traducció és habitual, com en el treball editorial, per exemple, sinó a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona. La seva feina abnegada i constant l’han fet mereixedora de ser la protagonista d’un dels punts de llibre ‘Dones Tarragonines’, editats per l’Ajuntament de Tarragona amb motiu del 8M.
La Viviana va passar tota la seva infantesa envoltada d’una cultura que la influïa pels quatre cantons. La seva mare és l’actriu Montserrat Salvador i el seu pare el director de teatre Esteve Polls. Però si ens remuntem a la generació anterior, a la dels avis, amb els que la Viviana es va criar, l’avi era periodista —el republicà Lluís de Salvador, qui va ser director del Diari de Tarragona— i la seva àvia, una dona interessada en la cultura a tots els nivells.
els seus pares provenen del món del teatre
A ella, des de ben petita, la van encaminar a les lletres, a la lectura i al domini de diversos idiomes. El català i el castellà són les seves llengües maternes, però també el francès, perquè a causa de la guerra aquesta família també es va haver d’exiliar a França, on van romandre durant uns anys fonamentals després de l’acabament de la Guerra Civil. Després, l’anglès i l’italià són fruit de la seva inquietud i les seves ganes de saber més.
La seva feina com a traductora ha portat la Viviana a treballar en diferents llocs: des de la comissaria de policia, passant per un gabinet d’advocats, fins a l’hospital de Santa Tecla, on presta ara els seus serveis. Les anècdotes se succeeixen i la Viviana, que és molt sensible, s’emociona en recordar-les.
El pitjor moment de la pandèmia, quan els ingressos de pacients es comptaven per dotzenes, el personal no donava a l’abast i el virus no distingia propis o forans, la Viviana va treballar intensament fent de traductora, perquè en una ciutat com Tarragona s’hi agombolen una gran multitud de persones de diferents nacionalitats a les quals la pandèmia va agafar amb el peu canviat. I ella es sent orgullosa de la feina feta en un temps tan difícil.
està “enamorada” del seu barri: sant salvador
La Viviana recorda amb emoció el cas d’una noia anglesa que va entrar a l’hospital i malgrat l’atenció que va rebre, no en va sortir. La seva feina va consistir en fer una traducció literal de les paraules del metge a la família, donant la notícia de la mort de la dona al marit i al fill. No resulta senzill no empatitzar, no vessar llàgrimes amb ells, però la Viviana és molt conscient que si “sento el mateix que la família, no puc complir amb les paraules precises que en aquell moment són imprescindibles”. L’emoció queda per després. La Viviana és una dona molt valenta. I n’ha vist tants de casos i de circumstàncies…
Venint d’una família d’artistes, semblava força clar que la Viviana també tindria una forta inclinació cap al teatre. Va començar al seu barri, a Sant Salvador. De fet, confessa que “estic enamorada del meu barri”. Quan va fer cap de Barcelona a Tarragona es va instal·lar al nord de la ciutat i mai se n’ha mogut. Ha vist com el barri creixia i es feia gran i com ara, amb tots els serveis disponibles, és un lloc agradable per viure.
La Viviana sobre l’escenari en una representació teatral
El teatre i la passió per l’escenari corre per les venes de la Viviana i aquest amor ha florit en diversos muntatges, primer al Grup d’Amics del Teatre Joan Miracle, a l’equip actoral Antagonista Teatre i també en el Grup de Reconstrucció Històrica Thaleia, que habitualment actua durant les jornades de Tàrraco Viva. Confessa que el teatre “és una de les meves flaqueses, però també la història, l’arqueologia, el coneixement del passat”. El saber en lletres majúscules i les seves inquietuds venen directament de l’avi.
ha participat en muntatges amb diversos grups teatrals i a tarraco viva
Si a la Viviana se li donés un paper i llapis i se li demanés un dibuix del seu món, ella hi dibuixaria arbres, boscos, un bany de sol, però també desitjos d’igualtat, de feminitat, d’entesa entre les persones, de cordialitat perquè el món tornés a girar rodó.
Hi ha un aspecte molt important en la vida de la Viviana: la seva creença en Crist. Es tracta d’una fe lliure i molt personal que ella viu d’una forma íntima però contundent. La seva fe en Jesús és infrangible i tot i que no vol influir en ningú, està convençuda “que si tothom es parés un moment per pensar en els altres, tal com Crist va dir, molts conflictes, guerres, desgràcies, s’evitarien”. És una convicció individual, particular i molt subjectiva, però a ella l’ajuda a viure, a ser millor, a ser el que és: una autèntica dama.
Coberta del número 58 de la revista FET a TARRAGONA. Autor: David Oliete.
El 1923, ara fa just cent anys, les obres de construcció de la fàbrica de tabacs de Tarragona van deixar al descobert unes restes enterrades que acabarien esdevenint un conjunt arqueològic realment excepcional de més de 2.000 tombes i objectes de gran valor: la Necròpolis paleocristiana.
la NECRÒPOLIS I TARRACO VIVA DONEN VIDA AL DOSSIER DE LA revista
Aquest recinte és un dels protagonistes del dossier del número 58 de la revista FET a TARRAGONA, que aquest dimarts 14 de març surt al carrer. A la tarda, arribarà als punts de venda de les llibreries Adserà i La Capona i començarà la distribució dels exemplars entre els 700 subscriptors.
l’acte de presentació tindrà lloc dissabte 18 a les 12 del migdia
La presentació del FET 58 tindrà lloc dissabte 18 de març a les 12h als jardins de la Necròpolis en un acte obert a tothom i que permetrà als assistents visitar aquest espai declarat Patrimoni Mundial per la Unesco.
Foto: David Oliete.
Us avancem els continguts del dossier, dedicat a la Necròpolis i a les 25 edicions de Tarraco Viva:
– Un tresor a redescobrir. Esteve Giralt (text) i David Oliete (fotos) ens apropen a un jaciment arqueològic de gran valor i que ara disposa d’un projecte de remodelació dotat amb 7 milions d’euros. Es reformarà l’espai i es reobrirà el museu, tancat des de fa dècades.
– L’home que va reescriure el guió de Tarraco. Amb Toni Cabanillas ens endinsem en la Tarragona de fa un segle, coneixem la figura clau de mossèn Joan Serra i Vilaró en les excavacions arqueològiques i traiem a la llum pública imatges d’arxiu de gran valor històric.
– Donant vida a la ciutat romana. El centenari de la descoberta de la Necròpolis és un dels temes que abordarà Tarraco Viva que enguany celebra la seva 25a edició. Jan Magarolas aprofita l’aniversari per compartir-lo amb persones que han fet possible el festival.
– La imatge de Tarraco Viva. Fem una passejada pels cartells d’un certamen que va néixer el 1999 com unes “jornades de divulgació de la cultura i la civilització d’època romana”. L’evolució gràfica fins avui resulta espectacular.
altres protagonistes són àvies centenàries i alumnes adults de català
Al número 58 del FET trobareu altres continguts d’interès:
– Enriquits per la llengua. En un context de descens de l’ús social del català, parlem amb alguns nouvinguts adults que tenen interès per aprendre la llengua pròpia del país i s’hi volen integrar. Amb Jesús Jordi visitem les aules del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, a la plaça Imperial.
– Entrevista a Júlia Creus Garcia. La jove actriu tarragonina es va donar a conèixer al gran públic a través de la sèrie ‘Merlí’ (TV3). Com li ha anat després de la sèrie? Quins són els seus projectes professionals? L’entrevistem al barri del Serrallo, on conserva records d’infantesa.
– Emblema d’una època. Fa 60 anys obria portes l’hotel Imperial Tarraco amb un estil arquitectònic propi del franquisme. Va suposar un punt d’inflexió a la ciutat pel que fa a la promoció exterior, quan el turisme començava a tenir rellevància. El reportatge el signa Biel Roquet-Jalmar.
– La vida als cent anys. Coincidint amb el dossier dedicat al centenari de la descoberta de la Necròpolis, al FET entrevistem tres àvies tarragonines nascudes el 1922 i les reunim al voltant de les seves respectives famílies. Laia Poblado ens apropa aquestes trajectòries de lluita, treball i perseverança.
Fes-te del FET
Coincidint amb la sortida al carrer de la revista 58 i per celebrar del nostre 10è aniversari, et convidem a fer-te subscriptor/a del FET a TARRAGONA o fer un regal a un amics o familiar. Gràcies al suport dels 700 amics lectors, podem elaborar continguts atractius i de qualitat.
Chon Callejero, en un moment de l’entrevista. Foto: Roser Pros-Roca.
L’Ascensión Callejero Sebastià (Casp, 1947) no pot anar pels carrers del barri de Sant Salvador sense que a cada pas algú la saludi. Deu ser una de les persones més famoses, sinó la que més. Als seus 76 anys, es pren aquestes salutacions com el que són: una mostra d’estima, d’amistat i de reconeixement pels seus anys de lluita pensant en el bé comú del veïnat del barri tarragoní. També, en paral·lel, per la seva revolta personal a favor dels drets de les dones en diverses entitats, com el Col·lectiu de Dones de Sant Salvador o el Consell Comarcal de Dones.
rep un reconeixement per anys de lluita pel veïnat i els drets de les dones
Tota una vida de treball obstinat i sense demanar res a canvi, en favor del veïnat i de la gent que li és propera li han valgut el reconeixement de ser una de les protagonistes dels punts de llibre de la col·lecció Dones Tarragonines de l’Ajuntament de Tarragona, dedicats a dones amb trajectòries rellevants, en commemoració del 8M.
callejero va arribar a sant salvador quan “estava tot per fer”
Quan l’Ascensión Callejero va venir a Tarragona, tot just començava la dècada dels 70. El primer contacte que la Chon va tenir amb Catalunya va ser per examinar-se de Batxillerat a Reus. Va trobar aquí una terra acollidora, i més encara quan, posteriorment, amb el seu marit Fernando van decidir establir-se a Tarragona amb la filla acabada de néixer. La seva elecció va ser Sant Salvador que, als anys 70, era un barri en el qual, tal com detalla, “estava tot per a fer”. Però la Chon va veure que en els descampats plens d’arbres, els seus fills hi podrien córrer i jugar.
La Chon, al centre, en un acte del Col·lectiu de Dones de Sant Salvador
Molts dels coneguts del barri l’anomenen “Chon, la maña”. La Chon és un bon exemple de tossuderia que, junt amb la implicació, l’han fet destacar en molts aspectes dins i fora de Sant Salvador.
Dona d’estatura menuda, mirada espurnejant i paraula franca, la seva força a la seva voluntat és infrangible. La Chon va veure clar que “el barri tenia moltes possibilitats”. En aquells moments no hi havia de res i estava a quilòmetres del centre de Tarragona. Per això, el primer era constituir una associació de veïns que organitzés i representés la gent del barri. El seu president, el senyor Anglada, va dipositar en ella tota la seva confiança i l’Ascensión va començar a actuar.
es va implicar en l’associació de veïns per assolir serveis bàsics
El primer que es va aconseguir va ser que l’autobús urbà passés per Sant Salvador. Ho feia cap a quarts de sis del matí i portava fins al centre. La gran majoria de les noies del barri treballaven a la Tabacalera. Era un pas endavant. Un primer objectiu aconseguit que servia per salvar distàncies.
En aquells dies, Sant Salvador era una agrupació de cases amb grans espais de descampat. Avui dia, Sant Salvador té serveis municipals, comerços, escola, CAP i molts dels avenços que la Chon havia somiat per fer-lo més habitable. Com es va anar aconseguint? “Doncs lluitant, tal com s’assoleixen els èxits. I no poc”, rebla. Si l’objectiu era fer el possible per integrar-se, per participar de la vida social i festiva de Tarragona, la Chon Callejero havia anat a veure i a parlar amb qui fos. I no parava fins que l’escoltaven.
ha impulsat el carnaval i la vida social i cultural del barri
La Chon també va tenir presència a la vida cultural del barri. El Carnaval porta una mica del seu segell personal. I no només es tracta del Carnaval, sinó de la vida social i associativa de Sant Salvador, que permetia “donar vitalitat al barri en tots els sentits”.
Celebració del Carnaval a Sant Salvador
L’Ascensión sempre ha sigut una dona conscient de les circumstàncies en les quals es movia. La seva voluntat de ferro l’ha ajudat a transitar pel camí de la lluita feminista. De fet, va aprovar el carnet de conduir a la primera quan la van reptar a fer-ho, i el primer vehicle que va conduir va ser una furgoneta amb la qual portava les seves companyes de feina amunt i avall.
va fundar i dirigir durant 30 anys el col·lectiu de dones de sant salvador
La Chon Callejero sempre ha cregut molt en les possibilitats de les dones i en “treballar per aconseguir oportunitats perquè poguessin expressar-se en llibertat, equiparar-se als homes en tots els sentits i que es reconeguessin els drets propis de formar part de la societat, aportant valor en tot el que fem”. Amb aquesta mateixa intenció va néixer el Consell Comarcal de les Dones, del qual també formava part. Així mateix, va ser una de les fundadores del Col·lectiu de Dones de Sant Salvador, que va presidir durant més de 30 anys.
Ara, amb calma i cara d’entremaliada encén una cigarreta. Aspira el fum i l’assaboreix. Aquest també és un acte de rebel·lia. Tota la vida ho ha donat tot sense demanar res a canvi, i ha passat llargues hores en reunions d’associacions, d’entitats del barri o amb els representants polítics als quals ha reivindicat atenció de forma incansable. I ara, convertida en un símbol del barri, no se’n sap avenir de l’interès que els veïns li presten, mentre la seva vida discorre tranquil·la. Els veïns, el barri, la família amb els seus quatre fills… i un futur amable pel qual sospirar.
Obres al campus Catalunya de la URV. Foto: Tomàs Varga.
L’any 2000 la facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili estrenava el campus Catalunya, ubicat als terrenys que havien ocupat les casernes militars de Tarragona. Han passat 23 anys i el campus encara no està finalitzat: cal tancar-lo ampliant els actuals edificis amb més aules per acollir la facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia, un projecte que fa anys està en un calaix per falta de dotació pressupostària.
OBRES D’AMPLIACIÓ I URBANITZACIÓ A LA PLAÇA DE LA CONCÒRDIA
A l’espera d’un moment econòmic més favorable, la URV ha començat a intervenir a l’espai central del campus. Aquesta setmana s’han iniciat “les obres d’urbanització i ampliació” de la plaça de la Concòrdia. Es tracta de la primera de les quatre fases previstes per “posar en valor i dotar de més vida” a la plaça, en paraules de Juan Antonio Duro, vicerector d’Economia, Infraestructures i Relacions Institucionals.
Així quedarà la plaça de la Concòrdia, un cop enllestida la remodelació. Imatge: URV.
La novetat més rellevant d’aquesta remodelació és que destina una zona d’assaig a la colla castellera universitària dels Pataquers, un espai polivalent i la pavimentació i enjardinament d’uns terrenys que arriben fins als edificis d’habitatges al carrer Rovira i Virgili i que fins ara estaven envoltats de tanques. Les obres tenen un pressupost de 250.000 euros i es podran realitzar en tres mesos.
La intervenció contempla dues edificacions, zona d’assaig pels Pataques i l’enjardinament. Imatge: URV.
Les fases següents de la intervenció al campus hauran d’esperar als propers cursos i suposaran la construcció de dues petites edificacions: “una servirà de magatzem i una altra estarà mig oberta i es podrà destinar a organitzar-hi activitats culturals diverses”, explica Duro.
ELS PATAQUERS DISPOSARAN D’UN ESPAI PER ASSAJAR
L’objectiu de les dues edificacions -de poc volum- és “esponjar altres dependències del campus” que necessiten espai. El conjunt d’intervencions pretenen fer més amable i atractiva la plaça central del campus com a lloc de trobada de tota la comunitat universitària i del conjunt de la ciutat.
