Una part dels subscriptors que van participar en la primera visita guiada del FET amb Joaquin Ruiz de Arbulo: 25 de gener de 2014. Foto: Ricard Lahoz.
Els mesos de gener i febrer de 2014, fa més de nou anys, el FET organitzava les primeres visites guiades per als subscriptors de la revista. Les fotos que acompanyen aquest article il·lustren les dues sortides amb un total de 60 inscrits i el guia: Joaquin Ruiz de Arbulo, catedràtic d’Arqueologia de la URV i investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).
l’activitat tindrà lloc aquest dissabte 15 d’abril
El FET havia nascut uns mesos enrere i la portada i el dossier del número 3 de la revista estava dedicat a la figura de l’emperador August. Amb aquest pretext, vam convocar les dues visites al Circ Romà amb el punt de trobada a la plaça de la Font. Els assistents van quedar molt agraïts i satisfets pel to amè i les explicacions de Ruiz de Arbulo.
La segona visita va tenir lloc l’11 de febrer de 2014, també amb sortida a la plaça de la Font. Foto: Ricard Lahoz.
Des de llavors, no hem parat. L’arqueòleg nascut a Tudela (Navarra) i afincat a Tarragona des de fa dècades ha estat el nostre principal guia, la persona més implicada en la difusió del patrimoni de la ciutat que sempre ha col·laborat amb el FET i ha transmès el seu coneixement a desenes de subscriptors de la revista.
és un dels actes commemoratius del desè aniversari del ‘fet’
Amb Ruiz de Arbulo hem visitat el Circ-Pretori, l’Amfiteatre, les Muralles, el Fòrum de la Colònia, la pedrera del Mèdol, el pont del Diable, el mausuleu de Centcelles i la vil·la romana dels Munts. El catedràtic de la URV ha sumat un grup ampli de fans que li reconeixen la seva passió i estima per Tarragona i els seus monuments.
Així que aquest any, que celebrem el desè aniversari del FET, volem recuperar aquelles primeres visites amb Joaquin Ruiz de Arbulo. I us proposem una passejada pel Circ romà aquest dissabte 15 d’abril.
la visita començarà a la volta del pallol
El punt de trobada, en aquest cas, serà la plaça del Pallol a les 10,45h. perquè la visita arrencarà amb la nova experiència que suposa l’audiovisual de la Volta del Pallol. Les places són limitades. Cada subscriptor/a pot venir amb un acompanyant. Inscripcions a:
subscripcions@fetatarragona.cat
L’audiovisual de la Volta del Pallol. Foto: Ajuntament de Tarragona.
El garatge i la casa Panadès, i els cinemes Cèsar i Coliseum en una imatge de 1985. Foto: Anton Roca.
La sala de cinema d’art i assaig César s’inaugurava el 23 de desembre de 1969 i va esdevenir el primer equipament d’aquestes característiques de la província. L’empresari i promotor de la iniciativa va ser Joan Panadés Saperas, i el cinema estava situat damunt d’un taller de reparació de vehicles i garatge, propietat del mateix Panades, a l’inici de la Rambla Vella.
L’accés al cinema es feia pel carrer de Sant Hermenegild, actualment desaparegut, i just davant hi havia un petit jardí amb xiprers i un mirador amb bancs que donava al passeig de Sant Antoni. Tenia una capacitat de 463 espectadors.
el promotor del cinema va ser el propietari del garatge panadès
Segons llegim al llibre de Bernabé Bernabé i Joan Manel Mallol, Història del Cinema a Tarragona, en aquest tipus de sales es feia difusió dels clàssics i pel·lícules que destacaven pels mèrits artístics. Havien de programar-se en versió original amb subtítols.
Fotografia de 1988. Es tracta de l’explanada davant del Cinema Cesar al antic carrer de Sant Hermenegild. Autor: Anton Roca.
Unes temporades més tard es va convertir en sala X i van començar a projectar-s’hi pel·lícules per a adults, on l’accés a menors de 18 anys estava prohibit i l’aforament es reduïa a 200 espectadors. Durant molt de temps va ser l’única sala d’aquest tipus a la província i moltes persones es desplaçaven a la capital.
l’accés al cèsar es feia pel carrer sant hermenegild
A inicis dels anys vuitanta, després de l’incendi de la discoteca madrilenya Alcalà 20, es van prendre mesures per evitar accidents i es van inspeccionar i tancar diversos locals que no complien la normativa de seguretat. El César va tancar en primera instància. Va poder reobrir un cop fetes les modificacions pertinents però poc després tancaria definitivament.
Paral·lelament, la ciutat en aquells anys vuitanta estava iniciant uns canvis molt importants en matèria patrimonial. L’Ajuntament va encarregar al prestigiós arquitecte italià Andrea Bruno un projecte de recuperació del circ i de l’amfiteatre romans.
l’enderrocament del cèsar i el coliseum van ajudar a recuperar restes arqueològiques
Edificis com els cinemes Coliseum i César, a la Rambla Vella, ocultaven importants restes del circ i calia un pla especial per posar-les en valor, un projecte a llarg termini per la seva envergadura.
En una primera fase es va enderrocar el Cinema Coliseum, que inaugurat el 1953, havia esdevingut un dels millors cinemes de Catalunya del moment. Tancà portes l’1 de juny de 1986, després de 33 anys de funcionament. El seu enderroc, l’any 1987, va deixar al descobert la torre de les Monges o de Carles V i la muralla que tancava la ciutat a l’època medieval.
Imatge de 1995 des de la Rambla Vella, amb la casa Panadès encara convivint amb la Capçalera del Circ. Autor: Anton Roca.
Després de diverses polèmiques pel projecte, per l’esponsorització de les obres i per les quanties de l’expropiació, el dia 3 d’abril de 1991 es va enderrocar el cinema César.
Encara quedava molt camí per recórrer, perquè no seria fins quatre anys més tard que s’enderrocaria l’habitatge i el garatge Panadés. Era el mes de febrer de 1995 i la zona que ocupava, un cop retirada tota la runa, es va enjardinar.
Entre un enderroc i l’altre es va condicionar la capçalera del circ i l’any 1993 el monument va poder obrir al públic.
Poc a poc part de les grades del monument van anar sortint a la llum en un procés que va ser llarg i costós. La recuperació i integració del circ romà a la ciutat va rebre el premi Hispania Nostra. Un premi que reconeixia una feina de molts anys en favor del patrimoni, era l’any 1996 i va ser un pas més cap a la declaració del conjunt monumental de Tàrraco com a Patrimoni Mundial l’any 2000.
A nivell urbanístic, l’accés a la ciutat per la Via Augusta va canviar completament de fesomia, l’enderroc dels cinemes Coliseum i César, el garatge i habitatge Panades i diverses cases de la Baixada de la Peixateria van donar pas a l’aspecte monumental que té actualment.
Text: Elena Virgili Bertran, Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona
Espectacle inaugural edició 2022. Foto: Festival Teatre Màgic.
Després de l’espectacle inaugural ‘Màgia 5 estrelles’, el Festival Internacional Teatre Màgic de Tarragona ens porta altres propostes per aquest mes d’abril. El proper cap de setmana hi haurà tres actuacions diferents a la Sala Trono Armanyà: divendres 14 amb Leo Bordigoni; dissabte 15 amb Juan Capilla; i diumenge 16 amb Magno.
la trono acull tres espectacles del festival teatre màgic
El certamen, que arriba a la 17a edició, busca altres espais de la ciutat: dimarts 18 a la Biblioteca Pública de Tarragona hi haurà un espectacle de màgia de prop amb el Mag Gerard, director del mateix festival; i dijous 27 d’abril a l’Espai Kesse tindrà lloc una masterclass de trucs amb el mòbil i el cabaret màgic a càrrec de Daniel Arbonés.
Com a novetat d’aquesta edició, el festival programarà dos espectacles de màgia educativa (Matemàgia i Reciclatge màgic) que compten amb el suport de l’IMET i es podran veure al Centre Cívic de Torreforta els dies 25 i 26 d’abril. L’entrada és gratuïta.
hi ha propostes a la biblioteca, espai kesse i torreforta
El Festival Internacional Teatre Màgic, que compta amb el suport de l’Ajuntament de Tarragona, s’ha convertit en un referent, no només a Catalunya, sinó també a Europa, després de comptar amb diferents premis mundialsde màgia que han actuat a la ciutat en els darrers anys.
La direcció artística del festival va a càrrec del tarragoní Mag Gerard, amb una llarga i destacada trajectòria dins del món de l’il·lusionisme: “Novament, Tarragona viurà un mes d’abril dedicat a la màgia amb una programació variada i de qualitat per a tots els públics”.
Vista aèria, amb Camp Clar i l’Anella Mediterrània en primer pla. Foto: Marc Colilla.
Durant la Guerra Civil, el Comissariat de propaganda de la Generalitat va editar un cartell que deia “Feu tancs, tancs, tancs.. que és el vehicle de la victòria!”. Ignoro si la campanya va ser molt efectiva, més que res perquè no veig gaire gent construint un tanc al menjador de casa, però mai se sap.
Ara, a Tarragona, algú s’apunta a aquest “fer”, i podem veure un rètol, a l’estació d’autobusos, on una candidatura a les properes eleccions municipals ens proposa que “Fem àrea metropolitana”. I és que sembla que aquest serà un dels temes de la campanya, i, de fet, ja fa temps que sentim parlar de la segona àrea metropolitana de Catalunya, com a cosa feta, que només demana que sigui formalitzada.
“abans de definir l’àmbit metropolità, cal conèixer les seves dinàmiques”
Em temo que les coses no són tan senzilles, i hi ha qui confon el què, és a dir, el reconeixement i tractament de les dinàmiques metropolitanes que es donen al nucli central del Camp de Tarragona, amb el com, que pot ser –o no- un ens metropolità. I començar la casa per la teulada no sol donar bons resultats.
No hi ha un únic model d’àrea metropolitana. És més, el model més tradicional –una ciutat central, la metròpoli, i la seva àrea d’influència- ha anat donant pas a models més policèntrics, més complexos; però, en tot cas, mai uniformes. I les dinàmiques metropolitanes poden ser de moltes maneres, intensitats, continuïtats i direccions.
“es pot optar per un ens propi o introduir pràctiques metropolitanes”
Abans de definir àmbits metropolitans –una qüestió per a la qual tampoc no hi ha una definició o metodologia única- cal conèixer la naturalesa d’aquestes dinàmiques metropolitanes, i, aleshores, definir les eines amb les quals es vol treballar; que poden ser un ens metropolità –que pot tenir moltes expressions- o pot consistir en introduir pràctiques metropolitanes en ens existents, i quin abast han de tenir. Hi ha molta feina a fer, encara.
I en aquest procés hauríem d’aprendre del model més proper, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, justament per a saber què no s’ha de fer. L’àmbit de l’AMB no ha estat mai definit prèviament, sinó de resultes de decisions per altres motius, i allunyades en el temps. En cert sentit, a l’AMB l’ens ha construït l’àrea, i no a l’inrevés. Una cosa similar al que està passant amb les directrius urbanístiques que es van presentar fa poc a Tarragona: s’hi ha definit un àmbit, sense que sapiguem amb quins criteris, i sobre això es va construint. I després costa molt d’arreglar.
“apostar per l’àrea metropolitanan suposa un canvi de paradigma”
Però el que és preocupant és aquesta lleugeresa sobre què és el fet metropolità. Pel que sembla, alguns ho plantegen com una mena de mancomunitat reforçada, o com un embolcall de les infraestructures existents. Caldria deixar clar que metropolità és un canvi de paradigma en l’organització de l’espai. Suposa un tot que és més que la suma de les parts, un tot en què, a partir d’uns fets –major densitat, major població, més ocupació del sòl, major integració laboral i mobilitat obligada, entre d’altres- podem parlar d’un espai únic pel que fa a necessitats de serveis, el que porta a una visió, planificació, gestió i prestació també unitàries, incloses la localització d’aquests serveis o el seu finançament.
Estem disposats a mutualitzar serveis i recursos?. Tothom ha entès que determinades decisions –sobre equipaments de residus, sobre infraestructures, sobre usos del sòl- es prendran en un altre marc, i que els recursos necessaris, propis de l’àrea, aniran on hagin d’anar, amb independència del seu origen?.
“cal fer molta pedagogia. estem disposats a mutualitzar serveis i recursos?”
Em temo que cal fer una bona pedagogia prèvia sobre què vol dir un funcionament en clau metropolitana, abans de posar-se a “fer àrea metropolitana”. Clar que si alguns creien que podíem fer tancs com qui munta un moble d’Ikea, aleshores potser sí que podem “fer àrea” però no sé si és ben be això el que necessitem.
Vint-i-quatre edicions, vint-i-quatre cartells. A falta del número vint-i-cinc, en tots dos casos. Un petit repàs per la imatge gràfica de Tarraco Viva ens permet fer-nos una idea de l’evolució que ha tingut el festival al llarg de dues dècades i mitja —recordem-ho: sense cap edició perduda tot i la pandèmia—, i per això en reproduïm la majoria en aquestes pàgines. De mides, colors i estils ben variats, però respectant la filosofia nuclear de tot plegat: Tarraco Viva és un esdeveniment viu.
els cartells de tarraco viva al llarg del temps
Per analitzar-ho anem a buscar els cartells originals del festival, la majoria dels quals es troben al segon pis de la Casa Sefus. Arxivats a consciència, per any i edició. Aprofitem el viatge i en parlem amb el mateix director de Tarraco Viva, Magí Seritjol, que ho té tot al cap.
Per dissenyar-los, l’equip té clar que els cartells han d’anar “en consonància amb el tipus de festival de divulgació com el nostre; per això no fem un romà entrant en una botiga d’esports moderna, i mira que seria fàcil, però el festival no és això”, argumenta ell, enmig de la conversa.
Damunt la taula, originals repetits i enrotllats dels cartells, que amb el temps —els més antics— han adquirit la importància de document històric. Sense patir, perquè també es desen a la Biblioteca Hemeroteca Municipal.
(…)
Així arrenca el reportatge que publiquem íntegrament al número 58 del FET a TARRAGONA amb una bona representació dels cartells de Tarraco Viva des del seu inici.
La revista la pots trobar a Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.
I si et vols fer subscriptor/a del FET, rebràs totes les revistes a casa i podràs gaudir d’activitats culturals exclusives i invitacions a per a espectacles de música i teatre.
EL PERIODISME DE PROXIMITAT I QUALITAT NECESSITA EL TEU SUPORT
Els 3 autors del llibre. D’esquerra a dreta: Rat Cebrián, Armand i Toni Solé. Foto: cedida.
“Són 10 contes que s’han cuït a foc lent, amb trobades virtuals diàries a primera hora del matí i alguns caps de setmana”. Ho diu Rat Cebrián en relació al llibre de contes il·lustrats ‘La nena d’ivori’, que s’ha presentat fa pocs dies i que es perfila com una de les novetats més interessants d’aquesta primavera literària a Tarragona.
es publica un llibre amb 10 contes il·lustrats
La Rat -mestra, escriptora i actriu, entre d’altres facetes- i el Toni Solé Bru -educador social- són els autors de les 10 històries que protagonitza la Vita, una nena que viu a la Tarraco del segle IV i que ens convida a fer un passeig per la ciutat amb un munt d’aventures. Completa el trident l’il·lustrador Armand, que aporta més valor afegit a la publicació.
Coberta del llibre ‘La nena d’ivori’.
‘La nena d’ivori’ l’edita Insitu, vinculada a la impremta tarragonina Gràfiques Gibert, i presenta “un relat rigorós d’un moment apassionant de la història de la ciutat”, en paraules d’Andreu Muñoz, director dels museus diocesans. “És un treball formidable a partir d’una de les peces més emblemàtiques –la nina d’ivori– del nostre patrimoni romà”, remarca.
la vita és la protagonista d’un llibre per gaudir i aprendre
La Vita ens acompanya a descobrir els espais més emblemàtics de la ciutat i que encara perduren d’aquell moment o que ens ajuden a situar-la: la maqueta de Tàrraco, la muralla, el fòrum de la colònia, el fòrum provincial, l’aqüeducte de les ferreres, la necròpolis, el port, el teatre i el circ romà. La protagonista convida les famílies lectores a visitar aquests espais i reviure’ls amb ella.
La Rat i el Toni s’han assessorat amb els millors experts en la matèria per oferir un producte d’alta qualitat perquè els infants i els adults puguin gaudir i aprendre. Els dos escriptors han trobat un “alt nivell de compenetració” en gairebé tres anys de feina i després han buscat la complicitat de l’Armand que, amb les seves il·lustracions, donen encara més vida a aquest passeig per Tàrraco. No us el perdeu!
La plaça dels Carros va ser el punt de trobada per fer la visita a Casa Fontanals, la primera activitat cultural d’aquest 2023. Foto: Ricard Lahoz.
Aquest 2023 celebrem els 10 anys del FET a TARRAGONA fent periodisme de proximitat i qualitat, com des del primer dia, però també organitzant més activitats culturals que mai. Des del mes de gener ja n’hem realitzat tres: visita a Casa Fontanals (possible centre d’interpretació de la Tarragona del segle XIX i del món del vi); visita a les instal·lacions d’Ematsa (amb motiu del seu 40è aniversari) i presentació de la revista 58 a la Necròpolis paleocristiana, un dels monuments més ‘oblidats’ per la ciutadania.
preparem cinc noves propostes pels propers dos mesos
Amb ganes de celebrar una dècada de contacte amb els subscriptors, preparem per aquesta primavera i inicis d’estiu almenys altres cinc propostes culturals, gratuïtes i exclusives per a la comunitat d’amigues i amics del FET. Com sempre, aquestes activitats volen donar a conèixer la ciutat i el seu patrimoni cultural i paisatgístic amb el guiatge de persones expertes. Després de Setmana Santa, farem pública la següent proposta.
som revista, digital i un agent cultural de la ciutat
Des que vam néixer, el 2013, el FET ha desenvolupat aquesta manera d’implicar i fidelitzar la comunitat de subscriptors, formada avui per 700 integrants. Som més que una revista i un digital. També ens considerem un agent cultural de Tarragona. I ho avalen aquests ’10 anys compartint històries, i molt més’.
Per això, volem convidar-te a formar part del ‘Club del FET’: som 700, però en volem ser més. Necessitem ser-ne més per consolidar i potenciar aquesta iniciativa periodística singular. T’hi sumes?
EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’
I si ja n’ets subscriptor/a del FET, convida amics i familiars a sumar-s’hi. Tres premis periodístics recents avalen la nostra trajectòria.
Neus Roig, amb el seu llibre, als jardins del passeig de Sant Antoni. Foto: cedida.
Poc es pot imaginar que entre 1938 i 1996 es van sostraure més de 300.000 nadons a l’Estat espanyol. Una pràctica que sorgí durant el franquisme, però que ha perdurat al llarg dels anys, fins i tot en la primera etapa de la democràcia. La tarragonina Neus Roig ha treballat de valent per fer visible aquesta situació i ha estat al capdavant d’una de les investigacions més completes sobre aquesta temàtica.
Doctorada en Ciències Humanes i Socials, és la presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors, que es va gestar a la Universitat Rovira i Virgili, i autora del llibre No llores que vas a ser feliz. El tráfico de bebés en España: de la represión al negocio 1938-1996. Fruit del seu treball i implicació ha rebut la distinció al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Tarragona.
la tarragonina rep la distinció al mèrit cívic de l’ajuntament
El llibre sorgeix arran de la seva tesi doctoral sobre els més de 300.000 menors sostrets. A la Neus se li va despertar l’interès per aquesta situació després de veure un reportatge a la televisió, el qual va servir perquè els casos de persones registrades com a fills biològics de mares que realment no ho són sortissin a la llum.
Tot plegat s’inicia durant la Guerra Civil. Del 1938 al 1952, es considera, tal com explica Roig, que les dones republicanes empresonades que entraven amb infants menors de tres anys o embarassades, “no eren aptes per criar el seu progenitor”, segons estudis franquistes. Així, a partir del 1938 els nens i nenes “són rescatats amb aquest sistema” i el 1941 es crea una llei que “destrueix” la documentació del registre civil per crear-los una nova identitat.
roig calcula que es van sostreure 300 mil nadons des de la guerra civil
A partir del 1952, la pràctica es continua mantenint sota el precepte que a les dones que no seguissin les directrius marcades per l’església catòlica se’ls retiraven les criatures com càstig, per entregar-les a famílies properes al règim franquista. És durant aquest període que “comença un negoci”, tal com explica la tarragonina, ja que “hi començava a haver més demanda de nadons dels que realment hi havia”. “Les monges veuen que un nadó té preu, maquillat amb forma de donatiu”, rebla Neus Roig.
La segona etapa del negoci de nadons sostrets arriba fins entrada la democràcia. La tarragonina detalla que, amb l’arribada de la píndola anticonceptiva als anys setanta, “la producció de nens no desitjats disminueix i és quan es comencen a robar infants als hospitals argumentant que han mort”. Aquesta és, segons la investigadora, l’etapa “de negoci inflexible”.
Segons Roig, a l’Estat espanyol hi ha 3.500 denúncies interposades per nadons sostrets, tot i que això “no vol dir que no n’hi hagi més”. D’aquest total, a Catalunya se’n comptabilitzen al voltant de 450 i a la demarcació de Tarragona, 21. Totes arxivades.
La presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors creu que aquestes denúncies s’haurien de desarxivar. Durant la seva investigació, s’ha trobat que els jutges no han volgut investigar ni anar més enllà. “Parlem de sentències judicials sense les investigacions pertinents, amb arguments rocambolescos”, rebla.
“no s’investiga més perquè hi ha interessos creats”
Neus Roig reconeix que durant el seu treball s’ha trobat amb “entrebancs a escala personal, no pas judicials, ja que he investigat directament a les víctimes i he accedit a través d’elles a la documentació”. No ha estat fàcil, però, la seva tasca. Fins al punt de rebre amenaces i infinitat de respostes negatives als registres civils i administracions públiques.
Per què no s’investiga més? “És la resposta que m’agradaria que em donessin”, comenta. Roig té la teoria que en la compra de nadons, “hi ha interessos creats molt importants que no poden sortir a la llum”. La tarragonina detalla que darrere d’aquests fets hi ha persones amb un alt poder adquisitiu. De fet, el cost de la compra de nadons es va incrementar de forma desmesurada amb el pas dels anys. Amb els rebuts a la mà, Neus Roig afirma que l’any 1968 “una criatura costava 250.000 pessetes a Tarragona, i el 1985 a Barcelona tenia un preu de 2,5 milions de pessetes”.
“comprar un infant als anys seixanta costava 250.000 pessetes”
Considera que darrere “hi ha gent amb poder, amb metges de determinats hospitals al capdavant i membres de la comunitat eclesiàstica. “Per a l’església catòlica això és un escàndol de magnituds superiors. Entre el 1938 i el 1996 a Espanya poden haver-hi 300.000 persones amb la identitat canviada. Parlem de persones traficades”, afirma amb rotunditat.
Roig assegura que “l’església no nega aquests fets tan evidents perquè és impossible”, però que s’excusa sota altres situacions com la presència de mares solteres, sense recursos econòmics, o donacions voluntàries, per exemple. Assegura que “és molt complicat que et confessin el que passava”, però que tot plegat seria més fàcil “si s’obríssin els arxius, perquè les mares el que volen és retrobar els seus fills i ells conèixer la seva identitat biològica real”. En aquest sentit, explica que ningú busca represàlies, només un canvi de paradigma que permetria “aplicar la caritat cristiana d’una forma correcta”.
Neus Roig, en l’acte on va rebre la distinció al Mèrit Cívic. Foto: Ajuntament de Tarragona.
La investigadora encara no ha vist remordiments per part de les persones implicades, però sí que n’ha constatat de les persones “que han comprat una criatura i s’han vist implicades”. “D’aquestes n’existeixen i m’he trobat en casos que es pensaven que ho estaven fent tot legal i no era així”, expressa.
LA LLEI CATALANA HA PERMÈS ELS PRIMERS RETROBAMENTS
A Catalunya, existeix una llei pròpia al voltant d’aquesta situació. Amb la nova llei de desaparicions forçades, pendent que se’n desenvolupi el reglament, ja hi ha hagut retrobaments. Es tracta d’una normativa “molt puntera, perquè dona dret a que les mares solteres que van signar la renúncia donin les seves dades per si el seu fill o filla la busca”. En resum, permet començar una cerca per retrobar-se. A més, s’està treballant perquè existeixi l’accés a arxius de més de cinquanta anys, malgrat que el marc legal català no té encara la força suficient per canviar el Codi Penal i la llei de protecció de dades.
ROIg PRESIDEIX L’OBSERVATORI DE DESAPARICIONS FORÇADES DE MENORS
Des de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors, creat l’any 2016, acompleixen una tasca de cooperació a través de les associacions. Actualment, treballen amb 18 entitats, tres de les quals són internacionals (Irlanda, Xile i Argentina). Investiguen i realitzen jornades científiques per ajudar aquestes associacions, a més de tenir convenis de col·laboració propis, entre els quals en destaca un amb la Universitat de Barcelona, amb un banc d’ADN propi.
La Neus considera un honor rebre la distinció al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Tarragona i la fa extensible a tot l’equip de l’Observatori, als seus tres directors de la tesi doctoral i a les persones que l’han ajudat durant tots els anys d’investigació.
Dos veïns carreguen la roba en un cossi metàl·lic. | Autoria desconeguda (Memòria Històrica de Bonavista).
Quan es parla del problema de l’aigua a Tarragona durant la segona meitat del segle XX se solen mostrar fotografies de llargues cues a la muntanya de l’Oliva i es recorda els efectes de la salinització dels pous sobreexplotats. La història de les mancances d’aigua corrent als barris perifèrics de la ciutat —i, en particular, a Bonavista, que és el cas que ens ocupa— durant aquells mateixos anys, com tants altres temes que han tingut la perifèria urbana com a centre, no hi prenen gairebé mai un veritable protagonisme. Amb tot, tenim la sort, com a societat, que del pou de la memòria col·lectiva encara en raja el testimoni de veïns que van conèixer aquells primers anys del barri en pròpia pell i que ens permeten assajar una reconstrucció, més aproximativa que definitiva, d’alguns fets.
Recuperem records dels veïns de bonavista sobre el problema de l’aigua
Posem-nos en situació. A començaments dels seixanta, Bonavista neix com a barri enmig d’un camp de vinya i de garrofers que, com apunta Josep Maria Recasens a El problema de l’aigua a Tarragona (2011), havia quedat malmès per la gelada de 1956. L’empresari Adolfo Beltrán, com havia succeït prèviament a Torreforta (on s’havien inaugurat les Cases Baixes el 1953), redobla l’oportunisme i s’enriqueix de nou —aquest cop, junt amb Joaquín Antón— a costa d’especular amb el sòl, revenent uns terrenys comprats per un preu miserable als pagesos de la zona tan sols uns mesos abans.
El barri s’erigeix amb cases d’autoconstrucció i amb una desatenció per part de l’administració franquista que n’explica el desordre, encara visible en l’entramat urbanístic. Segons constaten els antropòlegs Federico Bardají i Joan Josep Pujadas en el llibre Los barrios de Tarragona. Una aproximación antropológica (1987), a finals de 1960 es registren 26 habitatges al barri, amb una població total de 134 habitants.
Bonavista des de l’aire, any 1975. | Serveis Fotogràfics Francesc de Mora (Tarragona Antiga).
El creixement demogràfic de Tarragona en aquelles dates impressiona. Si l’any 1950 la ciutat comptava amb 38.841 habitants, l’any 1964 ja en té 52.056, i el 1975 directament supera les 100.000 persones. La industrialització i l’eclosió del turisme de masses —així com, en menor mesura, la construcció de la Universitat Laboral— propicien les condicions per a l’arribada massiva d’una immigració provinent, sobretot, del sud peninsular. De treball, certament, no en falta, però d’habitatge sí, de manera que molts dels nouvinguts es veuen obligats a instal·lar-se, d’entrada, en barraques. L’any 1964, a Tarragona, segons les dades oficials, unes 2.000 persones resideixen en aquest tipus de construccions precàries —de maons, de fustes, de canyes—, repartides en deu nuclis poblacionals, amb una presència destacada a la lleva del riu Francolí i a l’entorn de l’actual polígon d’Entrevies. A mesura que alguns d’aquests sectors populars aconsegueixen guanyar-se una mica millor la vida, van sorgint nous barris, com Bonavista.
Amb els primers bonavistencs establerts l’any 1960, es comencen a evidenciar unes necessitats a cobrir que la corporació municipal desoeix. Al barri no hi ha enllumenat públic, no hi ha clavegueram, no hi ha pavimentació dels carrers, no hi ha escola, no hi ha un transport públic en condicions i no hi ha aigua corrent. La reivindicació d’aquestes —i altres— millores seran encapçalades per un moviment veïnal fort, que protagonitzarà algunes de les manifestacions més multitudinàries a la ciutat durant les acaballes del franquisme com a règim. N’és un exemple el boicot als autobusos, entre els mesos de març i abril de 1974, a causa de l’apujada dels preus (de 50 cèntims), amb els grisos ocupant el barri i reprimint la protesta. Res a veure, evidentment, amb el procés posterior d’atomització i dilució del moviment veïnal entre interessos partidistes.
Els rentadors i les fonts es van convertir en espais de socialització
Davant de la fretura i de l’oblit institucional, Bonavista es guanya la fama, més que merescuda, de barri lluitador. L’aigua es converteix, des dels inicis, en un dels principals reclams, ja que fa falta per a tot: per al consum humà, per a la higiene personal, però també, per exemple, per a l’autoconstrucció. Els primers veïns han de caminar fins als rentadors de la Canonja per tenir la roba de casa neta. Les encarregades d’aquesta tasca són, fonamentalment, les dones, acompanyades sovint dels fills, en el que no només esdevé un lloc de neteja, sinó que també es consolida com un espai important de socialització.
Pel que fa a l’aigua de consum, per a la higiene personal o per a les obres, és recollida en una font a mig camí entre el barri i la Canonja. Així ho recorda, si més no, José Martín Carrasco, nascut el 1960, i per tant un dels infants que va créixer jugant als rentadors: «La meva mare carregava la roba amb un carro de dues rodes que semblava una plataforma i que era molt comú. La Canonja va tenir la deferència de mantenir els rentadors uns quants anys més per tal que la gent de Bonavista en poguéssim fer ús».
a inicis dels 60, els veïns anaven a recollir aigua a la canonja
Carrasco també recorda de desplaçar-se, al cap dels anys, a un pou més pròxim, situat a Buenos Aires, una mena d’intrabarri que s’alça dins mateix de Bonavista: «La mare ens deixava allà fent cua. Hi anàvem a primera hora, pel matí. Ella omplia les tres o quatre garrafes que li cabien al carro i aleshores els germans ens col·locàvem de nou a la fila, per a un segon torn. Així, quan ella tornava de casa, podíem omplir encara més garrafes. Després, a les nou del matí, la mare se n’anava en autobús cap al centre de Tarragona, a treballar-hi. Normalment fèiem dos viatges d’aigua al dia, tot i que els caps de setmana n’agafàvem més quantitat amb l’ajut del pare, per destinar-ne una part a les obres de casa. Pensa que necessitàvem aigua per a diferents usos, així que cada garrafa ens servia per a una cosa diferent: per rentar-nos les mans, per a la dutxa, per cuinar, per a l’obra… en total, a casa, que llavors érem quatre persones, devíem gastar uns dos-cents o dos-cents cinquanta litres al dia», explica.
a bonavista no van patir tant el problema de la salinització, segons bardají
Les esperes fent fila, a qualsevol hora, davant les fonts d’aigua que es van anar construint amb la iniciativa de particulars i el suport de l’empresa Aguas Industriales de Tarragona S. A. (AITASA), fundada el 1965, representen, sens dubte, l’estampa més recordada pels veïns. L’antropòleg social Federico Bardají, estudiós de la història de Bonavista, assegura que entre els anys seixanta i setanta s’hi van construir, com a mínim, fins a set o vuit punts d’abastiment d’aigua: «AITASA va permetre que es fessin fonts a partir de les seves canonades, que travessaven el barri per anar a parar a la indústria, i que tenien poca profunditat, ja que estaven a un pam i mig de terra. Tot això es va regularitzar, després. El més curiós, però, és que quan Tarragona va patir per la salinització dels pous i va haver d’imposar talls d’aigua, a Bonavista se’n van lliurar, jo crec que perquè l’aigua que ells rebien venia d’AITASA».
a prop d’una de les fonts, al carrer catorze, van caure, l’any 1970, les restes d’una avioneta
Els coneixements de Bardají, que va introduir aquesta matèria en el llibre Bonavista. Una biografia social (2015), així com el record dels veïns José Martín Carrasco, Maite Almandoz, Emilio Leiva i Miguel Ángel Peña, ens permet situar, com a mínim, els següents punts d’aigua al barri:
Carrer U, cantonada amb el carrer Vint-i-u.
Carrer Cinc, cantonada amb el carrer Vint-i-dos.
Carrer Catorze, a l’entorn de l’actual Escola Bonavista, la Llar d’infants municipal i el Complex Esportiu del barri.
Carrer Vint-i-u, cantonada amb el carrer Vuit, on hi havia una mina d’aigua.
Pou del barri de Buenos Aires.
No tothom, tanmateix, concorria a les fonts per satisfer les caresties de la vida quotidiana. El botiguer Miguel Ángel Peña, d’una retentiva prodigiosa, puntualitza que també hi havia qui n’extreia un benefici econòmic, com «un parell d’homes que conduïen una furgoneta de la DKV, que te la portaven a casa i venien cada garrafa a 5 pessetes». El testimoni de Peña també permet repescar una anècdota relacionada amb un accident aeri que els més grans del barri encara tenen molt present: el juliol de 1970, després de xocar amb un Boeing, una avioneta es va estavellar a Bonavista i va provocar la mort dels tres pilots que hi viatjaven. Peña, que aleshores era un nen, va veure les restes incendiades de l’aparell mentre omplia les garrafes, amb la mare, a la font del carrer Catorze.
Restes de l’avioneta caigudes a Bonavista. | Segú Chinchilla (Diario Español).
La qualitat d’aquella aigua tan desitjada era posada en qüestió fins i tot per uns rètols que, al costat de les fonts, advertien: «Potabilidad no asegurada». El restaurador Emilio Leiva, fill d’una família aragonesa que regentava una xurreria, reforça, amb el seu punt de vista, les desconfiances que despertava l’aigua de Bonavista per a segons quins usos: «Era insalubre. Al començament, encara que l’aprofitéssim per a tot, no era òptima ni per cuinar ni per beure». Mentrestant, a l’altra banda del Francolí, preocupaven altres qüestions.
el 1971 s’estrena la font municipal de bonavista amb el seguici popular
No va ser fins al 15 d’agost de 1971, coincidint amb les festes del barri, que les autoritats van organitzar, amb gran pompa, una comitiva per estrenar una font municipal a la posteriorment coneguda com a plaça de la Font de Bonavista. La jornada va servir també per inaugurar les obres d’un dipòsit d’aigua i del sistema de clavegueram. Hi van comparèixer l’alcalde de Tarragona, Ricardo Vilar Guix, l’arquebisbe Pont i Gol —acompanyat del capellà Faustino Arnal, molt estimat al barri, que havia pressionat per resoldre el proveïment d’aigua—, i fins i tot agents de la guàrdia urbana vestits de gala.
Inauguració de la font de la plaça de la Font de Bonavista, l’agost de 1971. | CHINCHILLA. Cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu.
L’acte es va vendre com tot un esdeveniment, i va rebre la cobertura mediàtica del Diario Español, de la Prensa del Movimiento, que dos dies més tard pregonava en portada: «Inauguraciones en nuestras barriadas». La crònica del diari, sense signar, així com les fotografies de Chinchilla i de Vallvé, proven la presència, a l’acte, del seguici popular tarragoní de l’època, que es va traslladar fins a Bonavista per acollir la bona nova. Així les coses, els nanos, els gegants i el ball de bastons van recórrer els carrers del barri, amb la banda de cornetes de Bonavista tancant la cercavila, en una imatge que, en el present, amb el Protocol del Seguici Popular de Tarragona actual, seria pràcticament impossible de repetir.
Els Nanos de Tarragona i el Ball de Bastons, entrant al barri. | CHINCHILLA. Cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu.
La font en qüestió va ser bastida per un senyor del barri, Francisco García Cano (1923-2001), vingut d’Úbeda, Jaén, l’any 1966. La seva neta, Toñi Toledano, n’ofereix més detalls: «La construcció de la font havia estat encomanada a una empresa de nom Robledo. Fa poc hem descobert que hi van treballar els paletes Alonso Bazaga Rueda i José Galindo Ruiz, que també eren veïns de Bonavista. El meu avi, picapedrer, va ser qui va treballar la pedra de la font. No sabem qui més hi devia participar. L’escut de Tarragona que s’hi veu ara no és l’original, el van canviar fa poc i a mi em va saber molt de greu, perquè ni tan sols ens en van informar. L’avi també havia fet feines a l’entrada de Sant Salvador i a la Vall de l’Arrabassada».
La història d’aquesta font encara amaga una darrera curiositat que demostra que allà on no han volgut arribar els relats oficials de vegades hi arriba la casualitat. El Seguici Popular de Tarragona va venir, l’any 1971, a Bonavista, per celebrar la instal·lació d’una font municipal amb l’escut de la ciutat que havia afaiçonat, amb les seves pròpies mans, un home andalús, Francisco García Cano, que havia nascut, precisament, un 23 de setembre. El dia de santa Tecla.
El Festival Internacional Teatre Màgic de Tarragona celebra la dissetena edició amb un espectacle especialment creat per al Teatre Tarragona. Una selecció dels il·lusionistes més destacats del moment actual participen en aquesta proposta que es representarà dissabte 8 d’abril a les 18 hores.
dues invitacions dobles per a l’espectacle ‘màgia 5 estrelles’
‘Màgia 5 estrelles’ és un recorregut per totes les especialitats de la il·lusió per demostrar que amb la màgia qualsevol cosa és possible. La maga argentina Silvana serà la mestra de cerimònies d’aquest gran espectacle, on presentarà el seu númeropremiat al congrés màgic europeu de Blackpool amb la menció de “Most original stage act”.
hi participen una selecció dels millors il·lusionistes del moment
L’espectacle comptarà amb la participació del Karlus (Premi Nacional de Màgia) amb una proposta de màgia còmica teatralitzada, i de l’il·lusionista Sasha, que ha viatjat per tot el món amb els seus muntatges. Es tracta d’una proposta impulsada pel Mag Gerard (director del festival) per gaudir de la màgia en família.
Gràcies als organitzadors, disposem de dues entrades dobles per gaudir d’aquest espectacle, a sortejar entre els subscriptors del FET. Les persones interessades heu d’enviar un correu a
subscripcions@fetatarragona.cat
abans de les 20 hores d’aquest diumenge 2 d’abril. L’endemà, dilluns, farem públic el nom de les persones afortunades.
D’esquerra a dreta, Elba Iban García, Teresa March Garcia i María Morillas Guilarte. Fotos: David Oliete. Muntatge: Marc Colilla.
Han viscut una infància difícil, una guerra amb la seva postguerra, una dictadura i, fins i tot, una pandèmia. Sempre generoses, han criat famílies senceres, i han après a tirar endavant amb allò que tenien a cada moment mentre evitaven els problemes, que la vida ja es complica sola…
Complir cent anys, avui dia, no és poca cosa, i per saber què suposa i, per què no, descobrir algun dels seus secrets, en parlem amb tres àvies centenàries de Tarragona i les seves famílies. Totes tres van néixer el 1922 i, per tant, enguany fan 101 anys.
pARLEM AMB TRES TARRAGONINES QUE VAN NÉIXER EL 1922
Les protagonistes del reportatge són: Elba Iban García, nascuda a Llanos de Alba (Lleó); Teresa March Garcia, filla de Solivella (Conca de Barberà) i María Morillas Guilarte, que va néixer a Guadix (Granada). Totes tres viuen a Tarragona des de fa dècades.
Podeu llegir el reportatge i veure les fotos de les tres dones amb les seves famílies respectives al número 58 de la revista FET a TARRAGONA. La trobareu a Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.
Necessitem el teu suport
Aquest reportatge, com la resta de continguts que publiquem en paper, els podem elaborar gràcies al suport dels nostres 700 subscriptors. Perquè el periodisme de qualitat no és gratis.
Per això, et convidem a fer-te subscriptor/a del FET per només 35 euros tot l’any. I a més de bon periodisme, gaudiràs dels sorteig d’entrades per a espectacles de teatre i música i d’activitats culturals exclusives. Ja en tenim una altra de preparada per aquest mes d’abril.
SUBSCRIPCIÓ AL ‘FET’
Et convidem a celebrar amb nosaltres el 10è aniversari. I si ja ets subscriptor/a del FET, regala un any de bon periodisme i cultura a un amic o familiar.
La N-240 al seu pas pel barri de Sant Salvador. Foto: cedida.
L’acord de traspàs de carreteres entre l’Estat i l’Ajuntament de Tarragona satisfà les dues parts, però en aquest context de precampanya electoral, el candidat socialista Rubén Viñuales acusa el govern municipal de renunciar a la N-240 fins a Sant Salvador. Viñuales ho deia dilluns en una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona: “Llàstima que Ricomà no ha volgut aquesta cessió perquè hem perdut la gran ocasió per connectar el centre amb Sant Salvador”.
VIÑUALES ACUSA ERC DE NO VOLER ASSUMIR la carretera estatal
El conseller de Territori i Mobilitat, Xavi Puig (ERC), li responia dos dies després a través de la mateixa Ràdio Ciutat de Tarragona: “És fals, menteix. El govern de Tarragona va demanar el traspàs al govern central, però internament els equips tècnics de l’Ajuntament ens van advertir que en aquest tram de carretera N-240 no es donen les condicions perquè pugui considerar-se urbana”.
puig respon que el candidat del psc “menteix”
Segons Puig, el context de la via presenta moltes dificultats: hi ha molts quilòmetres de sòl no urbanitzable a les dues bandes i un accés directe a una autopista (AP-7). Això fa “inviable a curt termini” assumir aquesta carretera, però “formarà part necessàriament d’una pròxima negociació” amb l’Estat. L’objectiu final és que en el futur s’hi pugui anar en bici o a peu per una vorera segura entre l’avinguda Andorra i Sant Salvador.
el govern municipal diu la n-240 s’haurà de negociar més endavant
El desenvolupament del Pla Parcial 1 i el de l’entorn de Pou Boronat ajudaran a fer més urbana la N-240 i dignificarà aquesta entrada a Tarragona. El conseller de Territori aprofita aquest tema per carregar contra l’anterior govern del PSC i treure pit de l’última negociació amb el govern espanyol. Puig diu que en un últim esforç negociador, l’Ajuntament de Tarragona ha aconseguit 13 milions d’euros de l’Estat, el doble del que s’havia previst inicialment al conveni del traspàs de carreteres.
Aquí podeu recuperar l’entrevista íntegra, on Xavi Puig detalla les accions que es duran a terme a la T-11, entre La Floresta i la rotonda del pont de Santa Tecla, i a la vella carretera del Tanatori:
Moha Quach és el nou president de Tarraco a Taula. Foto. David Oliete.
Moha Quach és molt jove, tot just passa la trentena, però ja fa més de quinze anys que es mou entre fogons. I ara, el xef d’El Terrat by Quach ha decidit fer un pas més i posar-se al capdavant de l’associació Tarraco a Taula. L’acompanya de vicepresident Xavier Fernàndez, del restaurant Seasons.
Tots dos han decidit liderar una nova etapa de l’entitat fundada l’any 1997 i que va néixer amb l’objectiu d’oferir una visió actual de la cuina de l’antiga Roma. Durant molts anys han organitzat jornades gastronòmiques al voltant del festival Tarraco Viva. Enguany també ho faran amb la participació d’una quinzena de restaurants.
MOHA QUACH LIDERA UNA NOVA ETAPA A TARRACO A TAULA
Però ara la nova junta de Tàrraco a Taula vol convertir l’associació en un ens que potenciï la gastronomia de l’antiga Mediterrània per tal que esdevingui una marca de ciutat. L’objectiu és investigar, actualitzar i difondre tot allò que té influència directa en la cuina tarragonina. “Anar més enllà d’unes jornades al maig i fer de Tarraco a Taula una marca de tot l’any”, apunta Quach.
L’ENTITAT VOL FER ACTIVITATS TOT L’ANY I SER UNA MARCA DE CIUTAT
Entre les activitats que preparen per aquesta primavera hi ha un show cooking a la plaça Corsini, un taller de cuina per a la canalla o una taula rodona per divulgar i debatre al voltant de la gastronomia. També volen recuperar el format del ‘Convivium’ a l’Amfiteatre (les últimes edicions s’havia celebrat al pati del Seminari), amb “un format de sopar més informal i a l’aire lliure”.
“FALTA CREURE-S’HO MÉS I TREBALLAR DE MANERA UNIDA”
Moha Quach es perfila com el xef jove i amb empenta que necessita Tarragona per liderar el sector i augmentar el prestigi de la gastronomia local. I no té pèls a la llengua quan parla: “Falta creure-s’ho més i treballar de manera conjunta, del Serrallo a la Part Alta, de fer pinya i equip”. Aquest és el gran repte: unir el sector i treballar tots a l’una.
Som davant d’un canvi de mentalitat? El temps ho dirà, però la nova junta de Tarraco a Taula s’estrena amb ganes d’innovar en les maneres de fer i de potenciar la marca gastronòmica de Tarragona, que té “una idiosincràsia pròpia”. Per això també incidiran en revifar símbols de la cuina d’aquí, com la gamba i el romesco, i arribar a tots els agents implicats.
I Moha Quach representa millor que ningú aquest repte i, alhora, aquesta oportunitat de present i futur.
Rosa Renom i Josep Maria Pou protagonitzen ‘El Pare’. Foto: cedida.
“Qui soc jo? Digueu-me, qui soc jo, que ni tan sols ho recordo”. Aquestes paraules pertanyen a l’Andreu, el protagonista d’ ‘El Pare’. Un home de caràcter fort, molt intel·ligent i d’alt nivell cultural que, als 76 anys, comença a experimentar petits buits en la memòria. De mica en mica, tot allò que ell sempre havia reconegut es va esvaint, fins que el seu món acaba esborrant-se per complet.
L’OBRA, AMB JOSEP MARIA POU I ROSA RENOM, ARRIBA DIUMENGE 2 D’ABRIL
Aquest és l’argument principal de l’obra que arriba al Teatre Tarragona aquest diumenge 2 d’abril a les 18:30h. Un text original de Florian Zeller que, en aquest cas, dirigeix Josep Maria Mestres i que protagonitza Josep Maria Pou, encarnant el paper de l’Andreu.
L’obra relata, amb humor, tendresa i dramatisme, l’evolució d’una malaltia degenerativa, per part de qui la pateix directament, però també des del punt de vista del seu entorn, dels qui ho viuen indirectament. Tot plegat a través de la filla de l’Andreu, l’Anna, interpretada per Rosa Renom, qui segons Josep Maria Pou té “un paper preciós i molt important per al públic”.
EL TEXT PLANTEJA UN DILEMA: QUI CUIDA DELS QUI CUIDEN?
L’Anna té el pare malalt, perdut en ell mateix, alhora que rep una oferta de feina valuosa, a l’estranger, que podria solucionar el seu futur. I és en aquest punt on Pou ens planteja el nus principal de l’obra: “fins a quin punt la família ho ha de deixar tot per cuidar el malalt?”.
‘El Pare’ relata la història d’un home que pateix una malaltia degenerativa. Foto: cedida.
L’actor detalla en una conversa amb el FET a TARRAGONA que, durant els quatre mesos que l’obra ha estat al Teatre Romea, a Barcelona, el públic ha esperat els actors a la sortida. Per què? Per comentar amb ells que han viscut situacions similars i per agrair-los aquesta visió objectiva d’un dilema humà. “Recordo una dona que, amb l’obra, es va poder perdonar a ella mateixa, per haver decidit portar el seu pare a una residència”.
POU: “EL PÚBLIC ENS HA ESPERAT A LA SORTIDA DE LA FUNCIÓ AMB LLÀGRIMES ALS ULLS”
La nostra societat està farcida de casos on els fills, les parelles o els amics senten la responsabilitat de cuidar un malalt proper. Situacions que acaben desembocant en allò que Pou defineix com el problema dels cuidadors. “Qui cuida dels qui cuiden?”. És per això que l’obra vol mostrar, a través de l’art del teatre, que aquests dilemes són naturals, humans, i que tenen solucions legítimes diverses.
la COVID-19 DONA més VALOR A L’OBRA per la vulnerabilitat de la gent gran
Cal destacar que el fet que el muntatge faci gira en època postpandèmica també té els seus efectes. Pou posa sobre la taula que la gent gran ha esdevingut un actor encara més vulnerable, amb la COVID-19, i això ha fet que una nova revisió, en ple segle XXI, d’aquest text, commogui el públic. Fins i tot ell, qui ja coneixia l’obra de Zeller, accepta haver plorat en recuperar-la.
Rosa Renom fa el paper de la filla del pare malalt. Foto: cedida.
Pel que fa a l’escenografia, el públic no sap on transcorre l’obra. És un espai inconcret, de parets grises, que canvia el to de llum segons l’estat emocional dels personatges. A l’escenari només hi ha un grup escultòric fet de cadires, que pretén servir d’expressió gràfica d’allò que viu l’Andreu. Les cadires desapareixen de la mateixa manera que els seus records s’esvaeixen.
POU diu sentir-se molt estimat pel públic tarragoní
“Tarragona em va acollir durant una època fonamental de la meva vida, l’adolescència, i per aquest motiu tornar a la ciutat sempre és emocionant”. El pas d’ ‘El Pare’ per Tarragona fa especial il·lusió a Josep Maria Pou, qui va ser un dels primers alumnes de l’antiga Universitat Laboral.
A més, sempre s’ha sentit estimat pel “generós públic tarragoní”, que ha premiat la seva trajectòria artística en diverses ocasions. És per això que el seu vincle amb la ciutat, i la qualitat del muntatge que oferiran aquest diumenge, haurien de ser motius de pes perquè tothom es deixi commoure per una història tan dramàtica com humana.
Centenars de sarcòfags i milers d’ofrenes de 1.500 anys d’antiguitat es van poder recuperar del jaciment. Fotografia: Arxiu MNAT / Fons J. Serra i Vilaró
L’any 1923, l’inici de les obres per construir la fàbrica de tabacs de Tarragona queda marcat per l’estranya aparició d’unes restes enterrades, aparentment romanes. De la mà de mossèn Joan Serra i Vilaró (1879–1969), arqueòleg pioner, de la terra en va acabar emergint tota una Necròpolis Paleocristiana, fins aquell moment oblidada, de més de 1.500 anys d’antiguitat i un valor històric incalculable.
joan serra i vilaró va tenir un paper clau en l’excavació de la necròpolis
“Va ser una sorpresa per a tothom quan, als pocs dies de començar les excavacions per construir els fonaments de Tabacalera, van començar a aflorar de la terra els primers sarcòfags i restes que ràpidament s’identificaren com a romanes”, explica Josep Anton Remolà, conservador de Col·leccions i Recerca al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona (MNAT) i professor associat d’Arqueologia a la Universitat Rovira i Virgili (URV).
“Se sabia des de l’edat mitjana que hi havia encara un conjunt perdut de la ciutat romana de Tàrraco, però en aquell moment encara ningú sabia on devia ser”, puntualitza Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic de Tarragona. “I la necròpolis tardorromana formava part d’aquesta ciutat sepultada a l’ombra”, concreta.
els experts analitzen el valor de la troballa de fa cent anys
En un primer moment, van ser els mateixos enginyers de la fàbrica de tabacs els qui van fer-se càrrec de les excavacions. Les restes romanes van continuar emergint, i això va obligar a desplaçar uns quants metres l’edifici nou a construir. L’interès per les troballes es va multiplicar i la convicció que naixia un gran descobriment anava prenent forma.
Encara era difícil imaginar que el primer cementiri cristià de Tàrraco, datat entre els segles III i V (1.500 anys enrere, per anar fent números) acabava de despertar-se i fugia per fi de la foscor. “Les casualitats existeixen, i aquesta va permetre desenterrar de l’oblit un dels conjunts arqueològics més importants de l’imperi romà d’Occident”, puntualitza Judit Ciurana, doctora en Arqueologia per la URV.
(…)
Així comença el reportatge que podeu llegir íntegrament al número 58 de la revista FET a TARRAGONA, a la venda Llibreria Adserà i Llibreria La Capona.
Aquest i la resta de continguts els podem elaborar gràcies al suport dels 700 subscriptors del FET.
Si vols un periodisme de proximitat i qualitat, et convidem a fer-te del FET per només 35€ tot l’any i a celebrar amb nosaltres el desè aniversari.
