Alguns dels gegants que “viuen” a la Casa de la Festa, reoberta al públic aquest cap de setmana
La Casa de la Festa està a punt de celebrar el seu cinquè aniversari. L’equipament es va projectar en l’últim mandat de l’alcalde Nadal amb el regidor de Festes, Carles Sala, però es va inaugurar a finals de maig de 2008 amb l’alcalde Ballesteros i la regidora de Festes, Sandra Coloma.
Quan es va plantejar la Casa de la Festa, ja es va produir un debat sobre la seva ubicació. L’espai triat, a la Via Augusta, al costat dels Jardins de la Reconciliació i darrera una benzinera, no va agradar tothom. En aquell moment es va al·legar que no ni havia cap possibilitat d’instal·lar el museu a la Part Alta, l’indret “natural” dels elements del Seguici Popular.
Un cop oberta, la vida de la Casa de la Festa s’ha anat esmorteïnt a poc a poc al llarg d’aquests cinc anys. La ubicació no l’ha ajudat gens; l’absència de senyalització l’ha perjudicat clarament i les retallades dels pressupostos municipals dels últims exercicis l’havien portat fins al tancament.
Oberta divendres, caps de setmana i festius
Ara, la iniciativa privada fa possible la “resurrecció” de la Casa de la Festa. La companyia Repsol aporta 16.000 € anuals perquè l’equipament pugui obrir les portes els caps de setmana i festius, i es facin visites guiades entre setmana que aniran a càrrec de l’entitat Imaginautes.
Façana de la Casa de la Festa, a la Via Augusta, al costat dels Jardins de la Reconciliació
La nova etapa de la Casa de la Festa inclou les activitats dels alumnes de l’Escola Municipal de Música i de l’Aula de Música Tradicional i Popular “El Tecler” i ofereix altres novetats: l’entitat Ditada fa una proposta als centres escolars que relaciona la cultura popular, les arts plàstiques i la participació dels més petits.
L’acord entre l’ajuntament i Repsol constata dos fets: d’una banda, la forta vinculació d’aquesta empresa amb les festes de Tarragona (projecte T-6000, Santa Tecla a les escoles, Puzzle de les festes, ajuts a les entitats i finançament de la segona fase de millora de la Casa de la Festa); d’altra banda, la precarietat econòmica del consistori que, pel que sembla, no pot assumir una cost de 16.000 € anuals, una quantitat irrisòria en el còmput general dels pressupostos municipals.
Punt d’atracció turística
Ara, però, cal celebrar l’acord que permet la reobertura d’un equipament que hauria de tenir una presència molt més gran a la vida cultural i associativa de Tarragona. Cal consolidar les visites guiades individuals i en grup, i els tallers i activitats per als escolars, però cal fer passes importants per projectar la Casa de la Festa com a espai museístic referent de la ciutat.
La tinent d’alcalde de Cultura, Carme Crespo, i el cap de Relacions Externes de Repsol, Josep Bertran, amb alguns elements del Seguici Popular (foto: Repsol)
Si, com diuem molts experts, Tarragona compta amb el millor Seguici Popular del pais i amb una festa major de “primeríssima” divisió, l’equipament de la Via Augusta hauria de ser un punt d’atracció turística molt potent, sobretot en aquest segment de famílies amb nens petits que vol atreure Tarragona Turisme.
Posem la Casa de la Festa a la “ruta” dels nostres visitants. Millorem la seva senyalització perquè, tot i trobar-se molt a prop de la Capçalera del Circ i l’Amfiteatre, queda “amagada” darrera la benzinera. I donem vida tot l’any a aquest espai únic i singular amb activitats adreçades a un públic familiar tarragoní i forani.
L’aposta de Repsol ha de ser el primer pas perquè la Casa de la Festa esdevingui, realment, un punt de trobada de la ciutat i una referència de la cultura popular i tradicionalde Catalunya.
Aquest cap de setmana, al FET A TARRAGONA us proposem agafar la bicicleta i descobrir les rutes de Tarragona ciutat i les de l’entorn: la costa del Baix Camp i el nord del Tarragonès. La periodista i aficionada al ciclisme, Teresa Ortega, comenta les característiques de diversos itirenaris:
Carril per a bicicletes a la N-340 que travessa els barris de Ponent (foto: Ministeri d’Administracions Públiques)
De bicis, a casa, sempre n’hem tingut i sempre n’hem parlat.
Tinc presents els juliols caniculars amb el meu pare mirant el Tour de França a la tele. Quan l’etapa estava a punt d’acabar, cridava: 5 quilòmetres a meta! 5 quilòmetres a meta! Tots els germans corríem al menjador a veure el desenllaç.
Ara, me n’adono que aquell últim esforç de 5 quilòmetres dels ciclistes professionals equival a una passejada fins el Far de Tarragona (4’5 km des del rellotge).
Aquest és el primer itinerari que proposo, el més conegut i concorregut de la ciutat. Els altres, també us sonaran, però no us emocioneu. Ja avanço que no tinc cames per grans experiments i que em fa por la carretera.
Per la ciutat, mar i muntanya
La de l’Escullera és una ruta plàcida que pot començar pel Moll de Costa i que es pot completar, ja sense carril especial i més patiment, amb la pujada al “Llorito”.
Allí dalt, a la meta, el Santuari com a testimoni del pelegrinatge constant d’aficionats al ciclisme que se saben de memòria tots els pendents i revolts que hi ha.
Al cim s’hi pot arribar per diversos camins de muntanya, ben senyalitzats, i per asfalt. Aneu amb compte amb els cotxes que hi circulen. (6’7km i 120 metres de desnivell).
La ciutat té 10 quilòmetres de carril bici i bona part es troben a Ponent. Vorejant la Nacional 340 s’arriba, des de pràcticament el centre, fins a Bonavista (3 quilòmetres des d’Icomar). El trajecte es pot interrompre accedint a Campclar i circulant per dins el barri a través de la flamant Rambla Riu Segre o de Ponent, amb espai per a ciclistes a les dues voreres.
El parc del Francolí per als més petits i l’entorn del Pont del Diable o el punt més alt de Tarragona, el Gurugú, pels aficionats a la BTT, són altres indrets del tot recomanables.
Des de Tarragona es pot fer una ruta plàcida en bicicleta seguint la costa fins a Cambrils (foto: Tere Ortega)
Pedalant per la Costa Daurada Central
A Vila-seca, aviat s’estrenarà el Raval de Mar. Això permetrà fer un circuit entre la Pineda-Vila-seca-Salou i Cambrils. Pràcticament tot, en carril bici.
Si sortim de la Pineda podem anar a Vila-seca pel nou Raval (3’3km) i des de Vila-seca, arribar a Salou a través de l’Avinguda Alcalde Pere Molas. Passarem pel costat de Port Aventura i anirem a parar a la Plaça Europa ( 3’5km de vorera especial).
No estaria de més una revisió del trajecte que presenta bastants clots i esquerdes que el ciclista ha d’esquivar.
A Salou, agafem el passeig Jaume I i sense deixar de veure el mar, circulem fins a Cambrils. (De Port a Port són 7 km de carril bici)
Seguint la Riera pujarem fins la part més interior del municipi i, encara en via per a cicloturistes, passarem per davant de l’Ajuntament cambrilenc. Sense adonar-nos, arribarem a la zona de Vilafortuny per la via Cavet. Només ens cal continuar per l’espai reservat als vehicles de pedals i de nou entrarem a Salou. Tornarem a la Pineda pel Pla de Maset des del carrer Carles Buigas. (1’5 kilòmetres per a bicis).
Un passeig pel nord de la demarcació
Des de Coma-ruga fins a Cubelles es pot fer tot un trajecte enllaçant els passeigs marítims de Sant Salvador, Calafell, Segur de Calafell i Cunit. Al final, un premi. La desembocadura del Foix.
El camí es pot ampliar des d’Altafulla si anem per dins de les Urbanitzacions i creuem el Roc de Sant Gaietà amb els esplèndids penya-segats.
Aquí teniu més informació: http://www.bikemap.net/
Al sud del territori, les vies verdes són tota una delícia. Els detalls, però, millor els deixem per una altra ocasió.
Carles Baches i Ricard Lahoz en un moment de la retransmissió en directe de la Recollida dels Misteris, des del terrat de l’església de La Sang (foto: FER-VI)
Innovar, experimentar, proposar nous reptes, arriscar amb moderació. En la meva vida professional, aquests verbs m’han acompanyat amb assiduïtat. El periodista acostuma a ser inquiet i busca fer coses noves cada dia, cada mes o cada temporada i, al llarg dels 18 anys que he dirigit Tarragona Ràdio, aquesta ha estat una premisa fonamental.
Ara fa quatre anys anys, hivern del 2009, em vaig plantejar una vegada més que calia introduïr nous continguts a l’oferta de programació de l’emissora durant la Setmana Santa. La història arrenca el 1994, quan jo vaig arribar a Tarragona, i el periodista i bon amic Dídac Bertran se’m va oferir a realitzar la retransmissió en directe del Sermó de les Set Paraules i de la Processó del Sant Enterrament, com ja havia fet abans en d’altres emissores. Aquell Divendres Sant de fa gairebé vint anys em va servir per començar a entendre el que representa la Setmana Santa tarragonina.
Des d’aquell moment, vaig anar introduïnt cada any diversos formats radiofònics per incrementar la informació relacionada amb l’activitat de les diferents confraries, associacions, germandats i congregacions. Vam convocar debats i tertúlies amb els seus presidents i vam emetre moltes entrevistes i reportatges al llarg de les setmanes prèvies a les dates clau, tot això sense oblidar la programació especial de Divendres Sant.
Sempre he tingut present que Tarragona Ràdio és una emissora pública, la ràdio de la ciutat, la ràdio de tots els tarragonins i que, per tant, havia de donar la màxima difusió possible als actes organitzats per les entitats i la pròpia Agrupació d’Associacions de Setmana Santa.
Dijous Sant a la plaça del Rei
A partir de l’any 2001, vam incorporar una emissió extraordinària el Dijous Sant al matí, des de la plaça del Rei, al costat de l’església de Natzaret i amb el suport de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang i l’estreta col·laboració de Carles Baches i altres congregants. Ha estat una tradició mantinguda al llarg d’aquest temps, conduïda durant molts anys per Yolanda García i, després, per Josep Ardila, amb els companys tècnics Joan M. Bertrani Lluís Comesi que, a més, ha anat afegint cada any nous elements informatius, nous formats, més continguts i, fins i tot, la música en directe de les bandes.
Preparatius tècnics amb Joan M. Bertran i Lluís Comes abans de la retransmissió radiofònica, a l’església de Natzaret. A la dreta, d’esquena, Teresa Ortega (foto: Carles Baches)
Però, com deia, en aquest afany permanent d’introduir millores, el 2009 decideixo afrontar un altre repte i em plantejo dissenyar un producte radiofònic més potent per al “dia gran” de la Setmana Santa tarragonina. Una programació compactada de set hores, de les cinc de la tarda a les dotze de la nit, que permeti explicar al món el significat i l’ambient del Divendres Sant tarragoní (Internet ja és una realitat molt present i www.tarragonaradio.cat compta amb una gran quantitat de seguidors fora de la ciutat).
Un repte tècnic i periodístic
En la pràctica, es tracta de retransmetre en directe la tradicional Recollida dels Passos que fan els Armats, mantenint la retransmissió, també en directe, de la Processó del Sant Enterrament. S’analitza la complexitat tècnica de l’operació i es busca una ubicació ideal per realitzar per primera vegada la retransmissió de la recollida dels misteris. I en aquest punt tornem a trobar l’absoluta col·laboració de La Sang, l’entitat organitzadora de l’acte, que ens ofereix el terrat de l’església de Natzaret com a punt estratègic per fer-hi la narració.
Planificat el dispositiu amb els tècnics de l’emissora i trobat el lloc idoni per a la retransmissió, demano a Carles Baches que m’acompanyi en aquesta “estrena radiofònica” com a expert i comentarista i a la periodista i companya Teresa Ortega que participi en la locució amb un micròfon sense fils que se situa entre la Baixada Peixateria i Cós del Bou.
Així és com debutem la tarda del 10 d’abril de 2009, una tarda de Divendres Sant esplèndida, típica de la primavera d’aquí. Vam fer dues hores de ràdio emotives, festives, de devoció, plenes de sons típics i tradicionals, explicant l’arribada de tots els misteris a la plaça del Rei, comentant les seves característiques, captant la música de cada banda i els aplaudiments del públic, conversant amb els participants…
Els Armats de la Sang entren a la plaça del Rei acompanyant els passos de les confraries tarragonines (foto: blogs.descobrir.cat)
Guardo un magnífic record d’aquella tarda. Puntualitat impecable en l’organització de l’acte, cobertura tècnica excel·lent de l’emissora, compenetració absoluta amb el Carles Baches i la Teresa Ortega… I, a més, aquelles vistes des del terrat de l’església: la torre del Pretori, el passeig de Sant Antoni, la Capçalera del Circ, el passeig de les Palmeres i al fons el mar, la Baixada Peixateries, el carrer La Nau, la plaça del Rei… Van ser dues hores de ràdio en directe molt tarragonines, que després van seguir, com era tradicional, amb la Processó del Sant Enterrament, des del Palau Arquebisbal.
Ràdio i televisió juntes
L’experiència va resultar tan positiva que l’any següent, el 2010, li vaig proposar al director gerent de TAC 12, Xavier Abelló, fer una retransmissió conjunta de l’acte: en directe per Tarragona Ràdio i en diferit per la televisió pública. La Congregació de la Sang ens va donar totes les facilitats per poder instal·lar-hi els equips tècnics (molt més nombrosos en televisió) i així, el 2 d’abril d’aquell 2010 vam assolir una altra fita per a la història: era la primera vegada que es realitzava una retransmissió televisiva de la Recollida dels Misteris al Divendres Sant tarragoní, i la ràdio i la televisió públiques de la ciutat s’unien per tirar endavant aquest repte tècnic i d’emissió.
L’equip de locució va ser el mateix: a la Teresa Ortega l’acompanyava una càmera mòbil a la zona del Cós del Bou, mentre el Carles Baches i un servidor disposàvem d’un monitor per veure les imatges de la retransmissió que ens oferien diverses càmeres instal·lades a la plaça del Rei, la Baixada Peixateries i al propi terrat de l’església de Natzaret. El balanç d’aquella feina va ser molt positiu i vam comprovar dies després l’impacte que havia tingut l’emissió televisiva en diferit.
La tarda de Divendres Sant, els passos esperen a la Rambla Nova l’arribada dels Armats per anar fins a la plaça del Rei (foto: setmanasantatgn.blogspot.com)
El programa ja estava consolidat: els directors de Tarragona Ràdio i TAC 12 crèiem fermament en l’oportunitat de fer l’emissió especial de la tarda de Divendres Sant de 2011. El calendari ens duia, curiosament, a la vigília de Sant Jordi, però ningú podia preveure que aquell 22 d’abril ens portaria els xàfecs i el temps inestable que a vegades ens sorprén per aquelles dates.
L’impacte de les xarxes socials
La forta pluja del matí ja va impedir la instal·lació dels equips tècnics i càmeres de televisió i un xàfec tempestuós a quarts de quatre de la tarda ens va fer veure que aquell Divendres Sant seria diferent. Descartada l’emissió televisiva, vam preparar un dispositiu tècnic a l’interior de l’església de Natzaret, mentre la Tere Ortega anava als estudis de l’emissora. I aquell dia vam redescobrir la importància de les xarxes socials (Facebook, Twitter), i l’impacte de la ràdio en moments assenyalats.
Des de la seu de la Congregació de La Sang i des de l’exterior de la plaça del Rei, vam fer un excel·lent programa de ràdio de servei als ciutadans perquè els anàvem informant puntualment de les decisions que prenien els organitzadors de l’acte en funció de la meteorologia. Amb els coneixements i l’experiència de Carles Baches i amb la presència de nombrosos convidats (membres de les altres confraries i ciutadans i turistes) vam oferir una tarda de Divendres Sant especial, però també molt emotiva i de gran interès per als oients. Al vespre, el temps va millorar parcialment i la Processó va poder fer una part del recorregut.
Així, arribem a la primavera de 2012, divendres 6 d’abril. Amb un clima tranquil i l’experiència acumulada d’edicions anteriors, tornem a enfilar-nos al terrat de l’església de Natzaret mentre els 42 armats, a la petita sala del costat, preparen els vestits i tot el necessari per afrontar una dura jornada.
Càmeres i micròfons estan a punt. Ràdio i televisió en marxa. Els congregants i les entitats viuen en plena ebullició. Els carrers respiren un aire diferent. És un dia singular, únic. És Divendres Sant a Tarragona. El meu particular, viscut durant quatre anys, amb una intensitat especial.
Fa uns mesos, al Fet a Tarragona vam parlar dels 20 anys del Teatre Ganyotes i del projectes que estaven preparant. Ara ja s’acosta la data i els preparatius són cada dia més intensos. Els nois i noies del Club Vaixell que fan teatre fa anys que treballen en l’espectacle 3/4 de Circ, una obra basada en la disciplina del circ social que va més enllà d’una simple obra de teatre. Es un espectacle multidisciplinar que combina el circ amb el teatre musical.
El grup de teatre el formen una quarantena de persones amb diferents discapacitats psíquiques, i tenen moltes ganes de pujar a l’escenari per demostrar la feina intensa d’anys d’assaig. L’espectacle s’estrenarà el 12 de maig al Teatre Metropol en el marc del festival Eclèctic. Però per fer-ho necessiten ajuda.
En un context de crisi com l’actual, entitats socials pateixen les dures retallades de les administracions, i s’han de buscar la vida per poder tirar endavant els seus projectes tot i les adversitats. El que està fent el Teare Ganyotes n’és un clar exemple. A través de la plataforma de micromecenatge Verkami, han llençat una campanya per recollir 2.500 euros. Semblen pocs diners, però molt necessaris per tirar endavant el projecte.
Aportacions per a totes les butxaques
Amb aquesta quantitat econòmica podran pagar vestuaris, confecció dels vestits, decorat, material específic de circ, material de difusió, entre altres despeses derivades d’una estrena teatral. Les aportacions que es poden fer són aptes per a totes les butxaques. Des de 5 euros fins a 500. Depenent de l’aportació feta pel mecenes, s’aconsegueixen diferents coses a canvi, com ara una samarreta, el nom al mural que hi haurà al teatre el dia de l’estrena o un dvd de l’obra. Cada petita aportació és necessària per arribar als 2.500 euros desitjats. De moment ja n’han aconseguit més de mil.
És fàcil oi? I també molt gratificant. Amb pocs diners estàs cotribuint a fer gran un projecte il·lusionant que ajuda a persones amb discapacitat a ser més lliures gràcies a les arts escèniques. Com ens va explicar fa uns mesos la seva responsable, Leo Robles, ‘el més gratificant de tot plegat és veure l’entusiasme i l’energia que hi posen’. Enguany compleixen 20 anys i de quina millora manera es podria celebrar que estrenant un nou espectacle dalt de l’escenari. Ho fem possible?
La regidora de Turisme, Patrícia Anton, amb el president dels hotelers de Tarragona, Xavier Jornet, i el president dels càmpings, Joan Anton, a l’acte de presentació de la “Tarragona family week” a l’Amfiteatre (foto: Tarragona Turisme)
Una parella i dos nens menors de dotze anys: allotjament i esmorzar per 50€. Les quatre persones, un dinar o sopar, també per 50€. A més, entrada gratuïta als monuments i museus i activitats especials per conèixer el patrimoni de la ciutat. En síntesi, aquesta és la proposta de Tarragona Family Week.
Una proposta de Tarragona Turisme per atreure famílies a visitar la ciutat durant aquests dies de vacances escolars. La promoció, que arriba a la segona edició, va arrencar el passat divendres i es mantindrà fins aquest dimecres 27 de març. Són sis dies i, per tant, no contempla les dates festives i més concorregudes de la Setmana Santa.
Tots els participants a la Family Week reben una polsera personal i intransferible que els dóna accés a avantatges i preus especials. A la campanya participen una dotzena d’hotels, cinc càmpings i 10 restaurants. També, uns 40 establiments comercials ofereixen descomptes. Hi ha activitats específiques d’aquests dies per compartir en familia i d’altres que es poden realitzar a meitat de preu.
L’associació d’hotels, l’agrupació de càmpings, la T de Tarragona i l’associació de comerciants de la Part Alta participen a la campanya que vol convidar parelles joves amb nens petits a descobrir la ciutat. Nous visitants procedents sobretot de l’àrea metropolitana de Barcelona i d’altres punts de Catalunya.
Una de les imatges de la promoció de la campanya
Es tracta d’una iniciativa interessant i encertada que necessitarà un recorregut més llarg per analitzar el seu impacte. La implicació d’hotels i càmpings (bungalous d’altes prestacions) és total, però es troba a faltar una oferta més àmplia de restauració. La ciutat compta ara amb diverses associacions de restaurants que s’haurien d’implicar més en aquesta campanya de turisme familiar.
Vacances escolars de Nadal
Però fent passos endavant, Tarragona hauria d’anar més enllà d’aquesta setmana a l’any de promoció i oferir-se com a destinació permanent de turisme familiar. Aquesta “Family week”, per exemple, es podria també organitzar durant les vacances escolars de Nadal, del 27 de desembre al 4 de gener. Aquells dies, adults i nens podrien gaudir d’avantatges similars i participar d’activitats especials com les que es preparen per Setmana Santa.
Pares i nens descobrint el patrimoni de la ciutat. Aquest és el principal objectiu de la campanya “Tarragona family week” (foto: Tarragona Turisme)
I aprofitant la marca ja creada, per què no es fa una campanya “Tarragona family week end”? Es tractaria de crear un producte similar per als caps de setmana que van de principis de novembre a finals de febrer, o ampliar-lo encara més, en funció del que diguin els agents turístics de la ciutat. I un producte específic familiar per als caps de setmana de Tarraco Viva al maig i de Santa Tecla al setembre? I una altra promoció coincidint amb el Festival Minipop?
Ofertes de cap de setmana
Aquests “week end” implicarien els allotjaments de divendres i dissabte, menus familiars de dissabte i diumenge, recintes monumentals gratuïts i l’organització de dues o tres activitats repartides entre dissabte al matí i diumenge al migdia. Tot plegat, amb el mateix sistema de la polsera.
El primer pas per associar Tarragona amb turisme familar ja s’ha donat, encara que força tímid. Aprofitem l’experiència i proposem-nos objectius més ambiciosos, ara que l’aliança de Tarragona Turisme amb hotels i càmpings passa per un bon moment.
Ampliem la campanya a altres èpoques de l’any i busquem més implicació de la restauració i el comerç. En turisme, la ciutat encara te molt camí per recòrrer.
El camp del Yeclano, on aquest diumenge el Nàstic ha aconseguit la cinquena victòria consecutiva en Lliga (foto: Jordi Blanch)
Fa només quinze dies dèiem al FET A TARRAGONA que havia arribat la “primavera grana”, després de tres victòries consecutives del Nàstic. Al cap de dues setmanes, la primavera nastiquera ha esclatat com gairebé ningú podia preveure en les llargues tardes d’hivern. Cinc (5!!!) victòries seguides, un “miracle” que no es veia des de fa dotze temporades, segons el periodista Xavi Ribera, cap de Comunicació del club.
Una ratxa espectacular que permet somiar a l’afició i a l’equip. Resten encara nou jornades, 27 punts en joc, i la possibilitat de jugar el play-off d’ascens ja no és una quimera. I, qui ho havia de dir, el derbi del pròxim diumenge al camp del Reus pren un caire especial. Alguns ja volen rememorar aquells desplaçaments massius de temporades anteriors.
El viatge a Iecla, en canvi, recorda els aspectes més durs i foscos de la 2ª Divisió B. El desplaçament llarg i pesat, el camp petit i complicat, el joc poc vistós, la necessitat de ser pràctic i posar molt ofici per superar el rival… En aquest context, el 0-2 davant el Yeclano obre milers de somriures entre els aficionats tarragonins que comencen a pensar que el “miracle” és possible.
El somni pot ser realitat
El president Josep Maria Andreu és el principal motor dels somnis granes. Ja s’imagina des de la llotja del camp del Reus veure una part de la Preferent plena amb els colors del Nàstic. Ja deu estar recordant aquells viatges a Castelló, València, Lleida… quan la marea grana es passejava amb alegria pels camps de 2ª A buscant l’ascens a Primera.
La primavera nastiquera promet aquest any una àmplia gamma de colors festius, alegres, llampants…L’hivern ha estat molt fred, llarg i difícil de passar. Molt dur. Alguns creien que no s’acabaria mai, però finalment ha arribat la primavera i ja podem estrenar o recuperar els vestits que teníem guardats a l’armari.
El lema a principis de la temporada era “Tornarem”, una paraula que ha fet fortuna també a Twitter com una de les etiquetes més utilitzades (#NàsticTornarem). Fa unes setmanes ningú hi creia, però ara s’imposen dues noves etiquetes a la xarxa:
– Una d’immediata: #totsareus
– I una altra per mantenir durant dos mesos: #isitornem?
L’encaixada de mans entre el rector Francesc X. Grau i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros simbolitza l’entesa entre la URV i l’Ajuntament de Tarragona (foto: Mauri)
“Tarragona ha cedit a la URV els terrenys de les casernes militars que valen 1.741 milions de pessetes, i Reus només ha cedit terrenys per valor de 30 milions (…) La diferència és que nosaltres no esperem a que la universitat ens ho demani, li oferim abans”.
Aquestes paraules les va pronunciar l’alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, el 30 de gener de 1995 (fa 18 anys!!!) en un debat a TV-3 amb el seu homònim de Reus, Josep Abelló. Un debat crispat sobre la URV i la capitalitat, en un moment en què es decidien les grans infraestructures i equipaments de la universitat tarragonina.
Entre finals del 94 i principis del 95, el Ministeri de Defensa deixava a la ciutat els terrenys de l’avinguda Catalunya; Ajuntament i URV dissenyaven el model urbà d’universitat en tres eixos (Part Alta, Sescelades i Catalunya); i l’Escorxador s’estrenava com a seu del Rectorat amb la reelecció de Joan Martí com a primer rector.
Una relació fructífera
Recupero de la història recent de Tarragona aquests episodis per il·lustrar la importància dels acords signats aquest dijous per l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el rector Francesc Xavier Grau. Són dos convenis que permeten a la universitat disposar de més sòl per a equipaments.
Un conveni permetrà ampliar el campus Sescelades i ubicar-hi nous instituts de recerca com els d’energia i enologia. L’altra conveni farà possible la construcció d’una residència universitària a l’àrea coneguda com els “Quatre Garrofers”, entre la nacional 240 i l’autovia A-7.
La residència i altres elements per definir ajudaran a consolidar un eix viari i de comunicació entre els dos campus (Sescelades i Catalunya) i dignificar una de les principals entrades a la ciutat.
Aposta permanent
El regidor de Relacions Ciutadanes i Universitat, Paco Zapater, en l’acte de signatura dels dos convenis (foto: Mauri)
La signatura Ajuntament – URV reforça l’aposta decidida de Tarragona per la seva universitat. Potser fa vint anys es va perdre la “batalla” del nom, però el que compta avui és que la nostra universitat és una referència indiscutible en l’àmbit de la docència i la recerca, els seus òrgans de govern i la gran majoria de facultats estan a Tarragona, els campus urbans “dónen vida” a la ciutat, i hi ha una voluntat clara de seguir creixent amb nous centres d’investigació especialitzats.
La millor manera de respondre aquells que volen recuperar el debat nominal és amb accions com la d’ahir. Malgrat la crisi i les retallades pressupostàries, la URV és el gran valor afegit d’aquest territori. I Tarragona, la capital que actua com a motor d’atracció de milers d’estudiants, professors, investigadors i empreses.
L’antiga fàbrica de licors ha viscut una profunda remodelació per acollir l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona
Un dels temes estrella del debat polític i ciutadà dels últims vint anys ha estat el de la ubicació de l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona. Ara que el centre celebra el seu 25è aniversari i que el trasllat a la Chartreuse sembla imminent, paga la pena recordar la llarga “travessa del desert” fins arribar on som.
Durant la dècada dels 90 i la primera del segle XXI, la polèmica va acompanyar la situació de l’escola d’idiomes per la precarietat de la seves instal·lacions i la necessitat de traslladar-la a un lloc nou i digne. El procés de resolució del problema va ser tan llarg i complex que em va ocupar milers d’hores i centenars de tertúlies radiofòniques. Hi ha periodistes, com la Montse Cartañà, que va ser grans “especialistes” en el tema.
Massa temps d’espera
Repassem breument la història. L’EOI tarragonina obre portes el 1987 a l’IES Martí Franqués, i cinc anys més tard es trasllada a l’actual ubicació de la Rambla Nova. El 1995, el Departament d’Ensenyament proposa traslladar el centre al Complex Educatiu (antiga Laboral) i poc després apareix per primera vegada la proposta de la Chartreuse (ja descartada com a futura Delegació del Govern).
La nova EOI a la Chartreuse servirà per dinamitzar l’entorn de la plaça del Infants i les escles mecàniques del carrer Vapor
Però en els anys posteriors, l’ajuntament ofereix a la Generalitat diversos terrenys: a l’àrea de Joan XXIII, a la zona educativa de Sescelades, als Quatre Garrofers, a la Vall de l’Arrabassada… No s’arriba a cap acord, enmig de les picabaralles polítiques entre administracions i partits, i el rebuig de professors i alumnes que valoren especialment la ubicació actual molt cèntrica.
El 2010, finalment la Generalitat dona llum verda a l’Ajuntament perquè tiri endavant la rehabilitació de la Chartreuse, propietat del Govern. El consistori paga els treballs per avançat. Les obres estan pràcticament enllestides i, per tant, l’estrena es podrà fer d’aquí pocs mesos.
Una millora per a la Part Baixa
Després de vint anys de retards, debats estèrils i decepcions (l’EOI Tarragona ha vist com s’estrenaven fa temps les noves escoles de Reus, Tortosa, Valls, Amposta i Salou), volem ser positius: professors i alumnes celebraran els 25 anys amb un nou edifici, i la part baixa de la ciutat guanyarà un equipament de primer nivell que ajudarà a dinamitzar l’entorn de la plaça dels Infants.
L’escola d’idiomes es troba en un gran moment, avalat per la certificació ISO de qualitat, pionera a Catalunya. La comunitat educativa està plenament implicada en activitats pedagògiques, però també en l’organització dels actes de l’aniversari (el concert multilingüe del 24 d’abril al Metropol promet ser molt divertit).
Sapiguem gaudir del moment: la travessa ha estat dura, molt llarga, massa, però la meta està a tocar dels dits.
La Tarraco Arena Plaça acollirà aquest dijous a la nit una macrofesta universitària. És el segon any consecutiu que se celebra una activitat d’aquestes característiques
La Tarraco Arena Plaça (TAP) acollirà aquest dijous per segon any consecutiu una macrofesta universitària. Els organitzadors preveuen l’assistència d’uns 6000 joves estudiants procedents de totes les facultats de la URV. Prometen preus populars, cinc disc jockeys a l’escenari, “música d’infart” i la gravació del HARLEM SHAKE universitari més gran del món.
Aquesta festa serà el primer acte públic a la TAP, després que la Diputació (propietària del recinte) anunciés que la gestió de la plaça anirà a càrrec, durant els pròxims 10 anys, de l’empresa APIC. Aquesta companyia pertany al grup que gestiona la plaça de toros de Las Arenas, a Barcelona, centre comercial i d’oci.
De les moltes possibilitats de la TAP tothom n’ha parlat. S’hi poden organitzar esdeveniments esportius, fires, concerts, festes populars, activitats socials i culturals, sopars i còctels, a més del tradicional Concurs de Castells.
Disco a partir de les dotze de la nit
Però la “nova etapa” del recinte arrenca amb una gran discoteca, la “macrofesta universitària més gran de Catalunya”, tal com diuen els promotors. Una activitat amb gran impacte sonor, que arrencarà a la mitjanit i es pot allargar fins a les sis de la matinada de divendres.
Teòricament, un grup d’estudiants són els encarregats d’organitzar la festa. Però en realitat al darrera hi ha l’emissora de ràdio Loca FM, igual que l’any passat, que compta amb el patrocini d’empreses importants en l’àmbit de les begudes i l’oci nocturn.
Imatge de la festa de l’any passat a la TAP (foto:www.macrofestauniversitaria.com)
A favor i en contra
La Diputació ha de llogar la TAP a unes empreses que faran negoci muntant una festa multitudinària per a joves? És convenient destinar aquest recinte magnífic i “nou de trinca” a activitats que requereixen mesures especials de seguretat i control d’accés i, probablement, provocaran les denúncies dels veïns pel soroll?
Veiem-ho, però, des d’un altre punt de vista: la TAP és, de llarg, el recinte més gran en capacitat de les comarques de Tarragona i, per tant, se l’ha de treure el màxim rendiment. La Diputació s’ha gastat més de 25 milions d’euros en remodelar una antiga plaça de toros en un equipament modern, funcional, amb una cúpula espectacular…perquè la ciutat i la demarcació puguin gaudir-ne.
Un dilema
Què hi hem de fer? La Diputació ha de vetar determinades activitats per “molestes”? La Diputació ha de tenir màniga ampla a l’empresa gestora perquè organitzi a la TAP la màxima quantitat possible d’events? Un dilema complicat per a unes institucions públiques que encara tenen molt recent l’experiència tràgica del Madrid Arena.
A partir d’ara, la TAP espera amb ganes poder acollir milers de tarragonins en esdeveniments culturals, festius i esportius de tota mena. L’èxit de la plaça (encara que sigui relatiu al principi) serà l’èxit de Tarragona. No ens podem permetre malbaratar una inversió tan gran i un equipament que ha de ser la referència del sud del pais.
El FET A TARRAGONA continua apostant pels articles d’opinió i anàlisi a l’entorn del món comunicatiu i de la professió periodística. A continuació, us convidem a llegir aquest article de la periodista vallenca i tarragonina, Raquel Sans, arran la presentació d’un estudi sobre possibles noves ocupacions en aquest àmbit professional.
Acte de presentació de l’estudi a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona i amb la presència del degà, Josep M. Martí (foto: Col. Periodistes)
No patiu, periodistes, aquest article no pretén anunciar nous acomiadaments en mitjans de comunicació. N’hi ha més que suficient amb els 6.271 professionals de tot l’Estat que van perdre la feina entre 2008 i 2012.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya presentava aquest dilluns a Tarragona les dades de l’estudi “Nínxols d’ocupació per a periodistes” que ha dirigit Josep Lluís Micó i que ha elaborat el Laboratori Digital Media, Strategy and Regulation de la Universitat Ramon Llull. Els resultats de l’informe, extrets a partir de 50 entrevistes en profunditat a professionals de la comunicació, no descobreix la sopa d’all, però sí que permet fer visible una realitat fins ara només intuïda.
No entrarem a detallar quin és l’estat del Periodisme. No es tracta de deprimir-nos! Però hi ha algunes xifres que val la pena tenir en compte. Cada any les universitats catalanes formen més de 500 periodistes, tot i que segons les dades del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), en l’actualitat hi ha 1.769 periodistes buscant feina al país. D’aquests, 1.510 són a l’atur. El perfil més comú és el d’una dona d’entre 28 i 37 anys que viu a la demarcació de Barcelona i que compta amb experiència al sector.
Possibilitats de futur
Tot i el panorama, l’estudi apunta algunes escletxes per a l’optimisme. Les oportunitats de futur es vertebren sobre tres grans eixos: la hiperespecialització, l’emprenedoria i la comunicació corporativa.
L’experiència d’orientar la nostra activitat professional a una matèria molt concreta ja funciona als Estats Units i sembla que també pot ser una sortida a casa nostra. És més, en dono fe! La meva improvisada i involuntària especialització en matèria castellera és el que actualment em manté en actiu.
El degà Josep M. Martí en un moment de la seva intervenció a Tarragona (foto: Col·legi Periodistes)
L’emprenedoria i la multi ocupació, és a dir treballar per a diferents mitjans, és una altra de les oportunitats de futur que apunta l’informe. Els Mitjans tendiran, encara més si és possible, a aprimar les seves estructures, per subcontractar la majoria de serveis. És aquí on hem d’estar alerta.
Finalment, l’entorn digital no s’ha de veure només com una amenaça sinó com una sortida professional. Són cada cop més les empreses que requeriran de professionals de la comunicació per, per exemple, millorar la seva reputació a la xarxa.
Reivindicacions del sector
Ara bé, a tenor d’aquests resultats, la professió té diverses urgències. Una de les prioritàries, reclamar una nova legislació fiscal. D’entrada, perquè el periodista multi ocupat difícilment generarà un volum de negoci que li permeti afrontar el pagament mensual dels 256,72 euros, corresponents a la quota d’autònoms. No es pot tractar el periodista com una empresa. No ho és!
Però també ja comença a ser hora que la professió disposi d’un epígraf propi per donar-se d’alta a la Seguretat Social. N’existeix un per als toreros, però no per a periodistes. I podríem seguir enumerant, per exemple, la confusa normativa en matèria de facturació, però millor ho deixem per un altre dia!
L’altra prioritat és la reformulació de la carrera periodística a les Universitats. Que segueixi havent-hi demanda no pot implicar que cada any més de 500 llicenciats es vegin abocats a un panorama desolador. Cal replantejar uns estudis que han quedat obsolets i que necessiten, com l’aire que respiren, adaptar-se a una realitat en canvi constant. Potser ja va sent hora de deixar de banda l’any en què es va inventar la ràdio per saber, per exemple, com funciona Pinterest. Si aquest és el futur professional, la Universitat no ho pot obviar.
Imatge general de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. En els darrers anys s’hi han anat realitzat diverses obres de reforma
Quan encara és fosc, la sala d’espera del servei d’Urgències de Joan XXIII es veu com un enorme espai buit, sense vida. Només se sent, fluixet, el periodista que explica les notícies penjat des de la paret a través del 3/24. Dins del servei, poca llum i un equip de guàrdia que atén amb tranquil·litat i diligència els pacients ingressats aquella nit.
La calma es transforma en moviment a les vuit del matí, quan arriba el relleu. Un petit “exèrcit” de metges, infermeres, zeladors, neteja i aprenents es fa càrrec del comandament del servei. Salutacions, intercanvi d’informació, les novetats, els historials dels pacients, un cafè i les retallades.
Durant bona part de la jornada, a l’ambient es respira una lleugera sensació d’ofec laboral. El “centre de control” d’Urgències, on hi van a parar metges i infermeres que abans i després atenen els malalts per consultes i boxes, és el punt de trobada de les queixes i els comentaris per les noves mesures contra la sanitat pública.
Un anar i venir de comentaris
Entre historials mèdics, informes, analítiques, instrumental, llençols, control dels pacients i explicacions als familiars, hi ha molts moments que destil·len el “malestar” dels professionals de Joan XXIII, que contemplen com es van reduïnt els seus drets laborals i es precaritza el servei. A mesura que avança el matí, s’acumula la feina i augmenta la pressió assistencial.
Accés al servei d’Urgències de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, remodelat completament fa poc temps
A migdia, la sala d’espera presenta una ocupació del vuitanta per cent i es veuen algunes cues a la finestra d’ingressos. A l’interior d’Urgències, els metges analitzen patologies, encarreguen proves i prenen decisions sense marge de temps i ni d’error. Les infermeres (infermers també n’hi ha) es multipliquen en tasques diverses mentre comenten una proposta de torns de “treballar 9 dies seguits a canvi de…” i la convocatòria de noves assemblees.
Usuaris maleducats
De manera paral·lela, s’amplien els perfils de pacients que hauran d’estar ingressats a l’hospital unes hores en fase d’observació. Usuaris de la sanitat que, sovint, no segueixen ordres tan bàsiques com no parlar amb el telèfon mòbil o mantenir un cert silenci a les instal·lacions. “Malalts” que arriben a enfrontar-se dialècticament al personal i marxen del centre a l’hora que ells volen, tot i no disposar de l’alta mèdica.
A Urgències te n’adones que en el 80-90 % dels casos les primeres persones que acompanyen els malalts són dones; que els joves no deixen l’smartphone ni mentre reben la medicació; i que les persones grans tendeixen a queixar-se més del servei (són més “rondinaires”) perquè també s’hi passen més hores.
Fa dos anys, els treballadors de Joan XXIII van començar les mobilitzacions al carrer
Un dia a Joan XXIII et permet sentir converses que impacten, com el cas d’una dona gran que prega a la metgessa que no enviï el seu marit a casa; que li “fa por” quedar-se sola amb ell, perquè ella no sap ni llegir ni escriure i les seves filles han d’anar a treballar.
Més feina, més nervis
Camí de les tres de la tarda, les forces dels treballadors del torn de matí noten l’impacte de la pressió que suposa l’augment de pacients que reclamen assistència. La dialèctica professional-pacient s’incrementa i pot originar algun conflicte, sobretot per “qüestió de temps”: el pacient reclama immediatesa i resultats efectius, i el professional li recorda la responsabilitat que té sobre la seva salut.
Malgrat tots els entrebancs pressupostaris, Urgències de Joan XXIII treballa amb eficàcia, coordinació i professionalitat. Potser al límit de les seves possibilitats, però amb resultats eficients i satisfactoris.
Ara bé, no es pot acceptar ni un pas enrera més en la qualitat del servei. La Tarragona polièdrica que es troba allà, circumstancialment, per raons de salut, mereix un centre de referència per a temes urgents. Perquè quan mana la urgència (la de veritat), els pacients optem per la sanitat pública. I aquest és un valor que no hem de perdre.
Avui al FET A TARRAGONA publiquem un article de la periodista Anna Plaza sobre el concert que la cantant Sílvia Pérez Cruz va oferir dissabte a la nit al Palau de Congressos de Tarragona. Una de les millors veus del pais que va rebre la calidesa del públic tarragoní. Aquesta és la crònica:
Sílvia Pérez Cruz en una actuació anterior a la que va protagonitzar aquest dissate a Tarragona
Fa vuit anys que la vaig sentir per primer cop. Va ser a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. El seu nom encara era desconegut. Era una més de Las Migas, un jove grup de flamenc sorgit de l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Ja llavors em va sorprendre la intensitat de la seva veu i de la seva proposta. Tots els que la vam sentir vam quedar embadalits amb la seva força subtil, sensual, que va més enllà d’una tècnica depurada i que és capaç de fer ressonar totes les fibres del cos. Del seu i dels que l’escolten.
Ara ja fa uns anys que vola sola. I el seu nom és un reclam, que per si sol aquest dissabte va omplir l’Auditori August del Palau de Congressos. Una gesta només a l’abast d’alguns escollits.
Sílvia Pérez Cruz trenca motlles. Per a ella la música no té fronteres. El flamenc, el fado, els clàssics llationamericans, les havaneres… s’entrellacen en una barreja difícil de catalogar. L’únic que hi importen són els sentiments, que ella explora sense cap mena de mania i amb una intensitat inesperada per una persona de la seva aparent fragilitat.
Quan parla, la seva veu sembla la d’una nena petita, que bromeja amb el públic entre tímida i trapella. Quan canta, cau la màscara i Sílvia Pérez Cruz traspassa a una altra dimensió: la dels sentiments en estat pur. Juga amb les mil possibilitats de les cordes vocals com un gat ho faria amb un cabdell de llana. Però per a ella la tècnica és només una eina per fer aflorar tota mena de sensacions. Des del dolormés profund, a la tendresa més absoluta.
El concert de dissabte
Dissabte un miler de persones ens vam deixar endur pel devessall de sensacions i sentiments de la seva música. Van ser dues hores de concert que van passar com si fossin cinc minuts. Com si durant aquest temps ens haguessin transportat a una altra galàxia, on la noció del temps és una altra.
I això que la seva proposta no és fàcil. Les seves no són cançons curtes, amb una melodia contagiosa, senzilla de seguir. Ella i els seus músics són uns exploradors nats, amants d’una improvització més pròpia del jazz, que de la cançó d’arrel mediterrània. I el seu gran mèrit és arrossegar el públic pels camins inesperats, agafant-lo de la mà i guiant-lo perquè no es perdi.
Apropant distàncies
L’Auditori August és gran. Potser fins i tot massa gran. I sí bé és espectacular, generalment resulta massa fred. L’escenari es veu llunyà i enorme, fins i tot des de les primeres files. Però dissabte Sílvia Pérez Cruz va aconseguir trencar les distàncies. El temps s’escurçava i l’espai s’empetitia. Què faria aquesta noia en un espai petit com la Sala Trono? Potser no es podria resistir tanta intensitat.
Iglesias, Corrandes d’exili, Blancaneus, Cucurrucucú, Veinte años, Vestida de nit… Cançons pròpies i alienes, totes passades pel seu sedàs.
Del concert en vam sortir mig surant, amb els peus que no ens tocaven al terra, com el vestit vaporós que lluïa Ella.
Aquest dilluns es presenta a Tarragona, a la seu del Col·legi de Periodistes, un estudi que identifica els clarobscurs del mercat laboral d’aquest sector a Catalunya: “Nínxols d’ocupació per a periodistes”. Coincidint amb la presentació de l’informe, el FET A TARRAGONA continua aportant anàlisis i reflexions al voltant del món del periodisme de proximitat. Per això, convidem a participar-hi professionals i futurs periodistes tarragonins.
Avui us convidem a llegir l’article d’Albert Mercadé Massó, que respon al perfil de jove llicenciat de Tarragona (URV) amb experiència en diversos mitjans, però actualment sense feina i amb procés d’ampliar formació. A més de periodista, Mercadé és enginyer tècnic en Telelecomunicacions, ha treballat a TAC 12 i TV-3 i ara prepara el doctorat amb un màster de recerca en comunicació política.
La caiguda de vendes dels diaris és un dels molts efectes de la crisi que afecta el sector del periodisme
LA CONTRAEVOLUCIÓ DEL QUART PODER
Com acostuma a passar, crisi global amb grans repercussions locals. Tancament de mitjans i precarietat per als professionals. Degeneració del sector, amb la conseqüent pèrdua de credibilitat, i un futur negre per les noves generacions que surten del forn. Malgrat tot, les lamentacions no serveixen com a aliment, així que cal anar una mica més enllà. La recepta és senzilla: autocrítica, reflexió i, sobretot, optimisme.
5 apunts per la reflexió:
1. El producte que ofereix la universitat, ja no correspon amb el que demanda el mercat. Ens trobem davant la paradoxa que, si considerem que el grau en Comunicació Cultural atorga competències per a treballar com a periodista, actualment, totes les principals universitats catalanes ofereixen estudis en comunicació i/o periodisme. Aquesta bombolla, incomprensiblement creada, genera una insultant quantitat de llicenciats cada any, que el sistema comunicatiu actual és incapaç d’absorbir. Estem formant aturats?
2. Cal una profunda reflexió sobre el model de mitjans que volem. La precarietat en la que es troben la majoria de mitjans de comunicació del país han establert una premissa: és inviable sortir al carrer i tornar sense res per publicar. Som esclaus del contingut i les rutines de redacció. És si més no curiós, que els mitjans que darrerament estan publicant informacions crítiques que van més enllà del periodisme de nota de premsa i declaració, són estructures pràcticament amateurs. Clar exemple en són La Directa o la revista Cafè amb llet.
3. Si volem sobreviure, tenim un repte. La informació de qualitat s’ha de pagar. A ningú se li ocorre dir-li al mecànic que t’arregli el cotxe de franc, o exigir-li a la peixatera que les seves gambes han de ser gratuïtes. Cal conscienciar a la ciutadania que la informació és un servei com un altre, amb hores de feina al darrere, i que com a tal, els que s’hi dediquen han de poder fer-ho professionalment.
4. Ara tothom té un altaveu. Hem d’anar més enllà. No fa gaire, per arribar al gruix de la població, t’era imprescindible un mitjà de comunicació que amplifiqués el missatge. Ara, amb Twitter i internet en general, tothom pot informar al segon, des del lloc dels fets, i arribar a un gruix important de gent. Si volem seguir sent necessaris, hem d’aportar una dosi més. Potser haurem de començar a abandonar la informació per abraçar-nos a l’anàlisi i la reflexió.
5. Em declaro ferm defensor d’un sistema públic i de qualitat. La informació és un dret, i mereixem un servei públic despolititzat, de qualitat i no governamental. El pressupost destinat a la CCMA suposa una despesa de 35 euros per ciutadà i any (10 cèntims diaris). Defensa necessària a nivell nacional i, encara amb més força, a nivell local. Enyoro una emissora de ràdio municipal amb recursos per oferir un servei de qualitat i reclamo un canal de televisió pública local digne que no es vegi qüestionat dia si i dia també. No és un problema de diners. És un problema de model. Hi hem de creure, perquè, al final, no hi ha democràcia sense periodisme.
Algunes de les últimes protestes al sector estan relacionades amb la informació més pròxima, la del territori.
5 apunts per l’optimisme:
1. Unir sinèrgies. La crisi i la precarietat han despertat la necessitat de sumar esforços per tirar endavant. El sector ha despertat i s’ha mobilitzat: jornades de reflexió, trobades de professionals per posar en comú els seus nous models de negoci… Hem descobert 3 claus per la recuperació: re invenció, cooperació i valentia.
2. Periodistes més formats i preparats. Tenim una gran virtut: som un sector que no es sap estar quiet. La experiència és un valor, però la preparació també, i la mala fortuna laboral està sent compensada amb formació complementària: màsters i doctorats, estades a l’estranger, cursos organitzats pel Col·legi de Periodistes o gestionant blogs i plataformes digitals. Amb el temps, probablement ens trobarem amb la generació de periodistes més ben formada de la història recent.
3. Teixir complicitats comença a ser imprescindible. L’amenaça, la precarietat i l’alta vulnerabilitat està despertant una capacitat d’unió i lluita d’un sector no gaire acostumat a sortir al carrer. Les darreres protestes dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació de la plataforma “Mitjans en lluita” o la reactivació del Sindicat de Periodistes (SPC), en són exemples clars.
4. La societat segueix necessitant entendre què passa. Els 140 caràcters ens serveixen per satisfer les necessitats bàsiques. Tot i això, hi segueixen havent sectors de la població que no en tenen prou amb això. La penetració del 2.0 al periodisme ha fet veure que ens cal anar més enllà. Hem de ser capaços d’explicar no només el què, sinó també el com i el per què. Només així serem necessaris.
5. Imprescindible recuperar la dignitat com a col·lectiu. No ens podem permetre mirar el darrer baròmetre del CIS i que el periodisme sigui la professió menys ben valorada per la ciutadania. Ens cal una reflexió conjunta. Probablement, també caldrà canviar estructures. Diuen els entesos, que I malgrat tot, ens en sortirem.
Pilars en l’exhició castellera de l’Onze de Setembre de l’any passat, que va canviar d’hora i ubicació per faciliar l’assistència a la manifestació de la tarda a Barcelona (foto: Colla Jove)
Les flors de l’Assemblea Nacional Catalana van ser les més aplaudides a l’ofrena a Rafael Casanova, avui fa sis mesos. L’acte institucional de l’Onze de Setembre a Tarragona es va tancar amb el cant d’Els Segadors i més crits d’independència que mai, tot i que algun assistent em va recriminar que, en qualitat de presentador de l’acte, els havia ofegat deliberadament.
Aquell matí calorós d’estiu, al costat del Fortí Sant Jordi, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros es manifestava a favor del dret a decidir: “Tard o d’hora s’haurà de fer una consulta perquè els catalans decidim el nostre futur. No s’ha de tenir por a preguntar als ciutadans”, assegurava l’alcalde poques hores abans de la manifestació històrica per l’estat propi.
Acte institucional de l’Onze de Setembre de 2012. Discurs de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros (foto: Tarragona Ràdio)
Aquell dia, Ballesteros criticava durament i qualificava d’”incendiàries” unes declaracions que havia fet el president d’Extremadura, José Antonio Monago, del PP, en un discurs institucional on afirmava que “Catalunya demana i Extremadura paga”.
Ha passat mig any
Al cap de sis mesos, l’alcalde ha anat a Madrid per pronunciar una conferència al Fòrum Nueva Economía, on ha ofert Tarragona com a espai de diàleg i trobada per evitar el xoc de trens entre Catalunya i Espanya.
Una “maleïda” casualitat, però, ha volgut que el mateix dia que l’alcalde s’adreçava amb un to amable a empresaris i polítics de Madrid, l’expresident d’Extremadura, José Antonio Rodríguez Ibarra, del PSOE, comparés l’actuació política del president de la Generalitat, Artur Mas, amb les de Hitler, Mussolini i Tejero.
La proposta d’entesa i diàleg de Ballesteros i dels socialistes catalans (i ara més, després del vot a favor de la consulta legal al Congrés dels Diputats) s’enfronta a la incomprensió, la intolerància, l’atac i l’insult de destacats responsables polítics del PSOE i del PP. Aquest xoc de trens entre socialistes d’aquí i d’allà sí que és inevitable.
La Plataforma Onze de Setembre organitza des de fa tres anys activitats lúdiques i populars a la Part Alta (foto: La Vanguardia)
Entitats i partits sobiranistes
Els més aplaudits de l’últim Onze de Setembre institucional a Tarragona són, aparentment, els únics que sis mesos després mantenen una certa activitat pública a favor de l’estat propi. L’Assemblea Nacional Catalana continua organitzant actes de diferent format per anar explicant el que suposaria la independència de Catalunya.
Què fanaltres entitats tarragonines de l’àmbit del sobiranisme? I els partits que es declaren sense ambigüitats pel dret a decidir?
On és aquell esperit d’il·lusió, esperança i entusiasme de la Diada Nacional de fa mig any? La profunditat de la crisi, els múltiples casos de corrupció i les estratègies polítiques a curt termini han provocat un gran desencís entre la ciutadania, i les estelades s’han anat retirant de les balconades.
Som en plena ressaca, un terme que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC descriu com a “moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada”. La pregunta és: quan tornarà a venir la pròxima onada?
El soci del Nàstic, Gabriel Sabaté, aquest diumenge al camp de l’At. Balears, on ha vist la tercera victòria consecutiva de l’equip grana (foto: Jordi Blanch)
Tres victòries consecutives i la suma de nou punts en vuit dies. L’afició del Nàstic mostra la cara més feliç de la temporada. El 0-1 d’aquest diumenge al camp de l’At. Balears i el que representa el triomf omple d’optimisme les xarxes socials.
Al Facebook del Sempre Nàstic de Tarragona Ràdio veiem la imatge del soci Gabriel Sabaté al camp balear, i llegim de desenes de comentaris que fan una crida a tothom per anar al Nou Estadi al partit contra el Llevant B, que alguns ja qualifiquen de “decisiu” per somiar amb l’ascens.
Una xarxa que bull
Petició a la directiva, promoció per als socis la setmana que ve! Es el partit mes important de la temporada! Tots al camp! , diu Estiven Monforte. Guanyar la setmana que ve al llevant b ens podria donar molta confiança per poder fer la promoció, assegura Oriol Gómez.
El Nàstic escalfant al camp de l’At. Balears, abans del partit (foto: Jordi Blanch)
Alguns ja planifiquen la pròxima temporada, com Sergio Cerdán: Personalment demano la renovació de Salamero arribem o no al playoff, ell ha canviat la cara a l’equip amb els 4 reforços d’hivern!! I d’altres, com Juli Esporrín, creuen en la casualitat amb situacions familiars positives: Definitivament ha hagut de nèixer el meu fill per poder veure tres victòries seguides….el meu fill “m’ha dit” que ja no ens atura ningú!!
Al Twitter torna amb força l’etiqueta #tornarem. El cap de premsa del Nàstic, Xavi Ribera, incorpora el #partitapartit amb aquest comentari: A l’aeroport de Palma els avions tenen clar on volem anar…no deixarem de lluitar ni de somiar!
Una piulada molt esperada
Però la gran novetat serà llegir la primera piulada del periodista Jordi Blanch, que fa temps va prometre que obria un compte a Twitter quan el Nàstic aconseguís tres victòries consecutives. La seva companya Tere Ortega diu: apostes primer tuit @blanchainen: ‘ja sóc aquí. Tornarem’. I la seva exparella professional Quim Pons exclama d’alegria: @blanchainen és ja una realitat. Tot va començar a la neu per terres de Castella.
Gaudim del moment, de les alegries que ens dóna el futbol. Les tres victòries i els nou punts ens apropen al somni: ja ha arribat la primavera grana al Gimnàstic.
