Seguidors del Nàstic arribant a l’estadi del Llagostera (foto: Q.Pons)
Recorden les teories de l’evolució de la humanitat que la història acostuma a ser un trajecte cíclic que es transforma en un alt percentatge de possibilitats gràcies a l’atzar. Atzar capritxós i habitualment gens controlable pels factors que intervenen en qualsevol moviment o mutació de l’instant.
Realitats fàcilment demostrables pels protagonistes en qualsevol cas. El futbol lògicament tampoc s’escapa ni dels cicles ni dels milions de tòpics que l’omplen i el remenen per dins fins arribar a esgotar al lector, oient o espectador que acaba fart de rivals petits, de partit a partit, de no mirar la classificació, del futbol és així…
La repetició de períodes ja viscuts i les odioses comparacions amb moments passats amaneixen també comentaris de bar, tertúlies de rambla i pàgines de diaris. I és que la història cíclica agafa força per explicar o intentar fer quadrar els números en trams determinats de temporada.
La Magdalena
Recordo, de fet, i gràcies a converses dels darrers dies, una fatídica tarda a La Magdalena de Novelda on el Nàstic va caure per 3 a 2 davant de l’equip local.
Era la temporada 2003/04, jornada 35, i els grana trencaven una ratxa de quatre jornades guanyant, complicant-se la classificació final per al play-off que es va aconseguir de forma matemàtica en l’última jornada.
Eren temps en què un jove Javi López dirigia l’equip alacantí que era capitanejat des de la gespa per un heroi convertit en l’etern botxí grana, Fèlix Prieto. El Nàstic de Vinyals, però, generava pocs dubtes de que aquell bloc no fallaria tot i la derrota a la Magdalena.
Al cap de nou anys
Nou anys més tard, l’atzar ha fet que Llagostera hagi pogut ser el nou Novelda per a l’afició grana, que una barreja d’Enric Pi i Lixandru siguin els botxins i que ara mateix el gris s’hagi apoderat dels que menys confien en el famós ‘tornarem’. Són els pessimistes endèmics que apareixen de tant en tant en els moments de crisi i que, això sí, després s’omplen la boca del famós “jo ja ho deia” quan les coses van bé. En aquests moments, comptats amb els dits de les mans entre la Marea Grana que es va veure el passat dissabte a Llagostera.
El mateix president, Josep Maria Andreu, ho va poder comprovar només baixar del cotxe en un bany d’optimisme de l’afició entregada i que cantava el nom del, com deia un article d’aquest mateix blog, “líder” de la “primavera grana”.
Ho va veure també Salamero, expulsat de la banqueta i compartint tertúlia amb diferents seguidors a peu de camp. I, de fet, amb algunes excepcions ho va veure tothom que, tot i l’emprenyada general, el mal partit de l’equip i la por a que sigui la pressió la que ens pugui, tot fa pensar que l’essència de Novelda ha de seguir viva en les pròximes jornades. Com en altres èpoques va persistir al Municipal del Pla o a la mateixa Magdalena.
Malgrat la derrota a Llagostera, el Nàstic té a tocar l’objectiu de jugar el play off d’ascens (foto: Francisco J. Pérez)
“Es justamente la posibilidad de realizar un sueño, lo que hace que la vida sea interesante”. Jordi Abella penjava aquest enllaç al seu compte de Twitter quan anava ahir dissabte camí de Llagostera. El preparador físic del Nàstic comentava que seria un partit més, però no un partit qualsevol, el que havien de jugar els granes a terres gironines.
Poc podia preveure Jordi Abella que el pròxim diumenge haurà de dirigir el Nàstic des de la banqueta del Nou Estadi, per l’expulsió de Javi Salamero i Jesús Serrano a Llagostera. Tindrà així l’ocasió de ser més protagonista encara de fer realitat un somni que fa la vida molt més interessant. Un somni que encara és possible, malgrat l’ensopegada d’aquest cap de setmana.
La veu del líder
Un dels detalls d’aquesta “primavera grana” és poder llegir cada setmana, després dels partits, els missatges de Josep M. Andreu al grup del Sempre Nàstic al Facebook. “Avui hem perdut una batalla de forma injusta, però no la guerra! Lluitarem fins al final. Moltíssimes gràcies, AFICIÓ!!!”, clamava el president dissabte a la nit. I l’afició el segueix com un gran líder que és.
L’entorn grana es mou entre la irritació per les decisions arbitrals, la resignació per entendre que és impossible guanyar tots els partits després de vuit victòries consecutives i l’ansietat per assolir l’objectiu. Amb el pas de les hores, però, les crítiques a l’actuació arbitral han anat perdent pes a favor de missatges en clau positiva: “Créixer davant l’adversitat”, “la derrota ens farà més forts”, “res no està perdut”.
L’afició grana, aquest dissabte al Municipal de Llagostera (foto: Jordi Blanch)
Aquesta temporada l’etiqueta de Twitter més útilitzada pels nastiquers és #tornarem, tot i que se n’han anat afegint d’altres amb prou èxit. Arribats a aquest punt de la cursa (a cinc jornades del final, a cinc punts del play off), augmenta l’ansietat perquè l’objectiu sembla a tocar. I en aquest context, el planeta grana pot fer seva una etiqueta que ha fet fortuna en altres àmbits polítics i socials: #tenimpressa.
Raons per pujar
Tenim pressa perquè l’ascens a 2ª A és necessari i, fins i tot, urgent, per frenar el forat econòmic i acabar amb la depressió esportiva de les darreres temporades. Sense l’ascens, la sortida de la crisi serà molt complicada.
Tenim pressa perquè l’empenta de l’equip ha il·lusionat en només dos mesos una massa social que estava resignada i decebuda. El context actual és favorable: venim de darrera, però amb molta força i amb molta gent disposada a empènyer en el camí.
Tenim pressa perquè s’han d’aprofitar les oportunitats tal com vénen. Hem de prémer l’accelerador i ficar-nos al play off. Però també hem de pensar en un pla B per intentar que aquesta onada, aquesta marea grana sobtada, no sigui un fet conjuntural, i esdevingui la base per a una nova època daurada del club.
Tenim pressa perquè arribi diumenge vinent ila visita del Constància al Nou Estadi ens refermi en les nostres conviccions.
I tenim pressa perquè el somni de Jordi Abella i de tots els nastiquers sigui realitat i ens faci la vida molt més interessant i apassionant.
El tràfic de mercaderies al Port de Tarragona ha crescut més d’un 4% durant el 2012 (foto: cedida)
Una dotzena de micròfons i gravadores, tres càmeres de televisió i més de 25 periodistes, alguns de premsa especialitzada i de mitjans de Barcelona, envolten Josep Andreu. Aquesta és una de les imatges que il·lustren millor l’expectació que ha creat aquest divendres el Port de Tarragona a l’hora de presentar els resultats de l’últim exercici i els seus projectes de futur.
Andreu i el seu equip han triat un nou format, més gran i més espectacular, fugint d’una simple roda de premsa, per treure pit i presumir de bons resultats en un context tan complicat com l’actual. Tinglado 1, pantalla gegant i presentació il·lustrada en power point. El protagonista, a peu dret i amb micròfon autònom dels anomenats “diadema”, fent l’explicació de xifres i estratègies.
La presentació dels resultats s’ha fet al Tinglado 1 davant la comunitat portuària (foto: Tarragona 21)
L’auditori el formen una seixantena llarga de membres de la comunitat portuària, especialment responsables d’empreses que operen al Port (des de les indústries químiques a la Marina Tarraco), el president de la Cambra de Comerç, Albert Abelló, i alts càrrecs de l’Autoritat Portuària.
Retenim algunes xifres del 2012: 33 milions de tones transportades, un 4’2% més que l’any anterior. És el millor exercici des del 2007, abans de la crisi, quan es van transportar 36 milions de tones. Andreu compara el Port de Tarragona amb els de Barcelona i Bilbao: aquí s’aguanta millor la caiguda.
Apuntem només una dada del capítol d’inversions: 34 milions i mig d’euros executats l’any passat, la majoria destinats a l’ampliació del moll de la Química i a obres relacionades amb l’ample de via europeu.
Objectius a mig i llarg termini
Andreu diu sentir-se “obsesionat” per marcar el full de ruta del futur del Port. Cinc línies estratègiques: seguir creixent; diversificar mercats; impulsar noves infraestructures; fomentar la gestió mediambiental; i apostar per la captació de creuers.
El president de l’Autoritat Portuària, Josep Andreu, en un moment de la seva intervenció (foto: Tarragona 21)
“Ara ens ho volem creure”, afirma Andreu en relació als creuers i jugant amb les paraules. El Port ja lidera el tema, acompanyat per darrera dels patronats de turisme de l’Ajuntament i la Diputació, i ara amb la complicitat de la patronal del sector, la URV, Port Aventura i, potser, BCN World.
Aquesta aposta de futur a llarg termini no deixa, però, en segon terme altres qüestions que són molt més prioritàries com les 100 hectàrees de la Zona d’Activitats Logístiques a Vila-seca o la Terminal intermodal que permetrà la connexió directa amb tren d’ample europeu.
La “classe magistral” de Josep Andreu s’acaba amb noves preguntes dels periodistes i una celebració molt austera i continguda: una copa de cava, atmelles i formatge. Corren temps de retallades, però el president del Port es pot permetre alguna alegria. I diu que l’any vinent ho farà millor.
Activitats d’anys anteriors celebrades per Sant Jordi a la Rambla Nova (foto: cedida)
S’apropa Sant Jordi. Des de fa setmanes, el món editorial i literari viu a tota velocitat una cursa esbojarrada per presentar nous llibres que captin l’interès dels lectors el 23 d’abril. A Tarragona, les llibreries acullen actes de presentació; els editors ultimen novetats i catàlegs; i els autors es multipliquen en aparicions públiques.
En un món on cada cop pesen més els grans grups editorials i les inversions milionàries en campanyes promocionals, es fa més difícil la visibilitat dels autors i les editorials d’aquí. Sant Jordi és una oportunitat per als escriptors tarragonins d’apropar-se al seu públic, però també és el dia que revela millor una lluita cada vegada més desigual amb l’establishment editorial i literari instal·lat a Barcelona.
Canvis de dates
Amb tantes activitats concentrades en pocs dies, és d’agrair que l’Ajuntament de Tarragona hagi decidit enguany descongestionar els seus actes propis, com la tradicional recepció als autors i el lliurament dels premis literaris.
La regidora de Cultura, Carme Crespo, acompanyada de Joan Cavallé i Xulio Ricardo Trigo (foto: Ajuntament Tarragona)
La trobada amb escriptors, editorials i llibreters tindrà lloc el pròxim dimarts 16 d’abril a Casa Canals. Es renuncia, per tant, a organitzar-la com fins ara el mateix dia de Sant Jordi al jardí del Metropol. La recepció incorpora les intervencions del crític i escriptor Xulio Ricardo Trigo i de l’escriptor i periodista Toni Orensanz que faran una valoració de l’any literari; i una lectura de textos a càrrec de dos joves autors, Mireia Toda i Marcel Casas.
L’acte de lliurament dels premis literaris tindrà com a escenari el teatre Metropol el dissabte 4 de maig i s’inclourà dins del concert de Joan Reig i la banda Refugi dedicat al disc “Viatge a Ítaca”, de Lluís Llach. En aquest cas també s’abandona la idea de fer coincidir els premis amb la vigilia de Sant Jordi, com s’havia fet l’any anterior.
Més novetats: els veredictes dels tres guardons (novel·la, traducció i narrativa curta) es faran públics el mateix diai no en dies separats; i el lliurament torna al Metropol (no seria millor el Tarragona?) i deixa el Saló de Plens de l’Ajuntament (massa institucional). Decisions totes elles encertades.
Toni Orensanz participarà a la recepció literària del dimarts 16 d’abril a Casa Canals (foto: Ajuntament Tarragona)
Ben dotat i poc conegut
Ara bé, tot i que el Premi de novel·la Pin i Soler és el més destacat del cartell per dotació econòmica (21.000€), per participació (enguany, 95 propostes) i per difusió amb l’editorial Columna, Tarragona no ha acabat de fer-se un nom propi de relleu en el panorama dels premis literaris que s’atorguen als Països Catalans.
Potser és per la dura competència o per la dificultat de tenir uns guardons singulars. Potser és pels canvis continus de les darreres edicions (canvis de dates, desaparició de premis). Sigui com sigui, seria desitjable que el format d’enguany dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona s’anés consolidant. Igual que la seva singularitat, expressada sobretot a través del premi de traducció Vidal i Alcover (únic de les seves característiques en català) i el de narrativa curta Tinet (pioner en el seu àmbit).
El primer a l’esquerra és Francesc Roca, director de l’IES Comte de Rius. Al centre, la consellera Irene Rigau. I el primer per la dreta és Joan M. Garcia Girona, director del centre de producció de BASF a La Canonja (foto: Govern)
Irene Rigau i Francesc Roca es coneixen prou bé. La consellera d’Ensenyament i el director de l’IES Comte de Riushan tingut l’oportunitat d’analitzar en diverses ocasions la realitat i el potencial de la Formació Professional. I en el termini d’un mes i mig, la Generalitat ha signat dos convenis de col·laboració amb la indústria química que tenen com a protagonista el centre educatiu tarragoní.
A finals de febrer, la consellera Rigau i el director de Repsol a Tarragona, Joan Pedrerol, es comprometien amb un acord pel qual 60 alumnes de l’IES Comte de Rius participaran de la modalitat FP dual que els obre les portes al món laboral. De fet, Repsol te previst cobrir més de 250 vacants en els pròxims anys amb alumnes procedents d’aquests cursos que combinen la teoria i la pràctica.
Un acord pioner amb BASF
Aquesta setmana, la consellera s’ha tornat a trobar amb Francesc Roca per un altre bon motiu. L’IES Comte de Rius és protagonista del primer conveni de FP dual que se signa a Catalunya amb caràcter transnacional. L’han signat la Generalitat i l’empresa BASF, de tal manera que una vintena d’alumnes rebran una part de la formació a la planta d’aquesta companyia a Alemanya.
Moment de la signatura del conveni pioner de FP dual transnacional, signat entre la Generalitat i BASF (foto: Govern Catalunya)
Per primera vegada, estudiants tarragonins d’FP es formaran a l’estranger. Les condicions que ofereix BASF són molt atractives: classes d’alemany a l’estiu, pràctiques a la factoria de Tarragona i una estada de sis mesos a Ludwigshafen amb un contracte de treball temporal. La companyia es farà càrrec de les classes d’alemany i de l’allotjament i la manutenció a Alemanya.
Oportunitats laborals
Els alumnes que acabin el període de formació seran Tècnics Superiors en Química Industrial i podran optar a un lloc de treball a la seu central de BASF. La primera promoció que farà aquest cicle arrencarà el pròxim curs 2013-2014 i els estudiants interessats poden presentar els seus currículums fins a finals de maig.
El conveni demostra la vitalitat i la fortalesa de la Formació Professional i dels centres que imparteixen aquests estudis a la ciutat. Però també revela l’interès creixent dels directors dels centres de producció industrial a Tarragona, com ara Joan Maria Garcia Girona (BASF), per incorporar a les seves empreses joves d’aquí molt ben formats.
Una convergència de sensibilitats i bona gestióde centres de formació i empreses que acaben donant grans resultats i fets positius en un moment de tantes incerteses. L’IES Comte de Rius, “un centre emblemàtic del pais”, segons la consellera, continua sumant amics.
Una de les imatges promocionals del Tarragona dTapes de l’edició de 2012 (foto: Cambra de Comerç)
40 establiments que serveixen tapes i tres locals que ofereixen còctels. Apunteu en el calendari divuit dies: del 25 d’abril al 12 de maig. El Tarragona dTapes, una de les iniciatives de més èxit dels darrers anys a la ciutat, es prepara ja per a la cinquena edició.
La Cambra de Comerç de Tarragona va tenir l’encert de promoure aquest concurs i ruta de tapes per la ciutat quan la crisi ja ensenyava les urpes (2009) i ha aconseguit consolidar el certamen com una referència lúdico – gastronòmica que mou la gent, anima el consum i dóna alegria als carrers.
El Tarragona dTapes se suma a altres iniciatives interessants en el món de la gastronomia local. Només en el primer trimestre de l’any hem pogut tastar els menús anti-crisi dels restaurants de la Part Alta i les jornades de cuina de bord dels establiments del Serrallo. I no podem oblidar el Tapalta de cada dijous, les jornades del romesco o la feina per la qualitat del col·lectiu Tarragona Gastronòmica.
A la plaça de la Font es concentren diversos locals que l’any passat participaven de la ruta de tapes (foto: cedida)
Cal aplaudir el dinamisme i la inquietud de molts restauradors que han sabut donar valor a la seva cuina, oferint productes de qualitat; innovació i experimentació; cuina tradicional evolucionada; plats i preus molt diversos; jornades promocionals organitzades de forma conjunta…
Restauració i comerç
Tot això que fa bé el món de la restauració, amb el suport d’institucions com la Cambra o Tarragona Turisme, és el que no fa el col·lectiu del comerç. Per exemple, mentre la idea del Tarragona dTapes l’han copiat en altres ciutats com Reus (Ganxet Pintxo), les iniciatives comercials de la capital de Baix Camp són impensables a Tarragona.
Aquest pròxim cap de setmana, més de 120 botigues de Reus participaran en una campanya especial de primavera, amb activitats i descomptes, i el divendres un horari nocturn fins a dos quarts d’onze. Algú veu possible organitzar una promoció similar a Tarragona? O millor, algú pensa en promoure una iniciativa singular i única del comerç tarragoní?
Actituds contraposades
En temps de crisi, desànim i pessimisme, una part significativa de la restauració de Tarragona ha sabut sumar esforços, innovar i arriscar. En canvi, la gran majoria del comerç de proximitat s’ha vist superat pel discurs victimista, una actitud individualista i conservadora i una falta d’unitat.
Ja diuen que les comparacions són odioses, però molt aviat veurem de nou ben animats bars i restaurants en la “ruta de tapes” per diferents zones de la ciutat, mentre el comerç local és incapaç de muntar una “ruta de compres” o qualsevol iniciativa que animi el consum i doni alegria als carrers de Tarragona.
Algun botiguer s’ha plantejat sumar el petit comerç a la campanya del Tarragona dTapes?
La periodista de TV3, Raquel Sans, obria aquest dilluns un cicle de xerrades a Tarragona (foto: Raquel Sans, periodista tarragonina)
No és la que escriu i parla de castells. No és la periodista que ha presentat el “Quarts de nou” i ha treballat en molts altres mitjans com a cronista castellera. Això sí, és la que signa una de les fotografies que acompanyen aquest article. Però la Raquel Sans protagonista avui del FET A TARRAGONA és la presentadora de Telenotícies de TV-3 i, ben aviat, corresponsal a Washington.
Ella obria aquest dilluns a Tarragona el cicle “Experiència de Periodista” -iniciativa del Col·legi de Periodistes, amb el suport de Repsol i la Fundació Catalunya Caixa- amb una mirada posada a la capital nordamericana (el seu futur professional) i una altra a les televisions de barri que la van veure néixer.
“Les ràdios i televisions locals també formen part de la columna vertebral de l’espai comunicatiu de Catalunya”, reivindica Raquel Sans, una de les cares més conegudes dels informatius de TV-3, ja que presenta telenotícies des de fa 10 anys.
Les dues Raquel Sans, periodistes: la d’informatius de TV3 i l’especialitzada en el món casteller (foto: Laia Poblado)
Abans, però, va passar per la Televisió de Gràcia (pagant per treballar-hi), els inicis de Barcelona Televisió i una temporada a TVE. Apassionada per la feina, parla dels debats de criteri peiodístic que hi ha a la redacció en el tractament de les informacions i reconeix que tots els partits polítics pressionen per tenir-hi més influència.
Raquel Sans, però, no es “mulla” gaire parlant de les retallades ja concretades en diverses corresponsalies territorials i de l’anunci de noves mesures de reajustament als mitjans públics: “TV-3 s’ha de redimensionar, però vigilant molt com es fa. Vull veure com acaba aquest procés, falta negociar el conveni i ara seria agosarat fer-ne una valoració”.
Preparant una nova etapa
Amb més o menys retallades, a principis de l’any vinent Sans assumirá la corresponsalia dels Estats Units que haurà ocupat Antoni Bassas durant quatre anys. “Un repte professional” que havia demanat fa temps. La neguiteja començar una feina nova i tenir la responsabilitat informativa a “la capital del món”, però ja disposa del bagatge que li han proporcionat viure en directe les eleccions nordamericanes de 2004 i de 2008 (triomf d’Obama).
Raquel Sans ha passat per Tarragona només quatre dies després de la visita d’una altra dona periodista amb molta més experiència i que sempre ha tingut les maletes a punt: Rosa Maria Calaf (llegir l’article http://wp.me/p2Ov9G-K3). Simbòlicament, una pionera de la informació internacional lliura el testimoni a una nova generació de dona periodista que vol ser alguna cosa més que “una cara bonica” de la televisió.
Celebració al Nou Estadi de la permanència a Segona A la temporada 2010-2011(foto: cedida)
En Roc, un nen d’uns nou anys es gira cap al seu pare a la zona alta de tribuna i li diu amb els ulls brillants que aquesta nit el Nàstic dormirà sisè a la lliga, el nen insisteix amb aquella habitual repetició dels infants “sisens, papa, sisens”. I és que en Roc, un apassionat del futbol des de ben petit, segueix convencent al seu pare que aquells que són els seus ídols no fallaran i que sempre que hi ha un gol ha de ser del Nàstic.
La memòria dels nens és forta i en Roc només recorda derrotes i descensos en els últims temps que ell no acabava d’entendre mentre enlluernat seguia admirant qualsevol que portés aquella samarreta grana. Ara, però, com deien els Scorpions, en una de les balades més “pastelons” de principis dels 90, bufen temps de canvis a Can Nàstic; Vuit victòries consecutives, (fulminant tots els registres des de l’any 77), afició enganxada amb l’equip, futbol atractiui aquella barreja de ganes i patiment amb que un feia temps que no anava al Nou Estadi.
En definitiva, metamorfosi total viscuda per l’equip en una segona volta pràcticament perfecte que recorda la temporada de l’ascens a segona A, sobre la qual en Roc ha sentit ha parlar tants cops a la tribuna alta, amb Nogués a la banqueta i aquell onze que encara podria recitar de memòria des d’Oliva a Castillejo, passant per Leo, Gordillo, Bernaus, Serrano, Masnou…
En pocs dies sabrem si els Marcos, Perera, Xisco, Javi Martinez, Marc, Bezares… passen també a formar part de la memòria col·lectiva o simplement es converteixen en uns més de la llarga història del degà d’entre els clubs de l’esport.
L’equip ha de sobreviure en aquest tram final amb la pressió de saber controlar l’optimisme i la lògica eufòria que ha despertat en l’entorn i tenir clar que, tot i sumar de forma immaculada els darrers vint-i-quatre punts en joc, cal tornar a començar després que tots els donéssim per morts ja fa unes quantes jornades.
Afusellant el tuiter del @jordiabella en una piulada creuada amb l’@albertcabestany “queden sis zones a veure si no fem cap fiasco”. Aquest és el gran interrogant si ara que es veu tant a prop la pressió no tornarà a poder amb l’equip.
La sensació és que la feina encara està per fer i que el Nàstic inicia ara una cursa contra ell mateix on en sis partits decidirà si aquesta temporada pot ser la seva o haurà d’esperar noves oportunitats.
Els fonaments estan, sembla, ben ficats i, com ha dit Salamero en la seva darrera compareixença, l’equip s’ha reinventat, és feliç jugant i s’ha encomanat d’aquesta il·lusió innocent que fa temps que tenia en Roc, el Genís o qualsevol nen que havia vist guanyar molt poc al Nàstic en els darrers anys.
Tarragona va tornar a ser l’epicentre del món casteller aquest dissabte amb la celebració de les jornades de prevenció de lesions, un matí ple d’activitats. La periodista Raquel Sans no hi va faltar i ens ho explica en una crònica al FET A TARRAGONA.
L’Aula Magna del Campus Catalunya plena de representants de colles de tot el país. (foto: Raquel Sans)
Més de 350 persones de prop d’una seixantena de colles castelleres d’arreu del país van omplir aquest dissabte l’Aula Magna de la Facultat de Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, per assistir a les XVII Jornades de Prevenció de Lesions del Món casteller, que aquest any han organitzat conjuntament la @JoveDeTarragona, els @PataquersURV, el Grup de Foment de la Ciència i la Salut en el Món Casteller i la @Coordinadoraccc.
Quan vaig arribar a l’Aula Magna de la URV només passaven 10 minuts de l’hora prevista per a l’inici de les Jornades de Prevenció de Lesions i la feina va ser meva per trobar un lloc buit. La sala, amb capacitat per 354 persones, era plena de gent vinguda d’arreu del país. Em va sorprendre gratament el perfil dels assistents: en la seva majoria gent força jove i amb moltes ganes de participar.
Deixant de banda el públic tarragoní, que jugava a casa i va guanyar per golejada, cal destacar les nodrides representacions de Capgrossos de Mataró i Minyons de Terrassa, en contraposició amb l’escassa presència de membres dels Castellers de Vilafranca i les colles de Valls, menys avesats a aquest tipus d’activitats. Però més enllà dels de sempre, a Tarragona hi van desembarcar representants d’una seixantena d’agrupacions, algunes d’elles encara en formació, com els Brivalls de Cornudella o els Llunàtics de la UPC de Vilanova.
Un matí de tallers pràctics
Tothom tenia ganes d’aprendre i de participar i això es va posar de manifest en el transcurs dels tallers pràctics. Així, el taller sobre l’estructura de cinc que anava a càrrec de la @JoveDeTarragona es va acabar convertint en un intercanvi d’impressions amb nombrosos membres de @Xiquetstgn, que van preguntar, sense complexes, per la fórmula màgica dels seus rivals.
Taller sobre l’estructura de cinc de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. (foto: Raquel Sans)
Juntament amb els matalassers, el cap de colla dels @CdeLleida, @samudlfo, va ser un dels que es va mostrar més interessat per l’estructura de cinc. Va aprofitar per exposar els seus dubtes sobre una construcció que, pel que vam poder intuir, deu entrar en els seus plans més immediats. Com també deu formar part dels objectius dels @Xiquets, a jutjar pel gruix de reusencs presents a la xerrada que, per cert, va anar a càrrec de l’excap de pinyes de la @JoveDeTarragona, @CARLESTECLA.
La @JovesValls també va compartir els seus secrets sobre els folres en un taller al qual hi van assistir membre de moltes colles, fins i tot de la @collavella. Va ser interessant veure com els castellers posaven en comú experiències i evidenciaven que, a l’hora de lligar un castell, cada casa és un món. Els @saballuts, els @xiquets -de Reus- i, altre cop @CdeLleida, van ser dels ‘alumnes’ més atents. L’activitat va servir, per exemple, per explicar com les crosses col·loquen els peus en un tres; i per debatre com es distribueixen les alçades en una pinya. El que va quedar clar, però, és que l’art de les pinyes i els folres no és una ciència exacta i que la manera de trobar la clau de l’èxit, com demostra la història, és a través de l’assaig-error.
Taller de folres de la Colla Joves Xiquets de Valls. (foto: Raquel Sans)
La prevenció de lesions, a debat
Pel que fa a les ponències de caràcter més científic, que es poden trobar a la web de la @Coordinadoraccc –www.cccc.cat-, destacar un parell de consideracions: el debat plantejat sobre la necessitat que els castellers hagin de sotmetre’s regularment a revisions mèdiques i els resultats de l’estudi psicològic de la canalla castellera. Amb dades tan interessants com que la canalla que puja als castells ho decideix de forma autònoma i que el grau de diversió que experimenta és superior al que s’aconsegueix en activitats com el bàsquet o el futbol. I que, a diferència del que es pugui intuir des de fora, l’ansietat que tenen els infants abans de pujar a un castell no dista gaire de l’estrès que pateixen abans d’un partit de futbol o abans d’una competició de gimnàstica rítmica.
La novetat de les jornades d’aquest any ha estat la ponència sobre la prevenció de lesions a les colles universitàries que, curiosament, va ser on es va generar el debat més intens. La implantació del casc als poms de dalt de les formacions universitàries, en fase d’estudi fins el 2014, és un aspecte que, com es va posar de manifest, encara caldrà treballar.
Després de jornades com les d’aquest dissabte és fàcil d’entendre per què, malgrat que el nombre de colles no para de créixer, cada vegada cauen menys castells: la XVII universitat d’hivern del fet casteller va ser un èxit rotund. Potser no hauria estat de més que algun representant polític de la que s’autoanomena “capital dels castells” s’hi hagués deixat caure.
És la una de la matinada i no sembla cansada. Acompanyada d’una vintena de periodistes, Rosa Maria Calaf se sent agust parlant, sense pauses, de la seva passió: explicar què passa al món i per què passa. Calaf ha estat la convidada de #la canallesca i ha compartit taula i experiències viscudes amb periodistes de perfils tan diferents com Jordi Salvat i Raquel Sans (la tarragonina, no la del Telenotícies de TV-3) passant per Ivan Rodón, Guillem Ramos-Salvat, Núria Valls, Josep Escaño, Ivet Batet o Enric Pujol.
Calaf, jubilada a la força, reconeix que ara no podria treballar a TVE per l’estil i el criteri que s’ha imposat als informatius. Acusa els amos dels mitjans de banalitzar la informació, guanyar audiència a qualsevol preu i promoure un pensament únic en una societat cada cop més acrítica. “La tecnologia ha acabat amb les distàncies, però no amb les diferències”, afirma.
La periodista més viatgera i amb vocació de diplomàtica acaba així una jornada intensa a Tarragona que l’ha portat al matí a fer una xerrada amb escolars, i a la tarda, a una entrevista davant un públic heterogeni al CaixaForum.
Tot seguit, l’alumne de Periodisme de la URV, Enric Garcia, explica aquesta trobada de la tarda en la següent crònica:
Rosa Maria Calaf en un sopar amb periodistes tarragonins convocat pel col·lectiu #canallesca (foto: Raquel Sans)
Entre el públic de l’Auditori del Caixa Fòrum Tarragona s’intueixen prop d’una cinquantena de persones, d’entre les quals es distingeixen poques cares joves. La majoria dels assistents, doncs, de ben segur que han seguit, des de fa dècades, la sòlida trajectòria professional de la convidada. L’acte comença amb uns breus minuts de retard perquè tothom pugui accedir-hi.
La periodista Mireia Segú, que actualment treballa a TV3, assumeix el repte de presentar a una professional que no necessita presentació. Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1947) ha treballat, entre d’altres, com a corresponsal de Televisión Española a Nova York, Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena, Hong Kong i Pequín, així com també fou directora de programació de TV3 quan la televisió pública catalana estava encara en les seves beceroles. Entre d’altres reconeixements, ha rebut el premi Ondas a la millor tasca professional (2001), i l’any 2008 va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. Actualment està jubilada, però el cert és que no para quieta.
“El periodisme hauria de fer visible allò que no es veu”
Feta la introducció, s’inicia una llarga però alhora amena conversa entre Segú i Calaf. L’ex de TVE acompanya sempre el seu discurs de paraules concises, d’arguments convincents i d’una naturalitat en la forma de parlar que encisa. Ha visitat 176 països, i per tant, ha pogut conèixer una gran diversitat de cultures, però afirma, convençuda: “La constant és sempre la mateixa: la gent vol viure dignament i deixar un món millor als seus fills”. Diu que ara vol visitar la resta de països que li queden pendents.
Durant l’acte, Calaf mostra algunes parts del darrer reportatge que va fer a Televisión Española, en què parlava de la situació social, política, religiosa, cultural i econòmica de Filipines. Insisteix, sobretot, en les dificultats que va tenir per poder desenvolupar aquesta peça televisiva, ja que des de direcció li asseguraven que no era d’interès. En aquest sentit, recorda, amb fermesa i convenciment, que “el periodisme hauria de fer visible allò que no es veu”, i lamenta que moltes vegades la feina d’un mitjà estigui excessivament condicionada per l’agenda mediàtica, o per interessos econòmics i/o polítics. La periodista assegura que la forma de silenciar veus, actualment, es basa en la selecció dels temes a tractar.
Sobre els mitjans digitals
En aquests temps en què el periodisme està immers en una reconversiódigital que genera, encara, moltes incerteses, Calaf assegura que no li preocupa el suport amb el qual es tracti la informació, “sempre que mantinguem la qualitat del contingut”. I pel que fa alsmodels de finançament dels mitjans a internet, creu que la informació “de qualitat” no pot ser gratuïta.
Calaf va compartir les seves experiències i opinions sobre la realiatat actual del periodisme durant gairebé quatre hores (foto: Laia Poblado)
Rodes de premsa sense preguntes
El públic interactua al final de l’acte, i una de les qüestions que li plantegen a Calaf fa referència a les rodes de premsa sense preguntes, un tipus de convocatòries que s’han començat a generalitzar. Li plantegen per què els periodistes no es neguen a cobrir aquest tipus d’actes. Calaf reconeix que, certament, molt poques vegades es fa, i es mostra preocupada per aquesta deriva, ja que considera que ens estan convertint a tots en simples “lectors de comunicats”.
“No deixar saber és una forma de dominar”
Calaf lamenta que darrerament també s’hagi normalitzat, pràcticament com a rutina periodística, el fet de no dir les coses pel seu nom. Posa diversos exemples sobre aquest fenòmen que provoquen grans rialles entre els assistents: mesures d’estalvi (retallades), reorganització dels serveis públics (privatització), rescat (intervenció), impacte asimètric de la crisi (que afecta més als pobres) i taxa de creixement negatiu (recessió), entre d’altres. En aquest sentit, Calaf assegura que les elits pretenen “construir i destruir el llenguatge”.
Li preocupa especialment l’avenç cap a una elitització de la societat, que hi hagi uns pocs ciutadans molt ben informats i una massa totalment desinformada, ja que considera que “no deixar saber és una forma de dominar”. I és per això que considera que “la ciutadania ha d’exigir un periodisme de rigor i, sobretot, plural”.
Després dels aplaudiments d’un públic que sembla no haver-ne tingut prou amb pràcticament dues hores de col·loqui, Calaf encén el micròfon per darrera vegada i dóna les gràcies a Segú i a tots els assistents. La sessió ha estat, sens dubte, una autèntica classe magistralsobre la professió periodística.
Imatge d’una de les sales d’Otto Zutz, al carrer Lincoln de Barcelona, considerat un dels locals més “fashion” de la capital catalana (foto: Otto Zutz)
A finals de la dècada dels 80, la Barcelona preolímpica va esdevenir la capital del disseny i la modernitat, la ciutat més fashion i avantguardista. Les nits del cap de setmana eren sinònim d’un bon sopar i una ronda pels locals de moda que oferien música i copes a preus desorbitats i aplegaven la gent guapa i més “vip” del moment.
En un carreró estret, paral·lel a Balmes i Via Augusta, una antiga fàbrica tèxtil es va transformar en un local de nit a l’estil New York. I es va posar de moda, atraient un públic jove, cosmopolita, modern, internacional, amb un look molt acurat…i establint una porta dura, molt dura, d’accés a la sala.
El logo d’Otto Zutz a la façana del local de la Rambla Francesc Macià
Superar l’examen dels porters significava accedir al palau més exclusiu amb la música i l’ambient més in. Tres pisos, tres sales, tres ambients: el més alt, el més íntim, el més exclusiu, només per a amics, fidels i gent guapa. Així va fer crèixer la seva fama al llarg dels 90 Otto Zutz que, un quart de segle després, continua sent un local de nivell alt i prestigi entre la clientela més moderna de Barcelona.
Oferta innovadora a la ciutat
Ara, el grup Otto Zutz obre portes a Tarragona aquest divendres amb un local que inclou els serveis de restaurant, cocteleria i discoteca. S’instal·len a la Rambla Francesc Macià i anuncien un horari de dilluns a dissabte a partir de les 6 de la tarda amb tres franges: de 6 a 9, tapes i coctels. De 9 a 12, restaurant a la carta. I a partir de mitjanit dijous, divendres i dissabte, el Dance Club.
Es tracta d’una aposta empresarial valenta i atractiva per a una ciutat com Tarragona. Però també és arriscada per diferents motius: el context de crisi econòmica que afecta molt les despeses d’oci nocturn; la ubicació del local, molt lluny de les zones on hi ha les altres ofertes de nit; i l’estil de la sala que, a priori, pot semblar molt exclusiu (massa) per a un públic com el de Tarragona.
El restaurant discoteca obre portes aquest divendres. Ahir encara treballaven operaris
Caldrà veure si l’Otto Zutz Tarragona aplica aquella fama de porta dura que l’ha mantingut gairebé sempre a Barcelona. Caldrà comprovar la relació qualitat-preu de les copes, els coctels i el restaurant. Caldrà avaluar la música que es punxa, el tipus de públic, l’ambient que es crea…
Aposta arriscada, però en qualsevol cas benvinguda a una ciutat amb escassa oferta d’oci a les nits des de fa temps. Una iniciativa amb marca de qualitat i segell de modernitat i avantguardisme. Que Otto Zutz s’instal·li a Tarragona és gairebé tan important (en determinats ambients i sectors) com l’arribada d’El Corte Inglés fa tres anys. Ara, uns i altres seran veïns.
Els jugadors del Nàstic fa moltes setmanes que no paren de celebrar victòries, l’última ahir contra el Prat
Avui fa just set anys un gallec resident a Tarragona bufava les espelmes d’un pastís molt especial. Un entrenador de futbol, molt estimat per la gent i molt integrat a la ciutat, estava a punt de celebrar 200 partits a la Segona Divisió A.
El 4 d’abril de 2006, Luis César va anar al bar Petit Tarraco convidat pels periodistes Jordi Blanch i Quim Pons del Sempre Nàstic de Tarragona Ràdio. Allà el van sorprendre amb una gran tarta on es podia veure el rostre del tècnic i els escuts dels clubs que havia dirigit, Ràcing de Ferrol i Gimnàstic de Tarragona.
Luis César, el tècnic gallec del Nàstic, que va portar l’equip grana a l’ascens a Primera Divisió la temporada 2005-06
Aquell era un moment molt dolç (a banda del pastís) per al club grana. Luis César celebrava els 200 partits amb un equip que semblava imparable, segón a la classificació, i amb opcions clares de pujar a Primera Divisió, un fet històric que es confirmaria dos mesos després a Jerez.
El gallec havia començat l’any amb el Nàstic a la zona baixa de la classificació, però entre els mesos de gener i març va encadenar una ratxa espectacular de partits invictes que van portar la il·lusió als aficionats. Uns 1.200 van protagonitzar aquella caravana multitudinària a València per anar al camp del Llevant (4 de març) i després vindria el desplaçament a Lleida, el més gran de la història del club amb 6000 seguidors (15 abril).
Processons granes
A Lleida vam anar un dissabte de Setmana Santa. Al cap de set anys, casualment el Diumenge de Pasqua, l’afició del Nàstic ha recuperat una part d’aquell esperit amb el desplaçament massiu a Reus. L’equip, que havia estrenat l’any en una posició delicada i molt decebedora, ara va imparable amb l’objectiu a la desesperada d’entrar en el play off d’ascens.
El partit d’aquest dimecres contra el Prat suposa la setena victòria consecutiva, un fet que ni els més veterans recordaven, i situar-se a cinc punts del play off. També demostra que l’equip sap patir i adaptar-se a rivals inferiors, però complicats de batre.
Javi Salamero, el tècnic actual del Nàstic que ha portat de nou la il·lusió als aficionats granes amb la possibilitat de jugar l’ascens a 2ª A
Els 2.000 aficionats d’ahir a la nit a les grades del Nou Estadi deixen una altra evidència: hi ha un nucli dur, però no gaire ampli, que acompanya el Nàstic a casa i, si cal, als desplaçaments. La resta de seguidors només s’enganxaran si els granes juguen la lligueta d’ascens, per molt que ara alguns ja reclamin la presencia de 5 o 6 mil espectadors el pròxim diumenge contra el Sant Andreu.
El que ens espera
Sigui quin sigui el resultat final de la temporada, s’ha de donar per bo aquest tram de competició. Al cap de set anys d’aquell somni fet realitat, el Nastic ha sortit d’una llarga i durissima hivernacio i es disposa a viure intensament dos mesos apassionants que inclouen, de regal, la semifinal de Copa Catalunya contra el Barca d’aquí un parell de setmanes a Tarragona.
De Luis César a Javi Salamero. El Girona que va entrenar Salamero ara es troba en aquell estat de felicitat que, fa set anys, vivia el Nàstic de Luis César. I ara el Nàstic aspira a repetir l’experiència del Girona que va pujar a 2ª A fa cinc temporades amb Salamero com a director esportiu.
Coses del futbol, l’alegria va per barris. A Girona ja fa mesos que en gaudeixen i ara arriba amb força a Tarragona. I arriba per quedar-s’hi. N’estic convençut: Tornarem!
Obra de l’artista Josep M. Roselló instal·lada al mig de la Rambla, davant del nou Teatre Tarragona
Pere Arquillué exhaureix les entrades en dos dies perquè el públic vol veure el seu Cyrano de Bergerac. Mingo Ràfols, Àngels Bassasi companyia programen una segona representació de la comèdia No et vesteixis per sopar.Emili Gutiérrez Caba i Eduard Farelo també faran una segona funció de Poder absoluto perquè les localitats de la primera estan exhaurides des de fa dies.
Aquests tres casos demostren l’interès dels aficionats al teatre per la programació d’aquesta primavera, la primera conjunta del Tarragona i el Metropol. Segons l’àrea de cultura de l’ajuntament, ja s’han venut més de la meitat de les entrades dels espectacles de la programació estable. Concretament, més de 7.500 localitats de les 12.600 posades a la venda.
És cert que la demanda es fixa sobretot en els espectacles més “comercials” o aquells que protagonitzen actors i actrius populars. Però també és important que a la programació dels teatres tarragonins convisquin amb propostes, a priori, més “minoritàries” com la dansa o la música clàssica, o també amb els espectacles familiars.
Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo, en un moment de la funció de “Poder absoluto” que arribarà al maig a Tarragona
Oferta variada i de qualitat
L’èxit espaterrant del Cyrano i de No et vesteixis per sopar han servit per obrir una temporada farcida de propostes interessants i molt diverses. Aquesta setmana arribarà una altra parella de luxe (Lluís Homar i Eduard Fernández) amb Adreça desconeguda i després el Ballet de Victor Ullate, Joel Joan, Santi Millan i Joan Reig, entre molts d’altres.
I entre els noms propis, cal destacar el del baríton tarragoní Àngel Òdena que cantarà el 31 de maig a l’òpera La Traviata de Giuseppe Verdi. L’alta demanda de localitats podria portar a programar-ne una segona representació.
Joan Reig i Refugi versionaran el disc “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach, en l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona
El patrocini privat, en el cas de l’òpera a través de la Fundació Mútua Catalana i en el conjunt de la programació a través de Repsol, juga un paper determinant que fa viable la confecció d’una proposta tan interessant en un moment de grans dificultats econòmiques de l’administració local.
Preus a l’alça, públic a l’alça
Sigui per l’atractiu i la qualitat de la programació, sigui per les ganes d’estrenar el Teatre Tarragona, la resposta del públic ha estat molt positiva. En un any cultural marcat per la pujada de l’IVA al 21%, i amb uns preus que se situen en els 24€ de mitjana (48€ l’òpera), la temporada inaugural dels dos teatres municipals de la Rambla demostra que pot ser un èxit si s’ha preparat bé i amb bona intuició per descobrir els gustos del públic.
També demostra que a Tarragona hi ha afició al teatre i que està disposada a pagar la seva localitat si se l’ofereix espectacles interessants i de qualitat. Tan de bo aquesta “primavera teatral” no sigui flor d’un dia i tingui continuïtat a l’estiu del Camp de Mart i la resta de l’any.
Tres espais municipals (1800 localitats) i dues sales, la Trono i el Magatzem, que reforcen les ganes de molta gent d’aquesta ciutat de produir arts escèniques, de fer cultura. I les ganes de molts altres de gaudir-ne. No és moment de més retallades culturals, és moment d’ajudar a impulsar la feina dels creadors d’aquesta ciutat.
Al FET A TARRAGONA seguim oberts a publicar articles d’anàlisi i opinió sobre la situació actual del periodisme i les incertes perspectives de futur del sector. Tot seguit us convidem a llegir aquesta reflexió de Jonatán Soriano, estudiant de tercer curs de Periodisme a la URV.
Professors i alumnes de Periodisme de la URV en el marc d’una xerrada amb motiu de l’exposició sobre els 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (foto: URV)
El contraperiodisme que es fa ara acaba amb l’especialització, la reflexió i l’anàlisi i fomenta una polivalència ràpida, simple i que es desentén dels problemes. El desenvolupament de la tecnologia i l’increment constant de l’exigència dels mercats obliguen els periodistes a tenir una disponibilitat total i a saber moure’s en aspectes més allunyats del periodisme pur com ara el disseny gràfic.
Quan vaig començar la carrera de Periodisme a la URV l’any 2010 l’últim que m’esperava era el panorama que es presenta al final dels estudis. Un mercat complex i difícil que demana una polivalència molt sacrificada. La universitat ofereix, al llarg dels cursos, un seguit de xerrades de professionals que volen “preparar-nos” per a la realitat i amb al·lusions que, contínuament, fan referència al difícil panorama que trobarem d’aquí un any i mig, quan finalitzi el quart curs, si tot va bé. Però no apareix una solució determinada enlloc.
Als estudiants, se’ns transmet la idea actual del periodisme: el mercat ha canviat. Les formes ja no són les mateixes i, per tant, o renovem o morim. Aquesta renovació no busca professionals especialitzats o preparats per tractar un aspecte de la realitat, com ara l’economia. L’especialització es perd i deixa pas a una polivalència que demana els mínims però que pretén arribar a tot.
La reinvenció dels periodistes
És cert que qualsevol ofici es va reinventant a la llarga, en aspectes tècnics, tecnològics, la mateixa manera de fer la feina…Però la crisi econòmica ha propiciat una reinvenció que ve donada per l’exigència de les empreses i quan hi ha exigències i límits pel mig no confio en què es porti a terme l’evolució idònia. La polivalència és bona. Ara bé, quan se t’ensenya que has de ser polivalent perquè sinó estàs perdut i se t’imposa aquesta pressió, entenc que les generacions que creixem i sorgim a la llum del món periodístic no arribem, en general, amb la força o maduresa necessàries.
Una aula universitària buida d’alumnes i professors (foto: URV)
Creixem i se’ns deixa créixer amb la idea que quan sortim a la vida laboral podrem tocar diverses branques sense recórrer a una especialització i això comporta una precarietat en la matèria primera de l’ofici (el factor humà) que deprecia la seva qualitat. Si això ho sumem a les conseqüències negativesque està comportant la crisi actual a les condicions laborals, el resultat que podem trobar és el d’un periodisme de baixa qualitat, senzill i banal.
La qüestió de les assignatures
Mai diré que he cursat una assignatura inútil perquè crec que totes han reforçat la meva cultura. Ara bé, no trobo cap coherència en què es dediqui el mateix període de temps a una assignatura purament periodística i necessària com és Teoria i tècnica de les pràctiques professionals en periodisme,que a una altra tan ambigua i prescindible com Ciutadania. O també l’excés de teoria que es dóna en assignatures com Teoria de la Imatge, Dret de la comunicació o Comunicació corporativa. Assignatures en què es fan algunes pràctiques, però que no es poden comparar amb el gran flux de teoria que arribem a escriure als nostres fulls d’apunts. Tenim una certa consciència sobre diversos aspectes, però la falta de pràctica i de concentració en un determinat tema ens impedeix ser veritables analistes.
La sensació que tot això em dóna és que avui dia no es volen periodistes capaços d’analitzar amb profunditatun esdeveniment o un fet noticiós. Es volen a persones amb “bones idees” que estiguin disposades a comercialitzar-les davant les càmeres, el micro o el paper. Gent sense una gran especialització en un camp concret però que pot saber escriure al matí una notícia de política i per la tarda anar a fer la crònica d’un partit d’hoquei patins.
Alumnes de Periodisme de la URV escolten les experiències dels professionals amb una llarga trajectòria
Un fet que s’allunya molt de l’esperança que la carrera t’ofereix al principi, quan únicament penses en escriure perquè t’agrada i sents la necessitat de fer-ho el millor possible i sobre un tema que t’inquieta més que qualsevol altre. És cert que un periodista ha de saber tractar diferents temes d’actualitat i ha de tenir un coneixement molt ample i divers, però el valor de l’especialització que estem perdent ara l’enyorarem en el futur.
I la sabata volà…
Això em porta a la reflexió sobre la figura del periodista i com ha d’actuar davant la realitat que es presenta. Recordo quan el periodista iraquià Muntazer al Zaidi va llençar la seva sabata sobre George W. Bush, aleshores president d’Estats Units, en una roda de premsa a l’Iraq el 2008. Un fet que, personalment, em fa pensar sobre què és el periodista: un ciutadà més, per damunt de tot. Un ciutadà que a més desenvolupa una feina molt social, ja que esdevé l’altaveu entre les institucions i la societat.
Per tant, juntament amb la responsabilitat d’informar i comunicar com cal, el periodista ha d’incloure al seu modus operandi la consciència de “defensor de la ciutadania”. Una ciutadania que té un ventall de fronts oberts on necessita que hi hagi un altaveu coherent i sensat entre ella i les institucions. Aquest altaveu coherent i sensat es guanya adquirint un volum de coneixement que pugui actuar en qualsevol camp, però que s’especialitzi i es dediqui a treballar-ne un de sol. I això no s’ensenya a la universitat. D’un dia per l’altre se’ns demana parlar de temes dels que no tenim cap coneixement mínim però els hem de tractar intentant semblar analistes. La necessitat no està en la semblança, sinó en ser bons especialistes de la realitat.
Un dels elements del Seguici Popular que viu a la Casa de la Festa (protagonista de l’anterior article del FET A TARRAGONA) és la Cucafera. És una de les bèsties més estimades pels més menuts de la ciutat, però també la de dimensions més grans.
La Cucafera, en plena actuació per Santa Tecla, al costat dels porxos del carrer Merceria (foto: tgnbarridel port.blogspot.com)
Aquest fet, precisament, és el que ha obligat els portadors de la Cucafera a no demanar aquest any a l’ajuntament participar a la Baixada de l’Àliga 2013. La Colla de la Cucafera, del barri del Port, va fer aquesta sol·licitud l’any passat, però el consistori s’hi va negar al·legant motius de seguretat.
Això va provocar una polèmica, perquè la colla reivindicava poder sortir a la nocturna Baixada de l’Àliga, igual que ho fan altres elements del Seguici. Van protestar aquella nit de manera simbòlica fent la baixada amb una gran panerola. I aleshores es van adonar de la dificultat de fer l’itinerari pels carrers de la Part Alta enmig d’una gentada que vol participar-hi molt activament.
Canvi d’opinió
L’experiència de l’any passat amb la panerola ha fet reconsiderar la postura als membres de la colla, tal com explica el bloc del barri delPort de Tarragona http://tgnbarridelport.blogspot.com
Per tant, ara que l’ajuntament ha obert el termini per inscriure’s a les activitats festives de Sant Magí i Santa Tecla, els de la Cucafera han decidit renunciar a la Baixada de l’Àliga, però sí demanaran sortir a la Baixadeta Petita, amb la Cucafereta, al costat de la resta d’elements del seguici infantil.
Una decisió assenyada i encertada de la colla de la Cucafera, que han sabut rectificar la postura de l’any passat després de l’experiència viscuda. I és que la Baixada de l’Àliga ha esdevingut un acte tan massiu que reclama totes les màximes precaucions perquè els residents de la Casa de la Festa no prenguin mal.
