Acte de signatura del conveni entre l’Ajuntament i la Fundació Mútua Catalana per portar a Tarragona òpera de gran format (foto: Mauri Fernández)
Paradoxalment, el sisè any de la Gran Recessió Econòmica -amb més atur que mai, un 21% d’IVA cultural i retallades importants en alguns escenaris catalans- ha portat a Tarragona una “primavera teatral” definida ja fa setmanes en aquest espai de comunicació.
Curiosament, la profunditat de la crisi i la limitació dels recursos econòmics públics han afavorit l’aparició de “padrins” que sostenen i, fins i tot, revaloritzen l’oferta cultural de la ciutat, fins al punt que l’òpera de gran format torna ara a Tarragona.
Els padrins de l’òpera són els patrons de la Fundació Privada Mútua Catalana, una entitat que viu “amb il·lusió” les dues representacions de La Traviata, de Verdi, al Teatre Tarragona el divendres 31 de maig i el diumenge 2 de juny, amb les entrades ja exhaurides i un al·licient especial: l’actuació del baríton “de casa”, Àngel Òdena.
Una altra òpera a la tardor
El compromís dels padrins, que s’inicia ara, té voluntat de continuïtat i ja es pot avançar que a la tardor arribarà aquí una altra gran òpera: La flauta màgica de Mozart. Així queda reflectit en el conveni signat aquest dijous entre la Fundació i l’Ajuntament per valor de 25.000 € i que també inclou un ajut a Tarraco Viva.
Àngel Òdena va cantar el dia de la inauguració del Teatre Tarragona, el passat 11 de desembre
El vestíbul del Tarragona, candidat a acollir activitats culturals i socials diverses, és el marc triat per a la fotografia entre l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el president de la Fundació, Joan Josep Marca. A banda i banda, la regidora de Cultura, Carme Crespo, i el patró Joaquim Sendra.
En pocs mesos, la Fundació ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu en el seu objectiu de promoure i difondre la cultura i les arts amb múltiples activitats. A finals de l’any passat va organitzat el Congrès Internacional d’Arqueologia i, d’altra banda, va “apadrinar” la Nit de Santa Llúcia de les Lletres Catalanes.
El president Marca se sent satisfet de l’èxit de l’òpera amb la bona resposta del públic -1.400 espectadors- i l’alcalde reconeix que si hi ha òpera a Tarragona és gràcies a la Fundació. I remata: “Això referma la nostra capitalitat cultural”
Tres mesos únics
El glamur i el component d’acte social de les representacions d’òpera acabaran de completar un repertori d’èxit al Teatre Tarragona que va arrencar el març amb el Cyrano i que ha tingut altres episodis destacats com el Ballet de Victor Ullate, El Nom amb Joel Joan i la preestrena de la pel·lícula Fill de Caín.
Vivim una “primavera teatral” (més de 10.o00 espectadors) un moment dolç en la programació de les arts escèniques a Tarragona que s’ha d’aprofitar. I divendres vinent arriba el nostre artista més internacional: Àngel Òdena.
El nou espai del Museu del Port dedicat a Cristòfol Colom i Miquel Ballester (foto: Manel Caro, Port de Tarragona)
El mateix dia que Cristòfol Colom es penja la samarreta del Barça a la seva imponent estàtua davant del port de Barcelona –negoci d’una multinacional-, el personatge històric atraca al Museu del Port de Tarragona de la mà d’un bon amic seu, el tarragoní Miquel Ballester. El recinte cultural suma, d’aquesta manera, un nou element d’interès per visitar-lo.
La relació del famós navegant amb Tarragona passa per la figura de Miquel Ballester, mariner i mercader de professió. Els dos es coneixen a Mallorca i els dos compartiran la segona expedició al continent americà, el 1493. La seva amistat queda reflectida amb un relleu a la nova vitrina del Museu del Port, que també inclou un giny per obtenir canya de sucre i una reproducció a escala d’una carabel·la colombina, cedida per un particular.
Passió pel navegant
Aquesta relació entre Colom i Ballester hauria passat desapercebuda si no fos per la intensa feina de recerca d’un altre tarragoní, Ernest Vallhonrat, que va dedicar-se durant més de 30 anys a treballar amb arxius d’arreu del món. Va visitar més de 50 ciutats d’Europa i Amèrica buscant documentació, va promoure unes jornades de debat el 2007 i va presentar el llibre Miquel Ballester, l’amic tarragoní de Cristòfol Colom, poc abans de morir a finals de 2011.
El president del Port s’adreça als assistents en l’acte d’inauguració del nou espai. Al centre, la vídua d’Ernest Vallhonrat (foto: Manel Caro, Port de Tarragona)
La seva vídua, Visitació Juárez, esdevé la protagonista de l’acte d’inauguració del nou espai del Museu del Port: “L’esforç de tants anys de recerca es veu ara recompensat”, assegura molt agraïda la persona que va acompanyar Vallhonrat en els seus viatges.
Un altre mar
El Port de Tarragona, que “viu bàsicament de cara al Mediterrani, també mira l’Atlànticamb episodis com aquest”, comenta la directora del museu Mercè Toldrà davant d’un auditori amb més de 150 persones –alguns historiadors- i representants polítics de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat.
El president de l’Autoritat Portuària, Josep Andreu, fa un reconeixement especial de la feina de Vallhonrat i de la seva vídua, que el va seguir arreu, moguts per la passió pel personatge de Colom. I aprofita per reiterar el missatge d’obertura del Port a la ciutat i al territori a través dels seus espais culturals. En un any, 90.000 persones han visitat els recintes del Moll de Costa.
La feina d’Ernest Vallhonrat suma un nou valor a aquest “passeig de la cultura” a la vora del mar. I per celebrar-ho, la seva família convida els assistents a un bon rom que tanca l’acte.
La platja Llarga de Tarragona, amb la posta de sol a l’horitzó (foto: Aitor García)
La platja Llarga de Tarragona, la seva gent i els seus valors. Ubicada en un entorn privilegiat, és un espai patrimoni natural, molt estimat pels tarragonins i que s’ha escapolit miraculosament de la invasió constructora que afecta tota la zona costanera.
La platja Llarga i el micromecenatge. Aquest sistema de finançament –crowdfunding, en anglès- està de moda. A Tarragona diverses iniciatives culturals i socials han decidit posar en marxa aquesta fórmula per obtenir recursos econòmics. I una d’aquestes iniciatives ens porta a la Llarga: http://laplatjallarga.blogspot.com.es/
Projecte personal
Ariadna Costa impulsa la realització d’una pel·lícula documental sobre la lluita ciutadana que va aconseguir salvar aquest espai natural. S’hi explicarà la història i la morfologia de la platja, el seu alt valor ecològic, arqueològic i humà, i es donarà veu a la gent que s’estima l’espai i el gaudeix dia a dia.
Imatge d’una de les cadenes humanes per preservar l’entorn de la platja (foto: plataforma Salvem la Llarga)
Llicenciada en Comunicació Audiovisual i tarragonina, Costa ha recollit material dels últims cinc anys, especialment de totes les accions que es van organitzar per preservar la platja. La té filmada des del mar, des de l’aire, des del tren… però el documental s’organitzarà sobretot al voltant del discurs de les persones.
A l’Ariadna li falten 1.100 € per aconseguir el seu modest objectiu de tenir finançament per a la realització de la pel·lícula. I el termini per fer-hi les aportacions s’acaba aquest dissabte 25 de maig. Un projecte en solitari que, reconeix, “necessita d’una feina de màrqueting” que ella no ha pogut assumir del tot.
Fórmula de moda
L’impacte de la crisiha portat molts col·lectius o persones individuals a recórrer al micromecenatge com a fórmula per a obtenir recursos, sobretot en l’àmbit cultural. Teatre Ganyotes, Al Trot Teatre, i el FITT(Festival Internacional de Teatre de Tarragona) impulsat per la Sala Trono són només tres casos de proximitat i vinculats a les arts escèniques.
Idees i projectes sempre interessants que busquen la viabilitat a través de petites aportacions. El drama, però, és que el “crowdfunding” ha esdevingut una moda tan utilitzada en poc temps que corre el risc d’acabar sent una fórmula sobreexplotada i poc efectiva.
Una frase de Pep Guardiola que l’entrenador del Club Bàsquet Tarragona, BerniÀlvarez, ha aplicat al seu equip (foto: Quim Pons)
Llegeixo en una fantàstica tanca lluminosa, en un bar del Palau de Gel de Canillo, a Andorra: “Una passada enrere no significa por, si no l’inici d’una altra jugada”. Signa Pep Guardiola, aleshores jugador del Barça del “Dream Team” criticat pels autèntics “tribuneros” del Camp Nou per les passades enrere de Bakero que feien sentir més d’un “Burruuuu” a l’estadi.
A mi, a més a més de tornar-me uns anys enrere, la frase de Guardiola em fa pensar en l’esport a la ciutat de Tarragona i en el darrer any del Club Vòlei Sant Pere i Sant Pau i del Club Bàsquet Tarragona. Els dos conjunts en un procés pràcticament idèntic de reinversió i reconstrucció per adaptar-se a les circumstàncies econòmiques contra les que juguen el seu partit més important a cinc sets i a quatre quarts.
El vòlei Sant Pere i Sant Pau amb l’ascens esportiu a la butxaca haurà de triar ara si pot fer el salt a Superlliga 2 o bé segueix passejant-se per categories inferiors.
El CBT viu un dels moments importants de la temporada amb la lluita per retornar esportivament a les lligues LEB. Els blaus han fet una fase regular pràcticament immaculada amb vint-i-cinc victòries de trenta partits jugats i ara es jugaran a casa una mini-lligueta al millor de quatre per saber si, com a mínim a la pista, abandonen la lliga EBA.
Imatges i sons del Serrallo
Tornaran els cops forts contra els seients, un timbal despistat que també sona i aquells crits dels habituals a la zona baixa de la grada. La canalla situada en un dels fons, un parell de càmeres que enregistren cada moviment dels jugadors i les xerrades eternes de bàsquet amb en Rafa Marrasé. La paret que dóna aspecte de pista universitària i aquella llotja on només apareixen els de sempre quan toca #thisisserrallo. Una de les pistes ja clàssiques del bàsquet al país del futbol.
I és que el Serrallo ha viscut en els darrers anys la seva etapa més gloriosa després que el CBT s’instal·lés de forma definitiva al pavelló mariner.
Aquest divendres comença al Pavelló del Serrallo la lligueta d’ascens amb el CBT com a favorit (foto: CBT)
Els blaus han navegat en les últimes campanyes en la pseudoèlit del bàsquet de l’estat espanyol. Dotze temporades a les lligues LEB han significat que el CBT, tot i no aconseguir mai l’objectiu de ser un clar aspirant a l’ACB, s’hagi fet un nom dins de l’esport de la cistella.
Els eterns problemes econòmicsque ha arrossegat l’entitat i l’excés de dependència dels ajuts públics van fer però que el club que presideix Loli Salasdecidís militar la darrera temporada a la lliga EBA.
Gran temporada
Ho ha fet amb un tros d’equip i amb la barreja pràcticament perfecta de veterania i joventut que porta als tarragonins a ser favorits per quedar primers en una fase d’ascens que jugaran al Serrallo davant de Zornotza Saskibaloi Taldea, CB Moron i CB Quintanar.
Divuit anys més tard, el CBT ha celebrat un títol i buscarà recuperar aquell esperit del mitificat ascens de Porfirio (2000-2001 contra Bilbao) per tornar on mai havia d’haver marxat.
Lluny queden ara aquells play-off fins i tot per pujar a l’ACB, tan mal utilitzats per crear afició al bàsquet a la ciutat, lluny queden noms d’entrenadors mítics com els de Salva Maldonado, Pep Clarós “scoutting man” o Diego Ocampo.
El CBT treballa ara de la mà d’un tècnic de la casa, d’un dels esportistes amb més nom de la ciutat, Berni Àlvarez, que ha sabut fer aquella passa enrere per tornar a començar la jugada.
L’entrada del Braç de Santa Tecla aspira a ser un dels quatre finalistes del concurs “L’instant més gran dels Països Catalans”
Aquest pròxim cap de setmana Tarragona aspira a situar l’Entrada del Braç de Santa Tecla entre els quatre millors moments de festa dels Països Catalans. El programa “Mans” de Catalunya Ràdio, un espai dedicat a la cultura popular i tradicional, promou un concurs basat en les votacions dels oients.
El punt culminant de la Festa Major de Tarragona ha de competir amb el Salt de Plens de La Patum de Berga, la baixada dels raiers a la Pobla de Segur i la primera sardana de l’any al Cap de Creus.
Aquest concurs radiofònic posarà a prova la capacitat de mobilització de la societat civil tarragonina i, especialment, de les entitats que han aconseguit fer de Santa Tecla una Festa Tradicional d’Interès Nacional i reconeguda a nivell estatal.
Vilafranca, Reus i Montblanc
La tronada de Reus, Sant Jordi matant el drac a Montblanc i l’entrada de Sant Fèlix a Vilafranca ja s’han classificat per passar a la gran final on s’enfrontaran els quatre candidats guanyadors de les semifinals. Per tant, queda només per escollir un dels quatre finalistes.
Dos punts poden jugar en contra de les opcions de Tarragona en aquest concurs: la competència de la Patum de Berga -Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i més difosa als mitjans de comunicació- i l’elecció dels tres primers finalistes: el cas de Vilafranca i Sant Fèlix presenta similituds al moment de l’entrada del Braç de Santa Tecla; i els altres dos fets escollits fins ara estàn, geogràficament, molt a prop de Tarragona.
Al concurs només és vàlid un vot per persona. Per tant, la mobilització dels milers de tarragonins i tarragonines que participen de Santa Tecla és clau per superar els rivals. L’entrada de Sant Fèlix es va clasificar amb un 53 % dels vots. Sant Jordi matant el drac a Montblanc es va imposar amb el 68 % dels vots. I la tronada de Reus va aconseguir el 47 % dels vots dels oients.
Imatge externa de ciutat
Parlem d’un concurs radiofònic i no cal donar-li més importància de la que té. Però participar d’aquesta iniciativa i intentar ser protagonista guanyador de “L’instant més gran dels Països Catalans”ha de ser un motiu d’autoestima i orgull de Tarragona i dels seus ciutadans. I una altra manera de donar a conéixer els nostres valors i tradicions al conjunt del pais.
Participeu via telèfon, trucant al 93 201 74 74 quan es fa el programa en directe, dissabtes i diumenges de 6 a 8 del matí, o enregistrant el vot al contestador del número 93 414 41 66. També es pot votar via correu electrònic a mans@catradio.cat o a través de Facebook i Twitter amb el nom manscatradio
Aconseguir ser finalista del concurs seria una demostració de ganes, entusiasme i mobilització dels tarragonins i un magnífic regal per a la cloenda de Tarraco Viva, un altre gran moment cultural dels Països Catalans. Animeu-vos a participar!
L’Orquestra de la Bona Sort va tancar la nit dels 35 anys de La Muntanyeta amb una part del públic, ballant a l’escenari (foto: Cristina Aguilar)
Hi ha nits que són difícils d’oblidar. Quan una entitat porta entre mans una feina de 35 anys i mai no ho ha celebrat en públic, el dia de la commemoració es desborden les emocions. Ni el Jaume, ni l’Àngels, ni la Núria, ni la Marta, ni la Rosa, ni el Josep, ni tants d’altres podran oblidar el sopar de celebració de l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, La Muntanyeta.
Nit de reconeixements a una vuitantena de persones, institucions i empreses que han aportat el seu temps o recursos particulars a l’entitat. Nit de reconeixements a les juntes directives de l’associació, creada el setembre de 1977. Nit d’homenatge al fundador i president de la primera junta, Frederic Solanes Masdeu -300 persones dempeus aplaudint al tinglado 1 del Port-. Nit de guardons als professionals amb més de vint anys al centre.
Nit amb un poder de convocatòria extraordinari: vuit ajuntaments, l’alcalde de Tarragona, el delegat del Govern, el rector de la URV, el president del Port, l’exalcalde Joan Miquel Nadal, l’exconseller de Benestar i Familia Josep Lluís Cleries, les gran companyies petroquímiques (Repsol, Dow, BASF, Bayer), Obra Social La Caixa, fundacions, entitats, voluntaris… i una llarga llista que inclou una personalitat molt especial: l’expresident Jordi Pujol.
Nit que deixa moltes imatges a la retina: el mateix president i la seva dona, Marta Ferrusola, acompanyats a la taula per l’exalcade Nadal en la primera part de l’acte, i pel vicari general, Monsenyor Joaquim Fortuny a la segona part. Al costat, el locutor i empresari de la comunicació Justo Molinero i el vicepresident de la Diputació, Albert Vallvé, que acabarà ballant amb la regidora i diputada de CiU, Victòria Forns.
L’equip directiu actual de La Muntanyeta reben un obsequi sorpresa del seu “cap”, Jaume Marí (foto: Cristina Aguilar)
Nit de sorpreses per a l’equip directiu actual del centre, un equip de cinc dones valentes, grans professionals i millors persones: Àngels Estupinyà, directora del taller. Núria Búira, directa de l’escola. Rosa Reig, directora de la residència. Marta Frontiñán, treballadora social. I Rosa Biarnés, cap d’administració.
Nit de premis, els primers que atorga l’associació al cap de 35 anys. Guardons ben merescuts per a la Fundació Privada Port Aventura (treballa amb la Muntanyeta en un nou centre de referència internacional), la Fundación Vodafone, l’empresa pública GIPPS (Gestió i Prestació de Serveis de Salut) i Cèsar Puig, director territorial d’Urbanisme, pel seu compromís i perseverança amb l’entitat. Un polític de tarannà ben diferent a l’habitual dels seus “col·legues”.
El director general de La Muntanyeta, Jaume Marí (segon per l’esquerra) amb les quatre persones que van rebre els Premis de l’APPC (foto: Cristina Aguilar)
Nit de música i ball amb l’Orquestra de la Bona Sort, dirigida pel musicoterapeuta, José Manuel Pagán, i una dotzena llarga de músics i cantants amb discapacitat psíquica que transmeten alegria i emoció a la vetllada a base de rumba, txa txa txa i bolero.
La sort de l’orquestra és la sort que Tarragona desitja als pares i mares de la Muntanyeta, als seus directius i als seus professionals. Sort, empenta, feina i ajuda material i moral per tirar endavant nous reptes, molt importants, i que ja s’acaronen.
El musicoterapeuta José Manuel Pagan amb dues de les cantants de l’Orquestra de la Bona Sort (foto: Cristina Aguilar)
Primers visitants a la Necròpolis Paleocristiana, després d’estat més de vint anys tancada al públic
Sentiments contraposats, sabor agredolç. La reobertura de la Necròpolis Paleocristiana de Tarraco deixa sensacions contradictòries entre els experts del món del patrimoni i molts ciutadans.
Sensació positiva: després de 21 anys amb les portes tancades, el conjunt funerari paleocristià més important d’Occident es pot tornar a trepitjar. Sensació negativa: al cap de dues dècades, la intervenció realitzada és mínima (225.000 €) i la rehabilitació és molt parcial i insuficient.
Si veiem el got mig ple, el més important és que s’ha complert el compromís que va fer l’any passat el conseller de cultura, Ferran Mascarell, de recuperar ràpidament aquesta “joia patrimonial”, tancada “de manera inexplicable”, segons les seves pròpies paraules. La ciutat, per tant, disposa d’un altre atractiu de turisme cultural que, a més, genera autoestima i referma la condició de Patrimoni Mundial.
Imatge del jardí del conjunt funerari
Si veiem el got mig buit, les administracions públiques (Estat, Generalitat i Ajuntament) de diversos colors polítics i en diferents etapes han estat incapaces d’executar la rehabilitació completa de l’espai. S’hi han redactat molts projectes, s’hi han destinat partides als Pressupostos Generals de l’Estat, però la necròpolis s’ha anat degradant i oblidant durant massa anys.
El gestor i el propietari
L’espai funerari, on s’hi van documentar més de 2.000 tombes datades entre el segle III dC i el període visigot, forma part del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) una institució gestionada per la Generalitat, però de titularitat estatal. És l’únic museu de Catalunya que és propietat del govern espanyol. I aquesta circumstància explica, en bona part, la desgraciada història recent de la necròpolis i la que ja pateix el projecte de La Tabacalera.
La intervenció estrenada aquest dissabte (Dia Internacional dels Museus) es preveu com “el pas previ d’un projecte més ambiciós que s’emmarca en el futur complex d’equipament patrimonial de La Tabacalera, on està previst que es traslladin el MNAT, la Biblioteca Pública de Tarragona i el Dipòsit Nacional Arqueològic”, segons afirma el Departament de Cultura de la Generalitat.
Plafons informatius en el nou recorregut que permet veure les restes arqueològiques
El projecte, però, sembla adormit en els calaixos de la conselleria i el ministeri, tot i que Ferran Mascarell assegura que està “ben orientat i encarrilat”, sense concretar-ne detalls. “S’haurà d’adequar al ritme de les circumstàncies econòmiques actuals”, afegeix. I remata: “El Govern dissenya el projecte, però l’Estat és qui ha de fer la inversió”.
Incompliments
L’Estat (espanyol) ja va preveure destinar-hi 4,5 milions d’euros als pressupostos de 2005 (govern Zapatero a Madrid, govern Maragall a Catalunya), quan Francesc Tarrats era Director General de Patrimoni de la Generalitat. Però ni aquella ni altres inversions apuntades en un paper s’han arribat a executar mai.
La intervenció permet una millor comprensió de les restes per part dels visitants
Ara, amb el MNAT propietat d’un Ministeri d’Educació i Cultura liderat per José Ignacio Wert, l’animadversió del seu titular envers la llengua i la cultura catalanes, la tensió política Catalunya-Espanya i les retallades generals per culpa de la crisi, no és d’esperar que l’Estat (espanyol) faci cap gest amb el museu tarragoní i el complex de la Tabacalera. Ni ara ni en el futur.
“El temps dirà”, comentava el conseller Mascarell. El temps d’espera de La Tabacalera no és infinit. Només un altre Estat (propi) i amb un altre context econòmic (més favorable) faran possible tirar endavant un gran complex cultural i patrimonial al costat del Francolí. I Tarragona ha de lluitar i empènyer per aconseguir-ho!
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, amb l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i el director general de Patrimoni Cultural, Joan Pluma
Eduard Farelo, Emilio Gutiérrez Caba i el creador i director de l’obra, Roger Peña, en el col·loqui posterior amb el públic al Metropol (foto : Laura B.)
Molta gent i poques cares joves per veure “Poder Absoluto” al Teatre Metropol, un thriller que desemmascara la brutícia que envolta les elits polítiques i que, alhora, ens condueix fins als debats més profunds de la filosofia política. Es tracta d’una denúncia excel·lent de la partitocràcia, i de les injustícies que es perpetuen a Occident en nom de la democràcia i la pau, però també d’un text que ens retorna al qüestionament sobre la naturalesa social de l’home, i a la seva relació amb el poder.
“Poder Absoluto”, doncs, sap combinar els postulats de Hobbes, Rosseau, Plaute i Maquiavel, entre d’altres, amb un latent rigor d’actualitat.
Del monòleg al debat, i finalment, al thriller
Arnol Eastman (Emilio Gutiérrez Caba), un home d’uns setanta anys, que ha passat per una gran quantitat de càrrecs d’alta responsabilitat política, vol ser el candidat del Partit Popular a la presidència d’Àustria. És per això que ha convocat a Gerhard Bauer (Eduard Farelo), un jove del seu partit, d’uns quaranta anys, regidor d’obres públiques, a la seva imponent casa. Li han parlat d’ell com un home de confiança. S’obre el teló. Sona Puccini.
Bauer se’ns presenta com l’ingenu, el fervent seguidordel seu líder, d’honradesa immaculada. L’escolta, i per molt que no hi estigui d’acord, calla i assenteix. Si en algun moment intenta rebatre quelcom, Eastmanimposa la seva autoritat, i Bauer rectifica, servil. Els primers compassos de l’obra es podrien resumir amb la cançó “Sí, senyor”, d’Ovidi Montllor. Bauer se sotmet. És el pilota, l’ortodox dogmàtic de la disciplina de partit.
Per altra banda, Eastman controla la situació, que és pràcticament un monòleg en què el veterà va relatant totes les contradiccions de les suposades democràcies occidentals i de l’economia de mercat, amb una frivolitat i un cinismed’un perfecte avariciós que té el cul pelat de passejar per les parts més ombrívoles del sistema. Eastmant dóna veu a la denúcia social de Roger Peña.
Farelo i Gutiérrez Caba en un moment de “Poder absoluto” (foto: Focus)
A poc a poc, però, el debat es va encenent i els personatges abandonen els seus rols inicials. Eastman, que controla els tempos i vol posar a prova a Bauer, treu uns quants draps bruts del jove incorruptible, que l’irriten, i que comencen a despertar la fera. El just i necessari conyac i, sobretot, una confessió d’Eastman sobre el seu reprobable passat durant l’extermini nazi ens acaben conduint al thriller polític. És aleshores quan comença una autèntica partida d’escacs, un joc d’interessos en què els dos personatges hauran de demostrar astúcia i molta mala llet. El futur polític d’ambdós estarà en joc, i també la seva reputació mediàtica i social. Tot s’hi val.
Una bona dosi d’ironia i un excés d’ingenuïtat
L’obra combina filosofia política i crítica social amb la justa dosi d’ironia. Malgrat la dificultat que tota la trama avenci a través d’una mera conversa entre dos personatges, la història no perd interés, perquè allò que s’explica té ganxo. I també perquè els personatges són rodons, evolucionen i generen aquell marc de clarobscurs que resulta tan atractiu. Al principi del text, potser la ingenuïtat de Bauer és massa exagerada, caricaturitzada, i pot despistar l’espectador. Potser és producte de la meva ignorància, però a mi el retrat inicial del jove em sembla massa polaritzat. Això sí, en línies generals, gran obra.
Conversa amb els actors i el director
En finalitzar l’espectacle, força aplaudit, són moltes les persones que s’aproximen a les primeres files. La gent es resitua, i la platea del Metropol continua mig plena per interactuar amb els actors Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba i amb l’autor i director Roger Peña. L’acte l’organitza la Delegació de Tarragona del Col·legi de Psicòlegs, i el seu president, Jaume Descarrega, inicia el diàleg amb reflexions i preguntes sobre la condició humana. La conversa és fluida, i els protagonistes es mostren còmodes i, sobretot, propers. Un espectador li recomana a Peña que facin un “bolo” al Congrés i al Senat. Tots tres somriuen, i el director respon: “Seria maco, però no ompliríem”.
Els dos actors monopolitzen l’escenari (foto: Focus)
Peña també ens explica en què es va inspirar per escriure aquesta ficció, que com ell mateix diu, “podria ser perfectament una història real”. El director i dramaturg es basà, tot just farà sis anys, en dos esdeveniments concrets: l’ascens l’any 1996 de l’extrema dreta a Àustria i el final del govern Aznar. Pel que fa al personatge del vell Eastman, està inspirat en el polític i diplomàtic austríac Kurt Waldheim, que entre d’altres fou secretari general de les Nacions Unides entre el 1972 i 1981 i president del seu país entre 1986 i 1992.
Dos monstres de l’escena
Per què vas triar treballar amb aquests dos actors? La pregunta és bona, i compromesa. Els actors somriuen. El director assegura que buscava en Gutiérrez Caba “un personatge entranyable, però que quan s’imposi faci por”, i en Farelo un jove “afable, atractiu”, però que també pugui transmetre “sensació de duresa i terror”. En definitiva, ens ho resumeix dient que “volia dos monstres escènics”, capaços de construir “aquestes pulsions tan contradictòries”.
En ple diàleg entre públic i protagonistes, s’escolta soroll darrere de l’escenari. Estan desmuntant. Avui han fet doble funció a Tarragona, però és que demà fan el mateix a uns 600 quilòmetres d’aquí, al Teatro de Bellas Artes de Madrid. En assabentar-se’n, el públic aplaudeix. S’ho mereixen.
Sobre el Teatre Metropol, Gutiérrez Caba agraeix que disposi d’una “separació raonable” amb el públic, ja que assegura que això permet “controlar millor la situació”. Avui s’han sentit “poderosos escènicament”, ens diu, tot i que Farelo puntualitza que es tracta d’un poder de “chichinabo”.
Ens falta temps per continuar parlant. Però actors i director han de sopar, i molta gent del públic, com servidor, també. Són les dotze i l’estòmac protesta de mala manera, però ha valgut la pena.
Lord Acton: “El poder tiende a corromper y el poder absoluto corrompe absolutamente”.
David Lobo (esquerra), cap de colla, i Martí Castillejo (dreta), president dels Pataquers de la URV, després de l’actuació (foto: E. Garcia Jardí)
El color taronja envaeix el Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV). La colla castellera universitaria Pataquers de la URV celebra la diada del seu cinquè aniversari i ha aconseguit arrossegar a l’acte prop de 80 camises. El motiu d’aquesta crida massiva és ferm: dur a terme la millor diada de la seva història. Malgrat que no podran portar a plaça cap castell de 7, ja que una dura caiguda que van patir la setmana passada els ha condicionat i els ha fet reduir expectatives, el repte no deixa de ser atractiu.
Els Pataquers estan acompanyats dels Ganàpies de la Universitat Autònoma de Barcelona(blau turquesa), els Marracos de la Universitat de Lleida (gris) i els Passerells del Tecnocampus de Mataró (lila). Durant la diada les camises es fusionen i les pinyes es tornen multicolors. Tothom es dóna suport. Es respira bon ambient. Els taronges actuen a casa i són majoria, però moltes de les colles no han pogut comptar amb tota la gent que voldrien i això limita el seu programa. És comprensible. Es tracta de colles universitàries, i estem en plena època d’exàmens.
Tres castells de sis
Els de color taronja surten amb un 2de6 molt ben travat, que han consolidat enguany. “S’ha convertit en el castell insígne d’enguany”, assegura Martí Castillejo, president de Pataquers. Es tracta del seu “màxim”, del millor castell que han alçat fins ara, i segons Castillejo, plantar-lo a primera ronda “demostra un punt de maduresa”.
En segona ronda alcen el 5de6, després d’un peu desmuntat, i tanquen la seva actuació amb l’estrena del 4de6 amb l’agulla, molt celebrat. David Lobo, cap de colla de Pataquers, valora “molt positivament” la diada, que considera que és la “cirereta” del “gran pastís” que ha representat aquesta temporada. Lobo es mostra orgullós amb l’actitud dels taronges després de la caiguda soferta la setmana passada: “En cap moment hem tirat la tovallola, hem aixecat el cap i acabem de marcar la millor actuació de la nostra història”.
Imatge del 2 de 6 descarregat pels Pataquers en primera ronda (foto: E. Garcia Jardí)
Pel que fa a la resta de colles, els castells plantats, en línies generals, no pateixen en excés. Sí que podem destacar algunes dificultats del pom de dalt a l’hora de pujar, com en el cas del 2de5 dels Passerells, en què l’acotxadora va tenir alguns problemes a l’alçada de dosos, que va saber solucionar, i que simplement van allargar més del compte l’execució del castell. En definitiva, diada amb tots els castells descarregats, sense cap caiguda i de caràcter molt festiu.
Un moviment que creix
Pataquers va néixer a Reus a finals de l’any 2007, a partir d’un correu electrònic que va circular per la xarxa, en què un grup d’estudiants de la URV destacaven que volien fer castells a la seva universitat. Així doncs, estudiants de diverses carreres es van trobar davant de la Facultat de Medicina de Reus, a la plaça de la Patacada, per fundar la colla.
Detall de l’escut dels Pataquers (foto: E. Garcia Jardí)
No es tractava d’un fenòmen nou, sinó que “es basava en l’experiència a Girona amb els Xoriguers, i a Barcelona amb els Ganàpies de la Universitat Autònoma i els Arreplegats de la Zona Universitària”, tal com ens destaca Castillejo. En aquest sentit, els Ganàpies foren els pioners, l’any 1994, en fundar una colla castellera univesitària. Actualment, el panorama ocupa gran part de la geografia catalana i compta ja amb 9 colles (enguany s’hi han sumat els Engrescats de la Ramon Llull a Barcelona i els Llunàtics de la Universitat Politècnica de Catalunya a Vilanova i la Geltrú).
Un pom de dalt de “200 quilos”
Les diferències entre les colles castelleres universitàries i la resta que conformen el món casteller són remarcables. El president de Pataquers, Martí Castillejo, que també és membre dels Xiquets de Reus, en destaca el volum de gent, els horaris, i els condicionants tècnics. Pel que fa a aquests darrers, creu que “un pom de dalt que et pesi prop de 200 quilos, amb una canalla d’entre 18 i 23 anys” condiciona, tan a nivell de pes com de tècnica, les estructures, i considera que aquesta és una de “les grans diferències” amb la resta del món casteller.
Castillejo assegura que, en les XVII Jornades de Prevenció de Lesions en el món casteller, celebrades a Tarragona, i que van coorganitzar, entre d’altres, amb la Colla Jove Xiquets de Tarragona, van arribar a la conclusió que “un 2de6 universitari equival, per pes i alçades, a un 2de7 de la resta de colles castelleres”. Quant a nivell organitzatiu, el president de Pataquers assegura que no hi ha grans diferències amb la resta de colles.
A més, molts dels qui fan castells universitaris, també formen part d’altres colles. En aquest sentit, Castillejo assegura que compten amb gent dels Xiquets de Tarragona, de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau, dels Nois de la Torre i fins i tot dels Esperxats de l’Estany. El president de Pataquers es resisteix a parlar dels castells universitaris com una escola de castells, però sí afirma que és “un bon punt d’iniciació a nivell tècnic i de consciència en el món casteller”.
Una gran festa d’aniversari
La diada es tanca amb els tradicionals pilars i un 4de5 integrat per membres de les quatre collesque han participat en l’actuació. Pel que fa als taronges, foto de grup i càntics de “tots som pataquers”. Després d’assolir amb escreix els objectius marcats la festa per aquesta nit està assegurada. Tot seguit marxen cap al Camp de Mart, on realitzaran un Ball de Gralles (enguany és el primer de la seva història que compten amb grup de grallers propi) i diferents activitats lúdiques, que seran el pretext d’una festa que es preveu mogudeta.
Foto de grup dels Pataquers de la URV al final de l’actuació (foto: E. Garcia Jardí)
Resum diada:
Pataquers de la URV: 2de6, 5de6, 4de6a, 2pde4.
Ganàpies UAB: 4de6, 2de6, 5de6.
Marracos UdL: 3de5na, 2de5, id4de5na, 4de5na.
Passerells TCM: 3de5n, 2de5, 4de5n.
(a): castell amb agulla (n): castell nét (na): castell nét i amb agulla (id): intent desmuntat
Tot seguit podeu veure una mostra de fotografies dels Pataquers i les altres colles participants:
L’IES Comte de Rius, Premi Ensenyament 2013, fomenta la Formació Professional a demanda de les empreses, com el cas de BASF i les pràctiques a Alemanya
Quinze joves d’entre 20 i 22 anys de mitjana ja saben que la primera setmana de setembre viatjaran a Ludwigshafen, Alemanya. Allà coneixeran el centre industrial i les instal·lacions on faran pràctiques i treballaran a partir de 2014. Són els primers escollits per participar en el programa internacional de FP dual organitzat entre l’Institut Comte de Rius de Tarragona i la companyia BASF.
Els quinze joves els han triat entre les 240 sol·licituds rebudes fins ara. Han hagut de superar un primer filtre: tenir un nivell d’anglès molt alt, a més de la disposició plena a participar d’un programa de formació i pràctiques de 28 mesos que s’allargarà fins al desembre de 2015.
La majoria dels escollits –el nombre definitiu serà de vint- ja han estudiat algun Cicle Formatiu de Grau Superior de la família de Química o d’Electricitat i Electrònica. Però alguns, fins i tot, han deixat la feina per participar en aquesta “aventura” que acabarà amb un contracte laboral temporal a Alemanya.
Aposta internacional
Francesc Roca, director de l’IES Comte de Rius, creu que el nombre de sol·licituds rebudes “és un èxit” tenint en compte les dificultats de l’idioma, l’edat dels estudiants i l’escassa predisposició a la mobilitat que hi ha al nostre pais. L’acord amb BASF dóna al centre una dimensió internacional i confirma l’aposta clara per la “FP a demanda”, és a dir, la formació que reclamen les empreses als instituts.
El centre està situat ara enmig d’una àmplia zona educativa, al costat de la URV i altres escoles
D’Alemanya també arriben cada setmana a l’institut ofertes de feina, d’electricista, mecànic o operador de planta química. I també d’Alemanya ha arribat la trucada de la delegada del Govern de Catalunya a Berlín, que s’ha posat a disposició del director del Comte de Rius pel que necessitin els alumnes quan viatgin a Ludwigshafen.
El millor centre de FP
Francesc Roca se sent raonablement satisfet d’aquest acord amb BASF i d’altres programes formatius que converteixen el Comte de Rius en el millor institut de Formació Professional del pais. Així li reconeix una entitat del prestigi de la Fundació Cercle d’Economia que li ha concedit el Premi Ensenyament 2013 per plantejar “un bon model educatiu, flexible i modern, que marca el camí a seguir davant la situació actual”.
Dotat amb 25.000 €, el premi en forma de diploma descansa discretament en una de les prestatgeries del despatx del director, al costat d’altres reconeixements. Fora del despatx, continua el ritme habitual de l’institut amb les classes i les pràctiques dels alumnes, les proves d’accés de nous aspirants i les reunions informatives sobre l’oferta de FP dual de cara al curs vinent. En definitiva: formant i assessorant, tot un repte.
Un espectacle sobre el complot per assassinar Juli Cèsar és un dels grans atractius de la 15ª edició de Tarraco Viva
Voleu participar com a membres del Senat romà? Teniu curiositat per agafar un arma de combat d’un legionari? Sabeu com lluitaven els gladiadors a l’arena de l’amfiteatre? Voleu vestir-vos de romans i fer de públic?
“Vine, veu i viu el Festival”. Aquesta és una de les moltes novetats que ofereix la quinzena edició de Tàrraco Viva, que arrenca aquest dijous. Unes jornades de reconstrucció històrica de l’època romana que van néixer amb modèstia el 1999 per donar suport a la candidatura de Tàrraco a Patrimoni Mundial i que han esdevingut una de les cites imprescindibles del calendari.
El creador
El pare de la criatura és Magí Seritjol, professional des de fa trenta anys de la gestió cultural en diferents àmbits. La criatura s’ha fet gran i amb 15 anys ha madurat molt. El pare també té molta més experiència i ha sabut donar a la criatura el que necessitava en cada moment, fins i tot quan no fa gaire va patir alguns problemes de salut.
Magí Seritjol, creador i director del festival
El festival va néixer com una proposta arriscada: “Un festival una mica estrany, perquè no era d’arts escèniques ni plàstiques, ni de música”, afirma Seritjol en la presentació del certamen. Es volia un festival dedicat a la divulgació històrica de l’Antiga Roma “sense concessions a la banalització”.
Els impulsors
I l’objectiu s’ha assolit amb la col·laboració i participació de grups com Thaleia, Nemesis, Phoenix, Regio I Germànica, Aula de teatre URV i Camp d’Aprenentatge, col·lectius de Roma com Ars Dimicandi, els museus de la ciutat i una infinitat d’experts, professors i ciutadans que formen part del festival a títol individual.
Tàrraco Viva ha anat incorporant moltes propostes al llarg dels anys. En aquesta quinzena edició trobem més de vint novetats en forma de recreacions històriques, conferències, audiovisuals, lectures i tallers. Es mantenes les jornades gastronòmiques Tarraco a Taula, la fira internacional de museus, la fira de productes, empreses i associacions de divulgació històrica romana, el cicle de documentals arqueològics i moltes altres activitats que cal descobrir a través del programa.
L’amfiteatre és un dels principals escenaris de Tàrraco Viva
Principi i final
El festival ha tingut l’encertde tancar les últimes edicions amb un gran espectacle de comiat. Aquesta vegada, el diumenge 26 de maig es representarà a l’auditori August del Palau de Congressos –aforament ampli i entrada gratuïta- l’assassinat i el testament de Juli Cèsar.
Aquesta és una fórmula magnifíca d’acomiadar el festival i els seus visitants fins a l’any vinent. Una fórmula que, al meu entendre, s’hauria de traslladar també a l’obertura del certamen. En un dia com avui, Tàrraco Viva hauria de donar la benvinguda al seu públic -i als mitjans de comunicació d’aquí i de fora- amb un gran espectacle inaugural.
En qualsevol cas, la criatura i el pare ja estan a punt per fer-nos gaudir d’unes dies de retorn al passat històric. Felicitats als dos i a tots els tarragonins!
Aquesta fotografia històrica encapçala el grup de Facebook creat amb motiu dels 50 anys del C.N. Tàrraco
Una entitat amb cinquanta anys d’història col·lectiva compta al darrera amb milers d’històries personals viscudes. A Tarragona hi ha un club esportiu que arriba ara al mig segle de vida i que ha estat i és més que un club pel que representa a nivell social.
Ben merescut, elClub Natació Tàrraco es prepara per celebrar el seu 50è aniversari amb tots aquells –i són molts- que han participat en la vida de l’entitat. Una de les primeres iniciatives ha estat crear un grup al Facebook dirigit a tots els que vulguin aportar-hi material relacionat amb la història del club: fotografies, vídeos, records personals i retalls de premsa:
Quico Bordas, gerent del club, s’encarrega de coordinar aquesta feina perquè l’objectiu és poder organitzar una exposició amb el millor material recollit. En poques hores, els socis, amics i simpatitzants del Tàrraco han enviat moltes fotografies i de situacions molt diverses: campionats, estades esportives, diades del club, escenes familiars o amb amics… N’hi ha algunes de recents, però d’altres són de l’època del blanc i negre.
Imatge de les instal·lacions del Club Natació Tàrraco al passeig Torroja
Celebració
La junta que presideix Josep M. Claver està ultimant un programa d’actes que volen organitzar per a la celebració, tot i que ara no sigui el millor moment de la història del club: compta amb 1700 socis, una quantitat important, però que representa la meitat dels que hi havia fa vuit o deu anys, abans del “boom” de les piscines municipals.
El 23 d’octubre farà just 50 anys del dia de la fundació del club (any 1963) i, per tant, les activitats es preparen per al segon semestre. Segur que aprofitaran les festes de Santa Tecla per recordar el paper social i esportiu del Tarraco a la ciutat. I segur que faran un homenatge als pioners que van fundar el club i van comprar els terrenys on hi ha les instal·lacions actuals.
També la ciutat hauria de fer un reconeixement a la tasca educativa, formativa i social que ha desenvolupat el Tàrraco entre tants tarragonins. I sense oblidar la figura de l’advocat Rafael Nadal i Company, l’ànima del club durant 45 anys.
Salvador Garcia Ruiz, portaveu del col·lectiu Emma, a Tarragona, acompanyat de la presidenta d’Òmnium Cultural, Rosa M. Codines (foto: Albert Saludes)
En quatre anys, els grans mitjans de comunicació internacionals han canviat la seva opinió respecte Catalunya i el moviment sobiranista. Són els quatre anys que van de la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt al moment actual. En el canvi de percepcions hi ha tingut alguna cosa a veure la feina del col·lectiu Emma.
Paraula curta, fàcil de recordar i de dir en diferents idiomes. Emma –nom de la filla de Guifré el Pilós- surt de la necessitat de catalans que viuen a l’estranger de fer arribar una altra visióde Catalunya a diaris com The New York Times o The Economist. Un treball de “picar pedra” i de convèncer amb arguments periodistes del mon anglosaxó i europeu perquè els facin arribar als seus lectors.
Aquesta feina ara també la fan portes endins. Salvador Garcia Ruiz, cofundador i portaveu d’Emma, visita Tarragona convidat per Òmnium Cultural i omple la sala d’actes de la Cambra de Comerç. Ve a explicar com és la imatge de Catalunya al món i com veuen el procés cap a l’estat propi.
La sala d’actes de la Cambra de Comerç, plena per escoltar arguments a favor de l’estat propi (foto: Albert Saludes)
Idees clares
Ras i curt: a Europa i als Estats Units ningú qüestiona el dret a decidir (dret a votar) però ningú mourà un dit per afavorir la independència de Catalunya: “És un procés inoportú”, diu Garcia. Catalunya es veu com una potencial amenaça a l’estabilitat de la zona euro i, en canvi, compta amb un gran actiu en el món econòmic, el conseller Mas-Colell.
El col·lectiu Emma reitera que cal explicar-se al món i, per tant, destinar-hi recursos. “Però el repte més important és a dins del pais, per guanyar el referèndum”. I en aquesta línia apunta Garcia Ruiz que “cal tenir-ho tot a punt per al dia clau”. Tot vol dir Hisenda i altres estructures d’estat.
En el torn de preguntes posterior a la conferència, els assistents plantegen qüestions com la moneda, la data del 2014, l’opció d’una declaració unilateral d’independència o la relació amb els mitjans de comunicació espanyols (per cert, nul·la).
Tirar endavant
Garcia Ruiz, economista i amb un màster de direcció d’empreses a la Universitat de Nova York, no sembla afectat per les discrepàncies polítiques internes a Catalunya ni per la sensació de fragilitat del procés després de les eleccions del 25 de novembre. Dóna missatges d’empenta i optimisme a les preguntes més neguitoses del públic.
Amb aquest esperit acaba de publicar amb David Boronat el llibre “Catalunya, last call”. El mateix esperit que el va fer recollir el passat mes de desembre al Teatre Tarragona el Premi Joan B. Cendrós a la millor iniciativa a la internacionalització de la realitat catalana. Ara ha tornat a la ciutat per carregar d’arguments als que ja estan convençuts de les bondats de l’estat propi. I la feina no s’atura.
Professor i alumnes treballen la terra de l’hort de l’Escola Camp Clar (foto: el bloc de l’hort)
Preparar la terra, netejar, adobar, sembrar, plantar, regar… Això és el que fan fora d’horari lectiu els alumnes de l’Escola Camp Clar i sense sortir del recinte educatiu. Un hort molt especial, amb un pagès en cap, el professor Josep M. Masgoret, i cuidat i mimat per desenes de petits pagesos.
L’hort escolar implica nens i nenes de P-3 a sisè de Primària. Està dividit en diferents àrees: hortalisses, verdures, plantes aromàtiques i medicinals, flors, hivernacle… Han plantat diversos arbres fruiters i hi ha fins a 78 espècies diferents. “I mai no hi hem trobat res xafat”, exclama amb orgull el professor Masgoret.
Els alumnes –amb unes característiques econòmiques i socials poc favorables- participen molt activament en l’experiència de l’hort, fins al punt que alguns també hi van els dissabtes al matí. Compaginen el treball i la diversió, l’aprenentatge i l’oci. És tot un descobriment per a ells, perquè el que han sembrat se l’acaben emportant a casa al cap d’uns mesos per menjar-se’l.
Dues noies netegen l’hort, que està distribuït en diverses zones (foto: el bloc de l’hort de Camp Clar)
Ara, en plena primavera, és quan l’hort està més bonic. I ben aviat, abans de final de curs, els alumnes l’ensenyaran a mares i pares perquè vegin el que han plantat i com ha crescut en aquests mesos. Els nens aprenen a respectar la natura i fer de l’hort un espai de convivència amb els mestres.
Aquest projecte educatiu tan innovador de l’Escola Camp Clar, amb més d’un any de recorregut, va guanyar el 2012 un dels Premis IMET d’educació Josep Vives Ciurana. Amb una aportació econòmica de 1.200 €, el col·legi ha continuat amb l’experiència i ara espera millorar-la amb nous ajuts. Fins i tot, tenen un bloc amb notícies i fotografies: http://projectehorts.blogspot.com.es/
Un hort per a tothom
L’escola de Camp Clar compta amb una plantilla de 35 professors i uns 380 alumnes, el 60 % dels quals són de pares d’origen magribí. Aquesta circumstància encara avala més el reconeixement de l’any passat perquè l’hort millora la cohesió social i la preservació del medi natural.
Acte de presentació dels segons premis d’educació Josep Vives i Ciurana
L’Institut Municipal d’Educació (IMET), dirigit per Carles Cepero, convoca la segona edició dels premis amb el suport de Repsol. El cap de relacions externes de la companyia, Josep Bertran, recomana “fer una ruta pels centres educatius” per conéixer de ben a prop “l’esforç brutal” de les escoles bressol i els centres d’educació infantil i primària, malgrat les dificultats econòmiques del moment.
A la primera edició dels premis van participar 9 escoles amb 12 projectes. Hi ha tres categories: llars d’infants 0-3 anys; educació infantil segon cicle 3-6 anys; i educació primària 6-12 anys.
Els organitzadors confien en rebre enguany més projectes. I és que l’exemple de Camp Clar reconforta tots aquells que creuen que col·laborar amb el món educatiu és ajudar al progrés de la societat.
FET A TARRAGONA publica un article i una col·lecció de fotografies de David Oliete sobre l’espectacle “3/4 de Circ” del Teatre Ganyotes, que aquest diumenge tancava al Metropol el Festival Eclèctic. És el nostre petit reconeixement a tots els grups que han intervingut al festival i una denúncia de les constants retallades en els ajuts que estan patint les persones amb dependència i els seus familiars:
Artistes i monitors de la companyia deTeatre Ganyotes saluden el públic des de l’escenari al final de l’espectacle
Fa poc més d’un any vaig tenir la sort de visitar una tarda els amics del Teatre Ganyotes en un dels seus molts assajos del “3/4 de Circ”. Aquell dia els nervis no hi eren, l’escenografia s’havia d’imaginar i els focus estaven apagats. Les mirades còmplices dels artistes(perquè són uns artistes) i les petites indicacions dels monitors irradiaven una il·lusió infinita, la mateixa il·lusió infinita que vaig veure aquest diumenge, un any després, quan es va pujar el teló del Teatre Metropol.
Després de tres anys de feina havia arribat el dia: l’estrena de “3/4 de Circ” coincidint amb el 20è aniversari del Ganyotes, i ho feia amb el cartell de “no hi ha entrades” sota el braç, com les grans ocasions. Un photocall amb els noms de tots els mecenes que han fet possible l’espectacle donava una simpàtica benvinguda a amics i familiars.
Un grup de 7 actors i actrius en un moment de l’espectacle “3/4 de circ”
Tot està a punt. Els nervis s’amaguen entre els camerinos mentre tímidament les butaques s’omplen de gent. Una sàvia veu en off trenca el gel i en un curt incís de benvinguda recorda que més enllà del teatre i l’impagable esforç altruista dels 17 monitors del Teatre Ganyotes, existeix una realitat en forma de retallades a la llei de dependència que no es pot obviar. Els aplaudiments del públic són unànimes i fan aixecar el teló. A partir d’aquí, màgia.
Ballarins, malabaristes, músics, forçuts, mims i pallassos inunden el teatre. Il·lusió i esforç damunt i darrere l’escenari. Emoció a les butaques. Al final, molts somriures i alguns ulls plorosos acaben veient un fi d’obra espectacular.
L’escenari del Metropol es queda petit per fer espai a tots els artistes i monitors del “¾ de Circ”, una gran família que un any més (i ja en van vint), ens han donat a tots una lliçó. Enhorabona i gràcies a totes i tots els monitors, mecenes i col·laboradors que han fet això possible. Però sobretot, enhorabona a tots els artistes que en menys de 72 hores van esgotar les entrades del Teatre Metropol. Perquè tal i com ells mateixos van acabar cantant ahir, “ser del Ganyotes, és el millor que hi ha”.
TEXT I FOTOGRAFIES: DAVID OLIETE
Aquí teniu altres fotografies de l’espectacle de Teatre Ganyotes al Metropol:
