Els promotors de C de Castells: d’esquerra a dreta, Jordi Suriñach, Jordi Crespo, Jordi Andreu, Cinta Olivan i Raquel Sans (foto: Laia Díaz)
Tot i la seva joventut, Jordi Suriñach ja ha marcat una etapa brillant en les retransmissions de diades castelleres. Aquest periodista, tarragoní d’adopció, ha posat veu apassionada i equilibrada a través de Tarragona Ràdio a l’època més espectacular del món casteller.
Una d’aquestes grans cites, el Sant Fèlix de 2006, és l’origen de la història que avui expliquem. Aquell dia es van trobar pilotant una retransmissió esplèndida i digna de premi els cinc protagonistes de la crònica: el ja mencionat comandant de vol Jordi Suriñach; la copilot Raquel Sans; la cap d’operacions a terra Cinta Olivan; i els auxiliars de vol Jordi Crespo i Jordi Andreu. Cinc estrelles tarragonines del món casteller.
Recordant la Diada de Sant Fèlix de 2006 i la retransmissió de Tarragona Ràdio (foto: Laia Díaz)
Van acabar la transmissió radiofònica (i el vol) amb nota d’excel·lent i un sabor de boca molt dolç, però curiosament no s’han tornat a trobar professionalment tots cinc fins ara, set anys després. I trien el Cafè del Metropol per presentar la seva nova aventura a la xarxa: www.cdecastells.cat
Una mirada enrere
L’acte arrenca recordant la mítica jornada de 2006, amb els comentaris dels cinc periodistes-castellers i les narracions del 3 de 10 carregat i el pilar de 8 amb folre i manilles descarregat pels Castellers de Vilafranca. La veu trencada de Suriñach encara posa els pèls de punta!
La mateixa veu –ara, molt més tranquil·la- explica que C de Castells vol ser un lloc a Internet per dir coses del món casteller, coses diferents i interessants, sense rànquings, cròniques setmanals ni notes de premsa de les colles.
Una aposta de futur
Cinta Olivanes remunta a l’Alemanya de 1924 per explicar el disseny i la tipografia que han triat per al seu digital. Una tipografia de nom “Futura” (tot un presagi) que la qualifica de “clàssica i moderna”. El color vermell del web està vinculat a “l’amor i la passió” que tots cinc han posat en el projecte.
Raquel Sans presenta els continguts dels primers set articles que ja es poden llegir i veure: “Volem explicar històries personals, humanes”. I trobem, entre d’altres, la història de Quico Pino, un casteller amb 49 anys d’ofici o la trobada de Gorka Bertran i Hugo Vives, caps de pinyes de la Jove i els Xiquets de Tarragona, respectivament. Tot, molt ben escrit i amb un disseny atractiu i elegant. Un producte “cinc estrelles” tarragoní.
El director del Concurs de Castells, Xavi González, rep un obsequi enmig de les rialles del públic (foto: Laia Díaz)
Un debat impossible
Entre els assistents, castellers veterans i joves; moltes cares conegues de les colles tarragonines; Alfons González, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya; i Xavi González, director del Concurs de Castells, que s’acaba emportant de premi en un sorteig el joc d’El Nan casteller.
La seva butlleta és la triada perquè els auxiliarsCrespo i Andreu protagonitzin el moment més delirant de l’acte: un debat sobre la publicitat a les camises. A Crespo li toca defensar la postura i a Andreu, criticar-la. Enmig de les rialles del públic, el debat no s’allarga més de cinc minuts i acaba amb un Crespo agobiat, exclamant: “Això de la publicitat és indefensable”.
És hora d’obrir altres debats, és l’hora del Toc de vermut (amb olives i patates).
FET A TARRAGONA publica una crònica d’ENRIC GARCIA JARDÍ sobre l’estrena de la pel·lícula “Fill de Caín” en una de les nits més glamuroses que ha viscut mai la ciutat:
La gran “foto de família” de l’estrena de “Fill de Caín”
Sabates amb talons d’infart, vestits, corbates, americanes i, sobretot, moltes cares conegudes. No sé si Tarragona havia conegut mai el glamur. Tan sols puc dir, amb certesa, que aquest divendres se’n desprenien enormes dosis al Teatre Tarragona. Tothom hi lluïa les seves millors gales per donar la benvinguda a la pel·lícula “Fill de Caín”, del tarragoní Jesús Monllaó, que després de triomfar a Màlaga, on va endur-se el premi a millor Òpera Prima, arribava a la terra natal del seu director.
Abans de començar l’acte, màxima expectació al photocall, situat al bell mig de la Rambla, davant del Tarragona. Una gran munió de curiosos espera l’arribada dels artistes. Periodistes i fotògrafs busquen un lloc estratègic en el petit requadre on els han situat. Tothom busca la millor foto. Just al darrere, a poc a poc s’hi va situant pràcticament tota la plana política de la ciutat. Més val no citar-los perquè no acabaríem mai. Avui ningú no s’ho ha volgut perdre.
Nervis. El xiuxiueig del públic i els clics de les càmeres fotogràfiques inunden la Rambla. Van arribant, amb uns cotxes de luxe que s’aturen davant de la porta del Teatre, tots els protagonistes de la nit. La posada en escena és impressionant. Una catifa vermella condueix els protagonistes de la nit fins al photocall. Avui Tarragona s’assembla una mica més a Hollywood.
Jesús Monllaó aten els mitjans de comunicació a la “catifa vermella”
La tarragonina Mercè Rovira arriba amb les més menudes de la pel·lícula: Abril García i Helena de la Torre. Tot seguit, Maria Molins enlluerna a tothom amb un vestit negre impressionant, i el nord-americà Jack Taylor mostra la seva elegant maduresa. L’arribada de Julio Manrique desperta força expectació. Mans a la butxaca, mirada seductora. Amb un somriure confiat, es deixa fotografiar amb tot un grup de seguidores que han aconseguit entrar a la zona de premsa. Però José Coronado és qui fa embogir més el públic, sobretot el femení. Ell simbolitza el boom mediàtic de la nit. Quan arriba, acompanyat del jove actor David Molins, se senten crits de “guapo, guapo!”. Sens dubte, Coronado és la cara més famosa del film. Amb la veu encisadora que el caracteritza, assegura, davant dels mitjans, que Tarragona és un “exemple de suport al cinema”.
El director de la pel·lícula amb l’alcalde de Tarragona i el president de la Diputació
Jesús Monllaó es fotografia amb tots els actors, a mesura que van arribant. S’acosta als mitjans i ens explica que “Tarragona ha despertat d’una gran letargia”, i que ell tan sols és “un maó més” d’aquesta sòlida estructura d’artistes que té la demarcació. Abans que s’endinsin al Teatre, foto de família d’actors i director, a la qual s’hi va sumant cada cop més gent. Productors, representants institucions i patrocinadors… pràcticament no hi caben.
“Crack” i “bèstia de la naturalesa”
Ja a l’interior del teatre, els parlaments que fan autoritats, actors i actrius i els productors de la pel·lícula, inunden d’adjectius i bones paraules la figura del director tarragoní. Josep Fèlix Ballesteros el qualifica com “una autèntica força de la naturalesa”. Assegura que “impressiona físicament, però també per les seves conviccions, la seva tossuderia”, i considera que ha retornat “amb escreix” la confiança que van dipositar en ell. Manrique també en destaca l’energia de Monllaó: “Quan algú se’t presenta amb aquesta força només pots fer que apuntar-te al carro”. I el productor, Sebastià Mery, el presenta, directament, com “el crack”.
I és el mateix Monllaó qui s’enduu el reconeixement més gran del públic. Surt somrient. Mentre parla, mans a la cintura. Domina la situació en cada un dels instants, se sent a gust, confiat. És la seva nit. “Bona nit, sóc el crack”, ens diu. Agraeix l’esforç a la ciutat, que considera que ha sabut “seguir, acompanyar, empènyer” el projecte, i transmet un missatge concís i sincer: “Fa tretze anys vaig arribar amb una maleta plena de somnis, i aquesta nit l’he buidada tota”.
I finalment parla Coronado, en representació de la resta de companys d’escena. Es tornen a escoltar els crits de “guapo”. Què hi farem, no tots podem estar tan ben parits. Ell silencia els elogis de la forma més elegant possible: assegura que el millor que pot passar és que es “fusionin cinema i solidaritat”, com en aquesta nit. I és aleshores quan pugen a l’escenari membres de l’Associació Ment i Salut La Muralla, entitat a la qual van destinats els donatius que s’han recollit al hall del Teatre. S’enduen també un gran reconeixement dels espectadors, merescut.
Un “thriller mediterrani” amb final impactant
“Fill de Caín”, que és l’òpera prima de Jesús Monllaó en el camp del llargmetratge, és un film, que s’emmarca com a “thriller mediterrani”, i que parla sobre els conflictes de Nico Albert (David Molins), un adolescent intel·ligent i vanitós que és un apassionat dels escacs i que tan sols pensa en guanyar. Es tracta d’un personatge fosc, mesquí, que fa trontollar l’estabilitat d’una família de l’alta burgesia. Els seus pares (José Coronado i Maria Molins), desolats, decideixen contractar el psicòleg Julio Beltrán (Julio Manrique) per intentar que el jove canviï d’actitud. La trama, molt ben travada, manté la intriga fins al final, que de ben segur que no deixarà indiferent a ningú.
Pel que fa a Tarragona, és la protagonista dels paisatges del film. Hi veuran llocs emblemàtics de la ciutat, que de ben segur que reconeixeran, i cares conegudes de la ciutat com a figurants. En aquest sentit, Coronado destacava al photocall que “hi surt mitja Tarragona”. Vostès mateixos ho podran comprovar. Això sí, als cinemes, a partir del proper 31 de maig.
Els aplaudiments, en acabar la pel·lícula, són eterns, perquè etern és l’agraïment de Tarragona a Monllaó. La gent s’aixeca per aplaudir-lo a ell, i a tot l’equip humà que s’ha deixat la pell en aquest film. I ell també aplaudeix, en un gest que l’honora, perquè també reconeix els esforços que ha fet, en aquest projecte, la gent de la terra que l’ha vist néixer, créixer, i ara, refermar-se com a director.
Aquí teniu una galeria d’imatges amb els protagonistes de la pel·lícula a la Rambla:
Els directors dels museus de Tarragona i la regidora de Cultura en la presentació dels actes de La Nit dels Museus (foto: Mauri Fernández)
Una de les imatges culturals més suggerents que ofereix Tarragona un cop a l’any arriba per aquestes dates: els museus de la ciutat es presenten unitssota el paraigua de l’Ajuntament per presentar les activitats del 18 de maig, Dia Internacional dels Museus.
Des de fa uns anys, s’ha potenciat la Nit dels Museus, que permet fer visites i activitats en aquests recintes en un horari gens habitual, fins a la matinada. Una manera original i diferent d’apropar la cultura al gran públic, que se celebra un dissabte a la nit coincidint amb el primer cap de setmana de Tarraco Viva.
La Necrópolis Paleocristiana es reobrirà la Nit dels Museus
Enguany participen set equipaments amb una oferta de nou espais expositius. La gran novetat és la reobertura de la Necrópolis Paleocristiana, que acollirà el dissabte 18 a les dotze de la nit un espectacle en forma de recital “Clàssics a escena”, a càrrec del grup TeclaSmit.
El Museu Nacional Arqueològic, que precisament gestiona la Necrópolis, és un dels impulsors a través de la conservadora Pilar Sada d’aquesta acció unitària dels recintes culturals de Tarragona. També en l’origen d’aquesta iniciativa hi ha Rosa Ricomà, directora del Museu d’Art Modern, i Mercè Toldrà, directora del Museu del Port.
I en aquestes darreres tres edicions s’hi han afegit el Museu d’Història de la ciutat, amb Lluís Balart; el CaixaFòrum, amb Carles Marquès; el Museu Bíblic, amb Andreu Muñoz, i el Museu Diocesà, amb Sofia Mata.
Un antecedent
De fet, aquest programa conjunt del Dia i la Nit dels Museus recorda aquella Primavera Fotogràfica de Tarragona que fa uns anys reunia en cada edició la feina d’una vintena d’autors en diferents espais de la ciutat: museus, galeries, tinglados i altres sales.
L’experiència d’aleshores s’ha tralladat a l’hora de promoure un programa atractiu per a la nit del 18 de maig: la inauguració d’una mostra al Centre d’Art Tarragona, al Tinglado 2; una visita teatralitzada al Museu del Port; exposició, audiovisuals i taller familiar al Museu d’Art Modern; itineraris pel MNAT de la plaça del Rei; recital i lectures a la Necrópolis; l’exposició del CaixaForum oberta fins a mitjanit…i tot això, sense oblidar les activitats de Tarraco Viva.
Prèviament, al llarg del dia, s’han programat jornades de portes obertes a tots els museus i diverses activitats complementàries. Un encert dels seus promotors que reivindiquen el paper d’aquests recintes i la difusió cultural que en fan com un motiu de progrès social en aquests temps tan convulsos.
I això ens porta a plantejar-nos dues qüestions: coneixem i posem realment en valor el potencial museístic de Tarragona? Per què la promoció conjunta del Dia dels Museus no es trasllada a altres esdeveniments del calendari cultural? La ciutat i els turistes ho agrairien.
Una classe de tercer de Periodisme a la URV, amb els alumnes que han elaborat el reportatge “Reinventar-se o desaparèixer”
Guillem Andrés, Adrián Batiste, Anna Canudas, Alejandro Cereto, Enric Garcia i Germán García son sis alumnes de tercer de Periodismea la Universitat Rovira i Virgili, i aquest curs ens hem conegut a classe. Inquiets i preocupats per la realitat actual de l’ofici i les perspectives de futur, han elaborat un reportatge de televisió per a l’assignatura “Gèneres Interpretatius” on hi apareixen una desena de testimonis.
Un retrat molt interessant del periodisme a Tarragona. El reportatge es titula “Reinventar-se o desaparèixer” i arrenca amb la veu de Josep Ardila, promotor del FET A TARRAGONA després de ser acomiadat fa vuit mesos de Tarragona Ràdio. L’experiència d’Ardila -llicenciat fa 2 anys a la URV- és molt significativa del moment del sector, que va dels mitjans tradicionals a altres formes de comunicació.
Perfils molt variats
Laia Díaz, de la mateixa edat que Josep Ardila i també llicenciada a la URV, representa els joves professionals que treballen en una redacció (el diari Més). Sergi Casado simbolitza l’emprenedor que “inventa” el seu mitjà propi (el digital circdetarragona.com) i Isaac Albesa és periodista free-lance després d’una llarga trajectòria a la premsa escrita.
Aporten els seus punts de vista perfils tan diferents com l’excorresponsal de TVE, Rosa Maria Calaf, el gerent de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona, Josep Maria Bonet, el locutor de Tarragona Ràdio, Josep Suñé o la professora d’universitat, Arantxa Capdevila.
Crisi estructural del periodisme i dels mitjans tradicionals; noves tendències sobretot en l’àmbit digital; i un missatge d’optimisme i confiança en el futur, malgrat tot. En síntesi, aquest és el fil argumental d’un bon treballpensat a les aules -amb una versió abreujada- i que ara tothom pot veure amb un format més extens i elaborat a través de YouTube:
El color blau i el nou rètol de benvinguda al pont d’accés al Serrallo
El color més mariner, el blau, s’impregna als carrers del Serrallo. El pont d’accés al barri pel carrer Pere Martell i diversos elements ornamentals de la zona voramar presenten aquests dies una nova imatge.
També color blau a la rotonda del Moll de Costa
El blau intens substitueix les tonalitats marronoses, d’òxid de ferro, que fins ara donaven la benvinguda a veïns i visitants quan hi accedien pel “pont de la petxina”. Unes lletres metàliques destaquen amb el nom del barri damunt del blau marí mentre un color molt més suau cobrirà les parets internes del pont.
L’estructura instal·lada a la rotonda del Moll de Costa amb el carrer Trafalgar ja està pintada del mateix blau intens. Els operaris també han renovat el color de les marquesines i de les estructures que ofereixen informació dels restaurants i botigues del barri.
Moll de Costa
Tot això forma part d’una iniciativa de l’Autoritat Portuària de Tarragona per adequar l’ambient mariner del Serrallo al seu color més emblemàtic. Aquests dies, d’altra banda, s’ha reobert el Tinglado 4 del Moll de Costa com a espai d’exposicions. S’hi ha realitzat una reforma en profunditat i s’hi ha canviat tota la coberta. Fins i tot, s’ha decidit canviar el gran rètol de l’“Estació Marítima” i s’hi ha afegit la paraula “Tarragona”.
Els treballs continuen a la part que ocupava el restaurant fins fa dos anys. El Port hi està realitzant una reforma en profundidat i ben aviat treurà a concessió aquest espai destinat a la restauració, amb terrassa inclosa.
Aspecte extern del renovat Tinglado 4 del Moll de Costa
La sala més espectacular es troba a la tercera planta de l’edifici: un espai rectangular, de sostres alts i inclinats amb travesses de fusta i que mira la plaça dels Infants. Havien estat les cel·les dels monjos, però ben aviat l’ocuparan els llibres de la biblioteca de l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona.
Som a la Charteuse: la visita comença per l’última planta –“la joia de la corona”– on també trobem una sala d’actes que substitueix els antics oradors dels cartoixans. I al costat, una àmplia sala de reunions amb finestrals al pati de l’antiga fàbrica de licors.
Als professors del centre se’ls cau la baba visitant per dins la Chartreuse. Una vintena llarga d’aules de diferents mides distribuïdes en dues plantes, despatxos amb llum natural, vestíbul, serveis, tres accesos diferents… i una rehabilitació que preserva tots els elements arquitectònics d’interès de l’edifici.
Rehabilitació acurada
El cap de l’obra, Marc Seguí, fa de guia i comenta tots els detalls de la feina feta a la directora de l’EOI, Yolanda Scott-Tennent, als mestres, i als regidors Joan Sanahujes i Xavier Tarrés. En aquests dos anys de treballs, s’hi han trobat diversos vestigis i s’hi han deixat a la vista algunes arcades i murs de pedra. “Ha estat una actuació complexa, perquè hem volgut mantenir l’embocall d’un edifici singular”, afirma Seguí.
Els operaris treballen aquests dies en el condicionament del patide l’antiga fàbrica, després de consolidar l’edifici anomenat “Els alambins” i recuperar la seva façana. Aquest edifici, de moment, no se sap quin ús en tindrà. I encara queda dempeus una tercera construcció (antic magatzem) que tanca el jardí i que no ha estat rehabilitada.
Les obres per adequar la fàbrica a l’EOI estan a punt d’enllestir-se. Divendres 17 de maig és la data fixada per acabar la feina. Llavors, l’Ajuntament lliurarà les claus a la Generalitat i aquesta decidirà quan i com es fa la mudança a la nova seu. Aquesta és la principal preocupació de la direcció de l’escola, que enguany celebra el seu 25è aniversari. El cost de la reforma puja a 6.800.000 € que avança el Consistori i després retornarà el Govern.
Aquí podeu veure diverses imatges de l’exterior del conjunt d’edificis de la Chartreuse i de l’interior:
La Imma, la Rat i la Carme explicaran contes a domicili cobrant en espècies (foto: Entretes)
Són tres narradores: la Imma Pujol, la Carme González i la Rat Cebrián. Tres narradores que, per sobre de tot, són amigues i tenen una gran passió per explicar històries. Fa més de vint anys que ho fan en tot tipus d’escenaris i espais i ara s’atreveixen amb una nova experiència.
Les tres han format el col·lectiu Entret(r)es per fer contes a domicili. Tenen ganes d’explicar a nens i nenes contes a casa seva, al seu racó més íntim, abans d’anar a dormir. Tenen ganes de promoure el gust per la lectura i el gaudi d’escoltar històries. Una experiència única on la narradora i la família, no més de cinc a l’habitació, gaudeixen escoltant i aprenent de les històries que s’explicaran. Una hora íntima per als més petits de la casa i els seus pares, mares i àvies. I sense més parafarnàlies ni decorat que la veu i els gestos de la narradora.
No tenen, en cap cas, la voluntat de substituir als pares en la seva tasca d’explicar contes als seus fills. Volen ser un complement més, un petit regal per oferir a les persones que més s’estima. Ho faran preferiblement en cap de setmana, ja que a l’endemà els nens no van a l’escola, i entre setmana si és alguna ocasió especial com un aniversari. La família triarà el dia, l’hora i el lloc de la casa que es convertirà en l’escenari del conte.
No volen diners, volen temps a canvi de temps
Però aquesta iniciativa té més particularitats que la fan encara més especial. Les narradores no volen cobrar ni un euro, volen que la seva feina sigui recompensada “en espècies”. I no si val anar a comprar un regal i prou. Volen que la família s’hi trenqui el cap i, a canvi de l’experiència, trobin alguna manera prou original de recompensar-los. Potser si els pares tenen un hort, són hàbils amb l’agulla o tenen traça arreglant electrodomèstics ja serà una bona manera de recompensar-ho.
Volen temps a canvi de temps. Elles regalen el seu temps a canvi dels temps de la família pensant quina és la millor manera de recompensar-les. Tot i que valoren les sessions en uns 60 euros, no volen diners. Per contactar amb elles podeu enviar un correu a colectiuentretes@gmail.com i al blog entretes.blogspot.com
En un moment de crisi com l’actual, on cada vegada es perden més els valors, és satisfactori conèixer activitats com aquesta, on professionals posen en valor la seva passió i vocació i la comparteixen amb la resta de la gent. Molts èxits al col·lectiu i als contes a domicili!
El primer secretari del PSC, Pere Navarro, saluda els assistents al sopar de l’Olla en presència de Ferran Milà i José Cosano
“Que la llum del fanal t’il·lumini”, exclama Pere Salas. I la frase provoca somriures i bromes entre el grup. El fanal és al carrer Major, amb la Catedral de fons, i forma part de l’obra pictòrica que l’artista tarragoní lliura a Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, avui protagonista de l’actualitat per la carta de Carme Chacón i per la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
L’escena del quadre arriba al final del sopar organitzat per l’Olla, col·lectiu comandat per Ferran Milà i amb participació majoritària de botiguers, que ha tingut com a convidat al líder del PSC. Sopar al Tòful de Mar, amb el so plàcid de les onades, però amb algunes preguntes punyents dels assistents que revelen el malestar de molts ciutadans amb la classe política.
Programa polític
El cap dels socialistes catalans reconeix errors de l’etapa de govern anterior i dificultats per fer arribar la seva alternativa. Defensa polítiques de reactivació econòmica per estimular el creixement, i no només retallades. Aposta per una reforma fiscal per augmentar els ingressos i fa pedagogia de la seva opció federalista en el marc d’una reforma constitucional.
Pere Navarro treu pit a l’hora de defensar el seu lideratge -que alguns qualifiquen de feble- i recorda que ha estat l’únic dirigent que ha portat al PSC a votar diferent del PSOE al Congrés dels Diputats, i que ha demanat l’abdicació del rei Joan Carles.
I el comerç?
En qüestions estrictament de l’àmbit comercial, Navarro concreta poc: el projecte de gran “outlet” a Viladecans “no és el meu model”, però enten que l’alcalde de la localitat (socialista) li doni suport pels llocs de treball que pot suposar. El model de comerç a Catalunya “és una manera d’entendre les ciutats” que cal preservar amb ajuts i una millora en l’accés al crèdit.
Cal potenciar el comerç de qualitat i l’associació dels botiguers per fer campanyes conjuntes. Troba interessant la fórmula “A peu”, una filosofia de centre comercial a cel obert gestionat com si fos una gran superficie.
Pere Navarro amb l’alcalde Ballesteros i membres de la junta de Botiguers de Tarragona
Pere Navarro sopa al costat de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros –un dels seus principals suports quan el van elegir líder del PSC-, i de tres membres de la junta de Botiguers de Tarragona: el president Ferran Milà, el vicepresident Carles Legaz, i el vocal José Cosano (exregidor del PSC).
Tres regidors socialistes
En primera fila de la taula de convidats se situen els regidors Pau Pérez i Begoña Floría, mentre curiosament al final de la mateixa taula, gairebé d’amagat, s’asseu un altre regidor socialista: Carles Castillo. A Navarro també l’escolta Joan Basora, un habitual de l’Olla i cap local de Convergència fins que marxa a fer el cafè “amb els seus” a la Feria d’Abril.
I entre els botiguers, escepticisme en relació als polítics. Navarro ha vingut a intentar “fer bullir” l’Olla (com ho va intentar Felip Puig fa unes setmanes), però els comerciants troben a faltar mesures concretes per sortir d’una crisi de consum que els asfixia. Al final, l’aplaudiment més gran de la nit és per al company botiguer i membre de l’Olla, Siscu Margalef.
Imatge de l’espectacle d’Amanida Teatre (foto: N.Sancho)
De nou, les arts escèniques i les capacitats s’agafen de la mà per donar lloc al festival Eclèctic de Tarragona. I amb aquesta ja són tres edicions.
El certamen ha arrencat aquest diumenge i, durant els propers dies, portarà a la ciutat un projecte teatral impulsat per les conselleries de Cultura i de Serveis a la Persona, des de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat i sota la coordinació del tècnic del Servei Municipal de la Discapacitat, Romà Solé.
Hi participen fins a 16 grups escènics -9 de la ciutat- i més de 200 actors que pertanyen a entitats relacionades amb la discapacitat. Una demostració de dansa integrada a la Rambla Nova a càrrec dels Down Wapacha Team de Reus ha donat el tret de sortida al festival. Després, el Teatre Metropol ha obert les seves portes per acollir la posada en escena del darrer projecte del grup Amanida Teatre, de l’ONCE a Tarragona, format per persones cegues o deficients visuals, sota la direcció de Miquel Àngel Fernández.
Una representació plena de recursos
No hi ha cua al Metropol. Una cinquantena de persones accedeixen al teatre per veure On anirem a parar? Aquest serà l’escàs públic que gaudirà de la representació. Entre els assistents, moltes persones relacionades, d’alguna manera o altra, amb el sector social; alguna autoritat com la consellera de Polítiques d’Igualtat i Serveis a la Persona, Victòria Pelegrín. Potser el cap de setmana d’infart cultural que ha viscut la ciutat sigui el culpable de la poca afluència de públic a la primera de les representacions de l’Eclèctic al Metropol. Una circumstància que, sense menystenir l’esforç de la companyia, desvirtua l’acte.
Silenci. L’espectacle és a punt de començar. Les actrius apareixen i l’encarregada d’interpretar l’obra amb llenguatge de signes ja està situada a l’esquerra, a la part baixa de l’escenari, per que les persones sordes puguin seguir-ho sense problemes.
Els cecs o deficients visuals tenen també un suport interessant. En accedir al recinte, se’ls ha lliurat un petit aparell receptor connectat a un auricular per on podran escoltar l’audiodescripció de l’obra. Una veu s’encarrega de narrar els passatges sense diàleg i els detalls visuals del quadre. És una tècnica que impulsa l’ONCE i que poc a poc es comença a estendre per diverses sales de l’Estat.
A escena, les primeres actrius comencen a desfilar. Són actrius i, casualment, cegues o amb mancances de visió. Es mouen amb llibertat i naturalitat per l’escenari. Utilitzen diverses estratègies com marques al terra o delimiten l’espai amb objectes concrets. Han fet un minuciós estudi previ de l’escenografia. coneixen cada detall i s’ajuden d’una distribució exacta de l’escena que, en aquest cas, representa un tanatori. Ho fan així en cada representació des de l’any 1994, quan va néixer la companyia.
Unes actrius que, amb una interpretació acurada i emotiva, enriqueixen una obra difícil de definir. L’acció va transcorrent. Cinc dones ens conviden a reflexionar sobre la mort. Cinc maneres subjectives d’interpretar, encaixar o paradoxalment veure i viure la mort d’un ésser estimat: la varietat de registres i la capacitat gestual de Carmen Lourdes García, el caràcter interpretatiu d’Antònia Saladié, l’evocació i la memòria de Natividad Ojeda, el dramatisme i l’empatia de Rafaela Pérez i la reverberació i obscuritat de Juany Fuentes.
A tot això, cal sumar la feina de l’equip tècnic, la importància dels contrastos en la il·luminació de l’escenari i la personal feina d’adaptació del director, a partir de textos escrits per autors del Camp de Tarragona.
Tot plegat, acaba convertint-se en una hora i mitja de reflexions i pensaments sobre la fi de la pròpia existència, l’empremta que deixem en els qui es queden i les ganes de despertar per viure.
L’obra clou amb els aplaudiments de rigor. Les protagonistes saluden i l’audiodescriptora mira al públic, des de dalt de tot de la platea, cercant la conformitat d’haver complit la seva missió. Al pati de butaques, una noia comenta, entre nostàlgica i admirada, que al seu païs no es duen a terme festivals de teatre amb persones discapacitades.
Una setmana de propostes ben eclèctiques
Més enllà, fins el dia 12 de maig, les actuacions se succeiran en diversos espais de la ciutat. Grups escènics com Al trot Teatre, de La Muntanyeta, el del Club Social La Muralla o la companyia Danza Mobile -provinent de Sevilla- mostraran el fruit dels seus assajos. Els nois del Teatre Ganyotes, del Club Vaixell, clouran el festival amb els nervis de presentar l’esperada 3/4 de circ, per la qual han aconseguit finançament mitjançant un Verkami.
El Romà i el seu equip han pensat en tot. Llengua de signes per a persones sordes, audiodescripció per a persones cegues i una platea adequada per usuaris amb cadires de rodes.
Aquests dies, actors, actrius, voluntaris i professionals lluiten més que mai per sobreviure a les retallades. Troben en el teatre un respir a la situació quotidiana. El festival busca la normalitat i la integració del col·lectiu i, amb una obra, un musical o una performance, aconsegueix una de les seves fites: esdevenir “un petit moviment sociocultural”.
El desig: que l’Eclèctic es converteixi en un festival referent en l’àmbit cultural català. Per això, cal també que el públic respongui.
El punt positiu: que Tarragona hagi inclòs aquest esdeveniment dins la programació estable dels seus teatres.
El somni:que l’escenari aculli actors i capacitats, en un festival que massa sovint sembla específic d’un col·lectiu concret.
El FET A TARRAGONA publica la següent crònica i crítica d’Enric Garcia Jardí sobre la Nit dels Premis Literaris:
Els guanyadors Vicent Enric Belda, Montserrat Camps i Jordi de Manuel, amb la regidora Carme Crespo, als jardins del Metropol, abans del lliurament dels premis literaris
La platea del Teatre Metropol no es va arribar a omplir per assistir a l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. En les darreres files abundaven les butaques buides. A la poca afluència de públic, cal afegir-hi la falta de ritme d’un acte del qual foren moltes les persones que van marxar abans que finalitzés. En línies generals, i malgrat que les comparacions siguin odioses, es va trobar a faltar la màgia de la nit de Santa Llúcia, celebrada el passat desembre al Teatre Tarragona.
Malgrat els esforços de la presentadora Mercè Rovira –que es va mostrar força nerviosa-, dels discursos breus i ben travats dels guanyadors, i de l’amenització musical de Joan Reig i Refugi, la nit no fou del tot rodona. El discurs de l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, tampoc no va contribuir-hi, ja que, paradoxalment, va impregnar de faltes lingüístiques la nit tarragonina de les lletres catalanes.
Històries breus
El primer premi que es va atorgar fou el 15è de Narrativa Curta per internet Tinet. El secretari del jurat, Enric Brull, i el vicepresident primer de la Diputació, Albert Vallvé, van pujar a l’escenari per lliurar el guardó al valencià Vicent Enric Belda, per l’obra Vi bo. L’autor de la Costera, en el seu discurs, va guanyar-se la complicitat del públic assegurant que, com havia guanyat el premi amb un conte curt, seria breu també en els agraïments. Belda va explicar que havia escrit l’obra pensant en el seu pare i en la seva “miserable infantesa de post-guerra”. A més, va afirmar que en el conte apareixen els seus records personals com a escolanet, als anys seixanta, en què, com a ajudant de missa, es va “afeccionar de manera irremeiable al sabor dolç i ranci del vi bo”.
Traducció d’un clàssic
Després fou el torn del 13è Premi de Traducció Vidal Alcover, l’únic guardó d’aquest tipus que es lliura a les nostres contrades. Santiago Pallàs, president del Consell de centre del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Tarragona i Jordi Jané, secretari del jurat, foren els encarregats d’atorgar-lo a Montserrat Camps, per la traducció del text Hermes Trismegit. Escrits sagrats (Corpus Hermeticum), una obra clàssica de la qual prové el terme “hermètic”, i que, segons Camps, “conjuga elements de l’orígen de la nostra cultura” i explica “l’orígen del món, dels éssers humans”. La barcelonina va voler destacar el fet que guanyés, precisament amb aquesta obra, a la “capital de la província Tarraconense”.
Un matemàtic rus
I tot seguit arribà el torn del 23è Premi de Novel·la Pin i Soler, segurament el reconeixement més popular de la nit, que fou anunciat pel secretari del jurat, Pitu Rovira, i lliurat per l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros. El Pin i Soler d’enguany se’l va endur el biòleg i escriptor Jordi de Manuel, per l’obra Manperel. La novel·la es basa en una persona real, el matemàtic rus Grigori Perelman, que va resoldre un dels Set Problemes Mil·leni, fet pel qual li van atorgar la prestigiosa medalla Fields, a la qual va renunciar, així com també al milió d’euros amb què estava dotada.
De Manuel assegura que, després de llegir la notícia als mitjans, es va dir a sí mateix que havia d’escriure sobre Perelman. Tanmateix, en l’obra, el protagonista s’instal·la amb la seva mare i el seu gos en una illa deserta, des d’on condicionarà el futur de la humanitat. En el seu discurs, De Manuel va voler destacar les dificultats que suposa escriure una novel·la, que va comparar amb córrer una marató o la gestació d’un fill. El barceloní també va agrair “la valentia dels membres del jurat”, ja que considera que es tracta d’una novel·la “diferent”, i va dedicar l’obra als “talents desaparcebuts”.
Jordi de Manuel, premi Pin i Soler, a l’escenari del Metropol amb l’alcalde Ballesteros, el secretari del jurat, Pitu Rovira, i la presentadora de l’acte, Mercè Rovira
Premis nEts, València i Google Translator
En la roda de premsa prèvia a l’acte de lliurament es va parlar clar i català, i els tres premiats es van mullar a l’hora de fer declaracions. Jordi De Manuel es va mostrar partidari dels “premis nets”, ja que considera, de forma punyent, que “n’hi ha que no ho són”.
Montserrat Camps va destacar que Tarragona aposti per un premi de traducció, ja que és “el parent pobre de la literatura”. Molts creuen que tot es pot trobar a “Google Translator”, i en aquest sentit, Camps va afirmar que no creu que aquesta plataforma pugui traduir “la bona literatura”.
I Vicent Enric Belda, va agrair la convocatòria de premis literaris arreu dels Països Catalans, ja que sinó considera que “simplement no hi hauria literatura en valencià”.
Els guanyadors van estar acompanyats de la regidora de Cultura, Carme Crespo, que va tenir grans dificultats a l’hora de pronunciar títols en llatí, grec i alemany que apareixien a les seves respectives biografies.
Consolidació dels premis
Els tres guardonats enguany són persones amb una llarga trajectòria en els seus respectius camps. Els premis de Tarragona s’han convertit “en un dels més participatius de les lletres catalanes”. Un total de 389 originals es van presentar a les tres categories: 95 al Pin i Soler, 15 al Vidal Alcover i 279 al Tinet. Aquestes bones xifres també avalen el fet que els premis s’hagin convertit en una cita important per a la literatura catalana.
Tot i que la nit ens deixà amb un sabor agredolç, podem parlar d’uns Premis Literaris Ciutat de Tarragona consolidats, en bon estat de salut.
El Tarragona i el Metropol estan a ple rendiment aquest cap de setmana. També la sala Trono i el Magatzem
La llista que vé a continuació és llarguíssima, però és inevitable per entendre les raons d’aquest article periodístic. Vagin apuntant a poc a poc:
Espectacle de dansa del grup Cube divendres a la nit al Teatre Tarragona. Acte de lliurament dels Premis LiterarisCiutat de Tarragona i concert de Joan Reig i Refugi al Metropol dissabte a la nit. Espectacle musical “La Banda del segle XX al XXI” al Tarragona diumenge a la tarda.
A la sala Trono, el muntatge “El esperanza” divendres i dissabte nit. A la sala El Magatzem actuen el còmic Alvaro Carmona dissabte a la nit, i la Companyia Rodearte diumenge al vespre.
El Festival Eclèctic arrenca diumenge a la tarda amb dues propostes: una de carrer, a la coca central de la Rambla, i després amb Amanida Teatre, de l’ONCE, a l’interior del Metropol. A la mateixa hora, cinema en V.O. a l’auditori de Catalunya Caixa.
A Bonavista, tot el cap de setmana la Feria d’Abril. A la Rambla Lluís Companys, fins diumenge al vespre una nova edició del Mercat Català. Al Parc del Francolí, durant tot el diumenge, l’Aplec que conmemora els 40 anys de la proclamació de Tarragona com a “Ciutat pubilla de la Sardana”.
Aquest cap de setmana s’estrena també una nova activitat d’art contemporani titulada “Art Zoom Tarragona”.
En l’àmbit casteller, dissabte “El futur és Jove” a la Rambla. Diumenge, actuació dels Xiquets a les Escales Reials del Port. També al Moll de Costa, reobertura del Tinglado 4 amb una nova exposició.
A banda d’aquestes propostes lúdiques i culturals, el cap de setmana ens porta altres de solidàries, com el sopar del Telefòn de l’Amistat, o gastronòmiques, com la continuació del Tarragona de Tapes. I segur que ens en deixem d’altres.
Fa unes setmanes, al FET A TARRAGONA parlàvem dels “Dijous hiperactius de la ciutat”, amb una dotzena d’activitats programades en una franja horàries de tres hores.
Avui parlem d’un cap de setmana d’”infart cultural”, com reconeix la pròpia regidora Carme Crespo a través del Facebook. Però no ens estressem, gaudim del temps primaveral i participem d’algunes de les activitats que s’han organitzat: són la millor mostra del pols ben viu de la ciutat.
El Magatzem 2 de Tabacalera acollirà la Biblioteca – Hemeroteca Municipal, actualment amb seu a l’antic Ajuntament
La Tabacalera acollirà un altre equipament cultural que gestiona l’Ajuntament de Tarragona. El Magatzem 2 de l’antiga fàbrica de tabacs, on ara hi ha les instal·lacions de l’Arxiu, és el nou destí de la Biblioteca – Hemeroteca Municipal (BHMT).
Això significa que els dos equipaments compartiran espai ben aviat. La Biblioteca-Hemeroteca Municipal deixarà la seu de l’Antic Ajuntament, al carrer Major, després d’estar-s’hi durant 28 anys, i es traslladarà a l’avinguda Vidal i Barraquer. La decisió, que s’ha pres recentment sense comptar amb l’opinió dels responsables de la BHMT, suposa un nou canvi de plans.
El passat mes de gener explicàvem al FET A TARRAGONA els detalls de la mudança de l’oficina de turisme al local que havia ocupat la Llibreria de la Generalitat, al carrer Major. La intenció de l’ajuntament era traslladar-hi també el personal d’administració i gestió del Patronat Municipal de Turisme, que ara ocupa la primera planta de l’antic Ajuntament. I com si es tractés d’un joc de dòmino, aquest espai que quedaria lliure (al costat de la sala d’exposicions) seria ocupat per la Biblioteca – Hemeroteca Municipal, que ara només disposa de les “golfes” de l’edifici en una situació molt precària i deficient.
Dèiem, aleshores, que resultava coherent tenir el Patronat de Turisme en un local amb vistes al carrer i ampliar l’espai de l’Hemeroteca per oferir un millor servei als seus usuaris (uns 2.000 presencials) i posar a la seva disposició els centenars de llibres que estan guardats en caixes perquè no caben a les prestatgeries.
Canvi de plans
La planificació municipal, però, ha canviat de rumb. Els fons documentals de la BHMT (més de 13.000 llibres, 4.000 cartells, 400 títols de publicacions periòdiques…) aniran a la Tabacalera, i amb l’Arxiu compartiran la sala de consulta i l’espai del dipòsit.
L’antic Ajuntament, al carrer Major, deixarà de ser un equipament cultural de la Part Alta
La Part Alta perd un equipament cultural ja que a l’Antic Ajuntament se li busquen altres usos. Entre les possibilitats que s’estudien hi ha la d’acollir l’Agrupació d’Interès Econòmic (AIE), segons reconeix el primer tinent d’alcalde, Pau Pérez.
L’AIE és el resultat de la fusió de cinc empreses íntegrament municipals: Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes, Empresa Municipal de Transports, Aparcaments Municipals de Tarragona, Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació i Empresa Municipal de Desenvolupament Econòmic. L’immoble del carrer Major, per tant, podria ser la seu de l’AIE amb el seu gerent Jordi Dies al capdavant.
Interrogants
I a la Tabacalera, l’ajuntament ha decidit sumar-hi la BHMT als equipaments ja operatius (Tarragona Impulsa, Capsa de Música i Arxiu), a l’espera que algun dia d’algun any es defineixi el gran projecte de Complex Cultural que ha d’incloure el futur Museu Nacional Arqueològic, i mentre s’escolten declaracions a favor de instal·lar-hi la Ciutat Judicial.
Tot sembla tan difús que correm el risc de fer de la Tabacalera un altre calaix de sastre.
Una taula i quatre cadires a l’escenari del Teatre Tarragona. Al fons, la platea i els focus (foto: Repsol)
Als responsables de Repsol ja només els queda com a repte fer d’actors protagonistes en algun dels muntatges que es representin al Teatre Tarragona. De moment, ja saben el que és estar damunt de l’escenari i comprovar la calor que provoquen els focus.
Una taula i quadre cadires dónen l’esquena a la platea. A les dues cadires de l’esquerra s’asseuen Joan Pedrerol, director del centre de producció Repsol, i Josep Bertran, cap de relacions externes de la companyia. Les altres dues cadires són per a l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, i la regidora de Cultura, Carme Crespo.
Davant dels protagonistes, càmeres de televisió i fotografia, tècnics municipals i periodistes. De fons, les butaques de color del Tarragona per realçar la imatge de l’acte consistent en la signatura del conveni de col·laboració entre Repsol i l’àrea de Cultura de l’Ajuntament per aquest 2013.
Aportació imprescindible
La companyia aporta 125.000 € per patrocinar moltes de les activitats culturals i festives de la ciutat: les programacions dels teatres municipals (també la pròxima d’estiu al Camp de Mart); Santa Tecla i Tarraco Viva, entre les més importants.
L’encaixada de mans entre l’alcalde, la regidora de Cultura, i el director i el cap de relacions externes de Repsol (foto: Mauri Fernández)
“Una col·laboració medul·lar”, assegura l’alcalde. Una definició que significa, en paraules més planeres, que l’ajuda econòmica de Repsol és fonamental per mantenir una programació competitiva i de qualitat als escenaris municipals, com ho demostra el bon ritme en la venda d’entrades, malgrat la crisi i la pujada de l’IVA cultural. “No és una esponsorització més”, afegeix, tenint en compte la quantitat aportada i les dificultats econòmiques de l’administració local.
L’acte, pensat per als mitjans gràfics, inclou les escenes habituals de la signatura del document i l’encaixada de mans entre els quatre protagonistes. Fotografies i breus parlaments en poc més de 10 minuts. “Ens cremarem les retines”, bromegen Ballesteros i Pedrerol, a propòsit de la potència dels focus, i disposats a baixar deseguida a la platea, on continuarà la sessió fotogràfica.
La gran nit del cinema tarragoní
Mentrestant, a fora, a la vorera de la Rambla, Jesús Monlleó i el seu equip “prenen mides” de l’accés al teatre tot preparant la gala d’estrena de la pel·lícula “Fill de Caín” prevista per al dia 10 de maig. Serà una nit de catifa vermella i “estrelles” com José Coronado.
Estirant d’ironia, per al proper film Monlleó podria comptar amb els responsables de Repsol per fer d’actors extres. Segur que accepten la invitació.
Imatge de la manifestació dels sindicats majoritaris aquest 1 de Maig a Tarragona (foto: tarragona21)
“Reinventar-se” és la paraula de moda, tot i que sigui un verb inexistent. Consulteu qualsevol diccionari de la llengua catalana i comprovareu que “reinventar” no hi apareix enlloc. I malgrat això, sembla que tothom s’ha de “reinventar” per mirar de sortir vius d’aquesta maleïda crisi.
Aquest és el quadre general: prop d’un milió de catalans sense feina, segons l’última Enquesta de Població Activa. Gairebé un 29 per cent d’atur entre les persones en edat de treballar de les comarques tarragonines. I un president espanyol que demana paciència i es resigna a unes xifres dramàtiques que han augmentat de manera espectacular des que ocupa el poder fa catorze mesos.
Amb aquest context i amb el desprestigi dels sindicats (que tornaven a commemorar l’1 de Maig de la mateixa manera que fa 10 o 20 anys), els poders públics no paren d’insistir als ciutadans que cal “reinventar-se”. Cal ser emprenedor, cal muntar-se la pròpia feina, cal tenir visió de negoci… I tot plegat, enmig d’una recessió econòmica sense precedents.
Abocats a l’emprenedoria
Davant la impotència per reactivar l’economia i crear nous llocs de treball, les administracions envien massivament la gent aturada a l’emprenedoria, i organitzen cursos, tallers i sessions formatives com els que ofereix l’Ajuntament a través de Tarragona Impulsa.
Fiscalitat, comptabilitat i tipus de societats mercantils són alguns dels temes que s’hi aborden. Lideratge, motivació, treballar en equip i tenir clar el projecte són conceptes habituals en aquest tipus de sessions.
Ofrena floral de l’alcalde de Tarragona i altres dirigents socialistes a Pablo Iglesias coincidint amb el Dia del Treballador (foto: Mauri Fernández)
No es tracta de criticar i menystenir aquesta oferta de formació, jo mateix n’he estat un dels usuaris i en faig una valoració positiva. Però no tothom ha nascut per a ser emprenedor. Per a inventar-se una feina, cal tenir habilitats i capacitats. Perquè sigui viable el negoci, s’ha de veure l’oportunitat i que la sort t’acompanyi.
Bancs, partits polítics i sindicats
És molt dur crear-se una feina en plena crisi econòmica, amb un alt grau d’incertesa i angoixa, sense accés al crèdit de les entitats financeres (la banca) i amb molta burocràcia i traves per part de l’administració pública (la política). Alguns ho aconsegueixen, però són una immensa minoria.
Amb banquers i polítics en el punt de mira, les persones aturades i les que volen inventar-se una feina se senten representades pels sindicats? Els sindicats ajuden aquells que s’han de fer-se autònoms a la força i buscar-se la vida laboral? Fa temps que el malestar social no es canalitza a través de les organitzacions sindicals, sinó a través d’altres col·lectius i plataformes que realment sí estan a prop dels que més pateixen.
Un altre 1 de Maig queda enrera, amb les manifestacions i pancartes de sempre i amb les típiques i tòpiques declaracions dels líders sindicals. Passat el Dia del Treballador, els que no tenen (tenim) feina, els (ens) toca seguir pensant com inventar-la i com fer-la viable. En definitiva: buscar-se la vida, “reinventar-se”.
Ramon Besa en el decurs de la xerrada a Tarragona del cicle Experiència de Periodista (foto: Fundació La Pedrera – Catalunya Caixa)
Honestedat. Paraula clau en el diccionari de Ramon Besa, un periodista que anava a fer de pagès i ha acabat sent una de les firmes més reconegudes en l’univers esportiu. “Crec en l’honestedat, no en l’objectivitat i neutralitat”, afirma Besa en l’última xerrada del cicle Experiència de Periodista a Tarragona.
Redactor en cap d’El País, Ramon Besa ja no se sent tan identificat amb el seu diari com quan va arribar-hi l’any 86: “No puc defensar algunes decisions empresarials, com l’últim ERO, que les prenen únicament gerents sense tenir en compte els professionals del periodisme”. I afegeix que abans “era d’El País i ara hi treballo”.
El producte s’està empobrint, hi ha una crisi del negoci i no s’inverteix en periodisme, alerta Besa. La globalització, les noves tecnologies i la immediatesa estan canviant ràpidament aquest món de la premsa escrita que no sap on va. I abans de la crisi, segons ell, el negoci s’havia inflat amb molta publicitat, moltes promocions i un augment descontrolat de la difusió dels diaris. Tot això, afirma, ha esclatat.
L’aprenentatge del periodisme local
Osonenc i criat en un ambient rural, Ramon Besa inicia la seva trajectòria a El 9 Nou (periodisme de proximitat), després passa a l’Avui, on ja s’especialitza en esports, i acabarà fitxant per El Pais, on des de fa temps signa algunes de les millors cròniques de la història dels partits del Barça: “Els periodistes esportius necessitem un bon relat, escriure bé”.
Compara l’evolució paral·lela que han viscut periodistes i futbolistes, mitjans de comunicació i clubs de futbol en els últims trenta anys. Ara, l’accés a jugadors, entrenadors i directius és molt difícil; les entrevistes són molt poc freqüents; els entrenaments es fan a porta tancada i els clubs tenen els seus propis mitjans oficials.
Ramon Besa el dia que recull el Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán per la seva trajectòria professional
L’ofici està canviant
El públic pregunta a Besa per la feina en un entorn com el del Barça, les relacions Guardiola-Vilanova o per les comparacions entre la premsa esportiva de Barcelona i Madrid. A ell el neguiteja que el diari deixi de viatjar amb l’equip perquè “és més còmode i barat veure el partit per la tele” i que s’imposin unes dinàmiques de feina que no tenen res a veure amb l’ofici que va conéixer quan començava.
Apassionat del periodisme, Ramon Besa també se sent una mica pagès. “Igual que els productes collits de la terra han anat perdent valor, els productes informatius també l’estan perdent”, lamenta. Sort que li queda la universitat i el contacte amb els alumnes, que li ha servit per no estancar-se i escriure altres continguts més enllà de la informació blaugrana.
Entre altres guardons, Besa ha guanyat el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán per la seva “capacitat d’anàlisi i rigor que traspassa el periodisme esportiu”.
