El teatre auditori del Camp de Mart serà el lloc de trobada dels subscriptors del FET. Foto: David Oliete.
Els del FET a TARRAGONA tenim moltes ganes de celebrar el nostre desè aniversari amb la gent que ens estimem. Per això, fem una crida a tots els subscriptors i subscriptores de la revista a participar en una fotografia multitudinària i espectacular que reflecteixi la pluralitat i diversitat de la nostra comunitat de lectors.
us convidem a fer una foto col·lectiva dissabte 27 de maig
La trobada tindrà lloc dissabte 27 de maig a les 11 del matí al Teatre Auditori del Camp de Mart, gràcies al suport imprescindible de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona. Sota la direcció del responsable de Fotografia del FET, David Oliete, els assistents participaran en un reportatge que vol donar valor a la implicació dels subscriptors en la trajectòria de la revista.
us regalarem un punt de llibre commemoratiu dels 10 anys
Les imatges seran publicades al número especial del FET que traurem al carrer a inicis de setembre per celebrar l’aniversari. La trobada del 27 de maig servirà també per recollir les vostres opinions i valoracions sobre els continguts de la revista i el digital i les activitats culturals que organitzem de manera continuada des del primer dia.
Obsequis culturals
Tots els assistents rebran de regal un punt de llibre commemoratiu dels 10 anys de trajectòria del FET.
Però, a més, entre tots els subscriptors sortejarem dos obsequis per a les nits d’estiu:
– Una invitació doble per gaudir d’una nit del Concurs de Focs Artificials des d’un lloc privilegiat.
– Una invitació doble per gaudir del concert de Mariona Escoda (guanyadora d’Eufòria) al Camp de Mart el dissabte 15 de juliol.
Per organitzar millor la trobada, ens agradaria que ens envieu un correu electrònic a
subscripcions@fetatarragona.cat
especificant les persones que vindreu. Si us hi apunteu prèviament, participareu en els sortejos.
L’accés al teatre auditori es farà per la porta del bar.
Punt de llibre commemoratiu dels 10 anys del FET a TARRAGONA.
Vies davant del carrer del Mar. Per aquest tram van passar a peu els passatgers d’un tren avariat el passat divendres al vespre. Foto: David Oliete.
Més de 200.000 persones descontentes amb el desgavell en les infraestructures ferroviàries es manifesten a Barcelona. Al final de la marxa s’ha llegit un manifest que critica l’estat actual de la xarxa ferroviària de Catalunya, atribuït a la falta d’inversió dels successius governs d’Espanya i al menyspreu de la ministra de Foment. La protesta multitudinària s’ha convocat arran del caos del servei de Rodalies i pel tall de tres línies de tren entre Gavà i Sants a causa de l’aparició de diversos esvorancs.
La notícia podria ser d’avui (desgavell ferroviari, Gavà, ministra, falta d’inversions…) però NO. La notícia és de l’1 de desembre de 2007. Fa més de 15 anys, el desastre del servei de Renfe per les obres de l’AVE i l’evident manca d’inversions per part d’Adif (l’Estat) en la xarxa ferroviària catalana va portar al carrer desenes de milers de manifestants. La protesta, convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir, va ser un èxit total i es van arribar a mobilitzar 300 autobusos provinents de diferents punts del país.
“avui hi ha moltes raons per sortir al carrer contra renfe i adif”
Avui hi ha tantes o més raons per manifestar-se i expressar la indignació profunda pel servei de la xarxa ferroviària catalana i pel menyspreu de Renfe i Adif als usuaris. A Tarragona en tenim més motius que ningú. Les imatges publicades per Porta Enrere, on es veuen adults i infants abandonant un tren i caminant per les vies a l’altura del pont del Serrallo, resulten esfereïdores. Una vergonya intolerable.
A les imatges es veu com els passatgers caminen per les vies davant de la piscina del Serrallo i del carrer del Mar buscant una sortida entre les reixes que encerclen tot el traçat ferroviari. Mentrestant, centenars d’usuaris d’altres trens passaven fins a dues hores aturats en altres estacions. Tot això, passava divendres 19 al vespre després d’un mes de maig que ha estat un autèntic malson per a milers de passatgers del sud del país per la incidència de Gavà, la ciutat del Baix Llobregat d’on va ser alcaldessa fins no fa gaire l’actual ministra de Transports i Mobilitat.
“l’últim incident al serrallo hauria de fer reacionar els polítics en campanya”
Aquestes escenes indignes haurien de portar els candidats a l’alcaldia de Tarragona a reaccionar de manera immediata. El pèssim servei de trens entre Tarragona i Barcelona hauria d’estar present al debat de la campanya electoral i a la gestió política municipal. El trasllat de les mercaderies a l’interior ha aconseguit un ampli consens a l’hora de reclamar-lo al govern espanyol. Doncs el traspàs complet de Rodalies, i de tota la infraestructura ferroviària (vies, catenàries i estacions) al govern de Catalunya hauria de ser un altre tema d’amplis acords entre partits.
Mentrestant, la societat civil de tot Catalunya -però especialment la del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre- podria anar organitzant una altra manifestació com la del 2007. O no tenim prou raons per sortir al carrer i expressar el nostre enuig i esgotament pel servei indigne d’Adif i Renfe?
Després d’un llarg parèntesi per culpa de la pandèmia, el Recinte Firal ha tornat a ser un dels escenaris principals de Tarraco Viva. I en aquest espai, el grup de reconstrucció històrica de l’antic Egipte KEMET, Argos Tarragona i Projecte Phoenix han presentat ‘Tutankamon. Un faraó per a l’eternitat’.
l’antic egipte, present al festival de reconstrucció històrica
Aquesta recreació, que ens situa en el 1323 a.C. quan mor el faraó, vol recordar que ara fa cent anys que es va descobrir la tomba de Tutankamon. Igual que ara fa cent anys es van descobrir les tombes de la Necròpolis de Tarragona, un altre dels eixos principals del festival. Tarraco Viva tanca aquest diumenge la seva 25a edició amb un gran èxit de participació i públic.
Bona part dels socis fundadors del col·lectiu Photo Km 0 retratats a les escales del carrer d’en Mediona, a tocar del carrer del Vidre, on va néixer la iniciativa. D’esquerra a dreta: Albert Villena, Nani Nolla, David Oliete, Pep Escoda, Rubén Perdomo (al centre), Ram Giner, Cristina Serra i Alba Rodríguez. Fotografia: Marc Colilla Hurtado.
Nascut com un col·lectiu de fotògrafs, transformat recentment en associació, Photo Km 0 busca, entre molts altres objectius, promoure la fotografia al nostre territori, crear sinergies, mostrar el talent local i oferir oportunitats a altres professionals del sector. Parlem de l’entitat amb set dels seus onze membres, però també hi debatem sobre el valor de la fotografia o la seva visió del futur.
EL COL·LECTIU PHOTO KM0 PROMOU EL TALENT DEL CAMP DE TARRAGONA
El 8 d’agost de 2019 el col·lectiu Photo Km 0 va iniciar la seva activitat des del carrer del Vidre número 6 de Tarragona, on en aquell moment es trobava l’Estudi Perdomo. “La culpa és del Rubén (Perdomo), que té moltes idees; ell aglutinava diverses persones que anàvem al seu laboratori”, arrenca Ram Giner. “Jo vaig posar en marxa el laboratori per a mi, però altres fotògrafs em van començar a demanar si els podia imprimir les seves fotos, i em vaig llençar a oferir el servei”, explica Perdomo.
“La idea inicial va ser penjar, cada mes, una fotografia de gran format a la finestra de l’estudi”, detalla el Rubén, “i, pensant-hi, ho vaig voler acompanyar amb projeccions sobre l’obra de cada fotògraf participant.” Aquelles primeres accions es titulaven “Photo Km 0” i el nom de l’artista en qüestió: Ramon Cornadó va ser el primer, seguit de Lluc Queralt, Pep Escoda, Cristina Serra, David Oliete i Gerard Boyer.
EL GRUP VA NÉIXER FA 4 ANYS I EL FORMEN ONZE FOTÒGRAFS
Paral·lelament, al mes de gener de 2020, el temporal Glòria va deixar el delta de l’Ebre en estat d’emergència, i alguns dels fotògrafs del col·lectiu s’hi van desplaçar per dur-hi a terme una acció d’un dia titulada “I ara què?”, en què van mostrar, en una platja de Deltebre, imatges d’abans i després d’aquella tempesta. Unes obres que també es van poder veure en una exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona.
Així, de la llavor inicial es forma el col·lectiu que integren onze socis fundadors: Alba Rodríguez, Carles Llop, Cristina Serra, David Oliete, Gerard Boyer, Albert Villena, Pep Escoda, Nani Nolla, Ram Giner, Rubén Perdomo i Verònica Moragas. “Preteníem realçar la fotografia de casa nostra i difondre-la al màxim”, intervé Oliete en aquesta trobada organitzada pel FET a TARRAGONA.
(…)
El reportatge íntegre, amb imatges cedides pels onze membres de Photo Km 0, el publiquem al número 59 de la revista.
Demana el teu exemplar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.
O fes-te subscriptor/a del FET: ja en som 700, però en volem ser més per celebrar els 10 anys de trajectòria i per consolidar el periodisme de qualitat i proximitat.
Fotografia de Lurdes Malgrat en què els actors de Vis de Vanadi saluden el públic.
La guerra deu ser gairebé tan antiga com els éssers humans mateixos. A la Ilíada d’Homer, encara que revestida d’èpica, ja hi apareix descrita amb el mot «funesta», i en les societats prehistòriques s’han documentat rastres de massacres que són premonitòries. Sembla com si no poguéssim desempallegar-nos dels actes de violència, com si els portéssim massa integrats.
L’obra Peus descalços sota la lluna d’agost (2008), de l’escriptor Joan Cavallé, representada el passat dimecres a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona per la companyia Vis de Vanadi, referma la idea que, de la Troia homèrica a la Bagdad de les falses armes de destrucció massives —i més enllà—, no hem canviat pas tant, en certes coses. El text, profund i emotiu, parteix dels efectes d’una guerra pròxima i concreta, la de 1936, per fer-nos transitar —des dels silencis generacionals de postguerra fins als records dolorosos que suren— entre universals com la mesquinesa, la crueltat, la por o la culpa.
vis de vanadi ha triat enguany una obra de l’escriptor joan cavallé busquets
«La terra amaga més que no ensenya», hi adverteix un dels personatges. En un poble petit i aïllat, on els habitants es vanten de la tranquil·litat que s’hi respira i de no haver viscut fets traumàtics durant el darrer conflicte bèl·lic, uns arqueòlegs descobreixen cinc cadàvers. El desencadenant argumental recorda la lletra de la cançó «45 cerebros y 1 corazón» (2017), de Maria Arnal i Marcel Bagés. Durant la representació, els ossos sobrevolen l’escenari —sobri, carregat només de simbolisme— i els difunts, una família de refugiats, prenen la paraula per contar les atrocitats que van patir a mans dels soldats vencedors i per demanar, a tots els qui se n’assabenten, un compromís: «Recordeu-vos de nosaltres, recordeu-vos de nosaltres».
La tensió entre memòria i desmemòria desvetlla el neguit, entre els veïns, d’haver-se de mirar en el mirall d’un passat que els avergonyeix. Sovint ens repetim per què recordem —per educar en valors, per no badar en el present, per no repetir la barbàrie en el futur, etc.—, però les resistències d’alguns personatges a parlar d’allò que en el fons ja sabien també ens obliguen a plantejar-nos: i per què oblidem?
Un dels moments de la representació protagonitzada per Vis de Vanadi, companyia de teatre de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
La tria d’aquesta peça magnífica —guardonada amb el Premi 14 d’abril de teatre sobre la Memòria Històrica el 2008 i el Serra d’Or a la millor obra teatral el 2010—, que va ser consensuada entre els actors i el director Eloi Isern, demostra una gran ambició. Malgrat la complexitat i el repte, no sempre reeixit, d’haver d’interioritzar determinades intervencions, els joves, joveníssims actors, reconeixen, en el col·loqui posterior a la posada en escena, que la lectura els va interessar molt des d’un inici.
Peus descalços sota la lluna d’agost, estrenada el 2011 sota la direcció d’Albert Mestres —amb un elenc d’actors entre els quals figurava, entre d’altres, la tarragonina Mercè Anglès—, ja va passar per la Mostra de Teatre Jove l’any 2016 amb (H)istrionis Teatre. Aquesta vegada, amb Vis de Vanadi, s’emporta els silencis més totals —telèfons mòbils inoportuns a banda— i l’aplaudiment més durador, fins ara, d’aquesta 30a edició. Entre el públic del Teatre Tarragona, amb aquells ulls petits i clars que sembla s’hagin esforçat a observar-ho tot, Joan Cavallé, assegut a la quarta fila, també aplaudeix.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumne Fèlix Vidal Arís, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
Vista general de Tarragona des del campanar de la Catedral. Foto: Ricard Lahoz
Les últimes eleccions municipals es van dur a terme abans de la pandèmia. El món en el que avui vivim queda lluny d’aquella primavera del 2019 en què un creixement continuat del PIB feia pensar amb optimisme en relació amb el futur econòmic, i en què el país encara afrontava la metabolització de l’1 d’octubre, en el marc del judici contra els membres dels Govern de Catalunya i els líders civils implicats en l’organització del referèndum.
Des del punt de vista polític, efectivament, estàvem encara en un escenari on la possibilitat d’un estat propi continuava interpel·lant l’opinió pública, i la posició de l’Estat en relació amb la qüestió catalana suscitava un rebuig notable entre la ciutadania de Catalunya. Aquella tardor del 2019, de fet, una vegada dictada la sentència, es van produir encara unes mobilitzacions massives al carrer en relació amb aquesta qüestió. Uns mesos després, però, el confinament decretat davant de la pandèmia ho alterava tot, també pel que fa a l’agenda d’un govern municipal que encara no havia complert el primer any.
“el context global i nacional ha canviat molt en 4 anys enmig de la incertesa”
Encara que, fins a cert punt, la normalitat s’ha restaurat —tot i que, segurament, les nostres vides han canviat en aspectes profunds i l’experiència d’aquells mesos ens ha marcat per sempre—, encarem una nova primavera electoral en un context molt i molt diferent del d’aleshores. Mentre la qüestió nacional sembla haver entrat en una fase d’estancament -davant de les dificultats notòries de les forces independentistes de trobar un relat convincent en relació amb la construcció de vies plausibles per fer efectiu el seu objectiu polític-, el marc global es va definint a partir de dinàmiques estructurals, com la crisi energètica o l’emergència climàtica, l’impacte de les quals s’agreuja en el context de la Guerra d’Ucraïna. D’altra banda, la polarització política es va intensificant arreu, com mostren les eleccions brasileres de fa uns mesos. El context global i el context nacional han canviat, sense que es pugui desbrossar un escenari futur plausible rere el teló de la incertesa.
“tarragona encara no ha pogut digerir la industrialització salvatge de fa 50 anys”
En el debat local, afloren els temes recurrents, que tenen a veure amb una estructura urbana que encara no ha pogut digerir l’impacte de la industrialització salvatge dels seixanta i dels setanta. Aquell procés traumàtic va aguditzar les dinàmiques de periferització i dependència del Camp de Tarragona, de les quals se’n deriva també una situació financera estructuralment precària per als poder públics locals, la qual es posa de manifest, en el cas de Tarragona, en la incapacitat per tirar endavant projectes en relació amb diversos elements simbòlics de la trama urbana.
“cal encarar dèficits històrics en una situació econòmica volàtil”
D’altra banda, la implantació de la gran indústria va venir acompanyada d’uns dèficits notoris de cohesió social agreujats per la dispersió geogràfica que el temps ha consolidat. Aquests dèficits històrics cal encarar-los avui en un context diferent, definit per una situació volàtil en l’àmbit financer —com posa de manifest el col·lapse borsari recent de Credit Suisse—, una crisi energètica en curs que impacta en els preus i que avança la necessària transformació del model a mitjà termini, així com els efectes cada vegada més notoris del canvi climàtic.
Vista aèria de la zona de ponent de Tarragona. Foto: Marc Colilla.
Efectivament, encara que només han passat quatre anys, la situació és molt diferent de la de 2019, quan Pau Ricomà va accedir a l’alcaldia afavorit pel desgast del seu antecessor, Josep Fèlix Ballesteros, i la inexistència d’un projecte col·lectiu creïble i engrescador davant del fracàs dels Jocs del Mediterrani. El mandat del consistori actual s’ha estès al llarg d’un període de canvi sistèmic a tots els nivells, cosa que fa molt incerta quin efecte electoral pot tenir la condició d’alcalde.
“no es percep un projecte col·lectiu per cohesionar una ciutat fragmentada”
De fet, després de quatre anys de govern de l’actual equip, marcats, en bona part, pels efectes de la pandèmia, tampoc avui no es percep cap projecte col·lectiu capaç de cohesionar una ciutat encara fragmentada i desestructurada. Aquesta és la qüestió crucial que haurà d’afrontar el govern municipal futur, que sortirà d’un consistori sobre la composició del qual és difícil fer apostes. Efectivament, a banda de les circumstàncies locals, és difícil d’establir quina projecció poden tenir les dinàmiques tectòniques que afecten el mapa polític tant a escala espanyola com catalana, així com també els efectes d’una abstenció previsiblement elevada.
“el nou ajuntament haurà d’afrontar un dels períodes més determinants de la història”
En tot cas, aquest consistori haurà d’afrontar un dels períodes més determinants en la llarga història de la ciutat, en el qual les crisis superposades a nivell global i les transformacions socials, econòmiques i tecnològiques que hi van aparellades demanaran imaginació, criteri i valentia a mesura que impactin sobre una trama ciutadana vulnerable i disgregada.
“caldrà aixecar la mirada i unir esforços”
Abans de les eleccions, sembla que allò que més preocupa són les projeccions sobre els resultats i, de fet, és natural que sigui així, en la mesura que determinaran quines persones i quines tendències polítiques seran decisives en la resposta institucional als reptes que una determinada societat afronta. Tanmateix, a dia d’avui, els reptes són d’una dimensió tan enorme que reclamen la nostra atenció també en període electoral, perquè, en definitiva, més enllà de la configuració del consistori i de la composició d’un govern municipal que ben probablement serà de coalició, exigiran la superació de las dinàmiques partidistes atiades per la competència electoral per poder aixecar la mirada i unir esforços per arribar a bastir un projecte de ciutat realista i inclusiu en el temps incert i problemàtic que ens ha tocat viure.
‘Matins en família’ s’incorpora al programa educatiu i social de Tarraco Viva. Foto: Albert Rué.
La 25a edició del festival Tarraco Viva s’està celebrant amb un important impuls en el seu programa educatiu i social. Enguany, es consoliden i s’incorporen diferents activitats. L’esdeveniment és una ocasió perfecta per apropar la divulgació històrica a nens i joves, i l’organització ha treballat des de sempre la vessant educativa i pedagògica com a línia estratègica del festival.
el festival impulsa el programa educatiu i social
La novetat principal de l’àmbit social és la iniciativa ‘Matins en família’, que s’emmarca en el Pla Educatiu d’Entorn de Tarragona amb la coorganització de la Xarxa de Centres Cívics. Es tracta d’una activitat adreçada a famílies amb infants perquè puguin gaudir de tallers i recreacions durant tot un matí. L’acte tindrà lloc aquest diumenge 21 de maig als jardins del Camp de Mart i es preveu la participació d’una cinquantena de persones entre fills i pares. El club de lectura al voltant de les obres clàssiques, el taller de jocs a la Biblioteca Pepita Ferrer o els enigmes nocturns de Tarragona Jove són altres activitats socials que es duen a terme enguany.
Recreació històrica ‘Veïns de Roma’ a càrrec d’estudiants de l’institut Vidal i Barraquer. Foto: Rafael López-Monné
Pel que fa a l’àmbit educatiu, un acte que es consolida és el projecte pilot de recreació històrica dels alumnes del CFGS d’Animació social i turística de l’institut Vidal i Barraquer. El dimarts 10 de maig es va celebrar la tercera edició del projecte sota el nom de ‘Veïns de Roma’. “La recreació històrica pot ser una eina d’aprenentatge important perquè els estudiants adquireixin competències i habilitats”, destaca Jordi Giramé, gestor cultural i coordinador de l’àmbit educatiu i social de Tarraco Viva.
uns dos mil alumnes de tot catalunya participen de diferents activitats
Es preveu l’assistència de més de prop de dos mil alumnes durant tot el festival. En destaca la previsió de 850 alumnes de 30 instituts de tot Catalunya en la segona edició de l’activitat ‘Un dia a Tàrraco’ que se celebra aquest divendres 19 de maig. Al llarg de la jornada els estudiants poden gaudir de diferents representacions històriques com l’espectacle de gladiadors. A més, els centres educatius tenen l’ocasió de visitar els diferents monuments de la Tarragona romana.
jordi giramé: “la recreació històrica és una gran eina d’aprenentatge”
Tot plegat, Giramé assenyala que és un conjunt d’activitats per enfortir el binomi de cultura i educació. “L’àmbit cultural dona eines i recursos a l’àmbit educatiu i aquests dos mons es poden enriquir”, explica. La jornada lúdica ‘Ludi Constantinenses’ o el projecte ‘La llosa amb nous ulls’ són altres propostes educatives que s’han dut a terme en el festival d’enguany.
Acte ‘Un dia a Tàrraco’ a l’Auditori del Camp de Mart l’any 2022.
Magí Seritjol, director de Tarraco Viva, sosté que “hem de fer que la gent participi directament en les activitats”. De fet, molts alumnes participen en les recreacions o dinamitzen tallers o jocs. De la mateixa manera, cal destacar la implicació de molts agents educatius, com l’ICE Clàssiques de la URV, Biblioteca Pública de Tarragona, la Biblioteca Pepita Ferrer, l’IMET, o l’Associació de Professors de Llengües Clàssiques, entre altres. “Això ha sigut possible gràcies a la col·laboració de moltes entitats, sense la seva participació seria molt difícil”, assegura Giramé, que remarca també la importància de treballar en xarxa i aprofitar les diferents sinergies.
aquest divendres se celebra la jornada ‘un dia a tarraco’
El nou impuls d’activitats educatives i projectes socials mostra l’esforç i el potencial d’un festival que no busca entretenir i passar el temps, sinó reflexionar i aprendre a través de la divulgació i el coneixement. Aquesta és la filosofia de Tarraco Viva, una trobada que reivindica les lletres i les humanitats, i vol fer una mirada al passat per entendre el present i el futur.
Les actrius que fan de doctora (esquerra) i artista musical (dreta), interactuant durant l’obra.
A dalt de l’escenari, un pèndol oscil·la a banda i banda i amb el seu moviment hipnòtic aconsegueix fer ballar els pensaments i desitjos dels que s’hi sotmeten. La situació pot recordar, entre el públic més cinèfil, La maledicció de l’escorpí de Jade (2001), de Woody Allen, una pel·lícula on dos treballadors d’una assegurança que es porten a matar acaben inexplicablement enamorats i subjugats a les intencions fosques d’un mag. De manera similar veiem com, a La clínica dels embolics, una dona amb una cara tramposa s’aprofita dels seus poders de manipulació entre els pacients. La doctora, d’aparença immaculada però moguda per una cobdícia sense límits, no té cap vergonya a l’hora d’enganyar els qui, en teoria, hauria d’atendre.
Amb una clara vocació còmica, Lestonnac-L’ensenyança va portar a escena, el passat dilluns 15 de maig, a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, aquesta obra d’Adelaida Frías que, entre despropòsits i personatges arquetípics, ens condueix cap a la reflexió sobre els límits de la manipulació humana. No és balder que la doctora en qüestió dugui un nom tan connotat com el d’Esperança. ¿Quantes vegades no ens han pres el pèl, per mitjà d’aquesta paraula prometedora? El text evidencia com d’enredables podem arribar a ser, no només amb pèndols. Al final de la representació, la doctora es postula com a candidata en uns comicis i rep el suport de incondicional dels usuaris de la clínica.
‘La clínica dels embolics’ evidencia com de manipulables podem arribar a ser
L’espectacle triat per aquest grup de teatre jove, de 1r de Batxillerat, conformat enguany per un elenc d’actrius, té la gràcia també de recordar-nos que, en un passat no tan llunyà —gens, de fet—, anàvem pel món amb mascareta i unes quantes reserves en les nostres interaccions socials. Les actrius es ruixen amb desinfectant i es bronzegen amb gel hidroalcohòlic. El públic, molt entregat, riu, pren fotografies amb el telèfon mòbil i, en alguns casos, rememora amb comentaris en veu baixa els temps d’una crisi sanitària que a la majoria ens va agafar desprevinguts i que continua prou present en la memòria recent.
Una princesa i la seva ajudant de talons impossibles, una esportista perfeccionista que es deixa entabanar per les dones de la neteja i acaba fregant el terra amb la intensitat d’una jugadora de cúrling, una artista famosíssima de la música urbana esgotada per la fama, una noia obsessionada a fer comptes compulsivament… Des d’un món de ficció on ningú no acaba de girar rodó, l’obra convida a passar una estona despreocupada i deixar-se emportar per la capacitat d’entreteniment del teatre. Ja sigui a l’escenari o des de la platea, baixant-ne les escales, les actrius també transmeten la sensació de fruir de l’experiència. Encapçalades pel professor Sergi Martí —a qui els alumnes professen, any rere any, una estima genuïna, que es demostra sempre en la salutació final—, sembla que han sabut fer pinya i sobreposar-se a obstacles com l’aprenentatge del text.
El grup comptava amb un gran nombre d’actrius.
Més enllà de tot plegat, i potser sense adonar-se’n —qui ho sap, hem de confessar que no els hi ho hem preguntat—, les joves, amb aquesta obra, també traslladen una advertència útil als adults. En el desenllaç de la representació, l’únic personatge que havia sospitat de les bones intencions de la doctora, i que l’havia volgut inspeccionar, es deixa comprar a canvi d’una posició còmoda. Fent volar la imaginació, el teatre ens aterra. S’acosten eleccions de veritat, i els majors d’edat hi estem convocats a votar. Les primeres seran municipals. Entre els candidats no hi haurà la doctora en qüestió, ni previsiblement tampoc cap pèndol, però de ben segur que s’hi deixaran veure, o entreveure, promeses pròpies dels enredaires. Que el teatre ens acreixi l’esperit crític.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Estela Domingo, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
La Federació d’Associacions d’Empresaris d’Hostaleria de la Província de Tarragona (AEHT) i Repsol han signat públicament un conveni de col·laboració que posa en relleu la voluntat mútua de vincular i donar suport al sector turístic i industrial del territori.
El conveni contempla una doble col·laboració per als anys 2023 i 2024. D’una banda, es tradueix en un suport econòmic per a les activitats pròpies de la Federació i, de l’altra, contempla que Repsol continuï sent el seu principal patrocinador i subministrador d’energia.
Trenta anys de Banda Unió Musical de Tarragona. Un aniversari ben especial que cal celebrar com toca, amb un concert commemoratiu. La cita tindrà lloc aquest dissabte 20 de maig a les 19h al Teatre Tarragona i comptarà amb la participació destacada de tres artistes convidats: la soprano Marta Mathéu; el flautista i director de la Banda Juvenil Aleix Vaqué; i el compositor i exdirector de la formació, J. B. Messeguer.
la bumt ofereix un concert especial aquest dissabte 20 de maig
De fet, el concert es titula ‘TRES’ -en referència a les tres dècades de trajectòria de l’entitat, i servirà per estrenar una obra composta expressament per a l’ocasió per Messeguer: “Trentum Overture”. Aquesta peça simbolitza la feina i el paper dels quatre directors que ha tingut la BUMT: Joan Carles Chordà, Messeguer, Òscar Miguel i l’actual Jordi Masip.
estrenarà una obra de l’exdirector j.b. messeguer
En una entrevista amb el FET, Masip diu que el concert del dia 20 “és un repte artístic amb tot el que implica voler representar la trajectòria de l’entitat”, formada per estudiants, amateurs i professionals, “d’edats, procedències i objectius molt diversos”. En aquest sentit, Vaqué representa el músic que ha passat per diferents papers i ara és un flautista professional. Ell farà un concert de flauta com a solista.
marta mathéu cantarà cançons populars catalanes
La soprano Marta Mathéu representa les moltes col·laboracions externes impulsades per la BUMT durant tres dècades i el dia 20 cantarà quatre cançons populars catalanes instrumentades per a banda simfònica per Albert Guinovart.
“Tot això enriqueix molt a una formació amateur”, afirma Masip. “Són estímuls de qualitat que cal aprofitar i portar a l’escenari. Portem des del gener amb un treball estricte preparant el repertori i ara tocar gaudir durant el concert”, afegeix.
Les entrades per al concert del 20 de maig a les 19 h, ja estan disponibles a través de la web entrades.tarragona.cat i a les taquilles del Teatre Tarragona.
El Moussa, de Mali, viu a Tarragona, després de sobreviure en un viatge en pastera a l’Atlàntic. Foto: David Oliete.
Els refugiats estan sota el focus en situacions d’emergència, en esclatar una guerra com la d’Ucraïna o perquè s’ofeguen al Mediterrani. Darrere hi ha milers de persones que miren de refer la vida lluny de casa, sols o en família. Tarragona és terra d’acollida. Acompanyem amb la Creu Roja una família de Veneçuela, ofegada per la fallida econòmica del país; una de Colòmbia, perseguida políticament; una mare ucraïnesa i el seu fill de 7 anys, i un jove de Mali vingut en pastera.
retrat d’alguns refugiats a tarragona, atesos per la creu roja
El Mauricio Ribera, de 42 anys, va sortir de Colòmbia el gener de 2022. Després de rebre amenaces de mort, es va veure obligat a deixar enrere una vida confortable i separar-se temporalment de la família, la dona i dos fills. “Necessitava sortir del país”, admet. Encara recorda, amb emoció, el dia del comiat, a l’aeroport. Van decidir provar sort a Europa, en un país que per la llengua castellana pensaven que els posaria més fàcil l’adaptació. Primera destinació, un pis turístic de la Pineda (Vila-seca). Ara viuen tots quatre en un pis al costat del Parc de la Ciutat.
María Lis, Alejandro i els seus dos fills, a la Rambla Nova. Foto: David Oliete.
En un altre país de l’Amèrica Llatina, a Veneçuela, una mica abans en el temps, després d’obrir Espanya les fronteres gràcies a la millora de la pandèmia, la María Lis i l’Alejandro també van fer les maletes. Amb el país immers en una greu crisi econòmica i política, amb els salaris ensorrats i amb dificultats per comprar aliments o medicines, van decidir travessar l’Atlàntic. Viuen temporalment en un hostal del centre de Tarragona.
viuen en pisos i hostals de tarragona i salou
El Moussa, de només 21 anys, va sortir de Mali fa més de dos anys amb el somni de trobar una vida millor a Europa. Després de travessar Mauritània, en un viatge que va durar cinc mesos, es va embarcar en una pastera amb 61 persones africanes més. Cinc dies interminables de travessa el van portar miraculosament fins a les illes Canàries. “Vam sobreviure tots, seixanta homes i una dona”, recorda. Sense saber ni nadar, en la foscor de quatre llargues nits, reviu un malson que va acabar bé. De les Canàries, després d’una estada de tres mesos en un dels centres on van a parar milers de migrants africans que arriben cada any en pastera, va volar fins a Barcelona. D’allà, a Tarragona.
La Mariia Hud i el seu fill Hordi van sortir d’Ucraïna poc temps després de l’esclat de la guerra, al febrer de 2022. Encara recorden les bombes i les sirenes que cridaven la població civil a refugiar-se sota terra. “Vam tenir sort de poder sortir en autobús cap a Polònia”, rememora la Mariia, emocionada. Enrere van deixar una vida i tota la família. El marit, en edat de ser cridat per l’exèrcit per combatre la invasió russa, no ha pogut marxar. Un avió els va portar de Polònia a Barcelona. Després, van ser enviats a un hotel de Salou, on van viure els primers mesos com a refugiats de guerra. La veu i la mirada desprenen vitalitat i força.
(…)
Aquest és un petit fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 59 de la revista FET a TARRAGONA. Un contingut que hem pogut elaborar gràcies al suport dels nostres 700 subscriptors.
Si vols un periodisme de proximitat i qualitat a Tarragona, si vols donar suport a aquest projecte amb 10 anys de trajectòria, fes-te subscriptor/a del FET. Són només 35€ l’any i pots gaudir d’activitats culturals exclusives i invitacions a espectacles de teatre i música.
Assaig del grup Thaleia. Totes les fotos de l’article són d’Alejandro Navarro.
El grup tarragoní de reconstrucció històrica Thaleia pot dir fermament que s’ha fet gran amb Tarraco Viva. A l’inrevés, també.Tarraco Viva ha crescut amb ells. Especialitzats en la cultura de l’imperi romà, enguany no falten a aquesta especial cita, ja que el certamen compleix vint-i-cinc anys.
Tarraco Viva celebra un quart de segle i Merche Tubilla, responsable del grup, en fa una valoració molt positiva. “És un festival que ha evolucionat i ha crescut al llarg dels anys. Cada edició hi ha nous temes i espectacles que fan que sigui un incentiu per tal que el públic vulgui tornar-hi any rere any”, expressa Tubilla.
thaleia és un dels referents de tarraco viva en reconstrucció històrica
La il·lusió va ser un dels factors clau per a la creació de Thaleia. Es van iniciar amb pocs mitjans, però amb les idees clares: “sabíem el que volíem fer i quin era el nostre objectiu”. Així, doncs, avui dia i després de vint-i-un anys recreant les anècdotes i històries de l’imperi romà, considera que han crescut “amb qualitat” sent un dels grups més innovadors amb una forma especial d’arribar al públic. No només a Tarragona, sinó arreu de l’Estat espanyol.
Vestuari de Thaleia per a les recreacions històriques
Tot plegat sorgeix de deu joves interessats per la història, que actualment s’han convertit en un col·lectiu de 70 persones. Tubilla detalla que la forma de treballar de Thaleia “atrau gent de totes les edats”. A l’espectacle Suburbium. La vida a Tàrraco més enllà de les muralles, un dels plats principals de l’edició de Tarraco Viva d’enguany, hi participaran més de 80 actors, molts dels quals ho fan per primera vegada.
enguany fan un espectacle a la necròpolis amb 80 actors
Suburbium es podrà veure els dies 19 i 20 de maig a la Necròpolis i oferirà una visió diferent d’aquest espai. S’explicarà com era aquesta part de la ciutat durant l’època Alt-Imperial, al segle II dC. “Volem explicar com la gent de Tàrraco vivia fora de les muralles, a un barri portuari on podien trobar tota mena de serveis i hi convivien totes les classes socials”, explica Merche Tubilla.
“volem explicar com vivia la gent en un barri portuari”
Les recreacions que realitzen tenen al darrere un ampli estudi històric previ. La Merche és la persona encarregada de documentar-se. Amb l’equip de treball decideixen els temes i inicien una tasca d’investigació que culmina amb la preparació d’un guió. Un cop escrit es passa a una segona fase de cerca dels elements necessaris de vestuari, calçat i complements, entre molts d’altres. El punt final són els assajos i la interpretació.
Asssaig de Suburbium
Thaleia ha aconseguit amb el pas dels anys que el públic no els vegi com “la companyia que es disfressa de romans”. De fet, la Merche detalla que quan algú sol·licita formar part del grup se li explica de forma clara “que no som una formació teatral ni ens disfressem”. De fet, les paraules teatre i disfressa “estan prohibides al grup”.
la directora merche tubilla diu que el grup “ha crescut amb qualitat”
“Els assajos són intensos, però divertits”, comenta entre rialles la Merche. Fa unes setmanes van començar els membres que tenen una part parlada i els darrers dies assagen a la mateixa Necròpolis amb tothom. Per a la responsable de Thaleia, tots els integrants del grup són importants, “des de la persona que fa les explicacions fins a la que surt amb una espelma per il·luminar l’escenari”.
D’altra banda, Thaleia participa en altres actes de Tàrraco Viva, com la xerrada Ciutadans de la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco (9, 16, 20 i 21 de maig, al Circ Romà) i el monòleg de Cristina Masdeu Scribonia Attice, Obstetrix. Una metgessa per a dones (12 i 14 de maig al Circ Romà). També col·laboren en l’espectacle de cloenda Tots els camins porten a Tàrraco. L’objectiu no és altre que fer arribar la història “d’una forma particular, divertida i, sobretot, dinàmica”.
Reunió prèvia a l’assaig
Per a Thaleia, mirar al passat de Tarragona significa “que en formem part”. “Representar persones que van viure aquí fa dos mil anys i explicar les seves històries, desmitificant-los, ens agrada molt”. Tenen clar que no volen donar lliçons “avorrides” d’història, pretenen endinsar el públic dins d’aquesta “i que la puguin viure en primera persona i fer-los partícips de les nostres activitats”.
Al centre, el personatge protagonista, parlant amb la seva germana, mentre una de les presències els observa.
«Sí, bec sempre, no puc parar». Unes quantes escenes abans que ho confessi amb paraules, l’actor s’estremeix a dalt de l’escenari mentre una cançó de música màquina martelleja l’ambient i la il·luminació pren unes tonalitats blaves. Les begudes alcohòliques han format part de la vida de la majoria de nosaltres. Hi hem recorregut en àpats, en celebracions, en estones compartides amb els amics, en moments de solitud, d’angoixa, de desamor o fins i tot d’eufòria. També se solen relacionar amb l’alliberament de la inhibició i amb el territori mític de les primeres sortides nocturnes i les descobertes de jovenesa. No per a tothom, esclar, però aquests usos han estat, i continuen estant, molt estesos en la societat. L’alcohol no es considera, habitualment, una droga, i quan es fa sovint es rebaixa amb l’adjectivació líquida del mot tova. L’obra que la companyia Meraki Teatre va portar a escena el passat dimecres 10 de maig al vespre al Teatre Tarragona, en el marc de la Mostra de Teatre Jove, n’explora, en canvi, un altre tipus de vincle. En recorda la cara menys amable, la que mena a l’abús i la dependència, la de l’alcoholisme.
Meraki Teatre es capbussa, des de la creació pròpia, en les vivències de l’alcoholisme
El text, de creació pròpia, que porta per títol La polseguera, pretén submergir-se en el complex món de l’addicció a partir de la història d’un jove sense esma que sent veus i que veu desesperat com la personificació de la culpa el controla des del carrer. Els personatges que interactuen amb ell, a excepció de la seva germana, no són més que presències fantasmagòriques —l’exparella, l’home d’ulls brillants, una mena de veu de la consciència—, el resultat dels deliris en què cau amb recurrència a causa de la dipsomania. A poc a poc, entre salts temporals, anirem comprenent que l’alcoholisme que l’ha portat a experimentar aquest tipus de situacions ha estat convocat per un dolor molt gran que té com a origen la pèrdua seca d’una persona estimada. «Fa més de tres mesos que va morir», se’ns revela a mitja representació, i just llavors, entre el públic, es deixen sentir uns quants sospirs d’esgarrifada sorpresa.
Tots els integrants de la companyia, en el col·loqui posterior a la representació.
La lluita de l’Alberto amb ell mateix pren forma de diferents fases, que no sempre es desenrotllen d’una manera lineal, com la negació, l’acceptació i la recaiguda. La germana, l’Alba, esdevé, en aquestes circumstàncies, un personatge cabdal, amb un pes dramàtic important, ja que tensa la corda cada cop que s’adona que el desgast de l’acompanyament no fructifica i la incomprensió mútua s’accentua. Els actors han de moure els fils invisibles dels seus personatges entre els silencis llargs, la inacció i la tendresa fraternal i els esclats de ràbia i la gesticulació agressiva de la frustració.
A La polseguera, Meraki Teatre suggereix que entendre l’altre no és tasca fàcil amb el simbolisme d’una jaqueta: només qui se la posa pot sentir el que veritablement aquest jove arriba a patir. «El més difícil és estimar-se a un mateix», se’ns hi revela, també. Dins d’una casa —una escenografia sòbria que omple l’escenari amb el mínim necessari—, i amb la bellesa corprenedora d’«Izarren Hautsa», de Mikel Laboa, aquest grup de teatre ens manifesta que som pols, i que un mal cop de vent pot fer-nos perdre l’equilibri. En la darrera escena, els ulls dels espectadors es fixen en uns peus que es descalcen.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Xènia J. Martos, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí iFranquès.
Ramón Segú Chinchilla, Sònia Rimbau i Josep Ferrer, en la trobada amb el FET a l’estàtua dels Despullats. Foto: David Oliete.
“Jo us he d’agrair molt la vostra feina; gràcies a vosaltres i a la vostra inquietud ara podem veure documents gràfics per molt de temps”, afirma David Oliete. Ho fa als peus de l’estàtua dels Despullats, després de la sessió fotogràfica a tres dels protagonistes d’aquest reportatge.
Ho diu convençut i amb aquell esperit de voler aprofitar l’oportunitat que li brinda tenir al davant tres dels seus miralls: Ramon Segú Chinchilla, Josep Ferrer Fer-Vi i Sònia Rimbau. I Oliete fa aquest agraïment amb sinceritat, conscient del que significa haver guardat correctament els testimonis gràfics dels dos fotògrafs i la fotoperiodista, que guanyen valor amb el pas del temps.
El Centre d’Imatges Tarragona conserva i difon uns dos milions de fotografies
Amb trajectòries molt diferents, Chinchilla, Fer-Vi i Rimbau coincideixen en un fet: han cedit la totalitat dels seus fons al Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Són tres persones inseparables de la càmera que han tingut entre les seves dedicacions la de fotografiar una part de la història recent de Tarragona.
La seva feina consistia precisament a immortalitzar cada moment i unes maneres de fer, probablement encara sense ser conscients que, amb el temps, aquell material agafaria importància documental. En acabar les seves carreres professionals —tots tres tenen ara la fotografia com un passatemps més que no pas com un ofici— han deixat els seus extensos fons gràfics en mans municipals.
Ramon Segú Chinchilla, Josep Ferrer i Sònia Rimbau han cedit els seus fons a l’Arxiu Municipal
Així doncs, sort dels fotògrafs, que fan les fotos, i sort del Centre d’Imatges, que les desa. A les instal·lacions de l’Espai Tabacalera, englobades dins de l’Arxiu Municipal de la ciutat, s’hi guarden milions de fotografies en diversos formats, un material gràfic d’un alt valor històric.
El Centre d’Imatges és una de les quatre seccions de l’Arxiu, que també inclou l’Arxiu Històric, l’Administratiu i de Gestió Documental i la Biblioteca Hemeroteca Municipal, tot dins d’un mateix espai. I el responsable de tot plegat és Jordi Piqué, àmpliament conegut per la comunitat del FET com a col·laborador de la revista.
El servei d’arxiu municipal es va crear el 2004 amb més de vint mil fotografies, bàsicament de reportatges encarregats per l’Ajuntament a fotògrafs professionals d’actes oficials. Amb el temps es van anar adquirint més fons gràfics i el 2012 es va inaugurar l’equipament a la nova ubicació de la Tabacalera.
(…)
Així comença el reportatge que publiquem íntegrament al número 59 del FET a TARRAGONA i que inclou fotografies històriques conservades a l’Arxiu municipal.
La revista es pot trobar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria El Soterrani.
O te la portem a casa si et fas subscriptor/a del FET. Perquè el teu suport és imprescindible per oferir un producte periodístic de qualitat.
Vista nocturna del Port de Tarragona des del Balcó. Foto: David Oliete Casanova.
Al FET a TARRAGONA comencem a preparar un reportatge fotogràfic especial de la ciutat de nit per celebrar els 10 anys de la revista. L’objectiu és mostrar els indrets més emblemàtics i coneguts de Tarragona en hores nocturnes. Però fidels a la nostra manera de fer, volem ampliar i compartir l’experiència amb vosaltres, amigues i amics subscriptors.
us convidem a participar en un reportatge de la tarragona nocturna
Per això, us fem una crida a participar en el proper reportatge fotogràfic del FET. Si a casa vostra compteu amb unes vistes privilegiades, singulars, curioses i/o boniques de qualsevol zona de la ciutat (Part Alta, Serrallo, Eixamples, Llevant, Ponent, Nord…), ens podeu enviar una o dues fotografies del que veieu des de la vostra finestra, balcó, terrassa o terrat quan és de nit.
Us demanem, sis plau, que ens envieu les imatges originals per correu electrònic amb la màxima qualitat possible i sense haver estat rebuda o enviada prèviament per WhatsApp, en cas que hagi estat feta amb un dispositiu mòbil, ja que es comprimeix i perd qualitat. Si la foto ha estat feta amb una càmera fotogràfica, molt millor.
Premi sorpresa per a la millor fotografia
Les imatges s’han d’enviar a aquesta adreça de correu electrònic:
redaccio@fetatarragona.cat
Poseu de títol FOTOS NIT. Teniu de termini fins diumenge 21 de maig. En funció de les imatges rebudes entre els subscriptors del FET es valorarà publicar-ne una selecció al proper número de la revista.
A més, la imatge millor qualificada tindrà premi: l’autor/a d’aquesta fotografia podrà gaudir amb un acompanyant d’una nit d’estiu molt especial a Tarragona. Un regal sorpresa que anunciarem més endavant entre els subscriptors del FET.
![[FOTOGALERIA] Tutankamon a Tarraco Viva](https://www.fetatarragona.cat/wp-content/uploads/2023/05/23.05.19_Tarraco-Viva-051-DAVID-OLIETE-768x513.jpg "[FOTOGALERIA] Tutankamon a Tarraco Viva")
