S’apaguen els llums i s’encén la reflexió. ¿No us assalta, lectors, la sensació de viure en una societat immersa en un present vertiginós, de presses a casa i al carrer, a la feina i a les botigues? Una societat de resultats immediats, on l’eficiència ha traspassat el discurs econòmic i s’ha escampat com a prioritat en tots els àmbits. D’actualitat —i d’oblit— al minut. De truites envasades i de fruita ja pelada i tallada a trossos als supermercats. De clics, missatges de 140 caràcters a cabassos i publicacions que s’eliminen en 24 hores. D’un entreteniment basat en milers de vídeos de pocs segons que llisquen al ritme del tic-tac apressat de TikTok. Tenim temps? ¿I quan el tenim i no ens convertim en els protagonistes de la nostra versió laboral de Temps moderns, a què el dediquem?
Amb aquesta mena d’interrogants que fan mirar cap enfora però també cap endins, l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili (URV) va estrenar, el dilluns 8 de maig al vespre, la 30a edició de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona amb La insensatesa de la immediatesa, un treball col·lectiu que sorgeix de la inquietud al voltant del ritme frenètic de la quotidianitat contemporània i de l’experimentació formal tan característica d’aquest grup.
L’Aula de la URV obre la mostra amb una obra que es planteja a què dediquem el temps
Les obres de l’Aula de Teatre de la URV són la demostració que a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona no només s’hi formen actors. Amb un fals final col·locat gairebé al començament de l’obra, aconsegueixen, per exemple, desconcertar bona part dels espectadors. «Ja està?». «Sí, eh?». Dos homes es miren i assenteixen, mirant d’assegurar-se, mútuament, que la representació reprendrà més aviat que tard el curs que se n’espera. El xivarri s’apodera de la platea fins que a tothom li queda clar, molt clar, que no, que a les 21.14 hores, havent entrat a les 21 hores al teatre, no tornaran a casa, encara, que tot forma part d’una intenció premeditada. Què hauria passat realment, tanmateix, si l’obra hagués durat set minuts? La gent hauria marxat decebuda? Dos actors de la companyia simulen, enfadats, aquesta reacció des del pati de butaques. Hauria estat un vespre desaprofitat? És sempre millor una novel·la de 1.500 pàgines que un poema de catorze versos? Juguen amb els espectadors, trenquen la quarta paret i els exigeixen, no només amb paraules, una recepció activa. Quan tots els actors es mouen a la vegada, cal decidir cap a on s’adreça la mirada.
Dirigida per Joan Rioné, que hi impregna el seu caràcter, a l’obra hi apareixen, fragmentàriament, una recepta de l’allioli, el creixement de les plantes o la serenor d’un jardí, entre altres símbols que es presenten a contracorrent. La insensatesa de la immediatesa és una oda al festina lente, a la pausa, a la cuina sense precuinats i com a forma d’amor, a la conversa en persona i sense distraccions telefòniques. Mentre Filippo Tommaso Marinetti va elogiar les màquines i la bellesa de la velocitat en el seu manifest futurista, ells, un segle després, criden «mort als camions!» i s’aparten del mòbil, i ens recorden que fer el sopar per a qui estimes, escriure versos o gaudir de l’amistat vol temps. Un temps que vol dir atenció i dedicació. Tantes carreres, tants màsters i tants doctorats serveixen per acabar menjant-se una truita envasada? Preguntes com aquesta van posant el dit a la llaga. «Som pobres de temps», resolen, en un sentit ampli. Els actors corren amunt i avall apilant capses, en una cursa sense sentit. Com Harold Lloyd a la meravellosa pel·lícula Safety last (amb un fotograma de la qual han promocionat l’obra de teatre), sembla que ens vulguin dir que ens hem penjat amb temeritat de les agulles desbocades d’un rellotge, i que a sota només hi ha el precipici.
«No és el teatre que estava acostumat a fer, que era més aviat el de repartir fotocòpies del text d’una obra i començar-la a subratllar», reconeix un dels actors, amb uns mots semblants als transcrits, un cop acabada la representació. Tot i ser una de les actuacions amb més text que l’Aula de Teatre de la URV —si més no, en els darrers anys— ha mostrat a la Mostra, els actors hi exploren el moviment, el so, el gest i la potència creadora de la improvisació, que conviuen amb els diàlegs, els monòlegs curts i fins i tot la lectura de poemes de Brecht, Papasseit o García Lorca. I tot plegat, travessat per una dimensió lúdica originària. L’Aula de Teatre de la URV ens ha tornat a brindar, enguany, un temps particular. Un temps per sortir de certes convencions i pensar, entre d’altres, la nostra relació amb el temps.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions dels alumnes Xènia J. Martos i Erick García, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
