En el marc dels 10 anys del FET a TARRAGONA i en la prèvia d’unes jornades de portes obertes del Port de Tarragona, us anunciem una nova activitat cultural i lúdica per als subscriptors de la revista: us convidem a un passeig en golondrina per conèixer les instal·lacions del Port amb el seu president Saül Garreta.
saül garreta farà la visita guiada als subscriptors del ‘fet’
Aquesta és la quarta edició de la passejada a bord del ‘Tarragona Blau’. L’èxit de les successives convocatòries ens anima a organitzar una nova sortida per celebrar el desè aniversari del FET. En les ocasions anteriors, els guies havien estat la directora del Museu del Port, Mercè Toldrà, i l’expresident de l’APT, Josep Maria Cruset. Ara tindrem l’oportunitat d’escoltar Saül Garreta, que presideix el Port de Tarragona des del passat mes de novembre.
l’activitat tindrà lloc dimecres 7 de juny a les 19h
La principal novetat és que organitzem la visita en horari de tarda – vespre, aprofitant el bon temps i els dies llargs del mes de juny. La passejada la farem dimecres 7 de juny a les 19h, el dia previ a les 4 jornades de portes obertes que prepara el Port amb exposicions, concerts i activitats diverses.
Les persones interessades heu d’enviar un correu a
subscripcions@fetatarragona.cat
Cada subscriptor/a pot venir amb un acompanyant. Les places són limitades. El punt de trobada serà davant el ‘Tarragona Blau’, al Serrallo.
Amb aquesta activitat reforcem els lligams de complicitat entre el Port de Tarragona i el FET a TARRAGONA que s’han anat construint amb el pas dels anys. La primera passejada en golondrina la vam organitzar el 2017 i va ser conduïda per la directora del Museu del Port. Aquí en podeu recuperar la crònica i les imatges.
Una de les psicòlogues de l’obra, fent teràpia a casa.
«Ens ho empassarem tot com si no hagués passat res». «Negarem la realitat». «Tot anirà bé». Dues joves psicòlogues que treballen i viuen juntes s’intenten convèncer, d’aquesta manera, que podran sobreposar-se a la mala notícia que els acaben de donar: el propietari les farà fora del pis a final de mes perquè necessita endossar-hi la seva filla repel·lent i consentida. Es veu que no en tenien prou amb haver de passar consulta des de casa com a autònomes, amb una cartera de clients gruixuda i uns ingressos minsos. A la ratlla de la trentena, el món que els havien promès si es formaven i s’hi esforçaven es torna a desmuntar. Un cop més. L’enèsim, perquè ja en deuen haver perdut el compte. Caldrà que emprenguin el retorn a casa dels pares? O hauran de conviure —de vegades amb prou feines se’n pot dir coexistir— de nou en un pis d’estudiants?
L’obra retrata les dificultats i frustracions dels joves —i no tan joves— en el context actual
A Et va prou bé, l’obra de creació pròpia que la companyia La Faixsula (acrònim de La Faixa Suada de l’Àvia) va portar a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona el passat dimecres 31 de maig, se sent una remor constant de clam generacional. L’«Hauràs de fer com si» versionat, el No future dels joves desenganyats d’avui, als qui van vendre un ascensor social impulsat per la meritocràcia que es va espatllar just quan sortien de les universitats i dels centres de formació professional. Els qui essent mileuristes, a base de 40 hores setmanals o més, sembla que s’hagin de sentir afortunats. Els qui han trobat en la paraula crisi un sinònim precís de normalitat. Ni casa pròpia, ni fills, ni estabilitat.
Malgrat notar-se, en el transfons, l’amargor dels angry young men britànics que tants fruits creatius va donar en la literatura, el cinema i el teatre de fa uns seixanta anys (Look back in anger, La solitud del corredor de fons, etc.), ells s’enfronten a la precarietat i la teoritzada com a condició líquida de la realitat social que els ha tocat de viure amb un polsim de sentit de l’humor que a voltes pren un aire terapèutic.
els protagonistes s’enfronten amb la precarietat amb amargor i un punt d’humor
«Quan tot són oportunitats, els funerals són una oportunitat». Amb molta ironia, el text va desarticulant les esperances traïdores, que tan sovint menen a la frustració i la culpa, dels discursos de superació i d’èxit que fomenten l’individualisme i la competitivitat sense escrúpols. Tampoc no s’està, per altra part, de burlar-se d’arquetips com la hippie que té la paraula capitalisme enganxada a la boca —i que, en el cas concret que se’ns presenta, s’aplica poc les consignes i exhibeix, fins i tot, actituds cleptòmanes— o la pija de business ideas que s’ha cregut que ha arribat a una certa posició econòmica perquè s’ho ha guanyat i no pas perquè ha trepitjat uns quants congèneres pel camí. Pertot hi travessa una mirada desenganyada.
Sota la direcció de Nerea Garcia, psicòloga de formació amb sensibilitat per a l’escriptura —de qui beu, en bona mesura, l’experiència dels dos personatges que treballen en aquest àmbit professional—, i amb una escenografia funcional, La Faixsula ha sabut tractar un problema de diverses arestes i que afecta molts joves —i no tan joves—, el de la precarietat incrustada, sense caure en la temptació, fàcil d’entrada però en el fons conflictiva, de portar a escena un pamflet ideològic. Malgrat la cruesa d’allò que representaven, que segurament la majoria d’actors coneixen des de la distància pròxima de la quotidianitat, la companyia, en el seu retorn a la Mostra, ha volgut començar i acabar l’obra aconseguint que riguéssim.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Mae Martínez Ribé, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí iFranquès.
Marc Suárez, Laurine Elisa Marimón, Júlia Suárez i Mireia López (d’esquerra a dreta) són algunes de les perles més destacades del Club Atletisme Tarragona. Foto: Marc Colilla.
No gaires famílies tenen tres fills avui dia. Encara menys habitual és que els tres germans tinguin passió pel mateix esport. El que sí que és molt poc probable és que tots tres siguin talentosos, que tots tinguin l’èxit a l’abast sovint. Doncs això és el que passa a can Suárez Pizà. Per a l’Ariadna, la Júlia i el Marc, la marxa atlètica és una part molt important de la seva vida. “De petita, quan vaig començar a l’escola del club, volia fer el mateix que ma germana gran. De fet, quan ets petit comences fent el mateix que els germans”, explica la Júlia.
Els germans Júlia i Marc Suárez Pizà, de 16 i 13 anys, són promeses estatals de la marxa atlètica
Ella té 16 anys i s’ha convertit en tota una promesa de la marxa espanyola tot defensant els colors del Club Atletisme Tarragona. La història del Marc, el petit dels tres, de 13 anys, no és gaire diferent: “En uns campionats, el club necessitava que algú fes la marxa i, com que jo era germà de la Júlia, vaig acceptar perquè me’n podia ensenyar. Aleshores vaig veure que era bo, em va anar agradant cada cop més i m’hi vaig anar especialitzant.”
Això de la qualitat deu anar dins els gens dels Suárez Pizà, perquè aquest 2023 és, de moment, de rècord. I també per al record. La Júlia ve de ser tercera al Campionat d’Espanya de Marxa celebrat a Cieza en la prova de 10 quilòmetres en ruta de la categoria sub-18. L’atleta també va penjar-se l’or en els 3.000 metres marxa sub-18 del Campionat de Catalunya de Pista Coberta; i no només això, perquè la Júlia ho va fer superant una marca de la categoria que feia 31 anys que era vigent i que encara posseïa una llegenda com Maria Vasco, cinc vegades olímpica.
TAMBÉ DESTAQUEN mireia lópez, en tanques, i Laurine Elisa Marimón, en triple salt
L’any passat va ser subcampiona espanyola en el 5.000 pista, campiona en el 10.000 en ruta i sisena al campionat d’Europa. Promet, i molt, la marxadora del Club Atletisme Tarragona, i no és per a menys. També promet el Marc, que segueix les petjades de la seva germana no només quant als èxits, sinó també en l’admiració: “Per mi la Júlia és una referent.” El petit dels Suárez ha participat enguany en el seu primer Campionat d’Espanya de Marxa. A Cantàbria, igual que la Júlia, el Marc també va fer-se amb una medalla; en aquest cas la de plata.
La projecció dels germans Suárez no només és cosa del talent i la genètica, sinó que hi té molt a veure la feina feta pel Club Atletisme Tarragona, que els darrers anys ha donant molts fruits. En són un bon exemple Mireia López, de 22 anys i una referent en la disciplina de tanques, i Laurine Elisa Marimón, de 18 anys, campiona d’Espanya sub-20 en triple salt.
(…)
El reportatge íntegre amb aquests quatre joves atletes el podeu llegir al número 59 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu trobar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i El Soterrani.
I si vols rebre la revista còmodament a casa i participar en activitats culturals exclusives, subscriu-te al FET per només 35€ tot l’any.
L’obra és definida per la companyia com «un musical de bones intencions».
20 hores. Ja hi ha gent fent cua a les portes del Teatre Tarragona. Encara falta una hora per a la representació.
20.17 hores. La cua comença a enfilar-se carrer de Girona amunt, camí de la Rambla Vella. En veure la multitud, un noi se sorprèn i, d’una manera espontània, se li escapa: «Però si hi ha mitja Tarragona!».
20.37 hores. S’obren les portes del vestíbul del teatre. Més de 600 persones hi accedeixen.
Ni Histurions, ni Histèrics, ni Histriònics: (H)istrionis Teatre. Potser encara queda, a Tarragona, algun periodista o gestor cultural despistat —o potser poc professional—que no sabria escriure’n el nom com pertoca, però no seria pas perquè el grup no s’hagi donat prou a conèixer en aquests deu anys de vida teatral a la ciutat. Una dècada que ha donat molt de si, en la qual han explorat gèneres, autors i obres diverses —de Vicent Andrés Estellés i Joan Oliver a Joan Cavallé o Toni Cabré, i del teatre de carrer als escenaris—, i durant la qual s’han consolidat, definitivament, com una companyia amb una inclinació natural, gairebé inevitable, cap a la comèdia.
llargues cues prèvies i molts aplaudiments al final de la funció
Enguany, en plena celebració de l’aniversari, s’havien proposat de recuperar una de les seves obres més celebrades, de creació pròpia, que van estrenar a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona de l’any 2015. Sabedors d’aquesta intenció, la majoria dels qui havíem assistit a aquella funció prèvia, esperàvem reviure’n els mateixos tons, encara que fos, aquesta vegada, en forma de musical. Ells, però, no en tenien suficient amb el repte de cantar i aprendre’s algunes coreografies, que per a alguns actors ja significava —com reconeixien en el col·loqui— un salt d’exigència important. El dilluns 29 de maig al vespre, al Teatre Tarragona, (H)istrionis va oferir al seu públic fidel un regal: una adaptació repensada i reescrita per a l’ocasió. Era El sofà dels mentiders en versió musical, sí, però no només.
Al text original, obra de Jorge Pérez de la Torre (i publicat per Silva Editors l’any 2016, amb pròleg de l’escriptor i filòleg català Miquel Gibert), s’hi aiguabarrejaven fragments nous que dotaven la representació d’un caire metateatral i que reforçaven els moments d’enrenou i d’hilaritat. Durant l’espectacle, doncs, es podien resseguir els embolics sòrdids de tres parelles benestants tarragonines (els Montoliu, els Fortuny i els Llimós), que es retrobaven al voltant d’un sofà senyorial on es desfermaven les passions més mundanes, però també s’hi anaven traspuant, a còpia d’interrupcions sobtades, detalls que permetien conèixer millor la història, el tarannà i els components d’(H)istrionis Teatre.
Per celebrar el seu desè aniversari, el grup reconverteix «el sofà dels mentiders» en musical
Així, per exemple, s’hi ironitzava, entre d’altres, sobre la manca de puntualitat d’Arnau Fà (Arnau Fà Tard), que contrastava amb l’aparent rigidesa formal del majordom amb aires britànics que encarnava a dalt de l’escenari, i es feia molta conya sobre la generositat de l’amor propi de Jorge Pérez de la Torre, que es presentava a si mateix amb un reguitzell de càrrecs —fundador, actor, director i autor de la companyia— i com una mena de Joel Joan passat pel sedàs de la tarragonor i d’un refinament d’aspiracions aristocràtiques.
Les referències no es limitaven a fixar-se de portes endins, amb diverses col·laboracions i l’aparició, fins i tot, del gos de Bup, bup! (2021); també carregaven contra el Consell Assessor de la Mostra de Teatre, contra els telèfons mòbils que sonen entre el públic durant les actuacions i contra Tornavís Teatre, en aquest darrer cas, amb unes quantes cleques de simpàtica mala bava. L’element satíric també hi prenia un cert protagonisme, amb comentaris sobre la família Pujol o sobre l’espectacle inaugural de Santa Tecla 700, i amb alguna al·lusió subtil al Ball de Dames i Vells («Ara fes-te la punyeta!»).
El col·loqui va tenir lloc, com és habitual, al vestíbul del Teatre Tarragona, on fins al pròxim 23 de juny es pot visitar l’exposició sobre el desè aniversari d'(H)istrionis Teatre.
Passat i present de la companyia confluïa en aquesta adaptació commemorativa que el públic va rebre amb entusiasme. Antics actors d’(H)istrionis Teatre, com Bet Font o Èric Pujol, hi feien acte de presència des de la platea, amb algun tipus d’intervenció o altre, mentre que entre l’elenc actual, un cop més, es palesava que (H)istrionis Teatre es manté amb la il·lusió i les energies intactes, com van demostrar les actuacions dels ja esmentats Pérez de la Torre i Fà, però també de Vanesa Ureta, Marta Echevarría, Óscar Balanyà, Sergi Fernández, Laia Font i, en particular, Evan Dedes, la darrera incorporació del grup, que va assumir diferents papers i es va reivindicar en un monòleg sobre els joves.
passat i present de la companyia conflueixen en el nou muntatge
Menció a part mereix la música de l’espectacle, composada per Magí Capdevila, un tarragoní talentós de qui, malgrat la timidesa visible, els integrants d’(H)istrionis Teatre estan convençuts que tornarem a sentir a parlar més aviat que tard, així com també el treball d’escenografia, amb uns retrats emmarcats que homenatjaven la trajectòria del grup, i el bon aprofitament dels recursos lumínics. Una execució rodona que es mereixia, com a colofó, la salutació característica de la companyia, picant tres cops a terra amb el peu.
Després de dues hores de funció, els concurrents, alçats de les butaques, van voler agrair els esforços de l’equip d’El sofà dels mentiders amb un llarg i fort aplaudiment. Agradin més o menys aquest tipus d’obres —en el terreny dels gustos hi ha tantes possibilitats com persones—, es fa difícil pensar que algú pugui refutar-nos si ens aventurem a dir que es tracta de l’obra més ben travada i més ben equilibrada que hagi portat a escena (H)istrionis Teatre a la Mostra. La demostració que aquests deu anys d’estima pel teatre i d’implicació voluntariosa han donat els seus fruits.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Vera Navarro Rodríguez, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí iFranquès.
Joves de Sant Salvador practiquen a fer fotografia gràcies a l’associació Ariadna. Foto: David Oliete.
A Sant Salvador neix, ara fa cinc anys, una proposta que porta a una incipient vida laboral. L’Associació Juvenil Ariadna treballa des del 2010 amb diversos projectes amb la voluntat d’obrir oportunitats i creativitat, i entre aquests n’hi ha un de fotografia per a joves de Sant Salvador. Diversos cops a la setmana, un grup de noies i nois d’entre dotze i vint anys surt als carrers, càmera en mà, i omplen els esdeveniments on se’ls contracta per realitzar la seva feina: fer fotos. Per això cobren.
L’associació ariadna impulsa un projecte de fotografia entre infants i joves
Parlem amb el Clinton Uwumarogie, de divuit anys i un dels millors exemples d’èxit del projecte, el qual coneix bé des del principi. Va començar a l’Associació Ariadna, on el Nani Blasco li va ensenyar, a ell i els seus companys, a fer anar la càmera. Ara, uns quants anys més tard, les tornes han canviat; empreses i entitats es posen en contacte amb el Nani perquè saben d’uns joves que fan bones fotos als esdeveniments. Els encàrrecs arriben a mans del Clinton i els seus companys, els analitzen i es mobilitzen per cobrir-los fotogràficament. Igual que una empresa, perquè tenen material propi, uns terminis d’entrega i, és clar, una remuneració.
els joves reben encàrrecs professionals d’entitats i cooperatives
“Per a mi suposa un repte i una cosa molt bonica alhora, perquè cal posar de la nostra part creativa quan hem d’aconseguir una foto ben enquadrada o ben il·luminada”, fa el Clinton, animat, que segueix: “I el millor és treballar en equip, perquè els companys ens ajudem mútuament.” Mentalitat professional de totes totes, amb la supervisió del Nani Blasco, que fa d’intermediari en tot el procés.
Habitualment els encàrrecs els fan entitats de Tarragona i cooperatives amb persones que els coneixen de primera mà i que saben que tindran unes imatges de factura professionals. En més d’una roda de premsa se’ls ha vist amb les seves armilles taronges, sense molestar i captant cada detall del client.
El projecte funciona tan bé que li han posat un nom, com qualsevol associació que es valori. Un nom que recorda l’origen del barri de Sant Salvador, d’on són els vuit joves que en formen part: Bloc 23. Segons explica el Clinton, “fa referència als vint-i-dos blocs d’habitatges que tenim al barri”, i a l’espai que els queda per ocupar a aquesta generació de joves. El seu propi bloc.
“Això neix amb la intenció d’obrir les seves oportunitats professionals i fer un pas endavant amb aquesta manera de fer la fotografia”, afirma el Nani Blasco, al costat del Clinton. Hi ha molts graus d’aprenentatge i molts graus d’implicació, i ser a Bloc 23 és haver-los complert tots. “I així, al seu torn, ells també fan de professors de fotografia als infants del barri”, diu Blasco, una bona manera de reinvertir el coneixement adquirit.
Un dels infants que aprèn a fer anar la càmera és la Favors Uwumarogie, una nena de 10 anys de Sant Salvador, que protagonitza la portada del número 59 de la revista FET a TARRAGONA.
Portada del número 59 de la revista FET a TARRAGONA. Foto: David Oliete.
Estat actual de la seu del BBVA a la plaça Imperial Tarraco. Foto: Ricard Lahoz.
L’edifici que va aplegar el vell poder econòmic de Tarragona és avui un símbol de degradació i brutícia. Al centre neuràlgic de la ciutat, a la plaça Imperial Tarraco, l’antiga seu central de Caixa Tarragona espera un grup inversor que li retorni la vida.
el bbva vol desfer-se de l’edifici de la plaça imperial tarraco
El propietari de l’edifici, el BBVA, pitja l’accelerador per vendre aquest immoble tancat, de prop de 7.000 metres quadrats, amb tres soterranis, la planta baixa i set plantes més, entre les quals hi ha un àtic i un sobreàtic amb vistes espectaculars.
Vistes des del terrat de la seu del BBVA. Foto: David Oliete.
El banc ha engegat un nou procés de venda a través d’un broker, que “serà l’encarregat de gestionar les visites que es puguin sol.licitar i aclarir els dubtes que puguin tenir els potencials inversors“, segons es diu en un document de la propietat.
l’antiga seu de caixa tarragona viu un procés de degradació
L’edifici, diuen, pot tenir múltiples usos: oficines, hotel i habitatges. I la planta baixa es considera idònia per a un local comercial, tenint en compte la seva doble altura i la ubicació. En tots els casos se’n destaca la bona connexió amb les carreteres i amb la Rambla Nova, la proximitat amb centres comercials i serveis administratius, i la llum natural.
Així estava l’edifici el 2019, quan encara era oberta l’oficina bancària. Foto: David Oliete.
La planta baixa es va utilitzar com a oficina principal de Caixa Tarragona, Catalunya Caixa i BBVA, successivament, fins que va tancar portes el febrer de 2020. Abans, les plantes superiors de l’immoble ja s’havien deixat d’utilitzar. I l’edifici adjacent del carrer Pere Martell el va comprar el 2013 la Diputació de Tarragona per destinar-lo a l’Auditori i a les oficines de BASE.
l’immoble es pot destinar a hotel,oficines o habitatges
Aquest símbol del poder econòmic de Tarragona a la plaça Imperial es va inaugurar a finals de 1975 com a seu de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. Després, va ser la seu de Caixa Tarragona; des del 2010 de Catalunya Caixa, i des del 2015 del BBVA, seguint tot els procés de concentració bancària i desaparició de les caixes d’estalvi.
Mosaics a la façana principal. Foto: Ricard Lahoz.
Amb una façana que dona a tres carrers, la decoració exterior va anar a càrrec de dos artistes: el ceramista Julio Bono va elaborar els plafons ceràmics de les façanes dels carrers de Pere Martell i de Prat de la Riba, i l’escultor Joan Rebull es va encarregar dels relleus escultòrics de la façana principal amb al·legories del mar i la terra.
“la imatge és lamentable per a un banc que obté beneficis milionaris”
Ara, tots aquests mosaics decoratius sobreviuen enmig de la brutícia i els grafitis de les parets o el tancament amb fustes d’accessos com el de Prat de la Riba. La imatge és lamentable per a una institució financera que no para d’augmentar els seus beneficis i perjudica la imatge exterior de Tarragona perquè per davant de la seva façana cada dia hi passen centenars de turistes que arriben i marxen de la ciutat en autobús.
Aspecte de l’antic accés pel carrer Prat de la Riba. Foto: Ricard Lahoz
Tres anys després del tancament de l’oficina emblemàtica de la planta baixa, el BBVA rellança la seva voluntat de vendre l’edifici i es dona un termini fins al 10 de juliol de 2023 per rebre’n ofertes. Si troben inversor, s’acabarà amb el procés de decrepitud d’aquest símbol del vell poder econòmic de Tarragona.
‘La isla del aire’, amb Núria Espert i Vicky Peña. Foto: FOCUS
Cinc dones d’una mateixa família a Menorca. La matriarca n’és la vella Mencia (Núria Espert). La mort de l’Helena, la neta gran de la Mencia, és molt present en el pensament de la família i en el viatge en barca que emprenen totes cinc. Un viatge on les dones s’hauran d’enfrontar a la veritat i els secrets que oculten.
‘la isla del aire’ es representa a tarragona dissabte 3 de juny
Aquest és el fil argumental de ‘La isla del Aire’, una obra escrita per Alejandro Palomas que arriba al Teatre Tarragona aquest dissabte 3 de juny a les 20h. El muntatge el dirigeix Mario Gas i al capdavant del repartiment hi ha la mencionada Núria Espert i una altra gran actriu del país: Vicky Peña, en el paper de Lia.
Les altres protagonistes a l’escenari són Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat. Es tracta d’un espectacle produït pel Teatre Romea que s’ha representat a Barcelona fins el passat 14 de maig. Ara arriba a Tarragona amb entrades al preu de 20 euros.
Obsequi per als subscriptors
Gràcies a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, disposem d’una entrada doble per sortejar entre els subscriptors del FET. Les persones interessades han d’enviar un correu a l’adreça
subscripcions@fetatarragona.cat
abans de les 20 hores d’aquest dimecres 31 de maig. L’endemà farem públic el nom de la persona afortunada.
Rubén Viñuales, la nit electoral a la seu del PSC.
Tarragona obre una nova etapa política després de les eleccions municipals d’aquest diumenge. Aquests són 10 apunts breus sobre el panorama que deixa el veredicte de les urnes:
Rubén Viñuales retorna el PSC a l’alcaldia de Tarragona. Des del 1979, els socialistes han governat la ciutat durant 22 anys en dos períodes -Josep Maria Recasens i Josep Fèlix Ballesteros- i ara hi tornen després d’un sol mandat liderat per Esquerra Republicana. Viñuales assoleix l’objectiu a la tercera, després d’intentar-ho en dues ocasions al capdavant de Ciutadans.
El nou alcalde governarà en minoria amb 9 dels 27 consellers i conselleres del plenari municipal. Però aviat haurà de decidir cap on mira dins del Saló de Plens: per aprovar els pressupostos del 2024 o per dissenyar el futur de la ciutat a través del POUM. Prioritzarà la mirada progressista amb En Comú Podem i ERC o la mirada més conservadora amb el Partit Popular i Junts?
Pau Ricomà només ha pogut fer d’alcalde durant quatre anys. L’aliança pel canvi que va liderar el 2019 amb els vots d’ERC, Junts per Tarragona, els comuns i la CUP no ha rebut l’aval de l’electorat. Una part dels republicans i del sobiranisme s’ha quedat a casa. Caldrà analitzar si per desencant amb la gestió municipal o per l’evolució de la política nacional. Perd un regidor, i se’n queda amb 6. Ricomà liderarà l’oposició a Viñuales?
Entre els aliats de l’avui alcalde en funcions, destaca la desaparició de la CUP del consistori. Una de les sorpreses de la jornada electoral. Per unes escasses desenes de vots, les cupaires no obtenen l’aval per seguir al Saló de Plens. El seu pas pel govern de Ricomà queda en entredit. L’esquerra independentista torna al carrer davant d’un panorama que qualifiquen de “desolador”.
Junts per Catalunya, amb Jordi Sendra, salva els mobles amb els 3 regidors que ja va obtenir la marca Junts per Tarragona fa quatre anys, però no tindrà el paper clau que volia. La divisió del vot post convergent ha fet mal: l’aparició en escena de Sí Tarragona -que va rebre el suport de l’exalcalde Nadal- ha restat força a les aspiracions del partit de Puigdemont.
En Comú Podem també salva els mobles després d’un mandat molt convuls. Conserva un electorat sòlid que li permet mantenir dos escons al consistori. Jordi Collado aspira a influir en el govern liderat pel PSC, però Viñuales de moment governarà sol. Veurem al llarg del mandat si els socialistes miren a l’esquerra o a la dreta.
Maria Mercè Martorell obté un bon resultat pel Partit Popular, passant de 2 a 4 regidors. Sense el suport d’Alejandro Fernández i amb la postura en contra d’una part del partit a nivell local, l’efecte Martorell insufla optimisme als populars i s’aprofita en part de la desfeta de Ciutadans. Lorena de la Fuente, molt sola, ha obtingut menys vots que Valents.
L’entrada de l’extrema dreta amb força -tres escons- és la pitjor notícia de la jornada. Ha sorprès la resta de partits i el resultat demostra que Vox es mou al marge de la resta de formacions i dels mitjans de comunicació convencionals. El seu cap de llista vol que els periodistes parlem de partit d’“extrema necessitat” i no d’extrema dreta, però jo el seguiré tractant com el que són.
I dos apunts més generals: la victòria clara dels socialistes a Tarragona s’enmarca en una victòria del PSC a tot Catalunya. També guanyen a Reus, Lleida i Girona i s’imposen a la majoria de grans ciutats del país. Això, de retruc, suposa que podran liderar les quatre diputacions catalanes.
Per contra, Esquerra Republicana experimenta una reculada significativa: perd l’alcaldia de Tarragona, però també la de Lleida i es queda lluny a Barcelona. La llista de decepcions és llarga (Reus i altres) per un partit que governa la Generalitat i amb més poder institucional que mai.
Els subscriptors del FET arribant al teatre auditori del Camp de Mart. Foto: David Oliete.
Set-cents subscriptors i subscriptores. Set-cents amics i amigues. Al voltant d’aquesta comunitat es vertebra el FET a TARRAGONA, que aquest 2023 celebra el desè aniversari. I una bona representació de la comunitat, més d’un centenar de persones, han participat aquest dissabte en una convocatòria per “simplement” -en paraules del director del FET, Ricard Lahoz- fer una foto de grup.
un centenar de subscriptors celebren els 10 anys amb una sessió fotogràfica
La idea fotogràfica de David Oliete va néixer el passat mes de gener i el resultat es veurà a la revista 61, la que sortirà al carrer a inicis de setembre, la que celebrarà els 10 anys de trajectòria amb un número especial. Diu el David que aquesta “serà la foto amb més pressió”. La imatge captada al Teatre Auditori del Camp de Mart pretén reflectir la pluralitat i transversalitat de les persones que donen suport al FET, algunes des del principi i d’altres des de fa poc temps.
El punt de llibre commemoratiu del desè aniversari amb totes les portades de les revistes publicades. Foto: David Oliete.
Què un mitjà de comunicació hagi aplegat un centenar de subscriptors -d’un total de 700- en un acte sense cap altra pretensió que fer una breu sessió fotogràfica demostra el vincle emocional i la forta identificació dels lectors amb la marca i la comunitat. Són el pal de paller, el motor d’aquest projecte impulsat exclusivament per periodistes tarragonins.
L’Ajuntament de Tarragona ha obert l’espai durant una hora per a ús exclusiu del FET. Foto: cedida.
A la trobada també s’ha anunciat que la festa de celebració del desè aniversari tindrà lloc dimecres 13 de setembre de 2023 a les 19h al Tinglado 1 del Port. I, entre d’altres coses, servirà per recordar la festa de presentació inicial de la revista que es va celebrar el 9 de setembre de 2013 al jardí del Teatre Metropol.
David Oliete dirigint la sessió de fotos des de l’escenari en una imatge captada per un dels subscriptors, David Folch.
La trobada de subscriptors del Camp de Mart, que ha estat possible gràcies a la complicitat dels tècnics de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, també ha servit per regalar el punt de llibre commemoratiu del 10è aniversari del FET, dissenyat per Francesc Farré, el maquetador de la revista des del 2018.
Ricard Lahoz i Jan Magarolas han conduït l’acte abans de la sessió fotogràfica. Foto: David Oliete.
A l’acte s’han sortejat dos obsequis culturals per aquest estiu: una invitació doble per gaudir d’una de les actuacions del Concurs de Focs Artificials des d’un lloc amb vistes privilegiades; i una invitació doble per veure el concert de Mariona Escoda al mateix escenari del Camp de Mart el dissabte 15 de juliol.
la gran festa del 10è aniversati tindrà lloc el 13 de setembre
El reportatge amb tots els subscriptors protagonistes de la trobada el publicarem el proper mes de setembre, una revista que ja estem preparant amb moltes ganes i que estarà cuinada amb un foc encara més lent que les altres, que ja és dir. Gràcies a tots els participants!
La subscriptora Berta Ramos ha intervingut a la trobada per agrair la feina i l’esforç de tot l’equip del FET per oferir un producte de qualitat. Foto: David Oliete.
I AQUÍ EN TENIU MÉS FOTOS, D’AQUESTRA TROBADA FOTOGRÀFICA AL CAMP DE MART
El resultat final de la trobada fotogràfica amb els subscriptors del FET el veurem a la revista 61, el proper mes de setembre. Foto: David Oliete.
El riu Francolí al seu pas per Tarragona. Foto: David Oliete.
Molt probablement, la majoria dels lectors que encetin aquest article estaran convençuts que la Terra és una esfera sense necessitat d’haver-la vist amb els seus ulls (tret que algú sigui astronauta). És a dir, es tracta de persones plenament capacitades per considerar les evidències que presenta la ciència. Val a dir que la rodonesa del planeta on vivim era ben coneguda des de fa milers d’anys, entre altres, pels navegants. Allò que va aconseguir Eratòstenes cap a mitjan segle III aC, va ser calcular-ne el radi de Terra, “simplement” aplicant mètodes en què es basaria posteriorment la trigonometria. Sensacional.
“EL CREIXEMENT INFINIT NO ÉS POSSIBLE EN UN PLANETA FINIT”
El sapiens, però, no sempre fem honor al nom. El descobriment d’una energia abundant, fàcil de manipular i d’una enorme potència com és el petroli, ens ha jugat una mala passada. Explotada de manera massiva des de mitjans del passat segle XX sota la idea del creixement il·limitat, ens ha portat davant una situació nova i molt perillosa. Ens trobem davant una contradicció irresoluble: el creixement infinit no és possible en un planeta finit, però el sistema està dissenyat per créixer constantment, a qualsevol preu. Malgrat les nombroses crisis que l’espècie ha hagut de superar, per primera vegada hem arribat a gratar els límits biofísics del planeta. Com adolescents borratxos en una festa, juguem amb foc sense voler-nos a donar que les cortines han començat a cremar i nosaltres som dins.
Anella Verda de Tarragona. Foto: David Oliete.
Investigadors i científics fa més de mig segle que tracten d’advertir-nos com pot acabar la festa si no canviem el rumb. El 1971, el matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen va publicar The Entropy Law and the Economic Process, on criticava que l’economia clàssica no té en compte la degradació de la matèria i l’energia ni les lleis de la termodinàmica. Malauradament, aquella visió econòmica encara és incomprensiblement la predominant. L’any següent va arribar el famós informe Els límits del creixement, de Donella Meadows i del grup de dinàmica de sistemes del MIT, on s’advertia que si no es frenava el creixement exponencial de l’economia, es desestabilitzarien els delicats equilibris dels cicles naturals, s’arribaria a un declivi en l’extracció de minerals, es produiria una important pèrdua de biodiversitat i, finalment, un descens greu de la població humana. És a dir, alertaven d’un possible col·lapse en la primera meitat del segle XXI per un xoc amb els límits físics del planeta. El 1992, els mateixos investigadors van publicar Beyond the límits, on es revisava i es confirmaven els càlculs de l’informe inicial.
“fa 50 anys ja ens alertaven d’un possible col·lapse”
Més recentment, els advertiments emfàtics i directes —poc habituals entre els científics— han arribat per part de l’IPCC, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. Es tracta d’un organisme internacional que depèn de les Nacions Unides, amb seu a Suïssa. Va ser creat l’any 1988 per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i pel Programa Ambiental de les Nacions Unides per estudiar i recollir la recerca sobre l’evolució del canvi climàtic. El darrer informe, el de 2021, sembla que va ser filtrat a la premsa per tal d’evitar que pogués ser manipulat pels poderosos lobbies de l’energia. En el document es cridava a actuar de manera urgent per evitar els pitjors escenaris i es considerava que el decreixement material de l’economia constituïa quelcom necessari i inevitable. De veritat algú pot pensar que pràcticament el conjunt de la comunitat científica internacional està equivocada? Que l’ONU és una organització antisistema?
“el decreixement de l’economia és necessiari i inevitable”
En aquests moments, és aclaparador el nombre d’estudis que alerten de la gravetat de les conseqüències de continuar amb l’actual sistema de consum de recursos. Per exemple, busquin a YouTube alguna de les conferències de la professora d’enginyeria de la Universitat de Saragossa, Alicia Valero. Aquesta experta internacional en el càlcul de disponibilitat de matèries primeres adverteix, de manera absolutament pragmàtica, de la impossibilitat del reciclatge infinit i del límit en l’ús de minerals. Un exemple: les previsions d’electrificació que preveuen els més optimistes exigiria la descoberta, cada any, d’una mina de coure com les més grans que estan en actiu actualment. I això poden estar segur que no passarà. És a dir, ras i curt, qualsevol qui continuï prometent el creixement constant, mantingut i infinit de l’economia, conscientment o inconscientment, els està enganyant i posant-nos a tots més en perill.
“això té una importància cabdal en les pròximes eleccions municipals”
Aquest fet cobra una importància cabdal davant de les pròximes eleccions municipals. Per què? Hi ha un ampli consens en considerar que el paper de la gestió municipal, cada vegada serà més important en un món que inicia processos de desglobalització i de relocalització, en un context de creixent escassetat energètica. Els pobles i ciutats que millor es preparin i s’adaptin als canvis, aconseguiran que els seus habitants visquin millor. Així de senzill. I, encara que sembli una paradoxa, tenim molt a guanyar amb els canvis que cal fer. A partir de tenir les necessitats bàsiques i de seguretat cobertes —recordin la piràmide de Maslow— la resta de necessitats per a ser feliços no les cobreix el consum (amistat, afecte, autorealització, etc.), malgrat que el bombardeig constant de la publicitat suggereixi el contrari. Intentin recordar els moments més feliços de la seva vida i comprovin a què estan vinculats.
“cal transformar les ciutats en espais més saludables i acollidors”
En aquest sentit, la transformació de les ciutats en espais més verds, menys contaminats, més saludables, més acollidors, més humans, és un dels casos més evidents dels beneficis dels canvis. Tal com defensa l’investigador i divulgador Antonio Turiel, lluny del catastrofisme dels qui s’entesten a seguir un camí que ja sabem on ens porta, tenim la possibilitat d’assentar les bases d’un futur per ser viscut amb dignitat i felicitat. Un futur per a nosaltres i els nostres fills on es podria continuar gaudint d’un bon nivell de vida, però no continuar amb el mateix estil de vida, de consum i de malbaratament desenfrenat actual.
“l’orientació del nou poum és la més sensata que ha tingut mai tarragona”
Concretem una mica més. En el cas de Tarragona, per exemple, en aquest moment s’està en procés de redacció del nou POUM. Es pot discrepar en aspectes concrets que assenyala, es pot considerar que cal més o menys radicalitat, però l’orientació general dels plantejaments de l’ordenació urbana és la més sensata que mai ha tingut aquesta ciutat. Intentar corregir els errors del passat —que tant afecten les arques municipals— i procurar que no siguin els interessos immobiliaris privats els que dissenyin la ciutat, és prudent i encertat.
“és bo procurar que els interessos privats no dissenyin la ciutat”
Res que no tingui en compte la crisi climàtica serà prudent, encertat ni bo per al bé comú. És per això que és aconsellable analitzar detingudament algunes de les actituds i propostes que estem veient en aquesta campanya electoral; una campanya, per cert, amb mostres d’agressivitat i mesquinesa com no s’havia vist mai. Potser el rumb urbanístic actual no acaba de respondre a determinats interessos particulars. En aquest sentit, torna a aparèixer un lema tan gastat com “cal créixer per garantir un preu baix de l’habitatge”. L’argument cau pel seu propi pes si es té una mica, només una mica, de memòria col·lectiva. La crisi de les hipoteques —que encara no l’han superat moltes famílies—, és un exemple ben recent. Tothom recorda com a Llei de liberalització del sòl d’Aznar (1998) s’hi va sumar a la barra lliure pel crèdit que oferien les entitats financeres, mentre els ajuntaments aprovaven nous plans urbanístics de grans creixements. El resultat va ser una enorme bombolla immobiliària que hem acabat pagant tots. El cas és que, malgrat haver-hi totes les facilitats possibles des d’una perspectiva liberal (accés al sòl i accés al finançament), els preus van arribar a nivells mai vistos.
“en aquesta campanya electoral veiem molta agressivitat i mesquinesa”
Aquesta mena de frases i lemes no estan lliures de dosis de condescendència i de cinisme. Curiosament, però, no es parla mai de possibles alternatives, com per exemple, la política d’habitatge d’Euskadi, on fa dècades que plantegen les coses de manera molt diferent. La llei de 1994 ja determinava que el 65% del sòl residencial urbanitzable s’havia de dedicar a habitatge de protecció pública, el 20% en cas de reforma interior. El 2015 es va aprovar incrementar al 75% la primera xifra! Amb polítiques així, els bascos disposen del 29% de l’habitatge protegit de tot Espanya destinat a lloguer tot i ser només un 5% de la població. Evidentment, els resultats de les dues opcions (neoliberalisme o polítiques valentes amb consciència social) són prou diferents, i els beneficiats també.
“l’urbanisme té un paper clau en mitigar els efectes de l’emergència climàtica”
Posats a reflexionar, caldria preguntar-se a què responen expressions com el “creixement natural” de la ciutat, quan tothom sap que el creixement urbanístic ve dictat pel planejament i, per tant, de “natural” no en té res. Tot és resultat d’opcions, ideologies i interessos, i, a hores d’ara, el principal interès col·lectiu demana afrontar els reptes que ens planteja l’emergència climàtica. L’urbanisme pot tenir (o no) un paper clau en mitigar les conseqüències i adaptar-se a la nova realitat. L’urbanisme té molt a dir en relació amb aspectes com la mobilitat, els refugis climàtics, la producció d’aliments de proximitat, la biodiversitat, etc. Ens calen ciutats que liderin els canvis, no que hi arribin tard, que cuidin i protegeixin als seus habitants, a tots els seus habitants.
“el primer pas per afrontar un repte és no negar-lo”
Les crisis sistèmiques a què estem abocats, no són un aspecte més de la realitat. Som davant el repte més gran al qual s’ha enfrontat probablement la Humanitat. Ens agradi o no, tot té a veure amb la crisi climàtica, l’energètica i la de biodiversitat. Les polítiques migratòries seran climàtiques, les internacionals, les d’habitatge, educatives, sanitàries, de gènere, etc., totes.
Prop del Mèdol. Foto: David Oliete.
El primer pas per afrontar un repte és no negar-lo; el segon, procurar aprofitar de manera intel·ligent tot allò de positiu que comporti. Davant d’unes eleccions, hauríem d’estar discutint sobre les millors maneres per adaptar-se als nous temps. En canvi, hi ha qui continua defensant que la Terra és plana; veritables negacionistes que prometen més cava i més festa, que aquesta no s’acabarà mai i que tot pot continuar igual. Una mirada atenta permet descobrir que, la majoria no estem convidats a la seva festa, però que, en canvi, ens tocarà pagar-la, inclosos els qui encara estan per néixer.
“alguns candidats neguen les evidències per ignorància o per interessos privats”
La negació de les evidències per part d’alguns candidats i partits sembla que només pot respondre a dues raons: o bé a una ignorància supina sobre el moment que ens toca viure, o bé a interessos privats —més o menys amagats—, que passen per davant de les necessitats del bé comú. El filòsof francès Bruno Latour ho va explicitar clarament: les elits són plenament conscients del futur i estan disposades a sacrificar el que calgui per acaparar la quantitat més gran de riquesa possible, mentre això sigui possible. El seu és un futur de búnquers. Com diu l’antropòloga i activista Yayo Herrero, el propòsit que ha de guiar la política en aquest context de crisi ecosocial, és el de sostenir vides dignes ara i en el futur.
Tots els que exercim de pares somiem que els nostres fills prenguin decisions amb responsabilitat i no impulsivament. Les que prenguem nosaltres aquests anys que venen determinaran el futur. Les societats van desaparèixer al llarg de la història, no ho van fer per cap maledicció divina, sinó per insistir en decisions equivocades. Es tracta de tocar de peus a terra, d’analitzar fredament que hi ha darrere les diferents propostes, i deixar el pensament màgic pels bons escriptors i el cava per Nadal.
Pere de Alejandro, quan es van inaugurar les fonts que va dissenyar a inicis dels anys setanta. Foto: Chinchilla.
El passat 20 de maig ens colpia la notícia de la seva mort. Ben sovint, quan descobrim que d’alguna persona o d’algun fet proper a nosaltres, sols en coneixíem una petita part, i ignoràvem la resta, emprem aquella frase tant comuna que ve a dir que sols n’havíem vist “la punta de l’iceberg”. Doncs això ho podem aplicar a Pere de Alejandro.
L’any passat vam poder coincidir amb ell, l’artífex de la font dedicada a la Tarragona Turística, que va restaurar EMATSA. La singular obra havia estat a la Rambla Nova, i actualment es troba a l’entrada de les instal·lacions de l’empresa, a la Muntanyeta de Sant Pere.
VA DISSENYAR DIVERSES FONTS ARTÍSTIQUES A INICIS DELS SETANTA
Aquesta font, i tres més amb el mateix disseny, i dedicades a la Indústria, la Pesca i l’Agricultura es van instal·lar el 1970 i el 1971 entre l’actual Rambla de Lluís Companys i el tram final de la Rambla Nova. Foren dissenyades les quatre per Pere de Alejandro, que aleshores era delineant municipal, i pretenien ser un símbol de l’expansió de la ciutat.
Ell mateix va dissenyar també la font que es va inaugurar a Bonavista el 15 d’agost del 1971, juntament amb el dipòsit regulador d’aigua, la xarxa elèctrica i la de clavegueram, i que comportaven la normalització d’uns serveis molt necessaris pel barri. De Alejandro fou autor també, l’any següent, d’una font al carrer Trafalgar, del Serrallo, que encara avui podem veure, tot i que el seu entorn ha variat molt, i d’un grup de tres fonts amb un petit brollador a la part superior, col·locades al passeig de les Palmeres, i desmuntades el 1994 en remodelar-se el passeig.
les fonts ES VAN INSTAL·LAR A LA RAMBLA, BONaVISTA I EL SERRALLO
A més d’aquestes set realitzacions, va fer un impressionant mural de quinze metres d’amplària, a l’estació de bombeig número 10 de l’abastiment d’aigua potable. Aquest mural, desconegut per la majoria de la població, per estar dins d’aquesta instal·lació d’EMATSA, integra formes inspirades en talls geològics, i en la seva elaboració va emprar elements, i fins i tot material de rebuig, de la mateixa obra.
Pere de Alejandro havia treballat a l’Ajuntament de Tarragona des del 1961 fins als primers anys de la dècada següent en que es traslladà a viure a Sitges, on a partir d’aleshores va anar desenvolupant la seva veritable vocació artística.
Pere de Alejandro, l’any 2022 el dia de la restauració de la font. Foto: EMATSA.
L’any 2004 GAL ART de Barcelona va editar un llibre amb textos de J. Llop, que porta com a títol el nom de l’artista: Pere de Alejandro. A través de les seves pàgines podem resseguir-ne la vida i, sobretot la seva obra, des de que es va instal·lar a Sitges, on hi trobà “un ambient artístic privilegiat, una llum especial, i uns colors i unes transparències úniques”.
A Sitges treballà sobretot el tapís, i allí mateix, el 1975 va participar en una exposició col·lectiva primer, i en una individual, poc després. Als anys següents exposà arreu de Catalunya i participà, ocasionalment, en diversos certàmens i mostres col·lectives. Després, treballà també la pintura, i en algunes ocasions, aplicà matèria pictòrica sobre un tapís, o incorporà elements propis d’aquest sobre una pintura, perquè creia que tots aquests elements eren en el fons complementaris.
L’ANY 2022 EMATSA VA RESTAURAR LA FONT DE LA TARRAGONA TURÍSTICA
El 23 de març de 2022 vam poder conèixer Pere de Alejandro en la presentació de la restauració de la font dedicada a la Tarragona Turística. En sentir-lo parlar, no solament ens situàvem en aquella Tarragona pretèrita, sinó que escoltàvem a l’artífex que va concebre aquelles obres i, el més important de tot: descobríem la seva experiència vital, descobríem a la persona.
Molts tarragonins sols teníem coneixement d’una petita part de les seves realitzacions i va ser gràcies a aquella experiència, als comentaris enriquidors de gent propera, i a l’esmentat llibre, que ens poguérem apropar més a l’obra d’aquest artista, insuficientment coneguda a la ciutat que el va veure néixer, i on va viure gairebé trenta anys.
I ara, en assabentar-nos de la seva mort, lamentem profundament aquesta pèrdua, mentre reconeixem i agraïm la seva aportació al món de l’art en general, i a una part de la història urbanística de Tarragona.
Les coreografies van ser un dels grans atractius de la representació.
Els humans hem sentit, des de fa milers d’anys, la necessitat d’expressar-nos per vies artístiques. En tenim mostres a les coves prehistòriques i als museus d’art contemporani, en tauletes i pergamins antics i en llibres actuals, ja siguin en paper o digitals, en gravacions musicals de tot tipus i en pel·lícules. Les arts escèniques, vistes en directe, són la demostració vivificada d’aquest llegat cultural que ens acompanya i ens defineix. Som «éssers expressius», en definitiva, i ho podem ser de moltes maneres i per moltes raons, tal com apuntava la companyia SNOP, conformada per alumnes de la modalitat artística de batxillerat de l’Institut Pons d’Icart, a L’ésser expressiu sense la soga al coll, l’obra que va portar a escena el passat dimecres 24 de maig al vespre a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona.
En aquesta representació teatral els joves no només exploraven els fonaments de l’art, sinó que entomaven el repte d’una manera artística, oferint una classe de sensibilitat. L’ésser expressiu sense la soga al colls’inspira en un poemari de Gonzalo Cunill i està confegida a base de fragments discontinus que aiguabarregen teatre de text, dansa i actuacions musicals. Per mitjà d’aquesta combinació, els actors transportaven l’espectador per situacions i emocions que poden desvetllar el fet artístic, com la mort, l’amor, la melancolia, l’angoixa o l’alegria, convocades amb imatges poderoses com la d’una parella que la pèrdua separa per sempre més i que clou amb la morta alçada amb els braços en creu. També es reflectien, durant l’actuació, el vertigen de posar-se davant d’un públic i la ràbia i la impotència provocades per una crisi de creativitat, entre d’altres.
La companyia snop, conformada per alumnes de l’institut pons d’icart, s’ha estrenat enguany a la mostra
Detalls com la lluita dansada entre dos actors amb una coreografia precisa i emocionant, el xiscle d’un cotxe abans de l’impacte fatal o les imatges audiovisuals d’una carretera on es mostra el món rabent en què vivim, creaven un imaginari ric i divers en llenguatges i també en referències, que anaven des del cervell sec de tant llegir del Quixot i l’obertura de la cinquena simfonia de Beethoven, fins a una versió de «Perhaps, Perhaps», «I feel good» de James Brown o una rastellera de veus de «reality» que reconeixien que anaven molt drogades. Tot hi tenia cabuda sense desentonar, en un collage dramàtic molt ben travat.
L’espectacle aconseguia provocar reaccions en el públic tant en els moments més humorístics com en els d’una major càrrega lírica.
Durant els tres quarts d’hora d’actuació, el públic no es va contenir en els aplaudiments, que van emergir en diversos canvis d’escena, i tampoc no va dissimular l’entusiasme en el col·loqui posterior, celebrat, com és habitual, en el vestíbul del Teatre Tarragona. Aquesta estona final va servir perquè el director, el professor Juan Carlos Elijas, reconegués com d’influents poden arribar a ser les connexions establertes per l’atzar i expliqués com va descobrir que l’argentí Gonzalo Cunill és net d’Antoni Cunill Cabanelles, actor del Teatre Íntim d’Adrià Gual, renovador de l’escena teatral catalana de començaments del segle XX, i que els va servir com un punt de referència.
Convé recordar que del pas per l’Institut Pons d’Icart ja n’havia sortit, el 2008, el grup Seven 6, que va participar a la Mostra una pila d’anys amb propostes, en algunes ocasions, d’allò més suggestives. Encara que alguns dels actors d’Snop ja parlessin de l’experiència viscuda tan sols uns minuts abans en passat, des del públic, i, en concret, des d’altres companyies de la Mostra, se’ls van animar a continuar fent teatre. A la representació, en tant que finita i efímera, els joves d’aquest grup de Pons d’Icart es referien a «la paraula, la dansa i el cos que no haurà de tornar». Nosaltres, però, esperem que tornin. «Sortiu, éssers expressius, i mostreu-vos tal com us hem conegut». Si pot ser, unes quantes vegades més.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Ainoa Castañón Martínez, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
D’esquerra a dreta: Cinta S. Bellmunt (moderadora), Vicent Collado (CUP), Jordi Collado (ECP), Xavi Puig (ERC), Elvira Vidal (Junts) i Mario Soler (PSC). Foto: Gio Gonzales.
Actuar per frenar la crisi climàtica és necessari i urgent. La implicació de totes les administracions públiques davant d’aquest repte global és essencial per evitar que el planeta arribi a un escenari pitjor. Amb les eleccions municipals a tocar, Greenpeace i la plataforma SOS Costa i Camp de Tarragona, amb el suport de l’Oficina de Compromís Social de la URV, han organitzat un debat a Tarragona perquè les candidatures donessin a conèixer les seves propostes en aquesta matèria abordant temes diversos com energia, mobilitat, turisme, aigua, verd urbà i residus. Hi han participat Xavier Puig (ERC), Mario Soler (PSC), Elvira Vidal (Junts), Jordi Collado (ECP) i Vicent Collado (CUP) amb la periodista Cinta S. Bellmunt com a moderadora.
CINC FORMACIONS POLÍTIQUES FAN PROPOSTES PER FER FRONT A LA CRISI CLIMÀTICA
La transició energètica és un dels temes en què hi ha coincidències entre els candidats. Coincideixen amb instal·lar plaques fotovoltaiques en els edificis municipals i que aquestes abasteixin energia a les comunitats veïnals properes, de manera que el subministrament no només sigui a xalets. També demanen una auditoria per fer seguiment del consum.
On també sembla que coincideixin és en mobilitat. Posen damunt la taula una millora de la xarxa d’autobusos i una ampliació dels actuals carrils bici, sense oblidar la mobilitat a peu i el futur tramvia per damunt de l’ús del vehicle privat. Altres propostes que s’han parlat són la pacificació de carrers, l’ampliació d’illes de vianants i d’entorns escolars segurs destacant una menció repetida de Barcelona com a ciutat referent des de diferents candidatures.
COINCIDÈNCIES EN MOBILITAT I DISCREPÀNCIES PEL QUE FA ALS CREUERS
Un tema candent que s’ha tractat són els creuers en relació amb el turisme. En aquest cas, hi ha dues posicions clares: uns aposten per regular l’arribada de creuers i altres són més permissius. Establir una taxa turística és la mesura que més s’ha fet esment.
Les candidatures consideren que el reciclatge és una de les prioritats en matèria de residus i una de les línies vermelles del nou contracte de la brossa. De fet, fa uns dies l’Ajuntament va sancionar l’empresa FCC per barrejar envasos amb rebuig, una decisió aprovada per unanimitat.
El debat ha tingut lloc aquest dimarts a la sala de Graus del campus Catalunya de la URV. Foto: Gio Gonzales.
Tot plegat, un debat de temàtica específica en un context de campanya electoral amb nombrosos debats generalistes amb la participació dels caps de llista. Aquí hi han intervingut altres membres en representació de les respectives candidatures que avui tenen escons municipals. No hi han assistit, però, membres del PP i Ciutadans.
ENTITATS ECOLOGIsteS CLAMEN PER PRESERVAR L’ANELLA VERDA I BLAVA
L’acte ha comptat amb la presència de diferents entitats i organitzacions ecologistes del territori que han plantejat preguntes i reflexions als candidats. Entre elles, Ecologistes en Acció ha denunciat “la situació d’espoli” que pateix el riu Francolí en el tram urbà per part de la indústria petroquímica. “És un delicte ambiental. Cal tornar aquesta aigua als dos últims quilòmetres del riu”, remarquen des de l’organització.
Protegir l’Anella Verda i Blava és un altre dels compromisos demanats. Les entitats apel·len a que no hi hagi cap temptació de desprotegir i urbanitzar zones com Terres Cavades, la Budellera o Mas d’en Sorder. Altres temes qüestionats són la presència dels microplàstics, la preservació natural de les platges o el treball agrari en entorns com l’Horta Gran.
preocupa la situació del francolí i el futur de l’horta gran
Tarragona està declarada en emergència climàtica des del 2019. La crisi és innegable, forma part de la realitat actual i repercuteix en àmbits com l’urbanisme, el turisme i fins i tot el nostre consum. Aquest debat ha servit per posar al centre els diferents aspectes d’aquesta emergència. És bon senyal que hi hagi coincidència entre els candidats amb certs temes i això dona peu a futurs consensos. Ara bé, això només són paraules i caldrà veure fets en aquest nou mandat.
L’equip titular de l’Aula de Teatre de la Cooperativa Obrera de Tarragona.
El futbol tot ho colonitza, i el passat dilluns 22 de maig al vespre també va pujar a escena amb l’Aula de Teatre de la Cooperativa Obrera, que va estrenar, a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, l’obra Fora de joc, de creació pròpia, sobre un equip de noies futbolistes. En la primera escena, que imitava el format d’entrevista de carrer, les actrius —totes dones—, ja fos en qualitat d’entrevistadores o d’entrevistades, ja evidenciaven que una de les intencions del text era posar en evidència i desmentir un reguitzell de tòpics masclistes que encara circulen al voltant del futbol i de la pràctica esportiva protagonitzada per dones. Tòpics sobre la tendència sexual de les futbolistes, sobre les seves capacitats físiques, sobre els seus cossos, sobre una suposada manca d’expertesa i de genialitat, etc.
El futbol s’apodera del teatre tarragona a l’obra «fora de joc»
La representació, que sovint es confonia amb un entrenament de veritat o amb una sessió de preparació física («jo m’he apuntat a teatre, no a futbol», hi confessava una de les actrius, en una reflexió extrapolable a part del públic), també volia reflectir, entre exercicis, xiuletades, passades de pilota i corredisses, els efectes de la pressió social i els nervis previs a la celebració d’un partit important. Tot plegat, combinat amb moments de sàtira, com a l’hora de referir-se a les corrupteles de la FIFA o a les actituds testosteròniques tan presents encara, per desgràcia, en el futbol masculí. «Som homes o què?», es preguntava una d’elles, en forma de retret, quan la cosa es desmarxava i la conflictivitat entre companyes d’equip es disparava. Les targetes que mostraven en diversos moments de l’obra eren de color groc, però el contingut de les seves crítiques palesava un rerefons de lila feminista.
es tracta d’una producció pròpia amb un equip de noies futbolistes
Les actrius, que anaven vestides amb la samarreta del Futbol Club Tàrraco, interactuaven amb el públic amb una certa desimboltura. Els animaven a aplaudir, a fer l’onada amb els braços i les mans, a corejar càntics i a cantar l’himne del Barça. Fins i tot convidaven tres nois de platea a competir amb elles en el llançament de penals. Aquest treball —inspirat en l’obra Playoff, de Marta Buchaca, però també en indagacions pròpies—, que es va poder veure al Teatre Tarragona i que ben aviat també es representarà al Teatre Magatzem (juny), és el resultat del contacte inicial d’aquest grup de joves amb les arts escèniques.
Primera escena de l’obra, en què a base d’entrevistes les actrius anaven mostrant tòpics relacionats amb el futbol i l’esport portats a càrrec per dones.
A banda de l’escenografia funcional, amb un parell de bancs i una porteria petita, i de la il·luminació, resolutiva quan simulava els focus d’un camp, convé destacar-ne la feina de direcció, per part de Nadine Boos, que va permetre que les actrius, en edat adolescent, sortissin amb unes quantes idees clares i es moguessin a consciència —amb algunes escenes corals dotades de força—, més enllà dels detalls que es puguin polir, tècnicament, en matèries com la interpretativa. Això ja arribarà. Partit a partit, com se sol dir entre futbolistes quan els posen un micròfon al davant, que aquest n’era el primer. De moment la companyia, constituïda al setembre de 2022 sota la coordinació d’Eva Vives, ha aconseguit saltar, amb aquesta incursió teatral, al terreny de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, que és també un terreny de joc.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumna Andrea Bautista Gómez, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
Anna Aibar en un entrenament amb pilota al Palau d’esports Catalunya. Foto: Alejandro Navarro.
La jove tarragonina Anna Aibar s’ha proclamat campiona de Catalunya de gimnàstica rítmica en la categoria sènior absoluta. Aquesta fita li permet ara competir al Campionat d’Espanya, en el qual ja hi ha participat en repetides ocasions en totes les categories inferiors. L’Anna va aconseguir una puntuació de 78,150. Amb només setze anys, la gimnasta del Club Esportiu Kalos de Tarragona, obtenia la primera posició en un campionat on regnava la qualitat de les esportistes.
la tarragonina guanya el campionat de catalunya de gimnàstica rítmica
Una fita “impensable”. Així ho resumeix la seva entrenadora i directora tècnica del club, Patrícia Bello, que admet: “Tot i que havia treballat molt, no ens ho esperàvem. Vam dedicar molts esforços per classificar-nos pel Campionat d’Espanya, però el que l’Anna va assolir no ho teníem al cap”. Per a l’Anna, el triomf “és una recompensa al treball, no només del curs actual, sinó el de totes les temporades que porto al club”. El primer lloc del campionat l’ajuda a continuar endavant i a tenir encara millors perspectives per als anys vinents.
pertany al club esportiu kalos i entrena al palau d’esports
La jove gimnasta ja havia destacat en categories inferiors, però la Patrícia detalla que en el màxim nivell s’introdueixen altres termes més enllà de l’esportiu. És el cas de la psicologia, el fet de saber estar. Per exemple, el campionat de Catalunya va durar quatre hores i calia mantenir la constància en cada exercici. “T’ho jugues tot amb un minut i mig, la possibilitat de fallar existeix i cal controlar els nervis i que no et guanyi el cap”, relata Bello. Amb tot, però, explica que l’Anna va demostrar una maduresa envejable.
L’Anna, durant l’entrenament
En el programa de la gimnasta tarragonina estaven inclosos els exercicis de cèrcol, masses i pilota. Aquest darrer va ser, per la seva entrenadora, “espectacular”. Gràcies a aquest va aconseguir la primera posició.
aibar practica exercicis de cèrcol, masses i pilota
Aibar fa deu anys que mostra el nom de Tarragona per tot el país, un fet que defineix “com orgull perquè sempre ha estat la meva ciutat”. Tot plegat, després d’un grapat d’hores d’entrenament a la setmana al Palau d’Esports Catalunya. Són un total de catorze que l’Anna no veu pas com una “obligació”. “Vinc i m’ho passo d’allò més bé, no em suposa cap esforç”, comenta. Exercitar-se durant la setmana l’ajuda a desconnectar, a deixar de banda el dia a dia. A més, el fet d’entrenar l’ajuda a l’hora d’organitzar-se en els estudis i la resta d’activitats. “I treu molt bones notes”, diu la Patrícia entre rialles.
l’entrenadora patrícia bello en destaca el control dels nervis
Junt amb l’Anna, formen part del grup de competició al voltant de 25 gimnastes més. Així mateix, en total al club hi ha 85 esportistes. La seva entrenadora detalla que “és un exemple increïble per a les més petites, sempre mostrant el seu incansable treball i la responsabilitat com a valors”. “Les més petites volen ser com ella”, diu Bello.
L’Anna interactua amb la Patrícia durant l’entrenament
La Patrícia fa valdre el perfil de l’Anna: “És una noia humil que sempre té cura del seu treball. Intenta ser responsable en tot el que fa, i sobretot, vol fer-ho bé”. Són les paraules d’una persona que ha entrenat la jove tarragonina des dels cinc anys i que, per tant, l’ha vist créixer com a persona i esportista. En aquest sentit, detalla que “és increïble veure-la treballar”.
prepara el campionat d’espanya: “Vull fer-ho bé, sense pressió”
Ara, toca pensar en el Campionat d’Espanya. El seu objectiu és “fer-ho bé, sortir contenta de la pista i el que hagi de venir, ja arribarà”. L’Anna vol tornar a viure una experiència única, aquest cop en la modalitat sénior absoluta. Només el fet d’anar-hi ja és un premi per a ella. “Vull fer els meus exercicis sense cap pressió”, conclou la gimnasta.
En el marc dels 10 anys del FET a TARRAGONA i en la prèvia d’unes jornades de portes obertes del Port de Tarragona, us anunciem una nova activitat cultural i lúdica per als subscriptors de la revista: us convidem a un passeig en golondrina per conèixer les instal·lacions del Port amb el seu president Saül Garreta.
