21.6 C
Província de Tarragona
Dissabte, juny 15, 2024
Inici Blog Page 2

Vols completar la col·lecció del FET?

Portades dels números 31-60 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

Un cop publicada la revista 62, l’última d’aquesta etapa de 10 anys, oferim als subscriptors i subscriptores del FET la possibilitat d’aconseguir de franc algun número anterior dels publicats. En alguns casos, els exemplars s’han exhaurit, però en d’altres encara en tenim a disposició dels nostres amics lectors.

Si hi estàs interessat, envia un correu electrònic a l’adreça

subscripcions@fetatarragona.cat

indicant la revista o revistes que vols recuperar. I si en tenim disponibilitat, les regalem com un últim gest d’agraïment als subscriptors pel suport rebut durant aquests anys. El lliurament tindrà lloc a finals de novembre.

Portades dels números 1-30 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

El FET i el premi de periodisme Mañé i Flaquer

0
El terrat de la subscriptora Asela Fort, un dels escenaris del reportatge Premi Mañé i Flaquer 2021. Totes les fotos són de David Oliete Casanova. 

Els periodistes del FET a TARRAGONA han presentat diversos continguts a alguna de les quatre categories del Premi Mañé i Flaquer que es lliurarà el proper divendres 24 de novembre. El jurat haurà de decidir entre els 130 treballs que concorren a aquesta edició número 36 del prestigiós guardó organitzat per l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el patrocini de Repsol i la col·laboració del Port de Tarragona.

la revista va guanyar el premi el 2021

Els darrers anys, el FET ha tingut un protagonisme rellevant en aquesta convocatòria. Ara fa dos anys, el novembre de 2021, la revista guanyava el premi Mañé i Flaquer amb el reportatge ‘Redescobrir els terrats’. Una idea de Ricard Lahoz i David Oliete que el jurat va premiar per la seva originalitat i per la implicació dels subscriptors de la revista.

A la mateixa edició, va quedar finalista del premi el documental ‘Mediterranis’, de Rut Queralt, Jan Magarolas i Marc Colilla, publicat al FET l’agost de 2021.

ha estat finalista en altres dues edicions

El 2020, dos treballs de la revista també van ser finalistes: el monogràfic sobre l’impacte de la pandèmia a Tarragona amb diversos autors, i un reportatge sobre el Mercat Central signat per Sara Sans.

En la categoria de fotoperiodisme, David Oliete va ser finalista amb la imatge ‘Explosió’ (accident IQOXE) publicada el 15 de gener de 2020 a diversos diaris internacionals, via Associated Press.

I l’any passat, Jesús Jordi Pinatella també va arribar a la final dels guardons amb el reportatge ‘El poble resistent’, vinculat al nucli de Ferran.

el jurat ha reconegut la qualitat periodística del ‘fet’

Ara que es tanca una etapa de 10 anys, el FET valora molt satisfactòriament aquests reconeixements reiterats del jurat del premi de periodisme de més prestigi de la Catalunya sud.

I ho celebrem amb un agraïment especial a les subscriptores i subscriptors que ens van ajudar a elaborar el reportatge dels terrats, premiat el 2021: Asela Fort, Carme Casanova, Jordi Anglès, Laia Díaz, Anna Adserà, Claustre Magarolas, Berta Ramos i Daria Valiente.

Aquests són alguns dels terrats fotografiats per David Oliete el febrer-març de 2021, just un any després de l’arribada de la pandèmia de la Covid.

El terrat d’Anna Adserà.
El terrat de Laia Díaz.
El terrat de Berta Ramos.
El terrat de Claustre Magarolas.
El terrat de Jordi Anglès.
El terrat de Daria Valiente.
El terrat de Carme Casanova.

Les fotos ‘centrals’ del FET

Autor: David Oliete Casanova.

Zora, originari de Montenegro, dorm en un banc a plena llum del dia en un racó de la Part Alta de Tarragona. Es calcula que unes 78 persones es troben en situació de sensellarisme a la ciutat actualment, la majoria homes. Cada 24 de novembre es commemora el Dia Mundial de les persones sense llar.

Aquesta imatge tanca el cicle de la secció ‘Fet de Foto’ que des del primer dia ha ocupat  les pàgines centrals de la revista. Al llarg de 62 números, hem volgut recollir aspectes molt diversos de Tarragona més enllà de l’actualitat. I aquí recordem cinc de les imatges publicades en 10 anys que plasmen moments i escenaris de la ciutat.

Vista de Tarragona des del campanar de la Catedral la vigília de Nadal de l’any 2013.
El passeig de l’escullera del Port ha viscut una transformació radical l’última dècada i ara és un espai per a l’activitat esportiva, sense cotxes.
Les obres del Mercat Central van comportar la instal·lació d’una gran carpa a la plaça Corsini com ens recorda aquesta foto de desembre de 2016.
La pandèmia va impactar d’una manera contundent a les nostres vides. Curs 2020-2021 a les aules del col·legi Sant Pau.
La font buida d’aigua a la plaça dels Infants és un dels símbols del moment crític de sequera que patim. Imatge captada el juny d’aquest 2023.

Cooperació internacional des de Tarragona

0
D’esquerra a dreta, els i les activistes Kiko Marsal, Inés Solé, Gonçal Barrios, Laura Roman, Carla Brota i Francesc Xavier Rius. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Projectes de cooperació internacional a favor de l’educació, la sanitat, la memòria històrica, els drets humans i la igualtat de gènere. Són algunes de les lluites impulsades des de Tarragona a les parts del món més empobrides. Actualment, i ja a principis dels anys vuitanta del segle XX, quan va començar tot.

A l’Àfrica, a l’Amèrica Central i a l’Àsia, amb desenes de voluntaris que fan realitat els projectes sobre el terreny, a través de la col·laboració amb persones i entitats locals. També es mobilitzen a casa per sensibilitzar la societat tarragonina i trobar recursos. Per alguns són quimeres o causes perdudes. Però res és impossible.

Associacions i voluntaris impulsen projectes arreu del món

Al reportatge del FET, elaborat a partir de la proposta d’una subscriptora de la revista, reflectim cinc exemples:

Una de les ànimes solidàries de Tarragona quan mira a l’Àfrica és al Sàhara Occidental, als campaments de refugiats amb el projecte Una finestra al món. 

La Fundació Vicente Ferrer a Tarragona impulsa projectes de cooperació a l’Índia. La darrera experiència, aquest estiu, amb tres estudiants del grau d’Educació de la URV.

El comitè Oscar Romero té a Guatemala un dels projectes de cooperació més ambiciosos i il·lusionants: volen crear una xarxa de monitors de salut locals en els pobles maies.

L’ONG Enginyeria Sense Fronteres treballa des de fa anys a l’Equador. Fan servir el coneixement i la formació dels voluntaris per afavorir-hi el sanejament de l’aigua.

I a títol individual, Kiko Marsal, un cirurgià jubilat amb una llarga carrera a l’Hospital de Santa Tecla, que fa anys que viatja sobretot a l’Àfrica amb altres metges i infermers d’arreu de l’Estat per fer operacions. Ara fa poc acaba d’arribar de Sierra Leone.

(…)

El reportatge amb un munt de testimonis i fotografies el podeu llegir íntegrament al número 62 del FET a TARRAGONA.

La revista la trobareu a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

‘El futur és vostre’, molt més que un titular al FET 62

Portada del número 62 de la revista FET a TARRAGONA. Autor: David Oliete Casanova.

Un grup d’infants nascuts el 2013, com el FET. I un titular ben explícit adreçat a aquestes filles i fills de subscriptors: ‘El futur és vostre’. Tota una declaració d’intencions a la portada del número 62 de la revista, la que tanca més de 10 anys de trajectòria de periodisme honest i rigorós i al servei de la cultura i la societat tarragonina.

la revista surt al carrer aquest dimarts 14 de novembre

Aquest dimarts 14 de novembre sortirà d’impremta una publicació especial, de comiat. I ho farà amb uns continguts especialment ideats per aquest número des de fa temps. Per exemple, la decisió de culminar la celebració del desè aniversari fent una trobada amb nens i nenes de la nostra edat per compartir emocions, inquietuds i desitjos.

El resultat n’és un ampli reportatge elaborat a quatre mans, amb les fotos de David Oliete i els textos de Clara Marquiegui, Jan Magarolas i jo mateix. I tot plegat, amb la complicitat de les famílies, dels subscriptors del FET que van acceptar la nostra invitació. Són vuit mirades plenes d’il·lusió i esperança en un món més just, equilibrat i sensible amb el medi ambient.

es tanca una etapa de 10 anys amb infants de la mateixa edat

Celebrem 10 anys tots plegats. Nosaltres tanquem una època mentre als infants se’ls obre una vida plena d’oportunitats. Què volen estudiar? Quines són les seves aficions? Com els agradaria veure la Tarragona del futur? Al reportatge trobareu les respostes de la Berta, la Maria, l’Anna, el Magí, la Júlia, la Carla, el Jan i la Laia.

Les trobades amb aquests infants i les seves famílies és un dels millors regals que ens emportem en aquest final d’etapa del FET. Així que us convidem a gaudir d’aquests articles i de tota la resta de continguts que, com des del primer dia, hem elaborat amb molta cura.

Llibreries i subscriptors

La revista 62 arribarà aquest dimarts 14 a la tarda a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani. I el mateix dimarts en començarà la distribució entre els subscriptors i subscriptores del FET. Gràcies pel suport i la fidelitat fins a l’últim dia.

Un llegat de més de 4.000 continguts digitals al FET

14 de gener de 2020. Explosió a IQOXE. Foto: David Oliete.

Gairebé 4.200 articles publicats en 11 anys en format digital. Aquest és un altre dels llegats que deixa el FET a TARRAGONA. A més dels 62 números de la revista, emblema del projecte periodístic, el portal web ha publicat centenars de continguts singulars, diferents als de la resta de mitjans digitals. I ara que tanquem aquesta etapa, val la pena posar-los en valor.

al llarg d’una dècada hem publicat centenars d’articles singulars

Un centenar de signatures han aparegut al llarg d’aquesta dècada. La immensa majoria dels articles són de periodistes, però tambe hi han dit la seva arquitectes, urbanistes, escriptors, geògrafs i historiadors, entre d’altres branques professionals. Han predominat els continguts de caire cultural i social, seguit dels articles d’opinió al voltant de l’actualitat política tarragonina i catalana, els reportatges fotogràfics i les informacions d’El Club del FET.

periodistes i altres perfils professionals hi han dit la seva

És impossible destacar un d’aquests articles, però cal remarcar que alguns n’han rebut premis, com aquesta sèrie de cinc articles de Jan Magarolas publicats durant les festes de Santa Tecla de 2021.

Renovant el digital cada dia amb un contingut propi, el FET ha ofert a la ciutat una finestra amb una mirada pròpia, on era possible analitzar i opinar sobre les grans qüestions que ens ocupen i preocupen, especialment les vinculades a l’urbanisme de Tarragona, les infraestructures ferroviàries,  l’emergència climàtica, la independència de Catalunya i l’estat de la llengua.

els més llegits fan referència als jocs mediterranis, iqoxe i el procés

Els anys amb més lectures de continguts han estat el 2018, el 2020 i el 2022 superant de llarg les 250.000. Una xifra que contrasta amb la del primer any, el 2013, quan arribàvem a les 120.000 visites.

Els articles amb més impacte de la trajectòria del FET digital són aquests:

Tarragona no és això, d’Arnau Martínez.

Més perillós que l’etilé, de Rafael López Monné.

Carta oberta a Isabel Coixet, d’Enric Garcia Jardí.

Són tres articles d’opinió sobre tres dels grans temes que ha viscut la ciutat i el país al llarg de l’última dècada: els Jocs Mediterranis, l’explosió d’IQOXE i el Procés independentista.

Ara que tanquem aquesta etapa resulta especialment curiós i revelador recuperar molts dels articles d’anàlisi i cròniques d’actualitat que hem anat publicant al FET. Un arxiu de fotografies i textos que deixem per a la memòria col·lectiva de la ciutadania de Tarragona.

Tarragona, centre referent mundial en canvi climàtic

Un dels efectes més evidents a Tarragona de la crisi climàtica. Foto: Marc Colilla.

La URV va crear fa un any l’Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàtic i Transició Energètica (IU-RESCAT), que agrupa un centenar d’investigadors de diferents departaments de la casa. El seu director és el professor del Departament de Geografia Enric Aguilar.

Per què calia crear aquest institut?

Per fer un abordament conjunt i oferir solucions integrals a un objectiu tan transcendent, complex i ampli com el de garantir la sostenibilitat de la Terra. Aquest repte inclou moltes potes de la ciència i dues de les més importants i decisives, actualment, són les que estudien el canvi climàtic i la transició energètica. És per això que les destaquem, ja que són instruments clau per assolir la fita. Reunir en un institut més d’una quinzena de grups de recerca consolidats i un centenar d’investigadors de camps diferents permet generar sinergies molt interessants i avançar més i millor. I ens ha de convertir en un centre d’excel·lència i referència científica, social i de transmissió del coneixement, en l’àmbit estatal i internacional.

Un nou institut universitari aplega una quinzena de grups recerca

El pla estratègic que heu previst arriba, de moment, fins el 2027. On sou ara?

Portem quatre anys treballant-hi i la pandèmia en va accelerar la realització, però anem arrencant. El 2 d’agost de 2022 es va oficialitzar l’institut i es va dotar d’una estructura de direcció escollida, el 15 de maig d’enguany, pels mateixos integrants de l’IU-RESCAT. Està formada també pels professors Josep Maria Arauzo, del Departament d’Economia, Montse Marquès, del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, i Lucía Casado, del Departament de Dret Públic. Una composició que demostra l’esperit transversal i integral d’aquesta iniciativa. Davant la sostenibilitat no podem tenir una mirada individual i cal connectar disciplines que poden semblar llunyanes.

Per entendre-ho millor, ens en pot posar un exemple pràctic?

Aquest estiu s’ha parlat dels refugis climàtics a les ciutats. La recerca científica és la base i pot determinar, tot seguint sèries històriques, els canvis que patim i les previsions de futur. Però si volem implementar solucions per tenir unes urbs més amables i resilients a les calorades, calen també des d’enginyers que dissenyin instruments tecnològics de monitorització tèrmica, fins a especialistes en economia i sociologia per avaluar l’impacte del turisme, la indústria, la densitat de població i la manca de recursos. I també del Dret i de les Ciències de la Salut, per modificar i adaptar el marc legislatiu a les innovacions necessàries, i per analitzar els efectes físics i psíquics de la calor extrema (malalties, augment de la mortaldat…), respectivament.

cent investigadors abordende manera integral un dels grans reptes del planeta

Quin és el pla previst de desenvolupament de l’institut?

Un cop definides les línies d’investigació i les disciplines des de les quals s’abordaran, hem estructurat el pla estratègic per als propers cinc anys en diversos eixos. El que té més pes (un 50%) és el programa de recerca, ajustat als objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides. Es basarà en la captació de recursos competitius nacionals i internacionals, l’organització i la participació en activitats científiques, la realització de publicacions i la consecució d’acreditacions d’excel·lència.

I els altres?

Per una banda, es treballarà també la transferència científica i tecnològica d’aquesta recerca, tot establint vincles amb empreses, institucions, entitats del tercer sector ambiental i altres agents territorials. I, per l’altra, s’internacionalitzarà el coneixement adquirit. Alhora, i com a institut universitari, promourem el coneixement en sostenibilitat, canvi climàtic i transició energètica participant en la docència de màsters, fomentant treballs de recerca i tesis doctorals i creant un programa de títols propis. I donarem, a més, la màxima visibilitat pública al projecte per consolidar-ne la imatge referencial.

Pot ajudar, per assolir aquests objectius, la vinculació especial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre amb el canvi climàtic i la transició energètica?

Sí, és clar. La nostra demarcació és un camp de proves idoni en aquests àmbits, un laboratori d’experimentació local per exportar coneixements a escala mundial. Som un territori agent i pacient, on toquem moltes tecles lligades a la sostenibilitat. Tenim zones de gran sensibilitat al canvi climàtic, com el delta de l’Ebre i la línia costanera, i patim els efectes globals de la calor i la sequera. Som els primers productors energètics de Catalunya, històricament des de les centrals nuclears i la indústria petroquímica i, actualment, amb les renovables. Tenim turisme en totes les seves formes i una àrea metropolitana al Camp de Tarragona adient per provar plans innovadors d’eficiència ecològica urbana (mobilitat, reciclatge, refugis climàtics, estalvi energètic…).

Treballareu en el projecte de la Vall de l’Hidrogen?

La URV n’és un dels membres integrants i des de l’IU-RESCAT volem ser-ne part activa, ja que l’hidrogen verd és una alternativa vàlida de transició energètica i Tarragona lidera a Catalunya aquesta iniciativa. Ja en fem recerca i s’ha presentat un treball de final de màster, realitzat per una alumna en pràctiques a l’institut, sobre com pot contribuir la Vall de l’Hidrogen a la mobilitat i el turisme sostenibles.

Enric Aguilar. Foto: URV

El FET 62 publicarà continguts proposats per subscriptores

Campaments de població saharauí, visitats per cooperants de Tarragona. Foto: Albert Rué.

El FET tancarà la seva primera etapa de 10 anys amb una revista -la número 62- que publicarà dos reportatges promoguts per dues subscriptores. Fidels a la nostra vocació de mantenir un contacte directe i habitual amb els lectors, hem valorat molt positivament les propostes rebudes i ens disposem a publicar-les a la revista que sortirà al carrer a mitjans novembre.

dos reportatges sobre la presència de tarragona al món

Curiosament, els dos continguts fan referència a la presència de Tarragona al món. Un dels reportatges ens apropa a dos tarragonins i una tarragonina que han desenvolupat una trajectòria professional brillant i que ara viuen a Estats Units, Gran Bretanya i Kuwait. El segon reportatge ens descobreix la Tarragona amb vocació solidària que ajuda als països del Tercer Món, a Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica.

la implicació dels lectors, clau en la feina dels periodistes

Les dues subscriptores ens van fer arribar a l’estiu aquestes propostes temàtiques i la Laia Poblado i l’Esteve Giralt s’han encarregat de desenvolupar-les, parlar amb les i els protagonistes i escriure’n uns articles que podreu llegir a la revista 62. És un valor afegit que aporta la comunitat del FET, formada per persones d’àmbits molt diferents però amb valors compartits com l’excel·lència, el rigor, la solidaritat, l’esforç, la generositat, la implicació i l’honestedat.

la revista sortirà al carrer el 14 de novembre

Al reportatge de cooperació internacional, els escenaris són Guatemala, Equador, l’Índia, Sierra Leona i el Sàhara. Precisament, la foto que acompanya aquest article d’avançament de la revista 62 està ubicada als campaments de la població saharuí quan van ser visitats per cooperants tarragonins. L’autor de la primera imatge de l’article és Albert Rué, un altre subscriptor del FET.

Intervenció de la delegació tarragonina de la Fundació San Vicente Ferrer a l’Índia.

FET 10 ANYS: De la impremta a les llibreries

Indústries Gràfiques Gibert ocupa una nau de la Part Baixa de Tarragona. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Durant aquests 10 anys de trajectòria, la impremta del FET ha estat sempre la mateixa: Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. Una empresa familiar de la Part Baixa amb més d’un segle d’història i, òbviament, totalment arrelada a la xarxa cultural i editorial de la ciutat.

Fundada l’any 1902, ha tingut al capdavant diverses generacions de socis. Des del 1987 se n’encarreguen Jordi Gavaldà i Francesc Quico Méndez, fills dels responsables anteriors. Tots dos n’exerceixen de “gerents, treballadors i el que calgui”, com indica Gavaldà, i això garanteix una atenció personal, propera i amb la mateixa perspectiva tarragonina del FET.

gràfiques gibert ha estat sempre la impremta del ‘fet’

Un sentiment recíproc, com explica el Jordi: “Aquesta revista és diferent a altres productes que imprimim. En algunes feines (no gaires) sents que formes part de l’equip. I aquest n’és un cas rellevant. El tracte humà i les relacions personals són molt importants i afegeixen valor al resultat final. El nostre segell es basa a oferir aquest afegit, donar alguna cosa més que paper i tinta. I, en aquest cas, et sents més compromès perquè saps que la resta de l’equip també ho està.”

Els dos gerents actuals van estudiar arts gràfiques als Salesians de Sarrià, a Barcelona, i després de fer pràctiques a diverses empreses es van incorporar al negoci familiar, en el qual encara romanen. “Són ja gairebé quaranta anys d’experiència. Els dos fem tasques administratives i productives i el mateix esdevé amb la resta de treballadors, que també són versàtils. Destinem una part de la nostra jornada laboral a activats comercials i de promoció, la qual cosa ajuda a tenir-ho tot controlat i sota una mateixa línia directiva i de gestió”, comenta.

Fent les últimes comprovacions abans de posar en marxa la maquinària. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Des d’aquesta expertesa, el Jordi destaca del FET la seva “aposta molt valenta” per mantenir deu anys una publicació d’informació local. “Aquests projectes s’han de valorar amb el temps i, només amb un equip sòlid i afegint-hi molt d’esforç, poden tirar endavant. Deu anys després, ja és, sens dubte, un producte referent i consolidat en l’àmbit de la informació i la cultura tarragonines”, afirma.

“la revista és una aposta que reclama molt esforç”

L’aportació de Méndez i Gavaldà a la llarga història de Gràfiques Gibert ha estat cabdal, ja que ha coincidit amb la revolució tecnològica digital iniciada a finals del segle XX i consolidada en el que portem del xxi. “Els nostres pares havien anat posant les bases a l’hora d’introduir la informàtica a tots els camps de les arts gràfiques i a nosaltres ens van tocar desenvolupar aquesta renovació. Dinamitzar i actualitzar el negoci”, recorda. “Al principi va ser molt intens. Vam ser presents quan van arribar els primers ordinadors i les màquines que substituïen els sistemes analògics per digitals. El canvi passava per aquí, tot i que la nostra filosofia sempre ha estat la mateixa: acollir tot tipus de clients mitjançant un servei proper que avantposa les seves necessitats al producte”, diu el Jordi.

“el paper resistirà”, afirma jordi gavaldà

És per tot això que no dona per mort el paper: “No sé com, però resistirà. La decisió està en mans de les generacions futures. Estem abocats a una racionalització i optimització en el consum i hi ha productes que no poden fer el salt definitiu al digital, de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que no té sentit que siguin en paper. Al cap i a la fi, les tecnologies digitals representen la globalització, i ja veiem com ens va…”, conclou.

Foto: Marc Colilla Hurtado.

Cada dos mesos, des de fa una dècada, una representació del FET arriba a la seu de Gràfiques Gibert amb el document digital, en format PDF, del número que és a punt de sortir publicat. I, després de revisar unes últimes proves sempre necessàries per ajustar-ne el color i els darrers detalls, el deixa durant una lenta cocció fins que torna a la seu de la publicació, convertit ja en el producte final, embossat i etiquetat.

en 10 anys hem vist tancar i obrir llibreries

Superada l’emoció de conèixer per primer cop el nounat, tocar-lo i ensumar-lo (l’olor de paper i tinta és molt especial per als qui estimem aquest ofici), obrir la revista i llegir en exclusiva els fulls acabats d’imprimir, és el moment de distribuir-la a les llibreries de la ciutat, on es ven als lectors, i de portar-les a les llars dels subscriptors. Com no podia ser d’una altra manera, també en aquest procés seguim el mateix modus operandi de proximitat i som els mateixos periodistes els qui lliurem el producte “en mà”.

Primer el portem a les llibreries, temples culturals allà on siguin. En aquests deu anys hem vist tancar-ne diverses a la ciutat, també aparèixer-ne de noves i, fins i tot, tornar a néixer al mateix establiment. Les quatre que ens van acompanyar de bon inici foren la mítica Cal Matias del Serrallo i les no menys emblemàtiques Llibreria de la Rambla, La Capona i Adserà. Aquesta darrera, sempre majestuosa al mig de la Rambla Nova, és l’única que ens acompanya encara amb els mateixos responsables al capdavant, liderats per la Gertri Adserà, filla dels fundadors.

Cada número del FET l’hem distribuït personalment a les llibreries. Foto: Marc Colilla Hurtado.

De totes n’hem parlat en diversos reportatges publicats a la revista i al digital, tot destacant sovint el seu esperit de resistència i la passió i fidelitat als llibres i al foment de la lectura. Tot i això, també ens ha tocat escriure articles per lamentar la desaparició, primer, de Cal Matias, i, després, de la Llibreria de la Rambla, un autèntic daltabaix per a tothom pel que havia significat a la història contemporània de Tarragona. La cirereta tràgica semblava que l’anava a posar La Capona, quan es van jubilar, fa un any i mig, els tres socis fundadors, Josep Pito Rovira i els germans Ricard i Pau Espinosa. En el darrer moment, però, l’aparició de la cooperativa local Combinats ens va estalviar un ensurt de mort i ara segueixen el llegat amb la mateixa predisposició a col·laborar amb el FET en allò que calgui.

Des de la passada primavera, tenim el plaer d’anar a un nou temple, El Soterrani, al carrer d’August, gestionada també per una cooperativa, seguint el nou model de resistència que es va consolidant, afortunadament, a casa nostra.

Enllestit el circuit per les llibreries, iniciem la distribució domiciliària als subscriptors. Durant més de cinc anys les portàvem totes, porta a porta, i, darrerament, compartim aquesta tasca amb Correus. Això sí, ens reservem per a nosaltres les que podem assumir, ja que no hi ha goig més gran per a un cuiner d’històries que servir-les personalment al client, com el pa calent de cada matí. Una recepta d’èxit, modest però sostingut, que amb aquest número commemora els primers deus anys de vigència. Que vagi de gust!

FET 10 ANYS: Aposta per la llengua i el grafisme

Núria Grau, correctora del FET. Foto: cedida.

Durant 10 anys, l’elaboració a foc lent de la revista ha passat per dos fases de maceració, un cop tenim els textos elaborats pels periodistes. Comencem amb la d’edició i correcció lingüística, on hem comptat, en aquest temps, amb dos col·laboradors. El primer va ser Ramon Vidal, filòleg del Consorci de Normalització Lingüística de Tarragona (CNLT) i, des del 2020, se’n fa càrrec Núria Grau Poyo (Reus, 1978). Des de Móra d’Ebre, on resideix, revisa els textos —un per un— i, posteriorment, fa una edició final de tota la revista.

núria grau té cura del català a la revista

La Núria Grau és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i té un postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en correcció i qualitat lingüística. Especialitzada en aquesta branca, treballa com a freelance des de fa més de 20 anys, amb la composició i la maquetació de llibres com a principal dedicació, la qual cosa li dona una àmplia experiència en aquest camp. “Treballo en el món editorial des de 2002, així com també per a agències i professionals de la comunicació i entitats públiques (administració local, fundacions, associacions…) i privades”, explica. “Actualment col·laboro amb professionals de l’àmbit de les xarxes socials, la cultura i les tecnologies de la informació i la comunicació”, hi afegeix.

La cura pel disseny i la llengua han estat una constant des del primer dia al ‘Fet a Tarragona’. Foto: David Oliete Casanova.

Grau ha treballat a Cossetània Edicions (i als segells Lectio Ediciones i 9 Grup Editorial, vinculats a l’emblemàtica empresa de Valls), a l’Institut d’Estudis Catalans (fent tasques lexicogràfiques als diccionaris) i com a professora de català per adults al Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre. Dins del camp literari, ha format part del comitè editorial de la revista Miscel·lània, del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre; és membre fundadora del Litterarum, Fira d’Espectacles Literaris i la Fira del Llibre Ebrenc; editora de la revista L’Aufàbiga, de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i membre de l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).

“l’aposta per la llengua és l’aposta per la cultura”

La Núria considera que formar part de la revista li ha aportat “una experiència molt enriquidora, atès que hi he pogut conèixer la dinàmica de treball de l’àmbit del periodisme i uns continguts molt interessants i variats. Alhora, m’he sentit integrada en un equip compromès amb els objectius d’excel·lència marcats inicialment”. Grau valora l’aposta del FET per la qualitat en els textos com “una opció valenta i compromesa. Sens dubte, és un dels segells que la defineixen com a revista de qualitat; la cura en els textos és la millor carta de presentació per a un mitjà que vol projectar-se en la societat amb un valor afegit. L’aposta per la llengua és l’aposta per la nostra cultura, sense prejudicis”, afirma.

Tot plegat la porta a indicar que per a la ciutat de Tarragona ha estat un “privilegi comptar a amb una publicació periodística com el FET. És un mitjà molt professional i compromès amb la cultura i la gent en tots els sentits. Els continguts i la presentació de la revista són un bon atractiu per als nous lectors, però la trajectòria consolidada avala la necessitat d’aquest mitjà local de qualitat per a l’enriquiment cultural i l’autoestima de la societat”.

“comparteixo els objectius d’excel·lència del fet”

La segona pota d’aquesta part de la recepta és la del disseny i la maquetació, a la que també hem donat una gran transcendència des del projecte fundacional. És per això que vam encarregar la creació de la imatge corporativa a l’estudi local Mènsula, ubicat al carrer de Mediona de la Part Alta, i format llavors per Pepe Serra, Marta Daniel i Txomin Medrano. Tres joves i innovadors professionals, formats a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona (EADT), que es van encarregar també del projecte inicial de la revista i del digital. Ells són els responsables, per exemple, del logotip del FET unit a la lletra ‘A’, representant un dels pinacles inacabats de la façana principal de la catedral, que ens va acompanyar fins al número 30.

Francesc Farré Huguet, maquetador i dissenyador de la revista. Foto: cedida.

Fou llavors quan vam iniciar una nova etapa, amb Francesc Farré Huguet (Barcelona, 1984), que ja hi col·laborava des del gener d’aquell any. Tot coincidint amb la commemoració del cinquè aniversari, la publicació va estrenar, per Santa Tecla, un nou disseny, que mantenim fins avui, amb afegits constants per no deixar mai de banda l’estil innovador i modern amb el qual ens identifiquem.

francesc farré és el dissenyador de la revista

En aquests deu anys hem fet també diversos canvis d’imatge i disseny al digital (www.fetatarragona.cat), en què hi han participat Albert Simó i Francisco Sánchez. I hem comptat a la revista amb il·lustracions i infografies elaborades pels mateixos Pepe Serra (autor també de la portada especial del número 50) i Txomin Medrano i per Marta Escobar.

En representació de tots ells, l’actual dissenyador explica que el punt diferencial més destacat d’aquest treball al FET és “intervenir a la publicació quan el material gràfic i els textos periodístics estan ja ben resolts. Això em permet composar cada reportatge com penso que els autors i les autores se l’han imaginat”.

Francesc Farré i Ricard Lahoz fan una última revisió a la revista. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Fa més de deu anys que exerceix de freelance i des del seu estudi al Pla de Santa Maria, on resideix, és el responsable de la maquetació de tots els números de la revista i del disseny i la imatge corporativa dels productes de la marca FET (targetes, invitacions, bàners, logotips, entre altres).

“hem de reivindicar el periodisme del mitjà imprès”

El Francesc destaca de la revista que “es mimen tots els aspectes de la comunicació. És un exemple de com retornar professionalment l’estima al teu territori. L’actitud de màxims sorgeix de donar valor a aquest entorn, de voler-ho constatar”. I abans de conèixer el final d’etapa del FET, afirmava: “En aquesta època que vivim, en què la informació corre i caduca a la xarxa, penso que el mitjà imprès s’ha de reivindicar com un periodisme que s’exigeix perdurar, que continua sent sòlid i sincer. Així que, per anar bé, llarga vida al paper.”

Joaquín Ruiz de Arbulo, protagonista al FET 62

0
Joaquín Ruiz de Arbulo, al parc de la Quinta de Sant Rafael. Foto: David Oliete Casanova.

Al llarg de 10 anys, Joaquín Ruiz de Arbulo ha estat el principal guia de les visites culturals del FET a TARRAGONA. Amb ell hem conegut més i millor el Circ, l’Amfiteatre, les Muralles, el Fòrum de la Colònia, el Pont del Diable, el mausuleu de Centcelles o la Torre dels Escipions. El seu estil amè i pedagògic compta amb molts seguidors i per això el passat mes de setembre li vam lliurar una de les Distincions FET 2023.

L’arqueòleg serà un dels protagonistes del número 62 del FET, l’última revista d’aquesta etapa. En una àmplia entrevista, Ruiz de Arbulo repassa -amb un punt crític- l’evolució del patrimoni arqueològic de Tarragona dels últims 40 anys i ens explica com i per què va arribar a la ciutat a la dècada dels vuitanta i s’hi va quedar.

L’ARQUEÒLEG ANALITZA 40 ANYS DE PATRIMONI ARQUEOLÒGIC A TARRAGONA

Docència, recerca i divulgació, tres potes en la vida professional d’aquest tarragoní d’adopció. El catedràtic d’Arqueologia en parla en l’entrevista de Ricard Lahoz que tanca un cicle de converses amb gent de Tarragona que destaca en el seu àmbit professional.

Les fotos de David Oliete se situen al Parc de la Quinta de Sant Rafael. Per què Ruiz de Arbulo ha triat aquest lloc? Sorprèn que no hagi escollit algun dels monuments Patrimoni Mundial. Els motius els descobrirem a la revista, que us arribarà a partir del 14 de novembre.

FET 10 anys: Planter de periodistes

David Oliete en l’elaboració d’un reportatge del FET. Foto: Marc Colilla.

Un cop anunciat el fi d’aquesta primera etapa de 10 anys del FET a TARRAGONA, aquest reportatge publicat al número 61 de la revista vol descobrir algunes interioritats del seu procés d’elaboració i distribució, de la cuina a la taula. I, alhora, retre un petit homenatge d’agraïment als qui han fet possible aquesta dècada de periodisme de proximitat. Aquesta és la nostra recepta particular.

més de 40 professionals han col·laborat amb el ‘fet’

Potser perquè darrere de la direcció i la coordinació de la revista hi ha dos periodistes ‘veterans’, un dels reptes fundacionals va ser comptar de manera decidida amb el talent jove de la ciutat i la demarcació, amb el suport d’altres valors més consolidats. Com si fos una plantilla de futbol, entre els més de quaranta companys de professió que han format part del Consell de Redacció del FET hi ha representants d’aquests dos perfils, amb predomini del primer.

Toni Cabanillas en una entrevista per al número 61 de la revista. Foto: David Oliete.

Només cal recordar l’equip que va signar el primer número, format, per ordre alfabètic, per Josep Ardila, Enric Garcia Jardí, David Oliete Casanova (cap de fotografia i pal de paller de la revista fins avui), Anna Plaza Poblet, Quim Pons i Jordi Suriñach. Ells van ser els primers d’una llarga llista de col·laboradors del digital i la revista. Un bon grapat hi han participat quan alguns encara no havien acabat els estudis universitaris, la qual cosa ens permet afirmar, amb un orgull especial, que també hem contribuït a fer planter de nous professionals, en un moment especialment crític per a l’ofici.

hem apostat pel talent jove i alguns valors consolidats

Tot esperant que no ens en deixem cap, aquests són la resta de cuiners d’històries que ens han acompanyat als fogons: Oriol Aymí, Gerard Bosch, Marc Busquets, Alba Cartanyà, Carla Clúa, Aleix Costa, Laia Díaz, Carina Filella, Gio Gonzales, Gerard Gros, Jesús Jordi Pinatella, Oriol Lleonart, Agnès Llorens, Oriol Margalef, Arnau Martínez, Albert Mercadé, Paco Montoya, Nil Morato, Cinta Olivan, Ruth Queralt, Azahara Palomares, Berta Ramos, Alex Rebollo, Gerard Recasens, Fran Richart, Jordi Robert, Romà Rofes, Berta Ramos, Sara Sans, Eloi Tost i Ruth Troyano.

Imatge de grup de periodistes, fotògrafs, dissenyador gràfic i correctora que han col·laborat amb el FET.

En alguns d’aquests casos, el FET ha estat el primer contacte amb la professió: joves estudiants de Periodisme a les aules de la URV que han rebut del seu professor Ricard Lahoz l’oportunitat de debutar signant els primers articles al digital. Joves del Camp de Tarragona alguns dels quals han fet camí en el món del periodisme mentre d’altres deixaven la professió víctimes de la precarietat laboral.

Una menció a banda per als que han participat al número 61, especial desè aniversari: Toni Cabanillas, Esteve Giralt, Jan Magarolas Guinovart, Clara Marquiegui, Laia Poblado Montagut i Biel Roquet-Jalmar.

hi han col·laborat altres perfils amb seccions fixes

En l’apartat de fotografia, cal afegir Agustí Arévalo i Aitor Pombo (de l’estudi local Pixelmoreno) i, més recentment, Marc Colilla. També hem comptat, en la gestió de seccions fixes, amb la fidelitat durant seixanta números de l’historiador Jordi Piqué (El racó de l’Arxiu); amb la també historiadora Pineda Vaquer (Tarragona desapareguda) i amb la cap de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, M. Elena Virgili (Publicacions amb història). I, durant la primera etapa de la publicació, amb quatre articulistes permanents: Rosa Comes, Pere Grau, Jordi Jaria i Ignasi Soler.

A totes i tots, moltes gràcies per la vostra contribució al FET a TARRAGONA.

(En propers articles, us explicarem la implicació d’altres professionals en la preparació de la revista).

EDITORIAL: Fi d’etapa

Portades dels números 1-30 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

Deu anys és un període llarg en la vida d’una persona i d’un projecte professional. Els dos periodistes -Albert Ollés i Ricard Lahoz- que el 2013 vam impulsar la creació de la revista FET a TARRAGONA i que n’hem assumit la direcció i coordinació durant tota la dècada, hem decidit posar punt i final a aquesta etapa a finals d’any. I ho fem precisament després del bon regust que ens deixa la celebració del desè aniversari. Complim així l’objectiu i desig de tancar l’etapa del FET en una posició digna i de prestigi.

“POSEM PUNT I FINAL ALS 10 ANYS DEL FET”

El suport de 700 subscriptores i subscriptors i dels anunciants han estat fonamentals per donar vida al FET durant deu anys, però no són suficients per mantenir indefinidament la viabilitat econòmica del projecte, que s’ha sostingut durant una dècada gràcies també a la bona voluntat, i la vocació, empenta i esforç d’un grup de periodistes. Una dècada amb múltiples convulsions econòmiques; una pandèmia i -els darrers temps- una inflació que ha encarit molt la producció d’una revista de paper.

“NO PODEM SEGUIR PER MÚLTIPLES FACTORS”

Les dificultats per quadrar els comptes són enormes. Els 61 números publicats de la revista i els continguts del digital només s’entenen perquè els periodistes que hi col·laboren i els que dirigim el FET ens guanyem la vida fent altres feines, dins i fora de l’àmbit de la comunicació. Treure la revista al carrer suposa un esforç cada cop més gran per diversos factors econòmics i estructurals. Sense múscul econòmic, no podem comptar amb una estructura periodística forta i estable. De manera paral·lela, diferents integrants de l’equip han iniciat nous projectes personals i professionals.

“estem molt orgullosos de la comunitat del fet”

Entenem que la decisió que anunciem avui causa una gran sorpresa entre molts dels nostres subscriptors i subscriptores. Ho assumim i no cal dir que lamentem moltíssim prendre aquesta decisió, però la situació ha arribat a un punt insostenible per a nosaltres dos al capdavant del mitjà. I no podem ni volem amagar que dirigir el FET significa no desconnectar mai amb el que representa de desgast físic i mental difícil de suportar.

“GRÀCIES ALS SUBSCRIPTORS PER LA CONFIANÇA I FIDELITAT”

La celebració del desè aniversari, culminada amb èxit a la festa del passat 13 de setembre, demostra que hi ha una comunitat d’amigues i amics que s’identiquen amb el que representa el FET: qualitat, rigor, reflexió, tarragonisme, autoestima i una manera actual i moderna de veure la ciutat. Aquesta comunitat -que estima la revista, participa en les activitats culturals i promou o protagonitza continguts- és d’allò del qual ens sentim més orgullosos.

“mantenim converses amb qui vulgui assumir-ne el relleu”

No voldríem que el FET desaparegués d’un dia per l’altre (hem consolidat un producte i una marca de prestigi i una comunitat de subscriptors) i per aquesta raó, mantenim gestions i converses amb altres persones de Tarragona que estiguin disposades a assumir-ne el relleu. Per la nostra part, el número 62 -que sortirà al carrer a mitjans de novembre– serà l’últim d’aquesta etapa. I confiem que algú altre pugui obrir una segona època a partir de 2024.

Els impulsors del FET des del 2013 volem agrair als lectors i, especialment a les subscriptores i subscriptors, la confiança durant tots aquests anys, i la fidelitat que heu demostrat a la revista. Haver arribat fins aquí ens omple de felicitat i satisfacció per la feina feta. A totes i tots, milions de gràcies!

TEXT: Albert Ollés i Ricard Lahoz

Portades dels números 31-60 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

Del 2013 al 2023

La comparativa de les dues fotos amb els mateixos cinc protagonistes, el 2013 i el 2023. Fotos: David Oliete.

Els mateixos cinc testimonis, el mateix fotògraf. Un entrevistador diferent i un canvi en la ubicació. La torre del Pretori ens va servir per a una trobada amb molta antelació —a causa de les agendes complicades i internacionals dels convidats— per fer un petit homenatge a aquell primer reportatge. El bandoler, la teclera, el dansaire, el trompeter i el campaner aprofiten l’avinentesa per a saludar-se efusivament i verbalitzar els canvis que són prou evidents, ja que no s’han trobat en deu anys.

tornem a reunir els cinc protagonistes de la primera portada

La Festa Major està feta de silencis, de petits silencis. Aquells instants de màgia que ens regala Santa Tecla entre tanta música tradicional i electrònica, crits i aplaudiments, tambors, campanes, petards i focs artificials, tocs de vermut i cops de bastons, carretilles, xiulets i cascavells. El millor moment de les festes és, segons el primer dels nostres convidats, un moment de silenci: el moment precís en què el Xavi Torné i el seu inseparable Josep Maria Gual aixequen les seves trompetes sobiranes per sobre la plaça de la Font. L’acció des del balcó del palau municipal emmudeix el murmuri i es crea “un silenci criminal que transmet solitud”. Do, mi, sol, do: les quatre notes arpegiades que donen inici al toc de Pregó dels trompeters, flanquejats per l’alcalde i el perpetuador de torn. Això és la tarda del 21 de setembre, i el toc de Pregó es completa tres vegades.

Xavi Torné. Foto: David Oliete.

Xavi Torné i la seva trompeta anuncien l’inici de les festes des del 1990, però no és l’únic moment que apareixen. El matí del dia 23 esperen pacients a les escales de la catedral, entre el públic, que arribi la bandera de la ciutat pel carrer Major en l’Anada a Ofici. Aquí també són tres tocs, els que cal afinar: quan la comitiva municipal passa pel carrer dels Cavallers, pels Quatre Cantons i quan arriba a la plaça de les Cols. I com les aguanten, les notes més llargues? Tot bon tecler té a la memòria qualsevol toc de Pregó allargat gràcies als ànims de la plaça. Torné riu, i contesta: “Tenim una edat, però encara ens falten molts anys per plegar, sempre allarguem tant com podem, però no ho comptem mai.” Torné també participa en la Tradiband que acompanya l’Àliga i que comporta, per extensió, tot un seguit de sortides al llarg dels onze dies de festa. La participació en aquestes entitats fa que passi la major part de les festes als carrers de la Part Alta, entre partitures i “Amparitos”.

com veuen la festa major els cinc teclers?

Tot just quan Xavi Torné entona el toc de Pregó, o quan espera a les escales de la catedral, el Tòful Conesa es troba, amb tota probabilitat, al capdamunt del campanar de la catedral, tocant les campanes. Ell té una vista privilegiada de la festa que gairebé no pot gaudir, perquè és en els moments clau quan li toca sacsejar aquells monstres de ferro. “Una vista privilegiada? Sí, però entre parets”, resol ell, que continua: “Sempre estic pendent dels companys, que no prenguin mal i que toquin bé.” Durant el Pregó o amb l’entrada del Braç de la patrona a la catedral, Conesa i els altres campaners s’esforcen a fer arribar el toc de les campanes a tota la ciutat: “Amb l’entrada del Braç és quan hem de tocar més fort, durant deu minuts seguits, perquè la gent senti les campanes mentre baix sona el castell de focs, la música i els petards”, diu ell. La dificultat es troba a esbrinar com està la professó per tocar al moment adequat i jugar amb la poca llum que hi ha.

Tòful Conesa. Foto: David Oliete.

I què sentiu, allà dins? “Molta alegria quan acabem”, riu amb ironia. Fins a tres dies seguits ell i els seus companys s’enfilen al sostre de la ciutat: el 21 de setembre amb el toc de Pregó —“un toc que hauria de començar a les 19 h però que esperem que acabi la traca de la plaça de la Font”—, el 22 al migdia amb el toc de la Vigília —“que la gent confon amb el toc de l’entrada de músics”— i el 23 de setembre, quan comencen aviat a les vuit del matí i no paren fins passades les nou del vespre. No en va, a Conesa se li entreguen les claus del campanar cada vegada que vol pujar-hi i, el dia de Santa Tecla, n’és l’amo absolut. “Aquests, per a mi, són els millors moments de les festes”, diu ell, ufanós.

Fa deu anys el toc manual de la campana encara no havia estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. A Tarragona, amb uns instruments que tenen més de set segles i que no s’han hagut d’afinar mai, això agafa un caire diferent: “Imagina’t què vol dir per naltros contribuir a això, amb un toc manual que el més bonic que té és donar-li una corda a un nen, veure que comença amb tant de vigor que sembla que hagi de trencar la campana i a mesura que passa el temps la força li va baixant”, recorda Conesa.

Joan Castro Marauri. Foto: David Oliete.

I del més veterà al més jove. Joan Castro Marauri té dinou anys i en compta la majoria a les festes. La conversa amb ell és or pur per com s’explica i com parla de la festa de Santa Tecla, de la consciència que en té malgrat la seva edat. Vestit de bandoler en aquella primera portada del FET, de quan era al Ball d’en Serrallonga petit, és evident que ell és el que més ha canviat. En una dècada ha passat pel Ball d’en Serrallonga adult, el Ball de Gitanes petit i el dels Set Pecats Capitals petits, i enguany sortirà amb els Set Pecats adults. D’una família molt relacionada amb la festa, ha viscut el naixement de dos grups del Seguici petit i el pas de la Santa Tecla petita a la gran se li ha fet difícil. És el que menys tecles ha viscut i el que més en deu tenir per endavant, el que veurà més com canvia la festa. Segur que és el que també ho viu més diferent, producte de la seva joventut.

“És un honor sempre participar a Santa Tecla, de la manera que sigui, perquè és la representació més important que tenim a Tarragona”, diu Castro, que recorda aquella sessió de fotos al terrat de la catedral com un moment “irrepetible i impagable” de la seva vida. Sobre l’existència del Seguici petit del 19 de setembre, el jove pecat (i exbandoler, i exgitana), assegura que és “imprescindible ara mateix per introduir els infants a la festa i perquè les tradicions no s’han de perdre, i menys una de tan bonica com la nostra” però hi troba un problema. “Quan arribes als setze anys ets massa gran per sortir a la Santa Tecla petita i massa petit per sortir amb segons quins grups de la gran. Això fa que molta gent jove es perdi amb el relleu: aquestes edats s’haurien d’incloure més a la festa”, lamenta ell.

Laia Nolla. Foto: David Oliete.

I, sense deixar el relleu, dues aparicions carregades de futur que garanteixen que la Tecla duri molts anys més. La Laia Nolla i el Sergi Guasch apareixien fa deu anys com a espectadora teclera i com a músic i dansaire, respectivament. Avui dia, aquests càrrecs no han canviat, però la seva implicació en la festa, sí. La família hi ha fet molt, en tots dos casos, perquè tant ella com ell han tingut criatures que els han fet repensar la manera de veure i de viure la festa major. “Recordo les festes de fa anys al cent per cent per poder arribar a tot, de tenir uns imprescindibles i de ser uns dies que acabaves saturat de tot, arrossegant les hores de son”, fa Laia Nolla.

El Sergi Guasch viu ara a Toronto (Canadà), des de fa set anys, i es veu obligat a viure les festes amb la distància pel mig: “Ho recuperem tot a la televisió, que per sort ho pengen i no hem de patir per la diferència horària, però es viu amb certa melancolia”, reconeix ell. Les darreres festes que va viure presencialment van ser les del 2016, unes festes en què “cada dia hi havia moltes coses i acabaves el 25 de setembre esgotat”. Tots dos coincideixen en què part de la tradició era i és agafar el programa i posar-se a subratllar actes imperdibles, com la Baixada de l’Àliga, els Seguicis, el Retaule, el primer dissabte de festes, o la Nit de Dansa Jaume Guasch.

Sergi Guasch. Foto: David Oliete.

Tots cincs, el Joan, la Laia, el Sergi, el Xavi i el Tòful, viuen Santa Tecla a la seva manera i, també a la seva manera, conserven i promocionen la festa, la fan gran. De la trobada amb el FET de fa deu anys, i d’haver aparegut a la primera portada de la revista, tots ens guarden un molt bon record. “És un orgull, perquè el periodisme que es fa al FET no es troba enlloc més, i la reflexió que em cridàveu per la meva vinculació a les festes va fer que mirés enrere i m’adonés de la importància de tot el que havia fet”, reconeix Sergi Guasch, i ho reafirma Tòful Conesa: “Encara ara n’estic orgullós, ja ho crec, i no a títol particular, sinó pel reconeixement a la catedral i als campaners, a aquella gent que els dies de festa no veus però escoltes.”

Al cap i a la fi, en deu anys, alguns d’ells diuen que potser no han canviat tant —valoreu els canvis valtros mateixos a les fotos a doble pàgina—, però la festa sí. Que s’ha tornat més multitudinària, amb presència de públic estranger, que s’ha modernitzat sense perdre l’essència ni l’antiguitat i que s’ha fet un esforç per recuperar i mantenir l’aspecte més tradicional de la música. I de millores? Sempre n’hi haurà. Més presència de concerts gratuïts de música en directe o desitjos més complicats com la renovació de la carrossa que transporta el Braç de Santa Tecla.

Una última cosa abans de tancar aquest parèntesi de deu anys. A tots hem aprofitat per preguntar-los una cosa concreta i el resultat ha estat d’allò més interessant i revelador. “Amb una paraula, què és per a tu Santa Tecla?”, els hem interpel·lat. Alguns no han dubtat gens en respondre i d’altres ho han hagut de fer hores més tard via missatge privat. Llegiu les respostes amb el número 1 del FET a l’abast i les entendreu.

El Xavi, que és l’únic que ha vist ininterrompudament la plaça de la Font plena durant més de tres dècades, va parlar de l’ESPERIT d’una ciutat.

El Joan, que del seu pas pels balls des de petit n’ha fet un valor importantíssim per a la festa, es va acabar decidint, convençut, per ORGULL.

La Laia, que encarna la presència de milers de tarragonins que viuen Santa Tecla com una necessitat, independentment del context vital, va dir CARRER.

El Sergi, que relleva una de les famílies a qui hem d’agrair que la festa sigui festa, no va dubtar a respondre VIDA.

I el Tòful, com qualsevol tarragoní ben arrelat i amant de la seva ciutat i la seva catedral, va dir que Santa Tecla era la MARE dels tarragonins.

Quan sents pena per la imatge que ofereix Tarragona

0
Foto final amb els guanyadors dels premis del festival Psicurt 2023. Foto: cedida.

Fa anys que no funciona l’aire condicionat de la sala d’actes de l’Antiga Audiència de Tarragona. Sigui per desídia política, per raons tècniques de pes o per qualsevol altra raó, el cas és que aquest equipament cultural amb capacitat per a 200 persones no pot oferir a la ciutadania unes mínimes prestacions de qualitat.ç

la sala de l’antiga audiència, sense aire condicionat des de fa anys

En aquest context, la setmana passada l’Antiga Audiència acollia algunes de les projeccions dels 27 curtmetratges a concurs i la gala final de lliurament dels premis del festival Psicurt. Els organitzadors, a mig camí de la ironia i la crítica més incisiva, regalaven als assistents un vano commemoratiu d’aquesta vuitena edició, celebrada una vegada més entre Reus i Tarragona.

el públic del festival psicurt pateix una calor sofocant

Enguany s’hi han presentat més de 300 obres que aborden la salut mental des de diferents perspectives i formats. La majoria de les peces eren de fora de Catalunya, un fet que posa en valor el prestigi del festival a nivell estatal. I una dada contundent: tots els guanyadors i guanyadores dels premis 2023 han vingut de diferents llocs de l’Estat espanyol.

El públic en general, i les autoritats, van haver d’utilitzar el vano constantment durant les projeccions a l’Antiga Audiència. Foto: cedida.

Explico tot això del Psicurt per argumentar la pena i vergonya que vaig sentir aquest diumenge en la conducció de l’acte de cloenda del festival. Vergonya per la calor sofocant patida i per la imatge que oferia Tarragona a la resta de Catalunya i d’Espanya, amb un públic que gràcies als vanos van poder suportar el lliurament de premis i el visionat de les obres guanyadores.

els guanyadors del festival venien de fora de catalunya

Tot això, davant de dos regidors del govern de Reus (del govern de Tarragona, només hi era la consellera de Serveis Socials), dels cineastes premiats, de professionals de la salut, d’educadors i alumnes d’instituts i del públic en general. Sense aire condicionat i amb un terra de la sala amb taques d’humitats… Quina imatge més lletja de Tarragona, i encara més si es compara amb les prestacions dels equipaments de Reus com el Teatre Bartina i Cal Massó.

a reus, el festival se celebra al bartrina i a cal massó

El Psicurt, que va néixer el 2016 a l’Antiga Audiència, no es mereix seguir ocupant l’espai de la plaça del Pallol. I l’Ajuntament de Tarragona, si no pensa posar-hi aire condicionat, millor que tanqui per sempre aquesta sala d’actes emblemàtica.

Cineastes que van presentar les seves creacions al festival Psicurt. Foto: cedida.