Els mateixos cinc testimonis, el mateix fotògraf. Un entrevistador diferent i un canvi en la ubicació. La torre del Pretori ens va servir per a una trobada amb molta antelació —a causa de les agendes complicades i internacionals dels convidats— per fer un petit homenatge a aquell primer reportatge. El bandoler, la teclera, el dansaire, el trompeter i el campaner aprofiten l’avinentesa per a saludar-se efusivament i verbalitzar els canvis que són prou evidents, ja que no s’han trobat en deu anys.

tornem a reunir els cinc protagonistes de la primera portada

La Festa Major està feta de silencis, de petits silencis. Aquells instants de màgia que ens regala Santa Tecla entre tanta música tradicional i electrònica, crits i aplaudiments, tambors, campanes, petards i focs artificials, tocs de vermut i cops de bastons, carretilles, xiulets i cascavells. El millor moment de les festes és, segons el primer dels nostres convidats, un moment de silenci: el moment precís en què el Xavi Torné i el seu inseparable Josep Maria Gual aixequen les seves trompetes sobiranes per sobre la plaça de la Font. L’acció des del balcó del palau municipal emmudeix el murmuri i es crea “un silenci criminal que transmet solitud”. Do, mi, sol, do: les quatre notes arpegiades que donen inici al toc de Pregó dels trompeters, flanquejats per l’alcalde i el perpetuador de torn. Això és la tarda del 21 de setembre, i el toc de Pregó es completa tres vegades.

Xavi Torné i la seva trompeta anuncien l’inici de les festes des del 1990, però no és l’únic moment que apareixen. El matí del dia 23 esperen pacients a les escales de la catedral, entre el públic, que arribi la bandera de la ciutat pel carrer Major en l’Anada a Ofici. Aquí també són tres tocs, els que cal afinar: quan la comitiva municipal passa pel carrer dels Cavallers, pels Quatre Cantons i quan arriba a la plaça de les Cols. I com les aguanten, les notes més llargues? Tot bon tecler té a la memòria qualsevol toc de Pregó allargat gràcies als ànims de la plaça. Torné riu, i contesta: “Tenim una edat, però encara ens falten molts anys per plegar, sempre allarguem tant com podem, però no ho comptem mai.” Torné també participa en la Tradiband que acompanya l’Àliga i que comporta, per extensió, tot un seguit de sortides al llarg dels onze dies de festa. La participació en aquestes entitats fa que passi la major part de les festes als carrers de la Part Alta, entre partitures i “Amparitos”.

com veuen la festa major els cinc teclers?

Tot just quan Xavi Torné entona el toc de Pregó, o quan espera a les escales de la catedral, el Tòful Conesa es troba, amb tota probabilitat, al capdamunt del campanar de la catedral, tocant les campanes. Ell té una vista privilegiada de la festa que gairebé no pot gaudir, perquè és en els moments clau quan li toca sacsejar aquells monstres de ferro. “Una vista privilegiada? Sí, però entre parets”, resol ell, que continua: “Sempre estic pendent dels companys, que no prenguin mal i que toquin bé.” Durant el Pregó o amb l’entrada del Braç de la patrona a la catedral, Conesa i els altres campaners s’esforcen a fer arribar el toc de les campanes a tota la ciutat: “Amb l’entrada del Braç és quan hem de tocar més fort, durant deu minuts seguits, perquè la gent senti les campanes mentre baix sona el castell de focs, la música i els petards”, diu ell. La dificultat es troba a esbrinar com està la professó per tocar al moment adequat i jugar amb la poca llum que hi ha.

I què sentiu, allà dins? “Molta alegria quan acabem”, riu amb ironia. Fins a tres dies seguits ell i els seus companys s’enfilen al sostre de la ciutat: el 21 de setembre amb el toc de Pregó —“un toc que hauria de començar a les 19 h però que esperem que acabi la traca de la plaça de la Font”—, el 22 al migdia amb el toc de la Vigília —“que la gent confon amb el toc de l’entrada de músics”— i el 23 de setembre, quan comencen aviat a les vuit del matí i no paren fins passades les nou del vespre. No en va, a Conesa se li entreguen les claus del campanar cada vegada que vol pujar-hi i, el dia de Santa Tecla, n’és l’amo absolut. “Aquests, per a mi, són els millors moments de les festes”, diu ell, ufanós.

Fa deu anys el toc manual de la campana encara no havia estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. A Tarragona, amb uns instruments que tenen més de set segles i que no s’han hagut d’afinar mai, això agafa un caire diferent: “Imagina’t què vol dir per naltros contribuir a això, amb un toc manual que el més bonic que té és donar-li una corda a un nen, veure que comença amb tant de vigor que sembla que hagi de trencar la campana i a mesura que passa el temps la força li va baixant”, recorda Conesa.

I del més veterà al més jove. Joan Castro Marauri té dinou anys i en compta la majoria a les festes. La conversa amb ell és or pur per com s’explica i com parla de la festa de Santa Tecla, de la consciència que en té malgrat la seva edat. Vestit de bandoler en aquella primera portada del FET, de quan era al Ball d’en Serrallonga petit, és evident que ell és el que més ha canviat. En una dècada ha passat pel Ball d’en Serrallonga adult, el Ball de Gitanes petit i el dels Set Pecats Capitals petits, i enguany sortirà amb els Set Pecats adults. D’una família molt relacionada amb la festa, ha viscut el naixement de dos grups del Seguici petit i el pas de la Santa Tecla petita a la gran se li ha fet difícil. És el que menys tecles ha viscut i el que més en deu tenir per endavant, el que veurà més com canvia la festa. Segur que és el que també ho viu més diferent, producte de la seva joventut.

“És un honor sempre participar a Santa Tecla, de la manera que sigui, perquè és la representació més important que tenim a Tarragona”, diu Castro, que recorda aquella sessió de fotos al terrat de la catedral com un moment “irrepetible i impagable” de la seva vida. Sobre l’existència del Seguici petit del 19 de setembre, el jove pecat (i exbandoler, i exgitana), assegura que és “imprescindible ara mateix per introduir els infants a la festa i perquè les tradicions no s’han de perdre, i menys una de tan bonica com la nostra” però hi troba un problema. “Quan arribes als setze anys ets massa gran per sortir a la Santa Tecla petita i massa petit per sortir amb segons quins grups de la gran. Això fa que molta gent jove es perdi amb el relleu: aquestes edats s’haurien d’incloure més a la festa”, lamenta ell.

I, sense deixar el relleu, dues aparicions carregades de futur que garanteixen que la Tecla duri molts anys més. La Laia Nolla i el Sergi Guasch apareixien fa deu anys com a espectadora teclera i com a músic i dansaire, respectivament. Avui dia, aquests càrrecs no han canviat, però la seva implicació en la festa, sí. La família hi ha fet molt, en tots dos casos, perquè tant ella com ell han tingut criatures que els han fet repensar la manera de veure i de viure la festa major. “Recordo les festes de fa anys al cent per cent per poder arribar a tot, de tenir uns imprescindibles i de ser uns dies que acabaves saturat de tot, arrossegant les hores de son”, fa Laia Nolla.

El Sergi Guasch viu ara a Toronto (Canadà), des de fa set anys, i es veu obligat a viure les festes amb la distància pel mig: “Ho recuperem tot a la televisió, que per sort ho pengen i no hem de patir per la diferència horària, però es viu amb certa melancolia”, reconeix ell. Les darreres festes que va viure presencialment van ser les del 2016, unes festes en què “cada dia hi havia moltes coses i acabaves el 25 de setembre esgotat”. Tots dos coincideixen en què part de la tradició era i és agafar el programa i posar-se a subratllar actes imperdibles, com la Baixada de l’Àliga, els Seguicis, el Retaule, el primer dissabte de festes, o la Nit de Dansa Jaume Guasch.

Tots cincs, el Joan, la Laia, el Sergi, el Xavi i el Tòful, viuen Santa Tecla a la seva manera i, també a la seva manera, conserven i promocionen la festa, la fan gran. De la trobada amb el FET de fa deu anys, i d’haver aparegut a la primera portada de la revista, tots ens guarden un molt bon record. “És un orgull, perquè el periodisme que es fa al FET no es troba enlloc més, i la reflexió que em cridàveu per la meva vinculació a les festes va fer que mirés enrere i m’adonés de la importància de tot el que havia fet”, reconeix Sergi Guasch, i ho reafirma Tòful Conesa: “Encara ara n’estic orgullós, ja ho crec, i no a títol particular, sinó pel reconeixement a la catedral i als campaners, a aquella gent que els dies de festa no veus però escoltes.”

Al cap i a la fi, en deu anys, alguns d’ells diuen que potser no han canviat tant —valoreu els canvis valtros mateixos a les fotos a doble pàgina—, però la festa sí. Que s’ha tornat més multitudinària, amb presència de públic estranger, que s’ha modernitzat sense perdre l’essència ni l’antiguitat i que s’ha fet un esforç per recuperar i mantenir l’aspecte més tradicional de la música. I de millores? Sempre n’hi haurà. Més presència de concerts gratuïts de música en directe o desitjos més complicats com la renovació de la carrossa que transporta el Braç de Santa Tecla.

Una última cosa abans de tancar aquest parèntesi de deu anys. A tots hem aprofitat per preguntar-los una cosa concreta i el resultat ha estat d’allò més interessant i revelador. “Amb una paraula, què és per a tu Santa Tecla?”, els hem interpel·lat. Alguns no han dubtat gens en respondre i d’altres ho han hagut de fer hores més tard via missatge privat. Llegiu les respostes amb el número 1 del FET a l’abast i les entendreu.

El Xavi, que és l’únic que ha vist ininterrompudament la plaça de la Font plena durant més de tres dècades, va parlar de l’ESPERIT d’una ciutat.

El Joan, que del seu pas pels balls des de petit n’ha fet un valor importantíssim per a la festa, es va acabar decidint, convençut, per ORGULL.

La Laia, que encarna la presència de milers de tarragonins que viuen Santa Tecla com una necessitat, independentment del context vital, va dir CARRER.

El Sergi, que relleva una de les famílies a qui hem d’agrair que la festa sigui festa, no va dubtar a respondre VIDA.

I el Tòful, com qualsevol tarragoní ben arrelat i amant de la seva ciutat i la seva catedral, va dir que Santa Tecla era la MARE dels tarragonins.