14.8 C
Província de Tarragona
Divendres, desembre 1, 2023
Inici Blog Page 2

FET 10 ANYS: De la impremta a les llibreries

Indústries Gràfiques Gibert ocupa una nau de la Part Baixa de Tarragona. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Durant aquests 10 anys de trajectòria, la impremta del FET ha estat sempre la mateixa: Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. Una empresa familiar de la Part Baixa amb més d’un segle d’història i, òbviament, totalment arrelada a la xarxa cultural i editorial de la ciutat.

Fundada l’any 1902, ha tingut al capdavant diverses generacions de socis. Des del 1987 se n’encarreguen Jordi Gavaldà i Francesc Quico Méndez, fills dels responsables anteriors. Tots dos n’exerceixen de “gerents, treballadors i el que calgui”, com indica Gavaldà, i això garanteix una atenció personal, propera i amb la mateixa perspectiva tarragonina del FET.

gràfiques gibert ha estat sempre la impremta del ‘fet’

Un sentiment recíproc, com explica el Jordi: “Aquesta revista és diferent a altres productes que imprimim. En algunes feines (no gaires) sents que formes part de l’equip. I aquest n’és un cas rellevant. El tracte humà i les relacions personals són molt importants i afegeixen valor al resultat final. El nostre segell es basa a oferir aquest afegit, donar alguna cosa més que paper i tinta. I, en aquest cas, et sents més compromès perquè saps que la resta de l’equip també ho està.”

Els dos gerents actuals van estudiar arts gràfiques als Salesians de Sarrià, a Barcelona, i després de fer pràctiques a diverses empreses es van incorporar al negoci familiar, en el qual encara romanen. “Són ja gairebé quaranta anys d’experiència. Els dos fem tasques administratives i productives i el mateix esdevé amb la resta de treballadors, que també són versàtils. Destinem una part de la nostra jornada laboral a activats comercials i de promoció, la qual cosa ajuda a tenir-ho tot controlat i sota una mateixa línia directiva i de gestió”, comenta.

Fent les últimes comprovacions abans de posar en marxa la maquinària. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Des d’aquesta expertesa, el Jordi destaca del FET la seva “aposta molt valenta” per mantenir deu anys una publicació d’informació local. “Aquests projectes s’han de valorar amb el temps i, només amb un equip sòlid i afegint-hi molt d’esforç, poden tirar endavant. Deu anys després, ja és, sens dubte, un producte referent i consolidat en l’àmbit de la informació i la cultura tarragonines”, afirma.

“la revista és una aposta que reclama molt esforç”

L’aportació de Méndez i Gavaldà a la llarga història de Gràfiques Gibert ha estat cabdal, ja que ha coincidit amb la revolució tecnològica digital iniciada a finals del segle XX i consolidada en el que portem del xxi. “Els nostres pares havien anat posant les bases a l’hora d’introduir la informàtica a tots els camps de les arts gràfiques i a nosaltres ens van tocar desenvolupar aquesta renovació. Dinamitzar i actualitzar el negoci”, recorda. “Al principi va ser molt intens. Vam ser presents quan van arribar els primers ordinadors i les màquines que substituïen els sistemes analògics per digitals. El canvi passava per aquí, tot i que la nostra filosofia sempre ha estat la mateixa: acollir tot tipus de clients mitjançant un servei proper que avantposa les seves necessitats al producte”, diu el Jordi.

“el paper resistirà”, afirma jordi gavaldà

És per tot això que no dona per mort el paper: “No sé com, però resistirà. La decisió està en mans de les generacions futures. Estem abocats a una racionalització i optimització en el consum i hi ha productes que no poden fer el salt definitiu al digital, de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que no té sentit que siguin en paper. Al cap i a la fi, les tecnologies digitals representen la globalització, i ja veiem com ens va…”, conclou.

Foto: Marc Colilla Hurtado.

Cada dos mesos, des de fa una dècada, una representació del FET arriba a la seu de Gràfiques Gibert amb el document digital, en format PDF, del número que és a punt de sortir publicat. I, després de revisar unes últimes proves sempre necessàries per ajustar-ne el color i els darrers detalls, el deixa durant una lenta cocció fins que torna a la seu de la publicació, convertit ja en el producte final, embossat i etiquetat.

en 10 anys hem vist tancar i obrir llibreries

Superada l’emoció de conèixer per primer cop el nounat, tocar-lo i ensumar-lo (l’olor de paper i tinta és molt especial per als qui estimem aquest ofici), obrir la revista i llegir en exclusiva els fulls acabats d’imprimir, és el moment de distribuir-la a les llibreries de la ciutat, on es ven als lectors, i de portar-les a les llars dels subscriptors. Com no podia ser d’una altra manera, també en aquest procés seguim el mateix modus operandi de proximitat i som els mateixos periodistes els qui lliurem el producte “en mà”.

Primer el portem a les llibreries, temples culturals allà on siguin. En aquests deu anys hem vist tancar-ne diverses a la ciutat, també aparèixer-ne de noves i, fins i tot, tornar a néixer al mateix establiment. Les quatre que ens van acompanyar de bon inici foren la mítica Cal Matias del Serrallo i les no menys emblemàtiques Llibreria de la Rambla, La Capona i Adserà. Aquesta darrera, sempre majestuosa al mig de la Rambla Nova, és l’única que ens acompanya encara amb els mateixos responsables al capdavant, liderats per la Gertri Adserà, filla dels fundadors.

Cada número del FET l’hem distribuït personalment a les llibreries. Foto: Marc Colilla Hurtado.

De totes n’hem parlat en diversos reportatges publicats a la revista i al digital, tot destacant sovint el seu esperit de resistència i la passió i fidelitat als llibres i al foment de la lectura. Tot i això, també ens ha tocat escriure articles per lamentar la desaparició, primer, de Cal Matias, i, després, de la Llibreria de la Rambla, un autèntic daltabaix per a tothom pel que havia significat a la història contemporània de Tarragona. La cirereta tràgica semblava que l’anava a posar La Capona, quan es van jubilar, fa un any i mig, els tres socis fundadors, Josep Pito Rovira i els germans Ricard i Pau Espinosa. En el darrer moment, però, l’aparició de la cooperativa local Combinats ens va estalviar un ensurt de mort i ara segueixen el llegat amb la mateixa predisposició a col·laborar amb el FET en allò que calgui.

Des de la passada primavera, tenim el plaer d’anar a un nou temple, El Soterrani, al carrer d’August, gestionada també per una cooperativa, seguint el nou model de resistència que es va consolidant, afortunadament, a casa nostra.

Enllestit el circuit per les llibreries, iniciem la distribució domiciliària als subscriptors. Durant més de cinc anys les portàvem totes, porta a porta, i, darrerament, compartim aquesta tasca amb Correus. Això sí, ens reservem per a nosaltres les que podem assumir, ja que no hi ha goig més gran per a un cuiner d’històries que servir-les personalment al client, com el pa calent de cada matí. Una recepta d’èxit, modest però sostingut, que amb aquest número commemora els primers deus anys de vigència. Que vagi de gust!

Un vodevil de reconeixement als secundaris

0
Imatge promocional d’Els secundaris, am Laura Aubert i Bernat Cot.

Arriba a Tarragona ‘Els secundaris’, la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? El muntatge s’inspira en els espectacles populars del Paral·lel de principis del segle XX i barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època.

es representa al teatre tarragona aquest dissabte 28 d’octubre

Es tracta d’un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions, i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra història i que han estat oblidats. ‘Els secundaris’ és un espectacle d’Els Pirates Teatre -una companyia amb 20 anys d’ofici-, interpretat per Bernat Cot i Laura Aubert.

Obsequi als subscriptors 

Ritme frenètic i humor blanc en un muntatge que es representa al Teatre Tarragona aquest dissabte 28 d’octubre a les 20 hores.

Gràcies a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament, disposem d’una entrada doble per sortejar entre els subscriptors del FET.

Les persones interessades podeu enviar un correu a l’adreça

subscripcions@fetatarragona.cat

abans de les 20 hores d’aquest dijous 26. L’endemà farem públic el nom de la persona afortunada.

FET 10 ANYS: Aposta per la llengua i el grafisme

Núria Grau, correctora del FET. Foto: cedida.

Durant 10 anys, l’elaboració a foc lent de la revista ha passat per dos fases de maceració, un cop tenim els textos elaborats pels periodistes. Comencem amb la d’edició i correcció lingüística, on hem comptat, en aquest temps, amb dos col·laboradors. El primer va ser Ramon Vidal, filòleg del Consorci de Normalització Lingüística de Tarragona (CNLT) i, des del 2020, se’n fa càrrec Núria Grau Poyo (Reus, 1978). Des de Móra d’Ebre, on resideix, revisa els textos —un per un— i, posteriorment, fa una edició final de tota la revista.

núria grau té cura del català a la revista

La Núria Grau és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i té un postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en correcció i qualitat lingüística. Especialitzada en aquesta branca, treballa com a freelance des de fa més de 20 anys, amb la composició i la maquetació de llibres com a principal dedicació, la qual cosa li dona una àmplia experiència en aquest camp. “Treballo en el món editorial des de 2002, així com també per a agències i professionals de la comunicació i entitats públiques (administració local, fundacions, associacions…) i privades”, explica. “Actualment col·laboro amb professionals de l’àmbit de les xarxes socials, la cultura i les tecnologies de la informació i la comunicació”, hi afegeix.

La cura pel disseny i la llengua han estat una constant des del primer dia al ‘Fet a Tarragona’. Foto: David Oliete Casanova.

Grau ha treballat a Cossetània Edicions (i als segells Lectio Ediciones i 9 Grup Editorial, vinculats a l’emblemàtica empresa de Valls), a l’Institut d’Estudis Catalans (fent tasques lexicogràfiques als diccionaris) i com a professora de català per adults al Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre. Dins del camp literari, ha format part del comitè editorial de la revista Miscel·lània, del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre; és membre fundadora del Litterarum, Fira d’Espectacles Literaris i la Fira del Llibre Ebrenc; editora de la revista L’Aufàbiga, de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i membre de l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).

“l’aposta per la llengua és l’aposta per la cultura”

La Núria considera que formar part de la revista li ha aportat “una experiència molt enriquidora, atès que hi he pogut conèixer la dinàmica de treball de l’àmbit del periodisme i uns continguts molt interessants i variats. Alhora, m’he sentit integrada en un equip compromès amb els objectius d’excel·lència marcats inicialment”. Grau valora l’aposta del FET per la qualitat en els textos com “una opció valenta i compromesa. Sens dubte, és un dels segells que la defineixen com a revista de qualitat; la cura en els textos és la millor carta de presentació per a un mitjà que vol projectar-se en la societat amb un valor afegit. L’aposta per la llengua és l’aposta per la nostra cultura, sense prejudicis”, afirma.

Tot plegat la porta a indicar que per a la ciutat de Tarragona ha estat un “privilegi comptar a amb una publicació periodística com el FET. És un mitjà molt professional i compromès amb la cultura i la gent en tots els sentits. Els continguts i la presentació de la revista són un bon atractiu per als nous lectors, però la trajectòria consolidada avala la necessitat d’aquest mitjà local de qualitat per a l’enriquiment cultural i l’autoestima de la societat”.

“comparteixo els objectius d’excel·lència del fet”

La segona pota d’aquesta part de la recepta és la del disseny i la maquetació, a la que també hem donat una gran transcendència des del projecte fundacional. És per això que vam encarregar la creació de la imatge corporativa a l’estudi local Mènsula, ubicat al carrer de Mediona de la Part Alta, i format llavors per Pepe Serra, Marta Daniel i Txomin Medrano. Tres joves i innovadors professionals, formats a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona (EADT), que es van encarregar també del projecte inicial de la revista i del digital. Ells són els responsables, per exemple, del logotip del FET unit a la lletra ‘A’, representant un dels pinacles inacabats de la façana principal de la catedral, que ens va acompanyar fins al número 30.

Francesc Farré Huguet, maquetador i dissenyador de la revista. Foto: cedida.

Fou llavors quan vam iniciar una nova etapa, amb Francesc Farré Huguet (Barcelona, 1984), que ja hi col·laborava des del gener d’aquell any. Tot coincidint amb la commemoració del cinquè aniversari, la publicació va estrenar, per Santa Tecla, un nou disseny, que mantenim fins avui, amb afegits constants per no deixar mai de banda l’estil innovador i modern amb el qual ens identifiquem.

francesc farré és el dissenyador de la revista

En aquests deu anys hem fet també diversos canvis d’imatge i disseny al digital (www.fetatarragona.cat), en què hi han participat Albert Simó i Francisco Sánchez. I hem comptat a la revista amb il·lustracions i infografies elaborades pels mateixos Pepe Serra (autor també de la portada especial del número 50) i Txomin Medrano i per Marta Escobar.

En representació de tots ells, l’actual dissenyador explica que el punt diferencial més destacat d’aquest treball al FET és “intervenir a la publicació quan el material gràfic i els textos periodístics estan ja ben resolts. Això em permet composar cada reportatge com penso que els autors i les autores se l’han imaginat”.

Francesc Farré i Ricard Lahoz fan una última revisió a la revista. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Fa més de deu anys que exerceix de freelance i des del seu estudi al Pla de Santa Maria, on resideix, és el responsable de la maquetació de tots els números de la revista i del disseny i la imatge corporativa dels productes de la marca FET (targetes, invitacions, bàners, logotips, entre altres).

“hem de reivindicar el periodisme del mitjà imprès”

El Francesc destaca de la revista que “es mimen tots els aspectes de la comunicació. És un exemple de com retornar professionalment l’estima al teu territori. L’actitud de màxims sorgeix de donar valor a aquest entorn, de voler-ho constatar”. I abans de conèixer el final d’etapa del FET, afirmava: “En aquesta època que vivim, en què la informació corre i caduca a la xarxa, penso que el mitjà imprès s’ha de reivindicar com un periodisme que s’exigeix perdurar, que continua sent sòlid i sincer. Així que, per anar bé, llarga vida al paper.”

Joaquín Ruiz de Arbulo, protagonista al FET 62

0
Joaquín Ruiz de Arbulo, al parc de la Quinta de Sant Rafael. Foto: David Oliete Casanova.

Al llarg de 10 anys, Joaquín Ruiz de Arbulo ha estat el principal guia de les visites culturals del FET a TARRAGONA. Amb ell hem conegut més i millor el Circ, l’Amfiteatre, les Muralles, el Fòrum de la Colònia, el Pont del Diable, el mausuleu de Centcelles o la Torre dels Escipions. El seu estil amè i pedagògic compta amb molts seguidors i per això el passat mes de setembre li vam lliurar una de les Distincions FET 2023.

L’arqueòleg serà un dels protagonistes del número 62 del FET, l’última revista d’aquesta etapa. En una àmplia entrevista, Ruiz de Arbulo repassa -amb un punt crític- l’evolució del patrimoni arqueològic de Tarragona dels últims 40 anys i ens explica com i per què va arribar a la ciutat a la dècada dels vuitanta i s’hi va quedar.

L’ARQUEÒLEG ANALITZA 40 ANYS DE PATRIMONI ARQUEOLÒGIC A TARRAGONA

Docència, recerca i divulgació, tres potes en la vida professional d’aquest tarragoní d’adopció. El catedràtic d’Arqueologia en parla en l’entrevista de Ricard Lahoz que tanca un cicle de converses amb gent de Tarragona que destaca en el seu àmbit professional.

Les fotos de David Oliete se situen al Parc de la Quinta de Sant Rafael. Per què Ruiz de Arbulo ha triat aquest lloc? Sorprèn que no hagi escollit algun dels monuments Patrimoni Mundial. Els motius els descobrirem a la revista, que us arribarà a partir del 14 de novembre.

FET 10 anys: Planter de periodistes

David Oliete en l’elaboració d’un reportatge del FET. Foto: Marc Colilla.

Un cop anunciat el fi d’aquesta primera etapa de 10 anys del FET a TARRAGONA, aquest reportatge publicat al número 61 de la revista vol descobrir algunes interioritats del seu procés d’elaboració i distribució, de la cuina a la taula. I, alhora, retre un petit homenatge d’agraïment als qui han fet possible aquesta dècada de periodisme de proximitat. Aquesta és la nostra recepta particular.

més de 40 professionals han col·laborat amb el ‘fet’

Potser perquè darrere de la direcció i la coordinació de la revista hi ha dos periodistes ‘veterans’, un dels reptes fundacionals va ser comptar de manera decidida amb el talent jove de la ciutat i la demarcació, amb el suport d’altres valors més consolidats. Com si fos una plantilla de futbol, entre els més de quaranta companys de professió que han format part del Consell de Redacció del FET hi ha representants d’aquests dos perfils, amb predomini del primer.

Toni Cabanillas en una entrevista per al número 61 de la revista. Foto: David Oliete.

Només cal recordar l’equip que va signar el primer número, format, per ordre alfabètic, per Josep Ardila, Enric Garcia Jardí, David Oliete Casanova (cap de fotografia i pal de paller de la revista fins avui), Anna Plaza Poblet, Quim Pons i Jordi Suriñach. Ells van ser els primers d’una llarga llista de col·laboradors del digital i la revista. Un bon grapat hi han participat quan alguns encara no havien acabat els estudis universitaris, la qual cosa ens permet afirmar, amb un orgull especial, que també hem contribuït a fer planter de nous professionals, en un moment especialment crític per a l’ofici.

hem apostat pel talent jove i alguns valors consolidats

Tot esperant que no ens en deixem cap, aquests són la resta de cuiners d’històries que ens han acompanyat als fogons: Oriol Aymí, Gerard Bosch, Marc Busquets, Alba Cartanyà, Carla Clúa, Aleix Costa, Laia Díaz, Carina Filella, Gio Gonzales, Gerard Gros, Jesús Jordi Pinatella, Oriol Lleonart, Agnès Llorens, Oriol Margalef, Arnau Martínez, Albert Mercadé, Paco Montoya, Nil Morato, Cinta Olivan, Ruth Queralt, Azahara Palomares, Berta Ramos, Alex Rebollo, Gerard Recasens, Fran Richart, Jordi Robert, Romà Rofes, Berta Ramos, Sara Sans, Eloi Tost i Ruth Troyano.

Imatge de grup de periodistes, fotògrafs, dissenyador gràfic i correctora que han col·laborat amb el FET.

En alguns d’aquests casos, el FET ha estat el primer contacte amb la professió: joves estudiants de Periodisme a les aules de la URV que han rebut del seu professor Ricard Lahoz l’oportunitat de debutar signant els primers articles al digital. Joves del Camp de Tarragona alguns dels quals han fet camí en el món del periodisme mentre d’altres deixaven la professió víctimes de la precarietat laboral.

Una menció a banda per als que han participat al número 61, especial desè aniversari: Toni Cabanillas, Esteve Giralt, Jan Magarolas Guinovart, Clara Marquiegui, Laia Poblado Montagut i Biel Roquet-Jalmar.

hi han col·laborat altres perfils amb seccions fixes

En l’apartat de fotografia, cal afegir Agustí Arévalo i Aitor Pombo (de l’estudi local Pixelmoreno) i, més recentment, Marc Colilla. També hem comptat, en la gestió de seccions fixes, amb la fidelitat durant seixanta números de l’historiador Jordi Piqué (El racó de l’Arxiu); amb la també historiadora Pineda Vaquer (Tarragona desapareguda) i amb la cap de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, M. Elena Virgili (Publicacions amb història). I, durant la primera etapa de la publicació, amb quatre articulistes permanents: Rosa Comes, Pere Grau, Jordi Jaria i Ignasi Soler.

A totes i tots, moltes gràcies per la vostra contribució al FET a TARRAGONA.

(En propers articles, us explicarem la implicació d’altres professionals en la preparació de la revista).

EDITORIAL: Fi d’etapa

Portades dels números 1-30 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

Deu anys és un període llarg en la vida d’una persona i d’un projecte professional. Els dos periodistes -Albert Ollés i Ricard Lahoz- que el 2013 vam impulsar la creació de la revista FET a TARRAGONA i que n’hem assumit la direcció i coordinació durant tota la dècada, hem decidit posar punt i final a aquesta etapa a finals d’any. I ho fem precisament després del bon regust que ens deixa la celebració del desè aniversari. Complim així l’objectiu i desig de tancar l’etapa del FET en una posició digna i de prestigi.

“POSEM PUNT I FINAL ALS 10 ANYS DEL FET”

El suport de 700 subscriptores i subscriptors i dels anunciants han estat fonamentals per donar vida al FET durant deu anys, però no són suficients per mantenir indefinidament la viabilitat econòmica del projecte, que s’ha sostingut durant una dècada gràcies també a la bona voluntat, i la vocació, empenta i esforç d’un grup de periodistes. Una dècada amb múltiples convulsions econòmiques; una pandèmia i -els darrers temps- una inflació que ha encarit molt la producció d’una revista de paper.

“NO PODEM SEGUIR PER MÚLTIPLES FACTORS”

Les dificultats per quadrar els comptes són enormes. Els 61 números publicats de la revista i els continguts del digital només s’entenen perquè els periodistes que hi col·laboren i els que dirigim el FET ens guanyem la vida fent altres feines, dins i fora de l’àmbit de la comunicació. Treure la revista al carrer suposa un esforç cada cop més gran per diversos factors econòmics i estructurals. Sense múscul econòmic, no podem comptar amb una estructura periodística forta i estable. De manera paral·lela, diferents integrants de l’equip han iniciat nous projectes personals i professionals.

“estem molt orgullosos de la comunitat del fet”

Entenem que la decisió que anunciem avui causa una gran sorpresa entre molts dels nostres subscriptors i subscriptores. Ho assumim i no cal dir que lamentem moltíssim prendre aquesta decisió, però la situació ha arribat a un punt insostenible per a nosaltres dos al capdavant del mitjà. I no podem ni volem amagar que dirigir el FET significa no desconnectar mai amb el que representa de desgast físic i mental difícil de suportar.

“GRÀCIES ALS SUBSCRIPTORS PER LA CONFIANÇA I FIDELITAT”

La celebració del desè aniversari, culminada amb èxit a la festa del passat 13 de setembre, demostra que hi ha una comunitat d’amigues i amics que s’identiquen amb el que representa el FET: qualitat, rigor, reflexió, tarragonisme, autoestima i una manera actual i moderna de veure la ciutat. Aquesta comunitat -que estima la revista, participa en les activitats culturals i promou o protagonitza continguts- és d’allò del qual ens sentim més orgullosos.

“mantenim converses amb qui vulgui assumir-ne el relleu”

No voldríem que el FET desaparegués d’un dia per l’altre (hem consolidat un producte i una marca de prestigi i una comunitat de subscriptors) i per aquesta raó, mantenim gestions i converses amb altres persones de Tarragona que estiguin disposades a assumir-ne el relleu. Per la nostra part, el número 62 -que sortirà al carrer a mitjans de novembre– serà l’últim d’aquesta etapa. I confiem que algú altre pugui obrir una segona època a partir de 2024.

Els impulsors del FET des del 2013 volem agrair als lectors i, especialment a les subscriptores i subscriptors, la confiança durant tots aquests anys, i la fidelitat que heu demostrat a la revista. Haver arribat fins aquí ens omple de felicitat i satisfacció per la feina feta. A totes i tots, milions de gràcies!

TEXT: Albert Ollés i Ricard Lahoz

Portades dels números 31-60 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Les fotos són de David Oliete Casanova.

Del 2013 al 2023

La comparativa de les dues fotos amb els mateixos cinc protagonistes, el 2013 i el 2023. Fotos: David Oliete.

Els mateixos cinc testimonis, el mateix fotògraf. Un entrevistador diferent i un canvi en la ubicació. La torre del Pretori ens va servir per a una trobada amb molta antelació —a causa de les agendes complicades i internacionals dels convidats— per fer un petit homenatge a aquell primer reportatge. El bandoler, la teclera, el dansaire, el trompeter i el campaner aprofiten l’avinentesa per a saludar-se efusivament i verbalitzar els canvis que són prou evidents, ja que no s’han trobat en deu anys.

tornem a reunir els cinc protagonistes de la primera portada

La Festa Major està feta de silencis, de petits silencis. Aquells instants de màgia que ens regala Santa Tecla entre tanta música tradicional i electrònica, crits i aplaudiments, tambors, campanes, petards i focs artificials, tocs de vermut i cops de bastons, carretilles, xiulets i cascavells. El millor moment de les festes és, segons el primer dels nostres convidats, un moment de silenci: el moment precís en què el Xavi Torné i el seu inseparable Josep Maria Gual aixequen les seves trompetes sobiranes per sobre la plaça de la Font. L’acció des del balcó del palau municipal emmudeix el murmuri i es crea “un silenci criminal que transmet solitud”. Do, mi, sol, do: les quatre notes arpegiades que donen inici al toc de Pregó dels trompeters, flanquejats per l’alcalde i el perpetuador de torn. Això és la tarda del 21 de setembre, i el toc de Pregó es completa tres vegades.

Xavi Torné. Foto: David Oliete.

Xavi Torné i la seva trompeta anuncien l’inici de les festes des del 1990, però no és l’únic moment que apareixen. El matí del dia 23 esperen pacients a les escales de la catedral, entre el públic, que arribi la bandera de la ciutat pel carrer Major en l’Anada a Ofici. Aquí també són tres tocs, els que cal afinar: quan la comitiva municipal passa pel carrer dels Cavallers, pels Quatre Cantons i quan arriba a la plaça de les Cols. I com les aguanten, les notes més llargues? Tot bon tecler té a la memòria qualsevol toc de Pregó allargat gràcies als ànims de la plaça. Torné riu, i contesta: “Tenim una edat, però encara ens falten molts anys per plegar, sempre allarguem tant com podem, però no ho comptem mai.” Torné també participa en la Tradiband que acompanya l’Àliga i que comporta, per extensió, tot un seguit de sortides al llarg dels onze dies de festa. La participació en aquestes entitats fa que passi la major part de les festes als carrers de la Part Alta, entre partitures i “Amparitos”.

com veuen la festa major els cinc teclers?

Tot just quan Xavi Torné entona el toc de Pregó, o quan espera a les escales de la catedral, el Tòful Conesa es troba, amb tota probabilitat, al capdamunt del campanar de la catedral, tocant les campanes. Ell té una vista privilegiada de la festa que gairebé no pot gaudir, perquè és en els moments clau quan li toca sacsejar aquells monstres de ferro. “Una vista privilegiada? Sí, però entre parets”, resol ell, que continua: “Sempre estic pendent dels companys, que no prenguin mal i que toquin bé.” Durant el Pregó o amb l’entrada del Braç de la patrona a la catedral, Conesa i els altres campaners s’esforcen a fer arribar el toc de les campanes a tota la ciutat: “Amb l’entrada del Braç és quan hem de tocar més fort, durant deu minuts seguits, perquè la gent senti les campanes mentre baix sona el castell de focs, la música i els petards”, diu ell. La dificultat es troba a esbrinar com està la professó per tocar al moment adequat i jugar amb la poca llum que hi ha.

Tòful Conesa. Foto: David Oliete.

I què sentiu, allà dins? “Molta alegria quan acabem”, riu amb ironia. Fins a tres dies seguits ell i els seus companys s’enfilen al sostre de la ciutat: el 21 de setembre amb el toc de Pregó —“un toc que hauria de començar a les 19 h però que esperem que acabi la traca de la plaça de la Font”—, el 22 al migdia amb el toc de la Vigília —“que la gent confon amb el toc de l’entrada de músics”— i el 23 de setembre, quan comencen aviat a les vuit del matí i no paren fins passades les nou del vespre. No en va, a Conesa se li entreguen les claus del campanar cada vegada que vol pujar-hi i, el dia de Santa Tecla, n’és l’amo absolut. “Aquests, per a mi, són els millors moments de les festes”, diu ell, ufanós.

Fa deu anys el toc manual de la campana encara no havia estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. A Tarragona, amb uns instruments que tenen més de set segles i que no s’han hagut d’afinar mai, això agafa un caire diferent: “Imagina’t què vol dir per naltros contribuir a això, amb un toc manual que el més bonic que té és donar-li una corda a un nen, veure que comença amb tant de vigor que sembla que hagi de trencar la campana i a mesura que passa el temps la força li va baixant”, recorda Conesa.

Joan Castro Marauri. Foto: David Oliete.

I del més veterà al més jove. Joan Castro Marauri té dinou anys i en compta la majoria a les festes. La conversa amb ell és or pur per com s’explica i com parla de la festa de Santa Tecla, de la consciència que en té malgrat la seva edat. Vestit de bandoler en aquella primera portada del FET, de quan era al Ball d’en Serrallonga petit, és evident que ell és el que més ha canviat. En una dècada ha passat pel Ball d’en Serrallonga adult, el Ball de Gitanes petit i el dels Set Pecats Capitals petits, i enguany sortirà amb els Set Pecats adults. D’una família molt relacionada amb la festa, ha viscut el naixement de dos grups del Seguici petit i el pas de la Santa Tecla petita a la gran se li ha fet difícil. És el que menys tecles ha viscut i el que més en deu tenir per endavant, el que veurà més com canvia la festa. Segur que és el que també ho viu més diferent, producte de la seva joventut.

“És un honor sempre participar a Santa Tecla, de la manera que sigui, perquè és la representació més important que tenim a Tarragona”, diu Castro, que recorda aquella sessió de fotos al terrat de la catedral com un moment “irrepetible i impagable” de la seva vida. Sobre l’existència del Seguici petit del 19 de setembre, el jove pecat (i exbandoler, i exgitana), assegura que és “imprescindible ara mateix per introduir els infants a la festa i perquè les tradicions no s’han de perdre, i menys una de tan bonica com la nostra” però hi troba un problema. “Quan arribes als setze anys ets massa gran per sortir a la Santa Tecla petita i massa petit per sortir amb segons quins grups de la gran. Això fa que molta gent jove es perdi amb el relleu: aquestes edats s’haurien d’incloure més a la festa”, lamenta ell.

Laia Nolla. Foto: David Oliete.

I, sense deixar el relleu, dues aparicions carregades de futur que garanteixen que la Tecla duri molts anys més. La Laia Nolla i el Sergi Guasch apareixien fa deu anys com a espectadora teclera i com a músic i dansaire, respectivament. Avui dia, aquests càrrecs no han canviat, però la seva implicació en la festa, sí. La família hi ha fet molt, en tots dos casos, perquè tant ella com ell han tingut criatures que els han fet repensar la manera de veure i de viure la festa major. “Recordo les festes de fa anys al cent per cent per poder arribar a tot, de tenir uns imprescindibles i de ser uns dies que acabaves saturat de tot, arrossegant les hores de son”, fa Laia Nolla.

El Sergi Guasch viu ara a Toronto (Canadà), des de fa set anys, i es veu obligat a viure les festes amb la distància pel mig: “Ho recuperem tot a la televisió, que per sort ho pengen i no hem de patir per la diferència horària, però es viu amb certa melancolia”, reconeix ell. Les darreres festes que va viure presencialment van ser les del 2016, unes festes en què “cada dia hi havia moltes coses i acabaves el 25 de setembre esgotat”. Tots dos coincideixen en què part de la tradició era i és agafar el programa i posar-se a subratllar actes imperdibles, com la Baixada de l’Àliga, els Seguicis, el Retaule, el primer dissabte de festes, o la Nit de Dansa Jaume Guasch.

Sergi Guasch. Foto: David Oliete.

Tots cincs, el Joan, la Laia, el Sergi, el Xavi i el Tòful, viuen Santa Tecla a la seva manera i, també a la seva manera, conserven i promocionen la festa, la fan gran. De la trobada amb el FET de fa deu anys, i d’haver aparegut a la primera portada de la revista, tots ens guarden un molt bon record. “És un orgull, perquè el periodisme que es fa al FET no es troba enlloc més, i la reflexió que em cridàveu per la meva vinculació a les festes va fer que mirés enrere i m’adonés de la importància de tot el que havia fet”, reconeix Sergi Guasch, i ho reafirma Tòful Conesa: “Encara ara n’estic orgullós, ja ho crec, i no a títol particular, sinó pel reconeixement a la catedral i als campaners, a aquella gent que els dies de festa no veus però escoltes.”

Al cap i a la fi, en deu anys, alguns d’ells diuen que potser no han canviat tant —valoreu els canvis valtros mateixos a les fotos a doble pàgina—, però la festa sí. Que s’ha tornat més multitudinària, amb presència de públic estranger, que s’ha modernitzat sense perdre l’essència ni l’antiguitat i que s’ha fet un esforç per recuperar i mantenir l’aspecte més tradicional de la música. I de millores? Sempre n’hi haurà. Més presència de concerts gratuïts de música en directe o desitjos més complicats com la renovació de la carrossa que transporta el Braç de Santa Tecla.

Una última cosa abans de tancar aquest parèntesi de deu anys. A tots hem aprofitat per preguntar-los una cosa concreta i el resultat ha estat d’allò més interessant i revelador. “Amb una paraula, què és per a tu Santa Tecla?”, els hem interpel·lat. Alguns no han dubtat gens en respondre i d’altres ho han hagut de fer hores més tard via missatge privat. Llegiu les respostes amb el número 1 del FET a l’abast i les entendreu.

El Xavi, que és l’únic que ha vist ininterrompudament la plaça de la Font plena durant més de tres dècades, va parlar de l’ESPERIT d’una ciutat.

El Joan, que del seu pas pels balls des de petit n’ha fet un valor importantíssim per a la festa, es va acabar decidint, convençut, per ORGULL.

La Laia, que encarna la presència de milers de tarragonins que viuen Santa Tecla com una necessitat, independentment del context vital, va dir CARRER.

El Sergi, que relleva una de les famílies a qui hem d’agrair que la festa sigui festa, no va dubtar a respondre VIDA.

I el Tòful, com qualsevol tarragoní ben arrelat i amant de la seva ciutat i la seva catedral, va dir que Santa Tecla era la MARE dels tarragonins.

Quan sents pena per la imatge que ofereix Tarragona

0
Foto final amb els guanyadors dels premis del festival Psicurt 2023. Foto: cedida.

Fa anys que no funciona l’aire condicionat de la sala d’actes de l’Antiga Audiència de Tarragona. Sigui per desídia política, per raons tècniques de pes o per qualsevol altra raó, el cas és que aquest equipament cultural amb capacitat per a 200 persones no pot oferir a la ciutadania unes mínimes prestacions de qualitat.ç

la sala de l’antiga audiència, sense aire condicionat des de fa anys

En aquest context, la setmana passada l’Antiga Audiència acollia algunes de les projeccions dels 27 curtmetratges a concurs i la gala final de lliurament dels premis del festival Psicurt. Els organitzadors, a mig camí de la ironia i la crítica més incisiva, regalaven als assistents un vano commemoratiu d’aquesta vuitena edició, celebrada una vegada més entre Reus i Tarragona.

el públic del festival psicurt pateix una calor sofocant

Enguany s’hi han presentat més de 300 obres que aborden la salut mental des de diferents perspectives i formats. La majoria de les peces eren de fora de Catalunya, un fet que posa en valor el prestigi del festival a nivell estatal. I una dada contundent: tots els guanyadors i guanyadores dels premis 2023 han vingut de diferents llocs de l’Estat espanyol.

El públic en general, i les autoritats, van haver d’utilitzar el vano constantment durant les projeccions a l’Antiga Audiència. Foto: cedida.

Explico tot això del Psicurt per argumentar la pena i vergonya que vaig sentir aquest diumenge en la conducció de l’acte de cloenda del festival. Vergonya per la calor sofocant patida i per la imatge que oferia Tarragona a la resta de Catalunya i d’Espanya, amb un públic que gràcies als vanos van poder suportar el lliurament de premis i el visionat de les obres guanyadores.

els guanyadors del festival venien de fora de catalunya

Tot això, davant de dos regidors del govern de Reus (del govern de Tarragona, només hi era la consellera de Serveis Socials), dels cineastes premiats, de professionals de la salut, d’educadors i alumnes d’instituts i del públic en general. Sense aire condicionat i amb un terra de la sala amb taques d’humitats… Quina imatge més lletja de Tarragona, i encara més si es compara amb les prestacions dels equipaments de Reus com el Teatre Bartina i Cal Massó.

a reus, el festival se celebra al bartrina i a cal massó

El Psicurt, que va néixer el 2016 a l’Antiga Audiència, no es mereix seguir ocupant l’espai de la plaça del Pallol. I l’Ajuntament de Tarragona, si no pensa posar-hi aire condicionat, millor que tanqui per sempre aquesta sala d’actes emblemàtica.

Cineastes que van presentar les seves creacions al festival Psicurt. Foto: cedida.

S’acaba l’estada de la Trono al Metropol?

0
La sala Trono quan utilitzava la caixa escènica del Metropol. Foto: cedida.

El proper mes de març s’acaba la vigència del conveni actual entre l’Ajuntament de Tarragona i Sala Trono per utilitzar el Teatre Metropol, i encara no està clara la seva renovació. El director de la sala, Joan Negrié, confia que almenys els deixin programar fins a final de temporada, al maig, perquè el moment econòmic de la Trono -diu- és “crític”.

el conveni de la sala amb l’ajuntament arriba fins al març

En una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona, Negrié reconeix que el Metropol és massa gran amb un aforament de 500 localitats per al tipus de companyies que contracta la Trono amb espectacles de petit format. “És inviable”, afirma de manera taxativa. “Costa mantenir el públic fidel que busca proximitat amb els actors i ens hem de reinventar per oferir nous incentius i atraure nous públics”, apunta.

joan negrié demana almenys acabar la temporada al metropol

L’Ajuntament i la Trono van arribar a un acord a inicis del 2018 per fer ús de la caixa escènica del Metropol, després del tancament de la sala de la Part Alta, amb una capacitat màxima de 135 espectadors. El conveni, amb una durada de tres anys, es va renovar el 2021, però fa més d’un any la Trono va deixar d’utilitzar la caixa escènica per raons de seguretat i fa ús de la platea i l’escenari del teatre per a les funcions.

el director alerta del moment econòmic “crític” de la trono

A l’espera de saber si es renova o no el conveni amb el consistori, la Trono aguanta econòmicament gràcies a les gires de les seves produccions pròpies. ‘Els gossos’ s’ha  representat fins aquest diumenge al Teatre Borràs, i de manera imminent ‘You say tomato’ farà gira per Espanya. “Són uns ingressos extres que ens salven de caure en la fallida”, alerta Negrié.

les produccions pròpies els salven de la “fallida”

El també director del FITT fa un balanç molt positiu de la desena edició del festival, que ha doblat pressupost i ha arribat als 390.000 euros. El públic també s’ha duplicat i s’han obert nous espais com l’antiga presó. L’objectiu de cara a la propera edició és “mantenir el nivell” i “sorprendre” el públic amb possibles nous escenaris per a les arts escèniques de Tarragona. Tot plegat, però, sota una fragilitat econòmica alarmant.

Aquí podeu escoltar i veure íntegra l’entrevista a Joan Negrié a Ràdio Ciutat:

#BonDiaTGN | Entrevista Joan Negrié, director Sala Trono

Una cultura tan propera i desconeguda alhora

0
Música i ball al carrer del Trinquet Vell. Foto; Josep Maria San Saturnino.

El tarragoní Josep Maria San Saturnino publica amb l’editorial Cossetània el llibre Gitanos de la Part Alta de Tarragona. Al llarg de deu capítols, explica l’arribada dels gitanos a Catalunya i les nombroses lleis repressives en contra seu, així com l’evolució de les feines del col·lectiu, la importància de la família, la tasca del Consell d’Ancians, en substitució del patriarca o la rellevància de la religió, entre molts altres temes.

‘Sansa’ també posa èmfasi en la participació dels gitanos en les festes locals com a portadors dels Gegants de la Ciutat i del Negrito i la Negrita i, arran d’aquesta afició, la creació de dues colles geganteres més: la del Casc Antic i la del passeig Torroja.

josep m. san saturnino presenta el llibre ‘gitanos de la part alta’

Per a Josep Maria San Saturnino la cultura gitana és, a la vegada, molt propera però “una gran desconeguda”. “Els gitanos i les gitanes de la Part Alta viuen permanentment en aquest indret des de finals del segle XVIII, tot i que als volts de 1431 ja rondaven per aquestes terres”, comenta. Per tant, i en paraules de l’autor del llibre, “es pot dir que són tarragonins de soca-rel”. En aquest sentit, rebla que a voltes “desconeixem la seva vida real, sovint oculta darrere els tòpics i distorsionada pels prejudicis encara existents a la nostra societat”.

Josep M. Saturnino, amb el llibre

L’autor del llibre és un apassionat dels viatges, sobretot al sud-est asiàtic, per endinsar-se en les seves cultures. Aquest afany per saber d’altres cultures, el va motivar a emprendre aquest projecte, amb l’objectiu de donar a conèixer la singularitat de la comunitat gitana de la Part Alta.

“encara hi ha molts tòpics i prejudicis sobre els gitanos”

Valora l’experiència directa amb els gitanos de la Part Alta “com a molt positiva”. “Treballar amb el col·lectiu gitano representa haver-se d’adequar a la seva manera d’entendre i organitzar el temps, a la qual els paios no estem acostumats, perquè vivim una vida a un ritme més trepidant”, afirma el Josep Maria, el qual afegeix que “és per això que aquest llibre ha tardat gairebé nou anys en veure la llum”.

“porten un ritme de vida més tranquil que els paios”

Gitanos de la Part Alta de Tarragona es va presentar en el marc dels actes de Santa Tecla. L’autor recorda que “les escales del pla de la Seu i les vores de la plaça de les Cols es van omplir de públic”. En total, unes dues-centes persones, entre les quals, una seixantena eren gitanos i gitanes. “Paios i gitanos compartint l’auditori”, bromeja.

Imatge d’una boda gitana, publicada al llibre de Josep Maria Saturnino

Després de la presentació pública, Josep Maria Saturnino assegura que el llibre està tenint “una molt bona rebuda en la societat paia i, sorprenentment, també en la comunitat gitana”. “Cal dir que és un treball documental, amb fotografies i textos i, precisament aquest fet, converteix el llibre en únic, no n’hi cap altre com aquest, diu.

El llistat de coses i aspectes que ha descobert San Saturnino durant la redacció del llibre seria “interminable”. El que sí que pot dir és que les falses creences i els tòpics que enterbolien la seva ment i li creaven una visió errònia i esbiaixada de la població gitana han desaparegut per complet.

Josep Maria Saturnino va ser l’autor de l’exposició fotogràfica giTanos-giTanes, el passat 2021. Tot i això, detalla que la mostra de fotos “és una conseqüència prèvia del propòsit del llibre”, com també ho va ser la que es va presentar al 2017, que sota el nom Som gitanos, mostrava els Gegants de la Ciutat, el Negrito i la Negrita i “els seus portadors de sempre”.

FET 10 ANYS: El valor de la comunitat

La comunitat del FET es va reunir al Tinglado 1 del Port en la festa de celebració dels 10 anys. Foto: David Oliete.

El com és de vegades més important que el què. La manera d’explicar la realitat de Tarragona, complexa i diversa, la manera d’observar-la, és una de les grans aportacions de la revista que teniu a les mans des del seu naixement. Un aniversari és sempre un bon moment per mirar enrere amb el desig de continuar aprenent i millorant.

De la mà de les seixanta portades, però volent anar molt més enllà. Fer-ho per analitzar des de fora, com a tarragoní d’adopció enamorat d’aquesta ciutat i la seva terra. I també per guaitar des de dins, com un dels periodistes que ha escrit periòdicament per ajudar a fer realitat, cada dos mesos, durant aquesta dècada de grans canvis i terrabastalls, una revista cuinada a foc lent.

“la manera d’explicar tarragona és una de les grans aportacions de la revista”

Aquest és un dels grans factors diferencials. La pressa va gairebé sempre lligada al periodisme informatiu, al que parteix del neguit d’explicar allò que passa amb rigor, però al més aviat possible. Abans que ningú altre, si pot ser. Exclusiva! En aquest cas, però, el temps s’ha convertit en un element per jugar gairebé sempre a favor.

Més temps per pensar els temes a tractar, més temps sobretot per treballar cada un dels assumptes a relatar. Sense urgències, parlar amb les persones, anar a trepitjar cada lloc, a conèixer l’ànima dels protagonistes i les històries. Per assimilar la realitat, per pensar-la i per repensar-la —quins verbs aquí tan transcendents!—, per mirar després d’explicar-ho amb la màxima honestedat possible. Una raresa tot plegat en els temps que corren.

“disposar de temps i espai és una raresa en els temps que corren”

S’obren aquí molts fronts, però mirarem d’anar pas a pas, com si agaféssim la mà de cada lectora, de cada subscriptor inquiet. Que també en aquestes lletres tenim el temps i l’espai a favor. Un altre factor determinant, l’espai: tenir prou espai per poder fer cada un dels reportatges, en profunditat, que hi hagi lloc per a les paraules. Una cosa s’encadena amb l’altra.

Més de 200 persones van assistir a la festa del 10è aniversari. Foto: David Oliete.

L’espai on poder explicar-se i esplaiar-se, el paper, és un element físic cada cop més car, també cada cop més escàs, en revistes i diaris. La inflació ha encarit enormement la producció d’una revista com aquesta, que també té una altra ànima digital, compartida. Malgrat les dificultats, enormes, per poder quadrar els números, l’espai continua jugant al nostre favor, perquè els textos poden respirar, tot jugant molts cops amb elements més propis del periodisme literari. Quin regal!

“el fet ha creat la seva pròpia comunitat, que senten seva la revista”

El FET ha tingut la capacitat, a poc a poc, d’anar teixint la seva pròpia comunitat. Veïnes i veïns de Tarragona i rodalies que senten que formen part d’alguna cosa més, que se senten seva la revista. I no únicament perquè amb els diners de les subscripcions fan possible el miracle, que també, sinó perquè porten una mateixa samarreta, que senten uns mateixos colors.

Això de fer i tenir una comunitat, màgic, es nota de moltes maneres. La majoria, però, no es poden quantificar ni mesurar, com acostuma a passar amb les millors coses de la vida. Una de les proves, la capacitat de mobilització. És a dir, la resposta als esdeveniments que s’organitzen periòdicament, ja sigui la presentació d’una de les revistes o una visita cultural. També quan cal convocar els subscriptors per a alguna proposta concreta, com és el cas de la festa d’aniversari.

“la comunitat es veu en la capacitat de mobilització i en la implicació dels subscriptors”

La comunitat es visualitza també quan són els mateixos subscriptors els qui et proposen un tema periodístic, els qui et descobreixen una història amagada, o els qui directament s’obren en canal per convertir-se en protagonistes. “Aquesta història és per al FET”, m’han dit alguns companys periodistes. Visca i llarga vida a la comunitat, un fenomen que a més a més té la capacitat de continuar-se eixamplant, de fer-se cada curs una mica més gran, i de millorar la revista fent-ne veure els defectes i les mancances.

(…)

Així arrenca l’article que el podeu llegir íntegrament al número 61 del FET a TARRAGONA, el que celebra com cal els 10 anys de trajectòria.

La revista la podeu comprar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

Viñuales descarta el PP en un futur govern per “deslleialtat”

L’alcalde Rubén Viñuales en l’entrevista d’aquest dimecres a Ràdio Ciutat de Tarragona.

“És urgent salvar la ciutat, necessitem grup polítics que entenguin la situació econòmica molt preocupant de l’Ajuntament i siguin valents a l’hora de prendre decisions”. Amb aquestes paraules, l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, fa una crida a la responsabilitat de tots els partits per acordar un increment de les ordenances i taxes municipals. L’objectiu és eixugar 14 milions d’euros de dèficit a les arques municipals.

l’alcalde demana responsabilitat i valentia per aprovar un increment d’impostos

Viñuales es mostra agraït per l’actitud d’Esquerra Republicana, Junts i En Comú Podem, però critica durament la postura del Partit Popular a qui acusa de “deslleialtat” i “insolidari” i de fer “política barata” per parlar de congelar i abaixar impostos en un context tan difícil que “coneix perfectament”. Contundent, l’alcalde ha remarcat: “Una persona així no està preparada per governar”, en referència a la portaveu del PP, Maria Mercè Martorell.

“no busco excuses, és urgent salvar la ciutat”

Aquestes són algunes de les respostes de Rubén Viñuales al programa ‘Bon dia Tarragona’, de Ràdio Ciutat de Tarragona. L’alcalde ha reconegut que la proposta del seu govern passa per pujar l’IBI a l’entorn del 20%, el que suposarà uns increments als veïns d’entre 40€ i 100€ l’any, aplicar noves zones blaves d’aparcament, anul·lar bonificacions i estudiar altres mesures impositives.

viñuales critica el pp per insolidari quan demana baixar impostos

“No busco excuses, hem vingut a no fugir d’estudi i ser responsables. Fer això no és gens agradable per a un alcalde, i no hem de buscar culpables, hi ha factors estructurals”, afirma. I a l’hora de reduir despesa, concreta que no tocaran serveis socials, transport públic ni policia. “Espero el suport d’altres partits perquè es un problema de ciutat i cal trobar una solució conjunta”.

A l’entrevista, l’alcalde també afirma que el nou contracte de la brossa no es notarà fins d’aquí un any i mig; i es felicita perquè -diu- no hi ha hagut queixes sobre la neteja durant les festes de Santa Tecla.

Aquí podeu veure l’entrevista íntegra conduïda pel director del FET, Ricard Lahoz:

#BonDiaTGN | Entrevista a l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales

 

 

 

El festival que uneix cinema i salut mental

0
Escena de l’obra de teatre ‘No m’oblideu mai’. Foto: cedida.

Poder compartir situacions i testimonis amb el públic és una de les oportunitats que brinda el festival Psicurt per parlar al voltant de la salut mental. A través de l’audiovisual, aquest esdeveniment vol apropar a la ciutadania diferents temes interessants com el dol, les addiccions, les relacions paternofilials i d’amistat, l’assetjament escolar o l’abús sexual, entre altres. Tot amb l’objectiu de promoure la reflexió i extreure aprenentatges.

el psicurt se celebra del 5 al 8 d’octubre

El Psicurt – Festival de Curtmetratges sobre Salut Mental arriba aquest 2023 a la vuitena edició. Es tracta d’un dels festivals més consolidats i importants de l’Estat espanyol en aquest àmbit. La cita té lloc durant aquesta setmana, del 5 al 8 d’octubre, amb un ampli ventall d’activitats a Tarragona i Reus. Com és habitual, es projectaran les peces audiovisuals a concurs. Enguany, seran 27 produccions de les 308 propostes que s’han rebut. Unes xifres que demostren la bona participació que té el festival. “Se’ns ha fet molt difícil fer la selecció i deixar de banda molts curtmetratges. El nivell de qualitat és boníssim”, admet Jaume Descarrega, director tècnic del Psicurt, en una entrevista amb el FET.

es projectaran 27 curtmetratges seleccionats a concurs

Cartell de la pel·lícula ‘Sinjar’, de la tarragonina Anna M. Bofarull.

Descarrega posa en valor l’evolució i la consolidació de la mostra al llarg d’aquestes vuit edicions: “El primer any la resposta de la ciutadania ja va ser increïble”. Afegeix que “des de llavors hem passat de rebre unes 200 propostes de curtmetratge a rebre’n unes 300”. La pandèmia de la COVID-19 ni tan sols va interrompre el festival. Encara més, la crisi sanitària va suposar un punt d’inflexió per trencar tabús, parlar i valorar encara més la salut mental.

Més enllà dels curtmetratges, el festival també ofereix altres actes paral·lels. “Hem anat ampliant aquesta oferta per afegir elements que puguin permetre a la ciutadania conèixer del seu interès”, detalla el director del Psicurt. L’obra de teatre ‘No m’oblideu mai’ és una de les novetats d’aquesta edició. D’aquesta manera, l’àmbit teatral també s’incorpora a les propostes del Psicurt. Amb les entrades ja exhaurides, la representació tindrà lloc aquest dimecres 4 d’octubre al Teatre Bartrina de Reus. Es tracta d’una obra dirigida per Llàtzer Garcia i interpretada pels actors Elies Barberà, Marta Montiel i Edu Vásquez.

l’obra de teatre ‘no m’oblideu mai’ aborda el suicidi juvenil

L’actriu Marta Montiel explica al FET que és una funció que tracta al voltant del suïcidi juvenil a partir de vivències reals. “Són testimonis de persones reals durant la seva joventut i els hem entrevistat per saber com se sentien i què els va aportar a aquest patiment”, detalla. En l’obra, els actors tracten de reproduir paraula per paraula alguns fragments dels testimonis. La funció es va estrenar el 2018 de la mà de la Sala La Planeta i ha tingut una molt bona rebuda. “A través de la paraula és una manera de sentir i reflexionar al voltant de diferents subtemes de la salut mental”, remarca Montiel.

la pandèmia ajuda a trencar tabús sobre la salut mental

En acabar l’obra, hi haurà un col·loqui amb els actors i el psicòleg Roger Ballescà amb l’objectiu de contextualitzar, donar visibilitat i parlar en comunitat sobre la salut mental en els joves. L’actriu també posa èmfasi en el punt d’inflexió que va suposar la pandèmia i destaca l’ús de la paraula dita per narrar “aquests testimonis de supervivència i reviure allò que van passar aquestes persones”.

Els joves també participen al Psicurt enviant propostes a l’Educurt.

El festival també compta amb altres activitats com xerrades, trobades o concursos. L’Educurt és una de les competicions que s’organitzen per tal que els estudiants d’educació secundària i cicles puguin produir els seus curtmetratges de ficció al voltant de la temàtica. Enguany, s’han rebut 15 propostes de diferents centres educatius d’arreu Catalunya i de l’Estat. Entre els actes destacats, el diumenge 8 d’octubre a les 18:30 hores se celebrarà la gala de cloenda i el lliurament de premis de la 8a edició del Psicurt a l’Antiga Audiència de Tarragona.

el psicurt ofereix activitats a tarragona i reus

Per primera vegada una directora tarragonina, Anna Maria Bofarull, obrirà el festival amb la projecció de la seva pel·lícula ‘Sinjar’. És una història amb protagonistes femenines i d’alt compromís social. Un film dur però sensible sobre el radicalisme islàmic, el dol i l’angoixa, que es qüestiona com és possible que algunes persones encara visquin com a esclaves en ple segle XXI.

Tota la informació del festival es pot trobar en aquest enllaç.

L’obertura musical de la temporada

0
Assaig de la FSF al teatre Tarragona sota la batuta de Tomàs Grau. Foto: Ajuntament de Tarragona.

La Franz Schubert Filharmonia inaugura temporada al Teatre Tarragona aquest dissabte 7 d’octubre. L’orquestra simfònica hi arriba amb el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo, i la simfonia número 9 del Nou Món, de Dvorak, sota la direcció de Tomàs Grau i amb el guitarrista Milos Karadaglic.

concert de la Franz Schubert Filharmonia aquest dissabte a les 20h

Amb aquest concert es commemora el 50è aniversari de la mort de Pau Casals, ja que també s’hi interpretarà una de les seves obres més emblemàtiques, la sardana Sant Martí del Canigó, composta pel músic del Vendrell l’any 1943 des de l’exili de Prada de Conflent.

interpretaran el ‘concierto de aranjuez’ dirigit per tomàs grau

Aquest serà el primer concert dels vuit previstos a Tarragona per la Franz Schubert Filharmonia al llarg de la temporada fins al 15 de juny de 2024. Un curs amb un gran repertori musical amb compositors com Beethoven, Stravinski, Mozart o Txaikovski, i de la mà dels millors intèrprets del moment.

 

Així tancarem la celebració dels 10 anys del FET

El fotògraf David Oliete fa diverses indicacions als joves protagonistes del proper reportatge del FET. Foto: Ricard Lahoz.

Una trobada matinal de cap de setmana al parc de l’Amfiteatre. Així comença la preparació del reportatge especial que tancarà la celebració dels 10 anys del FET a TARRAGONA al número 62 de la revista el proper mes de novembre.

fotos i entrevistes a infants de 10 anys

Amb un sol i unes temperatures més pròpies de l’estiu, cinc nenes i un nen de 10 anys -filles i nét de subscriptors del FET- han seguit obedientment les instruccions de David Oliete durant la sessió fotogràfica: la càmera ha disparat fotos individuals, fotos en grup de tots sis i fotos de cada família.

què volen estudiar? com veuen tarragona?

La Carla, la Maria, l’Anna, la Berta, la Júlia i el Martí no han tingut vergonya a l’hora de contestar les preguntes de tres periodistes del FET: Clara Marquiegui, Jan Magarolas i Ricard Lahoz. A les respectives converses s’hi han afegit mares i pares, oferint altres punts de vista sobre la manera de ser i les aspiracions dels seus fills i filles.

Al parc de l’Amfiteatre, les cinc nenes i el nen han participat en una sessió fotogràfica. Foto: Ricard Lahoz.

Al reportatge participaran un altre nen, el Jan, i una altra nena de 10 anys, la Laia. En total, vuit infants que van respondre a la crida de la revista als subscriptors per compartir el nostre desè aniversari amb criatures que van néixer el 2013, igual que el FET. Una manera simbòlica i divertida de tancar la celebració.

el reportatge es publicarà A L’ÚLTIMA REVISTA DE L’ANY

A les entrevistes, les nenes i el nen expliquen les seves aficions i què volen estudiar quan siguin grans. També parlen dels seus jocs preferits, de les coses que fan en família i de com veuen la seva ciutat, Tarragona. El resultat de tot plegat, el podreu llegir a inicis de novembre, al número 62 de la revista, l’últim d’aquest 2023.