7.9 C
Província de Tarragona
Diumenge, desembre 3, 2023
Inici Blog Page 3

FET 10 ANYS: Una dècada convulsa

Manifestació a la plaça de la Font el 17 d’octubre de 2017 contra l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Foto: David Oliete.

Al setembre de 2013 es presentava el primer número del FET a TARRAGONA, una publicació que aportava aire fresc al paisatge mediàtic de la ciutat amb una oferta singular. La nova revista sortia a la llum en un entorn incert, particularment complicat en l’àmbit del periodisme, en un context de precarització creixent resultat en bona part de la crisi del 2008.

“la revista aportava el 2013 un aire fresc al paisatge mediàtic”

Eren també els moments inicials de l’anomenat Procés, que començava a provocar moviments tectònics en el mapa polític, als quals no era aliena la ciutat de Tarragona, a l’equador del segon mandat de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, ben diferent del primer, amb un canvi d’aliances que indicava un allunyament progressiu de les expectatives suscitades el 2007.

“començaven 10 anys d’experiències històriques inèdites”

Des d’aquell setembre ençà han passat deu anys accelerats, d’experiències històriques inèdites que han impactat en la nostra vida quotidiana d’una manera que no havia estat tan intensa, probablement, des del final de la Guerra Freda, possiblement més. Han estat deu anys d’un món en crisi permanent, amb conflictes oberts i desafiaments majúsculs, durant els quals la ciutat de Tarragona no ha estat capaç d’afrontar de manera consistent els seus grans reptes històrics, però s’ha vist, òbviament, afectada per un medi ambient complex i inestable. De fet, per exemple, ha tingut tants alcaldes durant aquests deu anys com durant els trenta anteriors.

Un dels efectes més evidents a Tarragona de la crisi climàtica, un dels grans impactes d’aquesta dècada. Foto: Marc Colilla.

En tot cas, tot plegat, malgrat l’efervescència política que es percebia al país, particularment des de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, i malgrat que els efectes de la Gran Recessió eren encara palesos aleshores, difícilment podia imaginar-se aquell setembre de 2013, en el context de la normalitat teclera de la ciutat, el que ens esperava en els anys a venir.

“ha estat una dècada d’un món en crisi permanent, amb grans desafiaments”

De fet, aleshores, la consulta del 9 de novembre de 2014 encara no havia estat anunciada i ningú no podia imaginar que en pocs anys hi hauria càrregues policials contra col·legis electorals als carrers de Tarragona. Els esdeveniments s’havien de començar a accelerar en l’àmbit català en pocs mesos, a l’inici del que han acabat sent deu anys convulsos i intensos.

“el procés, la pandèmia i la crisi climàtica han impactat en les nostres vides”

Efectivament, ha estat una dècada tempestuosa, dominada, des del punt de vista polític, pels esdeveniments que culminen en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre de 2017, que marca el punt d’inflexió entre un procés d’afirmació nacional que s’havia encetat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i una situació de desorientació col·lectiva després de la repressió i el reassentament aparent del marc autonòmic, en la qual ens trobem en el moment present.

La Unitat de Cures Intensives de l’hospital Joan XXIII el maig de 2020, en el moment més complex de la pandèmia. Foto: David Oliete.

A la convulsa situació política a Catalunya, cal afegir l’impacte de la pandèmia, segurament el fet històric de major afectació en les vides de tots nosaltres, amb situacions que, si bé ara poden semblar lluny, com ara el confinament o l’ús de les mascaretes en els espais públics, ens recorden la fragilitat d’una civilització que exerceix una pressió cada vegada més agressiva sobre el seu entorn, tot provocant una transformació planetària en la qual cal emmarcar la mateixa covid-19.

(…)

Arribem, doncs, al capdavall d’una dècada d’enormes sacsejades, que, possiblement, no hem acabat de pair, amb comportaments electorals, des de l’abstenció fins a l’opció per l’extrema dreta, que mostren la desorientació de bona part de la població davant d’un món que es va fent menys transparent i més inquietant. Preservar l’ideal de la bassa d’oli del sergent Blázquez no sembla la millor alternativa en aquest context. La necessitat d’articular un discurs consistent de ciutat (i d’àrea metropolitana), de recosir un teixit urbà (i social) fragmentat, de construir lideratges inclusius i estratègies resilients, i de superar el victimisme provincià, tot sovint tòxic i paralitzant, esdevé l’horitzó desitjable per afrontar els anys a venir.

“Tarragona ha viscut aquests canvis amb la inèrcia acostumada i sense extraure’n lliçons”

Per les pàgines del FET a TARRAGONA han passat incomptables experiències personals que mostren la vitalitat de múltiples nòduls d’un teixit social que, malgrat tot, és encara fràgil. Manca consistència, probablement, entre altres, coses per la inexistència d’una opinió pública robusta i d’un debat públic sòlid, al qual aquesta publicació pretén contribuir.

Així, els anys passen i la ciutat continua sense resoldre les seves contradiccions, sense aclarir els seus dubtes, en una inèrcia permanent que la fa cada vegada més incapaç de respondre a una realitat incerta, inestable i a voltes amenaçadora. La millor notícia continua essent la multitud d’iniciatives ciutadanes que malden per superar aquest estancament i proporcionar les eines per navegar en aquests temps convulsos en els quals ens toca viure. Cal, però, estructurar-ho tot plegat, i aquest és segurament el major desafiament de la ciutat en el present.

———

FRAGMENT DE L’ARTICLE ‘FET EN TEMPS CONVULSOS’ QUE PODEU LLEGIR ÍNTEGRAMENT AL NÚMERO 61 DE LA REVISTA ‘FET a TARRAGONA’, ESPECIAL 10 ANYS.

Un tarragoní a l’elit de la ultraresistència

0
Daniel Castillo, en la seva arribada a la Ultra Trail de Mont-Blanc

Una marxa de muntanya al costat de Benasc durant l’estiu de 2015 va fer canviar el xip al tarragoní Daniel Castillo. El seu pare era molt aficionat a aquesta modalitat esportiva i apreciava des de casa tot el que significava sortir a córrer i competir entre camins, espais boscosos o zones pedregades. Així, van optar per fer la cursa plegats i, just finalitzar-la, el Daniel va decidir que deixava de jugar a futbol a La Floresta per dedicar-se al trailrunning amb només 15 anys.

Daniel Castillo es consolida com un referENT de les curses internacionals

Des de llavors la seva progressió ha estat espectacular, fins a convertir-se en corredor professional i en una de les promeses més consolidades del panorama de les curses de muntanya actual. “L’any 2015 va ser l’inici d’una llarga trajectòria, tot i ser jove, fins avui dia”, explica Castillo. Un camí que ja l’ha portat a guanyar un Mundial sub-23, el segon lloc a la Salomon Ultra Pirineu de l’any passat, o a la quinzena posició a la Ultra Trail de Mont-Blanc 2023, una de les curses més dures i prestigioses del món.

constància i treball, claus per superar les proves més dures

El nivell de competició de Daniel Castillo comporta una gran exigència física. El tarragoní detalla que “per estar a dalt de tot en el panorama internacional i nacional cal tenir un molt bon estat de forma”. Entrena els set dies de la setmana, combinant la cursa contínua amb exercicis físics al gimnàs i complementant-ho amb la pràctica del ciclisme. El corredor treballa amb una programació d’acord amb el moment de la temporada, ja que cada cursa té uns requisits físics específics.

A tall d’exemple, el Daniel va passar un mes a Suïssa aquest estiu per preparar-se per a la Ultra Trail de Mont-Blanc. Va aprofitar el fet de competir a la Zierre Final per preparar-se ben a prop de Chamonix, als Alps francesos, indret on té lloc la celebració de la meca del trailrunning. “Va ser un entrenament enfocat al terreny que em trobaria el dia de la cursa i les seves condicions, molt específiques”, concreta l’atleta.

castillo ha guanyat un mundial sub-23 i vol SEGUIR entre els 10 millors

Amb només 23 anys, hi ha esdeveniments esportius que han marcat la intensa trajectòria de Daniel Castillo. Recorda amb molta il·lusió la seva participació en la marató alpina de Zegama, al País Basc, una cursa amb molta història que només reparteix 500 dorsals entre les 8.000 persones que s’hi inscriuen. Guanyar un Mundial també és una de les grans fites del corredor: “Dir que tens una medalla d’or és bonic i gratificant per la feina feta que portes a sobre”. Així mateix, el segon lloc de la Salomon Ultra Pirineu li va permetre viatjar a les illes Açores, aconseguir el segon lloc a la Golden Nacional Series i convertir-se en professional. “Vaig pujar un esglaó més”, recorda.

Daniel Castillo, federat Club Marathon Crevillent i soci del C.E. Trail Tàrraco, repassa les claus per fer una bona cursa de muntanya: “El primer, és arribar molt bé físicament; cada dia els rivals estan més preparats i es demostra perquè els temps anteriors es milloren en cada competició. O t’iguales a ells o vas cap enrere”. Per al corredor, arribar motivat i el més descansat possible també és molt important i referma que en el moment de competir “no ets un equip, sinó que estàs sol. Si la cursa et surt bé la victòria serà teva, però la derrota també”.

La ment és fonamental en una cursa de llarga distància

En les curses de muntanya de llarga distància juga un paper fonamental la ment. Es pot dir que allà on no arriben les cames, hi arriba el cap. En aquest sentit, Daniel Castillo afirma que “si el teu cap no tira, per molt fort que estiguis no faràs una bona cursa” i s’atreveix a assegurar que en una competició “el cos i la ment estan repartits al 50%”.

El Daniel fa valdre els emplaçaments del territori per córrer i competir. Viu just davant del Pont del Diable, a Sant Ramon, i defineix l’indret “com el meu pati de joc”. “Tinc la sort que em puc permetre entrenar allí”, comenta. Així mateix, quan necessita entrenaments de major intensitat amb més desnivell es desplaça a Vilaplana i la Mussara. D’aquesta forma, creu que “tenim molt bons llocs per entrenar” i ho exemplifica en què un 40 % dels guanyadors de l’Ultra Pirineu eren el Camp de Tarragona. “Això vol dir alguna cosa, som uns privilegiats per tenir aquests terrenys ben a prop amb una gran varietat de desnivells”, expressa.

“el pont del diable és el meu pati de joc”, afirma

Daniel Castillo vol fer-se un lloc com a entrenador personal. Fa dos anys que va iniciar aquesta aventura per aplicar la seva pròpia metodologia i aportar el seu granet de sorra a les necessitats del corredor. Es mostra “content de com està sortint” i amb el fet de poder-ho compaginar amb l’altra seva gran passió, córrer. Per a Castillo, cal comprendre en cada moment “el que necessita el corredor. No deixa de ser una persona i cadascuna té unes necessitats diferents”. A més de la planificació física, és important “saber entendre i escoltar-ho, que et pugui transmetre el que sent”. Als novells en curses d’ultraresistència els diria “que el dorsal no els posi pressió, que gaudeixi de cada gambada i que demostri que el temps invertit en entrenaments, sacrificant moltes coses, han servit per a alguna cosa”.

El tarragoní es mostra ambiciós i sincer a la vegada. Vol consolidar-se entre els deu millors corredors del món: “Vull esprémer-me encara més, fer un pas endavant. Amb la meva edat i els anys que porto competint, tot i les fites aconseguides, encara puc mirar més amunt, amb coses a millorar i a superar”.

[VÍDEO] Així fem el ‘FET’

Un dels passos imprescindibles en l’elaboració dels continguts del FET és parlar amb els protagonistes. A la imatge, Laia Poblado entrevista David Folch. Foto: David Oliete Casanova.

Aprofitem el desè aniversari del FET a TARRAGONA per mostrar en un vídeo de dos minuts com elaborem la revista bimestral: les entrevistes dels periodistes als protagonistes en espais públics, les sessions de fotografies i vídeos, el disseny de les pàgines, les correccions i la revisió final, la impremta i la distribució dels exemplars.

Actualment, l’equip del FET el formen els periodistes i fotògrafs (per ordre alfabètic) Marc Colilla, Esteve Giralt, Ricard Lahoz, Jan Magarolas, Clara Marquiegui, David Oliete, Albert Ollés, Laia Poblado i Biel Roquet Jalmar. La correctora és Núria Grau i la maquetació va a càrrec de Francesc Farré. La impressió de la revista la fem a Gràfiques Gibert.

La peça audiovisual la vam estrenar a la festa dels 10 anys del FET al Tinglado 1 del Port i ara la mostrem al públic general.

Consumir cultura a Tarragona tot l’any

0
L’actriu Mercè Arànega vindrà aquesta tardor a la Sala Trono. Foto: cedida.

El pregoner de Santa Tecla, Oriol Grau, feia el dia 21 diversos precs a la ciutadania des del Balcó de l’Ajuntament. I un dels precs era aquest: “Aneu al teatre, a concerts, al cinema. Llegiu llibres i revistes com el FET que fa 10 anys. Nodriu-vos de cultura tot l’any!”.

“la ciutat no mor. hi ha moltes propostes després de santa tecla”

La cita no vol incidir en la referència de l’Oriol a aquest mitjà -cosa que agraïm, i molt-. Recullo les paraules de l’actor i director de teatre perquè volen remarcar una idea en què insisteixo des de fa anys per aquestes dates: Tarragona té vida més enllà de Santa Tecla.

Es pot consumir cultura tot l’any a Tarragona. Ja són a punt les temporades de teatre de tardor, cicle de cinema en versió original a l’Auditori, cicle d’òpera i cinema al CaixaForum, concerts a les sales, espectacles per a la canalla en diferents espais, propostes per la gent jove al Kesse, programacions diverses als museus, festivals com el Psicurt i el REC, exposicions als tinglados del Port…

“sortiu al carrer i consumiu cultura: ens farà més lliures”

Hi ha moltes propostes culturals i molt variades. “Qui s’avorreix és perquè vol”, exclamava dilluns a les xarxes la periodista Núria Loras. I és ben cert. Acabem d’una vegada amb aquesta idea de ciutat morta després de la Festa Major i demostrem a Oriol Grau que no té raó quan deia fa pocs dies en una entrevista al FET que “hi ha molta oferta cultural, però falta públic”.

Sortim al carrer i consumim cultura: ens farà més lliures i dignes!

El conte ‘Tirèsies a les coves del Llorito’

Un fragment de la il·lustració de Cris Lavilla que acompanya el relat d’Enric Garcia Jardí al número especial del FET amb motiu dels 10 anys.

Fragment del relat ‘Tirèsies a les coves del Llorito’:

—Disculpeu les molèsties. L’altre dia em van comentar que vos sou endeví. Voldria que m’expliquéssiu com serà el 2033 a…

—I per què no li ho preguntes a la intel·ligència artificial? —va respondre ell, sense deixar-me acabar la frase—. No cal que em facis perdre el temps, que me’n queda poc. Existeixen milers de textos sobre microxips corporals i impressions 3D. Fes-ne una barreja per al teu article i llestos. A mi el que em fa més gràcia, d’aquest present vostre, són les ulleres de realitat virtual. Aviat les fareu servir per masturbar-vos, però d’això no en parla ningú.

—Jo només necessito que em reveleu, a deu anys vista, el futur de Tarragona.

—Tarragona, Tarragona… Com si fos l’antiga Tebes! Els tarragonins us passeu el dia criticant la vostra ciutat, fins i tot davant dels desconeguts, i després resulta que és el centre de l’univers.

—Per cert, com heu sabut que soc periodista?

—No s’ha de ser gaire espavilat per adonar-se’n. Has entrat com un badoc, vas anotant-ho tot en una llibreta i cada cop que te m’adreces la teva veu de cadell es contradiu amb els teus ulls de guineu.

—Vos no sou cec? Com podeu esbrinar segons quins detalls?

—Només cal parar l’orella. Que sigui cec no vol dir que no hi pugui veure.

—Em permeteu que us entrevisti? Seran només un parell de preguntes. És per a una revista d’aquí, el FET a…

—Home, el feta, quin gran formatge. Grec, evidentment. Mira, tot el que cal saber de mi ja ho va escriure el senyor Camilleri en un monòleg, no fa gaire. Ell també havia perdut la visió, i ens vam compenetrar molt bé.

(…)

El conte el podeu llegir íntegre al número 61 del FET a TARRAGONA, que celebra 10 anys de trajectòria. La revista la trobareu a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

De regal, dos llibres teclers

0
L’arribada del braç de Santa Tecla en el 700 aniversari. Història, patrimoni i cultura tradicional. (Coord.) Maria Bonet i Joan Menchon.

Ara que deixem enrere la Festa Major de Tarragona, destaquem la publicació d’un llibre que explica el culte ciutadà a Santa Tecla a partir de moltes fonts. El llibre es titula L’arribada del braç de Santa Tecla en el 700 aniversari. Història, patrimoni i cultura tradicional, està editat per Publicacions URV i detalla la relació entre l’entrada de la relíquia i el desenvolupament de la festa. També analitza la celebració i el culte a Tecla com a fet religiós, polític i cultural, i com a element de cohesió, identitat i diferenciació de la ciutat de Tarragona.

obsequi als subscriptors: dues publicacions vinculades a santa tecla

Fins a onze experts hi aporten els darrers coneixements sobre l’enquadrament històric, el patrimoni artístic, cultural i folklòric, la religiositat popular, la teatralitat i les manifestacions festives a partir de la celebració de l’efemèride de l’entrada de les relíquies a Tarragona l’any 1321.

El llibre col·lectiu el coordinen Maria Bonet i Joan Menchón i és el resultat d’unes jornades científiques que van organitzar l’Ajuntament de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili amb motiu del 700 aniversari de l’arribada del Braç de Santa Tecla.

Un cop superada la Festa Major d’enguany, oferim un obsequi a tres subscriptors/res del FET gràcies a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona: aquesta publicació acabada d’estrenar i el llibre Paraula de Tecla. Vocabulari de les festes de Santa Tecla d’Enric Garriga, Mariona Savall i Marina Massaguer Comes.

Les persones interessades en el sorteig dels dos llibres han d’enviar un correu a l’adreça

subscripcions@fetatarragona.cat 

abans de les 20h d’aquest dimecres 27 de setembre. L’endemà farem públic els noms de les tres persones afortunades amb els dos llibres.

Cinc paraules per definir Santa Tecla 2023

Entrada del Braç de Santa Tecla 2023. Foto: Hèctor de la Salud.

Cinc paraules, cinc imatges, cinc moments per resumir, des d’una perspectiva molt personal, la Santa Tecla del 2023.

  1. Braç. Feia quatre anys que Tarragona no vivia un moment tan màgic com el de l’Entrada del Braç a la Catedral. La pandèmia del 2020 i 2021 i l’aiguat de l’any passat ens havien privat d’aquesta sensació única que només es viu el 23 de setembre al voltant de les nou del vespre. I hi havia moltes ganes i més gent que mai al pla de la Seu i a tot el recorregut de la Professó. La imatge del subscriptor del FET i tècnic de Festes, Hèctor de la Salud, és sensacional i retrata la millor escena de l’any a Tarragona.
El Parc del francolí va reunir 12.000 persones per seguir el concert de The Tyets. Foto: Marc Colilla – Ajuntament de Tarragona.

2. Francolí. La Festa Major d’enguany ha descobert el potencial d’un gran espai per a concerts multitudinaris. El Parc del Francolí, que ja s’havia utilitzat puntualment en anys anteriors, s’ha revelat com un escenari magnífic per acollir milers i milers de persones, i descongestionar la Part Alta i voltants. Sense dubte, una de les imatges de la Tecla del 2023 -obra del col·laborador del FET, Marc Colilla- és el concert multitudinari de The Thyets.

Oriol Grau, pregoner de les Festes 2023. Foto: Ajuntament de Tarragona.

3. Pregó. Oriol Grau ha aportat a la Festa Major del 2023 un Pregó d’alçada: radicalment feminista, satíric, antifeixista i alliberador, a favor de la cultura i la llengua, i la plena igualtat de gènere. Un text excel·lent que recordava quatre les seves predecessores (Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Agnès Busquets i Danae Boronat). El millor pregó dels darrers anys.

Dames i Vells han celebrat el seu aniversari 40+3 amb l’espectacle ‘Carcamals a la romana’. Foto: Alba Medina.

4. Magí. El personatge de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva, ha estat la novetat més sorprenent i aclamada de les Dames i Vells especials del 40+3. La celebració d’aquest aniversari amb ‘Carcamals a la romana’ revela que el col·lectiu sap innovar i renovar-se internament. I el públic ho agraeix omplint totes les representacions i moltes més que en podrien haver fet.

La Mulassa, el Lleó i la Cucafera ballen davant la presència dels gegants abans de començar la Professó. Foto: Ricard Lahoz.

5. Seguici. Les entitats del Seguici i les colles castelleres són el pal de paller de la Festa. Generen orgull i autoestima a una ciutat que no va precisament sobrada d’aquests sentiments. Les tres sortides del 22 i 23 de setembre proporcionen imatges úniques i irrepetibles. I encara són més emocionants aquells moments íntims que la gent del Seguici els viu amb molta intensitat abans de la Professó. Un agraïment infinit a totes i tots que ho feu possible.

  • I un afegit: la Festa corre el risc de la massificació fins a límits difícils de gestionar. Compte! Podem morir d’èxit. Alguns comportaments incívics amenacen la bona salut de ferro de Santa Tecla.

Aniversaris que expliquen la Festa

Els protagonistes del reportatge, d’esquerra a dreta: Reyes Rubalcaba (BUMT), Mireia Gasol (Ball de Diables), Jordi Anglès (La Virolla), Leila Costa (Lleó) i Rosa Hortoneda (Víbria). Foto: Marc Colilla Hurtado.

La Santa Tecla 2023 és especial, sobretot, per a cinc entitats que enguany estan d’aniversari rodó. Els grallers La Virolla arriben a la dècada de vida. Mentrestant, la Víbria, el Lleó i la Banda Unió Musical de Tarragona comparteixen trentè aniversari. Uns dels més veterans del Seguici Popular, el Ball de Diables, en fan quaranta. La vida dins aquests col·lectius defineix perfectament com és la nostra festa major.

cinc entitats tecleres celebren enguany aniversaris rodons

És innegable que totes aquestes entitats gaudeixen d’un bon estat de salut. I aquest fet és, en part, per això: “Tenim molt bon relleu generacional.” Ho diu la Rosa Hortoneda, membre de la Víbria, un element de foc amb un gran poder magnètic que fa que les files a l’element infantil estiguin plenes. Però “molta canalla està a la llista i malauradament n’hem de deixar fora”, admet la Rosa.

No és fàcil donar sortida a tothom; és un trencaclosques de difícil solució, i més quan entre els adults hi ha poca rotació. “Tots hi som des de fa 20 o 30 anys. Molts van començar amb el Lleó petit, després van passar al gran, i del gran ningú en vol marxar”, confessa la Leila Costa. Mentrestant, els Diables també comparteixen problema, però intenten incentivar la rotació, tal com explica la Mireia Gasol: “Anem rotant entre bosses i vestits. Tots tenim oportunitat de participar de la manera que sigui en tot moment, i tan necessària és una cosa com l’altra.”

parlem amb el ball de diables, el lleó, la víbria, la banda unió musical i la virolla

L’èxit del Seguici petit ha garantit la salut de la festa major. No obstant això, és palpable que els darrers anys el relleu està mutant cap a un tap. Bèsties i balls tenen un important repte a resoldre o, com a mínim, a minimitzar. Alguns, com el Ball de Diables o la Víbria —que forma part dels Diables Voramar—, tenen diverses sortides durant l’any que els permeten donar joc a més o menys gent, tal com exemplifica la Rosa Hortoneda: “Gràcies a aquests dies hi ha més dinamisme. Sí que hi pot haver conflicte en les sortides destacades, però per Santa Tecla ens podem repartir entre el Seguici del dia 22 i l’Ofici i la Processó del 23.”

Ara bé, no tothom té el mateix marge que la Víbria o els Diables; el Lleó té les sortides limitades, necessita l’autorització de l’Ajuntament perquè és una bèstia coronada i ha d’anar acompanyat amb una banda de música. “Quan arriben a l’edat adulta, la majoria de nens marxen, perquè ja no poden sortir. Anem aguantant”, es resigna la Leila Costa. En tot cas, beneït problema, perquè molt pitjor seria no tenir gent per sortir al carrer.

les entitats veuen assegurat el relleu generacional

Així i tot, les entitats musicals se salven en part d’aquest atzucac perquè tenen més màniga ampla pel que fa a components. A més, la seva activitat no es limita només a la festa major, de manera que el calendari d’esdeveniments en els quals participen està més ple. Això vol dir més oportunitats per a tothom. “Com que tenim escola, de músics en van entrant. Si no n’hi hagués, la banda s’acabaria”, diu en Reyes Rubalcaba.

En una entitat amb tants membres com la BUMT, defensa el paper dels veterans, que són “els que donen la cara” sempre, però admet que de “jovent en va entrant i sempre n’hi ha”. Mentrestant, els grallers La Virolla són un combinat de petit format i jove, de manera que no s’han trobat amb problemes d’aquesta mena. “Nosaltres encara no ens plantegem el relleu, si no, malament! Un grup de música petit és diferent a les grans entitats”, matisa en Jordi Anglès.

(…)

El reportatge íntegre -amb fotos d’arxiu de les cinc entitats- el podeu llegir al número 61 del FET a TARRAGONA.  La revista la pots trobar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

Quan Tarragona va esdevenir capital de l’arqueologia romana

0

 

Inauguració del Congrés d’Arqueologia Clàssica el 1993 a l’auditori del Camp de Mart. Foto: Vallvé. Centre d’Imatges / L’Arxiu

Aquest mes de setembre es compleixen trenta anys de la celebració a Tarragona del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, que va permetre a la ciutat esdevenir capital de l’arqueologia romana. El procés per arribar aquí havia començat el 1988, quan Josep Maria Recasens i Josep Fèlix Ballesteros, aleshores alcalde i conseller de cultura, respectivament, viatjaven a Berlín a la cloenda del XIII Congrés. Allà van proposar la candidatura de Tarragona com a seu del següent congrés, previst per a 1993.

El setembre de 1993 la ciutat va acollir el XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica

La proposta va ser acceptada en la reunió de l’Associació Internacional d’Arqueologia Clàssica del 25 d’octubre de 1988 i el 2 de febrer de 1989 es va constituir el Comitè Organitzador, que va acordar el Comitè Científic i el Comitè Executiu. Un mes més tard es va elegir al Dr. Pere de Palol com a president del Congrés i es va acordar que la temàtica seria “La ciutat en el món romà: origen, desenvolupament i característiques”.

La candidatura de Tarragona va rebre el suport i finançament de nombroses institucions i organismes com: el Ministeri de Cultura, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, la Conselleria de Cultura de la Generalitat, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma i l’Institut d’Estudis Catalans. Diverses institucions i empreses van ser patrocinadores o col·laboradores i un nodrit grup de joves estudiants procedents de diferents països i comunitats autònomes van apuntar-se a fer de voluntaris i voluntàries. L’anagrama del Congrés el va dissenyar J.M. Mir a partir de la imatge del revers d’una moneda de la seca de Tàrraco.

Un repte important i una de les preocupacions dels organitzadors era que calia adequar un espai gran per a les sessions plenàries del Congrés. Aleshores l’Ajuntament va portar a terme una solució força original: el recobriment de l’auditori del Camp de Mart amb una lona de 4.800 m2, que permetria donar cabuda a més de 1.700 persones. Les vistes a la muralla romana i a la Torre de l’Arquebisbe van resultar ser un marc incomparable.

el camp de mart es va cobrir amb una lona per acollir el congrés

Durant els primers mesos de 1993 el congrés es va presentar a Roma, Madrid i, finalment, a Tarragona, amb l’assistència de representants de diferents àmbits culturals, socials i econòmics de la ciutat. Com a seu de la secretaria del Congrés es va habilitar un espai a la primera planta de l’edifici de l’Antic Ajuntament. Van ser mesos de treball intens per fer possible la celebració i solucionar temes de finançament, d’infraestructures i d’activitats paral·leles.

El dia 5 de setembre s’inaugurava el congrés al Camp de Mart amb l’assistència de 2.200 persones. A partir de l’endemà, en diverses sales sobretot de la Part Alta van tenir lloc les sessions científiques, mentre que al vespre s’organitzaven actes com festes populars i actuacions musicals.

la temàtica del congrés va girar a l’entorn de la ciutat en el món romà

Entre les activitats paral·leles cal destacar l’exposició “La ciutat hispanoromana”, que va comptar amb la col·laboració de nombrosos museus i institucions científiques espanyoles i la publicació d’un interessant catàleg. Altres exposicions de format més petit i temàtica arqueològica van ser organitzades per entitats com el Museu Nacional Arqueològic, el Museu d’Història, el Museu d’Art Modern, el Col·legi d’Arquitectes i l’Autoritat Portuària.

Van tenir lloc altres activitats culturals paral·leles com presentacions de llibres. L’Ajuntament va posar a disposició dels participants una línia d’autobús gratuïta, l’Expo-Bus, per facilitar el desplaçament per la ciutat entre les seus on tenien lloc les conferències i els diferents museus i monuments i el Consell Comarcal, i un Arqueo-Bus per visitar els monuments de l’extraradi.

El Congrés va tenir un ampli ressò en els mitjans de comunicació tant a la premsa escrita com a la ràdio i a la televisió. El Diari de Tarragona va editar durant aquella primera setmana de setembre un especial anomenat Diari del Congrés, amb vuit planes i diverses seccions que es repartia gratuïtament als congressistes.

tarragona va prendre més consciència de la importància del seu patrimoni

La publicació de les actes del Congrés recullen, en dos volums i més de 800 pàgines, les 38 ponències i gairebé 200 comunicacions, a més dels parlaments d’inauguració i de cloenda del Congrés. Tarragona va ser durant uns dies el centre de l’arqueologia clàssica. La ciutat va prendre més consciència de la importància del seu patrimoni i de la necessitat d’una acurada gestió del mateix com a motor de progrés.

Text: M. Elena Virgili Bertran i Ariadna Barberà Madrid.

Imatges:
01. Foto Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu
02. Portada Monogràfic Diari de Tarragona 6 setembre 1993
03. Fullet promocional de l’exposició “La ciudad hispanorromana”
04. Coberta de les actes del Congrés

25 anys de la Santa Tecla petita

El divendres 18 de setembre de 1998 arrencava a les set de la tarda a la plaça de la Font la primera Cercavila de la Santa Tecla petita. Al carrer es presentava el Ball de Diables petit de Tarragona, amb l’apadrinament del Ball de Diables petit de l’Arboç del Penedès.

la primera cercavila es va fer el 18 de setembre de 1988

Els dos grups van completar bona part de l’itinerari tradicional: Baixada de la Misericòrdia, Major, Cols, Merceria, Fòrum, Santa Anna, plaça del Rei, Pescateria, Cós del Bou i plaça de la Font, on van completar l’exhibició amb unes carretillades finals.

Al programa de les festes del 1998, el regidor Carles Sala afirmava: “La Festa tindrà més força que mai amb la inclusió del seguici petit, garantint la continuïtat de les nostres tradicions”.

Ara que fa 25 anys d’aquella estrena, celebrem l’aniversari rodó de la Santa Tecla petita amb aquest reportatge fotogràfic:

Oriol Grau: “Tinc un sentit crític i el faré evident al Pregó”

Oriol Grau davant del local de Dames i Vells, un dels seus llocs més especials de la ciutat. Foto: Gio Gonzales.

Aquest dijous 21 de setembre la multitud congregada a la plaça de la Font veurà l’actor Oriol Grau al balcó de l’Ajuntament de Tarragona. No serà la primera vegada que el mestre del ball de Dames i Vells aparegui a la balconada del Palau Municipal. El 2014 ja ho va fer com a Perpetuador de les Festes i aquest 2023 tindrà l’honor de pronunciar el pregó. És l’única persona en rebre aquests dos màxims reconeixements de la festa.

el pregoner de santa tecla 2023 ja va ser perpetuador de les festes

“Per a mi és un goig”, expressa. “No pots dir que no a la proposta, malgrat estar embolicat”, apunta en una entrevista amb el FET. I és que aquests dies ultima els preparatius de Dames i Vells. Amb tot, se li gira molta feina: a la tarda, assajos del ball parlat, i al matí aprofita per escriure el pregó. Amb unes idees apuntades en un full i pendent de definir l’estructura, Oriol Grau no ha volgut dir ni piu sobre el pregó, però avança que “tinc un sentit crític i el faré evident”. “I també tinc un sentit de l’humor i el faré evident”, segueix. Tot amb l’objectiu de fer que la gent no s’avorreixi.

Oriol Grau, perpetuador de les Festes, al balcó del Palau Municipal, al costat de l’alcalde Ballesteros l’any 2014. (foto: Ajuntament de Tarragona).

I en acabar el pregó, haurà de marxar ràpidament per preparar-se de cara a la primera funció de Dames i Vells 2023, que tindrà lloc el mateix dijous a les 20h. Enguany, amb una edició especial titulada ‘Carcamals a la Romana’ per celebrar el 40+3 aniversari. Grau reconeix que “haver contribuït a un ball popular és de les coses que em sento més satisfet”. 43 anys després de la seva recuperació, el mestre admet que “és una feina amb la qual m’ho passo bé i encara no em canso perquè cada any és nou”.

L’actor exposa que al llarg de la trajectòria del ball parlat, “hem sigut fidels amb aquest esperit i amb l’avantatge que avui dia no hi ha les censures que hi havia en aquella època”, en referència a la dictadura. “Aleshores podem parlar amb molta més llibertat, però no vol dir que no hi hagi censures”.

“tinc molta cura amb la meva censura”, admet l’actor

Precisament, una de les reflexions que extreu el tarragoní és que “jo tinc molta cura amb la meva censura”. Recorda la vigència de la ‘Llei Mordassa’ i també alguna polèmica generada del ball que va arribar fins i tot al Congrés dels Diputats en forma de denúncia. “Sempre tenim aquesta espasa de Dàmocles: la censura, vingui de fora o la pròpia. És fotut lluitar-hi”, diu. Grau conclou que el límit és el del mateix humorista o còmic. “Tu has de saber quins límits poses i ser conseqüent amb el que pugui passar. Jo ho soc”, afirma. Fins i tot, assegura que dins del ball també es generen debats interessants en relació amb el contingut dels versots.

“Dames i Vells de Tarragona som els germans grans de tots els balls parlats del territori i padrins de molts com Constantí, Reus o Alcover i ens agrada molt compartir les experiències i anar a veure’ns”, exposa Grau, que es mostra orgullós d’haver “creat escola”.

L’actor assenyala una de les imatges col·locades al local del ball parlat. Foto: Gio Gonzales.

Un Oriol Grau que ha passat per la ràdio i la televisió, i que té presents els moments viscuts amb Andreu Buenafuente i Fermí Fernández: “A la ràdio he sigut molt feliç amb ‘El terrat’ i he gaudit moltíssim”. De la mateixa manera, també ha gaudit a la televisió, on va dirigir la mítica i estimada sèrie ‘Plats bruts’. “És una sort treballar amb coses que t’agraden”, expressa.

Però reconeix que el seu origen es troba en el teatre: “Jo vinc del teatre i torno al teatre sempre que puc”. De fet, aquest octubre tornarà a actuar a la Sala Trono en l’obra ‘Tornaria a viure com si fos un llangardaix’ de Glòria Granell, estrenada la passada primavera.

“vinc del teatre i hi torno sempre que puc”

La seva vocació pel teatre va sorgir des de ben petit: “Organitzava funcions amb els meus germans i feia cobrar entrades als meus avis, oncles… Érem set germans i sempre ha de sortir un per destacar”, somriu. L’actor -que també és professor a la URV amb l’assignatura ‘Expressió corporal i comunicació no verbal’, continua amb el teatre, però més tranquil·lament. “He fet els 60 anys i un es pren la vida d’una manera calmada. Faig el que em ve de gust”, afirma.

La Sala Trono, que enguany fa 20 anys, és un altre dels “orgulls” d’Oriol Grau. L’actor assenyala que és l’única productora de tot el territori que produeix i exhibeix teatre alhora. “Haver contribuït a això com a promotor és un goig, i per això faig la reivindicació que la gent vagi al teatre. És una cosa que no es pot acabar”, argumenta.

“adoro tarragona malgrat els seus inconvenients, que en té molts”

Fent un diagnòstic sobre l’estat de salut del teatre a la ciutat, el mestre explica que a Tarragona “tenim molta oferta, però falta públic”. Reclama que els tarragonins assisteixin als teatres i als concerts i, en definitiva, consumeixin cultura: “Si no, ens quedarem amb una ciutat de repòs i vacances, com es deia abans”. El pregoner reivindica Tarragona com el seu campament i la ciutat de les seves primeres coses importants: “Adoro aquesta ciutat malgrat els seus inconvenients, que en té molts”.

A Oriol Grau l’espera un dia intens aquest 21 de setembre: el Pregó a les 18.30h a la plaça de la Font i el primer Dames i Vells 2023 a les 20h. L’actor tornarà a tenir aquelles pessigolles a la panxa en un dels seus millors moments de les festes: “Sortir a fer la primera funció i veure les cares de la gent àvida de riure amb ganes tremendes de passar-s’ho bé”.

Josep Bertran: “Santa Tecla és allò que més ens identifica”

Josep Bertran, a la Casa de la Festa. Foto: David Oliete.

Ha estat durant 30 anys la cara coneguda de Repsol a Tarragona i l’ànima de l’estreta vinculació de l’empresa amb les festes de Santa Tecla. El suport a una vintena llarga de projectes de cultura popular aportant-hi més d’un milió d’euros avalen la implicació de Josep Bertran en aquest àmbit. Ara que es jubila, celebrem amb ell la vitalitat de la Festa Major i repassem la seva trajectòria professional.

entrevista al cap de relacions externes de repsol

Sessió fotogràfica a la Casa de la Festa, espai escollit perquè, probablement, és el que millor simbolitza l’atracció pel Seguici Popular d’aquest tarragoní d’adopció. Josep Bertran Gimferrer va néixer a Calaf (Anoia) el 1958, però viu a Tarragona des del 1990. Llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra, va exercir d’advocat amb despatx a Barcelona i Manresa, però Repsol el va fitxar fa trenta-tres anys per als seus serveis jurídics i la ciutat el va captivar per sempre.

Què l’enamora primer de Tarragona?

La mida de la ciutat, amb unes dimensions raonables a l’abast de tothom, en la qual un es pot bellugar amb rapidesa i comoditat pertot arreu. La sensació aquella d’estar en un lloc petit i acollidor és el que em va impactar més al principi. Després, a mesura que passa el temps, m’impressiona la importància del passat romà i les seves restes arqueològiques. I poder veure el mar cada dia, com un hàbit quotidià és realment impagable i et fa entendre que vivim en un lloc privilegiat.

l’empresa celebra 25 anys de suport a les entitats del seguici

Venir a Tarragona i entrar a treballar a Repsol forma part del mateix procés, però a l’empresa no comença com a responsable de Comunicació.

L’empresa em fitxa per la meva formació d’advocat i amb un càrrec de “secretari general”, que llavors era una mena de calaix de sastre amb diverses funcions. Però l’accident del vaixell Robert Maerks (febrer 1993) suposa un abans i un després en la meva carrera. El petrolier xoca contra el pantalà de Repsol, trenca el rack de canonades i aboca milers de litres de fuel al mar. La meva intervenció com a advocat de l’empresa en les diligències judicials m’obre la porta a fer de portaveu de la companyia. Començo a contactar amb els mitjans i, un temps després, quan la persona que portava temes de comunicació es jubila, l’empresa em fa l’encàrrec d’assumir aquests temes i el contacte amb els periodistes, que cada cop tenia més importància. Així va anar el meu aterratge al món de la comunicació ara fa just trenta anys.

I ja des d’aquesta responsabilitat, quan i com neix l’interès per la cultura popular i tradicional de Tarragona?

És el resultat d’un parell de circumstàncies personals. La primera cangur que arriba a casa per cuidar els nens a estones és la Noemí Sans (vinculada a la Moixiganga) i ella és la primera que els porta a activitats relacionades amb Santa Tecla. Després, els meus fills grans Gorka i Marc s’integren als diables petits, que s’estrenen el 1998. I aquí amb Repsol fem la primera aportació econòmica i ajudem a confeccionar els vestits. Recordo encara la xifra: vam aportar 30.000 pessetes de l’època [riu].

“els ajuts van començar per circumstàncies personals”

A partir d’aquí, comença el patrocini d’elements teclers?

Les dues aportacions següents són a la Moixiganga i a la Cucafera petita, també per vincles personals. Així que arriba un moment en què decidim com a empresa que cal articular d’una manera endreçada els ajuts a les entitats del Seguici que presentin propostes. I el 2003 anunciem el T-6.000 amb una convocatòria anual oberta a totes les entitats, dotada amb diners i formada per un jurat que selecciona els millors projectes presentats. El 2004 es tria el Ball de Cossis, el 2005 els Negritos petits i així successivament cada any ajudem la Víbria petita, el Bou petit, l’Àliga petita, el Ball de Cercolets petits i un llarg etcètera.

Aquest 2023, Repsol celebra 25 anys de suport continuat a la cultura popular i tradicional de Tarragona. Quin balanç en fa?

Molt positiu. Des del punt de vista intern d’empresa, ens ha servit per ordenar les prioritats i decidir que el món vinculat a la Festa Major n’era una de ben destacada. Des del punt de vista personal, el fet de conèixer tanta gent i tantes entitats m’ha fet adonar del paper rellevant que tenen a Tarragona i descobrir tota la feina que hi ha darrere d’allò que és més visible, la sortida al carrer d’aquests elements del Seguici gran i del Seguici petit uns dies concrets de setembre. És un tema cultural que es porta a les escoles, que té moltes arrels familiars i en què participa la canalla. És un signe evident, el més important, d’identificació de Tarragona. Santa Tecla és l’única cosa que fem a la ciutat amb la qual hi estem tots d’acord.

(…)

L’entrevista íntegra la podeu llegir al número 61 del FET a TARRAGONA. Aquest és un dels continguts teclers de la revista, que podeu trobar a tres punts de venda: Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

El vídeo resum de la festa dels 10 anys del FET

Un grup de 6 subscriptores i 3 subscriptors del FET a l’escenari de la festa dels 10 anys del FET. D’esquerra a dreta: Amparo Pérez, Paco Zapater, Coloma Bartra, Àngel Conesa, Roser Burillo, Margarita Bernat, Berta Ramos, Meritxell Guillemat i David Folch.

En poc més de dos minuts, el vídeo fa una panoràmica de l’acte de celebració dels 10 anys del FET a TARRAGONA al Tinglado 1 del Port: des dels preparatius fins al refrigeri final. Amb la música del grup La Virolla, la presència a l’escenari de subscriptors, col·laboradors i periodistes, i el lliurament de les Distincions 2023.

Es tracta d’una peça audiovisual per guardar a la memòria col·lectiva de la comunitat del FET. Un vídeo per recordar la data del 13 de setembre de 2023: el dia en què un mitjà petit i ambiciós alhora va aconseguir el “miracle” -paraula del seu director- de bufar les espelmes d’una dècada.

Confio que us agradi el vídeo:

Actualitzant la imatge del Ball de Diables

Aquests dies el local amagat del Ball de Diables bull d’activitat com qualsevol altre local d’una entitat del Seguici. Els responsables del grup infantil s’activen per una actuació en una residència, l’equip de comunicació treu fum preparant les properes publicacions a les xarxes socials i encara n’hi ha que comproven empíricament que la nevera de les cerveses funciona i està preparada per les festes. En el cas dels Diables, a més, es respira cert nerviosisme perquè arriben dies grans i encara no està tot a punt. Al centre del local, tot de maces s’estan repintant pel què ha de ser la gran estrena de l’any: els nous vestits dels Diables de Tarragona. Un esdeveniment -no irònicament- històric.

El Ball de Diables estrena nous vestits l’any del seu 40è aniversari

Que les maces s’estan repintant, de fet, és un eufemisme, perquè els mateixos diables que les han de pintar es discuteixen per com ho han de fer mentre esperen el mestre de cerimònies. L’il·lustrador tarragoní Edu Polo és l’alma mater de l’actualització del vestuari. Quan Polo arriba, posa pau entre diables encesos i dona ordres sobre els colors, l’estil i la tècnica, ajudat per una xuleta que només entén ell (i ni ell). “Les sanefes de les maces van a conjunt amb els vestits nous: és una cosa molt complexa perquè cada un és diferent, i després has de tenir en compte el dels infants“, fa l’il·lustrador. Dins de tots els encàrrecs teclers que rep, encara ha trobat temps per dissenyar i confeccionar la roba que lluiran els Diables de Tarragona els propers deu anys. “És posar-me a la gola del llop, però ho sabia des del principi”, riu ell.

Edu Polo, dissenyant els vestits. A la foto sembla que hi ha algun detall de com seran. Foto: cedida.

Ara fa quaranta anys Tarragona vivia una eclosió social i festiva que portava l’aparició d’un dels elements més ambiciosos i transgressor del Seguici Popular: el Ball de Diables. Amb models com el de Vilanova i Reus, el de Tarragona va sorgir com un esglaó més d’aquesta recuperació progressiva que, al seu torn, era l’origen d’altres elements i maneres d’entendre la festa. Amb aquestes referències, els diables tarragonins van agafar aviat la tradició de canviar cada deu anys els vestits ignífugs, partint sempre d’una visió trencadora de la roba i la seva funció. “El quarantè aniversari agafa una altra dimensió amb el canvi dels vestits, hi ha moltes ganes de treure’ls perquè fa dos anys que els preparem”, apunta el president de l’entitat, Dani Montero. Entre l’aniversari i l’actualització, tots els membres s’han arromangat i hi contribueixen d’una manera o altra.

Edu Polo no buscava fer un “disseny simple ni uns vestits molt fàcils”

Els vestits que s’estrenen aquest diumenge 17 de setembre, en una actuació commemorativa de les quatre dècades, són els cinquens que tindrà l’entitat. Per a dissenyar-los, Edu Polo ha parlat amb els membres dels Diables per saber què signifiquen els vestits, com agraden més i què hi podria posar. “La idea de l’Edu ens va captivar a la primera, fins i tot abans de veure’n el disseny“, reconeix Montero. Mantinguts en secret fins el moment de la seva presentació, els vestits nous contenen detalls de tot allò que fa referència al Ball de Diables, caldrà veure qui les sap identificar. “L’aproximació al disseny ha estat molt àmplia, hi ha detalls de la ciutat i de fora, hem anat afegint els que més ens interessaven”, explica Edu Polo. I si ell els ha dissenyat tots, també és just aclarir que qui l’ha ajudat a pintar és la família i amistats que l’artista ha pogut enganyar i que li han donat un cop de mà. “De no ser per ells, els vestits s’estrenarien pel 45è aniversari”, fa Polo.

Dani Montero (esquerra), president del Ball de Diables, i l’il·lustrador Edu Polo. Foto: Jan Magarolas.

“No em venia de gust fer un disseny simple ni uns vestits molt fàcils”, diu l’artista, que apunta aquesta oportunitat com una cosa que tenia moltes ganes de fer i de “molta il·lusió“. “Valoro molt més això que fer un cartell, perquè li puc donar vida, autonomia, encara que porti molta més feina”, resol ell, entre els antics vestits del Ball de Diables que, des d’aquesta Santa Tecla, ja no s’utilitzaran més. I és que el diumenge 17 de setembre a les 22:30h, l’entitat ha organitzat una sortida commemorativa des del Cós del Bou, el carrer que els va veure néixer. Entre molts altres actes que han organitzat o participen, aquesta actuació serà d’allò més especial: “Recuperarem gent que fa temps que no ve i tothom es vestirà amb el vestit històric que va portar”, explica el president. Serà una oportunitat de veure, tots junts i en directe, els cinc vestits del Ball de Diables de Tarragona.

“La idea de l’edu ens va captivar des del primer moment”, explica el president, Dani Montero

El Ball de Diables és la casa pairal de moltes d’aquelles persones que formen o han format part del Seguici i que surten cada 22 i 23 de setembre, sigui amb els vestits que sigui. Per sota de les seves espurnes hi ha passat tothom, sembla, i per això, una actualització de vestuari com aquesta és transcendental per l’evolució de la festa. Només amb el temps sabrem si, a més, és un “punt d’inflexió“, en paraules del president, que apunta allò que ha de venir als grups de foc tarragonins. Llarga vida al Ball de Diables de Tarragona!

[FOTOGALERIA] Quina festa, la dels 10 anys!

 

La Virolla han obert i tancat la festa dels 10 anys del FET (i del propi grup de gralles).

Text: Gio Gonzales

El primer Amparito a la festa dels 10 anys del FET. Amb el so de les gralles i els timbals de La Virolla ressonant per tot el Tinglado 1 del Port en un acte que aplegava aquest dimecres al vespre més de 200 persones. Els grallers van obrir i tancar la festa per celebrar la dècada de la revista i del propi grup de música d’arrel. Subscriptors, periodistes, teclers, representants de les institucions i públic en general no es van voler perdre aquest acte tan especial que va servir també per presentar el número 61 de la revista.
Protagonistes de dos reportatges del FET 61 vinculats a les festes de Santa Tecla.
Les paraules de benvinguda del director del FET, Ricard Lahoz, van servir per fer balanç del projecte i mostrar el camí que s’ha fet al llarg d’aquests anys. “Hem ofert a Tarragona una revista única i singular”, assenyalava. Un camí que no ha sigut fàcil a causa de la pandèmia i de les diferents crisis d’aquesta última dècada que han afectat el sector del periodisme. “Ha estat complicat, però n’estem orgullosos”, apuntava Lahoz. I afegia que “la comunitat d’amics i amigues ha estat clau per arribar fins aquí”. Per això, un grup de subscriptors i suscriptores va pujar a l’escenari com a agraïment al seu suport.
Més de 200 persones han omplert el tinglado 1 del Port.
“El FET aporta a Tarragona dues coses: autoestima i reflexió“. És la definició del professor universitari Jordi Jaria, un dels col·laboradors habituals de la revista. Juntament amb Pineda Vaquer, Elena Virgili i Jordi Piqué, van ser els següents protagonistes de l’acte per reconèixer la seva col·laboració al FET. “Costa molt trobar una revista d’aquestes característiques, és un fet excepcional“, afegia Virgili en referència a la dècada complerta i la producció periodística.
Imatge de grup de periodistes i altres professionals que han col·laborat amb el FET.
Els periodistes fundadors i col·laboradors també van prendre protagonisme en l’acte. La celebració va ser un retrobament entre els companys d’ofici. Josep Ardila, un dels cofundadors fa una dècada, explicava que “crear la revista ha sigut de les coses més boniques” de la seva carrera i subratllava la importància del periodisme reflexiu: “Tarragona s’ho mereix i el periodisme també”.
Els subscriptors i subscriptores de la revista han participat activament a la festa.
Reflexions compartides per Esteve Giralt, un dels periodistes habituals del FET. El també president del Col·legi de Periodistes de la demarcació de Tarragona assegurava que “el FET és un regal que ens permet aturar-nos una mica més i reflexionar en temps d’urgència”. Remarcava la capacitat que ha tingut la revista de crear comunitat i identitat compartida: “Tant si escrivim com no, hi formem part”.
I aquí en teniu moltes més imatges de David Oliete d’una festa que no oblidarem: