El fotògraf Agustí Arévalo, el periodista Ricard Lahoz, l’inspector d’operadors Anton Ciurana, i els operadors de planta Anna Guadamillas i Salvador Noguera (foto Dow Tarragona)
Salvador Noguera, un jove de 21 anys amb cara de nen, surt de l’edifici equipat amb tot el que necessita per a la seva feina: granota de color blau, casc, ulleres, orelleres… Aquest noi, que viu a Sant Pere i Sant Pau, acaba de finalitzar els estudis del Cicle Formatiu de Grau Superior de Química Industrial i ja és operador de planta contractat per Dow.
El periodista i el fotògraf també van disfressats. En unes oficines del complex de Dow al polígon nord hi ha uns armaris on es guarda material per a les visites. Demanem sabates del número 41 i ens faciliten tota la resta de l’equipatge per accedir amb la màxima seguretat a la planta d’octè.
El Salvador ha estudiat a l’IES Comte de Rius un cicle de l’anomenada FP dual i ara ja té feina. Ho diu content, amb orgull, i valorant el que veu al seu entorn, amb unes dades d’atur juvenil superiors al 50 %. “Sóc un afortunat”, reconeix.
El setembre de l’any passat va tenir el seu primer contacte amb Dow amb un mes i mig de pràctiques. Després, va continuar les classes a l’institut –segon i últim curs- i des del febrer ja treballa com qualsevol altre company de la mateixa categoria professional. El Salvador seguirà la seva formació amb cursos interns de la companyia i estudiant anglès.
Visita a la planta d’octè de Dow amb l’Anna i el Salvador
Tres dies va de matins, després dues tardes, dues nits i dues jornades de descans. I així va rodant en el que s’anomena “torn europeu” i al final de tres cicles, el Salva té 10 dies de descans. Ja li va bé. El prefereix a fer torns d’una setmana seguida. El seu lloc de feina és a la “zona freda” del cracker d’etilè.
A la trobada s’afegeix Anna Guadamillas, de Tarragona, 27 anys, també operadora de planta, però amb més experiència que el Salvador. Ella forma part de l’última promoció de l’IES Comte de Rius, abans de la instauració de la FP dual, i ara la seva feina és a la planta d’octè.
Clau anglesa, maneral, clau grifa, una emissora per connectar-se amb el centre de control, micròfon adherit al casc, granota blava… l’Anna es mou amb habilitat i seguretat per unes instal·lacions industrials que impressionen qualsevol visitant.
Ens acompanya Anton Ciurana, instructor dels operadors, que comenta el bon nivell d’aquests joves professionals. I arriba el moment de l’Agustí Arévalo, el fotògraf. Equipat com la resta, ell a més carrega la motxilla amb les seves eines professionals. Se’l veu que disfruta, dispara la càmera sense parar. Es nota que ell tampoc no havia trepitjat mai un complex industrial com aquest. Segur que obtindrà un bon material.
Acabada la visita, ens acomiadem del Salva i l’Anna. Somriuen. Ells semblen tenir el futur laboral assegurat i nosaltres tenim la informació i les imatges que buscàvem. Dow Tarragona continua renovant la seva plantilla amb joves del planter.
Durant el recorregut per l’Amfiteatre, coneixem els “cinc millors gladiadors de la província”.
“Tarraco quanta fuit, ipsae ruinae docent”. Amb aquesta cita, l’historiador Pau Orosi explicava que la grandesa de Tarragona la mostren les seves pròpies ruïnes. L’afirmació no ha perdut l’essència, malgrat l’incessant pas del temps, que lentament, però de forma inexorable, va esborrant l’emprempta dels nostres ancestres. Contemplant els vestigis de la capital de la Hispània Citerior podem ser conscients, encara avui dia, d’un passat gloriós, ostentós, en el qual la ciutat ha continuat emmirallant-se durant segles.
Un dels espais del patrimoni històric romà que conservem i que sol impressionar més és l’Amfiteatre. Construït l’any II dC, es calcula que podia acollir entre 10.000 i 14.000 persones. Imponent. La seva situació geogràfica també és envejable. Prop de la Via Augusta, que va de Roma a Cadis; prop de la platja, per poder desembarcar tot tipus de materials i bèsties; amb unes vistes privilegiades al Mare Nostrum; i fins i tot en un lloc estratègic per aprofitar l’orografia i un massís rocós per formar les grades.
Fulvia Celera explicant-nos detalls d’un dels espais més emblemàtics de la Tàrraco romana.
Avui ens hi acostem per fer renàixer de sota les pedres costums, tradicions i anècdotes de temps pretèrits. No ens calen màquines del temps ni gestes paranormals per retrocedir uns quants segles i posar-nos en la pell dels nostres avantpassats. La recreació i, sobretot, el treball acurat durant anys i panys d’historiadors i estudiosos, ens ajuden a despertar la nostra imaginació amb una mica més de criteri, amb més versemblança. És una de les activitats programades al llarg de l’estiu al cicle “Tarragona, Història Viva”.
Ave Salve. Fulvia Celera, reconeguda sacerdotessa flamínica de Tàrraco, ens saluda en la seva llengua materna, el llatí, que tothom considera mort i enterrat, però que està present en els fonaments de la nostra parla. Tot seguit, es presenta i ens pregunta, amb incredulitat, per què hem vingut avui a l’Amfiteatre. “L’espectacle és demà, encara ho estem preparant tot”, ens explica. Aprofita per fer-nos dentetes: “Serà una festa que es recordarà durant molt de temps”, assegura. Es tracta de celebracions molt especials que se solen fer quan algú és escollit com a magistrat de Tàrraco.
PRESÈNCIA DESTACADA DEL SEXE I LA VIOLÈNCIA
Els “venators” (caçadors) preparant-se per enfrontar-se amb tot tipus d’animals.
Parlem sobre gladiadors, caceres i execucions públiques. Passions desfermades en l’amfiteatre de les pulsions, on el sexe i la violència tenen una presència destacada i la sang dels ferits es converteix en beguda pal·liativa.
“Els gladiadors ens tornen boges”, reconeix la sacerdotessa, que tot seguit ho justifica assegurant que ells són els especialistes en fer servir el gladius, és a dir, l’espasa. Fulvia somriu, deixant-nos entreveure el marcat component fàl·lic de l’expressió. També ens explica que “el que més abunda als voltants de l’amfiteatre és la prostitució”. Esclaves o dones lliures amb pocs recursos econòmics que aprofiten qualsevol racó fosc per dur a terme tot tipus de pràctiques sexuals.
Demà executaran dues cristianes, que són qualificades de “traidores”, heretges. També lluitaran entre ells “els cinc millors gladiadors de la província”. Observem com s’entrenen als crits de pugnate (lluita) i tate (atureu-vos, calma). Ens expliquen que es preparen amb espases de fusta i llances de cuir perquè “les ferides d’avui” els “costarien la vida demà”. Durant l’espectacle també es podran veure, entre d’altres, lleopards, lleons i elefants.
Els gladiadors, abans de l’entrenament durant la vigília a la lluita (“Vigília Munus”).
LES DONES, AMB ELS “POLLOSOS”
A l’Amfiteatre tothom hi té cabuda, però a cadascú li correspon un lloc determinat, en funció del seu estatus social. Els flamens i els alts magistrats, se situen al pulvinar, a la tribuna. En front, hi ha les sacerdotesses, les magistrades i l’editor (la persona que paga les despeses de la festa), que té el “privilegi” d’asseure’s amb les senyores de la classe benestant. A les grades que estan més a prop de la sorra, hi trobem els homes del senat local, i a les mitjanes, soldats, pagesos, comerciants…pel que fa als més pobres (pidolaires, esclaus), se situen, a la part més elevada, al galliner.
En temps d’August (63aC-14dC), primer emperador de Roma, els espectadors no tan sols es col·loquen segons el rang social, sinó també en funció del gènere. Les dones es veuen obligades a compartir espai amb els “pollosos”. Fulvia ens ho explica, indignada, tot i que ràpidament puntualitza que “en ciutats provincials com Tàrraco no se sol complir, i les dones s’asseuen amb els respectius marits”.
LA CÀRREGA DE VELLA CIVILITZACIÓ
L’espectacle és d’allò més interessant, i funciona molt bé, malgrat el català macarrònic usat en algunes parts de l’explicació i alguns problemes tècnics amb el so. Aplaudiments al final de l’acte. Són molts els qui aprofiten per fer-se una foto amb els gladiadors. D’altres tornem cap a casa, satisfets amb els coneixements adquirits, prenent consciència de la nimietat de les nostres vides en el marc d’una història mil·lenària, i rememorant aquella frase que l’il·lustre Manuel de Montoliu va escriure al pròleg del Llibre de Tarragona (1953): “Som vells en la civilització els tarragonins”. I és ben cert.
I, de fet, això provoca una mena d’efecte doppler. La grandesa del passat de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco encara ressona en la nostra oïda col·lectiva. Montoliu ho explica de forma pràcticament immillorable, i ens parla d’una càrrega històrica difícil de suportar: “Fàcilment es comprèn que amb aquesta enorme càrrega de vella civilització que porten a l’espatlla, se sentin els seus fills i els seus habitants materialment aclaparats i impotents per a emular l’exemple dels seus avantpassats”. Capacitats o no —i amb la voluntat o no— de cercar horitzons ambiciosos que puguin ser anàlogs amb temps pretèrits, el més bonic és disposar de l’oportunitat de coneixer part del nostre passat, ni que sigui tan sols una mica.
Fa anys, quan et trucava un subscriptor al diari sabies que estaves parlant, no amb un lector, sinó amb algú que se sentia part del projecte”. Aquesta frase de Josep Carles Rius, exdegà del Col.legi de Periodistes de Catalunya, expressa un dels objectius fundacionals del FET a TARRAGONA.
Rius, que també fou sotsdirector de La Vanguardia i cap de redacció de El Periódico de Catalunya, forma part d’un grup cada dia més important de periodistes catalans que reivindiquen un retorn als origens per sortir de la crisi existencial que viu l’ofici.
El missatge de tots ells és clar: Cal recuperar la credibilitat formant un altre cop part activa de la societat civil, de la que els grans mitjans s’han distanciat durant els temps de les vaques grasses, tot pensant que amb la publicitat ja n’hi havia prou per fer viable un projecte.
Partint de la idea de recuperar la funció social del periodisme, la de participar del bé comú, l’equip del FET s’ha marcat com a gran repte aconseguir la complicitat i el compromís dels tarragonins amb el projecte.
Volem explicar les històries de la gent que treballa per a la ciutat i se l’estima com a espai col.lectiu de progrès i benestar. I ho volem fer des de dins, posant també el nostre petit granet de sorra per millorar i fer més forta la societat civil de Tarragona. Ens hi volem implicar de cap a peus, mullant-nos i arriscant-nos com qualsevol altre.
En cinc dies la revista ja compta amb vuitanta subscripcions
És per això que considerem vital per al projecte comptar amb una pinya sòlida com a base, que ens doni força i escalfor i ens permeti crear xarxes ciutadanes de col·laboració interactiva i de benefici recíproc.
Aquesta setmana hem començat la campanya de subscripcions sota el lema Fes-te del FET, i hem aconseguit en aquest curt espai de temps, i sense que encara tinguem la revista al carrer, arribar a la xifra de 80 inscrits. Són tarragonins i tarragonines procedents de diferents àmbits: la cultura, l’educació, la història, la societat civil, el periodisme…
A tots ells volem agraïr molt especialment el seu suport i la seva confiança. Un agraïment que fem extensiu a les persones que han elogiat el nou disseny i logotip del mitjà.
Queda molt camí pel davant i, de forma progressiva, us anirem informant d’altres iniciatives que tenim preparades per teixir aquesta relació de complicitat i compromís mutu.
Us recordem que la revista, que es podrà llegir a partir del 9 de setembre, tindrà un preu de 5 euros i només es vendrà en uns punts molt concrets per reforçar encara més el paper protagonista del subscriptor. Com a promoció de llançament, oferim durant tot l’estiu subscripcions anuals (6 números) amb el 17% de descompte, és a dir, per un preu de 25 euros. Si us interessa, feu clik aquí, ompliu el formulari amb les vostres dades, i rebreu la publicació bimestral còmodament a casa.
Junts, podem escriure una gran històriade Tarragona i dels seus ciutadans.
Deu joves esportives de la demarcació porten la bandera i es preparen per hissar-la als jardins de l’Amfiteatre
Els membres de la Banda –vestits de manera informal- comencen la interpretació de la Fanfàrria Olímpica, de John Williams. Davant seu, Òscar Miguel Losada els dirigeix en el moment més emotiu de la cerimònia. Darrera el director, deu joves esportistes porten la banderadel Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis.
En el moment in crescendo de la peça musical hissen la bandera al màstil instal·lat al mig dels jardins de l’amfiteatre. Unes salves d’honor acompanyen l’instant que l’organització de l’espectacle assenyala com el de la mirada al futur.
La tarragonina Marta Matheu canta poemes de Toldrà davant la bandera dels Jocs
Abans d’aquest moment, la cerimònia ha tingut com a protagonistes la cantant Marta Matheu, l’actriu Mercè Rovira i el pianista Albert Guinovat que, precisament, aquest divendres participa a l’acte inaugural del Mundial de Natació de Barcelona.
Ressonen peces de música a partir de poemes de Toldrà i s’escolten versos de poetes de diferents ribes del Mediterrani (de França a l’antiga Grècia, i de Jerusalem a Macedònia). Llàstima que aquest i altres elements informatius no arribin al públic que contempla l’espectacle repartit per diferents zones dels jardins. La informació és a l’abast dels periodistes, però no de la resta d’espectadors. Es troba a faltar un “Tino Romero”que faci de conductor de la cerimònia des del principi.
La bandera dels Jocs Mediterranis surt per la Porta Triumphalis
Perquè l’inici de l’acte se situa a l’arena de l’amfiteatre, on hi ha la bandera de color blau i amb les tres anelles dels Jocs Mediterranis. Els deu joves esportistes campions de Catalunya o Espanya en les seves disciplines i representants de clubs de la demarcació la treuen per la Porta Triumphalis i la pugen per les diferents terrasses del recinte. Ells han de ser els veritables protagonistes d’aquí quatre anys i han de preparar-se a fons per donar el millor de sí.
Una amplíssima representació institucional els esperen i després els acompanyen fins al mástil. Clubs esportius, entitats, empreses, esportistes i patrocinadors que, abans han rebut una insígnia com a llegat honorífic, formen part de la comitiva. Es troben a faltar esportistes, i alguns/es de primer nivell. Els voluntaris –blancs- de Tarragona 2017 i els voluntaris –vermells- dels Amics de la Cultura fan el passadís.
La bandera blava dels Jocs Mediterranis ja oneja a Tarraogna
En el moment més formal de l’acte, quan parlen els polítics, fa patir, i molt, David Villaverde, director general del Consejo Superior de Deportes. La seva americana està completament xopa per davant i per darrera. La suor transforma el color del vestit mentre adreça unes breus paraules als assistents.
Els parlaments institucionals apel·len a la generació del 2017 que ja té davant el seu repte per entrar a la Història, en paraules de l’alcalde Ballesteros -“Fer els millors Jocs, però austers i sostenibles”-. I també apel·len a construir grans coses en comú, segons el conseller Homs –“Fer un dels projectes col·lectius més importants per a Catalunya”-.
Homs menciona el camí a Ítaca, aquella petita illa que ens transporta a l’antiga Grècia, o aquella cançó –Viatge a Ítaca- escrita per Konstantinos Kaváfis i adaptada per Lluís Llach que simbolitza per a molts el camí de laindependència.
Tarragona inicia ara el camí del 2017. Quins altres camins travessaran la ciutat i el país –travessarem tots plegats- en els pròxims quatre anys?
Jugadors del Nàstic practiquen el ràfting a les aigües de la Nogueresa Pallaresa
Arribo a Rialp per cinquè any consecutiu i la pluja em rep com a companya habitual de les tardes d’estiu al Pallars Sobirà.
Avui, sessió matinal amb entrenament invisible i tarda de “relax” per quasi tota la plantilla amb entrada en ritme dels darrers en arribar; David Rocha i David Sánchez, al costat del preparador físic Miquel Aguza.
Després de nou estades de pre-temporada amb el Nàstic per gairebé tot arreu, reconec que aquest cop és diferent, amb viatge llampec inclòs i amb menys contacte amb la plantilla.
No toca ni fer el repartiment d’habitacions, ni l’entrevista al cuiner i als responsables de l’hotel per a conèixer la dieta dels futbolistes, ni tan sols entraré de forma ajustada al neoprè, costums habituals de les darreres visites a Rialp.
Sessió específica per a David Sánchez i David Rocha, després de la tempesta
Tot i que massa cops les temporades ja es solapen entre quilòmetre i quilòmetre, recordo l’estada a Puigcerdà (2005/06) i una frase d’Andreu a Luis César al hall de l’hotel on el president, de forma premonitòria, va afirmar: “Luis, nos damos un paseo por primera y me voy…”Un d’aquells moments que no s’expliquen, però que la distància i el temps et permeten mencionar.
L’ascens a primera va fer que de la mà de “futbol empire” l’equip viatgés a Àustria (2006/07). L’estada dels desastres i la descoordinació, amb partits esperpèntics a uns 250 quilòmetres de l’hotel de concentració contra equips tan potents com la selecció B de Kuwait (jugat a Bischonhofen) o un triangular a Villabasa (Itàlia) davant de Treviso i Sud Tirol.
Ara, la imatge sempre serà la de Fabrizio Rossi (futbol empire) marxant amb la copa sota el braç al partit jugat al Jack’s Leman’s de Klagenfurt davant del Catània. Bé, això i la primera nit que vaig compartir dins d’un Volkswagen Polo amb el company de Catalunya Ràdio, Ricard Buigues, després que l’hotel reservat ens deixés sense habitació.
Cinquena pretemporada consecutiva del Nàstic al Pallars
D’Holanda, d’Epe, em queda el record de la coordinació holandesa, i del que ha estat una de les millors estades amb el Nàstic. El plaer de poder conèixer a Gustavo Moriconi, tot un campió del món amb Independiente i que va portar a David Abraham fins a la concentració.
Amb un mini parèntesi d’una temporada al Muntanyà, l’equip s’ha instal·lat a Rialp des de fa cinc temporades. L’Hotel Condes de Pallars s’ha convertit en quarter general dels grana. Lluny queden aquí dalt els contenciosos que el club tindrà als jutjats o la definició de grups de la qual segueixen pendents tots els clubs de segona B.
Santi Castillejo ha portat a Rialp a tots els disponibles i té pràcticament l’equip tancat, pendent de possibles sortides i de que jugadors com Rubén, Sergio o Joel, que no compten pel tècnic, trobin un destí.
Més enllà dels moviments i de les lesions de primera hora la rutina de la concentració acostuma a no variar massa temporada rere temporada.
Només l’actitud desfermada de la Noguera Pallaresa canvia el paisatge monòton de les estades de pre-temporada que amb dobles sessions de matí i tarda, banys al riu, massatges, controls mèdics, entrenaments invisibles i el clàssic ràfting omplen les hores de la setmana al Pallars.
Un ràfting, per cert, del qual en l’última sessió n’han saltat uns quants integrants de la plantilla, per causes ben diferents.
Confiem que no sigui la premonició de cap dels averanys que ens esperen aquesta temporada i que els jugadors grana recordin més als pioners que fa 50 anys ja van competir per les aigües de la Pallaresa.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Moment en què els Xiquets del Serrallo carreguen el 3de6 damunt de la barca “La Guita”.
El món casteller no ens deixa de sorprendre. En els darrers anys han sorgit noves estructures com el set, o el cinc amb el pilar, que generen debat i polèmica entre innovadors i puristes. Però no tan sols han brotat construccions inaudites, sinó que també s’han alçat castells en espais d’allò més singulars.
Quan ja s’havia convertit en típica la imatge d’una colla que puja al cim d’una muntanya i hi realitza algun castell o pilar, els Castellers de Vilafranca van decidir plantar un carro gros en un gratacel de la Cinquena Avinguda, ben a prop de l’Empire State. I ahir, els Xiquets del Serrallo, castellers de barri marítim, van patentar, durant la celebració en homenatge a la patrona dels pescadors, els “castells a la mar”. O “castells en barca”. O “Castells a la barca”, com en deien avui al TN Comarques. O com li vulgueu dir.
El cert és que ja era tradició que els serrallencs alcessin un pilar de 4 en una embarcació durant la festivitat de la Verge del Carme, però enguany, amb motiu del seu 25è aniversari, volien dur a terme alguna cosa diferent, més espectacular. I van optar per fer un 3de6.
Muntatge fotogràfic dels Xiquets del Serrallo per anunciar el 3de6.
Passem del muntatge que circulava per les xarxes socials anunciant l’efemèride, a veure’l en directe. Molt millor. La imatge, sens dubte, és bonica i curiosa, crida molt l’atenció. De fet, a terra ferma, hi ha molta expectació. Des del Pantalà de fusta —ple a vessar— fins a la Llotja. Sonen gralles. No em puc desfer d’una sensació d’estranyesa. El tres no pateix gens, i el públic aplaudeix. Prop d’un centenar de castellers ho celebren.
La força de la imaginació
Marxem amb el convenciment que la força de la imaginació és sorprenent, i que també s’explota en el món dels castells. I, de fet, té antecedents històrics. Diuen que Jaume Tarragó Plana, conegut popularment com l’Esperidió, pujà les escales de la Catedral amb un home al damunt i un sac de 100 quilos de farina sota cada braç, per guanyar una aposta. Jordi Morant i Clanxet també explica, a Història dels Castells, l’antic costum de muntar un castell davant la taverna del Trip, al carrer de l’Abat, i tirar una moneda a l’enxaneta, que si l’agafava se la podia quedar. Moments anecdòtics, moments que es recorden, i que amb els anys es renoven. A veure si els Xiquets del Serrallo ens en preparen algun altre pel 30è aniversari…
La gent, expectant, moments abans que s’alcés el 3de6.
Al carrer Merceria, l’esclau que finalment va ser lliure explica la inscripció a la paret i la història de la seva vida (foto: Ivan Rodon – Tarragona Turisme)
Al carrer de la Drestal ens espera Fúlvia, una gran dama de Tàrraco que va ser sacerdotessa. I al carrer Merceria, un antic esclau ens explica com va aconseguir la llibertat després de ser un servent de confiança del seu amo. Ella va tenir el seu propi pedestal amb una inscripció que encara és visible. Ell va dedicar el pedestal a la seva dona, i la inscripció es pot veure complerta, neta i restaurada, al costat de Can Corderet.
Els personatges parlen al grup de tarragonins que fan una ruta per la Part Alta de la ciutat en el marc de la presentació del llibre “A peu per Tàrraco”. Lidera el grup Magí Seritjol, l’ànima de Tàrraco Viva, en una passejada que ens porta al carrer Pare Iglesias i a la mateixa façana de la Catedral.
Al carrer de la Destral, una sacerdotissa explica la inscripció que s’hi pot veure (foto: Ivan Rodon- Tarragona Turisme)
És un petit tast de l’itinerari “Pedres que parlen”, una de les 10 propostes que configuren el llibre – guia publicat per Arola Editors i ideat pel geògraf i fotògraf Rafael López-Monné. Una feina de dos anys en què han participat activament la periodista Sara Sans i l’il·lustrador Hugo Prades, amb l’assesorament del professor Joaquin Ruiz de Arbulo i el mateix Seritjol.
L’itinerari sorprén els visitants. És un recorregut per algunes inscripcions llatines incrustades en edificis del nucli antic. La passejada arrenca a la plaça de la Font i porta els lectors i visitants pels carrers Cavallers, Riudecols, Mediona, Arc d’en Toda, plaça Sant Miquel, pla de la Seu…
Personatges com els descrits –tots reals, menys un picapedrer- apareixen als textos de la guia, que s’ha editat en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès.
El director de Tàrraco Viva, Magí Seritjol, comenta la figura del coronel que va tenir el seu pedestal on ara és la façana de la Catedral (foto: Ivan Rodon – Tarragona Turisme)
“Les pedres parlen de les persones”, diu Magí Seritjol en la presentació del llibre, a l’Espai Turisme del carrer Major, ple de gom a gom. “Quan parlem d’Història, parlem de persones”, insisteix l’home que es va inventar el festival de reconstrucció històrica de referència a Europa.
Seritjol lloa la tenacitat de López Monné, que ha aconseguit fer realitat un dels seus somnis. I el fotògraf agraeix l’esforç de tothom, començant per l’editor Alfred Arola, que ha tingut cura d’un llibre inicialment previst de 180 pàgines i que finalment ha acabat en 240.
La guia “respira Tàrraco Viva”, és un viatge en el temps, segons López Monné, la persona que ha liderat la recuperació de la xarxa de camins de l’anella verda de Tarragona. I és que el llibre és una manera fantàstica de fer territori, descobrir paisatge i exercir de capitalitat.
Acte de presentació del llibre “A peu per Tàrraco” a l’Espai Turisme del carrer Major (foto: Ivan Rodon)
Abans de començar a caminar, recomanem fer una lectura pausada del pròleg de Ruiz de Arbulo i dels textos introductoris, i una mirada tranquil·la a les fotografies i il·lustracions, d’una gran bellesa. I després, tocarà triar quina passejada fem avui: pels voltants del pont del Diable; anar a la vil·la dels Munts per l’interior o la costa; caminar per la part baixa de la ciutat, per la pedrera del Mèdol i Ferran, apropar-se a Centcelles, d’una banda, o al Roc de Sant Gaietà, de l’altra…
N’hi ha cinc rutes curtes i que no presenten dificultats; quatre de distàncies moderades; i una excursió més exigent. “A peu per Tàrraco” afegeix un altre atractiu cultural i turistic per a la ciutat. Però el primer destinatari de la guia som els tarragonins. Quan quedem?
Imatge de la nit literària del Far de la Banya (foto: Ricard Lahoz)
Al costat de la mar s’hi està bé. I de nit més. I si hi ha algú que t’explica històries encara millor. I amb interludis musicals… Fa cinc anys el Museu del Port i la Biblioteca Pública de Tarragona es van empescar les Nits literàries al Far de la Banya, una suculenta combinació de literatura, música, brisa nocturna i paisatge.
Passejar pel Moll de l’Escullera és un plaer a qualsevol hora del dia. Però a la nit, és especial. Guspires taronges dibuixen el contorn del Port i lluny, a l’horitzó, es perfila la ciutat coronada per la catedral.
Divendres passat un centenar de persones es van aplegar al peu del Far de la Banya per què els expliquessin històries. Històries relacionades amb la mar. I enguany, més concretament, amb els fars, aquestes llumeneres que guien els vaixells en la negror de la nit i que, en molts llocs, han esdevingut un element indestriable del paisatge.
Nit literària i homenatge a Esteban Sauné, que va ser farer fa un segle
Textos literaris de Baltasar Porcel i Josep Pla es combinaven amb d’altres de perfil més històric com “Els fars de Catalunya” de Joan Alemany i “Faros i farelló: una evocació d’Alexandria” d’Edward Morgan Forster.
I davant del públic, el Far de la Banya, protagonista especial de la vetllada. Enguany se celebra el desè aniversari de la inauguració del museu dels Fars, situat al capdamunt d’aquesta torre de ferro que ara presideix el Moll de l’Escullera, però, que en el passat, fa 150 anys, es va il·luminar per primera vegada a la península dels Alfacs.
Les històries fluïen en la veu dels responsables dels principals museus de la ciutat: Francesc Tarrats del MNAT, Andreu Muñoz del Museu Bíblic Tarraconense, Carles Marquès del CaixaFòrum, Rosa Ricomà del Museu d’Art Modern… Enguany ells eren els protagonistes escollits per donar vida als relats de la vetllada. Responsables de museus parlant de fars per celebrar els deu anys del museu dels Fars. El fil conductor el posava el periodista i escriptor Marc Soler, que ha escrit diversos llibres sobre els fars de Catalunya, i la música de Francesc Martín, Jorge Olshantsky i Ramon Teixidó.
Relats de contraban, de naufragis, d’homes solitaris… I també la Història d’aquestes torres lluminoses des del temps dels fenicis fins a l’actualitat.
I un nom propi, d’aquells que normalment resten en l’anonimat. El d’Esteban Sauné, que va ser farer a Tarragona i a Salou a tombants de segle XX. Lluís Balart, del Museu d’Història de Tarragona, va llegir un fragment del “Diario de Operaciones” de quan Sauné va treballar a Canàries. Hi desgranava els detalls rutinaris de la seva feina: comprovar dia a dia que el sistema lluminós funcionés correctament, arreglar desperfectes en l’edifici, comunicar qualsevol anomalia…
La memòria d’Esteban Sauné potser s’hauria perdut si no fos per aquests tediosos documents. I potser sense ells la Júlia Amador Pujol-Busquets no hauria trobat la inspiració per escriure el conte “La Júlia i el far” amb què es va tancar la nit. Un relat evocador i fluït llegit amb veu de nena.
L’únic entrebanc de la nit va ser el vol eixordador d’un helicòpter que sortia de ves a saber on i que potser també es guiava per la llum del Far.
L’autora de l’article, Marina Massaguer, a la ciutat d’Oxford
Allunyar-te durant un temps del lloc on sempre has viscut ajuda a agafar perspectiva i veure’l d’una manera nova. Quan vaig començar a fer de lectora de català a la Universitat d’Oxford, el setembre passat, tenia clar que calia aprofitar l’oportunitat per donar a conèixer Tarragona als estudiants del Regne Unit i projectar la ciutat al món en la mesura de les meves (modestíssimes) possibilitats.
Ho tenia relativament fàcil: la meva feina a Oxford consisteix a ensenyar llengua i cultura catalanes i, justament en l’àmbit de la cultura, se’n pot parlar molt, de Tarragona. Al llarg del curs, he comprovat que alumnes nascuts en ciutats com Londres, Manchester o Cardiff al·lucinen amb les imatges dels pilars caminant, amb vídeos d’un correfoc pel carrer Major o amb el mosaicfet de camises castelleres que es pot veure a la plaça de toros durant el Concurs.
També he descobert que els agraden les cançons d’Els Pets i els poemes de Montserrat Abelló… i que veure l’Amfiteatre amb el mar al darrere i amb aquella llum que només hi ha a Tarragona et fa venir unes ganes irreprimibles de dir “ei, jo sóc d’aquí!” (especialment si fa tres setmanes que no veus el sol). Els alumnes pregunten: volen anarmés enllà de la sangria i de la paela que alguns dels seus compatriotes vénen a buscar a la Costa Daurada.
Més enllà de les nostres fronteres hi ha un interès creixent per conèixer la llengua i la cultura catalanes, però sembla que, tant a Catalunya en general com a Tarragona en concret, ens falta acabar de creure en nosaltres mateixos i en allò que tenim. He perdut el compte de les vegades que he hagut de respondre a la pregunta: “De veritat que hi ha alumnes d’Oxford que estudien català? I com és que el volen aprendre?”.
Fora hi ha un interès creixent per la llengua i la cultura catalanes
Potser no us ho creureu, però no aconsegueixo recordar ni una sola vegada en què la inevitable pregunta me l’hagi fet un estranger: en algunes ocasions, m’ho han preguntat persones procedents de diverses ciutats d’Espanya, però els que guanyen per golejada a l’hora d’intentar trobar resposta a un fenomen tan i tan curiós són els mateixos catalans. És que no es plantegen la possibilitat que un estranger vulgui aprendre català senzillament per descobrir una cultura que, a primera vista, l’atrau?
Per altra banda, quan vinc a Tarragona i parlo amb alguns tarragonins que sempre hi han viscut, tinc la sensació que quan pensen en la seva ciutat centren bona part de l’atenció en les pudors de la petroquímica i les plagues de paneroles i coloms. D’acord: aquests elements existeixen i no són precisament el principal encant dels nostres carrers, però justament per això crec que hauríem de ser més conscients d’altres elements que ens fan la vida agradable i que, com que els hem tingut sempre, ens passen desapercebuts: veure sortir el sol des del Balcó del Mediterrani, haver de triar a quina de les nou platges vols anar, trobar-te un conegut pel carrer i improvisar un vermut, descobrir nous detalls a la façana d’una Catedral a mig acabar o tenir el Montsant a quaranta minuts en cotxe.
La sensació de tot plegat és que ens falta creure de debò en les nostres potencialitats, com a ciutat i com a país. Aquesta poca consciència de la pròpia capacitat d’atracció –aquesta baixa autoestima, en definitiva− ens limita de portes endins i de portes enfora i fa que ens sentim més petits del que en realitat som. Potser va sent hora de mirar-nos a nosaltres mateixos amb més objectivitat. És molt probable que ens trobem alguna sorpresa agradable.
La capçalera de la manifestació, davant de l’Antiga Audiència.
Hem assumit la veu d’un poble, com diria Vicent Andrés Estellés, i caminem, decididament, pels carrers de Tarragona, una ciutat que sempre ha dut clavat l’estigma d’espanyolista. I és que, de fet, fins fa quatre dies al Saló de Plens de l’Ajuntament hi lluïa el retrat de Felip V, ben dret. No com a Xàtiva, on el giraren, com a mostra de rebuig davant d’un rei que féu pagar car als catalans el suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Un bon grapat de persones es reuneixen al Parc Saavedra, abans que s’inicïi el recorregut de la manifestació. No m’atreveixo a entrar en el joc del ball de xifres. El que sembla indubtable és que, poc a poc, l’independentisme ha anat obrint escletxa, també a la ciutat.
Unitat d’acció envers l’Espanya radial
La gent llueix estelades blaves, roges i fins i tot negres (independentisme llibertari). La transversalitat és una mostra de la maduresa que va prenent la resposta col·lectiva. També en són un exemple les conferències i activitats que la plataforma 300 anys de resistència ha organitzat durant aquestes dues primeres setmanes de juliol.
No sé quantes persones són. Això sí, tan sols sé que podrien haver estat moltes més. Es troben a faltar moltes cares conegudes, sobretot de la part de l’independentisme més conservador. No obstant això, en línies generals, unitat d’acció.
Ironia i esperit antimonàrquic
Càntics a favor de la independència i contra la família reial. Hem passat del suport a Carles d’Àustria a l’esperit antimonàrquic, però la qüestió, al cap i a la fi, és que l’Espanya radial, filipista, ni ens va convèncer, ni ens convenç. “La llei d’estrangeria, per la reina Sofia”. La manifestació també disposa de moments carregats d’ironia que ens evoquen a les paraules de Josep Ferrater i Mora sobre el tarannà dels catalans.
Moment de l’actuació del Ball de Dames i Vells de Tarragona, al Parc Saavedra.
activitats al Parc Saavedra
La jornada prén vida al Parc Saavedra al migdia quan es realitza una fideuada popular. Després, el Cor Sageta de Foc interpreta diverses cançons. Entre d’altres, canten El Cant a la Senyera i Sageta de Foc. Joan Maragall i Salvat-Papasseit. El caràcter integrador del pare de la ciutat del perdó i l’esperit revolucionari del jove que guardava fustes al moll. El seny i la rauxa.
Toca Perón! L’arribada del Ball de Dames i Vells, que darrerament ens estan mostrant la seva cara més reivindicativa, desperta molta expectació. Ridiculitzen la família reial i llencen un parell de dards enverinats, i de colors (verds, blaus i taronges), a l’alcalde Ballesteros. Aplaudiments. “Mori el Borbó!” criden quan finalitza l’espectacle. Pobre fillet meu, respon el senyor que tinc al meu costat. I és que ell, més enllà de la perruca, hi veu al seu estimat fill.
Que l’avi Virgili estigui rodejat de senyeres estelades comença a ser una imatge habitual a la ciutat.
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó
La manifestació surt del Portal del Roser, i circula amb tranquil·litat i de forma cívica pels carrers de la Part Alta i el centre de la ciutat. Em quedo amb dos moments anecdòtics que em resulten divertits: dues àvies aplaudeixen enèrgicament a la plaça Verdaguer, des de la balconada; i cada vegada que ens topem amb algú que té pinta de turista n’hi ha un parell que els comencen a cridar, exaltats: “Catalonia is not Spain”. El cert és que no sé si els convencen o els espanten.
Avancen sota una pancarta que duu per títol: “Independència Països Catalans. 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”. I aquest és un dels aspectes més importants de la manifestació. S’han reunit per demanar, de forma unitària, la plena sobirania dels Països Catalans, i no tan sols del Principat. De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Ni França, ni Espanya, Països Catalans és una de les frases que més es repeteixen, precisament en un 14 de juliol, dia de la festa nacional francesa, i que curiosament també és la data en què la nostra ciutat va capitular davant dels borbònics, comandats pel Marquès de Leda, l’any 1713.
Magí Sunyer, llegint el manifest a la plaça de la Font.
“Amb Felip VI, la victòria”
Arriben a la plaça de la Font. El filòleg i escriptor Magí Sunyer és l’encarregat de llegir un manifest replet de cites històriques i amb un final esperançador: “En 300 anys no han pogut amb nosaltres, i avui, 300 anys després, altre cop ens alcem per cridar ben alt i ben fort: volem la independència dels Països Catalans”. Tot seguit, els grallers La Virolla interpreten Els Segadors. Punys alçats.
Mentre torno cap a casa recordo una pintada que vaig llegir farà uns anys al Parc Sant Rafael: “Amb Felip V la derrota, amb Felip VI la victòria”. Són molts els que volen que aquell lema es converteixi en realitat. Mentrestant, bandera negra, i a continuar resistint.
Les taules ja estàn disposades a la Via de l’Imperi per celebrar el sopar solidari de la Fundació Casal l’Amic
La pregunta del titular necessita una resposta immediata i contundent: NO. No va ser l’últim sopar de la Fundació Casal l’Amic, el sopar solidari que van convocar divendres a la Via de l’Imperi. Va ser una trobada i una festa d’autoafirmació i de convenciment en la bona feina realitzada.
Sopar únic en un passeig singular: la Via de l’Imperi, tocant les Muralles i al costat del col·legi públic Saavedra, que acull tota la logística necessària per donar de menjar a més de 150 persones.
A l’interior del Saavedra, un grup de voluntaris preparen els entrants del sopar
En una de les sales grans de l’escola, a quarts de nou del vespre, una vintena de voluntaris preparen els entrants: meló amb pernil, amanida, torrada amb formatge i humus. A l’exterior, una inmensa paella espera uns 18 quilos de fideus per elaborar el segon plat.
Els mateixos joves voluntaris, amb la samarreta commemorativa #jovullcasalamic, serviran el sopar entre les catorze taules disposades al llarg del passeig. Després, postres, cafès i les actuacions de l’Stromboli Jazz Band i Art i Flamenc.
Sopar solidari perquè es recullen aliments destinats a la parròquia Santa Tecla de Camp Clar. L’entitat nascuda a Ponent no oblida les arrels. Tiquets per al sopar a 20€.
El sopar tanca el curs més difícil de l’entitat que, a principis de juny, anunciava que hauria de tancar portes si no trobava una solució al problema del finançament i més implicació per part de les administracions. Aquestes setmanes han servit per mobilitzar recursos i persones. Centenars d’adhesions al manifest en defensa de l’acció social comunitària demostren la força del casal.
Poques hores després del sopar, dissabte, el patronat de la fundació decidia tirar endavant. Afortunadament, no es van concretar les previsions més pessimistes. A l’espera de concretar detalls amb l’Ajuntament i la Generalitat, Casal l’Amic assegura que mantindrà l’activitat a partir del setembre.
El director, Jordi Collado, ha multiplicat els contactes i les reunions els darrers mesos fins aconseguir l’objectiu mínim, bàsic: no tancar la fundació l’any del trentè aniversari. Ens podem donar per satisfets? Només a mitges. Ara bé, comença una nova etapa per a una entitat història i fortament arrelada als barris de Ponent. Infants i joves els necessiten més que mai.
A l’exterior del col·legi la paella i els ingredients ja estan a punt per a cuinar una fideuà per a 180 persones
La lletra “A” situada entre les paraules “fet” i “Tarragona” s’inspira en la part més alta de la façana de la Catedral (foto: cedida)
D’on surt aquesta “A” que identifica el nou logo del FET a TARRAGONA? Fixeu-vos bé en la fotografia de la façana de la Catedral i aneu a la seva part més alta. És, sense dubte, un lloc privilegiat i estratègic per observar el que passa a la ciutat, el nostre objectiu com a periodistes.
I aquest punt és el que Pep Serra, dissenyador de Mènsula, ha convertit en la “A” que uneix les paraules “fet” i “Tarragona”. Una “A” inspirada en una de les motllures que rematen la cornisa del temple catedralici. Un logotip que busca la “mínima expressió” i que comuniqui una idea, un concepte que vagi més enllà del disseny atractiu, fi i elegant.
El web ideat per Txomin Medrano, del mateix estudi Mènsula, presenta uns colors suaus i una distribució clara i fàcil dels continguts. Hi ha dos nivells informatius: el primer, amb els quatre últims articles publicats; i el segon, amb els temes més destacats o llegits de les darreres setmanes. A sota, l’espai dedicat a presentar la revista, que serà una realitat al setembre; les xarxes socials, la publicitat, les fotografies i els comentaris dels lectors. Els textos del nou web incorporen titolets i destacats per facilitar-ne la lectura
La sessió fotogràfica ens porta a l’altra punta de la ciutat, al Serrallo, al costat del mar. Hem triat un espai obert i ample. Vespre ennuvoltat. Ens trobem els sis periodistes que hem anat configurant la idea de la revista a partir del digital –dies després s’incorpora l’Anna Plaza- amb l’Agustí, el fotògraf de Píxel Moreno, i l’Aitor, el seu “complement”, el col·lega de feina amb qui tracta des de l’escola.
Primer, les fotos individuals i, després, les del col·lectiu. Es nota que no hi estem gaire acostumats. Buscant diferents angles i postures, es disparen més de 200 clics. Mirant el cel, mirant l’horitzó, mirant directament la càmera… amb el perfil del Serrallo, el de les barques amarrades o el del camió caravana que arriba just per instal·lar-hi la fira.
En acabar, s’imposa la sensació que no hi ha marxa enrera, que la revista serà un “fet”. La feina del Txomin, el Pep, l’Agustí i l’Aitor ens estimula. Ells i nosaltres formem un equip de categoria “A” per tirar endavant aquesta aventura periodística apassionant.
Fent bromes al costat de les barques mentre el fotògraf fa la seva feina (foto: Agustí Arévalo)
Comença el primer entrenanent de la “II cursa nocturna del Seguici”
Són les nou del vespre i catorze corredors es reuneixen a la Via de l’Imperi. El punt de trobada no és casual. Des d’allí es donarà el tret de sortida , el proper dissabte 10 d’agost, de la “II Cursa Nocturna del Seguici”, coorganitzada per la Mulassa de Tarragona i Athletic Track.
Entre els presents, reconeixem cares de membres de la Mulassa de Tarragona, els diables Voramari Víbriade Tarragona i la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Fins i tot ens topem amb Sílvia Fuster, de la Víbria, que fou la guanyadora de la classificació femenina del Seguici l’any passat. Però no tan sols hi ha representada una petita part del Seguici Popular de la ciutat. També ens trobem amb un bon grapat de participants del club Bikila.
Fem foto de família i ells inicien el recorregut. Remarco especialment la tercera persona del plural. Jo me’n desmarco i els espero al carrer Major, ben a prop del pla de la Seu, on finalitza la cursa. Sincerament, no estem en condicions físiques per practicar el periodisme gonzo.
Foto de família amb els catorze participants en el primer entrenament
La fórmula dels entrenaments previs “oficials” ens sorprèn. El cap de colla de la Mulassa, Ricard Garcia, que podríem dir que és el pare de la cursa, ens explica que es tracta d’una iniciativa que ja els va funcionar molt bé l’any passat, perquè “et permet venir a provar i conèixer millor el circuit”. Els propers dimecres 17, 24 i 31 de juliol i 7 d’agost es tornaran a reunir a la Via de l’Imperi, a les 21h, per entrenar. Tothom hi és benvingut.
TRAMS COMPLICATS
És important també destacar que l’itinerari traçat és diferent al de l’edició anterior. “El recorregut d’enguany és més atractiu, i circula més per la Part Alta”, assegura Garcia. La Baixada Misericòrdia, el Seminari, i la plaça de les Cols són alguns dels espais emblemàtics de la ciutat pels quals els corredors hauran de passar durantels 5km de recorregut. Per acabar la cursa, els participants hauran de fer un darrer esforç i pujar les escales del Pla de la Seu abans de plantar-se a la meta. Un gest que la Mulassa també repeteix cada 22 de setembre i que carrega de simbolisme el final de la cursa.
La Cursa fusiona esport i solidaritat. I aquesta vegada pretén esdevenir també una festa per a tots els públics, ja que s’han preparat, fins i tot, curses infantils per a nens d’entre 5 i 12 anys (nascuts entre 2001 i 2008), que es duran a terme al Camp de Mart, a les 20h. Depenent de l’edat, els joves recorreran trams de 250m, 450m, 700m i 900m.
La prova nocturna canvia el recorregut per fer-lo “més atractiu”
L’esdeveniment, però, ja començarà a escalfar motors a partir de les 18h, quan s’iniciarà un gran recapte d’aliments, amb la col·laboració delBanc d’Aliments. També han confirmat l’assistència a l’acte la Mulassa petita i els Gegants de la Plaça de Sant Miquel, dos elements de l’entitat que amenitzaran la tarda juntament amb el seguit d’espectacles infantils i els inflables que cediran la Colla Jove i els Xiquets de Tarragona.
Els catorze valents finalitzen l’entrenament en 31 minuts. Garcia explica que és unritme tranquil, “per poder córrer tots plegats” i que ningú es despengi. L’objectiu d’avui no és fer cap marca personal, sinó gaudir d’una vesprada esportiva agradable.
Sergi Malet, portador de la Mulassa, és un dels participants d’avui, i ens explica que un dels“pitjors trams” de la Cursa és “la pujada del passeig Torroja”, tot i que puntualitza que “com que la fas durant el primer quilòmetre de la cursa, s’afronta prou bé”. Per altra banda, el cap de colla de l’entitat assegura que per a ell un dels moments més durs es viu a la Baixada Misericòrdia. Malgrat que a Tarragona tot es consideri com a baixada, en aquest cas, es puja, i es nota.
Els corredors, acabant de pujar les escales de la Catedral
La presidenta de la Mulassa, Bianca Garcia, afirma que la Cursa demostra que “el compromís de l’entitat amb la ciutat va més enllà de sortir per Santa Tecla”, i que treballen per estar “actius” durant tot l’any. Les inscripcions de la cursa es poden fer presencialment a la tenda Bikila Tarragona (av. Francesc Macià, 5) i per mitjà del web d’Athletic Events. Durant el mes de juliol tenen un preu de 10 euros, que al mes d’agost augmentarà fins els 12 (les inscripcions de les curses infantils tenen un cost simbòlic d’un euro).
L’any passat ja fou un èxit de convocatòria, amb la participació de més de 300 participants, però en aquesta edició esperen reunir entre 500 i 600 corredors. A més, la presidenta de la Mulassa ens assegura també que hi haurà “novetats” per Sant Magí. Estarem atents, doncs. Mentrestant, tots a córrer!
L’equip de la revista FET a TARRAGONA. D’esquerra a dreta: Albert Ollés (coordinador), David Oliete (fotografia), Josep Ardila (redactor), Ricard Lahoz (director), Quim Pons i Jordi Suriñach (redactors) (Foto: Agustí Arévalo, de Pixel Moreno)
FET a TARRAGONA també serà una revista a partir del mes de setembre. Una publicació en format de magazine que inclourà grans reportatges i entrevistes en profunditat, sempre de temàtica local.
La revista es publicarà cada dos mesos amb l’objectiu d’oferir un producte únic i de qualitat. Amb un disseny modern i atrevit, una cura especial per la fotografia i la imatge, i uns continguts propis, exclusius, elaborats per un grup de periodistes amb una àmplia i variada trajectòria professional.
La cultura i l’esport, la societat civil i el món econòmic seran els tres grans eixos del FET a TARRAGONA en format de revista, igual que ja ho són ara al digital. Explicarem històries de la gent que fa coses interessants a la ciutat, a nivell particular o com a col·lectiu. Donarem veu i posarem cara a tarragonins i tarragonines que són desconeguts per al gran públic.
FET a TARRAGONA en format de revista neix després de l’experiència de nou mesos amb el digital impulsat pels periodistes Ricard Lahoz i Josep Ardila. S’hi han publicat més de 330 articles que han rebut més de 75 mil visites. El Twitter ja compta amb un miler de seguidors i ara obrim pàgina al Facebook.
FET a TARRAGONA està dirigit per Ricard Lahoz i coordinat per Albert Ollés, un dels periodistes que s’incorporen a la nova etapa amb la revista. Al consell de redacció participen Josep Ardila, Jordi Suriñach, Quim Pons, Anna Plaza i, especialment en l’àmbit de la imatge, David Oliete. També hi col·labora Enric Garcia Jardí, estudiant de Periodisme a la URV.
Mènsula Studio s’encarreguem del disseny i maquetació del web i la revista. Píxel Moreno col·laboren en la fotografia.
La revista es presentarà en públic dilluns 9 de setembre.
El Nàstic 2013-2014 ja està en marxa. L’equip marxa la setmana vinent a Rialp (foto: Nâstic)
Sense bates, sense pares, sense plors, sense entrepans… la pre-temporada sempre m’ha recordat a aquell primer dia d’escola on et trobaves als antics amics després d’un llarg estiu. Podies parlar durant hores, però quan sonava aquell timbre, segurament massa alt, es feia el silenci més profund.
En un racó, sense parlar massa, hi havia el nou, el més tímid, i al voltant del grup dels de tota la vida destacaven de seguida els més extravertits que s’integraven amb qualsevol excusa, habitualment en una conversa de fitxatges d’última hora del teu equip o en qualsevol història apassionant de les vacances.
Del pati de l’escola als camps de futbol: ni per últims fitxatges, ni per amors d’estiu, tindrà temps Santi Castillejo en aquesta pre-temporada.
El Nàstic parteix gairebé de zero sota la batuta de Castillejo
L’era Castillejo acaba d’arrencar a Can Nàstic i, tot i l’intent encertat des de la directiva de suavitzar el “tornarem” per un indefinit “ho fem junts”, el repte no és cap altre que tornar a segona A.
De moment Castillejo ja mana als entrenaments i ha començat a dissenyar un bloc amb fins a nou cares noves (Juanjo, Ramon Verdú, Xavi Molina, David Rocha, Beñat, Querol, Ferran Giner i els porters Manu Reina i Tom Nadal). Les incorporacions no s’acabaran aquí i s’espera encara l’arribada immediata de Lago Junior i la possible incorporació de dos jugadors més per acabar de completar l’enèsim “plan renove” de l’entitat en les últimes temporades.
El fer nets’ha instaurat a Can Nàstic i un cop més el projecte i l’equip parteixen pràcticament de zero amb pocs veterans a l’equip.
El central Xisco Campos està cridat a ser el nou capità d’un vestidor en el que es mantenen els justos per fer un equip de futbol 7 (Viale, Fran Vèlez, Aleix Coch, Marcos, Javi Martínez, Perera i de moment Joel i Sergio) i on el fins ara capità i darrer supervivent de l’època més gloriosa del Nàstic, Rubén Pérez, sembla que té les hores comptades com a jugador grana.
El nou límit salarial que ha fixat l’entitat ha fet que els sous dels futbolistes hagin d’ajustar-se a aquests paràmetres que freguen els 36.000 euros anuals.
La mà de Promoesport s’ha deixat sentir amb l’arribada de futbolistes vinculats a l’empresa barcelonina i es confia en ells i en el nou director esportiu, Emilio Viqueira, per poder acabar de lligar dues peces que donin un salt qualitatiu a la plantilla.
Castillejo, per tant, té ara per ara aquella barreja gairebé perfecte d’experiència i joventut, de veterans i novells, que tant agrada als tècnics. Serà, però, com sempre, el temps, “ese juez insobornable que da y quita razones”, com deia el gran “butano”, qui s’encarregui de decidir fins on dura el regnat d’un tipus entranyable que està cridat a fer coses grans.
Combinació de joventut i veterania en el projecte que dirigeix Santi Castillejo (foto: Nàstic)
Ara, de moment i abans de treure les primeres conclusions de tribuneros desfermats, ens haurem de conformar en seguir burxant “il mercato” i en veure les primeres i intenses sessions de l’equip a Camp Clar, fins que arribin primer l’estada a Rialp i després el primer partit amistós el pròxim dia vint davant del Villarreal.
Els canvis de look, les botes noves que fan mal, algun quilet de més, els joves del filial i començar a memoritzar cares són les tasques de qualsevol inici de pre-temporada.
Arribar als camps d’entrenament el primer dia sempre m’ha transportat a aquells patis centrals dels Escolapis, on entre motxilles plenes, sotanes i fileres d’alumnes alineats sempre trobàvem un forat per on colar la pilota i marcar el primer gol de l’any.
