Gerard Sesé, politòleg i músic resident a Tarragona, ha escrit una cançó pensada per a la Via Catalana de l’Onze de Setembre
La cançó “Mà en mà” s’ha parit a Tarragona. Un dels himnes que vol impulsar la Via Catalana de l’Onze de Setembre s’ha anat configurant entre la plaça Ponent i el Parc de la Ciutat. El seu impulsor és el barceloní i resident a Tarragona, Gerard Sesé, que ha comptat amb el suport dels seus col·legues Narcís Perich i Gonçal.
Politòleg, showman i músic, Gerard Sesé també ha treballat de periodista. El seu últim disc “De peus al cel” és de data recent (febrer 2013), i la idea de la cançó vinculada a la cadena humana de la Diada arrenca el mes de juny. Una composició a sis mans elaborada entre matalassos i en estones lliures de feina.
Un cop enllestida la cançó, els promotors la van enviar a l’Assemblea Nacional Catalana i els van demanar permís per utilitzar-la com a element promocional i d’acompanyament a la Via. El vídeo amateur, sense mitjans professionals, es va filmar un migdia als jardins de la Quinta de Sant Rafael. En la primera setmana, el vídeo l’han vist més de 32.000 persones.
Gerard Sesé escriu a Tarragona “Mà en mà” per a la Diada
Gerard Sesé –nom autèntic, no artístic- reconeix que busca un doble objectiu amb “Mà en mà”: identificar-se i col·laborar amb la causa que promou l’ANC i aconseguir una certa notorietat en el seu projecte musical. Té clar, però, que és una cançó amb data de caducitat i que difícilment transformarà la seva carrera. Això sí, el seu web ha vist incrementar el nombre de visites.
“M’agradaria que la cançó anés creixenten els pròxims dies fins arribar a la Diada”, explica el Gerard fent un cafè. “No havia escrit altres cançons polítiques. M’agrada l’electrònica i el meu estil és pop d’autor”, assegura. Es considera semi-professional, perquè no pot viure exclusivament de la música i, ara, la crisi l’obliga a fer més concerts en solitari, sense banda, en formats molt reduïts.
Sesé veu amb optimisme el panorama musical del pais: “Hi ha més estils, més varietat. S’ha obert el ventall i es fa amb molta qualitat”. Ell, a través d’internet, ofereix gratuïtament les seves cançons a aquells que les vulguin descarregar. “”No puc posar un preu a la música, estic en un nivell en què necessito donar-me a conèixer”, admet.
I l’Onze de Setembre, què farà en Gerard? Evidentment, participarà a la cadena, però encara no ha concretat com ni el tram escollit, i el que més desitja és que la seva cançó soni sense parar al llarg dels més de quatre-cents quilòmetres de la Via Catalana cap a la Independència. Perquè la seva és una cançó per a un dia.
L’inici de la temporada 2013-2014 ha servit per rebre al Nou Estadi per primera vegada a simpatitzants del Nàstic que poden ser futurs socis del club
Retorn al Nou Estadi, després d’una llarga absència de sis mesos. Tornar al bar del tenis a la prèvia d’un partit i retrobar-se amb nastiquers pata negra com Joaquin Royuela i Juan Tocados, amb l’optimisme intacte de cada inici de temporada.
Retorn al meu seient de la fila 13 de Preferent, el mateix des de fa quinze anys. Tornar a la grada i trobar a faltar aquell soci veí de la fila del darrera amb qui havíem compartit moments de felicitat i situacions desesperants durant tantes temporades.
Retorn al Nou Estadi i escoltar per megafonia la veu d’Enric Pujol presentant tots els jugadors de la plantilla. Tornar a ocupar la teva localitat i comprovar que a prop també hi són l’Àngel Conesa, el Francesc Bustos, el Xavier Almagro o el Josep Maria Llort i la seva inseparable bandera blanc-i-vermella. Els incondicionals, els de sempre.
Aspecte de la graderia de Preferent, abans de començar el partit Nàstic-Lleida
El curs futbolístic a Tarragona arrenca amb un fet insòlit, esperpèntic, que danya la imatge del Club Gimnàstic. A punt de començar el partit, amb dos jugadors del Lleida amb la pilota al mig del camp, el cap de premsa del Nàstic, Xavier Ribera, s’apropa ràpidament a l’àrbitre per dir-li alguna cosa. Mentrestant, a megafonia s’anuncia un minut de silenci en record del periodista, Rafa González. Quan acaba la veu d’Enric Pujol, l’àrbitre xiula i la pilota comença a rodar.
Indignació i astorament a la graderia, que carrega contra el col·legiat. La temporada no pot començar pitjor, des del punt de vista simbòlic. L’àrbitre al·lega que el club no l’ha avisat amb prou temps i es nega a dictar el minut de silenci a l’inici de la segona part. La directivadecideix que el Nou Estadi recordi Rafa González al descans, amb els jugadors i tècnics als vestidors i –el pitjor de tot- amb la llotja pràcticament buida, excepte el president Josep M. Andreu i el cap de premsa. Malgrat aquests inconvenients, l’homenatge al periodista desaparegut resulta emotiu.
cent anys de futbol
Dos minuts abans, el Nàstic comença a celebrar el centenari de la creació de la secció de futbol amb un homenatge ben merescut a Valero Serer que rep una samarreta commemorativa amb el número 100. La rep de mans del president i de l’alcalde amb els aplaudiments generals de la graderia, però amb una llotja i avantllotja deserta, ocupada en el refrigeri que serveixen al bar vip. Un aspecte de protocol i imatge que cal millorar de manera urgent de cara als pròxims reconeixements.
Imatge de la tribuna del Nou Estadi. El primer partit de Lliga el van veure 3500 espectadors
A la grada, poques novetats respecte la temporada anterior. Els joves d’Orgull Grana, al gol de muntanya, es mostren molt animats amb nous càntics de suport, especialment a la primera part. Poques banderes i menys pancartes, tot i que es conserva la de la Penya Nàstic Rubén Pérez al gol de mar.
L’absència de l’aragonès sota els pals és, probablement, la gran novetat del partit. Se’t fa estrany veure un altre porter amb la samarreta del Nàstic. Per contra, se’t fa més habitual observar la figura de Santi Castillejo a la banqueta grana. Millor primera part del Nàstic i un Lleida superior a la segona, que s’acaba emportant la victòria per 1-2. Sortir del camp amb una sensació de “déjà vu”, això ja ho he vist.
3.518 espectadors al Nou Estadi. Xifra oficial. Alguns ja no tornaran a veure mai més al seu estimat Nàstic, és llei de vida. D’altres, en canvi, han vingut per primera vegada. Com la meva veïna de seient, una mica tremendai amb ganes de passar-s’ho bé. Ella representa el futur de l’entitat: simpatitzant, ara; i sòcia, ben aviat. .
Cinc de nou de la Jove de Tarragona a El Catllar. Dalt, a la dreta, es veu el balcó on hi ha els periodistes fent la retransmissió de la diada (foto: Colla Jove)
Escoltar una diada castellera a través de la ràdio és molt emocionant. Escoltar la narració d’uns castells tan espectaculars com el dos de nou amb folre i manilles, el cinc de nou, el tres de nou amb el pilar i el nou de vuit posa els pèls de punta. Aquest dissabte he recuperat el plaer de seguir els castells a través de la ràdio gràcies a la retransmissió de la diada d’El Catllarque feia Ona La Torre.
Malgrat les limitacions tècniques i d’espai, Gerard Recasens, Guillem Bargalló i Jordi Canyellas van conduïr l’emissió radiofònica amb bon ritme, emoció, veus diverses, rigor i comentaris adients a l’entorn d’una exhibició espectacular dels Castellers de Vilafranca, la Vella de Valls i la Jove de Tarragona. Una tasca periodística que frega l’excel·lència i que cal agraïr a aquests joves apassionats pels castells i a l’emissora de Torredembarra per donar-los cobertura.
Poder escoltar, encara que sigui amb so telefònic, el cinc de nou de la Jove de Tarragona –el segon de la seva història-, un altre nou de vuit dels liles –com el de dilluns passat per Sant Magí- i el pilar de set no té preu. És el mèrit d’una petita ràdio pública i també d’un periodista i casteller com el Guillem, un casteller i estudiant de periodisme com el Gerard i un casteller com el Jordi.
Nou de vuit completat per la Jove de Tarragona a El Catllar (foto: Colla Jove)
Ara que el món casteller viu un moment relativament dolç pel que fa al tractament que reben dels mitjans de comunicació d’abast nacional, no ens podem oblidar del paper de les petites emissores locals de ràdio. I, a més, hauríem de fer una reflexió més acurada del seguiment informatiu que es fa (o no es fa) de les “altres” grans jornades castelleres. Com és que una diada com la d’El Catllar només es podia seguir a través d’Ona La Torre i Ràdio Vilafranca? Aquest fet cal remarcar-lo, avui més que mai.
Fa quinze anys, a la petita plaça d’El Catllar havia acompanyat a Carles Cortès i Joan Fortuny per narrar a través de Tarragona Ràdio aquesta diada castellera que ja comptava amb la presència de la Jove de Tarragona. El mateix havíem fet amb la diada de l’Arboç. I molts recorden encara les grans retransmissions de Tots Sants, Santa Úrsula i, sobretot, de Sant Fèlix amb un equip únic i irrepetible com el que van formar un any Jordi Suriñach, Raquel Sans, Cinta Olivan, Jordi Crespo i Jordi Andreu (avui, responsables del digital C de Castells).
El boom casteller radiofònic ha anat a menys els últims anys, a causa de la crisi i les retallades pressupostàries. En aquest context, encara resulta més meritori l’esforç dels periodistes – castellers torrencs. Gràcies a ells i a l’emissió per internet, molts aficionats castellers de tot Catalunya van seguir ahir una diada èpica, excepcional, d’aquelles que es recordaran durant dècades. I gràcies a ells, els aficionats de Tarragona vam poder escoltar la narració d’uns castells que passaran a la història de la Colla Jove i de la ciutat. Una altra diada per a la història de la ràdio castellera.
Façana de la Llibreria de la Rambla, a la Rambla Nova.
El FET a TARRAGONA vol ser alguna cosa més que una nova iniciativa informativa a la ciutat. Conscients dels canvis estructurals que està visquent el periodisme volem aprofitar aquesta etapa històrica per innovar i oferir un producte comunicatiu a l’avantguarda.
En aquest objectiu s’inclou la nostra aposta empresarial de petit format, dirigida i gestionada per periodistes. També l’especialització en la informació local i la diferenciació, dins d’aquesta, mitjançant una selecció temàtica que fuig de la notícia més inmediata i de l’agenda política i mediàtica.
Cal Matias, al Serrallo.
El mateix esdevé amb l’aposta al web pel gènere més analític i subjectiu de la crònica i per explicar les històries de la gent que viu i fa Tarragona. Aquesta fòrmula la repetim, encara amb més qualitat, reflexió i opinió, a la revista del FET que estrenarem el 9 de setembre.
En consonància amb els continguts, volem crear també una relació directa i recíproca amb els lectors. Una mena de pacte d’amistat i fidelitat mútua per teixir xarxes col.lectives en benefici del progrès de Tarragona i la seva gent.
El Lloro, al carrer Governador Gonzàlez.
Es per això que la base del nostre projecte són els subscriptors. Una fòrmula que no és nova, ja que fou així com nasqué el periodisme modern. Us recordem que, fins el 9 de setembre, oferim un descompte del 17% en la subscripció anual (25€ per sis números). Si ho voleu, feu click aquí, poseu les vostres dades, i rebreu còmodament la revista a casa.
El retorn als orígens, una fòrmula sempre adient en temps de crisi, ens ha portat a decidir també un sistema diferent de venda de la revista, que vol potenciar aquesta relació especial amb el lector i la societat civil tarragonina. El FET només el podreu trobar, per un preu de 5€, a sis establiments de la ciutat, tots ells de reconegut prestigi i simbolisme.
QUATRE LLIBRERIES I DOS LOCALS EMBLEMÀTICS
Quatre són llibreries. La primera és la Llibreria de la Rambla (Rambla Nova, 99) un espai històric obert el 1968 i que fou centre clandestí de la lluita antifranquista i de la defensa del catalanisme i el republicanisme. El seu fundador, Ramon Marrugat, ha recollit enguany en un llibre, La Llibreria de la Rambla i l’alternativa cultural a Tarragona (1968-1980), la trajectòria del local.
Llibreria Adserà, a la Rambla Nova.
Tot i ser més recent, la Llibreria La Capona (Gasòmetre, 41-42) és un altre referent dels amants de la lectura. Fundada el 1997 participa de forma activa en la vida cultural tarragonina. El mateix esdevé amb la Llibreria Adserà (Rambla Nova, 94), sempre atenta al treball dels creadors locals.
La quarta llibreria a on es podrà comprar el FET és un clàssic del barri del Serrallo, Cal Matias (Trafalgar, 7). Especialitzada des dels seus inicis en llibres nàutics (encara conserva una important col·lecció), és un punt de trobada molt estimat pels serrallencs.
La Cocotte, a la plaça del Rovellat.
La revista tindrà dos punts més de venda a on canviarà els llibres com a companys d’espai per altres elements allunyats del món editorial, però que representen valors vinculats al projecte com ara l’emprenedoria, la innovació, el disseny i l’amor per Tarragona.
El primer d’ells és La Cocotte (Plaça del Rovellat, 13). Un cafè que també es pastisseria, botiga d’objectes miscelanis i espai de reunió, i que en poc temps s’ha fet un lloc a la Part Alta per la seva deliciosa aposta pel menjar i l’avantguarda. Una iniciativa premiada en el certamen Tàrraco Empresa Jove.
El mateix es pot dir de El Lloro (Governador Gonzàlez, 18), continuador de la nissaga del mític El Negrito i la Negrita, a l’entorn de la Plaça Corsini, i espai de referència per fer un regal diferent, sorprenent, modern o alternatiu.
Aprofitant que el primer número del FET dedica la seva portada i el dossier central a les festes de Santa Tecla, durant els dies de la celebració també es podrà comprar la revista a l’estand de les festes, ubicat al Teatre Tarragona.
La Llibreria de la Rambla, La Capona, la Llibreria Adserà, Cal Matias, La Cocotte i El Lloro. Sis punts de venda, sis espais culturals de Tarragona on la revista del FET es trobarà com a casa. Us hi esperem.
Un moment del Concurs de Castells 2012 a la Tarraco Arena Plaça, un espectacle únic i singular que se celebra a Tarragona (foto: David Oliete)
Les festes majors de Tarragona tenen un ric patrimoni cultural i els castells, per la seva història, per les seves colles passades i presents, tenen una importància molt gran. En els darrers temps he vist punts de deixadesa o de no prou valoració per part de l’Ajuntament que m’han fet reflexionar.
Abans però, m’agradaria contextualitzar-ho tot.
Des de fa molts anys, en un procediment que altres localitats han copiat, les colles castelleres tenen assignada anualment una partida pressupostària per part de l’Ajuntament. Aquests diners no són en cap cas una subvenció, sinó un conveni per les actuacions oficials en què hi participen les quatre colles (Sant Jordi, Sant Joan, Sant Magí, Diada Nacional, Santa Tecla, La Mercè i el pilar a l’ofrena floral de l’11S).
Aquesta partida té uns condicionants:
– Un baremque marca la quantitat a rebre per part de cada colla i que ve marcat pels castells aconseguits al llarg de la temporada anterior, és a dir, pel nivell assolit.
– El gener de la temporada 2012 es va notificar a les colles que el conveni es reduïa en un 50%. Al novembre del 2011, unilateralment i sense tenir en compte els pressupostos de les colles ho havia fet un 15%. És a dir, una reducció del 65% en menys d’un any.
– Les colles reben la col·laboració i complicitat inestimable, incomparable i decisiva dels tècnics de Cultura de l’Ajuntament, autèntics herois veient el context econòmic i polític.
– El conveni cada vegada es cobra més tard però no per això, com és lògic, el compromís casteller de les colles amb la seva ciutat es rebaixa.
A part d’aquesta partida, l’Ajuntament organitza el primer diumenge de festes de Santa Tecla una actuació castellera a la plaça de la Font amb les dues millors colles locals i dues colles de fora. No vull encetar aquí cap debat, al meu parer estèril, sobre la celebració o no d’aquesta diada. Els resultats en quant a castells aconseguits, en quant a número d’espectadors i en presència de la ciutat en els mitjans de comunicació visuals i escrits són palpables i fora de tot dubte.
un esdeveniment únic i singular
Cada dos anys, l’Ajuntament de Tarragona, té una despesa molt important en l’organització del Concurs de Castells. Despesa que es disminueix notablement gràcies a la col·laboració d’altres administracions i patrocinadors.
Les colles de Tarragona tenen el premi corresponent a la seva posició final igual que la resta de colles participants, com no podia ser d’una altra manera. Per altra banda, tots els diners que inverteix el consistori són per a la promoció de la ciutat i d’un certamen característic que no té cap altre ciutat del món.
Un exemple de la imatge de Tarragona fora de Catalunya: la Colla Jove actua a Euskadi (foto: Joep Ardila)
Sempre he pensat que la nostra Setmana Santa és molt important, però n’hi ha d’altres a Catalunya i a l’Estat espanyol. Igual passa amb les nostres festes majors, Sant Magí i Santa Tecla. Però el Concurs de Castells és un espectacle de cultura tradicional singular i únic de gran projecció mundial per Tarragona i l’Ajuntament ha tardat molt en començar, reitero començar, a entendre-ho.
Enguany, al llarg de la darrera setmana de juny, les colles i el Patronat de Turisme han tirat endavant la Setmana Castellera, amb l’objectiu de donar a conèixer la història castellera de la ciutat. Un projecte encara embrionari però que pot donar els seus fruits.
Dit tot això, sembla que les colles hagin de donar les gràcies per tot l’anterior. Res més lluny de la realitat. En l’actualitat, les colles castelleres són les entitats amb més dinamisme a la ciutat, aglutinadores de centenars de ciutadans de totes les edats i condicions i milers d’afeccionats, instruments de cohesió i integració social, organitzadores i ideòlogues de molts actes al llarg de tot l’any, porten el nom de Tarragona dins i fora de Catalunya tant en les actuacions com en els mitjans de comunicació, són l’objectiu de retransmissions televisives de la nostra ciutat, etc. Per tot això, crec que la “inversió” en les colles és menor del que hauria de ser.
desinterès polític
Aquí m’agradaria reflexionar sobre els punts que, al meu parer, demostren la poca valoració de tot plegat.
– Les colles disposen d’un local cedit per l’Ajuntament (espero que Xiquets del Serrallo puguin brindar amb cava en un espai curt de temps) les despeses dels quals, no només les corrents sinó sovint de dignificació i estructurals, són assumides per les colles. Els edificis són municipals, protegits en algun cas, i sense la feina i inversió de les entitats segurament estarien en un estat com a mínim qüestionable. S’hi apleguen en molts casos més de tres cents persones en els assaigs amb tot el que això comporta.
– Les colles col·laboren amb altres entitats de Tarragona cedint els seus espais al llarg de l’any per fer assemblees, concerts, exposicions, reunions, a les entitats de Setmana Santa; i també com a vestuaris pels artistes que actuen a la plaça del Rei. En definitiva, el dia a dia d’aquests edificis no és fàcil, i més quan s’assumeixen despeses que van més enllà del manteniment.
– Les nombroses activitats que organitzen les colles durant les festes anuals de la ciutat dirigides a la ciutadania en general, i que amplien i fan treure pit als responsables polítics a la presentació dels programes, són pagades per les pròpies colles.
– A Tarragona, existeix el Consell Municipal de Castells, un òrgan hereu del desaparegut Patronat Municipal de Castells, l’objectiu del qual és tractar sobre els temes castellers de la ciutat. Està format per representants de les quatre colles, responsables polítics i tècnics de Cultura. En els darrers dos anys aquest Consell s’ha reunit només per tractar l’aspecte econòmic i fer una repassada als horaris de les actuacions a la ciutat. Deuen haver estat tres o com a molt quatre reunions en vint-i-quatre mesos. Cap mena de projecte, de complicitat, d’aspiració de millora. Probablement, amb unes reunions útils i crítiques, sense responsables polítics que creuen que en saben més que colles i tècnics, tot aniria millor.
Gairebé tot allò aconseguit ha sorgit de les colles i amb la complicitat dels tècnics de Cultura, de la seva iniciativa, del diàlegentre elles, del forçar les coses, del mirar més enllà i com no, dels estira i arronses que, com és lògic, sorgeixen. Cal destacar també, en el tema del Concurs, la presentació d’un primer projecte per part dels Xiquets del Serrallo i les ajudes i moviments de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya.
Actuació dels Xiquets de Tarragona a la plaça de la Font (foto: Rafael López-Monné)
– Un altre aspecte és la imatge de la balconada de l’Ajuntament de Tarragona els dies en què hi ha actuació. La presència d’autoritats destaca per la seva absència i només es salva en les dues actuacions de Santa Tecla, amb un flux lent però constant de desercions, i sobretot el dia de la Mercè (la recollida de l’enxaneta del pilar caminant es veu que dóna vots).
Sé que a les principals places del món casteller hi ha baralles per tenir un lloc a la balconada. A Tarragona sembla que això molesti o no es vulgui solucionar. Només cal observar quins personatges de rellevància convidats assisteixen i com estan de buits tots els balcons laterals.
Menció a banda és l’actuació de Sant Magí, i la d’aquest 2013 n’és l’exemple més clar: absència de les primeres espases de tots els colors del consistori. Si el balcó de l’Antic Ajuntament no és prou gran, segur que algun responsable pot parlar amb algun veí de la plaça per tenir un lloc on la visibilitat d’anada i de tornada sigui millor.
– Una variació d’aquest problema és la no presència del màxim dirigent de la ciutat en les grans actuacions on han actuat les colles grans de Tarragona. Un exemple clar va ser veure tots els alcaldes de les ciutats de les colles participants a la Diada de Sant Fèlix on la Colla Jove va prendre part, menys el de Tarragona. El mateix ha passat els dos darrers anys a la Diada de Tots Sants on hi han actuat els Xiquets de Tarragona.
Una de les proves en un assaig dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau
– En els darrers temps han sorgit iniciatives que diuen voler donar suport als castells des de fora de les colles. L’Ajuntament ha de vetllar sempre per a que les activitats que es duguin a terme compleixin un mínim de requisits dins de la tradició i la seguretat i que es respectin els modusoperandi de l’activitat sense basar-se en la feina tècnica de les colles, autèntiques marmessores de la història del món casteller tarragoní. La imatge que es transmet o que es pot transmetre és molt important.
– Passat Sant Magí, les colles no han ingressatencara ni la totalitat ni part del conveni anual. Les juntes administratives estan formades per persones que donen el seu temps a l’entitat de forma totalment altruista i tot i que, evidentment, no sigui la única font d’ingressos, n’és una de força important a l’hora de quadrar els pressupostos i el dia a dia de la colla. No és just per ells que són els que donen la cara i a vegades quelcom més.
Assaig dels Xiquets del Serrallo a l’exterior del seu local (foto: Enric Garcia)
– A dia d’avui hi ha dues colles que van participar a la Diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla 2012, Castellers de Vilafranca i Colla Jove, que encara no han rebut la seva remuneració. La Colla Vella i els Xiquets de Tarragona ja fa uns mesos que ho van fer. És incomprensible i dóna mala imatge, i més quan totes les colles que hi actuen, siguin o no de la ciutat, han demostrat al llarg dels anys un respecte molt gran per la plaça.
capitalitat castellera
Front tot això, la capitalitat per la qual es treballa i que em crec com a realitat històrica i present, queda, com a mínim, en entredit. Tot projecte de qualitat té un fons i una forma, i quan una pota de la cadira falla no t’hi pots seure amb comoditat.
Finalment, crec que les colles també han de fer autocrítica i em consta que ho fan. De ben segur que hi ha moltes coses a millorar, com sempre i com en totes les èpoques. La diferència és que aquí sí que posaria la mà al foc pels seus responsables perquè, per sort, ho he pogut viure des de dins.
No voldria acabar aquest article sense fer dos aclariments:
El primer és que no parlo en nom de ningú. Ni de la meva colla, ni molt menys de la resta. Les opinions i reflexions aquí expressades són personals i no pretenen ser altaveu de cap entitat ni dels castells de Tarragona.
I en segon lloc, vull expressar que els castells no són el melic del món, i menys amb els problemes que viu la societat. Però penso que tot és sempre millorable i estic segur que amb més humilitat, diàleg, sensibilitat i predisposició, el món casteller tarragoní milloraria i molt.
L’equip ha demostrat aquesta pre-temporada la seva arribada. Foto:Nàstic
Centrada de córner d’Abel Buades i rematada de Diego Torres. Centrada de córner d’Abel Buades i rematada de Diego Torres.
No és un error, és el record més fresc que tinc del darrer NàsticLleida a segona B. Era l’última jornada de lliga i el Nàstic necessitava guanyar per a jugar el play-off d’ascens a segona A. Aquell equip de Vinyals i Muñoz (separats de feia dies) va remuntar a la segona part el gol inicial del Lleida amb dues accions idèntiques que semblaven extretes del manual número 1 del curs d’entrenadors.
El Nàstic, no cal que ho expliqui, va acabar pujant aquella temporada amb el famós penal de Felip i Soldado i amb la parella Jonathan i Diego decisius en la definició.
Ara deu temporades més tard, Nàstic i Lleida tornen a trobar-se per a tancar el cercle. Igual que aquell any el Nàstic suma la seva segona campanya consecutiva a segona B i ho torna a fer amb un equip al que ha girat de cap per avall i que no el coneixen ni els seguidors més fidels de la temporada passada.
un grup compacte i amb qualitat
Castillejo té a les seves mans un grup aparentment compacte i amb qualitat a priori demostrada com per a poder lluitar amb garanties per l’objectiu que tot el nastiquisme té entre cella i cella, que no és cap altre que l’ascens.
El conjunt sembla més preparat per la segona B i tot i el primer entrebanc en forma de lesió de Javi Martínez, tot fa pensar que el tècnic navarrès té suficient profunditat de banqueta per a cobrir la baixa de l’andalús.
L’aposta de Castillejo pel que s’ha vist a la pre-temporada té un punt de prudència barrejat amb l’atreviment d’un possible 4-3-3 que pot agradar al Nou Estadi, sempre que, tornant a tirar de tòpic, la pilota acabi entrant.
Un possible onze inicial. Castillejo té la baixa de Javi Martínez per lesió. Foto: Nàstic
Els grana tindran un cop més el suport de l’afició que ha respost a la crida i ha superat les xifres de l’última temporada tot i ser més que conscients que l’equip tornarà a passejar-se pel pou de la segona B on entre vells coneguts com el propi Lleida, Sant Andreu, Badalona o l’Hospi, rivals eterns com el Reus o novetats com l’Olot i l’Elx B, els de Castillejo hauran de recuperar aquell esperit guanyador d’èpoques pretèrites.
Deien els eterns “Queen”, en una cançó que potser necessita un descans, que “el show ha de continuar”, el show comença a dos quarts de vuit diumenge al Nou Estadi. Amb ganes que la pilota ja comenci a rodar per a desvetllar molts interrogants d’una temporada de tornar fent-ho junts.
El Barça goleja amb espectacle a un pobre Llevant, condemnat a ser un dels molts equips que lluitaran per salvar-se aquesta temporada. El Madrid treu les millors armes de si mateix i guanya in-extremis al Betis d’un Pepe Mel que segueix miracle rere miracle fent créixer un equip que no fa massa queia per tres a un en lliga al Nou Estadi amb gol de Virgili inclòs.
L’Atlético s’exhibeix a Sevilla i deixa clar que, com l’any passat, la Primera té pinta de ser una lliga de dos amb un convidat que, tot i haver perdut a la seva estrella, vol estar en Champions tot l’any.
Els més puristes i defensors de la “mejor liga del mundo” diran que no, que això és normal i que a moltes competicions domèstiques funciona així. El cert és, però, que les diferències econòmiques i de massa social són cada cop més grans i evidents entre les dues bèsties del futbol de l’Estat espanyol (Barça i Madrid) i la resta de la lliga.
El porter d’Alcover Kiko Casilla ja és titular amb l’Espanyol d’Aguirre. Foto: el9
Malgrat això, entossudit en trobar un punt en comú amb pràcticament tots els equips i fent el llunàtic com de costum, he trobat la quantitat de jugadors tarragonins o amb passat tarragoní que juguen a la lliga BBVA.
No enumeraré tots els futbolistes o tècnics i deixaré a la fe d’uns i a les ganes de recerca d’altres el fet de buscar amb més o menys cura la certesa de les dades.
Jordi Alba amb la samarreta del Nàstic (foto: el9)
Des d’Aleix Vidal a l’Almeria fins a Adrian González al Rayo, passant pels consagrats Jordi Alba o Sergi Roberto al Barça, Pape Diop al Llevant o el cridat a ser sensació de la temporada Kiko Casilla a l’Espanyol, tots ells han tingut relació amb el Nàstic o amb Tarragona.
És cert que si mirem el número de futbolistes la xifra és relativament baixa, ja que només quinze jugadors compleixen amb les condicions. Cal sumar-hi, però, tècnics com Juan Vizcaino, que segueix com a tercer entrenador de l’Atlético de Madrid amb Simeone i el “mono” Burgos.
Al veure tots aquests noms, la demagògia i la reflexió ràpida em porta a pensar en el tros d’equip que podria tenir el Nàstic si aquests futbolistes, que no fa massa vestien la samarreta grana, seguissin a Tarragona.
La calma i la serenor em fan entendre que alguna cosa estranya ha passat les darreres temporades per estar on estem si després els jugadors que han jugat amb el Nàstic han tingut una certa projecció en el mercat futbolístic.
Tot això, però, com diria Sergi Más convertit en el president Montilla del Polònia, són cabòries, i el cert és que la Primera ha començat i per què no buscar-li un nou atractiu com el de seguir aquells que algun dia hem tingut ben a prop i que ara els admirem o critiquem per la tele.
Josep Maria Orellana, premi YUZZ Tarragona d’emprenedoria en l’àmbit tecnològic
Pep Orellana respon a moltes de les característiques d’un jove d’aquest país, amb formació universitària –doctor en bioquímica-, feina d’investigador, esperit emprenedor i disposat, si cal, a marxar a l’estranger. Amb 30 anys, aquest tarragoní acaba de ser pare i es planteja un moment trascendental en la seva vida professional.
Orellana s’autoqualifica de “cul inquiet” i, potser per aquesta raó, ha guanyat el premi YUZZ a Tarragona d’emprenedoria tecnològica. Ulleres de sol, vestuari estiuenc i avarques menorquines, aquest jove amb talent explica el seu projecte anomenat Poster clic, una plataforma per elaborar i difondre pòsters científics, d’aquells que es presenten als congressos.
“No hi ha res igual”, afirma convençut de la necessitat d’adequar a les tecnologies de la informació i la comunicació aquestes trobades nacionals i internacionals de metges, farmaceútics, bioquímics, etc. Més de vuit anys participant en congressos d’aquests àmbits li han fet veure la potencialitat del seu projecte.
Pep Orellana busca finançament per al projecte guanyador del Premi YUZZ per a emprenedors
“Poster clic” és un dels 32 projectes d’àmbit estatal que a finals d’any optaran als tres premis econòmics que atorga la Fundación Banesto. De moment, Orellana no ha rebut ni un duro. Només te l’aval i el reconeixement de Tarragona Impulsa i del premi YUZZ, que l’estimulen a buscar un finançament inicial que calcula en 75.000 €.
Tot i tenir una feina d’investigador al Departament de Bioquímica de la URV, també parla de “reinventar-se” des de fa dos anys, quan va acabar el doctorat i va compromovar les dificultats laborals. Viu a la Part Alta i creu que Tarragona no és un impediment per desenvolupar projectes tecnològics: “Cal tenir una mentalitat global i aprofitar que és una ciutat més petita i barata”.
Al voltant d’un cafè, Orellana reflexiona sobre l’emprenedoria, paraula de moda: “Se n’està abusant”, reconeix. “Falten mesures reals i concretes per ajudar els emprenedors” i afegeix: “És nefast el procés d’emigració que s’està produïnt de milers de joves ben formats”.
Té paraules d’agraïment per als tècnics de Tarragona Impulsa i per a l’entitat Secot formada per jubilats i prejubilats que, des del voluntariat, ofereixen la seva experiència i recomanacions als joves que comencen.
I mentre decideix què fer amb “Poster clic”, Orellana manté en marxa CienTICS, una empresa dedicada a la consultoria, l’assessorament i la comunicació científica 2.0. Com diu ell mateix, “una batedora d’idees” que no para ni un instant.
Renata Srpcanska al Serrallo, amb una de les dues samarretes del bestiari que ha dissenyat enguany
Va néixer a Macedònia i fa sis anys que viu a Tarragona. Amb una filla petita i moltes ganes d’integrar-se a la ciutat, les festes de Santa Tecla i el Seguici ja formen part de les seves passions personals i, a partir d’ara, també professionals. Li encanta dibuixar i ha estudiat il·lustració a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació.
Renata Srpcanska –molt difícil pronunciar correctament el cognom- ha anat treballant en alguns encàrrecs, però sobretot en projectes propis com l’elaboració de contes il·lustrats. Ara, en aliança amb la botiga “La Galette”, proposa una samarreta del Seguici amb dos models dedicats al Drac i la Cucafera.
Amb influències de la seva cultura eslava natal, la Renata es basa en les històries i llegendes dels dos elements triats del Bestiari Tarragoní per fer-ne les il·lustracions. Una nena acompanya la Cucafera i un nen apareix muntat al Drac.
Disseny de Renata Srpcanska d’una samarreta amb el Drac de Sant Roc
Samarretes pintades i dibuixades a mà i pensades per als més menuts, amb talles dels 3 als 10 anys. Es poden trobar a “La Galette”, però també a “El Negrito i La Negrita”, “Idíl·lic”, el bar “Les Granotes” i la botiga de discos “Shiva”.
La Renata, a més, ha dissenyat uns tatuatges amb dibuixos de tots els elements del Seguici i l’acompanyament de frases o expressions populars com “amor de cuca”, “treu foc pels queixals” o “tossut com una mula”.
“M’encanta el Seguici i m’emocionen els castells”, afirma la Renata des del Serrallo, el seu barri de residència. “Tarragona té una gran vida cultural i social. Em trobo molt còmode vivint aquí”, afegeix en un català impecable.
La seva filla Júlia, de 5 anys, i altres feines li han restat dedicació al que ella voldria que fos la seva professió i a donar-la a conéixer a través d’internet i les xarxes socials. A partir d’ara, però, creu que s’hi podrà dedicar molt més i un dels primers objectius serà editar un conte il·lustrat titulat “La lluna i la llàgrima” que ja té enllestit.
També li agradaria fer més treballs relacionats amb la cultura popular i tradicional, i això dependrà de com vagi la demanda de les samarretes del Drac i la Cucafera. De moment, ja ha aconseguit que el seu disseny, que ella mateixa defineix com “d’influències oníriques i poètiques”, aporti un nou estil a les samarretes de les festes de Tarragona.
Primer castell de gamma extra de la història moderna a la plaça de les Cols. Un nou de vuit espectacular de la Colla Jove que passarà a formar part de la llista de grans moments del món casteller a Tarragona. Les xarxes socials esclaten en felicitacions i elogis i els mitjans de comunicació preparen grans titulars dedicats al castell de gamma extra. La ciutat acaba de posar el seu nom, un cop més, com a referència castellera.
Tot ha anat sobre rodes fins aquell moment. Som a la segona ronda de la Diada de Sant Magí. La Jove ha descarregat en primera ronda el seu viutè 3 de 9 de la temporada; els Xiquets de Tarragona han completat el seu primer 3 de 9 de l’any i han fet un intent desmuntat de 4 de 9; els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han descarregat el 5 de 7 i el seu primer 2 de 7 en un 19 d’agost; i els Xiquets del Serrallo han completat el primer 7 de 7 del seu historial.
Tot, però, es torça en pocs minuts, quan la caiguda del 5 de 7 dels del Serrallo obliga a evacuar onze persones i la plaça de les Cols es queda, misteriosament, sense ambulàncies perquè les que porten els ferits a l’hospital de Santa Tecla no tornen al seu lloc d’origen.
– Què ha passat amb les quatre ambulàncies que han portat els membres dels Xiquets del Serrallo a l’hospital i no han tornat a la plaça de les Cols, obligant a suspendre l’actuació castellera?
– El dispositiu que històricament ha tingut la diada de Sant Magí, amb dues ambulàncies de Creu Roja, s’hauria de revisar tenint en compte l’evolució de les colles?
– És necessari per a una diada com la de Sant Magí –amb previsió de castells de nou pisos i fins i tot de gamma extra- preveure la instal·lació d’un hospital de campanya com es fa per Santa Tecla o al Concurs?
– Si el servei d’Urgències de Santa Tecla estava col·lapsat (un fet que nega absolutament l’hospital), no era possible traslladar els ferits immediatament a Joan XXIII?
– Era suficient el dispositiu de personal de l’ajuntament per fer front a una situació com la que s’ha viscut?
Sigui com sigui, el que havia de ser una altra jornada memorable dels castellers tarragonins ha esdevingut un dia negre per a la imatge de Tarragona com a ciutat de castells. El nivell que portaven a plaça les quatre colles i la repercussió mediàtica que es preveia de la diada haurien de merèixer una atenció més gran per part dels responsables polítics.
imatge tocada
Tarragona té en les seves colles, i especialment en les dues grans, la millor imatge actual per exportar a Catalunya i al món. Les institucions cuiden prou aquestes entitats? Les mimen com caldria i tenen en compte les seves opinions? Són conscients del potencial que apleguen?
Els comunicats contradictoris de l’Ajuntament i de la Xarxa Santa Tecla en el sentit de “rentar-se les mans” i els missatges d’alguns polítics a través de les xarxes socials que només fan que criticar per carregar contra l’adversari d’un altre partit no ajuden, precisament, a enfortir la imatge dels responsables polítics entre els castellers.
La imatge que no es pot perdre és la de ciutat puntera en la consecució de grans castells i en l’organització que envolta una exhibició castellera de primer nivell. I aquest Sant Magí, malauradament, Tarragona ha quedat tocada en aquest segon aspecte. Prenent les paraules de Jordi Sentís, em sento orgullós dels castells assolits per les colles i avergonyit pel cúmul de despropòsits que han obligat a suspendre l’actuació.
Merche, Maria José, Loli i Ana Mari, les quatre seguidores del Dúo Dinámico que els van veure en concert l’any 1962 i aquest dissabte passat al Camp de Mart
Aquesta història arrenca el 30 d’agost de 1962 al camp del Gimnàstic, a l’avinguda Catalunya. Dos joves cantants, Manolo de la Calva i Ramon Arcusa, protagonitzen un concertd’estiu a Tarragona. En aquella època, al voltant de Santa Rosa, patrona de Tabacalera, cada any es portava a la ciutat un espectacle patrocinat per la fàbrica de tabacs.
Manolo i Ramon són el Dúo Dinámico, dos nois guapos i ben plantats que revolucionen el panorama musical d’Espanya en plena dictadura. Pioners de la música pop, les seves cançons són tota una novetat en relació al que s’escoltava llavors i es converteixen en els precursors del moviment de les fans, ja que són els primers que aixequen passions entre milers d’adolescents.
Quatre d’aquestes adolescents tarragonines, d’entre 14 i 17 anys, no es perden aquell concert “memorable” de l’any 62. La Loli, l’Ana Mari, la Maria José i la Merche són amigues des de ben petites i han anat juntes al col·legi del Generalísimo Franco, al carrer Pau del Protectorat. La Loli i l’Ana Mari són germanes. La Merche és la seva cosina i la Maria José amiga de totes elles.
Portada d’un dels discos publicats l’any 1962 pel Dúo Dinámico
La tieta de les germanes, Marina, les acompanya al concert. Les entrades les han aconseguit en forma d’invitacions gràcies al pare d’una d’elles, treballador de la Tabacalera. El Dúo Dinámico, que ha començat a publicar discos l’any 59, interpreta cançons tan conegudes com “Perdóname”, “Bailando el twist”, “Amor”, “Somos jóvenes”, “Lolita twist” o la mítica “Quince años tiene mi amor”.
Han passat 51 anys, però les quatre amigues i seguidores del Dúo Dinámico encara recorden aquell concert entre rialles. Es tornen a trobar el 17 d’agost de 2013, per repetir aquella experiència de mig segle enrera. Manolo i Ramon actúen al teatre auditori del Camp de Mart dins la gira que commemora, precisament, els 50 anys de la seva carrera musical. La Maria José recorda haver-los vist fa anys en un altre concert al Parc de la Ciutat, però la resta només els han seguit a distància, a través dels discos i la televisió.
Les quatre amigues, ara entre 65 i 68 anys, es continuen veient de manera assídua, per berenar o per celebrar aniversaris. Aquest dissabte, però, la trobada és especial. Queden al vespre per menjar alguna cosa abans del concert. Arriben juntes al Camp de Mart, somrients i fent bromes, com si fossin quatre adolescents en la seva primera sortida nocturna. Xerren sobre si era més guapo el Manolo o el Ramon i sobre les cançons preferides d’aquells anys 60. I totes quatre rememoren que era la música que sonava als “guateques” de l’època.
Nit esplèndida d’estiu. Gran ambient i molta gental voltant dels jardins del Camp de Mart. La Merche, la Maria José, la Loli i l’Ana Mari es posen a la cua per accedir al teatre. Estan a punt de viure una nit única i de reviure aquell concert del 1962. El Manolo i el Ramon les esperen a l’escenari. Una retrobada molt emotiva al cap de 51 anys.
Fotografia del concert d’anit dels Ivory a l’escenari Cabaret de la iMAGInada. Es tracta d’un grup de joves tarragonins amb molta projecció (FOTO: Saskia Aguilar).
La iMAGInada compleix un lustre de vida, i els seus organitzadors han decidit celebrar-ho de forma ambiciosa: ampliant l’activitat de dos a cinc dies i afrontant una nova localització, molt més lluïda. Abandonen així el format original de dues nits al Passeig de les Palmeres per oferir, del 14 al 18 d’agost, tot un seguit d’activitats als jardins del Camp de Mart.
Durant aquests cinc anys han presentat actuacions de grups tarragonins reconeguts com Extracto de Lúpulo, El Son de la Chama o els rumberosVergüenza Ajena, i d’altres formacions d’arreu de les nostres contrades com Txarango, The Kluba, Satriale’s, Malakaton i Papagayo.
Cartell de la iMAGInada 2013.
Tot i que els concerts en directe hi juguen un paper important, la proposta no és exclusivament musical. I, en aquest sentit, cal destacar que enguany han bastit una programació més completa que en edicions anteriors. Per exemple, han aconseguit ampliar el mercadet amb més d’una trentena de paradetes, en les quals es poden trobar llibres, articles de teràpia natural, bijuteria, roba feta a mà i productes artesanals.
Un dels components més marcats de la iMAGInada és el seu “rerefons social”, tal com explica Roger González, un dels membres de l’organització. L’objectiu que es marquen, més enllà de l’oci i l’entreteniment, és convertir el Camp de Mart en un “espai de reflexió i debat”, de foment de l’esperit crític. En aquest sentit, han coordinat un seguit de xerrades sobre temàtiques com l’ensenyament lliure, els moviments socials i el control de les pròpies emocions. També hi tenen cabuda la poesia, el teatre i la dansa.
ELS ORÍGENS
Concert dels Satriale’s a l’edició de la iMAGInada 2012.
Els orígens de l’esdeveniment es remunten a l’any 2009, quan tot un seguit de col·lectius, entre els quals figuraven l’Assemblea de Joves de Tarragona —que ja no existeix com a tal—, l’Ateneu Llibertari Alomà, la Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau i el Saler, van decidir implicar-se en la gestació d’una festa alternativa per Sant Magí. “Volíem crear una festa diferent” explica González, que ha viscut l’evolució de tots aquests anys. “La temporada adequada per fer-ho era Sant Magí”, afegeix. “Preteníem així potenciar la Festa Major petita”.
Actualment, la iMAGInada està coordinada per mitjà d’una associació cultural que s’ha constituït, de manera formal, precisament aquest mateix any, i que naix de la suma d’implicacions individuals perquè aquest projecte continui tirant endavant.
Entrada a l’espai de la nova iMAGInada, situada als jardins del Camp de Mart (CEDIDA: Imaginada).
HI COL·LABOREN CINQUANTA-CINC VOLUNTARIS
Per poder engrandir la festa necessitaven també ampliar el volum de gent compromesa amb la iMAGInada, i és per això que a principis d’agost van fer una crida per aconseguir voluntaris. Al final, compten amb cinquanta-cinc persones que han decidit contribuir-hi amb esforç, treball i hores. “Ara tenim molta més feina, però el fet que sempre puguis comptar amb set o vuit persones disponibles en cada moment ens permet repartir-nos millor les tasques”, assevera González. “Estaríem morts sense tots ells”, sentencia, mentre somriu. A més, assegura: “Ha entrat molta gent jove”. La continuïtat de la festa, doncs, sembla assegurada.
“ELS TARRAGONINS HAN RESPost”
Des de finals de gener que es reuneixen per elaborar-ho tot. El treball de planificació, producció i realització ha pagat la pena. En aquests dos primers dies l’afluència de gent ha estat major que en d’altres anys. I això que, pel que fa al contingut musical, la traca de grups locals coneguts la reserven per aquest dissabte 17, amb la participació destacada de Extracto de Lúpulo i el Son de la Chama, i pel diumenge 18, en què, entre d’altres, hi seran presents el cantautor Oscàrboles i La Risspect Krew.
De moment, González fa una valoració “molt positiva” dels canvis introduïts en aquesta cinquena edició de l’esdeveniment. Considera que en tots aquests anys han aconseguit “construir físicament l’alternativa” que buscaven. “Els tarragonins han respost”, afirma. Sens dubte, l’acte s’ha consolidat en l’agenda d’actes de Sant Magí.
Els cartells dels cinc anys d’iMAGInada
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Per combatre la sufocant calor d’aquests dies d’agost no cal congelar la casa amb l’aire condicionat a temperatures baixíssimes, com fa Josep Cuní en el seu plató siberià de televisió. Sortir al carrer i menjar un tall de síndria, per exemple, amb bon ambient i música en directe, pot ser una opció refrescant més atractiva. I això és el que ens proposen els organitzadors de la Sindriada, que aquest dissabte 17 d’agost, a la mitjanit, repartiran 600 quilos de meló d’aigua al Pla de la Seu.
Des que l’any passat la Pipel Entertaintment va assumir la responsabilitat d’organitzar l’acte, tal com afirmen fins i tot des del lloc web de l’Ajuntament, la Sindriada ha donat “un gir de cent vuitanta graus”. Renovada, amb aire fresc. L’edició anterior ja van canviar el format de l’esdeveniment, amb una oferta nocturna més sucosa, amb cercaviles i revetlla, i amb la creació d’una beguda pròpia —la Sindrieta— que enguany, segons assegura el president de l’entitat, Jordi Viñolas, volen “consolidar”. En aquesta nova edició caldrà afegir-hi, a més, un seguit d’activitats adreçades a tots els públics, que amenitzaran la festa a partir de les cinc de la tarda.
Una imatge de la “Watermelon Pool” que estarà situada al Pla de la Seu durant tota la jornada (CEDIDA: Pipel Entertaintment).
“WATERMELON POOL”, RUIXADETA I GESPA ARTIFICAL
D’entre les novetats diürnes, destaquen: la Watermelon Pool, una piscina en la qual cal fer diana perquè els teus amics es mullin, i on es podran dur a terme partides a un euro; i la Ruixadeta, que a dos quarts de sis de la tarda convertirà les dues fonts de la plaça de les Cols en un espai de remullada per als més menuts. Però, sens dubte, el que més cridarà l’atenció serà el canvi radical d’imatge que han preparat per al terra de la plaça, que cobriran amb prop de 200 metres quadrats de gespa artifical que els facilita Indústria de la Goma, amb motiu del seu 80è aniversari.
A les onze de la nit reprendran l’activitat amb dues cercaviles nocturnes. Una sortirà des de la plaça de la Font amb la batucada Batukats del Bolet i l’altra des del Balcó del Mediterrani, amb una xaranga. Ambdues es trobaran al Pla de la Seu, on després, a les dotze de la nit, mentre reparteixen talls de síndria, hi actuarà el grup La Colònia. En finalitzar l’actuació, els Cris & Petes DJ SET oferiran una tria musical diversa fins ben entrada la matinada.
DELS MANAMENTS A LA PRODUCCIÓ PRÒPIA
La Catedral il·luminada durant la Sindriada 2012, que ja fou organitzada per l’entitat tarragonina (CEDIDA: Pipel Entertaintment).
Unes quinze persones conformen l’equip de la Pipel. Dissabte comptaran amb quatre o cinc voluntaris més. Darrerament els estan brindant moltes col·laboracions i diuen que no donen a l’abast. L’entitat va néixer de forma informal, tot just farà cinc anys, quan un grup d’amics va decidir llençar, des del terrat d’un edifici de la plaça de la Font, els Manaments de Santa Tecla, durant la tarda del Pregó, el 21 de setembre. D’aquell exercici de sàtira i crítica n’ha acabat sorgint un col·lectiu que, com explica de forma clara Viñolas, es dedica a “organitzar saraus”, a l’oci, a l’entreteniment.
El gener de 2013 es van constituir formalment com a entitat, i just un mes després, heretaven la gestions de la Baixada del Pajaritu, que la ciutat va estar a punt de perdre per falta de pressupost en les arques consistorials. “Per aquesta Santa Tecla presentarem dues noves activitats de producció pròpia, sobre les quals encara no podem oferir detalls”, confessa el president. Uns mesos després, doncs, com hom pot comprovar, han passat d’assumir encàrrecs a gestar creacions genuïnes.
MICROFINANÇAMENT I COMUNICACIÓ
La Pipel Entertaintment no és una empresa, sinó que es tracta d’una “entitat sense ànim de lucre”, com destaca Viñolas. No són professionals de l’oci, tal com honestament afirma Laura Navarro: “No ens guanyem la vida amb això. Anem aprenent acte rere acte”. “El que guanyem serveix per produir el següent acte”, concreta Eloi Maroto. El col·lectiu es manté viu i pot preparar esdeveniments gràcies a les “sinergies” que han teixit amb “el petit comerç de la ciutat”, remarca el màxim responsable de la Pipel.
Per poder engrandir la festa de la Sindriada, però, van engegar també una campanya de microfinançament per mitjà de Verkami, que van finalitzar ahir amb un total de 39 mecenes que van decidir aportar-hi el seu granet de sorra. “Això també ens ha servit com a canal de comunicació efectiu per donar a conèixer l’acte”, afegeix Viñolas. Ara que ja s’han presentat i han descobert tots els detalls de la Sindriada, tan sols falta que l’assaig que realitzaran aquest matí, a partir de les 10h, surti a la perfecció i les 12 hores de sarau que tenen previstes serveixin per refrescar i entretenir a molta gent.
El president, Jordi Viñolas, acompanyat de Laura Navarro i Eloi Maroto, dos dels quinze integrants de l’entitat tarragonina.
Acostar l’aigua de Sant Magí a aquelles persones que no podien permetre’s el viatge i l’estada a l’antiga hostatgeria de les fonts de la Brufaganya. Aquest és el propòsit de la baixada amb carros de l’aigua, tradició que va començar al segle XIX i que es va interrompre amb la Guerra Civil. L’any 1994 un grup de persones vinculades a la Confraria de Sant Magí van decidir recuperar la tradició i obsequiar la ciutat amb una de les estampes més boniques de les festes, de la qual enguany se’n compleix el 20è aniversari.
La majoria en vol per tradició. Alguns, fins i tot, encara avui en dia hi atribueixen propietats miraculoses. Sigui com sigui els 4.000 litres d’aigua que es baixen de l’ermita de Sant Magí de la Brufaganya, a Pontils, s’esgoten gairebé cada any amb celeritat. “Difícilment et trobaràs amb algú que es negui a una ampolleta d’aigua si l’hi ofereixes“, explica Vicenç Gabriel, president dels Portants de l’Aigua.
De fet, l’aigua no s’ha deixat de portar mai. Encara avui en dia el diumenge abans de Sant Magí camions d’EMATSA pugen a l’ermita de Pontils per recollir l’aigua que uns dies més tard es repartirà a través de les preuades ampolletes transparents i càntirs. L’any 1990 va sorgir la idea de recuperar la baixada a l’antiga, tal com havia fet, per exemple, l’avi de Gabriel. Durant quatre anys s’engalanaven els carros a l’interior de l’antiga caserna militar i se simulava l’arribada des de l’avinguda Catalunya fins a la Part Alta. Quatre anys després van decidir anar més enllà i baixar els gairebé setanta quilòmetres que separen Sant Magí Lluny amb el Portal del Carro. I així fins avui.
El dia 16 la comitiva, formada per unes 65 persones, arriba a l’ermita de la Brufaganya, on ja els esperen els carros i els cavalls de la Societat Sant Antoni de Valls. L’endemà tots plegats es desperten a les 6 h per començar la primera etapa de la baixada, passant per Santa Perpètua de Gaià, Querol, el Pont d’Armentera i Santes Creus fins a arribar a Bràfim, lloc on dormen i passen la nit. El dia 18 es reprèn la marxa aturant-se a Nulles, l’Argilaga, la Secuita i Pallaresos.
“El pas pels pobles és espectacular, però quan arribes a Tarragona és un esclat total“, assegura Gabriel. El 18 a la tarda en una Tarragona impregnada d’olor a alfàbrega, els Portants completen el recorregut per una Part Alta plena de gom a gom acompanyats de part del Seguici Popular. La salutació al carrer de les Coques per part dels pilars de les quatre colles de la ciutat és una de les estampes més boniques de les festes. “L’any 1990, quan vam començar, gairebé no hi havia ningú al carrer i avui tothom surt al carrer per rebre’ns. Realment és molt bonic“, afegeix el president dels Portants.
Elisabet Díez, Anduluplandu, presenta enguany aquesta samarreta amb il·lustracions del Bestiari de Tarragona
El cartell de Carnaval de 2007 i el cartell del Seguici per a les escoles de 2012 l’han situat en el mapa festiu de la ciutat. Guanyar el concurs del cartell de Carnaval li va donar l’empenta definitiva per dedicar-se al món del disseny i la il·lustració. I rebre l’encàrrec de fer el cartell del Seguici per explicar-lo als nens ha potenciat la seva marca professional en relació a Santa Tecla.
Anduluplandu és la marca. I Elisabet Díez, la persona. Trenta anys, tarragonina, de la primera promoció de Publicitat de la URV, amb estudis de Disseny Gràfic a l’Escola d’Art de la Diputació. Dissenyadora de cartells, però també de samarretes. Per iniciativa pròpia, portava dos anys fent samarretes alternatives de Santa Tecla –l’espineta amb cargolins i l’Àliga com a protagonistes-. Volia saber si a la gent li agradaven les seves propostes.
Disseny de la samarreta festiva de 2012 elaborat per Elisabet Díez (foto: Anduluplandu)
Enguany, Anduluplandu fa un salt endavant: ha rebut l’encàrrec d’El Negrito i la Negrita per dissenyar una samarreta amb el bestiari de Tarragona. Samarreta, tassa i mocador. Color verd, alegre i estiuenc. Il·lustració amable, divertida, que connecta amb els més petits. Aprofitant Sant Magí, tots els elements ja es poden trobar a les botigues d’El Negrito i el Lloro. Tarragonisme festiu en estat pur.
A la Bet li encanten les festes: “Sóc molt teclera”, reconeix. I no creu que hi hagi una saturació d’elements de marxandatge festiu: “Hi ha molta varietat i hi ha públic per a tots els estils. Jo començo a tenir una marca personal”, comenta entre rialles.
Somriure permanent, se la veu feliç amb la seva feina. Tímida, Anduluplandu explica que treballa sempre amb ordinador: “Em sento molt millor que amb un llàpis i paper”. Des de la “tablet”, escriu i dibuixa petits contes que edita en forma de postals o il·lustra les pàgines d’opinió del Diari de Tarragona. El seu web ensenya tot el que fa, que és molt. Eina bàsica per mostrar-se i per vendre. Igual que el bloc i les xarxes socials.
Il·lustradora que interpreta els elements més tradicionals de les festes, la Bet és un dels exemples de com la gent jove i més moderna i avanguardista de la ciutat conviu amb les peces històriques del Seguici. Art contemporani al servei de Santa Tecla.
