24.1 C
Província de Tarragona
Dijous, maig 30, 2024
Inici Blog Page 6

[FOTOGALERIA] Homenatge del nét a l’avi casteller

El 18 d’agost de 2022, l’Antonio Solé, conegut com a l’Índiu, va fer com a baix el darrer pilar de l’arribada de l’aigua de Sant Magí de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Damunt seu, el segon, hi anava el seu nét Pol Gavaldà. Així s’acomiadava d’una trajectòria castellera única.
EL PILAR DE L’ARRIBADA DE L’AIGUA DE POL GAVALDÀ EN RECORD AL SEU AVI, ANTONIO SOLÉ L’ÍNDIU
L’Índiu, un dels castellers més emblemàtics de l’entitat lila, moria el passat mes de febrer després de 75 anys fent castells en diverses colles a Valls, El Vendrell, Torredembarra i Barcelona, però especialment a la seva estimada Tarragona des del 1970. Amb la Colla Jove des de l’inici l’any 1979, va fer tots els pilars de l’arribada de l’aigua, ja fos de segon o de baix.
L’ÍNDIU VA MORIR EL PASSAT MES DE FEBRER DESPRÉS DE FER CASTELLS DURANT 75 ANYS 
Per això era tan especial aquest any 2023 per al Pol: era el primer pilar de l’arribada de l’aigua que el Pol feia de segon sense el seu avi. Aquest és el reconeixement del FET a un casteller únic -la Jove li va concedir el 2015 el títol de casteller d’honor i ningú més l’ha rebut fins ara- i al seu nét. Aquí en teniu tot el reportatge fotogràfic captat el 18 d’agost de 2023:

[FOTOGALERIA] Les mil cares d’Oriol Grau

 

Oriol Grau, en el paper d’alcalde Ricomà, després d’una representació a la plaça de la Pagesia. Foto: Ricard Lahoz.

Oriol Grau serà el Pregoner de les festes Santa Tecla 2023. L’actor, director, guionista i ànima del ball parlat de Dames i Vells és protagonista de nombrosos articles publicats al FET a TARRAGONA, en format revista i en digital, perquè la seva trajectòria és plena d’iniciatives culturals i en el món de la comunicació que han culminat amb èxit.

grau farà el pregó de les festes de santa tecla

La nostra felicitació al Pregoner d’enguany. I el nostre reconeixement a l’Oriol -subscriptor de la revista des del primer número- a través d’una galeria d’imatges de David Oliete, Arnau Martínez, Jan Magarolas i jo mateix, i d’un reportatge sobre el naixement de la Sala Trono ara fa just 20 anys.

Oriol Grau i Fermí Fernàndez en una representació de Dames i Vells. Foto: Ricard Lahoz.
Oriol Grau i Fermí Fernàndez, al teatre Coliseum de Barcelona, abans d’una de les funcions de ‘L’èxit de la temporada’. Foto: Arnau Martínez.
Oriol Grau i Paloma Arza, al camerino de la vella sala Trono, a la Part Alta de Tarragona. Foto: Arnau Martínez.
Celebrant els 20 anys de la Sala Trono. Foto: David Oliete.
A la plaça de Dames i Vells. Foto: David Oliete.
Oriol Grau es maquilla al camerino de la vella Sala Trono. Foto: David Oliete.
Oriol Grau, dret, i Pau Ferran es preparen per a l’última funció de l’obra ‘Això és tot’ a la sala Trono. Foto: David Oliete.
La representació d”Això és tot’ posava punt i final a la sala de la Part Alta.
Oriol Grau i Xavier Salsench, dos dels impulsors del documental sobre el món LGTBI a Tarragona. L’Amfiteatre era un lloc habitual de ‘cruising’. Foto: Jan Magarolas
Uns joves Joan Negrié i Oriol Grau, a ‘L’Impossible’, una de les primeres produccions pròpies de la sala. Foto: cedida.
Oriol Grau, perpetuador de les Festes, al balcó del Palau Municipal, al costat de l’alcalde l’any 2014. (foto: Ajuntament de Tarragona)
Oriol Grau, Pere Navarro i el director del FET a TARRAGONA a l’acte del Cafè Metropol de presentació del número 5 de la revisa, l’any 2014. (foto: David Oliete)
Oriol Grau i l’exalcalde Joan Miquel Nadal amb el primer número de la revista, setembre de 2013. Foto: Ricard Lahoz.

I aquí podeu llegir el reportatge ‘El teatre necessari’ publicat íntegrament al número 57 de la revista. El signa Jan Magarolas:

Entrar a la Trono és viatjar a un altre món. Al petit local de Misser Sitges, tot i que tothom el relaciona amb la plaça de Dames i Vells, tot s’hi guarda atapeït: centenars (o milers!) de disfresses i peces de vestuari que han encarnat incomptables personatges, caixes d’objectes, attrezzo i maquillatges, bustos de maniquí amb les respectives perruques… Fins i tot algunes mítiques peces de les representacions de Dames i Vells. Ara els serveix de magatzem però al seu dia aquestes instal·lacions van ser la recepció, les taquilles i el camerino de la Trono. Avui, a més, és l’escenari de la nostra trobada amb sis dels protagonistes de la seva història.

La Trono va néixer el 7 de febrer de 2003 per portar a la ciutat obres de petit format

Era aquí mateix on, el 7 de febrer de 2003, naixia la Sala Trono. I ho feia de manera precària, a poc a poc i més per “veure com funcionava” que una altra cosa, reconeixen l’Oriol Grau, la Paloma Arza i la Menuda Tàpies, tres dels impulsors de l’espai escènic. Tal com comencen molts dels projectes: amb el voluntariat dels membres, sense cobrar o cobrant molt poca cosa, com a mínim fins al tercer any de vida. “Més enllà del Magatzem, que potser era més irregular, a Tarragona hi havia un forat molt gran amb el teatre de petit format. Naltros, sense voler-ho o volent-ho, d’alguna manera volíem fidelitzar el poc públic que hi havia”, evoca Grau, tot fent memòria. La resta d’assistents a la nostra trobada —el Joan Negrié, la Maria Bravo i el Ramón Beneito— se l’escolten amb atenció i, quan l’ocasió ho requereix, en riuen les anècdotes. I apareix per primera vegada un tipus de teatre que serà freqüentment esmentat al llarg de la conversa: el teatre necessari. Aquell que tenia una parròquia de seguidors lleials que no podien prescindir-ne i que en vivien o en gaudien o les dues coses alhora.

oriol grau va ser un dels impulsors de la sala

La Trono va sorgir, de fet, del col·lectiu Trono Villegas de teatre necessari, un nom tan literal com provident, amb molta gent vinguda de l’Escola Municipal de Teatre, com l’Oriol, la Paloma, la Menuda i el Fermí Fernàndez, també àmpliament conegut a l’escena tarragonina. La nova sala tenia, doncs, un objectiu clar: satisfer aquesta necessitat quasi vital. “El col·lectiu, nascut l’any 1989, tenia als seus estatuts la promoció del teatre a la ciutat; imagina’t si era necessari”, reflexiona Tàpies. Ella en va ser una de les impulsores, però ara prefereix assumir amb responsabilitat la tasca de l’espectadora fidel que es perd ben poques funcions. El teatre —i la Trono— no serien res sense el seu públic.

“Ens coneixíem tots; al principi el públic eren amics que venien a veure’ns”

El col·lectiu i la nova Trono es van instal·lar fa vint anys al petit local municipal del carrer de Misser Sitges que tots coneixem. Va ser un naixement des de zero: tot confeccionat amb les seves pròpies mans: cadires, prestatges, grades, focus… Al fons de tot del local, en un espai petit i claustrofòbic al qual s’hi arribava pel camerino, hi havia la sala d’espectacles. Segur que molts dels lectors hi deuen haver entrat alguna vegada. Les sales i la taquilla feien a la vegada la funció d’oficines, magatzem i d’accés principal. “A l’hora d’obrir no teníem cap paper legal ni permisos… l’alcalde ens va enviar un bomber perquè revisés les condicions, que ens va fer treure un mirall de la sala perquè podia confondre i ja està”, rememoren Arza i Grau, entre riures dels companys. “I, fixa’t ara, hi ha miralls pertot arreu”, desfà l’actor, amb els braços oberts.

Aquell mateix 2003 ja van programar el primer muntatge i, al llarg dels anys següents, s’hi feien una o dues obres al mes, màxim. “Això va costar d’arrencar”, assegura Tàpies, i continua: “Aquest sector de la Part Alta era molt desconegut, no era gens freqüentada, però a partir d’aleshores va reviscolar perquè la gent venia al teatre i després anava a sopar.” Tenien altres punts a favor (amb una sala amb un aforament de cinquanta persones): la proximitat amb l’espectador. “Ens coneixíem tots; al principi el públic eren amics nostres que venien a veure’ns, i aquesta relació familiar i el caliu que s’hi creava hi van fer molt”, intervé Oriol Grau. Paloma Arza n’era la programadora, l’encarregada de la taquilla i l’acomodadora, una mica de tot, i per tant una persona molt indicada per explicar-ne anècdotes: “En aquell moment la gent em trucava a mi per reservar les entrades, així que si no apareixien a l’hora de la funció els tornava a trucar i els prenia el lloc.” La visibilitat de la sala interior, tota fosca i amb unes graderies baixes, depenia molt de la persona que se t’asseia davant. La Paloma, per tal d’encaixar-los de la millor manera i optimitzar l’espai per no perdre ni una sola entrada, els endreçava en funció de l’alçada i fins i tot afegia cadires de més a més. Uns altres temps.

El FITT se’n va de romeria en la seva estrena

0
Rodrigo Cuevas posa veu i dona vida a ‘La romería’. Foto: cedida

Tarragona celebrarà una gran festa el pròxim 30 d’agost, al Teatre Auditori del Camp de Mart. Ho farà amb ‘La romería’, de Rodrigo Cuevas. Un espectacle musical que donarà el tret de sortida a la 10a edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona, el FITT 2023.

‘LA ROMERÍA’ de rodrigo cuevas SERÀ l’espectacle INAUGURAL del festival

Cuevas es defineix artísticament com un “agitador cultural”. Ho explica en una entrevista amb el FET a Tarragona, on també exposa que els seus productes acostumen a tenir una base en comú: el folklore. Més concretament, el seu folklore natal, l’asturià. I és que “és en aquest lloc on resideix la bellesa cultural de cada poble”, creu.

SOBRE L’ESCENARI, l’agitador cultural I QUATRE MÚSICS CELEBRARAN UNA GRAN FESTA

‘La romería’ és el seu darrer espectacle. Una proposta on tot gira al voltant de la idea de celebrar. D’adonar-nos de tot allò que tenim la sort de tenir i, en moltes ocasions, donem per fet. “Això vol dir que és un concert per celebrar el paisatge, la família, els amics i els drets que gaudim, entre molts altres privilegis d’aquesta vida”, matisa Cuevas.

Amb tot, és una festa que es nodreix de les cançons del seu disc ‘Manual de Romería’, que serà editat el pròxim setembre per Sony Music. Un àlbum que vol transmetre alegria, però que també es fixa en allò irònic, en allò crític i en allò que ens provoca plaer i ens fa sentir lliures. Un repertori molt ballable que no deixarà el públic indiferent.

CUEVAS: “ENTRE CANÇÓ I CANÇÓ, M’AGRADA EXPLICAR LA MEVA VIDA”

Sobre l’escenari, hi trobarem quatre músics i un explosiu i sensual Rodrigo Cuevas, que intercalarà la música amb un bon grapat d’anècdotes. “Entre cançó i cançó m’agrada explicar la meva vida, els pensaments que em venen al cap quan les componc, les escolto o les canto”.

Un altre punt a destacar és que la interacció amb el públic, al llarg del show, serà constant. Cuevas diu que, en els seus espectacles, “la quarta paret no existeix”. D’aquesta manera, llançarà preguntes als assistents, els interpel·larà i, fins i tot, baixarà a la grada a ballar amb tots els qui s’acostin a aquest concert inaugural del FITT 2023.

Les cançons del disc ‘Manual de Romería’ formen el repertori del concert. Foto: cedida.

Fins ara, ‘La romería’ ha encadenat un seguit de sold outs que la col·loquen en un bon lloc, a ulls del públic. Com a artista, Rodrigo Cuevas ja va formar part de la programació del FITT, en plena pandèmia. Una actuació que recorda divertida, malgrat les restriccions del protocol COVID-19.

“Desitjo que enguany puguem celebrar la romeria que ens mereixem”, tanca l’entrevista. I exigeix que el públic vingui mudat, amb carmanyoles, mocadors al cap i tot l’attrezzo necessari per a la gran festa. Com diu el mateix Cuevas, ens veiem a ‘La romería’. Esteu totes convidades!

 

[FOTOGALERIA] Felicitat castellera per Sant Magí

La diada de Sant Magí 2023, més àgil que mai amb una durada de dues hores i mitja, ha deixat moltes llàgrimes de felicitat entre les quatre colles castelleres de Tarragona. Emocions a flor de pell que recollim en aquesta selecció d’imatges. L’enhorabona a les quatre colles.

Les Cols: on tot comença

El periodista Carles Cortés ha narrat desenes de diades a la plaça de les Cols, mentre que el gestor cultural Jordi Bertran és una de les veus més autoritzades per parlar de la història castellera en aquest indret. Foto: David Oliete.

La història castellera no s’entendria sense la plaça de les Cols. Indret incomparable, va ser un dels escenaris de les grans fites del segle XIX. Ara, cada 19 d’agost, viu les alegries i les penes de les colles tarragonines. Un mes després, el 24 de setembre, hi comença la màgia dels pilars caminant. De la mà d’experts i de quatre castellers de la ciutat, desgranem els secrets d’un dels llocs on és més complicat aixecar-hi castells.

LA PLAÇA VA CONTEMPLAR L’EVOLUCIÓ DEL BALL DE VALENCIANS ALS GRANS CASTELLS DE LA PRIMERA ÈPOCA D’OR

“Aquí hi ha ADN”. Ens ho diu en Jordi Bertran al Carles Cortés i a mi. Tots tres seiem a les escales de la Catedral mentre mirem la plaça de les Cols. El veritable rovell de l’ou. Aquest privilegiat indret, als peus de la Seu Metropolitana, ha estat, és i serà l’epicentre de la vida tarragonina. La vida social, la cultural i la tradicional de la ciutat impregnen tots els racons d’aquest lloc únic.

I, precisament, la singularitat de l’espai ha fet que recurrentment se l’hagi escollit com a escenari ideal per gravar records a la retina. Així, poques places expliquen tan bé la història castellera com la de les Cols. I és que el castells -sigui a Tarragona, o bé arreu- no s’entendrien sense ella. “Tinc la sensació que aquí sovint tornem a lligar el passat amb el present”, indica Cortés, periodista especialitzat en castells. Hi ha qui diu que la història és cíclica, i la plaça de Santiago Rusiñol n’és el millor exemple.

Quatre castellers que han actuat a la plaça de les Cols. D’esquerra a dreta: Aix Sabaté (Xiquets de Tarragona), Jordi Mallol (Xiquets del Serrallo), Mar Pascual (Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau) i Albert Gómez (Colla Jove Xiquets de Tarragona). Foto: David Oliete.

Al final, tot torna o ho acabarà fent en algun moment en aquest espai. “És aquí, és el lloc, és el moment… No sé si això passa en cap altra plaça”, reflexiona en Carles sobre què fa que les Cols tingui aquest encant que tothom percep, però que pocs saben explicar. Al cap i a la fi, “això és com un teatre i els castells van anar fent cap aquí”, exposa Jordi Bertran, gestor cultural i professor de Patrimoni del màster en Innovació Enoturística de la URV.

entrevista al gestor cultural jordi bertran i el periodista carles cortès

Bertran afegeix: “Això ja era un recinte teatral a l’edat mitjana i el Seguici Popular hi ha passat sempre des que es té constància, el 1370”. En aquest sentit, els orígens castellers a la ciutat cal buscar-los a les processons i, per tant, indissociablement es pot deduir que la plaça de les Cols va ser-ne un bressol.

“Tenim constància que els balls de valencians ja van actuar aquí el 1687 o el 1692”, apunta Bertran sobre l’avantpassat casteller. En aquest cas, la primera de les dues dates correspon a l’agrupació de Bràfim -la referència més antiga a Tarragona i al Principat- i la segona a una formació del regne de València.

recollim el testimoni de 4 castellers que han actuat a les cols

I, a partir d’aquí, l’embrió va anar evolucionant. El 1746, “els dos balls de valencians de Tarragona ja no fan figures, sinó torres altas”. Al cap de pocs anys, entre el 1753 i el 1770, el viatger Baró de Maldà parla “d’un noi que corona sostres de gent, una figura inexistent fins aleshores. Anys més tard, el 1841, ja apareix la nomenclatura que coneixem avui dia: ‘tres de vuit’.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 60 de la revista FET a TARRAGONA i que podem elaborar gràcies als nostres 700 subscriptors.

Si et fas ara subscriptor/a del FET, et regalem aquest número de la revista i els propers els rebràs còmodament a casa.

El periodisme de qualitat i proximitat necessita el teu suport. Ens hi ajudes?

EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’

I vine a celebrar la gran Festa dels 10 anys de la revista el proper dimecres 13 de setembre a les 19h al Tinglado 1 del Port de Tarragona.

Cinc reflexions del Perpetuador de les Festes 2023

Salvador Fà, a la plaça de les Cols, epicentre de les festes de Tarragona, en un imatge captada el 2 de maig del 2020, en ple confinament. Foto: David Oliete.

“Veig trempera i il·lusió, i en cap cas una reducció de participants en la Festa Major”. En el pitjor moment de la pandèmia, Salvador Fà Vallverdú pronosticava en una entrevista amb el FET que la Covid-19 no deixaria conseqüències negatives a les festes Santa Tecla. Ho deia al maig de 2020, quan encara no feia ni dos mesos del confinament total pel coronavirus.

salvador fà rebrà el reconeixement el proper 15 de setembre

“La situació actual és la millor per poder créixer i per repensar part de la festa sense fer-ne trontollar els fonaments. Alguns elements hauran de superar els canvis de lideratge fent el relleu als que van formar part de l’empenta de finals dels anys 80 i que van impulsar alguns dels elements que avui formen part del Seguici, però tot fa pensar que això es farà amb certa normalitat veient el jovent que hi ha al darrere”.

El Perpetuador de les Festes 2023 va ser el comissari de la celebració dels 700 anys de Santa Tecla. Foto: David Oliete.

Aquesta segona declaració també és de Salvador Fà l’estiu de 2020 en un moment de màxima incertesa per la Covid. L’havien nomenat comissari de l’Ajuntament per celebrar els 700 anys de l’arribada de la relíquia del Braç i la pandèmia el va obligar a moure i retardar moltes iniciatives, però se’n va sortir amb nota molt alta.

“santa tecla representa l’orgull de pertinença”

Sempre optimista i convençut, el fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona assegura al FET una tercera declaració: “No tinc dubtes que l’estructura bàsica que composa avui en dia la part més tradicional de la festa (Seguici i castells, principalment) podrà continuar mantenint Santa Tecla com una de les millors i més participatives del país”. Una festa que defineix com “un espai d’autoafirmació i d’orgull de pertinença“.

Salvador Fà, cap de portants de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, davant l’església de Sant Joan. Març de 2021. Foto: Marc Colilla.

Aquest és el to habitual de la persona que serà nomenada Perpetuadora de les festes de Santa Tecla d’enguany durant el tradicional acte de La Crida, el divendres 15 de setembre. Un reconeixement merescudíssim a una peça clau en els darrers 40 anys de la cultura popular i tradicional de Tarragona. 

“no ens podem permetre rebaixar el nivell assolit”

Salvador Fà -membre de la Comissió Assessora del Seguici Popular de Tarragona des de la seva creació el 1991- també es distingeix per l’exigència i la cerca de l’excel·lència. En una altra entrevista amb el FET, feia aquesta quarta declaració, clara i precisa: “No ens podem permetre perdre, ni tan sols rebaixar, el nivell assolit”.

Fà, que pertany a l’Esbart Dansaire de Tarragona des de la seva fundació el 1982, ha estat un dels principals impulsors del Seguici. Ha participat activament en la recuperació del Ball de Gitanes, Ball de Serrallonga, Ball de Pastorets i Ball dels Set Pecats capitals, i ha assessorat el Ball de Cossis i el Ball de Titans.

Salvador Fà i Rosa Llorach, teclers de tota la vida, a la presentació de la revista 37. Setembre de 2019. Foto: David Oliete

Salvador Fà ha estat protagonista en nombrosos reportatges del FET a TARRAGONA, una altra demostració de la seva vinculació a la vida social de la ciutat. No només com a representant de l’Esbart Dansaire, també com a membre actiu de la Setmana Santa. a través de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió.

D’esquerra a dreta, Salvador Fà, Elvira Ferrando, Francesc Seritjol i Marta Arroyo, al punt neuràlgic de la plaça del Rei, en una trobada per parlar de Setmana Santa. Març de 2021. Foto: Marc Colilla.

I en l’àmbit de la Setmana Santa, la seva opinió també és molt ben considerada: “A curt termini patirem, però a la llarga, la tradició de Setmana Santa està prou arrelada com perquè tinguem el futur assegurat. Alguna entitat suarà més, però tard o d’hora tornarem a ser allò que havíem estat”, deia el març de 2021.

Cinquena i última declaració d’aquest breu recull. Dificultats? Segur. Però sempre mirant en clau de futur positiu. Aquest és el to i estil que defineix Salvador Fà Vallverdú, Perpetuador de les Festes 2023. L’enhorabona!

Salvador Fà, també amb mascareta, en el jardí de Casa Canals en un acte organitzat pel FET per parlar del 700 aniversari de la Festa Major. Foto: David Oliete.

50 anys de la visita a Tarragona d’un geni irrepetible

Salvador Dalí, a la carrossa, sortint de la plaça dels Carros, punt d’inici de la desfilada. Foto Chinchilla. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Fa cinquanta anys, Tarragona vivia un d’aquells esdeveniments que tenen lloc molt de tant en tant. Al mateix temps, la persona qui el va protagonitzar n’és una d’aquelles que apareixen a la Història de manera molt puntual i que són possiblement irrepetibles. El 17 d’agost de l’any 1973, la ciutat de Tarragona rebia l’esperpèntica visita de Salvador Dalí i Domènech.

Una visita d’aquestes característiques no es pot entendre sense un motiu de pes al seu darrere. En aquest cas, es va tractar d’un dels actes del que havia de ser la celebració del bimil·lenari de l’arribada de l’emperador August al que llavors era Tàrraco. Malgrat que aquesta commemoració no va acabar d’anar gaire més enllà, la visita del pintor empordanès va ser un acte massiu com pocs es recorden a la ciutat durant les darreres dècades.

parlem amb testimonis de l’estada de salvador dalí el 1973 a tarragona

Alejandro Ayxendri és una de les persones que aquell dia va sortir als carrers a veure aquell espectacle.  «La premsa i també l’Ajuntament en van parlar i ho van promocionar molt àmpliament», comenta. Durant els dies previs a l’arribada de Dalí, l’afer ja estava en boca de tothom. «Qualsevol cosa fora del normal no passava desapercebuda, i més si ocupava la via pública», detalla Maite Blay, que va viure aquell dia des d’una finestra del principi de la Rambla Nova.

Tot i que es coneixia que l’artista vindria a la ciutat i la data, ningú sabia com vindria ni què passaria exactament. Tothom especulava sobre com seria la indumentària i la posada en escena. Segons Blay, «la gent esperava excentricitat i glamur, però poc se sabia sobre com seria tot plegat».

«volia desfilar dalt d’un elefant, però ho va fer en una carrossa de la cavalcada», recorda alejandro ayxendri

Arribat el dia, els moments previs a la desfilada, que sortia de la plaça dels Carros, van ser una mica tensos. La idea de l’artista de Figueres, com explica Ayxendri, «era desfilar dalt d’uns elefants procedents d’un circ de França». Malauradament, els animals no van poder arribar a Tarragona perquè van ser retinguts a la frontera. Amb aquesta situació, els organitzadors es van veure obligats a improvisar una solució, que van trobar en una carrossa de la cavalcada de Reis que té la forma d’aquest animal. «En aquell moment Dalí estava enfadat, no volia pujar de cap manera», recorda Ayxendri. «Finalment, el van convèncer, però amb una condició, que era que hi hagués algú amb ell dalt de la carrossa en tot moment», afegeix.

Dalí fa un dibuix en directe davant del públic tarragoní. Foto Chinchilla. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Resolt aquest petit incident, a partir d’aquí, la rua encapçalada per Dalí i acompanyada també de músics i elements com els gegants o els nanos, va anar avançant pels diversos carrers de la ciutat de manera bastant plàcida. «Aquell dia la gent va sortir a veure més el personatge que era Dalí que no pas a un artista», afirma Alfred Fort, que també va ser testimoni d’aquella jornada des de la Rambla Nova i des del Camp de Mart. Els carrers estaven plens de gom a gom i tothom tenia curiositat per veure al «diví de Cadaqués», tal com el va anomenar el NO-DO del 27 d’agost de 1973, que parlava sobre aquesta visita.

«la gent va sortir a veure més el personatge que no pas l’artista», afirma alfred fort

El punt culminant de tot plegat va ser precisament a l’auditori del Camp de Mart. Allà, Dalí va pronunciar un discurs que captava tota la seva essència, totalment surrealista, amb frases molt estrambòtiques però al mateix temps plenes de missatges. Entre les sentències que va pronunciar hi ha lloances (clarament sarcàstiques) al llavors líder romanès Nicolae Ceausescu o el convenciment  que si els romans tornessin a Tarragona el que més els agradaria serien «les cabines telefòniques, el plàstic i el progrés formidable al cordó industrial i comercial, que és romà per excel·lència».

«Qualsevol cosa fora del normal no passava desapercebuda», explica Maite Blay

Aquestes són frases que tothom que era allà aquell dia recorda perfectament. «En sentir aquell discurs, la gent reia, però no entenia res del que estava dient», rememora Fort. El punt àlgid d’aquella actuació va ser, però, el moment en que Dalí va fer un dibuix ràpid amb retolador d’un quadre en directe que representava August dalt d’un cavall i que es pot trobar actualment a l’Ajuntament.

L’artista empordanès va fer un discurs estrambòtic a l’auditori del Camp de Mart. Foto Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Així doncs, mig segle després d’aquell data, el record de la visita de Dalí a Tarragona segueix ben viu entre la gent que la va presenciar. «El discurs del Camp de Mart m’atreviria a dir que impacta més ara que fa cinquanta anys i que ara es valora més el que va ser aquella visita», creu Fort. «Jo no recordo que la ciutat hagi vist un acte com aquell durant les últimes dècades. Va ser una operació de promoció molt bona que no hem estat capaços de repetir», afegeix. Maite Blay estima que «és important mantenir la memòria col·lectiva perquè aquests moments no s’oblidin».

Així doncs, cal ser conscients que moments com aquests no tenen lloc cada dia, sinó molt de tant en tant, i cal fer el possible per recordar-los malgrat el pas del temps.

Sant Magí: devoció i tradició

 

Foto: David Oliete Casanova.

“De xiquet, la meva mare ja em portava a Sant Magí. És una devoció que em ve de família.” “Jo vivia a prop de la capella, just davant de la catedral, i a casa meva era tradició anar cada any a buscar el càntir, que, en un inici, recordo que era de plàstic.” La primera cita correspon a Joaquim Galià, president actual de la confraria tarragonina de Sant Magí. La segona, a Adolf Quetcuti, el qual va estar al capdavant de l’entitat durant nou anys, just abans que Galià. Ells dos són els qui ens obren les portes de la confraria i de l’ermita per compartir vivències i reflexions amb els lectors del FET.

La Confraria de Sant Magí obre al ‘FET’ les portes de l’ermita del Portal del Carro

La Confraria de Sant Magí es va fundar el 19 de gener de l’any 1922. Si ho analitzem amb perspectiva, fa relativament poc temps que l’entitat existeix, si tenim en compte la longevitat de la devoció per aquest sant a la ciutat. I és que, quan els pregunto per la missió de l’entitat, tots dos coincideixen: “La confraria respon a la voluntat de la gent devota de sant Magí, a la d’ara i a la que ja als segles III i IV el visitaven a la cova de la Brufaganya.”

l’entitat es va fundar el 1922 i manté l’activitat

Per poder conèixer millor la confraria, hem de parlar de l’ermita i dels diversos fets que en marquen la història. En primer lloc: per què està ubicada al portal del Carro? Joaquim Galià ens explica que, en temps romans, era una sortida de la gent de Tarragona cap al camp, a treballar. Una sortida que el mateix sant va travessar en marxar a fer vida d’ermità a la Brufaganya.

Adolf Quetcuti i Joaquim Galià. Foto: David Oliete Casanova.

Amb la persecució dels cristians, el governador el va fer empresonar a la Torre Minerva, a tocar del portal del Carro. La història explica que, una nit, els àngels el van alliberar de les cadenes, les portes de la presó van obrir-se, i sant Magí va tornar a sortir per aquesta porta de la ciutat. Així, ens queda clar que era el lloc ideal. La construcció de la capella se situa pels volts del segle XVIII.

Anys més tard, Tarragona fou assetjada durant la Guerra del Francès. El 1811, la ciutat quedà ocupada per les tropes de Napoleó, les quals van provocar una gran quantitat de morts. “Diuen que la sang baixava com un riu per les escales de la catedral”, apunta Galià. Els francesos, en la seva retirada, l’agost de 1813, van decidir col·locar càrregues explosives en diversos punts de la ciutat. La capella i bona part de la muralla no en van quedar al marge. Però, “digue-li casualitat o digue-li miracle” —en paraules de Galià—, la metxa, en encendre’s, s’apagava. Les tropes van intentar-ho fins a tres vegades, sense èxit.

D’aquesta vella anècdota, cal quedar-se’n amb les dates. Aquest succés va tenir lloc una nit del 18 al 19 d’agost. Des de llavors, la festivitat de Sant Magí se celebra en aquestes dates i, a l’església, encara avui dia, es conserva un tros de la metxa, en una vitrina.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 60 de la revista FET a TARRAGONA i que podem elaborar gràcies als nostres 700 subscriptors.

Si et fas ara subscriptor/a del FET, et regalem aquest número de la revista i els propers els rebràs còmodament a casa.

El periodisme de qualitat i proximitat necessita el teu suport. Ens hi ajudes?

EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’

I vine a celebrar la gran Festa dels 10 anys de la revista el proper dimecres 13 de setembre a les 19h al Tinglado 1 del Port de Tarragona.

Un Sant Magí en dansa

Assaig del Ball Pla a l’espai de Salvador Fà i Llimiana, a la plaça de la Mitja Lluna. Foto: cedida.

La dansa tradicional és una de les cartes més especials de les festes majors i a Tarragona, per Sant Magí, els dos esbarts preparen les seves activitats i mostres. Des de l’Esbart Dansaire, tornen un any més amb el Ball Pla de Sant Magí. A més, enguany oferiran la ballada de festa major ‘Anhels’ amb motiu de la cloenda del 40è aniversari de l’entitat. Per la seva banda, l’Esbart Santa Tecla tornarà a exhibir les tradicionals Contalles de Sant Magí.

El Ball Pla

L’Esbart Dansaire de Tarragona planifica les seves activitats. Una d’elles el Ball Pla de Sant Magí. “El vam idear imitant les confraries de Sant Magí d’altres pobles que organitzen el seu ball pla”, recorda Josep Lluís Peñalver, president de l’entitat. Aquest dijous 10 a les 19.30 hores té lloc un assaig obert per ensenyar a la gent interessada i el dissabte 12 al vespre, després de la novena, es fa la ballada a l’ermita del Portal del Carro on tothom qui vulgui es podrà afegir. “És un ball de passos senzills”, assenyala.

l’esbart dansaire de tarragona anima la gent a aprendre els passos del ball

Peñalver anima tothom i especialment a les entitats de la ciutat “a que ens acompanyin per donar per obertes les festes amb aquest ball”. Dilluns 14 hi haurà una altra oportunitat per participar en el ball pla. A les 8 del vespre, la plaça de la Font acollirà per segon any la ballada. “És una idea que va sorgir l’any passat: volíem buscar un lloc més ampli, ja que l’espai de la sortida de l’ermita se’ns queda petit”, diu. Enguany tornaran a repetir l’acte.

El Ball Pla de Sant Magí al Portal del Carro. Foto: cedida

‘Anhels’

A banda del Ball Pla, un dels plats forts de l’entitat per a aquestes festes serà la cloenda del seu 40è aniversari amb la ballada de festa major ‘Anhels’. Es tracta d’una mostra que vol ensenyar les expressions dels seus fundadors i lligar-les amb les dels balladors actuals, donant un toc modern a aquelles danses ja conegudes. “No oblidem qui som i d’on venim, però també tenim present que hi ha hagut canvis al llarg d’aquests anys”, expressa Peñalver.

l’espectacle que tanca el 40è aniversari de l’entitat

Afegeix que “no ens escapem de les danses tradicionals, sinó que els hi donem un toc d’actualitat i modernitat a través de la música o el vestuari i oferir coses noves a l’espectador”. Ballaran dos grups, el cos jove i el cos de dansa, i en total una cinquantena de dansaires pujaran a l’escenari. Les coreografies, a càrrec de la directora de l’Esbart, Claustre Fà, són acompanyades d’unes peces musicals de Jordi Fà i enregistrades per la Cobla Mitja Lluna. “Ha sortit tot d’aquí amb identitat pròpia: és un espectacle km 0”, diu el president de l’esbart.

Balladors de l’espectacle ‘Anhels’ que ja es va interpretar fa uns mesos al Teatre Tarragona. Foto: cedida

L’espectacle comptarà amb una primera part de 4 danses característiques i amb una segona de 7 danses noves amb interpretacions diverses d’estils com la sardana, el pasdoble o la jota. Després d’uns mesos d’haver-lo estrenat al Teatre Tarragona, dimecres 16 a les 22h l’Esbart Dansaire tornarà a interpretar aquesta ballada a la plaça de la Font per cloure el 40è aniversari.

Les Contalles

Les Contalles arriben enguany als 20 anys de la seva estrena. Un aniversari que destaquen en el qual tornaran a portar la recreació etnocoreogràfica del sant. L’entitat exhibirà a través de la narració, la música i la coreografia un total de set quadres escènics, dos dels quals representen l’inici i el final de la mostra.

És un relat que mostra la vida i el martiri del patró de la ciutat. Els set quadres són ‘Arribada a la Brufaganya’, ‘La dona endimoniada’, ‘La presó i l’alliberament del Portal del Carro’, ‘El miracle de la cova’, ‘Martiri i mort de Sant Magí’, ‘Devoció a Tarragona’ i ‘Contrapàs final’.

25 membres DE L’ESBART SANTA TECLA ACTUARAN el 15 d’agost a LES CONTALLES

Des del mes passat, l’Esbart Santa Tecla prepara i assaja l’exhibició. “Tot i la recreació és la mateixa cada any, sempre convé fer uns quants assajos”, explica Jordi Pous, director de les Contalles, que es representarà dimarts 15 a les 22,30h a la plaça de la Pagesia. L’experiència acumulada fa que assumeixin aquesta cita anual amb facilitat.

Les Contalles de Sant Magí a la plaça de la Pagesia. Foto: Jaume Guasch Llorach

Enguany, però, cal destacar la incorporació de dues balladores que s’estrenaran a les Contalles. En total, seran 25 balladors i balladores que pujaran a l’escenari acompanyats d’un cor grec que farà les narracions. El ballador Eloi Sánchez tornarà a encarnar la figura de Sant Magí. “Tenim moltes ganes perquè només es fa una vegada a l’any”, expressa Pous. A banda dels dansaires, una cinquantena de persones s’encarreguen de la producció i la logística de l’espectacle.

Quinze edicions de la iMAGInada

Foto: Albert Rué.

Reivindicar tota la feina feta en aquesta dècada i mitja. Aquest és el clam de la Cristina Rodríguez, una de les integrants de l’assemblea del col·lectiu de la iMAGInada. Enguany, el festival d’oci alternatiu de les festes de Sant Magí arriba a la quinzena edició, que tindrà lloc de l’11 al 15 d’agost al Camp de Mart i aprofitaran aquest aniversari per “adonar-nos del camí que s’ha fet” i per refermar el bon estat de salut d’un projecte que s’ha convertit en referent d’altres esdeveniments.

el festival se celebra enguany de l’11 al 15 d’agost al camp de mart

Rodríguez és una de les voluntàries de l’espai. Des de fa vuit anys participa activament en l’organització i posa en valor la consolidació del projecte. “Som un col·lectiu reconegut, molta gent ja ens coneix i ja sap què és la iMAGInada”, explica. I és que la iMAGInada ha acabat sent una de les activitats imperdibles de la festa major petita de Tarragona.

Foto: Albert Rué.

La singularitat del festival el fa encara més especial. No només s’endinsa en activitats festives i de gaudi, sinó que també vol ser un espai de reflexió, de coneixement i de crítica. “La cultura ha de servir per qüestionar. És un festival que connecta amb la reivindicació d’una alternativa de model econòmic a través del voluntariat i el fet de compartir fomentant una cultura accessible”, detalla Rodríguez.

PARLEM AMB CRISTINA RODRÍGUEZ, RAMON FORNS I MARINA ALTÉS, VOLUNTÀRIES DE LA IMAGINADA

La Marina Altés és una altra de les voluntàries. Fa uns deu anys que col·labora en tasques de barra i de sopar durant els dies de la celebració. Confirma aquest tarannà comunitari del festival destacant que el voluntariat de l’espai és molt divers: “Hi ha gent de totes les edats i gent amb capacitats diverses”. Alhora, remarca que “és molt inclusiu on ningú se li diu que no. Tothom pot col·laborar i és la pròpia persona que decideix”.

A la iMAGInada, l’organització de voluntaris va en funció de les disponibilitats i de les tasques que volen assumir, i això dona peu a que hi hagi flexibilitat. “El festival se sosté gràcies al voluntariat com a base de tot i al final el que funciona és la gent voluntària que té ganes de fer coses i que vol que les coses passin”, afegeix Altés.

Foto: Albert Rué.

Ni tan sols la pandèmia va aturar el festival. “No ens va fer por i vam tenir confiança en nosaltres mateixes perquè tenim controlada la feina que fem”, diu Rodríguez. Malgrat el canvi de format que van haver de fer a causa de les restriccions sanitàries, la voluntària destaca que “no hem deixat de programar gràcies a un equip consolidat en assemblea”. Per això, els voluntaris i les voluntàries són un dels pilars fonamentals del festival. De fet, l’edició d’enguany, sota el lema “La iMAGInada més bèstia” vol retre homenatge als centenars de persones que hi han col·laborat en aquests anys.

han programat 60 ACTES PER A TOTS ELS PÚBLICS: XERRADES, TALLERS, CONCERTS O DEGUSTACIONS

Actualment, una vintena de persones treballen durant tot l’any per preparar l’esdeveniment, però els dies de festival s’hi suma més gent. Tanmateix, des de l’organització, fan una crida per buscar voluntaris i voluntàries que s’animin a quedar-se durant tot l’any per preparar el festival. Aquest 2023 rondaran per la vuitantena de voluntaris i voluntàries que vetllaran pel bon funcionament de la celebració. Hi ha hagut anys en què el total de l’equip humà va arribar gairebé al centenar. A més, aquesta edició comptarà amb la col·laboració de diferents voluntaris provinents del Servei Civil Internacional a través del camp de treball.

Foto: Albert Rué.

Per a Ramon Forns és el tercer any que hi participa com a voluntari. Enguany s’ha centrat en les tasques de comunicació i fotografia. “M’he apropat en donar un cop de mà perquè el festival segueixi viu”, expressa. Per a ell, és un festival important i posa en valor la varietat d’activitats intergeneracionals, ja sigui per als més petits, per a les famílies o per a tots els públics. El voluntari, que també ha estat col·laborant en tasques de muntatge i de barra, descriu que “la iMAGInada és un espai ben gestionat al marge de la programació que organitza l’administració i amb un ambient agradable”.

FAn UNA CRIDA PER disposar de VOLUNTARIS AL LLARG DE tot L’ANY

Amb aquests quinze anys d’experiència, la iMAGInada vol continuar fent camí. Aquest 2023 recupera el format de cinc dies i comptarà amb prop d’una seixantena d’actes diversos. Entre ells, un espectacle inaugural de producció pròpia que tindrà lloc aquest divendres de la mà de persones i col·lectius vinculades al festival com la companyia La Im.perfecta, la companyia La Bigotuda, ÀKRIDA i Xavier Vallverdú. No hi ha dubte que, per la seva particularitat, és un esdeveniment necessari per a la ciutat i per a la societat. Llarga vida al festival de la iMAGInada!

Tota la informació i programació del festival a la pàgina web.

Apropar els castells als turistes

Exhibició dels Xiquets del Serrallo al pla de la Seu en el marc del programa ‘Tarragona, ciutat de castells’. Foto: Gerard Gros.

Durant l’estiu, tothom que visiti Tarragona pot tenir una cita amb un dels pals de paller de la cultura de la ciutat i de Catalunya en general: els castells. La posada en marxa de la iniciativa turística «Tarragona, Ciutat de Castells» ha permès durant les seves nou edicions apropar aquesta tradició als milers de turistes que s’apropen a la ciutat i volen conèixer de prop la seva cultura d’una manera còmoda i en un espai excepcional com el Pla de la Seu, just davant de la Catedral.

cada dimecres a les vuit del vespre, exhibició castellera al pla de la seu

Una hora abans de començar l’acte, que se celebra cada dimecres d’estiu a les vuit del vespre, l’entorn de la Catedral es van ja omplint de molta gent que esperen l’inici. Majoritàriament, el públic és d’origen estranger, perquè s’hi poden sentir diferents idiomes com l’italià o l’alemany. També es pot percebre que també hi ha visitants de la resta d’Espanya, ja que el castellà i altres llengües com el basc també s’hi poden escoltar. Malgrat això, hi ha un altre idioma que és el que predomina, i amb molta diferència. Es tracta del francès.

El públic és molt divers, però el turista francès és de lluny el més predominant

La proximitat geogràfica de França amb Catalunya, juntament amb altres factors com el clima, atreu cada any molts visitants d’aquest país a estiuejar a la Costa Daurada i visitar Tarragona. És el cas de la Monique i la seva família, procedents d’un municipi proper a Nantes, a l’oest del país. Com explica ella, durant aquest estiu estan de vacances a Miami Platja i en assabentar-se d’aquesta actuació van decidir venir a passar un dia a la ciutat per conèixer-la i aprofitar i veure els castells. Un cas similar és de l’Adrien, que també ha vingut amb la seva família, en aquest cas des de París. En el seu cas, estiuegen a Calafell i també han vingut a passar el dia a la ciutat i a veure les construccions humanes.

la majoria d’assistents veuen castells per primera vegada

En tots dos casos, és el primer cop que venen a veure un acte d’aquestes característiques en directe. «Jo he vist imatges per internet i per televisió, però evidentment segur que no és el mateix que veure-ho a peu de carrer», comenta la Monique una estona abans de començar. Entre el públic novell, les expectatives són altes i s’espera un gran espectacle. Però no tothom que ha vingut és el primer cop que s’apropa a gaudir de «Tarragona, Ciutat de Castells». Aquest és el cas de la Cindy, que ve des de Londres. Per a ella aquest és el tercer cop que ve a veure aquest acte, però en aquesta ocasió volia ensenyar els castells a alguns dels seus familiars procedents dels Estats Units.

Aplaudiments i moltes càmeres dels turistes davant les construccions castelleres al pla de la Seu. Foto: Gerard Gros.

Com més s’apropa l’hora d’inici, més gent es va acumulant al Pla de la Seu, fins al punt que les escales estan completament plenes de gent esperant. El públic és majoritàriament familiar, tot i que hi ha també gent que ha vingut en petits grups d’amics o en parella. I és precisament per parents o coneguts que molts dels espectadors han conegut aquesta iniciativa. «A mi m’ho van explicar uns cosins meus que van venir l’any passat», confessa la Monique. Pràcticament el mateix cas és el de l’Adrien i la seva família, que se’n van assabentar gràcies a uns amics que havien vingut a una de les edicions anteriors.

La majoria dels assistents s’han assabentat de la proposta a través de familiars o coneguts

A les vuit en punt del vespre, les gralles comencen a sonar i es construeix el primer pilar. Aquesta salutació provoca els primers aplaudiments del públic. A mesura que els castells van augmentant en complexitat, aquests aplaudiments es fan més forts i més càmeres i telèfons mòbils comencen a immortalitzar l’escena. Veure aquelles estructures provoca diversos sentiments entre els turistes, tant pels que les presencien per primer cop com per als que no. Tothom es mostra emocionat en veure aquestes grans construccions, valorant molt l’esforç i la força dels castellers. D’altra banda, un altre sentiment, que es dissipa ràpidament en veure que el castell aguanta, és el de la por i la preocupació pels menuts que participen en la torre. «És impressionant veure el coratge que tenen aquests nens, a mi m’espantaria veure la meva filla pujant allà dalt», comenta la Cindy.

valoren el coratge dels castellers, especialment de la canalla

En acabar, les valoracions són positives per part dels turistes que han assistit a l’acte. «Ha estat realment impressionant poder veure aquests castells i més en un lloc tan pintoresc com aquí davant la Catedral», comenta la Monique tot just finalitzar l’esdeveniment. «Ha satisfet totalment les nostres expectatives. Si conec algú que viatgi aquí a l’estiu li recomanaré que vingui a veure-ho», afegeix. Per la seva banda, l’Adrien i els seus familiars consideren també que és un bon acte per als visitants. «És una molt bona activitat per a qui vulgui conèixer més bé la ciutat i la cultura local», afirmen.

l’activitat és ben valorada pels turistes

Amb tot plegat, es pot dir que «Tarragona, Ciutat de Castells» està en un moment de forma molt bo per encarar la seva desena edició. L’assistència és considerable i les valoracions del públic són favorables. A més, el boca-orella fa que es difongui ràpidament entre visitants i potencials turistes que estiguin pensant a venir a Tarragona durant l’estiu. Sens dubte, el camí d’aquesta proposta pot encara ser molt llarg.

FET 10 ANYS: El reportatge que sempre acompanyarà Toni Cabanillas

L’activitat de ball en línia omple de vida la Llar Bonavista. Foto: Marc Colilla.
Tiro de memòria i crec que quan em vaig sumar a la família del FET devia ser l’any 2017. Des de llavors, hem escrit molt i variat: recordo en especial la revista monogràfica que comptava únicament amb veus femenines —era el número 33— i on tothom vam aportar el nostre granet de sorra petit, però imprescindible.

Però si m’he de quedar amb un únic reportatge, crec que m’acompanyarà sempre el que, amb el Marc Colilla, vam elaborar sobre la reobertura de les llars de jubilats després del parèntesi cruel de la Covid-19. Potser no tant pel que vaig escriure sinó pel que vaig veure i sentir. El vam titular ‘En bona companyia’ i va sortir el març de 2022 a la revista 52. És aquest:
La gimnàstica adaptada a les llars municipals de gent gran ajuda els usuaris a mantenir-se actius. Foto: Marc Colilla.
Es tornen a omplir de vida. Les catorze llars municipals per a la gent gran que hi ha a Tarragona recuperen progressivament el ritme perdut els darrers dos anys. Amb un ventall d’activitats que va des de la pintura fins al ball, dues llars —a Bonavista i a l’avinguda de Catalunya— ens obren les portes a uns espais imprescindibles. Quan la Covid-19 (sembla que) va a la baixa, cal mirar als ulls a l’altra pandèmia dels nostres dies: la soledat dels més vulnerables.

Dues passes a l’esquerra, ara una a la dreta, recupera la posició, vigila el ritme i tornem a començar. La sala gran de la Llar Bonavista és una festa quan sona la música i comença la classe setmanal de ball en línia. Ho han trobat a faltar. Una desena d’usuàries segueixen les indicacions amables de la Yolanda García, monitora de ball i ferma defensora dels projectes de gent gran activa. Ella assegura que ja se saben les coreografies senceres de memòria i que podrien funcionar de manera autònoma, però no es vol perdre “l’alegria pura” que inunda l’ambient. Dues passes més a l’esquerra, una endarrere i a seguir el compàs de la música.

‘en bona companyia’, un reportatge sobre les llars de gent gran després de la pandèmia

La de Bonavista forma part d’una xarxa de catorze llars municipals per a la gent gran arreu de Tarragona, i representa molt més que un local on passar el matí per als seus usuaris i usuàries. “És un lloc on passar-ho bé, on sentir-se acompanyat i on cuidar-nos els uns als altres”, somriu amb tendresa el Francisco Soria, extreballador de la química jubilat i, des de fa una dècada, president de la llar de jubilats del barri. “Res és més important que tractar bé les persones que necessiten parlar, que volen socialitzar o que els convé tenir activitats a fer per deixar enrere la monotonia de casa”, raona. I la llar hi funciona en conseqüència.

La Carmen és una de les fixes a la graella dels balls en línia. “Sí que és veritat que procurem estar el mínim temps possible aturades”, confirma, riallera, mentre acaba de preparar la bossa. “El ball és bo per a la ment, m’ajuda molt a la mobilitat i és fantàstic per relacionar-nos amb els companys”, comença a pensar en veu alta. Va a passar-s’ho bé i a fer-ho amb la millor companyia possible. Repassa en veu alta algun dels passos que ha de memoritzar i dona la benvinguda a les companyes que faltaven per arribar. Ja s’esperaven.

visitem les llars de bonavista i avinguda catalunya

“Aquí ens coneixem gairebé totes”, es presenta la Isabel, “perquè quan no ens trobem al ball ens trobem al bingo”. S’ha arreglat per venir, com sempre que toca ballar. “Fa molts anys que venim i és important que sempre tinguem activitats que ens empenyin a moure els peus”, es referma. La Rosa, a la seva esquerra, sent que “necessito venir a ballar” després d’una època complicada. “No puc quedar-me tancada a casa, negativa, sense moure’m”, es repeteix. Duen una motxilla grossa a l’esquena i necessiten disposar d’aire, d’espai i de música per abandonar els problemes a la porta.

S’entrecreuen les usuàries del ball en línia, les de la darrera hora de gimnàstica i se senten fitxes de dominó a la cafeteria de la planta baixa. Amb totes les precaucions i la responsabilitat que el context obliga, sembla que la llum a poc a poc va recuperant el seu espai natural. La varietat és important: l’exercici físic es combina amb activitats de pintura, d’entreteniment o amb cursos que acosten els més grans al sempre excloent món de la tecnologia. Alguns usuaris troben a faltar els tallers de memòria —“ens anaven genial”, recorden— que encara no s’han pogut reprendre. La retrobada va sent progressiva després d’una sotragada tan seca.

La Carmen (centre) i la Rosa (esquerra) no es perden una classe.

“És incontestable la quantitat d’estudis que demostren que mantenir-nos actius millora la nostra salut física i emocional i la nostra la qualitat de vida”, reflexiona la Cèlia López, coordinadora de les polítiques de Gent Gran Activa a l’Ajuntament de Tarragona. Defensa que el propòsit de les llars municipals “ha de ser aquesta promoció d’accions que facilitin que els nostres grans es mantinguin actius, animats, integrats, des d’un model de proximitat”. López és molt crítica amb “l’actitud paternalista” que, accentuada durant la pandèmia, “ha demostrat bona part de la nostra societat, disposada a menystenir i a excloure tota una generació de persones com si no tingués dret a gaudir en plenitud un cop es poden jubilar”.

“De fet, és suficient amb obrir els ulls per desmuntar el tòpic que la gent gran vol estar quieta o que renuncia a les activitats que els proposem”, afegeix el Marc Alonso, animador sociocultural i mà dreta de la Cèlia a les llars de gent gran de la ciutat. “Ens demanen activitats físiques adaptades a les seves possibilitats, activitats intel·lectuals o lúdiques que els mantenen alerta mentre socialitzen i gaudeixen… sempre en volen més!”, explica. “La resposta a cada esforç que fem per ells sempre és boníssima”, afegeix la Cèlia.

Hi ha una clara majoria de dones apuntades a les activitats amb moviment

La sala és ampla i això ajuda a mantenir les distàncies de seguretat. Costa traçar un perfil concret dels usuaris de les llars de Tarragona, si bé hi destaca una “clara majoria femenina”, apunta López, que pot superar el 90% en algunes de les activitats com ara les que impliquen moviment. “Tenim persones que estan soles, d’altres que viuen en família, o que s’acaben de jubilar, o que superen amb escreix els vuitanta… és un ambient molt variat i això té conseqüències molt positives”, raona. “El gran factor comú dels nostres usuaris i usuàries són les ganes de socialitzar i de relacionar-se amb altres persones”, resumeix la coordinadora.

La mateixa sala polivalent de Bonavista que acull el ball en línia, una estoneta abans, era la seu d’una sessió de gimnàstica amb més d’una quinzena d’usuàries i un únic usuari. És la sala amb millor ventilació de tot l’edifici, i això marca la diferència. La Teresa Barriac els pregunta per la família mentre tothom es posa a punt i ella acaba d’ocupar la posició de monitora. S’assegura que tothom ha portat l’imprescindible: l’aigua i alguna cosa per menjar i recuperar energies després. “I el somriure?”, pregunta també, dolça. La tendresa li torna en forma de lluentor i d’aquesta nova manera de somriure amb els ulls que ens ha deixat en herència l’ús de les mascaretes.

L’activitat de gimnàstica adaptada és l’excusa perfecta perquè jubilades d’edats diverses i amb condicionants molt diversos destinin una hora de rellotge al seu benestar físic i emocional amb una sèrie d’exercicis senzills que els ajuden a mantenir-se actius i a frenar la passa enrere que ha suposat el parèntesi dels darrers dos anys. “És adorable veure com tots es coneixen, s’estimen i tenen una cura exquisida els uns dels altres”, detecta la Teresa. “La gimnàstica és una activitat important, però no venen només per això”, confessa la monitora. “En el fons, venen a saber que estan tots bé, a assegurar-se’n”, afegeix. A garantir que ningú està sol i que sempre queda un grup alerta si algú no està bé. “Si es poden veure i es parlen, és quan es queden més tranquils”, somriu.

“mantenir-nos actius millora la nostra salut física i emocional”

La monitora detecta que la pandèmia ha deixat “molta tristesa” en algunes persones, i que “reprendre les activitats ens ha suposat una alegria enorme”. La Isabel, que s’acosta a saludar després dels exercicis, no amaga que “quan no sortíem de casa ens sentíem sols, aturats, freds”. Es nota que ve amb moltes ganes. “Una persona saludable necessita ser-ho en cos i ment, i això també passa per veure’ns, parlar i tornar a relacionar-nos”, apunta Barriac. Ella és monitora itinerant i fa les mateixes sessions a tres llars diferents de la ciutat, no només a Bonavista. “El fet de treballar amb tants usuaris diferents de llars diferents m’empeny a una conclusió claríssima”, reflexiona: “que els diners públics no podrien estar més ben invertits que quan van de tornada als qui més s’ho mereixen”.

“Necessito anar a ballar, no puc quedar-me tancada a casa”

L’Anna fa seixanta anys que va arribar a Bonavista i recorda que “això era la flor de Catalunya”. “Hem aixecat el barri treballant tota la vida, l’hem aconseguit fer gran i ara, que som grans, no ens tenen respecte”, s’hi suma el Miguel, dolgut. Andalús i extremeny, ell recorda que “aquí, tots tenim una història al darrere” que no mereix silenciar-se entre quatre parets. “Jo he estat més d’un any gairebé sense sortir al carrer”, s’hi suma l’Antonia, granadina, ara amb l’alegria de qui ha recuperat les ganes d’obrir-se. Parlen de teatre, parlen de pintura i parlen del fet que “volem més vigilància al barri i més activitats per a nosaltres”. “I que posin més llums, que a la nit anem a les fosques!”, s’hi sumen ràpid altres dues veus quan veuen un bolígraf i una llibreta a taula. I després diran que la gent gran va perdent la iniciativa…

L’Antonia Bautista ha recuperat la motivació i la creativitat al taller setmanal de pintura de la Llar Tàrraco. Foto: Marc Colilla.

En un altre punt de la ciutat, l’Àngel es toca la visera de la gorra, encuriosit, quan sent que el xivarri s’acosta de manera progressiva. Tímidament, somriu. Sembla content i concentrat. Ell no diu res, i de mica en mica va donant forma al dibuix. S’ho mira, s’ho remira i l’acaba donant per bo: ara faltarà posar-hi color. Com cada dijous al matí, com un rellotge suís, s’asseu en una de les taules on més toca el sol i es disposa a gaudir de l’hora de pintura a la Llar Municipal Tàrraco per a la gent gran. “Saps? La pintura és la meva teràpia”, saluda, amable i distès. No en viu lluny, i confessa que l’activitat li serveix “per desconnectar” de les males notícies “i per conèixer gent” amb qui anar compartint les bones. De la resta de la teràpia, explica amb simpatia, ja se n’encarreguen la seva dona, la filla i el net.

“La pintura és la meva teràpia i serveix per desconnectar”

La Llar Tàrraco es troba en un edifici discret de l’avinguda de Catalunya i també és de titularitat municipal. Acostumats a acollir un calendari efervescent d’activitats i balls, el sotrac de la pandèmia va obrir una esquerda impossible d’oblidar durant la primavera del 2020. “Ha estat molt dur, però cada dia anem traient una mica més el cap”, comenta el Jacinto Picó, president de la Llar i de l’Associació de Jubilats i Pensionistes Tàrraco. Ben aviat en farà 80, però encara té l’energia suficient per continuar dedicant “tot el meu temps lliure” als usuaris i les usuàries de la “seva” Llar. El Jacinto defensa fermament que “la gent gran necessita i mereix viure bé”, i considera que és de justícia que els qui poden “ens bolquem en el seu benestar” mentre les forces aguantin. Celebra, amb una alegria immensa, que fa poques setmanes han pogut reprendre les sessions setmanals de ball després de dos anys de renúncia forçada.

Els dijous de pintura també estan assenyalats en vermell al calendari de l’Antonia Bautista. “Perquè et donen una motivació, una rutina, una llibertat que no té res a veure amb quan no podíem fer res i ens havíem de veure tancats a casa”, recorda. Pensionista, és una de les més joves de la sessió i té entre mans un dibuix admirable d’un ram de flors. Li encanta “pintar i cantar” i està contenta d’haver-se animat a apuntar-s’hi. “Vas escoltant, parlant, coneixent, dibuixant i ja no estàs sola”, s’obre. “I va sortint tota l’angoixa que tens a dins”, nota, “i t’animes a no deixar-ho i a continuar venint per molt que algun dia no trobis totes les ganes”. Duu una brusa ben acolorida, verda i blanca, i les ungles ben vermelles. La qüestió és anar posant color a la vida.

Acostar les noves tecnologies als més grans de la família és una prioritat a les llars municipals de gent gran.

Tot i que avui toquen activitats diferents, les sensacions són molt similars a la Llar Tàrraco i a la Llar Bonavista. La recuperació dels somriures, de les rialles, dels colors i dels ànims després d’un període gris que va enxampar tothom per sorpresa. “Ningú ens ho esperàvem; jo estava convençuda que serien els quinze dies del principi i que passaria molt ràpid”, se sincera la Mercè, vicepresidenta de la Llar Tàrraco i esposa del Jacinto. Es complementen bé i fan una enveja sana comprensible: ella és el cap, ell és tot cor. “Va ser el 12 de març, al vespre: vaig tancar la porta sense saber que vindrien uns mesos eterns”, comenta la jugada el Jaume, secretari de la Llar des de fa dues dècades i un dels homes amb millor memòria de la ciutat. El dia que va poder reobrir, a les nou en punt ja estava neguitós. I cada matí encara manté la mateixa sensació. “Si no t’agrada el que fas… no hi continues tants anys després”, confessa. Ell recorda en to de broma que quan es va jubilar esperava “tenir més temps lliure, no menys!”, però no pot negar que està encantat amb la feina que fa a la Llar. “Als meus anys he après que la manera més efectiva de treure energies noves és no aturant-se”, pensa ara en veu alta.

hi ha moltes persones grans que se senten soles i desmotivades

La Mercè està convençuda que una desgràcia com la Covid-19 ha servit per reivindicar “com d’important és que existeixin espais com aquestes llars” per lluitar contra l’altra pandèmia dels nostres dies: “la de la gent que, ho estigui o no, se sent absolutament sola”. “No dubto que el virus ha estat un punt d’inflexió en la nostra història”, opina la Cèlia, “i hem d’aprendre tots plegats que afavorir un envelliment actiu, que és el que nosaltres voldrem demà, també passa per escoltar i per acompanyar els més febles en tot el que els calgui”. La coordinadora de Gent Gran Activa lamenta que “tots anem veient com la bretxa digital els va deixant fora” i que “entre tots els hem arrabassat part de la seva autonomia com si no poguessin ells prendre les seves pròpies decisions”. Demana aprendre dels errors per no tornar-los a repetir. “Parlem d’una generació extraordinàriament resilient, però també molt sensible; i molt crèdula amb tot el que han anat rebent des dels mitjans de comunicació”, analitza.

L’impacte de la pandèmia va suposar un fre obligat per al funcionament de les llars de gent gran de Tarragona.

Al fons del passadís de la Tàrraco, unes pantalles es comencen a il·luminar i comencen a sonar unes notificacions de telèfon amb un volum que podríem qualificar de potent. Mentre fèiem un cop d’ull a la nova tongada de dibuixos a llapis que es comencen a configurar, a la sala més allunyada de la porta ha començat l’activitat d’accés a Internet en què un monitor ajuda els usuaris a fer servir els telèfons mòbils per comunicar-se amb les seves famílies a través d’unes nocions bàsiques. Trucar, despenjar i, en alguns casos, s’inclou també l’enviament de missatges. El que ells i elles puguin necessitar per no quedar exclosos del món dels seus fills i nets.

ball, gimnàstica, pintura i tecnologia són algunes de les activitats programades

Si a l’avinguda de Catalunya el matí s’acabarà amb les darreres nocions de tecnologia i telefonia mòbil, al carrer Vint de Bonavista serà la segona classe de ball la que marcarà l’aturada per dinar. “Venir aquí i treballar amb elles és un goig perquè no només parlem d’un envelliment actiu, sinó en essència d’un envelliment feliç”, pensa la Yolanda a les acaballes de la classe de ball. Ella sent que aporta el seu granet de sorra “en una llar de relació, de socialitzar, on molta gent fuig de la soledat i de la desmotivació i on troben una via d’escapament per retrobar-se amb allò que els fa sentir-se vius i en plenitud”. Recorda com “durant el confinament ens trucàvem” entre totes, i assenyala que “no té res a veure la manera d’enfocar el dia per a algú que no té res a fer que per a qui té una motivació i un motiu per arreglar-se i posar-se guapíssima per sortir a ballar”.

Les sessions de dibuix són “una teràpia” per desconnectar.

La Yolanda demana, mentre mira de reüll com la Rosa i la Carmen coordinen els darrers passos, que “entre tots pensem molt més en els nostres grans, que els escoltem més, que els entenguem més”. I recorda que són una generació que “no estan només per cuidar dels nets i les netes tot el dia, sinó també per passar-s’ho bé i per gaudir al màxim del que ells vulguin!”. “Aquí, tots tenim una història”: tornen a ressonar les paraules del Miguel. Històries de tota mena, amb noms i cognoms al darrere, que es reivindiquen per enèsima vegada i que tornen a recuperar la veu després del malson de la Covid. El que aquesta generació mereix, diu la Yolanda, “és sentir-se estimats, acompanyats i tenir una segona llar on poder picar a la porta quan els vingui de gust”. Torna a sonar la música, animada, vigila el ritme, dues passes a la dreta i tornem a començar. Perquè sempre, sempre, la música acaba tornant a sonar.

FET 10 ANYS: El dossier que va suposar tot un repte a Anna Plaza

La figura de Cèsar August acolorida amb motiu del seu bicentenari de la seva mort el 2014, una feina del taller MV Arte. Foto: Tarraco Viva.

Si he d’escollir entre tots els reportatges que he escrit pel FET en trio dos. Un és el que vaig fer sobre Dames i Vells al número 5 de la revista, una bogeria escrita en versos heptasíl·labs, com els versots, i que va trastocar la maquetació de la revista. L’altre és el dossier sobre el diví August, publicat al número 3 del FET i que va suposar tot un repte per les dimensions del treball.

Els escullo, d’una banda, per la llibertat estilística amb què estan escrits i que seria impensable en qualsevol altre mitjà. I de l’altra, perquè tracten temes que m’apassionen com el teatre, la cultura popular i la història. A més, del dossier sobre August també en van néixer vincles personals que perduren, perquè des de llavors formo part del grup de reconstrucció història Thaleia i el seu grup de teatre Fabulae Tarraconenses.

‘jo, august’ es va publicar al número 3 de la revista

El dossier ‘Jo August’ -publicat al gener de 2014 per recordar el bicentenari de la mort de l’emperador- va ser distingit amb el Premi de Periodisme Carmel Biarnés concedit a la vila d’Ascó (Ribera d’Ebre). Les catorze pàgines del dossier començaven amb aquest text:

 

Fa 2.000 anys que vaig morir i encara em recordeu. Era un 19 d’agost. També us agradarà saber que vaig néixer un 23 de setembre. Creieu en el fat? Potser és una simple casualitat que celebreu les vostres festes aquests dies. O potser és que no m’heu esborrat de la vostra memòria i encara em rendiu culte…

Jo, August, vaig ser el vostre primer emperador i el de tots els romans. Feia tants anys que la República feia aigües i que naufragàvem en una guerra civil constant!

Només tenia 16 anys quan el meu oncle adoptiu, Juli César, em va nomenar el seu hereu. La seva mort, en mans dels que el consideraven un tirà, em va abocar al poder. Van ser uns anys negres: d’aliances febles, d’intrigues salvatges i d’enfrontaments sanguinaris. Aliats com Marc Antoni, a qui vaig casar amb la meva germana, van acabar sent enemics ferotges. Sols vaig poder respirar tranquil quan ell va morir,  junt amb Cleòpatra després de la desfeta d’Actium.

Portada del número 3 del FET a TARRAGONA amb el dossier dedicat a August. Foto: David Oliete.

Poc a poc, el Senat em va anar transferint més i més poders. M’aclamaven! I creieu-me: jo no ho volia. O potser sí… Em van fer cònsol. Em van atorgar el control total sobre l’exèrcit i les províncies. Més endavant em van erigir summe pontífex i després de la meva mort m’elevaren als altars dels déus.

L’any 27 abans del naixement del qui ara venereu, vaig arribar a Tàrraco, una ciutat encara a mig fer. Havia emmalaltit lluitant amb els àsturs en terres inhòspites. Molts em donaven per mort. El clima afable de la vostra terra em va ajudar a refer-me.

“la meva empremta segueix viva i 2.000 anys després encara parleu de mi”

Vaig quedar-me dos anys entre vosaltres i va ser aquí on vaig començar a gestar els canvis polítics i administratius que marcarien l’inici d’una nova era de pau i esplendor en el món romà.

Tot ho vaig fer sobre les bases de la República, a la qual no vaig renunciar mai obertament. Calia que res canviés per canviar-ho tot. Censos, una legislació única, un únic sistema econòmic, una cartografia acurada, un únic culte imperial, un sistema de control de preus dels aliments, una xarxa de carreteres que encara conserveu… És tant el que us vaig deixar en herència!!

Tant, que la meva empremta segueix viva i 2.000 anys després encara parleu de mi.

FET 10 ANYS: El reportatge que ha fet més respecte a David Oliete

Escollir el reportatge que més m’ha agradat de publicar en deu anys de FET mereix si més no, una bona dosi de memòria. Tot i que m’és molt dificil escollir-ne un, crec que un dels que recordo amb més carinyo va ser la meva primera visita a la presó, a la presó “antiga” de Tarragona. El reportatge “Vides preses” el va escriure el periodista Enric Garcia Jardí i el vam publicar l’estiu de 2014 en el sisè número de la revista.

Tot i que ja havia fotografiat altres edificis emblemàtics com la Chartreuse, la Tabacalera o el Banc d’Espanya, entrar en un recinte com la presó, enmig de la seva quotidianitat, feia respecte. La privilegiada i fotogènica estructura panòptica de la presó, les experiències en primera persona dels reclusos, el seu imponent pati i els missatges personals escrits a mà en sostres i parets de les cel·les, van fer d’aquell reportatge una gran experiència.

‘vides preses’, una primera visita a l’antiga presó de tarragona

Tant és així que amb el FET no només vam visitar-la de nou recentment per explicar i fotografiar els seus darrers dies com a centre obert, sinó que també vam fer un intens reportatge a l’interior de la nova presó de Mas d’Enric.

I ja posats en el racó de la memòria, una de les portades més especials que he fet en aquests 10 anys va ser la del número 4, publicada el març de 2014, amb el futbolista del Nàstic Xisco Campos com a protagonista. Conjuntament amb el periodista Quim Pons vam vestir el jugador com un jugador de futbol d’època per aconseguir fer la portada del número “Segle grana” i commemorar així el centenari de la secció de futbol del club.

Aquí us deixo més imatges del reportatge ‘Vides preses’ i la portada de la revista 4:

 

I la portada de la revista número 4 (març de 2014):

FET 10 ANYS: El primer reportatge de Quim Pons

Negritos petits. Totes les fotos del reportatge són de David Oliete Casanova.

Des d’una distància moderada i amb aquelles males passades que et fa la memòria ha tocat agafar el “Delorean” i fer un curt però intens viatge a un passat força proper i remenar a la desendreçada hemeroteca que sovint tenim al cap.

He de dir que costa molt quedar-se només amb una de les moltes històries que vam explicar en aquells inicis del FET, però si em deixeu triar, em quedo amb la primera. Potser el fet de ser pare em va accentuar l’amor per les figures del seguici i, de cop i volta sense saber com, em vaig trobar amb en David Oliete buscant elements del seguici petit per la ciutat.

Qui sabia que l’aligueta es troba a una sala d’espera d’un CAP de Tarragona? I el Lleonet entre polsim d’encenalls de fusta i llistons al Polígon Francolí? I així un 1×1 detallat de tots els elements del seguici petit. Va ser diferent, entretingut, nou i realment vam fer un mapa detallat d’un dels aspectes menys explicats de la Festa Major de Tarragona.

‘quan el seguici petit dorm’ fa un tomb singular per diferents espais de la ciutat

Segurament, aquesta recerca del seguici petit, compartiria la primera posició del rànquing amb l’especial que vam fer parlant de la història del Nàstic de Tarragona on vam trobar detalls mai explicats, dades noves sobre el club i documentals inèdits.

Aligueta.

Guardo un munt de reportatges al cap però segurament aquests dos i les portades del mateix especial del Nàstic amb en Xisco Campos vestit d’època, amb una roba que vaig anar a buscar a un garatge de Barcelona i la portada on el meu fill en Guiu compartia fotografia amb August, són alguns dels detalls d’aquells primers anys d’empenta, passió, ganes i bones estones, que em quedaran gravats.

Llarga vida al Fet. Aquí us deixo el text del reportatge ‘Quan el Seguici Petit dorm’ publicat el setembre de 2013 al número 1 de la revista FET a TARRAGONA:

Cucafereta

L’Amparito deixa de sonar i els nens han abandonat la begudeta en mans dels seus pares o sobre alguna samarreta. Les bestioles del seguici petit busquen el seu lloc, allunyats dels focus principals de la Casa de la Festa, reservada per als més grans. L’aligueta, la mulasseta, el lleonet, la vibrieta… Tots ells han fet niu a diferents llocs de la ciutat. On dormen? Qui els dóna vida? D’on vénen?

Si un vol contemplar les peces del seguici petit de Santa Tecla i anar a buscar els elements de la “baixadeta” en aquells 364 dies que separen el final d’una festa i l’inici de l’altra, haurà de tenir unes bones cames i preparar gairebé una travessa per la ciutat. Les dimensions de la Casa de la Festa actual no permeten que el bestiari petit pugui compartir lloc d’estada amb les figures grans.

Drac petit.

El recorregut per trobar els elements del seguici petit comença al “quilòmetre zero” de Tarragona. A la plaça de la Font, a les escales de l’Ajuntament, normalment a l’entrada o bé amagat darrera, hi trobem el Drac petit, ubicat en un lloc principal i de visita pràcticament obligada entre estirada de mà dels pares i laments a l’hora de marxar.

El Drac, juntament amb l’Aligueta, situada al vestíbul de la primera planta del CAP Llevant, són les dues bestioles més visibles per al públic en general. L’Aligueta dorm al CAP després d’un acord amb la Xarxa Sanitària de Santa Tecla que ha permès que una de les peces més buscades pels nens estigui a la vista de tothom. Ho fa en una sala d’espera habitualment buida reservada per la majestuositat de l’Aligueta i per aquella canalla que mig tremolosa surt de la visita al metge i troba en la bestiola un tranquil·litzant natural.

Lleonet.

L’exemple de l’Aligueta l’ha seguit durant uns dies també la Vibrieta. Els membres d’aquesta comparsa han arribat a una entesa amb la Botiga de la Salut perquè la Vibrieta estigui ubicada en aquest indret a la plaça Verdaguer  durant les festes. Més tard tornarà a compartir llit entre la Confraria de Pescadors i el local de l’AAVV del Serrallo entre nus i nus mariner.

El més sorprenent segurament és el Lleonet que dorm entre polsim d’encenalls de fusta i llistons al Polígon Francolí. De fet, ho fa a la fusteria Tortosa després d’abandonar el local de l’AAVV del Carme. El Lleonet dorm dins d’un armari amagat de les màquines i l’anar i venir del dia a dia de la fusteria.

Mulasseta.

En una altra associació de veïns, en aquest cas a la del barri del Port, hi trobem la Cucafereta. En un local immens i envoltat d’història al carrer Sant Miquel n.19, la Cucafereta s’amaga del bullici post Santa Tecla, al costat de gegantons, d’escenaris i fins i tot d’un camió tunejat del Nàstic.

Amb encant i història també es podria definir el local al carrer Civaderia que ocupa la Mulasseta. Un indret apassionant pel seu passat al mateix temps que sinistre i decadent amb la necessitat d’algunes capes de xapa i pintura de forma urgent.  La Mulasseta dorm nua en un racó, amb un terra sense pavimentar i ple de sorra i just davant d’una sortida de la muralla completament tapiada.

Bou petit.

Cas a banda és el Bou petit, que ha decidit muntar estable a la Casa de la Festa un cop va abandonar Sant Pere i Sant Pau. Ho fa en una petita habitació a l’altell i sense fer massa soroll per no ser descobert en el que sembla un lloc prohibit per als més petits.

Per últim, els gegantons negritos. El negrito i la negrita petits van  a l’escola durant l’any i es troben pràcticament a l’entrada del col·legi Lestonnac a la Part Alta de la ciutat, allí on les nenes i els nens els poden veure quasi cada dia i on esperen impacients l’arribada dels seus companys, els gegants Moros que aquest any els començaran a fer companyia cada dia i cada nit.

Esgotats de voltar per la ciutat i sorpresos tornem cap a casa amb la sensació que la majoria de grups del seguici petit veurien amb molts bons ulls algun dia compartir espai amb “els grans”, un lloc únic on poder trobar els dos seguicis, un al costat de l’altre.

Vibrieta.