Sis dels nens i nenes participants al projecte ‘Del Cor a la Festa’. Foto: David Oliete Casanova.
L’audiovisual que presentem el proper dimarts 12 de setembre al Centre Cultural Antic Ajuntament és la continuació del projecte ‘Del Cor a la Festa’, iniciat l’any passat amb una exposició fotogràfica a la Rambla Nova i a la Casa de la Festa.
Es tracta d’una peça d’uns 30 minuts de durada que presenta les converses que vam mantenir la primavera i estiu de 2022 amb alguns joves protagonistes de les entitats que formen la Santa Tecla Petita.
els protagonistes són infants i adolescents vinculats a santa tecla
Entre somriures, timidesa i una gran dosi d’emoció, l’audiovisual descobrirà què pensen els més petits de la Festa Major, com la viuen, quin és el seu moment preferit i, sobretot, com esperen que sigui Santa Tecla d’aquí uns anys.
Setanta infants i adolescents, d’entre 5 i 17 anys i de vint-i-una entitats diferents, han passat per davant de les nostres càmeres i ens han demostrat el sentiment i l’amor que tenen per una festa que aviat serà més seva que nostra.
Portada del número 55 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Autor: David Oliete.
Al projecte treballem persones vinculades al FET: Jan Magarolas Guinovart s’encarrega de la producció i el guió. Marc Colilla Hurtado ha fet el muntatge audiovisual, i jo mateix –David Oliete Casanova– n’he assumit la direcció i edició.
El projecte no s’ha acabat. La segona part consistirà a documentar-los: recuperarem aquests testimonis d’aquí a uns quants anys.
De moment, us convidem a gaudir de l’audiovisual. S’hi faran dues projeccions: a les 18,30h i les 19,30h del dimarts 12 de setembre al Centre Cultural Antic Ajuntament.
Cartell de les festes de Santa Tecla 2023, obra de Pepe Serra.
Durant més de 30 anys, els jardins i el teatre auditori del Camp de Mart han estat un dels escenaris principals de la Festa Major la nit del 22 al 23 de setembre, la nit de l’empalmada. Milers de joves de diverses generacions han crescut amb els concerts, els dj’s i/o el cinema a l’aire lliure, tot esperant l’arribada del dia gran de Santa Tecla.
Els darrers anys s’havia afegit el Parc Saavedra amb programació pròpia i es mantenia la tradicional revetlla a la plaça de la Font, de tal manera que tot aquell entorn havia esdevingut la matinada del 23 el punt neuràlgic de la Festa, sobretot pels més joves. Riuades de gent amunt i avall i els conseqüents problemes de seguretat, salut pública i neteja.
per primera vegada, el camp de mart no serà un dels escenaris la nit del 22 al 23 de setembre
En una decisió que es pot qualificar d'”històrica”, aquest any per primera vegada el Camp de Mart -i el Parc Saavedra- deixarà de ser un dels escenaris de la nit de l’empalmada. La música pels més joves es trasllada al Parc del Francolí, ubicació triada per altres concerts multitudinaris el cap de setmana anterior. Aquella nit es mantenen les revetlles tradicionals de la plaça de la Font i Rambla Nova i els concerts de Barraques al passeig de les Palmeres.
l’ajuntament aposta pel parc del francolí per “esponjar” la festa
És una decisió valenta que s’argumenta, en paraules de la consellera de Cultura, Sandra Ramos, en “la necessitat d’esponjar l’activitat a la Part Alta i d’optimitzar els recursos i rebaixar els costos de producció”. Darrera hi ha un treball tècnic i una voluntat política de l’anterior govern municipal liderat per Esquerra que fa seva el nou govern en solitari del PSC.
“és una decisió arriscada, però probablement necessària”
Decisió valenta i alhora arriscada. Però probablement necessària perquè el nivell de congestió a l’entorn del portal del Roser i el Camp de Mart aquella nit havia arribat a ser excessiu i m’atreviria dir que arriscat.
Ara, però, caldrà veure si la ciutadania de Tarragona -tan poc partidària dels canvis- accepta el Parc del Francolí, punt geogràfic central del municipi, que ja haurà acollit dos concerts els dies 16 i 17 amb grups tan mediàtics com The Thyets.
Aquesta és una de les novetats més destacades de la Santa Tecla del 2023. Una Festa Major que continua ben viva gràcies a les entitats que la fan possible. Els aniversaris rodons del Ball de Diables, el Lleó, la Víbria, la Banda Unió Musical de Tarragona, els Xiquets del Serrallo i el grallers La Virolla, entre d’altres, ho demostren. “La Festa està en un bon moment”, diu la consellera.
El programa recull més de 400 actes i el pressupost supera per poc els 700.000 euros. Atenció a la proposta innovadora de Dames i Vells. Aquí podeu consultar tota la programació.
Portades dels números 30 a 60 del ‘Fet a Tarragona’ publicats els darrers anys.
Per acabar de celebrar el nostre desè aniversari i compartir-lo amb molta gent, fem una nova crida als subscriptors del FET: busquem nens i nenes de Tarragona nascuts el 2013 per elaborar un reportatge de la revista, que publicarem el proper mes de novembre.
volem contactar amb infants nascuts el 2013, com el ‘fet’
Els infants i els seus familiars (mare, pare, germanes i germans, àvies, avis, tietes i tiets, cosines i cosins…) en seran els protagonistes. Als nens i nenes els volem preguntar per l’escola, els estudis, els jocs, les aficions, les lectures i com veuen la ciutat. I amb els adults volem compartir una estona de conversa sobre el present i futur d’aquesta generació.
els nens i les famílies seran protagonistes de la revista
Els petits de la casa triaran el seu lloc preferit de Tarragona per fer-se una foto amb la família. Amb aquest reportatge volem culminar la celebració dels nostres 10 anys de trajectòria com a mitjà de comunicació i, simbòlicament, donar el relleu als infants tarragonins que han crescut amb nosaltres des del 2013.
Per tant, si teniu al vostre entorn familiar o d’amics un nen o una nena nascuts el 2013, us convidem a participar en aquest reportatge enviant un correu a l’adreça
subscripcions@fetatarragona.cat
Indiqueu-nos el nom de l’infant i un contacte de la família, i fem entre tota la comunitat un últim reportatge de celebració del desè aniversari del FET a TARRAGONA.
Gràcies per seguir participant en les nostres propostes.
El casal ha comptat aquest estiu amb 23 nens i nenes. La seu ha estat a l’escola Torreforta. Foto: Gio Gonzales.
Més dies. Aquesta és la clara reivindicació que clamen des de l’associació Todos en Azul, entitat organitzadora del Casal de l’autisme d’estiu de Tarragona. No és un casal qualsevol. Es tracta d’un casal particular d’atenció individualitzada i adaptada a les necessitats d’infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA). Aquest 2023 l’espai ha arribat a la tercera edició i durant el mes de juliol, 23 nens i nenes hi han participat acompanyats de 22 monitors i monitores, gairebé un per cap. L’Escola Torreforta ha acollit un any més el casal.
familiars d’infants amb tea volen mantenir el casal a l’agost
Tanmateix, “un mes es queda curt”, com assegura Juanjo Caravaca, president de l’associació Todos en Azul. Ampliar el casal d’estiu al mes d’agost és una petició que fan les famílies. Moltes d’elles es troben el problema d’on deixar-los i han de recórrer a cangurs o avis, però aquests infants han de seguir una rutina semblant a l’escola. Caravaca exposa que “hi ha familiars que han de buscar lloc per deixar les criatures i hi ha casals que no estan adaptats o que d’entrada ja no acullen aquests nens”.
la interacció amb animals, una de les activitats destacades. Foto: cedida.
“La pena és que el casal dura poc i són moltíssims dies d’estiu”, explica Jessica García, mare de la Mia, una de les nenes participants. La Mia té tres anys i mig i ha sigut el seu primer any al casal. “L’experiència ha estat molt bé, es posava molt contenta a l’hora d’entrar al casal i això és important, que els nens estiguin a gust”, relata. Les famílies posen en valor que els petits puguin seguir l’activitat diària. García afegeix que “la rutina és primordial i necessiten pautes d’estimulació i estar en constant aprenentatge i descobriment sense perdre el fil”.
ATENCIÓ INDIVIDUALITZADA: hi ha GAIREBÉ UN MONITOR PER INFANT
En el cas de la família de la Mia, els ha costat organitzar-se per fer-se càrrec de la nena durant aquests dies. Per això, expliquen que seria “un somni” poder tenir més dies de casal d’estiu. “Tenen dret a un espai segur i a ser atesos”, clama García. “Seria ideal i un recurs més per a les famílies i per a la ciutat”, expressa Caravaca.
Nens gaudint de les activitats del casal. Foto: cedida.
El president de Todos en Azul diu que “això també és una qüestió de salut dels nens i de les famílies” per garantir el seu benestar. Espera que es pugui fer realitat aquesta reivindicació: “Tenim les eines per ser un casal qualificat”. També vol adreçar-se als governs perquè puguin ajudar i dotar el casal de més recursos: “No fa falta que ho expliqui, és veure el casal i el somriure de les criatures. Els polítics ho haurien de valorar”. De fet, durant els primers dies del casal, van rebre la visita de diferents consellers i conselleres de l’Ajuntament de Tarragona.
al juliol ofereixen una gran varietat d’activitats adaptades
La tercera edició del casal ha acabat amb èxit i des de l’organització expliquen que ha sigut “molt bonic i satisfactori”. Enguany, han comptat amb la col·laboració del Consell Esportiu del Tarragonès, i han incorporat noves activitats com la comunicació a través de pictogrames o les activitats cognitives. Excursions, manualitats, visites a refugis d’animals, sortides a la piscina o sessions de perruqueria i bellesa són algunes de la varietat d’activitats que han dut a terme.
“els nens amb tea necessiten seguir una rutina”
La perruqueria, per exemple, serveix també perquè els nens busquin confiança i es treguin la por. “S’han adaptat molt bé i la participació dels nens ha estat genial. Inclús sabien el que anaven a fer l’endemà”, diu Caravaca. Recorda també que és un espai que “obre les portes a tota mena d’autisme” i amb una atenció individualitzada.
La piscina ha sigut el remei per afrontar la calor i les altes temperatures que hem viscut aquest estiu. Aquests episodis afecten encara més als nens amb espectre autista. “Es posen nerviosos i amb la calor ha estat difícil refugiar-los”, afirma Caravaca.
Juanjo Caravaca és el president de l’associació Todos en Azul. Foto cedida.
Malgrat tot, la bona organització i coordinació han demostrat estar a l’altura i haver realitzat una excel·lent feina per a un casal singular. Les famílies comencen el nou curs escolar molt satisfetes amb el casal d’estiu, però amb les ganes que els petits continuessin gaudint de la rutina durant l’agost. “L’any que ve repetirem”, assegura convençudament García amb l’esperança que la Mia i la resta d’infants puguin gaudir del casal durant tot l’estiu.
El Teatre Auditori del Camp de Mart és l’escenari de la portada del número especial del FET que celebra els 10 anys de la revista. Foto: David Oliete Casanova.
Ara fa deu anys, al primer número del FET a TARRAGONA, us donava la benvinguda pronosticant que encetàvem “una iniciativa periodística en què el suport dels lectors –el vostre, a través de les subscripcions- serà fonamental per fer-la viable”.
el número 61 del ‘fet’ es presenta dimecres 13 al tinglado 1 del port
Doncs bé, una dècada després, resulta evident que la comunitat d’amigues i amics del FET -en l’actualitat, uns 700- ha contribuït d’una manera decisiva a mantenir viva aquesta “aventura apassionant” de periodisme de qualitat i proximitat cuinat a foc lent.
Per aquest motiu, els subscriptors i subscriptores sou els protagonistes principals d’aquesta revista tan especial, la 61, la que celebra els 10 anys de trajectòria amb un número extraordinari de pàgines i en continguts.
Per anar fent boca, us avanço en titulars alguns d’aquests continguts:
– Deu anys, deu subscriptors, deu perfils.
– El valor de la comunitat del FET (amb les primeres 60 portades de la revista).
– La recepta del FET: com elaborem la revista fins que arriba a casa vostra.
– El FET, un cas únic en la història de les publicacions tarragonines.
– Els cinc protagonistes de la primera portada, deu anys després.
– Aniversaris que expliquen la Festa Major.
Atenció, subscriptors!
La revista sortirà d’impremta a primera hora de dimecres 13 de setembre. Els subscriptors i subscriptores que la vulgueu rebre en mà a la festa del mateix dia 13 a les 19h al Tinglado 1 del Port, aviseu-nos amb antelació.
Envieu un correu abans de les 19h de dimecres 6 de setembre a
subscripcions@fetatarragona.cat
I així podreu recollir el vostre exemplar al mateix acte.
Lliurament de les Distincions FET 2022. Foto: David Oliete.
Per sisè any consecutiu, la revista FET a TARRAGONA fa un reconeixement a persones i col·lectius de la ciutat que destaquen per la qualitat de la seva feina i la projecció de ciutat. Les Distincions FET en els àmbits cultural i social es lliuren cada any, a inicis de setembre, en el marc de l’acte de presentació d’un número de la revista.
ELS DIPLOMES d’enguany RECONEIXEN LA TASCA DE Dues persones molt vinculades a tarragona
El 2018, les dues primeres distincions van recaure en el Concurs de Castells (la van recollir els seus directors, Xavier Gonzàlez i Ester Roca) i el Servei d’Arxiu i Documentació Municipal (la va recollir el seu màxim responsable, Jordi Piqué).
El 2019, es va lliurar el diploma en l’àmbit cultural al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) i el diploma en l’àmbit social al Nàstic Genuine.
El 2020, en el context més dur de la pandèmia, el FET va decidir lliurar els dos diplomes a les infermeres de l’hospital Joan XXIII i les infermeres de l’hospital de Santa Tecla.
en anys anteriors s’han distingit a les infermeres, al nàstic genuine i al fitt, entre d’altres
El 2021, encara amb certes restriccions, les distincions van recaure en Creu Roja Tarragona, per la seva tasca en l’atenció als més vulnerables amb la crisi sanitària, social i econòmica de la Covid-19, i en Òmnium Cultural del Tarragonès, per la seva trajectòria de 50 anys de lluita i compromís amb la llengua, la cultura i la cohesió social.
Infermeres de l’hospital Joan XXIII i de l’hospital de Santa Tecla van rebre les Distincions FET 2020 per la seva tasca en els pitjors moments de la pandèmia. Foto: David Oliete.
I el 2022 les dues Distincions FET van recaure en dos equipaments culturals amb una forta vocació de servei a la societat: la Biblioteca Pública de Tarragona, per fomentar la lectura i per la seva trajectòria cobrint moltes necessitats i mancances culturals de la ciutat, i la Biblioteca Municipal Pepita Ferrer, per la seva tasca com a equipament cultural de proximitat als barris de Ponent i per fomentar els valors de la inclusió, la diversitat, la cohesió social i el sentiment de comunitat.
els reconeixements tindran lloc a la festa del 10 anys del ‘fet’
Aquest 2023, coincidint amb el desè aniversari del FET, les dues Distincions recauen en dos ‘tarragonins d’adopció’, dos professionals que en els àmbits respectius han contribuït de manera decisiva a difondre i posar en valor el patrimoni i la cultura popular i tradicional de la ciutat.
Es tracta del catedràtic d’Arqueologia de la URV, Joaquin Ruiz de Arbulo Bayona, per la seva esplèndida trajectòria en la recerca i difusió del patrimoni de Tàrraco i per la seva implicació amb els subscriptors del FET en donar a conèixer i posar en valor els monuments Patrimoni Mundial.
L’altra Distinció 2023 és per a Josep Bertran Gimferrer, director de Comunicació i Relacions Institucionals de Repsol, per la seva tasca perseverant a l’hora de donar suport a projectes culturals i socials de Tarragona, especialment els promoguts per entitats vinculades a les festes de Santa Tecla.
Les Distincions FET 2023 es lliuraran el proper dimecres 13 de setembre a partir de les 19h al Tinglado 1 del Port de Tarragona, en el marc de la Festa dels 10 anys del FET i l’acte de presentació del número 61 de la revista. L’acte és obert a tothom.
El grup La Virolla, el dia de la presentació de ‘Hits de gralles’. D’esquerra a dreta: Marc Anglès, Albert Medina, Xavier Magriñà, Jordi Torrents i Jordi Anglès. Foto: Jan Magarolas.
El grup de grallers La Virolla fa 10 anys -com el FET- i estaran presents a la festa de la revista del 13 de setembre al Tinglado 1 del Port. La Virolla el formen un grup de joves tarragonins que van estudiar a l’Aula d’Instruments Tradicionals de l’Escola Municipal de Música i van decidir crear la seva pròpia formació.
EL GRUP DE GRALLERS TAMBÉ CELEBRa ENGUANY UNA DÈCADA DE TRAJECTÒRIA
Celebren la primera dècada de trajectòria amb el seu primer llibre ‘Hits de revetlla’, presentat en concert per Sant Magí. La publicació recull onze peces de ball de gralles arranjades pel mateix grup els darrers anys.
La Virolla, a la processó de Sant Magí. Foto: Ramon Torrens.
Aquest estiu, la Virolla ha tingut, com en anys anteriors, una participació activa a les festes de Sant Roc i Sant Magí, i a la primavera va participar en una ruta literària i musical coorganitzada amb l’Escola de Lletres de Tarragona.
El FET ha convidat La Virolla a compartir junts el mateix aniversari. Cinc músics de la formació -Marc Anglès, Albert Medina, Gemma Rosselló, Jordi Torrents i Jordi Anglès- tocaran cinc peces per celebrar amb alegria i ball els 10 anys de la Virolla i del FET.
L’acte, obert a tothom, tindrà lloc dimecres 13 de setembre a les 19h. al Tinglado 1 del Port i inclourà també la presentació de la revista número 61 i el lliurament de les Distincions FET 2023, que arriben a la sisena edició.
Totes les fotos del reportatge són de David Oliete Casanova.
En aquests deu anys, a banda de publicar reportatges de diverses temàtiques, he gestionat tres seccions fixes a la revista. La primera fou una sèrie de perfils biogràfics, amb il·lustracions caricaturitzades, de personatges destacats i populars de la ciutat. Es deia L’Última Mirada i en vam fer vint-i-quatre. Posteriorment, hi vam continuar amb un nou format, L’Espai de…, on el protagonista triava i ens mostrava, fotogràficament, el seu racó especial de Tarragona.
Alhora, coordino la secció Divulgació URV, on portem sis anys explicant projectes de recerca innovadors i referents a nivell internacional, impulsats pels equips d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili. Vam començar al número 25 i encara seguim, també amb un canvi de format a mig camí.
Inicialment publicàvem un article escrit pel professor o professora que lidera el projecte (acompanyat gràficament d’una il·lustració) i, des de fa uns anys, els fem una entrevista per facilitar, fins on és possible, la comprensió de temes que, sovint, són molt tècnics i especialitzats.
‘Les arrels de la ciutadania’ mostra el nou model d’ensenyament competencial i per projectes
A més, em vaig fer càrrec, durant un any, d’una sèrie de reportatges de projectes educatiussingulars a les escoles i els instituts de la ciutat. Li vam dir A les aules i vull destacar-la perquè ens va permetre descobrir i fer públics aspectes poc coneguts, de portes enfora, del treball dels equips directius i de docents.
Una tasca vocacional i abnegada, poc reconeguda actualment tot i que té una importància cabdal per al present i el futur de la societat. Més encara amb les dificultats afegides dels temps que vivim.
És per això que vaig obrir el primer, centrat en l’Escola Pau Delclòs, amb una dedicatòria personal: “En homenatge, avui més que mai, a les mestres i els professors de l’escola catalana que ens van ensenyar a pensar, i a fer-ho de manera crítica, per sentir-nos ara ciutadans més lliures“.
És l’únic reportatge de tots els que he publicat a la revista on m’he permès aquesta llicència. I també la de convertir els alumnes en protagonistes i narradors del text, en primera persona.
Per tot plegat, i per la data en què el vaig escriure (octubre del 2017), és el que he triat per recuperar-lo amb els lectors. El vam titular Les arrels de la ciutadania i el vam publicar al número 26. Aquí el teniu íntegre:
alumnes de l’Escola Pau Delclòs expliquen com aprenen descobrint la Tàrraco romana
Hola! Som la Júlia, l’Aran i el Víctor, alumnes de cinquè de Primària de l’Escola Pau Delclòs de Tarragona. Tenim deu anys i en aquest reportatge us explicarem el mateix que ja hem fet, amb l’ajuda d’un PowerPoint, a altres col·legis d’aquí i de municipis propers. Es tracta d’un projecte per aprendre mates, llengua, ciències i manualitats, alhora que coneixem els principals monuments de la nostra ciutat, que, fa dos mil anys, va ser una gran capital de l’Imperi romà anomenada Tàrraco. Ho sabíeu?
Nosaltres ja havíem vist, passejant amb els pares per la Part Alta, muralles de pedres molt grans i llocs que semblen abandonats, però que estan sempre plens de turistes. Ara ens han explicat que eren com el camp del Nàstic o el Teatre Metropol, espais per veure lluites de gladiadors, com l’Amfiteatre, per fer curses de carros de cavalls, com el Circ, i per anar a comprar i fer coses de gent gran, com el Fòrum de la Colònia i el Fòrum Provincial.
La directora de la nostra escola es diu Coloma Bartra. No para mai quieta, tot el dia escales amunt i avall parlant amb els profes i la resta de persones que treballen al col·legi. Ella diu que aquest projecte proposa “millorar la nostra ciutadania (esperit d’esforç i de treball, responsabilitat, respecte, col·laboració, participació i compromís) a través de la construcció de la nostra identitat individual i col·lectiva i del sentiment de pertinença a la comunitat”.
Nosaltres tot això no ho entenem gaire, són coses de gent gran, però sí que ens va agradar molt el dia que ens van portar a fer una visita al monument que ens tocava estudiar aquell curs. I encara ens ho hem passat millor al laboratori, aprenent com els romans feien monedes i es pintaven la roba amb plantes agafades de la muntanya.
L’innovador projecte va ser un referent a Catalunya i, actualment, és un model que segueixen molts centres
Una d’elles encara es pot recollir ara i té un nom molt maco: Rubia tinctorum. Nosaltres també hem fet tints de colors amb les arrels d’aquesta herba, recol·lectada per un dels nostres pares. I vam encunyar una mena d’euros amb el segell del col·le, seguint el mateix procediment que feien servir els tarragonins antics. Per cert, ¿sabíeu que les monedes podien ser d’or, plata i bronze i que els romans les reciclaven tenint en compte el seu impacte ambiental al planeta? Realment, reciclar és molt important.
Per ajudar-nos a fer tot això al laboratori hi ha la Montserrat Moreno, la professora que s’encarrega d’aquesta part del col·legi. Ella diu que “l’experimentació és un ensenyament complementari i encara més viu i engrescador per a nosaltres que el que ens aporten els llibres”. El mateix opina una de les senyos de Primària, la Marta Pellicer: “És un aprenentatge molt motivador, ja que està relacionat amb l’entorn més proper dels alumnes i, alhora, permet fer una tasca interdisciplinària que engloba diferents assignatures”, explica.
Això deu estar relacionat amb aquell treball que vam fer, en què havíem de dibuixar l’Amfiteatre en una gran cartolina i posar-hi a dins personatges amb les nostres fotos retallades i enganxades. O com aquell cop que vam fer sumes, restes i multiplicacions per saber quanta gent cabia a les graderies.
Tot això que fem es diu Les arrels del present i ho van pensar inicialment per a alumnes del cicle de Primària, però ha funcionat tan bé i ha guanyat tants premis arreu de Catalunya (el Baldiri Reixac de la Fundació Carulla, el de la Fundació Espavila, el Premi Carles Miralles de la revistaAuriga i el de l’Institut Municipal d’Ensenyament de Tarragona, l’IMET), que la directora diu que és “el projecte estrella” d’entre tots els que desenvolupem al col·le.
Els alumnes estudien les matèries, de forma transversal i pràctica, mentre coneixen el Patrimoni de la ciutat
I ara ho fan també els petits de parvulari (cicle Infantil). Com que ells són més petits, comencen per monuments que no són de Tàrraco, com el de l’avi Virgili (P3), el dels castellers de la Rambla Nova (P4) i el del Balcó, aquell tan gran des d’on es veu el mar Mediterrani i els vaixells, i on els papes i els avis diuen que anem a tocar ferro (P5).
Quan arribin a Primària ja estaran preparats per endinsar-se en el món dels romans. Els de primer estudien l’Amfiteatre, els de segon, el Circ, els de tercer, la Catedral –construïda al damunt del temple dedicat a l’emperador August–, els de quart treballen amb les muralles, nosaltres, els de cinquè, estem amb el Fòrum de la Colònia, i l’any que ve, a sisè, farem el Fòrum Provincial.
La metodologia que fem servir s’articula en dues parts. Una primera de teòrica, en què ens descobreixen els monuments, la seva història i importància per sensibilitzar-nos envers el patrimoni i generar en nosaltres “virtuts i qualitats de ciutadania”. Ens fan exposicions amb imatges de l’element que estudiem i el dibuixem. Tot plegat, diuen, ens ajuda a fer-lo nostre, a “apropiar-nos emocionalment” d’aquestes grans obres del passat.
Posteriorment es desenvolupa la part més pràctica amb les visites in situ per grups i l’experimentació sensorial fent servir la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte per observar, descriure i sentir els monuments de ben a prop. Quan tornem a classe fem treballs sobre el que ens han explicat, des de diferents àrees: llengües, matemàtiques, medi social i plàstica.
El projecte fomenta entre els nens els valors de la ciutadania, mitjançant l’apropiació sentimental dels monuments
Com és habitual en aquests temps, fem servir les noves tecnologies com ara el PowerPoint de les presentacions i una aplicació per a tauletes tàctils amb reconstruccions virtuals dels monuments originals. Alhora, treballem amb instruments més clàssics, com el laboratori, l’horticultura i, fins i tot, una exposició l’any passat en un dels Tinglados del Port, on vam mostrar els materials elaborats pels alumnes.
Aprofitant aquesta mostra, vam fer també un díptic informatiu del projecte, vam decorar l’agenda escolar del curs amb motius romans, vam dedicar a aquest tema la revista anual del col·legi i vam rodar un capítol de la sèrie televisiva per a Internet Civiteca.com, amb la ballarina professional Dory Sánchez, per difondre i promocionar els elements arquitectònics de Tarragona que són Patrimoni Mundial.
Ja ho veieu, doncs. Com diu la directora, Les arrels del present ens permet fer un “treball educatiu” que incideix en la nostra “formació integral” i “contribueix a la cohesió social”.
“fem un treball que incideix en la formació integral dels alumnes i contribueix a la cohesió social”, diu la directora
L’Aran, la Júlia (que ara sabem que té nom de mare d’emperadors romans) i el Víctor esperem que us hagi agradat aquesta exposició i que us hagi servit per aprendre una mica més de Tàrraco i les arrels de la nostra ciutat, que hem de cuidar i estimar entre tots.
Per acabar, la directora ens demana que us deixem un petit text sobre un decret del Departament d’Ensenyament de la Generalitat dedicat a la competència social i ciutadana dels alumnes, que és la capacitat per comprendre la realitat en què vivim i afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic, basat en els valors i les pràctiques de la pau i la democràcia.
Diu així: “La formació de ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar. L’educació en el compromís individual i col·lectiu amb l’entorn social, cultural i natural afavoreix l’arrelament de la comunitat i contribueix a la construcció d’estils de vida més justos i saludables”. N’heu pres nota?
Membres del ball parlat de Dames i Vells, el 2014. Foto David Oliete.
Per al FET he entrevistat cineastes, escriptors, gent de teatre, persones anònimes.., M’he endinsat en l’arxiu, remenant entre textos periodístics antics, esfereint-me del passat…
A través del FET vaig descobrir el Saturnino Bellido. El seu nom em va quedar gravat amb foc a la memòria. Un enginyer civil que al finals del segle XIX ja deia que la via del tren s’havia de treure de la costa… Pobre home! No sabeu quantes vegades he pensat que m’agradaria abraçar-lo i dir-li que tot anirà bé, tot i saber que el seu somni, 150 anys més tard, encara és una quimera.
Però, recordo amb especial afecte dos moments estel·lars. El reportatge en vers de Dames i Vells i el dossier sobre l’emperador August. Tots dos, sobre temes que m’apassionen: les arts escèniques, la cultura popular i la història. També els tinc especial afecte perquè tots dos són un exercici d’estil. Allò que no podries fer en cap altre mitjà que no fos el FET.
“un dels moments estel·lars va ser el reportatge en vers de dames i vells”
El reportatge sobre Dames i Vells, publicat al número 5, va ser, si em permeteu l’expressió, una anada de la castanya. Després de fer totes les entrevistes i ordenar el material, em vaig dir… i si l’escrius en heptasíl·labs com els versots del ball parlat? Jo no havia versat en ma vida, però vaig pensar: “Prova-ho. A tirar enrere, esborrar-ho tot i començar de nou sempre hi ets a temps.” I ho vaig fer. A mesura que anava escrivint, m’anava animant. Sabia que la mètrica no era perfecte, però què importava?. Rimava. I era divertit. El meu petit homenatge als homenots de Dames i Vells; uns homenots que adoro amb deliri des del primer cop que els vaig veure.
Evidentment, quan vaig entregar el reportatge va ser un daltabaix. El Ricard Lahoz només sabia que estava fent una bogeria. M’havia donat carta blanca. Però, ni per un moment es va pensar que fos tant animal com per fer un reportatge en vers. Això va trastocar tota la maquetació i, per tant, més gent, a més del Ricard, em va maleir els ossos. També el Ramon Vidal, el nostre corrector en aquells temps. Ell sí que en sabia de versar i quan va llegir els meus heptasíl·labs benintencionats, però maldestres es va posar les mans al cap. Es va arremangar i va fer que tot allò quadrés. La meitat del mèrit del reportatge és seu.
“el repte més important va ser escriure un dossier sobre l’emperador august”
L’altre moment estel·lar, per a mi el millor, l’he deixat per al final. És el dossier sobre Tàrraco i l’emperador August, publicat al número 3. I no és perquè fos premiat, que ho va ser, a Ascó. Sinó perquè va ser el meu primer gran encàrrec per al FET i també perquè em vaig deixar endur completament pel personatge: el primer emperador de Roma, el diví August. Em vaig deixar endur tant, que tots els textos del dossier estan escrits en primera persona, com si ell mateix hagués tornat del passat per explicar com el recordem i com revivim la seva època.
No hagués pogut fer mai aquell treball sense la guia del professor Joaquin Ruiz de Arbulo, que adoro tant com als Dames i Vells, per la seva passió i per la seva capacitat divulgadora. Em va concedir no sé quantes hores d’entrevista al seu despatx de la universitat. Em va parlar d’August, el seu ascens al poder, el seu pas per Tarraco i la influència d’aquella època, de fa 2.000 anys, en la societat contemporània. També em va recomanar que llegís “Jo, Claudi” de Robert Graves, que ha esdevingut un dels meus llibres preferits. Us el recomano. I prepareu crispetes, que s’ho val.
“adoro el professor ruiz de arbulo per la seva capacitat divulgadora”
Més enllà d’aquesta gran trobada amb l’Arbulo, que va assentar les bases històriques del meu treball, també recordo amb afecte una tarda jugant a jocs de taula inspirats en l’antiga Roma i la visita al magatzem del Museu Nacional Arqueològic, on vaig veure joies com les majestuoses pintures murals de la vil·la dels Munts, encara ocultes al públic, però que, si tot va bé, formaran part de la nova exposició del MNAT, quan s’acabi la remodelació.
Magatzem del MNAT. Foto: David Oliete
Ara bé, el que de veritat em va marcar a nivell més personal va ser el reportatge dedicat als grups de reconstrucció històrica. La meva afició al teatre va fer que de seguida teixís complicitats amb la gent de Thaleia, tantes que ja fa anys que soc part del grup i també de la seva companyia de teatre: Fabulae Tarraconenses. Amb ells he estat una gran dama, una venedora ambulant, una meretriu de luxe, Puck al Somni d’una nit d’estiu, Lavínia a Titus Andrònic, Bianca a Otel·lo… Un vincle del qual han nascut amistats que perduren i deixen petjada. Aquesta és la cara més amable del periodisme. La gent que coneixes amb la feina i que, en alguns casos, acabes estimant.
A Rosa Tarragó li feia tanta por quedar atrapada als refugis antiaeris que mirava els bombardejos des del terrat de casa seva. Fotografia: David Oliete
Quan el Ricard Lahoz em va proposar de triar quin article dels que vaig fer durant la meva col·laboració al FET a TARRAGONA, el primer que em va venir al cap va ser “Vuitanta anys d’un abans i un després”, publicat al número 33, al gener-febrer de 2019.
Emmarcat en el vuitantè aniversari dels bombardejos franquistes a Tarragona, aquest article recull els records de tres tarragonines que en van ser testimonis de primera mà, la Rosa Tarragó, la Conxita Roqué i la Josepa Cholbi. Vaig tenir la sort de poder-les entrevistar i que m’expliquessin no només com van viure aquests bombardejos, sinó també els seus primers anys de vida en una època tan difícil com el primer franquisme.
Per a mi, va ser un regal poder parlar amb aquestes dones valentes i plasmar els seus records com el que eren i són: una font inestimable de la història i la memòria de Tarragona. No us enganyaré pas si us dic que m’he emocionat recordant-les. Aquí el teniu:
La mateixa Rosa, de jove, en una imatge de principis dels anys 40. Fotografia cedida per Joan Plana Tarragó.
Rosa Tarragó, nascuda el 1919, Conxita Roqué, del 1922, i Josepa Cholbi, del 1925, encara ens poden explicar, vuitanta anys després, com van ser la Guerra Civil, els bombardejos, l’entrada dels nacionals i els primers anys de la postguerra a Tarragona per a unes noies que van viure els últims anys d’infantesa i els primers de joventut en una època ben difícil.
Els primers records de la Rosa, la Conxita i la Josepa es remunten a l’inici del conflicte bèl·lic, amb l’arribada, el 21 de juliol de 1936, de camions carregats de milicians provinents de Barcelona, amb l’objectiu d’encetar la revolució obrera a la ciutat. Una de les primeres accions que s’hi van produir va ser l’incendi del convent de Santa Clara, del qual Rosa Tarragó va ser testimoni de primera fila, ja que anava a cosir a una casa que donava al convent: “En sec, vam veure com començava a sortir fum de les finestres de Santa Clara. La modista, esclar, va dir: «Aneu, aneu, cap a casa». A baix n’hi havia quatre que triaven medalles, cadenes…”.
‘vuitanta anys d’un abans i un després’ recull el testimoni de 3 dones que van patir la guerra
El pillatge no es va centrar només en els edificis religiosos, sinó també en les cases més importants de la ciutat, com la de la família Müller, a la Part Baixa. Josepa Cholbi, que llavors vivia al carrer Reial, va veure com els revolucionaris llançaven els mobles dels Müller pels balcons, i també com arrasaven l’escola de monges franceses del carrer de la Pau, on estudiaven ella i les seves germanes: “Ens han trencat el col·legi, ens han trencat el col·legi!”, recorda com cridaven al terrat des d’on ataüllaven tots aquells estralls.
Durant la Guerra Civil, la família de Conxita Roqué va estar refugiada a Centcelles. Fotografia: David Oliete
De fet, els terrats i els balcons van ser els llocs més segurs des d’on les tarragonines van poder ser testimonis de bona part dels fets dels primers mesos de la Guerra Civil, en un moment en què la violència feia que qualsevol espai públic fos un perill, encara més evident en el cas de les dones. Així ho recorda també Conxita Roqué, que des del balcó de casa seva, a la plaça del Rei, va poder veure com es va malmetre el Sant Crist de la Sang, un dels actes de destrucció simbòlica d’elements religiosos tan freqüents en aquells dies de revolució obrera.
En blanc i negre, la Conxita, poc temps després del final de la Guerra Civil. Fotografia cedida per Rosa Maria Gabriel Roqué.
El terrat també va ser el lloc des d’on, de manera temerària, Rosa Tarragó –que ja tenia divuit anys– va viure els bombardejos franquistes que van assolar Tarragona des del 1937. “Quan tocaven la Capona i la sirena dels bombers era que venia l’aviació. Ma germana agafava la petita i, corrents cap avall!, al refugi que hi havia a sota de la penya taurina, a la plaça de la Font. Quan ja marxaven els avions, tocava una sola vegada i llavors els que s’havien amagat al refugi sortien. Jo no hi vaig anar mai, al refugi; anava al terrat, a veure com queien les bombes. Tenia por d’anar allà dins, tan tancat. Jo m’hi hauria mort, allí”, rememora.
A partir del 1938 els bombardejos de les aviacions italiana i alemanya van sovintejar tant que les famílies tarragonines que van poder es van establir als masos i les casetes que hi havia als afores de la ciutat i dels pobles propers, per tal d’evitar uns atacs que a la ciutat de Tarragona van provocar més de tres-cents morts. Aquest va ser el cas de les tres protagonistes del reportatge, que es van refugiar als masos respectius de l’Oliva i la Pineda, en el cas de Rosa Tarragó i Josepa Cholbi, i a Centcelles, al terme municipal de Constantí, en el de Conxita Roqué, que guarda molt bon record de la seva estada en aquest element patrimonial que llavors no era res més que un mas: “Ara és Patrimoni de la Humanitat, però jo no sabia què era, llavors. Els mosaics que hi havia a la cúpula els anava a mirar cada dia, de tant que m’agradaven. Les «rajoletes», en deia jo”.
Rosa Tarragó, Conxita Roqué i Josepa Cholbi expliquen com van viure la repressió franquista
Va ser en aquests refugis fora ciutat que les tres tarragonines van viure el final de la guerra. D’aquell moment, un dels records que comparteixen tant la Rosa com la Conxita (llavors la Josepa era encara una nena de catorze anys i no n’era del tot conscient) és la por que tenien les seves famílies que fossin violades per les tropes franquistes en ocupar Tarragona: “A la mama, a la cosina de la Maria Teresa i a mi ens van fer amagar perquè deien que els moros agafaven les noies”, recorda la Conxita. La violència sexual envers les dones era llavors, com ho segueix sent ara, un dels càstigs més habituals dels vencedors contra els vençuts, i un tabú que costa de trencar en la memòria oral i que sovint cal extreure del context, amb les “paraules no dites”, tal com indiquen les historiadores Montserrat Duch i Meritxell Ferré, que han analitzat la vida de les tarragonines durant el franquisme i els anys de la transició a la publicació De súbdites a ciutadanes. Dones a Tarragona, 1939-1982.
Josepa Cholbi va ser testimoni de l’assalt a la casa dels Müller durant els primers dies de la Guerra Civil. Fotografia: David Oliete
L’entrada dels nacionals a Tarragona i la repressió posterior, doncs, marca un abans i un després en les històries de vida de les tres protagonistes d’aquest reportatge, que també coincideixen en el fet que recorden molt més la repressió política que van sofrir els homes que no pas la de les dones. Aquesta diferència es pot explicar tant per la invisibilització de les dones a causa de la repressió franquista com pel nombre més reduït de represaliades polítiques, tot i que, a Tarragona, la presó de les Oblates va arribar a tenir 611 dones confinades entre els anys 1939 i 1940, en unes condicions de salubritat pèssimes tant per a elles com per als fills que les acompanyaven.
La Josepa, en una imatge d’estudi a mitjans de la dècada dels 40. Fotografia cedida per Ibana Mena Cholbi i Ramon Giné.
Cal dir que, a fora, la situació tampoc era gaire millor. La carestia d’aliments va portar al racionament de molts productes de primera necessitat, com ara el pa, els llegums o l’oli, que només es podien adquirir en certs establiments i a través d’unes cartilles que van funcionar fins a l’any 1952. Aquest sistema també penalitzava les dones, les racions de les quals eren fins a un 20 % inferiors a les dels homes, com també passava amb la gent gran i els infants. Fos com fos, els aliments als quals es podia accedir mitjançant les cartilles de racionament eren insuficients, per la qual cosa moltes dones van haver de fer mans i mànigues per alimentar les seves famílies.
La dictadura els va inculcar la idea de submissió i el paper de bona esposa i mare
Tal com ens expliquen la Rosa, la Conxita i la Josepa, tothom que podia tenia hort i també animals com ara gallines i conills, sovint a les golfes i als terrats de les cases, amb els quals es podien autoabastir. Amb els excedents, encara podien fer intercanvi i accedir a productes d’estraperlo, com el pa blanc, que, segons els seus testimonis coincidents, es podia comprar en un pis del carrer Major, a 7 pessetes la peça, que en aquells moments no era una quantitat petita. El coneixement popular de la flora silvestre també va ser molt útil, en aquella època, tal com apunta Rosa Tarragó: “De gana no en vam passar, ni abans ni després, perquè teníem el mas i el papa hi tenia plantades quatre bledes, quatre espinacs… Si no, anàvem a fer colitxos i ravenisses [herbes silvestres comestibles], i amb tot això ens fèiem unes amanides. La planta de la roella era boníssima. Per això tinc tanta energia”.
A més de batallar per sobreviure, literalment, les dones de la postguerra van veure com els progressos en els seus drets aconseguits durant la Segona República desapareixien amb l’arribada del franquisme. La nova legislació, impregnada de la doble moral que dictava el nacionalcatolicisme, relegava el paper de les dones al de bones esposes i mares, lligant-les a l’estament familiar i fent necessari que el pare o el marit els donessin permís per a qualsevol cosa: treballar, tenir un compte corrent o fins i tot viatjar, tal com explica Conxita Roqué, que, com que es va casar molt jove, amb dinou anys, va haver de portar un document signat pel seu pare per fer el viatge de noces a Barcelona.
La dictadura, doncs, va fer servir tots els mitjans que tenia a l’abast per inculcar a les dones aquesta idea de submissió, a través de l’educació, els mitjans de comunicació i institucions com la Sección Femenina, la branca femenina del partit falangista FET y de las JONS, que promulgava uns “18 puntos de la mujer” encaminats a sotmetre les dones perquè es repleguessin en una actitud totalment passiva, amb consells com ara “A ti, ya que no te corresponde la acción, ayuda a cumplirla”, “Obedece y con tu ejemplo enseña a obedecer” o “No busques destacar tu personalidad. Ayuda a que sea otro el que sobresalga”.
Aquesta repressió moral es trobava en tots els àmbits de la societat i de manera especial en l’àmbit del lleure, i va marcar, lògicament, els anys de joventut de la Conxita, la Rosa i la Josepa, que recorden com aquest adoctrinament es donava cada cop que anaven al cinema. “Quan entràvem al cine havíem d’aixecar la mà i cantar “Cara al sol, con la camisa nueva”. A la mitja part una altra vegada, i al sortir també. Tres vegades. També vèiem el NO-DO, que el feien abans de cada pel·lícula”, detalla la Josepa.
Però aquesta doble moral nacionalcatòlica va tenir com a víctimes principals les dones en una situació socioeconòmica més precària. Conxita Roqué, llavors veïna de la Part Alta de Tarragona, recorda que n’hi va haver que es van abocar a la prostitució per poder sobreviure: “En aquella època, amb la misèria, hi va haver moltes dones que es van donar a la mala vida. Treballaven al Bar Canaletas o al Bar Sevilla, a la Part Alta, i llavors les gitanes que vivien al Trinquet Vell els hi cuidaven la canalla. Allà totes les dones s’ajudaven, no es posaven amb ningú”. Tan invisibles com les represaliades polítiques, o encara més, les prostitutes de la Part Alta només comptaven amb la solidaritat d’altres dones per tirar endavant, la mateixa col·laboració i suport que, en un context molt diferent, també va salvar les monges perseguides durant els primers dies de la Guerra Civil a la ciutat, tal com recorda també la Conxita: “Hi havia dues monges, la superiora del col·legi on jo anava, el Beateri de la plaça del Pallol, i una altra, que es van amagar allà dalt a Sant Magí, en un piset. Nosaltres ho vam saber, i llavors la meva mare els hi feia menjar i jo els hi portava d’amagat, perquè si ens haguessin trobat també ens l’hauríem carregada. Però jo, com si res, a portà’ls-hi menjar”.
Com podem veure, la solidaritat femenina és una constant que es va repetint en les entrevistes. Josepa Cholbi també hi fa referència quan explica que, a l’entrada dels nacionals a Tarragona, els soldats republicans, que estaven de retirada, van accedir al refugi del carrer d’en Granada, a la Casa Canals, i les dones que hi havia allí els van fer canviar els uniformes de soldat que portaven per roba dels seus marits i fills i evitar així que les tropes franquistes els reconeguessin, ja que això els hauria suposat la mort.
Aquesta solidaritat, doncs, és una de les lliçons més importants que podem treure dels testimonis de la Rosa, la Conxita i la Josepa. Una altra que cal tenir en compte és que, si no hi posem remei, les seves històries de vida poden quedar fàcilment camuflades pel reguitzell de dates i xifres amb què sovint es despatxa la història oficial, aquella que oblida que la gent normal, del carrer, també fa història, encara que no surti als llibres de text.
Malauradament, ja queden poques dones que puguin donar testimoni del tall que va suposar la Guerra Civil per a tota una generació. Per això, entrevistar les tres protagonistes d’aquest reportatge no es pot veure sinó com un regal que ens ha permès conèixer de primera mà uns fets que sovint només es narren des del punt de vista dels homes. La commemoració dels vuitanta anys del final de la Guerra Civil que han organitzat diferents entitats i institucions de Tarragona ha servit de marc per a la publicació d’aquest article, amb l’objectiu que els testimonis de la Rosa, la Conxita i la Josepa complementin una història que, si no té en compte les dones, es queda a mitges.
‘Noves espiritualitats per a persones atees’ es presenta en una disposició escènica en cercle. Foto: Roger Font
Us heu plantejat mai com seria una reunió d’ateus? Un espai comú per a persones que busquen respostes a l’existència humana, i a la mort, però cadascuna des de la seva espiritualitat. Sense combregar amb cap religió majoritària. Aquesta és la base de ‘Noves espiritualitats per a persones atees’. Una proposta teatral del FITT, que es podrà gaudir del 31 d’agost al 2 de setembre, a l’Antic Ajuntament.
‘NOVES ESPIRITUALITATS PER A PERSONES ATEES’ fa LA PREESTRENA A TARRAGONA
“Som tres mestres de cerimònies que, a través de la música, el cos i la paraula, conduïm una sessió del col·lectiu ateu”. Ens ho explica la tarragonina i membre de la companyia Atzucac, Dolça Alcanyís. Ella mateixa aclareix que aquesta barreja de disciplines vol representar la diversitat d’opinions i mirades que existeixen al món, vers allò transcendental a la vida.
LA DISPOSICIÓ ESCÈNICA EN CERCLE AFAVOREIX LA INTERACCIÓ AMB EL PÚBLIC
La disposició escènica es planteja en cercle i fuig del format frontal habitual. Això permet una transparència absoluta entre públic i artistes. “Tots ens veiem les cares”, diu Alcanyís. Un requisit indispensable per aconseguir que els assistents se sentin presents i participin en l’espectacle, de forma directa. A més, els actors afegeixen un toc d’humor que “permet una interacció més despreocupada i rica, amb el públic”.
L’espectacle dona molta importància a la participació del públic. Foto: Roger Font.
Aram Pou, Victòria Bilbao i Dolça Alcanyís són els actors i protagonistes de l’obra, però també en són creadors, dramaturgs i directors. Tot plegat amb la mirada còmplice de David Climent. La de Tarragona, al FITT, serà una parada prèvia a l’estrena, que tindrà lloc el segon cap de setmana de setembre a Fira Tàrrega.
L’ANTIC AJUNTAMENT ACOLLIRÀ EL MUNTATGE EL 31 D’AGOST I L’1 I 2 DE SETEMBRE
“Fins ara, hem pogut gaudir del suport de molts espais i sales de teatre que ens han deixat fer tastos de l’obra”, admet Alcanyís. Això els ha permès que el públic hagi format part de la creació. Ja no només per anar retocant l’obra segons les seves reaccions, sinó també perquè els han conduït a idees que, segons l’actriu, els tres creadors sols mai haurien enginyat.
entre els actors hi ha la tarragonina dolça alcanyís
Com a tarragonina, Alcanyís se sent il·lusionada de tornar a actuar a casa, aquest cop com a professional, i de fer-ho en el marc del FITT. “Crec que és un festival que desmenteix la creença que la gent no va al teatre, i que ho fa confiant en propostes contemporànies i trencadores”. És per això que l’actriu convida els lectors del FET a regalar-se setanta minuts de joc i a posar-se en mans dels tres mestres de cerimònies. Que comenci la funció!
Pau Torres i Gina Córdova, a casa seva, l’estiu de 2016. Foto: Laia Poblado.
Si n’he de triar només un, em quedo amb el primer reportatge que vaig escriure, al número 18 del FET, sobre el projecte Ilusión+ del tarragoní Pau Torres i la seva dona Gina Córdova. Potser el recordo especialment perquè era el primer que feia per a la revista en paper (ja que havia començat escrivint al digital), perquè em va emocionar com parlaven de l’ELA que patia el Pau i de tot el que això comportava, perquè no m’esperava que m’obrissin les portes de casa seva com ho van fer, perquè van ser molt propers i em van mostrar una realitat que no coneixia i que em va impactar.
En definitiva, va ser una història que es va guanyar un raconet del meu cor. De fet, amb els anys, no he deixat de seguir la seva tasca solidària, i la mort del Pau, ara fa poc més d’un any, fa que ho recordi tot plegat encara amb més afecte. El reportatge es titulava ‘Copes d’il·lusió’ i es va publicar l’estiu de 2016. Aquí el teniu:
Pau Torres i la seva parella, Gina, amb 4 ampolles de vi d’Ilusión +. Tots dos fan el signe de l’ELA. Foto: cedida.
Fins al 2013, Pau Torres i Gina Córdova –tarragoní i mexicana– vivien i treballaven a Xangai (Xina). Hi portaven vuit anys. Estaven ben posicionats professionalment, gaudien de la vida amb els seus dos fills, el Ferran i la Montse, i en els seus plans a curt termini no hi entrava tornar a Tarragona. Però el 4 de juliol d’aquell 2013, una data que la Gina té gravada a foc, l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) va entrar a les seves vides: l’hi van diagnosticar al Pau després de moltes proves. I és que la seva ELA, capritxosa, va començar pels peus i no pels braços, com és més habitual. Tot plegat, va fer anar de corcoll la família i els metges fins a arribar a la diagnosi final.
‘copes d’il·lusió’ retratava la malaltia de l’ela amb el tarragoní pau torres
També a l’estiu del 2013, per les xarxes socials de tot el món hi corrien vídeos de gent tirant-se per sobre cubells d’aigua gelada. Era l’Ice Bucket Challenge, una iniciativa que va començar als Estats Units i que va servir per fer una mica més visible la malaltia que tot just acabava de descobrir la família Torres-Córdova. El Pau i la Gina van voler anar una mica més enllà per fer difusió de l’ELA i aconseguir conscienciar la població. “La galleda d’aigua freda està bé, però no n’hi ha prou”, constaten tots dos.
TORRES COMERCIALITZAva VINS PER LLUITAR CONTRA LA MALALTIA QUE PATEIX: L’ELA
Des de la Xina, “on és difícil trobar bon vi a bon preu”, recorda el Pau, la parella feia un temps que col·laborava amb la DO Montsant en qüestions d’exportació. Amb la malaltia, però, van acabar tornant a Tarragona i van donar la volta al projecte, amb la intenció d’exportar vi des d’aquí. El van desenvolupar a través del programa Aprende y emprende de la Fundació Prevent i ESADE, amb el qual es formen emprenedors amb discapacitat. Paral·lelament, van començar a estudiar per convertir-se en sommeliers. “Si hem de vendre vins hem de saber de vins!”, exclamen. I el resultat final va ser Ilusión+: la il·lusió de trobar una cura per a l’ELA amb la suma a la causa del màxim de persones possible.
Així, la seva iniciativa consisteix a comercialitzar vins i caves de qualitat a través de la seva marca, amb l’objectiu de promoure la investigació i la captació de fons per a la lluita contra les malalties neurodegeneratives. Per cada ampolla venuda destinen un o dos euros a la Fundació Miquel Valls (la fundació catalana d’ELA), la Fundació Esclerosi Múltiple o la Fundación Noelia (de nens contra la distròfia muscular congènita per dèficit de col·lagen VI). A quina de les fundacions es destinen els diners és una decisió de cada client.
“volíem explicar una història a través dels vins”
“D’exportadors de vins n’hi ha molts”, relaten els dos emprenedors, i “volíem donar-hi un valor afegit, explicar una història a través dels vins”. I quina història millor que la seva? Venen sis vins i un cava, cadascun dels quals està etiquetat amb el nom d’un membre de la família. Els negres són del Pau: un penedès de Viladellops Vinícola, un montsant elaborat per Mas de l’Abundància del Masroig i un priorat de La Conreria d’Scala Dei. El blanc és de la Gina, un montsant que fan a la Cooperativa Agrícola Falset-Marçà. El cava és del Ferran, del celler Conde de Valicourt de Sant Sadurní d’Anoia. I els rosats són de la Montse, un també de la Cooperativa Agrícola Falset-Marçà i l’altre de Bodegas Ochoa (Navarra). Per cert, que els dos petits estan encantats de tenir un vi amb el seu nom i ho expliquen cada cop que se’ls presenta l’ocasió!
Però la cosa no queda aquí. El Pau és ambiciós i ja té al cap cellers d’altres indrets de l’Estat i més entitats. “Volem regionalitzar per globalitzar”, explica, ja que una persona de fora de Catalunya pot preferir comprar un vi elaborat al seu territori i donar els diners a una fundació també de la seva zona. Per això ja disposen d’un vi navarrès, i volen seguir per aquest camí. Una altra pota de la seva expansió passa per ampliar la distribució. Ara, les seves ampolles es poden demanar en un parell de restaurants i en tres botigues especialitzades de Tarragona, en tres més de Barcelona i en una de Badalona. Però per assolir aquest creixement cal finançament, que és complicat d’aconseguir.
Tot i que pot semblar que engegar una empresa comporta moltes dificultats, que és cert, ells es queden amb la part més positiva, i amb l’aprenentatge d’haver treballat de bracet amb Oriol Segarra, conseller delegat de l’empresa farmacèutica Uriach, Ferran Centelles, exsommelier d’El Bulli, o Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca. A més de la col·laboració que els han ofert des de la Fundació ONCE i, evidentment, Prevent i ESADE. Fins i tot aquest mes de juny van participar en el primer Unreasonable Lab Spain, a Madrid, un programa d’entrenament intensiu per a empreses emergents espanyoles que té com a objectiu resoldre problemes socials o mediambientals i que està dissenyat per ajudar-les a captar fons.
És evident que el Pau i la Gina, lluny d’enfonsar-se, han fet de l’adversitat virtut i han engegat un projecte solidari en un moment vital molt dur. I gràcies a Ilusión+ ja han repartit 3.000 euros entre les diferents fundacions i han aconseguit que diversos particulars hagin fet importants donacions després d’haver conegut la seva història. El secret? La il·lusió que omple les seves ampolles i les copes de tots aquells que han comprat els seus vins.
Ja fa temps que penso que el millor article és sempre el que vindrà. Aquesta ambició em manté, en bona mesura, en el periodisme. No m’agrada gaire mirar enrere, si no és per trobar-hi elements d’autocrítica que em permetin avançar, i amb els que de vegades, per desgràcia, també m’obsessiono i em fustigo.
De totes maneres, pel tipus de petició que em feu, si hagués de triar un reportatge publicat al FET crec que em quedaria amb ‘El retaule de les emocions’. Aquell text tenia la particularitat de voler fer reviure, a partir dels records dels altres, la primera edició del Retaule de Santa Tecla com si hi estiguéssim presents.
Crec que em va donar ales per atrevir-me a reconstruir, amb tècniques literàries, uns fets d’un passat que jo no havia viscut, i en aquest sentit crec que em va obrir una mica els ulls. Sense renunciar a l’honestedat periodística i al rigor en relació als fets contrastables, penso que les eines de l’escriptura literària poden ser d’allò més útils per al periodista.
Aquí us convido a recuperar ‘El retaules de les emocions’, publicat el setembre de 2016, al número 19 del FET a TARRAGONA:
‘el retaule de les emocions’ es va publicar al número 19 de la revista
Història, mística, sentiment. Amb aquestes tres paraules els dansaires de l’Esbart Santa Tecla sintetitzen què simbolitza per a ells el Retaule. Justament enguany se celebren els 25 anys de l’estrena d’aquesta emblemàtica representació.
A la sagristia de la Catedral, sota l’enteixinat de fusta policromat, vint-i-un dansaires, dotze homes i nou dones, es preparen per sortir a escena. Després de tres anys d’estudi, assajos i provatures s’apropa el moment crucial de l’estrena. Mentre es vesteixen, els nervis assalten les seves ments. Hi ha algú, a fora? Vindrà gaire gent? Els hi agradarà o no? Com reaccionaran? Tantes hores invertides… Tants canvis en el muntatge… Ens en sortirem? De cop i volta Fernando Prunera, de l’equip de l’Esbart, obre la porta de la sala i adverteix: “La cua arriba fins als porxos del carrer Merceria”. Augmenta el desconcert. Això sí que no s’ho esperava ningú. Un dels músics de la cobla Principal de la Bisbal, que és gat vell i coneix aquest tipus de situacions, intenta apaivagar els ànims explicant acudits entre els joves. L’Abraham Estellé, que afronta el repte d’actuar amb tan sols 17 anys, agraeix la complicitat d’aquell home desconegut que l’ajuda a desconnectar entre rialles.
REMEMOREM L’ESTRENA DEL RETAULE, LA NIT D’AQUELL 20 DE SETEMBRE DE 1991
Mentrestant, la Catedral es desborda i la Rosa Llorach, que s’ocupa dels temes de protocol, ho passa malament. Caldrà demorar l’inici de l’espectacle. Les mil invitacions han resultat insuficients, la gent s’ha anat amuntegant a l’entrada i al final l’organització ha obert les portes del temple perquè tothom hi pogués accedir. La turba es reparteix per tot arreu, ocupant fins i tot l’Altar major. Dempeus, entre les columnes, n’hi ha que no podran veure l’espectacle en condicions, però tant hi fa. L’expectació és màxima. Tarragona vol veure el Retaule. De tant en tant, durant l’espera, algun dansaire treu el cap entre les cortines per sotjar l’ambient.
En l’instant precís en què la cobla comença a sonar, els balladors apareixen d’entre les dues portes de l’Altar major, sota el retaule de Pere Joan, del segle XV, font d’inspiració de la representació. El joveníssim cap del gabinet tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament, Jordi Bertran, que es troba al fons de l’escenari, s’ho mira amb atenció a través de les seves ulleres rodones i pensa, convençut: “Això funcionarà”. Ell ha assistit a diferents assajos de l’Esbart i ha pogut comprovar la precisió amb la qual han treballat durant mesos Jaume Guasch i Manuel Cubeles, la delicadesa amb la qual polien cada escena, cada gest. Bertran és molt conscient del nivell d’exigència que gasta Guasch, a qui va conèixer l’any 1985 amb motiu de la recuperació del ball de Cercolets. Sap que quan té una cosa a la testa no desestima esforços per assolir-la, i tot just ara que porta entre mans la nineta artística dels seus ulls segur que les coses li sortiran bé.
Representació del primer Retaule de Santa Tecla, a l’interior de la Catedral de Tarragona el 20 de setembre de 1991. FOTO CEDIDA PER L’ESBART SANTA TECLA
Els dansaires avancen en dues files índies per un passadís central de la nau catedralícia que mentalment se’ls farà interminable. Quan siguin a dalt de l’escenari no veuran el públic, però aquí el tenen a tocar. Durant uns segons que per a ella s’allarguen una eternitat, la Montse Llorach se sent observada. El doctor Monegal li ha dit que pot fer els esforços que requereix el Retaule, però és inevitable que aquesta nit el seu patiment es dupliqui. Està en estat de bona esperança. Concretament de tres mesos. Serà una nena, es dirà Laia i d’aquí 16 anys també farà el Retaule, encara que la Montse i el seu marit, el també dansaire Jordi Pous, com és obvi, tot això encara no ho saben.
Malgrat l’encongiment d’estòmac generalitzat, tots caminen amb el rostre impàvid. Semblen abduïts, com si s’haguessin transformat. És possible que els seus familiars se sorprenguin quan per un instant els tinguin al costat i els puguin examinar la cara. Es troben immersos en el paper. Entre els bancs de fusta, són molts els caps que es giren per veure com s’aproximen els dansaires, així com també les boques que xiuxiuegen.
Núria Pous (1991-1994), Montse Roca (1995-2003), Yone Madrid (2004-2013) i Eva Mauricio (2014-2015) són les quatre dones que han encarnat Santa Tecla en els 25 anys d’història de la representació. Foto: David Oliete.
Ja a dalt de l’escenari, la Tecla, Núria Pous, compta les passes de cadascun dels seus moviments, no fos cas que la miopia li jugués una mala passada. El silenci que s’ha fet ara a la Catedral, que contrasta amb el retruny que provoquen els dansaires amb els peus durant els ritornellos, atorga prestància al moment. Tot evoluciona com és degut fins que al quadre escènic del Martiri del foc la Tecla té un problema amb la cremallera del seu vestit blanc. Durant l’escena de la Roca les seves companyes ho intenten solventar, sense èxit. Tot això procurant que a sota de la tarima el contratemps sigui imperceptible, esclar.
L’espectacle continua amb normalitat, però arribats al seu zenit, la Núria ha de resoldre una darrera qüestió. Després de la Glorificació, amb un pilar de tres aixecat per sota molt celebrat, teòricament ella ha de sortir d’esquena al públic, amb els braços oberts, però si ho fes així el detall de la cremallera cridaria massa l’atenció. La Tecla, sobirana, opta per improvisar un final alternatiu, reculant de cara als espectadors. La cosa rutlla. Es desfermen els aplaudiments, que es prolonguen durant 8 minuts. Guasch i Francesc Cassú pugen a saludar plegats. El primer, director artístic, té 34 anys, i el segon, director musical, és a prop de complir-ne 26.
Davant de totes les mirades, Cassú li dóna una bufetada afectuosa a Guasch. Després de tantes trucades telefòniques, de tants intercanvis d’impressions, de les modificacions, del neguit, de les il·lusions… Ho han aconseguit! Quan la santa baixa les escales, feta un flam, el director se li acosta i li confessa: “Doncs mira, el final m’agrada més tal com l’has fet tu”. Amics, familiars, coneguts i desconeguts s’aproximen i els omplen a tots de felicitacions. Quina borratxera d’èxit!
El reportatge publicat al número 19 del FET el setembre de 2016. (Foto: David Oliete)
Lluís Calduch, actual director del Retaule, s’imagina el seu amic Jaume, home retingut, de processons que anaven sempre per dintre, la nit d’aquell 20 de setembre de 1991, en silenci, assegut al sofà blau de cobalt del menjador de casa seva, després de la representació, tot sol, pensant: “Uf, ja ho hem fet”. “Se’l va veure radiant”, recorda Calduch, que també va assistir a l’acte. Calduch havia seguit amb interès el procés de creació de l’espectacle: “Jo no hi vaig intervindre per a res, però sempre ens fèiem costat l’un a l’altre en els nostres projectes”. “Ens respectàvem molt, i jo crec que ens necessitàvem mútuament”, hi afegeix Calduch, que confessa amb emoció que un dia, quan ell estava preparant Eulàlia, l’espectacle que narra la vida de la patrona barcelonina i que es du a terme a la catedral del Cap i Casal, el Jaume li va dir “això funciona” i ell ho va anotar, complagut, en una llibreta. “Si el tenies en contra no passava res però si el tenies al costat erets molt feliç”, afirma. Aquest barceloní del Poble Sec erigit Tecler d’Honor l’any 2013 porta les regnes del Retuale des del 2011. “Aquesta és la feina que no hagués volgut assumir mai, però alhora és la que més m’honora”, assegura.
jaume guasch va encetar el 1987 el procés de creació del retaule
Tot va començar l’any 1987, quan, Jaume Guasch, alma mater del Retaule, va topar amb un article de Josep Maria Sabaté i Bosch que referenciava l’existència a la ciutat, el 1775, d’una “mojiganga a tres tiempos” dedicada al braç de Santa Tecla. Aleshores des de l’Esbart, presidit per Carles Llorach, es va endegar un projecte per difondre la vida, conversió i martiri de Tecla per mitjà de la dansa. Com que no es va trobar cap documentació que ampliés la nota del segle XVIII, el procés de creació del Retaule va haver de partir pràcticament de zero, i coreogràficament parlant es va basar en les moixigangues de la Catalunya Nova. Pel que fa a la música, l’estudi previ el va desenvolupar l’etnomusicòloga Pilar López.
Jordi Bertran recorda les dificultats que van tenir per fixar el dia del Retaule en el calendari festiu, i considera que l’encaix del dia 20, vist amb perspectiva, va ser un encert: “Aquest recès, aquesta pausa a la meitat de la festa serveix per fer una mirada cap al veritable origen de la celebració”. També van dubtar sobre l’indret exacte on calia muntar l’escenari, però finalment la logística va desembrollar la deliberació: “Calia fer-ho a la porta. A l’Altar major era impossible, perquè si aquell dia hi havia missa no es podia organitzar el muntatge, que és força complex”.
des del principi, es va veure clar que s’havia de representar a la catedral
El que semblava indubtable era que el Retaule s’havia de celebrar a la Catedral. El seu simbolisme, la seva història, la seva mística, les ombres, el mutisme, el fred als peus, l’escalfor del públic, l’olor a ensems. Insubstituïble. “No seria el mateix fer-lo a la plaça de la Font, encara que hi posessis un superdecorat”, diu a tall d’exemple Carles Llorach Rius, l’únic venturós d’entre 75 dansaires que ha aconseguit representar-lo totes les edicions. Admet que malgrat tenir interioritzada la seqüència de l’espectacle, any rere any encara nota “aquell cuquet” abans de començar: “No et pots relaxar”. Ell, juntament amb Jordi Pous i Abraham Estellé, també veterans, van actuar amb el Retaule a Elx i al monestir de Poblet, i malgrat l’orgull d’haver exportat l’espectacle, reconeixen que no té la mateixa essència que dins el temple tarragoní.
L’agost de 1994 el Capítol es va plantejar denegar el permís per interpretar el Retaule dins la Catedral, però tant l’Esbart, com articulistes, representants de l’Ajuntament i societat civil en general van sortir al pas i un mes després el clero va rectificar. Els anys 2011 i 2012, tanmateix, amb motiu d’unes excavacions a la Seu tarragonina, sí que el van haver d’interpretar a fora, al Pla de la Seu. “Queda molt bonic, però no té res a veure”, assegura Rosa Lorach. Pel so, pel clima, pel que significa.
l’acte de l’esbart santa tecla ja forma part e l’essència de la festa
El d’enguany tornarà a ser un Retaule molt especial. Amb motiu del quart de segle de la recreació coreogràfica han adaptat la partitura de Cassú amb la Furius Music Orchestra. El canvi comporta passar d’uns 11 músics a uns 60, amb el que això suposa en termes musicals. Per als dansaires el canvi d’hàbitat sonor implica un repte addicional. “Tenim ganes d’ensenyar el que estem preparant”, afirma Jaume Guasch Llorach, fill del director artístic del Retaule. “Som un grup de dansa d’arrel tradicional, però el que més ens engresca és mostrar coses noves”, hi afegeix.
Els anys passen i les persones canvien, però allò que el crític de l’Avui Joaquim Vilà i Folch va definir com “una espurna d’emoció i un pessigolleig a l’ànima” es manté impertorbable. La Catedral s’omple cada any per veure com “el retaule monumental esdevé retaule humà”, tal com va explicar succintament Jordi Bertran al digital Circdetarragona. A hores d’ara ja no s’entendrien les festes sense el Retaule. En aquest sentit, el Jaume manlleva unes paraules del seu pare que són concloents: “L’Esbart pot ser-hi o no ser-hi, naltros podem ser-hi o no, però el Retaule quedarà”. Dels tarragonins i per als tarragonins. Santa Tecla! Tarragona!
AMB ULLS DE SANTA
No les havien reunides mai per parlar del Retaule. Ens trobem al peu de la Catedral, ben a prop de l’escenari on han viscut tantes emocions intenses, d’aquelles que són difícils de transformar en paraules. Núria Pous (1991-1994), Montse Roca (1995-2003), Yone Madrid (2004-2013) i Eva Mauricio (2014-2015) són les quatre dones que han encarnat Santa Tecla en els 25 anys d’història de la representació.
Totes elles coincideixen a destacar l’agilitat, l’equilibri, la memòria i la temperança com a qualitats necessàries per assumir el repte. La Yone opina que el paper de Tecla té un plus de dificultat perquè “si et perds en un ball no pots fixar-te en els demès”. Entre elles, però, s’han fet costat tot aquest temps. L’Eva, per exemple, diu que necessita tenir la Montse al costat abans de cada Retaule: “El primer any em va ajudar moltíssim a controlar les emocions”.
Del banc de fusta a l’escenari i de l’escenari al banc de fusta. Abans de començar a participar-hi, la Yone i l’Eva havien tingut ocasió de veure el Retaule repetides vegades, però la Núria, que encenia la metxa, no podia disposar, com és obvi, de cap referència anterior. Des que es troba entre el públic, d’altra banda, la Montse sent un sofriment enorme, perquè està pendent de tots els moviments, que coneix a la perfecció.
Totes constaten que és important posar-se en el paper. El cas de la Yone, tanmateix, és per emmarcar. S’hi va posar amb tant de mirament que va aconseguir que l’alcalde Ballesteros la convidés un any al dinar de les Tecles, al restaurant Mas Rosselló. Quina escena: les Tecles que neixen amb la Tecla que es fa, totes juntes. “Era la més jove de la taula!”, rememora, rient. Al llarg d’una hora i escaig la Yone, la Núria, l’Eva i la Montse comparteixen anècdotes i vivències que atresoren del seu pas pel Retaule, i al capdavall, el record grat d’haver-se posat el vestit blanc.
L’article seleccionat de tots els publicats al FET a TARRAGONA és titula ‘Encantats (si ens troben)’ i va sortir a la llum al número 12 (juliol 2015).
El reportatge analitzava les opinions a les xarxes dels professionals i turistes que visitaven la ciutat. Hi havia coincidència en el fet que Tarragona era agradable i interessant, tot i que en moltes ocasions s’hi acabava arribant per casualitat, fruit d’una gran desconeixença. Curiosament, la campanya ‘Tarragona, un secret al Mediterrani’ impulsada pel Patronat Municipal de Turisme l’any 2018 intentava revertir aquesta situació. Aquí teniu aquell reportatge:
‘encantats (si ens troben)’ és un article publicat l’estiu de 2015
Internet i les xarxes socials són eines cada cop més importants en la promoció turística i Tarragona hi ha apostat amb força en els darrers temps. Les opinions virtuals dels visitants són positives, però la ciutat encara té dificultats per fer-se conèixer amb força a l’exterior.
Els pilons del carrer del Comte són dels més fotografiats a la ciutat. Fotografia: @schutss
A hores d’ara deu ser impossible trobar algú que no sàpiga que l’emperador August va romandre una llarga temporada a Tarragona. La llarga celebració del bimil·lenari de la seva mort ha permès divulgar fins a l’extenuació la seva estada a la ciutat per guarir-se d’unes febres agafades al nord de la península Ibèrica. Tot i que no ens ha arribat la seva opinió sobre Tarragona, és de suposar que va quedar-ne satisfet. No en va, l’hereu de Juli Cèsar va acabar quedant-s’hi prop de dos anys i va promoure’n el creixement.
Si August va serel primer turista de negocis famós que va visitar la ciutat, podem afirmar que l’emperador Adrià va ser-ne el primer influencer. Malgrat que la va visitar l’hivern del 123 dC, la seva descripció de Tarragona com “la ciutat de l’eterna primavera” va fer fortuna, fins al punt que s’ha utilitzat en diverses ocasions en vídeos i materials promocionals.
Hi ha una certa controvèrsia sobre l’autoria de la frase, ja que alguns autors l’atribueixen en veritat al poeta i historiador romà Luci Anneu Florus, coetani d’Adrià. Amb el permís dels experts, poca importància té qui va dir què. El que és realment rellevant és generar una opinió creïble, amb influència i capacitat de difusió. Els grafits, pergamins i poemes dels nostres avantpassats han estat substituïts per articles a blogs i fotos a Instagram. I en aquest nou camp de recomanacions turístiques, Tarragona cada cop hi té una presència més important.
tarragona CONVIDA BLOGUERS DE REFERÈNCIA PER TENIR RESSÒ A LA XARXA
Rafa Ruiz és una de les cares visibles d’El Asombrario, una revista cultural digital amb una significativa acceptació a les xarxes socials. Periodista amb una llarga trajectòria escrivint sobre viatges, entre altres mitjans, al diari El País, reconeix que no havia visitat mai Tarragona fins al 2014, quan va conèixer de prop Tarraco Viva gràcies a haver estat convidat a un dels viatges de premsa organitzats pel Patronat Municipal de Turisme.
“Fins l’any passat només hi havia tres capitals de província que no havia visitat mai, Tarragona, Ciudad Real i Castelló”, confessa sense remordiments. “Això es deu a tres motius: una errada meva, que la competència quan un viatja a Catalunya és molt forta i que potser fins ara la ciutat no s’havia promocionat del tot bé”, es justifica. Saldat aquest deute històric, Ruiz va parlar molt bé del festival en el seu article i es ratifica, un any després, quan se n’hi demana l’opinió: “Tarraco Viva em va sorprendre gratament. Em vaig trobar amb una proposta més seriosa del que em pensava i amb substància històrica, a més d’estar ben imbricada amb la ciutat”.
Fotografia: @dete_71
I pel que fa al conjunt de la ciutat, els elogis són encara més generosos: “Tarragona em va sorprendre gratament. Em va semblar una ciutat d’una mida considerable però que conserva el gust de poble. Em van agradar l’ambient de les places, la gent, el costum de fer el vermut, la sensació de tranquil·litat… Els monuments romans bé mereixen una visita, però l’autèntic valor de Tarragona està en el seu conjunt. Personalment, desaconsello les visites a una localitat per un únic atractiu. Mèrida, per exemple, té unes restes arqueològiques de primer nivell, però la ciutat no les acompanya”, argumenta.
Tanta crítica positiva no amaga, ni de bon tros, el fet que no tot és perfecte. En el seu article Ruiz lamentava l’existència de “desastres urbanístics com l’enorme aparcament al costat de la platja o les vies del tren que separen la ciutat de la costa, o edificis sense solta ni volta que trenquen l’harmonia del conjunt històric”. Aquestes crítiques precises i argumentades (“si n’hi ha les has de mencionar, fan que l’article tingui més credibilitat que un anunci”, es justifica el periodista) són molt difícils de trobar a la majoria d’articles a la xarxa. Passa que bona part dels articles sobre Tarragona en blogs i pàgines web tenen un caràcter comercial més o menys ocult i, esclar, com has de parlar malament d’una cosa que vols vendre? Ai, els problemes del periodisme modern!
EL ‘NEW YORK TIMES’ DESTACAva ELS ATRACTIUS D’UNA CIUTAT “DESCONEGUDA”
Una cerca de Tarragona a la versió anglesa de Google ens porta a la bíblia del periodisme. El prestigiós The New York Times va publicar en la seva versió impresa, el juny del 2011, l’article “A prop de Barcelona, tresors de l’antiga Roma”, on, enmig d’una valoració global positiva, la periodista Florence Fabricant destacava que “la varietat de punts d’interès de Tarragona estan tots en un radi de 15 minuts caminant”. L’atractiu dels monuments romans i la bona oferta gastronòmica són desenvolupats en detall.
En segon terme, en el capítol de mancances se citen la manca de bones traduccions angleses de les cartes als restaurants o l’excés de construccions al costat de les restes arqueològiques. I com a fil conductor de l’article, la sorpresa pel fet de ser una ciutat tan poc coneguda i reconeguda, fins i tot dins de l’Estat espanyol. Reforcen aquesta impressió unes declaracions del famós cuiner José Andrés, establert a Washington, que remarca que “des de Barcelona la gent va cap al nord, no al sud”.
Fotografia: @schutss
En definitiva, una ciutat tan agradable com desconeguda. El segon adjectiu s’imposa en massa ocasions al primer, fet que potser explica l’absència d’articles sobre els atractius de Tarragona a les pàgines web dels principals diaris europeus. L’única excepció és alguna fotonotícia de les últimes edicions del Concurs de Castells, ara mateix l’indiscutible aparador de la ciutat a l’exterior. Més enllà d’això, excentricitats, com una notícia sobre la desafortunada aventura de Tobias Grahn al Nàstic que llegim al Bild alemany o la referència sobre la recent macrobeatificació a la Laboral a Le Parisien francès.
Els qui finalment es perden per Tarragona (cada vegada més gent, com ho demostra la xifra rècord de 2.600.000 visitants l’any 2013, explicada en un article al número 6 del Fet) acaben dient-hi la seva a Internet. A Los Viajeros, un dels fòrums turístics més populars malgrat el seu disseny juràssic, la majoria de comentaris valoren la ciutat com un indret ideal per a una visita de cap de setmana o una alternativa al bullici d’altres localitats de la Costa Daurada. El conjunt arqueològic, el passeig per la Part Alta, el Serrallo o el gaudi de les platges són les activitats més recomanades. Al mateix temps, diferents usuaris insisteixen en el desconeixement que tenien de la ciutat: “No sé com no es dóna més publicitat a aquesta destinació. Jo, sens dubte, repetiré cada vegada que pugui, i aconsello a tothom fer el mateix”, escrivien des de Sevilla. “Amb les vegades que he estat a Salou i no hi he anat mai”, li responen.
TripAdvisor és una de les pàgines web de viatges més grans del món. El volum de comentaris que acumula fa que molts hipotètics turistes la visitin per acabar de formar-se una opinió sobre la seva pròxima destinació. En tots els fòrums sobre la ciutat, dedicats a monuments, allotjament, gastronomia, etc., Tarragona acumula prop de 15.000 aportacions, una xifra significativa però inferior a les 22.000 de Girona, les 40.000 d’Alacant o les 62.000 de Salou, per posar només tres exemples. Al fòrum pràcticament totes les valoracions són positives, i les úniques crítiques són d’un conductor ressentit a qui van posar una multa per excés de velocitat i algun cas particular d’hostes descontents amb el seu hotel (en aquest camp destaquen el bon regust de boca que han deixat els càmpings de la ciutat i la poca correspondència entre la fama i la categoria de l’Hotel HUSA Imperial Tàrraco i les crítiques dels usuaris). En el rànquing de coses a fer, ordenades segons les preferències de les votacions recollides, el Pont del Diable, la catedral i l’oferta de visites turístiques guiades són les més ben valorades pels usuaris, amb una nota mitjana de 4,5 sobre 5.
I si parlem de notes, val la pena donar un cop d’ull a la Guia Michelin, que tant en la seva versió en paper com en línia atorga dues estrelles a Tarragona d’un màxim de tres. La cèlebre publicació qualifica la ciutat com a “rica en vestigis clàssics i medievals, feta de pedres mil·lenàries, històrica fins a la medul·la”. En l’habitual descripció dels punts d’interès, destaca que l’únic element remarcat amb tres estrelles és el retaule de la catedral de Tarragona, qualificat com a “joia”.
En l’època d’Internet les guies de viatge no han desaparegut, si bé s’han convertit en espais multiplataforma, amb el llibre tradicional complementat per una informació més actualitzada i atractiva a Internet. És el cas d’una altra de les referències en aquest àmbit, Lonely Planet, que en l’edició anglesa de la seva Guia d’Espanya dedica cinc pàgines a la ciutat. Els llocs per visitar i les recomanacions gastronòmiques habituals són complementats amb una interessant peça separada que parla de les festes típiques del Camp de Tarragona, amb una menció especial als correfocs i als castells –i concretament, al Concurs de Castells. Ni la versió de la guia consultada en paper (de la dècada anterior) ni la pàgina web fan cap referència a Tarraco Viva.
Fotografia: @dete_71
El festival romà de Tarragona sí que ha tingut en les darreres edicions una presència destacada a Instagram, la xarxa social dedicada a la fotografia. La parella formada per Francesc Solà (@schutss) i Carmen de Tena (@dete_71) estan al darrere de Descobreix Catalunya, un perfil a les xarxes socials que, com el seu nom indica, retrata alguns dels indrets i esdeveniments més interessants del país. Només a Instagram té més de 43.000 seguidors, una xifra que es veu superada pels gairebé 150.000 que sumen conjuntament aquesta parella vallesana.
La qualitat de les fotografies que il·lustren aquest article permeten comprovar la raó del seu èxit. Tots dos van ser convidats l’any passat a conèixer de prop Tarraco Viva i el Concurs de Castells en aquests viatges de premsa que ja no només s’adrecen a periodistes de carrera. “Hem agafat reputació i a nivell turístic cada vegada es valora més la proximitat d’Instagram”, explica Solà. L’àmplia coneixença de molts racons del país dóna més autoritat a les seves paraules: “Tarragona és una ciutat molt rica en tots els aspectes i que cobreix totes les necessitats d’un turista. Està molt enfocada a un tipus de turisme cultural, però també pot servir de base d’operacions per fer un viatge més llarg per tot el territori”. Preguntat sobre si la ciutat és prou coneguda, Solà respon a partir de la seva experiència personal: “Visc a Granollers i és cert que allí la gent tendeix a mirar més cap al nord quan planifica un viatge. Les accions promocionals que fa ara a Tarragona són bàsicament de proximitat, i potser costa més arribar a un públic més ampli”, valora.
Si és cert que les imatges valen més que mil paraules, tenint en compte que l’etiqueta #tarragona ha estat utilitzada més de 300.000 vegades a Instagram, ens falta espai per afegir-hi tots els zeros. La fixació d’uns objectius clau, la definició d’uns productes concrets i una aposta decidida per les noves tecnologies han situat Tarragona a primera línia de la promoció turística 2.0. L’elevada competència i la dispersió de públics fan, però, cada vegada més difícil captar l’atenció del viatger. August i Adrià, figures divines que lideraven un vast imperi, ho tenien molt més fàcil, per generar opinió.
L’obra porta el nom de la presó més coneguda de Bolívia: Palmasola. Foto: David Campesino.
Cal poc més que una cerca a Google per saber que el centre penitenciari bolivià de Palmasola és conegut, popularment, com un “poble-presó”. I, certament, és comprensible que, a llarg termini, un lloc com aquest pugui acabar-se semblant a una petita societat, amb unes normes i regles pròpies.
Aquesta és la idea que pretén mostrar l’espectacle ‘Palmasola’, de Klara Theaterproduktionen. Una proposta que forma part de la 10a edició del FITT i que, per primer cop, portarà les arts escèniques fins a l’antiga presó de Tarragona, a l’avinguda República Argentina.
EL FESTIVAL OFEREIX UNA PROPOSTA TEATRAL IMMERSIVA A L’antiga presó TARRAGONINA
Tota aquesta història arrenca el 2016 quan l’alemany-suís Christoph Frick, qui serà director i ideòleg del muntatge, és convidat a viatjar per primer cop a Bolívia. L’objectiu? Conèixer la realitat del país i veure si se’n pot fer teatre. En aquesta primera visita coincidirà amb Jhonnatan Torrez, qui també esdevindrà dramaturg del projecte.
EL PROJECTE COMENÇa EL 2016 AMB LA PRIMERA VISITA DEL DIRECTOR DE L’OBRA A PALMASOLA
A Torrez li demana que l’acosti a les zones més precàries de la ciutat de Santa Cruz. Una demanda que acaba traduint-se en una primera vegada al poble-presó de Palmasola. Allà visiten un pres italià que parla alemany i s’entén amb Frick. “No el coneixia de res, però m’ho va explicar tot sobre la presó, sense que els guàrdies ens poguessin entendre”, exposa al FET a TARRAGONA.
El poble-presó de Palmasola funciona com una petita societat amb les seves normes. Foto: David Campesino
Amb una realitat a acostar i un protagonista en el qual inspirar-se, uns anys més tard tornarien a la presó per impartir una sèrie de tallers de teatre. Unes classes que van justificar que, durant una setmana, un equip de persones entrés i sortís del centre penitenciari amb aparells de gravació de vídeo i àudio. “Tot plegat, sense cap mena de pagament, ni suborn”, matisa Jhonnatan Torrez.
Als tallers, els presos dirigien els actors i els mostraven quin era el funcionament intern de la presó, i quines eren les veritables normes. És a dir, oferien una visió acurada de la realitat. Torrez reconeix que, encara avui dia, els xoca que els permetessin entrar al centre lliurement, però alhora celebren haver-ho aconseguit.
QUATRE ACTORS PLASMEN LA REALITAT d’un centre amb normes pròpies
Amb tot, Frick va buscar que aquesta obra estigués explicada des d’una perspectiva europea, que no coneix aquesta realitat de per sí. El protagonista és un foraster, un home blanc que han enxampat a l’aeroport amb cocaïna a l’estómac, i que ha estat empresonat a Palmasola. Allà, haurà de conviure amb cinc milers d’interns, representats a l’obra per tres actors, que busquen una vida digna a la presó.
El protagonista ha de conviure amb els 5.000 interns de la presó. Foto: David Campesino.
No es tracta d’una obra convencional, sinó d’un recorregut immersiu. El públic viu els processos d’una visita a la presó i ha de moure’s per l’espai per esbrinar com funciona aquest lloc. “Un indret on, fins i tot, et veus obligat a comprar o llogar la cel·la on vius”, afirma Frick.
Els actors guien el públic per la presó, a través de l’obra. Foto: David Campesino.
Fins ara, ‘Palmasola’ s’ha representat en espais molt diversos. La diferència, pel que fa a la rebuda, ha estat en la percepció d’allò increïble. “A Bolívia la gent se sorprenia de veure que allò que havien sentit a dir era veritat, mentre que a Europa no podien creure’s que aquestes situacions siguin una realitat en ple segle XXI”, explica Torrez.
NEGRIÉ: “VAIG VEURE l’obra A una presó de BUENOS AIRES I EM VA AL·LUCINAR L’EXPERIÈNCIA”
Precisament, el director del FITT, Joan Negrié, va poder veure aquesta obra a Buenos Aires: “Va ser a la presó de Caseros, i em va al·lucinar l’experiència d’entrar i veure què passa dins d’aquest ambient presidiari”. És per això que Negrié no va dubtar a proposar portar-la a l’antiga presó de Tarragona. Un lloc que, quan el FET va fer-hi una visita guiada amb subscriptors, ara fa un any i mig, ja va quedar-se amb ganes de descobrir.
Un grup de subscriptors del FET al panòptic, al mig de la presó, en la visita guiada del 5 de març de 2022. Foto: Ricard Lahoz.
“La sort va ser trobar-nos amb una persona que treballa a l’administració i que no ens va posar cap impediment per poder accedir a la presó”. Negrié explica al FET que, en contactar amb els Serveis Territorials de Justícia de la Generalitat per a les gestions, tot van ser facilitats. “Van confiar en el projecte des del minut zero”, afegeix. I és que, segons sembla, l’objectiu és que, a poc a poc, l’expresó pugui obrir-se a activitats per a la ciutadania.
més DE 300 PERSONES EXPLORARAN L’ANTIGA PRESÓ GRÀCIES AL FITT
Concretament, s’oferiran dos passis de ‘Palmasola’: un el 31 d’agost i l’altre l’1 de setembre, amb un aforament de 160 persones cadascun. Així, més de 300 persones entraran a l’expresó de Tarragona, gràcies al FITT, i la descobriran a través d’una activitat cultural. Sens dubte, aquesta desena edició del festival de teatre ens oferirà moments memorables.
