13.3 C
Província de Tarragona
Dijous, febrer 22, 2024
Inici Blog Page 4

Quan Tarragona va esdevenir capital de l’arqueologia romana

0

 

Inauguració del Congrés d’Arqueologia Clàssica el 1993 a l’auditori del Camp de Mart. Foto: Vallvé. Centre d’Imatges / L’Arxiu

Aquest mes de setembre es compleixen trenta anys de la celebració a Tarragona del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, que va permetre a la ciutat esdevenir capital de l’arqueologia romana. El procés per arribar aquí havia començat el 1988, quan Josep Maria Recasens i Josep Fèlix Ballesteros, aleshores alcalde i conseller de cultura, respectivament, viatjaven a Berlín a la cloenda del XIII Congrés. Allà van proposar la candidatura de Tarragona com a seu del següent congrés, previst per a 1993.

El setembre de 1993 la ciutat va acollir el XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica

La proposta va ser acceptada en la reunió de l’Associació Internacional d’Arqueologia Clàssica del 25 d’octubre de 1988 i el 2 de febrer de 1989 es va constituir el Comitè Organitzador, que va acordar el Comitè Científic i el Comitè Executiu. Un mes més tard es va elegir al Dr. Pere de Palol com a president del Congrés i es va acordar que la temàtica seria “La ciutat en el món romà: origen, desenvolupament i característiques”.

La candidatura de Tarragona va rebre el suport i finançament de nombroses institucions i organismes com: el Ministeri de Cultura, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, la Conselleria de Cultura de la Generalitat, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma i l’Institut d’Estudis Catalans. Diverses institucions i empreses van ser patrocinadores o col·laboradores i un nodrit grup de joves estudiants procedents de diferents països i comunitats autònomes van apuntar-se a fer de voluntaris i voluntàries. L’anagrama del Congrés el va dissenyar J.M. Mir a partir de la imatge del revers d’una moneda de la seca de Tàrraco.

Un repte important i una de les preocupacions dels organitzadors era que calia adequar un espai gran per a les sessions plenàries del Congrés. Aleshores l’Ajuntament va portar a terme una solució força original: el recobriment de l’auditori del Camp de Mart amb una lona de 4.800 m2, que permetria donar cabuda a més de 1.700 persones. Les vistes a la muralla romana i a la Torre de l’Arquebisbe van resultar ser un marc incomparable.

el camp de mart es va cobrir amb una lona per acollir el congrés

Durant els primers mesos de 1993 el congrés es va presentar a Roma, Madrid i, finalment, a Tarragona, amb l’assistència de representants de diferents àmbits culturals, socials i econòmics de la ciutat. Com a seu de la secretaria del Congrés es va habilitar un espai a la primera planta de l’edifici de l’Antic Ajuntament. Van ser mesos de treball intens per fer possible la celebració i solucionar temes de finançament, d’infraestructures i d’activitats paral·leles.

El dia 5 de setembre s’inaugurava el congrés al Camp de Mart amb l’assistència de 2.200 persones. A partir de l’endemà, en diverses sales sobretot de la Part Alta van tenir lloc les sessions científiques, mentre que al vespre s’organitzaven actes com festes populars i actuacions musicals.

la temàtica del congrés va girar a l’entorn de la ciutat en el món romà

Entre les activitats paral·leles cal destacar l’exposició “La ciutat hispanoromana”, que va comptar amb la col·laboració de nombrosos museus i institucions científiques espanyoles i la publicació d’un interessant catàleg. Altres exposicions de format més petit i temàtica arqueològica van ser organitzades per entitats com el Museu Nacional Arqueològic, el Museu d’Història, el Museu d’Art Modern, el Col·legi d’Arquitectes i l’Autoritat Portuària.

Van tenir lloc altres activitats culturals paral·leles com presentacions de llibres. L’Ajuntament va posar a disposició dels participants una línia d’autobús gratuïta, l’Expo-Bus, per facilitar el desplaçament per la ciutat entre les seus on tenien lloc les conferències i els diferents museus i monuments i el Consell Comarcal, i un Arqueo-Bus per visitar els monuments de l’extraradi.

El Congrés va tenir un ampli ressò en els mitjans de comunicació tant a la premsa escrita com a la ràdio i a la televisió. El Diari de Tarragona va editar durant aquella primera setmana de setembre un especial anomenat Diari del Congrés, amb vuit planes i diverses seccions que es repartia gratuïtament als congressistes.

tarragona va prendre més consciència de la importància del seu patrimoni

La publicació de les actes del Congrés recullen, en dos volums i més de 800 pàgines, les 38 ponències i gairebé 200 comunicacions, a més dels parlaments d’inauguració i de cloenda del Congrés. Tarragona va ser durant uns dies el centre de l’arqueologia clàssica. La ciutat va prendre més consciència de la importància del seu patrimoni i de la necessitat d’una acurada gestió del mateix com a motor de progrés.

Text: M. Elena Virgili Bertran i Ariadna Barberà Madrid.

Imatges:
01. Foto Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu
02. Portada Monogràfic Diari de Tarragona 6 setembre 1993
03. Fullet promocional de l’exposició “La ciudad hispanorromana”
04. Coberta de les actes del Congrés

25 anys de la Santa Tecla petita

El divendres 18 de setembre de 1998 arrencava a les set de la tarda a la plaça de la Font la primera Cercavila de la Santa Tecla petita. Al carrer es presentava el Ball de Diables petit de Tarragona, amb l’apadrinament del Ball de Diables petit de l’Arboç del Penedès.

la primera cercavila es va fer el 18 de setembre de 1988

Els dos grups van completar bona part de l’itinerari tradicional: Baixada de la Misericòrdia, Major, Cols, Merceria, Fòrum, Santa Anna, plaça del Rei, Pescateria, Cós del Bou i plaça de la Font, on van completar l’exhibició amb unes carretillades finals.

Al programa de les festes del 1998, el regidor Carles Sala afirmava: “La Festa tindrà més força que mai amb la inclusió del seguici petit, garantint la continuïtat de les nostres tradicions”.

Ara que fa 25 anys d’aquella estrena, celebrem l’aniversari rodó de la Santa Tecla petita amb aquest reportatge fotogràfic:

Oriol Grau: “Tinc un sentit crític i el faré evident al Pregó”

Oriol Grau davant del local de Dames i Vells, un dels seus llocs més especials de la ciutat. Foto: Gio Gonzales.

Aquest dijous 21 de setembre la multitud congregada a la plaça de la Font veurà l’actor Oriol Grau al balcó de l’Ajuntament de Tarragona. No serà la primera vegada que el mestre del ball de Dames i Vells aparegui a la balconada del Palau Municipal. El 2014 ja ho va fer com a Perpetuador de les Festes i aquest 2023 tindrà l’honor de pronunciar el pregó. És l’única persona en rebre aquests dos màxims reconeixements de la festa.

el pregoner de santa tecla 2023 ja va ser perpetuador de les festes

“Per a mi és un goig”, expressa. “No pots dir que no a la proposta, malgrat estar embolicat”, apunta en una entrevista amb el FET. I és que aquests dies ultima els preparatius de Dames i Vells. Amb tot, se li gira molta feina: a la tarda, assajos del ball parlat, i al matí aprofita per escriure el pregó. Amb unes idees apuntades en un full i pendent de definir l’estructura, Oriol Grau no ha volgut dir ni piu sobre el pregó, però avança que “tinc un sentit crític i el faré evident”. “I també tinc un sentit de l’humor i el faré evident”, segueix. Tot amb l’objectiu de fer que la gent no s’avorreixi.

Oriol Grau, perpetuador de les Festes, al balcó del Palau Municipal, al costat de l’alcalde Ballesteros l’any 2014. (foto: Ajuntament de Tarragona).

I en acabar el pregó, haurà de marxar ràpidament per preparar-se de cara a la primera funció de Dames i Vells 2023, que tindrà lloc el mateix dijous a les 20h. Enguany, amb una edició especial titulada ‘Carcamals a la Romana’ per celebrar el 40+3 aniversari. Grau reconeix que “haver contribuït a un ball popular és de les coses que em sento més satisfet”. 43 anys després de la seva recuperació, el mestre admet que “és una feina amb la qual m’ho passo bé i encara no em canso perquè cada any és nou”.

L’actor exposa que al llarg de la trajectòria del ball parlat, “hem sigut fidels amb aquest esperit i amb l’avantatge que avui dia no hi ha les censures que hi havia en aquella època”, en referència a la dictadura. “Aleshores podem parlar amb molta més llibertat, però no vol dir que no hi hagi censures”.

“tinc molta cura amb la meva censura”, admet l’actor

Precisament, una de les reflexions que extreu el tarragoní és que “jo tinc molta cura amb la meva censura”. Recorda la vigència de la ‘Llei Mordassa’ i també alguna polèmica generada del ball que va arribar fins i tot al Congrés dels Diputats en forma de denúncia. “Sempre tenim aquesta espasa de Dàmocles: la censura, vingui de fora o la pròpia. És fotut lluitar-hi”, diu. Grau conclou que el límit és el del mateix humorista o còmic. “Tu has de saber quins límits poses i ser conseqüent amb el que pugui passar. Jo ho soc”, afirma. Fins i tot, assegura que dins del ball també es generen debats interessants en relació amb el contingut dels versots.

“Dames i Vells de Tarragona som els germans grans de tots els balls parlats del territori i padrins de molts com Constantí, Reus o Alcover i ens agrada molt compartir les experiències i anar a veure’ns”, exposa Grau, que es mostra orgullós d’haver “creat escola”.

L’actor assenyala una de les imatges col·locades al local del ball parlat. Foto: Gio Gonzales.

Un Oriol Grau que ha passat per la ràdio i la televisió, i que té presents els moments viscuts amb Andreu Buenafuente i Fermí Fernández: “A la ràdio he sigut molt feliç amb ‘El terrat’ i he gaudit moltíssim”. De la mateixa manera, també ha gaudit a la televisió, on va dirigir la mítica i estimada sèrie ‘Plats bruts’. “És una sort treballar amb coses que t’agraden”, expressa.

Però reconeix que el seu origen es troba en el teatre: “Jo vinc del teatre i torno al teatre sempre que puc”. De fet, aquest octubre tornarà a actuar a la Sala Trono en l’obra ‘Tornaria a viure com si fos un llangardaix’ de Glòria Granell, estrenada la passada primavera.

“vinc del teatre i hi torno sempre que puc”

La seva vocació pel teatre va sorgir des de ben petit: “Organitzava funcions amb els meus germans i feia cobrar entrades als meus avis, oncles… Érem set germans i sempre ha de sortir un per destacar”, somriu. L’actor -que també és professor a la URV amb l’assignatura ‘Expressió corporal i comunicació no verbal’, continua amb el teatre, però més tranquil·lament. “He fet els 60 anys i un es pren la vida d’una manera calmada. Faig el que em ve de gust”, afirma.

La Sala Trono, que enguany fa 20 anys, és un altre dels “orgulls” d’Oriol Grau. L’actor assenyala que és l’única productora de tot el territori que produeix i exhibeix teatre alhora. “Haver contribuït a això com a promotor és un goig, i per això faig la reivindicació que la gent vagi al teatre. És una cosa que no es pot acabar”, argumenta.

“adoro tarragona malgrat els seus inconvenients, que en té molts”

Fent un diagnòstic sobre l’estat de salut del teatre a la ciutat, el mestre explica que a Tarragona “tenim molta oferta, però falta públic”. Reclama que els tarragonins assisteixin als teatres i als concerts i, en definitiva, consumeixin cultura: “Si no, ens quedarem amb una ciutat de repòs i vacances, com es deia abans”. El pregoner reivindica Tarragona com el seu campament i la ciutat de les seves primeres coses importants: “Adoro aquesta ciutat malgrat els seus inconvenients, que en té molts”.

A Oriol Grau l’espera un dia intens aquest 21 de setembre: el Pregó a les 18.30h a la plaça de la Font i el primer Dames i Vells 2023 a les 20h. L’actor tornarà a tenir aquelles pessigolles a la panxa en un dels seus millors moments de les festes: “Sortir a fer la primera funció i veure les cares de la gent àvida de riure amb ganes tremendes de passar-s’ho bé”.

Josep Bertran: “Santa Tecla és allò que més ens identifica”

Josep Bertran, a la Casa de la Festa. Foto: David Oliete.

Ha estat durant 30 anys la cara coneguda de Repsol a Tarragona i l’ànima de l’estreta vinculació de l’empresa amb les festes de Santa Tecla. El suport a una vintena llarga de projectes de cultura popular aportant-hi més d’un milió d’euros avalen la implicació de Josep Bertran en aquest àmbit. Ara que es jubila, celebrem amb ell la vitalitat de la Festa Major i repassem la seva trajectòria professional.

entrevista al cap de relacions externes de repsol

Sessió fotogràfica a la Casa de la Festa, espai escollit perquè, probablement, és el que millor simbolitza l’atracció pel Seguici Popular d’aquest tarragoní d’adopció. Josep Bertran Gimferrer va néixer a Calaf (Anoia) el 1958, però viu a Tarragona des del 1990. Llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra, va exercir d’advocat amb despatx a Barcelona i Manresa, però Repsol el va fitxar fa trenta-tres anys per als seus serveis jurídics i la ciutat el va captivar per sempre.

Què l’enamora primer de Tarragona?

La mida de la ciutat, amb unes dimensions raonables a l’abast de tothom, en la qual un es pot bellugar amb rapidesa i comoditat pertot arreu. La sensació aquella d’estar en un lloc petit i acollidor és el que em va impactar més al principi. Després, a mesura que passa el temps, m’impressiona la importància del passat romà i les seves restes arqueològiques. I poder veure el mar cada dia, com un hàbit quotidià és realment impagable i et fa entendre que vivim en un lloc privilegiat.

l’empresa celebra 25 anys de suport a les entitats del seguici

Venir a Tarragona i entrar a treballar a Repsol forma part del mateix procés, però a l’empresa no comença com a responsable de Comunicació.

L’empresa em fitxa per la meva formació d’advocat i amb un càrrec de “secretari general”, que llavors era una mena de calaix de sastre amb diverses funcions. Però l’accident del vaixell Robert Maerks (febrer 1993) suposa un abans i un després en la meva carrera. El petrolier xoca contra el pantalà de Repsol, trenca el rack de canonades i aboca milers de litres de fuel al mar. La meva intervenció com a advocat de l’empresa en les diligències judicials m’obre la porta a fer de portaveu de la companyia. Començo a contactar amb els mitjans i, un temps després, quan la persona que portava temes de comunicació es jubila, l’empresa em fa l’encàrrec d’assumir aquests temes i el contacte amb els periodistes, que cada cop tenia més importància. Així va anar el meu aterratge al món de la comunicació ara fa just trenta anys.

I ja des d’aquesta responsabilitat, quan i com neix l’interès per la cultura popular i tradicional de Tarragona?

És el resultat d’un parell de circumstàncies personals. La primera cangur que arriba a casa per cuidar els nens a estones és la Noemí Sans (vinculada a la Moixiganga) i ella és la primera que els porta a activitats relacionades amb Santa Tecla. Després, els meus fills grans Gorka i Marc s’integren als diables petits, que s’estrenen el 1998. I aquí amb Repsol fem la primera aportació econòmica i ajudem a confeccionar els vestits. Recordo encara la xifra: vam aportar 30.000 pessetes de l’època [riu].

“els ajuts van començar per circumstàncies personals”

A partir d’aquí, comença el patrocini d’elements teclers?

Les dues aportacions següents són a la Moixiganga i a la Cucafera petita, també per vincles personals. Així que arriba un moment en què decidim com a empresa que cal articular d’una manera endreçada els ajuts a les entitats del Seguici que presentin propostes. I el 2003 anunciem el T-6.000 amb una convocatòria anual oberta a totes les entitats, dotada amb diners i formada per un jurat que selecciona els millors projectes presentats. El 2004 es tria el Ball de Cossis, el 2005 els Negritos petits i així successivament cada any ajudem la Víbria petita, el Bou petit, l’Àliga petita, el Ball de Cercolets petits i un llarg etcètera.

Aquest 2023, Repsol celebra 25 anys de suport continuat a la cultura popular i tradicional de Tarragona. Quin balanç en fa?

Molt positiu. Des del punt de vista intern d’empresa, ens ha servit per ordenar les prioritats i decidir que el món vinculat a la Festa Major n’era una de ben destacada. Des del punt de vista personal, el fet de conèixer tanta gent i tantes entitats m’ha fet adonar del paper rellevant que tenen a Tarragona i descobrir tota la feina que hi ha darrere d’allò que és més visible, la sortida al carrer d’aquests elements del Seguici gran i del Seguici petit uns dies concrets de setembre. És un tema cultural que es porta a les escoles, que té moltes arrels familiars i en què participa la canalla. És un signe evident, el més important, d’identificació de Tarragona. Santa Tecla és l’única cosa que fem a la ciutat amb la qual hi estem tots d’acord.

(…)

L’entrevista íntegra la podeu llegir al número 61 del FET a TARRAGONA. Aquest és un dels continguts teclers de la revista, que podeu trobar a tres punts de venda: Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

El vídeo resum de la festa dels 10 anys del FET

Un grup de 6 subscriptores i 3 subscriptors del FET a l’escenari de la festa dels 10 anys del FET. D’esquerra a dreta: Amparo Pérez, Paco Zapater, Coloma Bartra, Àngel Conesa, Roser Burillo, Margarita Bernat, Berta Ramos, Meritxell Guillemat i David Folch.

En poc més de dos minuts, el vídeo fa una panoràmica de l’acte de celebració dels 10 anys del FET a TARRAGONA al Tinglado 1 del Port: des dels preparatius fins al refrigeri final. Amb la música del grup La Virolla, la presència a l’escenari de subscriptors, col·laboradors i periodistes, i el lliurament de les Distincions 2023.

Es tracta d’una peça audiovisual per guardar a la memòria col·lectiva de la comunitat del FET. Un vídeo per recordar la data del 13 de setembre de 2023: el dia en què un mitjà petit i ambiciós alhora va aconseguir el “miracle” -paraula del seu director- de bufar les espelmes d’una dècada.

Confio que us agradi el vídeo:

Actualitzant la imatge del Ball de Diables

Aquests dies el local amagat del Ball de Diables bull d’activitat com qualsevol altre local d’una entitat del Seguici. Els responsables del grup infantil s’activen per una actuació en una residència, l’equip de comunicació treu fum preparant les properes publicacions a les xarxes socials i encara n’hi ha que comproven empíricament que la nevera de les cerveses funciona i està preparada per les festes. En el cas dels Diables, a més, es respira cert nerviosisme perquè arriben dies grans i encara no està tot a punt. Al centre del local, tot de maces s’estan repintant pel què ha de ser la gran estrena de l’any: els nous vestits dels Diables de Tarragona. Un esdeveniment -no irònicament- històric.

El Ball de Diables estrena nous vestits l’any del seu 40è aniversari

Que les maces s’estan repintant, de fet, és un eufemisme, perquè els mateixos diables que les han de pintar es discuteixen per com ho han de fer mentre esperen el mestre de cerimònies. L’il·lustrador tarragoní Edu Polo és l’alma mater de l’actualització del vestuari. Quan Polo arriba, posa pau entre diables encesos i dona ordres sobre els colors, l’estil i la tècnica, ajudat per una xuleta que només entén ell (i ni ell). “Les sanefes de les maces van a conjunt amb els vestits nous: és una cosa molt complexa perquè cada un és diferent, i després has de tenir en compte el dels infants“, fa l’il·lustrador. Dins de tots els encàrrecs teclers que rep, encara ha trobat temps per dissenyar i confeccionar la roba que lluiran els Diables de Tarragona els propers deu anys. “És posar-me a la gola del llop, però ho sabia des del principi”, riu ell.

Edu Polo, dissenyant els vestits. A la foto sembla que hi ha algun detall de com seran. Foto: cedida.

Ara fa quaranta anys Tarragona vivia una eclosió social i festiva que portava l’aparició d’un dels elements més ambiciosos i transgressor del Seguici Popular: el Ball de Diables. Amb models com el de Vilanova i Reus, el de Tarragona va sorgir com un esglaó més d’aquesta recuperació progressiva que, al seu torn, era l’origen d’altres elements i maneres d’entendre la festa. Amb aquestes referències, els diables tarragonins van agafar aviat la tradició de canviar cada deu anys els vestits ignífugs, partint sempre d’una visió trencadora de la roba i la seva funció. “El quarantè aniversari agafa una altra dimensió amb el canvi dels vestits, hi ha moltes ganes de treure’ls perquè fa dos anys que els preparem”, apunta el president de l’entitat, Dani Montero. Entre l’aniversari i l’actualització, tots els membres s’han arromangat i hi contribueixen d’una manera o altra.

Edu Polo no buscava fer un “disseny simple ni uns vestits molt fàcils”

Els vestits que s’estrenen aquest diumenge 17 de setembre, en una actuació commemorativa de les quatre dècades, són els cinquens que tindrà l’entitat. Per a dissenyar-los, Edu Polo ha parlat amb els membres dels Diables per saber què signifiquen els vestits, com agraden més i què hi podria posar. “La idea de l’Edu ens va captivar a la primera, fins i tot abans de veure’n el disseny“, reconeix Montero. Mantinguts en secret fins el moment de la seva presentació, els vestits nous contenen detalls de tot allò que fa referència al Ball de Diables, caldrà veure qui les sap identificar. “L’aproximació al disseny ha estat molt àmplia, hi ha detalls de la ciutat i de fora, hem anat afegint els que més ens interessaven”, explica Edu Polo. I si ell els ha dissenyat tots, també és just aclarir que qui l’ha ajudat a pintar és la família i amistats que l’artista ha pogut enganyar i que li han donat un cop de mà. “De no ser per ells, els vestits s’estrenarien pel 45è aniversari”, fa Polo.

Dani Montero (esquerra), president del Ball de Diables, i l’il·lustrador Edu Polo. Foto: Jan Magarolas.

“No em venia de gust fer un disseny simple ni uns vestits molt fàcils”, diu l’artista, que apunta aquesta oportunitat com una cosa que tenia moltes ganes de fer i de “molta il·lusió“. “Valoro molt més això que fer un cartell, perquè li puc donar vida, autonomia, encara que porti molta més feina”, resol ell, entre els antics vestits del Ball de Diables que, des d’aquesta Santa Tecla, ja no s’utilitzaran més. I és que el diumenge 17 de setembre a les 22:30h, l’entitat ha organitzat una sortida commemorativa des del Cós del Bou, el carrer que els va veure néixer. Entre molts altres actes que han organitzat o participen, aquesta actuació serà d’allò més especial: “Recuperarem gent que fa temps que no ve i tothom es vestirà amb el vestit històric que va portar”, explica el president. Serà una oportunitat de veure, tots junts i en directe, els cinc vestits del Ball de Diables de Tarragona.

“La idea de l’edu ens va captivar des del primer moment”, explica el president, Dani Montero

El Ball de Diables és la casa pairal de moltes d’aquelles persones que formen o han format part del Seguici i que surten cada 22 i 23 de setembre, sigui amb els vestits que sigui. Per sota de les seves espurnes hi ha passat tothom, sembla, i per això, una actualització de vestuari com aquesta és transcendental per l’evolució de la festa. Només amb el temps sabrem si, a més, és un “punt d’inflexió“, en paraules del president, que apunta allò que ha de venir als grups de foc tarragonins. Llarga vida al Ball de Diables de Tarragona!

[FOTOGALERIA] Quina festa, la dels 10 anys!

 

La Virolla han obert i tancat la festa dels 10 anys del FET (i del propi grup de gralles).

Text: Gio Gonzales

El primer Amparito a la festa dels 10 anys del FET. Amb el so de les gralles i els timbals de La Virolla ressonant per tot el Tinglado 1 del Port en un acte que aplegava aquest dimecres al vespre més de 200 persones. Els grallers van obrir i tancar la festa per celebrar la dècada de la revista i del propi grup de música d’arrel. Subscriptors, periodistes, teclers, representants de les institucions i públic en general no es van voler perdre aquest acte tan especial que va servir també per presentar el número 61 de la revista.
Protagonistes de dos reportatges del FET 61 vinculats a les festes de Santa Tecla.
Les paraules de benvinguda del director del FET, Ricard Lahoz, van servir per fer balanç del projecte i mostrar el camí que s’ha fet al llarg d’aquests anys. “Hem ofert a Tarragona una revista única i singular”, assenyalava. Un camí que no ha sigut fàcil a causa de la pandèmia i de les diferents crisis d’aquesta última dècada que han afectat el sector del periodisme. “Ha estat complicat, però n’estem orgullosos”, apuntava Lahoz. I afegia que “la comunitat d’amics i amigues ha estat clau per arribar fins aquí”. Per això, un grup de subscriptors i suscriptores va pujar a l’escenari com a agraïment al seu suport.
Més de 200 persones han omplert el tinglado 1 del Port.
“El FET aporta a Tarragona dues coses: autoestima i reflexió“. És la definició del professor universitari Jordi Jaria, un dels col·laboradors habituals de la revista. Juntament amb Pineda Vaquer, Elena Virgili i Jordi Piqué, van ser els següents protagonistes de l’acte per reconèixer la seva col·laboració al FET. “Costa molt trobar una revista d’aquestes característiques, és un fet excepcional“, afegia Virgili en referència a la dècada complerta i la producció periodística.
Imatge de grup de periodistes i altres professionals que han col·laborat amb el FET.
Els periodistes fundadors i col·laboradors també van prendre protagonisme en l’acte. La celebració va ser un retrobament entre els companys d’ofici. Josep Ardila, un dels cofundadors fa una dècada, explicava que “crear la revista ha sigut de les coses més boniques” de la seva carrera i subratllava la importància del periodisme reflexiu: “Tarragona s’ho mereix i el periodisme també”.
Els subscriptors i subscriptores de la revista han participat activament a la festa.
Reflexions compartides per Esteve Giralt, un dels periodistes habituals del FET. El també president del Col·legi de Periodistes de la demarcació de Tarragona assegurava que “el FET és un regal que ens permet aturar-nos una mica més i reflexionar en temps d’urgència”. Remarcava la capacitat que ha tingut la revista de crear comunitat i identitat compartida: “Tant si escrivim com no, hi formem part”.
I aquí en teniu moltes més imatges de David Oliete d’una festa que no oblidarem:

[VÍDEO] Joaquin Ruiz de Arbulo i Josep Bertran, Distincions FET 2023

Josep Bertran i Joaquín Ruiz de Arbulo, amb els diplomes de reconeixement lliurats pel ‘Fet a Tarragona’. Foto: David Oliete Casanova.

Joaquín Ruiz de Arbulo i Josep Bertran són les dues persones reconegudes aquest 2023 amb les Distincions FET, coincidint amb el 10è aniversari de la revista. Els dos tarragonins d’adopció van rebre els diplomes aquest dimecres al vespre de mans de dues subscriptores -Anna Asamà i Rosa Llorach, respectivament- en un acte davant de més de 200 persones al Tinglado 1 del Port.

per contribuir a la difusió del patrimoni i la cultura a tarragona

La revista reconeix Joaquin Ruiz de Arbulo, catedràtic d’Arqueologia i de la URV i investigador de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica) per la seva trajectòria en recerca i difusió de Tarraco i per la implicació amb els subscriptors del FET a l’hora de divulgar i posar en valor els monuments de la ciutat que són Patrimoni Mundial.

La subscriptora Anna Asamà ha lliurat la distinció a Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d’Arqueologia de la URV. Foto: David Oliete Casanova.

L’altra reconeixement és per a Josep Bertran, responsable de Comunicació i Relacions Externes de Repsol, per la seva implicació amb la revista i la seva tasca durant 25 anys donant suport a múltiples iniciatives culturals, especialment en l’àmbit del Seguici Popular i les festes de Santa Tecla.

La subscriptora Rosa Llorach va lliurar el diploma a Josep Bertran, cap de Comunicació i Relacions Externes de Repsol. Foto: David Oliete Casanova.
“Tinc la professió més fàcil del món: ensenyar Tarragona“, explicava Ruiz de Arbulo després d’agrair la distinció del FET i el llarg aplaudiment del públic. El catedràtic de la URV afegia que “la nostra ciutat és capaç d’entusiasmar” i posava en valor la professió de la comunicació i la iniciativa del FET així com la feina dels que elaboren la revista.
Per la seva banda, Bertran assegurava sentir-se “molt content” amb la distinció. En la seva intervenció recordava les 1500 persones que formen part de l’empresa Repsol a Tarragona -entre les quals hi ha els directors del complex i els companys de Comunicació- i agraïa la feina que fan les entitats del Seguici per mantenir ben viva Santa Tecla.

Aquí podeu veure el moment del lliurament dels diplomes i les paraules dels dos distingits. Un vídeo realitzat per Marc Colilla Hurtado:

 

Els subscriptors, protagonistes del FET 61

Portada del número 61 del FET a TARRAGONA, que celebra el desè aniversari de la revista. Foto: David Oliete Casanova

Us presentem la revista 61 del FET a TARRAGONA. Un número especial en continguts i de 76 pàgines per celebrar 10 anys de trajectòria, en què els subscriptors i les subscriptores en sou els principals protagonistes. A la portada i en pàgines interiors.

La revista surt al carrer aquest dimecres 13 de setembre i es presenta en públic a les 19h al Tinglado 1 del Port en el marc de la festa del desè aniversari, amb música en directe del grup La Virolla i el lliurament de les Distincions FET 2023.

la revista especial dels 10 anys reconeix la contribució dels lectors més fidels

Aquesta revista és un número extraordinari que presenta molts continguts vinculats a la pròpia història del FET i als aniversari rodons que, com el nostre, celebren cinc entitats i grups de les festes de Santa Tecla.

Aquests són principals reportatges que trobareu al FET 61:

El pal de paller del FET són els seus subscriptors i subscriptores que configuren un col·lectiu divers i transversal que s’identifica amb una marca i una manera de veure i entendre Tarragona. A través d’una trobada i una enquesta sabem que valoreu amb nota els continguts de la revista i les activitats culturals.

Deu anys, deu perfils. Un grup de 6 dones i 4 homes subscriptores i subscriptors ens ofereixen la seva visió de la ciutat i el per què de la seva vinculació al FET, alguns des del primer dia. Laia Poblado, Jan Magarolas, Clara Marquiegui i Toni Cabanillas se n’han encarregat de les entrevistes.

El valor de la comunitat. “El FET i els seus lectors han contribuït també a l’amor propi, un dels valors més escassos en aquest ecosistema tarragoní tan aficionat al derrotisme i al tot està cagat i pixat”, afirma el periodista Esteve Giralt en un article d’anàlisi que va il·lustrat amb les primeres 60 portades de la revista.

Un cas únic. “No hi ha hagut mai a la història de Tarragona una publicació similar al FET que hagi sortit al carrer de manera continuada durant almenys una dècada”. L’afirmació és de la directora de la Biblioteca Hemeroteca Municipal, Elena Virgili, després de consultar tots els seus fons.

La recepta del FET. El reportatge d’Albert Ollés explica amb detall com elaborem a foc lent cada número de la revista i qui hi participa -periodistes, fotògrafs, correctora, dissenyador i impremta- en un procés que culmina quan la publicació arriba a les llibreries i a les llars dels subscriptors.

compartim aniversari rodó amb entitats tecleres

Però els 10 anys del FET els celebrem i els compartim amb més gent:

Creixent amb la Festa. Dues fotos de David Oliete separades per una dècada amb els mateixos 5 protagonistes: els que van donar vida a la primera portada del FET, el setembre de 2013. Com han canviat? Com ha evolucionat Santa Tecla? Com veuen el seu futur?

Aniversaris que expliquen la Festa. Ball de Diables, Lleó, Víbria, Banda Unió Musical i la Virolla celebren aquest 2023 aniversaris rodons. Biel Roquet reuneix 5 representats d’aquestes entitats i aborden, entre d’altres temes, la massificació de Santa Tecla.

Entrevista a Josep Bertran. Durant 25 anys ha estat el responsable de la implicació de Repsol en el suport a nombroses iniciatives de cultura popular i tradicional. Ara que es jubila, celebrem amb ell la vitalitat de la Festa Major i repassem la seva trajectòria professional.

FET en temps convulsos. L’anàlisi d’una dècada que ha canviat les nostres vides. Article de fons de Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional i ambiental de la URV.

Aquests i altres continguts formen part del número extraordinari dels 10 anys. A partir d’aquest dijous 14 la revista la trobareu a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria El Soterrani. 

Punt de llibre commemoratiu dels 10 anys del FET a TARRAGONA. Autor: Francesc Farré.

 

Els teclers de la primera portada, deu anys després

Els protagonistes de la primera portada del FET, el 2013. D’esquerra a dreta, Xavi Torné, Laia Nolla, Tòfol Conesa, Joan Castro i Sergi Guasch. Foto: David Oliete.

‘Tanta Tecla’: aquest és el titular de la primera portada del FET, publicada el setembre de 2013. I el titular no era cap error, com alguns van creure. Amb el ‘Tanta Tecla’ volíem reflectir l’esplendor i el gran moment de la Festa Major de Tarragona i la pluralitat de les persones que la fan possible.

Els cinc protagonistes de la primera portada tornen al FET deu anys després. I publiquem les dues imatges, la del 2013 i la del 2023, al número 61 de la revista que surt al carrer aquest setembre. Recuperem el bandoler, la teclera, el dansaire, el trompeter i el campaner per saber com els ha canviat la vida i com veuen l’evolució de Santa Tecla.

tornem a reunir els cinc teclers al cap d’una dècada

Igual que fa una dècada, el fotògraf del FET David Oliete s’ha encarregat de gestionar -des de fa mesos- la trobada per fer possible la fotografia de grup amb Xavi Torné, Laia Nolla, Tòfol Conesa, Joan Castro i Sergi Guasch. I no ha estat fàcil. Bàsicament, per dues raons:

Un dels protagonistes, Sergi Guasch, viu fora del país -al Canadà- i vam haver de quadrar les agendes amb molta antelació. Tanta, que la imatge que veureu a la revista es va realitzar el passat mes de maig.

L’escenari no va poder ser el mateix. El vam canviar perquè el capítol de la Catedral va establir molts requisits per accedir al campanar (res a veure amb les facilitats de fa una dècada) i vam optar com a alternativa per la magnífica terrassa del Pretori.

comparem les imatges de 2013 i 2023 i parlem de l’evolució de la festa

Amb aquest reportatge -que signa Jan Magarolas– volem fer un exercici col·lectiu de memòria per recordar on érem i què fèiem fa 10 anys, com hem canviat físicament i, sobretot, com analitzem les transformacions dels darrers temps de la Festa Major de Tarragona.

El punt més divertit del reportatge és comparar les dues fotos de grup. I això ho podreu fer al número 61 de la revista que dimecres 13 de setembre arribarà a les llibreries i que presentarem en públic el mateix dia a les 19h al Tinglado 1 del Port en la festa dels 10 anys del FET.

Un punt de llibre, obsequi per recordar els 10 anys del FET

Punt de llibre commemoratiu dels 10 anys del FET. Foto: David Oliete.

Per celebrar els 10 anys del FET a TARRAGONA hem editat un punt de llibre. Un element que vol refermar la nostra aposta per la lectura pausada i pel periodisme de proximitat i qualitat elaborat a foc lent.

El punt de llibre, dissenyat per Francesc Farré, mostra de fons en les dues cares les portades de la revista al llarg d’aquesta dècada i perfila un 1 i un 0 gegants. Es tracta d’un objecte senzill i simbòlic alhora per regalar als lectors i recordar l’efemèride.

de regal, a la festa d’aniversari de la revista

Aquest dimecres, si vens a la festa dels 10 anys del FET, demana el punt de llibre. Recorda que l’acte tindrà lloc a les 19h al Tinglado 1 del Port. Hi haurà la presentació de la revista especial commemorativa, música en directe amb el grup La Virolla i el lliurament de les Distincions FET 2023 a Joaquin Ruiz de Arbulo i Josep Bertran.

L’acte és obert a tothom. T’hi esperem!

Punt de llibre commemoratiu dels 10 anys del FET a TARRAGONA. Autor: Francesc Farré.

30 tecles

Cartell de Santa Tecla 1994, la primera Festa Major que va viure l’autor de l’article, Ricard Lahoz.

El geganter Jaume Ximenis Domingo, ‘Jaumitos’, era el Perpetuador de les Festes; el macroconcert gratuït se celebrava a l’avinguda Marquès de Montoliu amb el grup La Unión damunt de l’escenari; al Camp de Mart actuava una altra banda molt popular, Presuntos Implicados, amb un preu a taquilla de 1.000 pessetes; el rock català triomfava amb l’Elèctrica Dharma i Sangtraït; la nit del 22 al 23 se celebrava l’Estracanada amb els concerts del concurs Canya’n’roll i projeccions de cinema…

El Pretori inaugurava l’ascensor i la terrassa amb unes vistes esplèndides de la ciutat i el Fòrum estrenava l’enllumenat ornamental; la Mostra de Folklore Viu portava a Tarragona la Muixeranga d’Algemesí ; l’Antic Ajuntament acollia la presentació dels nous vestits del Ball de Gitanes; i a la seu de Cultura de la Generalitat s’instal·lava l’exposició ‘El Chartreuse: un licor popular viu’ i es presentava la ‘Beguda festiva de Santa Tecla’.

“el 1994 vaig viure la meva primera festa major de tarragona”

Era el 1994, la meva primera Santa Tecla. En conservo el programa de festes en paper. 40 pàgines que obria un ban de l’alcalde Joan Miquel Nadal. Els actes arrencaven el divendres 16 de setembre amb la Crida de les Festes a la rotonda del Palau Municipal i s’acabaven el diumenge 25 amb el Correfoc i la traca final a càrrec de la pirotècnia Ricardo Caballer, tot un clàssic.

Del 94 ençà conservo tots els programes de les festes. Del 94 ençà he viscut en primera línia professionalment i personalment l’evolució i el creixement de Santa Tecla. Entre 1994 i 2011 vaig transmetre en directe desenes d’actes a través de Tarragona Ràdio, especialment La Crida, l’anada a Ofici, la Professó i la baixada dels pilars caminant. Van ser incalculables les entrevistes realitzades des de l’estand de les festes, primer al mig de la Rambla i després al vestíbul del Teatre Tarragona.

Entrevista radiofònica de Ricard Lahoz a Jaume Guasch, director de l’Esbart Santa Tecla, a l’estand de les festes el 20 de setembre de 2011.

Ens vam inventar ‘La ràdio de les festes’ i vam donar veu a centenars de persones que han fet i fan possible que Tarragona tingui una de les millors Festes Majors del país. De tants moments, en recordo especialment emotiva l’entrevista a Jaume Guasch el 20 de setembre de 2011 (tres mesos abans de morir) i l’últim programa que vaig fer el matí del 13 de setembre de 2012 al vestíbul del teatre, conscient que m’havien destituït com a director de la ràdio pública de la ciutat i que l’endemà no tornaria a posar-me davant del micròfon.

“des del primer dia he volgut saber què significa santa tecla per als tarragonins”

La del 2012 va ser, sense dubte, la Festa més dura de pair. Però deixant de banda aquesta situació colpidora, la resta d’anys he viscut Santa Tecla com un tarragoní d’adopció més: des del primer dia amb ganes de conèixer el bategar de les entitats tecleres i què significa pels tarragonins la Festa Major. I així he vist com naixia el Seguici dels petits, com creixia i es multiplicava la participació de la gent i molts dels actes tradicionals i, en definitiva, com Santa Tecla esdevenia allò que més ens omple d’orgull i autoestima.

La darrera dècada, sense la pressió del directe de la ràdio, m’ha permès professionalment descobrir la Festa per dins: la que es prepara amb mesos d’antelació, la que manté les essències, la que restaura, recupera i innova, la que promou el relleu generacional, la que té cura de tots els detalls, la que celebra 700 anys de recorregut amb una mirada contemporània… Des del FET a TARRAGONA he procurat que Santa Tecla tingués sempre un tractament informatiu preferencial i de màxima qualitat.

“la tecla ens omple d’autoestima i no ens la podem deixar perdre”

Personalment, a la memòria dels últims 30 anys conservo la il·lusió del primer dia de les festes amb la Crida i la tronada a la plaça de la Font, els concerts ‘alternatius’ de la plaça del Rei, la mamadeta de la Gelateria, la pell de gallina del Toc de Pregó, el ball del primer Amparito, fer de cordó a la Baixada de l’Àliga, els músics a l’entrada pel portal del Roser, les representacions de Dames i Vells en places diferents, les Matinades a la plaça de la Font, els trompeters municipals en l’Anada a Ofici, l’entrada del Braç a prop de la Mulassa, la visió dels pilars caminant des del balcó de l’Ajuntament…

Permeteu-me que vulgui compartir amb vosaltres els records i els sentiments que em genera estar a punt de viure la meva trentena Santa Tecla. I que us emplaci amb tota modèstia, tarragonines i tarragonins, a continuar preservant i innovant a la Festa Major. És allò que més ens identifica com a ciutat, que ens genera més sentiment d’autoestima i pertinença i no ens ho podem deixar perdre. Feliç Santa Tecla!

  • I com a complement a l’article, aquí us deixo les 7 portades dels números de la revista FET a TARRAGONA dedicades a Santa Tecla. Totes són obra de David Oliete.

 

Portada del número 55 de la revista ‘Fet a Tarragona’. Autor: David Oliete.

El ‘Correfoc’ tarragoní recorre l’Àfrica

La família Antillach-Pujol amb el seu camió, Correfoc (cedida).

No era la idea que el Marc, la Serena, la Xènia i la Jordina tenien al cap de bon principi. Quatre anys després d’un apassionant viatge en furgoneta que els va dur des del Canadà fins al Canal de Beagle, a l’extrem sud del continent americà, tocava explorar nous horitzons. Després de valorar diverses opcions, l’Orient Mitjà i l’Àfrica van ser les destinacions escollides que recorrerien dalt d’un vell camió de bombers rehabilitat per ells mateixos, el ‘Correfoc’, en una ruta plena de contrastos, experiències enriquidores i d’escenes i indrets extraordinaris.

la família antillach-Pujol viatja durant onze mesos per diferents països

Com fa quatre anys, era l’ocasió perfecta per veure món, allunyar-se de la rutina i passar molta estona amb la família, coses que en el dia a dia segurament no serien possibles gaudir. Malgrat això, no en tot es podia desconnectar, ja que la Xènia i la Jordina, que han cursat quart i segon d’ESO respectivament, van continuar estudiant des de la distància. «Cada dia treballàvem i estudiàvem una mica. Des de l’institut ens anaven enviant feina per fer», expliquen en una entrevista amb el FET.

han rehabilitat un vell camió de bombers per fer la ruta

El moment escollit per emprendre aquest viatge tampoc va ser casualitat. «Volíem aprofitar que aquest any la Xènia encara no faria batxillerat i podíem tenir més flexibilitat per fer un viatge com aquest. Era com una última oportunitat», explica en Marc. Tot es va planificar al detall. Es va negociar amb l’institut per garantir l’educació de les nenes i el Marc es va demanar una excedència del seu treball. Ara sí, ja podia començar l’aventura.

La idea inicial era un trajecte totalment diferent, recorrent el transsiberià fins a l’Àsia Oriental i tornant per la Ruta de la Seda. Tanmateix, l’esclat de la guerra a Ucraïna i les restriccions pandèmiques encara vigents en alguns països ho dificultaven molt tot. És llavors quan es decideix tirar per l’Orient Mitjà i l’Àfrica.

Amb una comunitat massai al sud de Kènia (cedida).

Més enllà d’alguns tràmits bàsics abans de començar (obtenció del carnet de vacunes o del carnet de passatge pel Correfoc) es pot dir que va ser una aventura plena de reptes, durant la qual «s’havia d’anar improvisant i anar amb prudència». Obtenció de visats sobre la marxa, canvis de rutes i situacions imprevistes van ser alguns dels desafiaments que es van haver d’afrontar des de l’1 d’octubre de 2022, quan va començar l’aventura agafant un ferri fins a Itàlia i seguidament un altre fins a Grècia. «Per aquesta fase vam escollir el ferri per estalviar temps, perquè era més econòmic i perquè Europa no ens interessava especialment», comenta la família. «Volíem arribar a l’Àfrica al més aviat possible i passar el màxim de temps allà», afegeixen.

Després d’un mes en aquell país i un altre a la veïna Turquia, el següent destí era l’Iran. Allà va venir un dels primers grans reptes. El país passava per una important onada de protestes després de la mort de Masha Amini a mans de la policia de la moral. Això els va limitar molt les visites que tenien previstes. Malgrat això, els Antillach-Pujol asseguren que mai es van sentir insegurs i que no van tenir grans problemes. En aquest moment, recorden alguna anècdota, com quan van haver de negociar amb molts locals per poder fer gasolina al Correfoc, ja que els estrangers no tenen permès comprar gasoil en aquell país. «Les quantitats que ens demanaven per nosaltres eren una misèria, perquè la gasolina no era gens cara, però per ells era el negoci del segle», rememoren.

La família va travessar l’Iran enmig d’una forta onada de protestes

De la situació complexa a l’Iran es va passar als Emirats Àrabs, on tot era riquesa i opulència. «Vam anar a parar a un centre comercial on tot eren botigues de luxe i on hi havia un aquari gegant. Semblava que hi desentonàvem una mica allà», comenten. A més, la seva estada va coincidir amb les celebracions del dia nacional d’aquell país, per la qual cosa hi havia molta gent i molt d’ambient. Va ser allà on va tocar també acomiadar-se del Correfoc durant unes setmanes. «Volíem passar per Etiòpia, però ens demanaven pagar una taxa equivalent a 5 cops el valor del vehicle, així que vam haver de buscar una alternativa». L’opció escollida va ser embarcar el camió en un vaixell rumb a Mombasa (Kènia) mentre ells hi anaven amb avió.

Aquest canvi d’etapa i de continent va ser un gran contrast. Passar del luxe i abundància dels països del Golf Pèrsic al caos i la pobresa de Kènia no era fàcil. Mentre esperaven a poder recollir el Correfoc, el transport principal pels voltants de la ciutat va ser el matatu, un minibús que s’utilitza allà com a taxi compartit. «Recordo que una ocasió hi anàvem 21 persones, juntament amb les pertinences de cadascú. Anàvem totalment anxovats», comenta el Marc. Això va ser així fins Nadal, quan el Correfoc va tornar amb ells i van poder recórrer més bé el país, coneixent en profunditat els seus parcs naturals i també la seva gent. Entre les experiències viscudes, una de les més remarcables va ser conviure en una comunitat massai, en un petit poblet de cabanes sense llum ni aigua corrent. «Era un lloc molt autèntic, on ens van tractar molt bé i ens van ensenyar llocs que sense ells segurament no hauríem conegut», reconeixen.

El Marc, la Xènia, la Jordina i la Serena al cim del Kilimanjaro (cedida)

Abandonar Kènia no suposava només deixar un país, sinó també perdre de vista el mar per un bon temps. «No el vam tornar a veure fins que no vam ser a Namíbia, vam passar de veure l’Índic a l’Atlàntic», detallen. El següent destí va ser llavors el país veí, Uganda, on a part de veure el país també van col·laborar amb comunitats locals ajudant a georeferenciar rutes de muntanya amb l’ajut d’un dron que portaven. «Vam ajudar-los a fer algunes rutes i llavors ells van aprendre a fer-ho, en un lloc que realment ho necessita. Vaig mirar fa pocs dies i ja n’havien referenciat unes vint-i-cinc», destaca satisfet el Marc.

han vist el luxe del golf pèrsic i la pobresa dels països africans

Després de passar per Ruanda, va venir Tanzània, en el que es pot dir que va ser un pic del viatge. Allà la família va assolir el cim del Kilimanjaro, la muntanya més alta del continent africà. «Va ser dels pocs llocs on vam trobar turistes durant el viatge i estava tot molt ben preparat», admeten. Malgrat que les dificultats tècniques per a pujar-hi no són molt exigents, l’ascensió va durar set dies, anant de refugi en refugi i gaudint de les espectaculars vistes que oferia aquell paratge.

Després d’això, entre parcs naturals, llacs, cascades i carreteres precàries es passa a Zàmbia i Zimbàbue, amb les cascades Victòria com un dels escenaris principals. És precisament en aquest punt on hi ha un altre punt d’inflexió. «Aquí vam passar de l’Àfrica més autèntica a l’Àfrica més turística i moderna», diu la Serena. A més, cap a l’abril a Zimbàbue els Antillach-Pujol van rebre la visita d’alguns familiars. Una visita amb un caire sentimental però també logístic, ja que va permetre tornar a casa a la Xènia i la Jordina per poder ser avaluades a l’institut.

«Amb les cascades Victòria vam passar de l’Àfrica més autèntica a la més turística»

Es passava temporalment de viatjar en família a viatjar en parella per Botswana i Namíbia, on l’oceà de nou tornava a fer acte de presència. I d’allà cap a Sud-àfrica, on acompanyats per uns amics de la família, la Xènia i la Jordina es reenganxen. El país més meridional del continent, on hi van passar tres mesos, «és el país més desenvolupat, però també on vam sentir més inseguretat», admet la família. Tanmateix, això no els va evitar de poder recorre’l de punta a punta sense gaires problemes (tot i que evitant alguns llocs) i veure els paisatges i la fauna diversa que el país i el continent tenen.

‘Correfoc’ al Cap Agulhas, el punt més meridional de l’Àfrica (cedida)

Finalment, el passat 1 de setembre, el Marc, la Serena, la Xènia i la Jordina han retornat a casa. Els dies immediats després de l’arribada encara són estranys, amb l’adaptació de nou a la vida a Tarragona i amb la tornada al col·legi. Tot i això, tots els membres de la família es mostren molt satisfets d’haver pogut fer aquest viatge i sobretot pel fet que hi han pogut anar els quatre. Respecte al futur, no tenen clar si podran fer-ne un altre d’aquestes característiques junts, ja que la Xènia comença el batxillerat, que és més exigent. No obstant això, tampoc no tanquen la porta res. El temps dirà si aquesta intrèpida família es posa al volant del Correfoc en una nova aventura.

Un conte i una il·lustració per celebrar els 10 anys del FET

Un fragment de la il·lustració de Cris Lavilla que acompanya el relat d’Enric Garcia Jardí al número especial del FET amb motiu dels 10 anys.

Ha estat un plaer escriure un relat per a celebrar la primera dècada del FET, encara que crec que m’he escapat una mica de l’encàrrec.

El periodista Ricard Lahoz em va demanar un conte sobre com seria Tarragona d’aquí deu anys, el 2033. Hi vaig rumiar molt, però em semblava un exercici molt difícil i arriscat.

De sobte, em va venir al cap la figura de Tirèsies, el cèlebre endeví que és cec però que veu el futur. Se’m va ocórrer que la seva darrera vida, la setena, la passés a les coves del Llorito, aïllat de tothom.

relat d’enric garcia jardí i ‘collage’ de cris lavilla

Es tracta, doncs, de la trobada entre un periodista que ha d’extreure informacions i un savi que s’hi resisteix, i que s’oposa a aquesta obsessió per saber-ho tot, que d’alguna manera ja és una condemna. Hi apareixen, per tant, preguntes sobre el futur, plantejades pel periodista, però no les respectives respostes. Crec que té certa gràcia.

Nosaltres no som Tirèsies, és a dir, no podem avançar com serà Tarragona en la pròxima dècada, però sí que ens podem preguntar coses que, a la pràctica, puguin ajudar a canviar el nostre present, i, per tant, a modificar també el futur, a millorar-lo.

al conte es troben un periodista i un savi parlant del futur

El text s’inspira en un monòleg d’Andrea Camilleri sobre la figura de Tirèsies en la tradició literària. Poder completar la història amb un collage de la Cris Lavilla ha estat una sort.Fa anys que la segueixo i que m’agrada la seva manera de treballar, i em semblava interessant que no ens presentés la típica representació de caire realista d’un periodista i de Tirèsies. Sabia que la Cris faria alguna cosa diferent.

El conte el podreu llegir al número 61 de la revista FET a TARRAGONA, que sortirà al carrer el proper dimecres 13 de setembre i que es presentarà en públic el mateix dia a les 19h al Tinglado 1 del Port.

Les meves felicitacions al FET i al seu equip, del qual he format part en etapes anteriors. Per molts anys de periodisme de proximitat!

FET 10 ANYS: El reportatge més festiu de Jan Magarolas

Àngels Cantos, l’escultora, amb la mà del Gegant i sota l’antenta mirada de les peces de Verderol. Foto: David Oliete.

Col·laborar amb el FET a Tarragona ha estat per a mi un aprenentatge constant, des que vaig començar quan encara no havia acabat la carrera. Un producte especial i amb un públic fidel que m’ha fet entendre per què serveix el periodisme ben fet -perquè serveix, i de molt! De tots els reportatges, articles, cròniques i entrevistes que he tingut l’honor de fer i de publicar en nom del FET, que ara celebra deu anys, en recupero un de molt especial. El lloc, la ubicació, el caràcter, la importància, les imatges i la companyia ho van ser tot. Entrar al taller de l’Àngels Cantos perquè ens ensenyés en primícia, al David Oliete i a mi, una visió dels Gegants de la Ciutat que ben poca gent ha gaudit, va ser impagable.

Aquella conversa amb l’Àngels Cantos sobre restauració artística, patrimoni i cultura popular, de la bellesa i la importància d’allò antic… va ser llarga i molt fructífera. Vull pensar que amb el reportatge vam contribuir al coneixement sobre uns elements únics com els originals Gegants de la Ciutat i els Negritos de l’escultor Verderol. Era important que tot allò no es quedés al taller de l’Àngels, i les fotos del David van donar una de les millors portades del FET. Una experiència que vaig tractar de descriure al FET número 49 perquè els subscriptors i lectors entressin, amb Oliete i amb mi, al taller de la ‘mare del Seguici’. No sé si ho vaig aconseguir, jutgeu valtros mateixos…

Visió general del taller de l’Àngels Cantos, al bell mig de la Part Alta. Foto: David Oliete.

Per les seves mans han passat molts dels elements que surten cada any per Santa Tecla. Des de les rèpliques del Drac de Sant Roc i dels Negritos fins a la restauració dels Gegants Moros, el Lleó i la Cucafera, passant pel Ball dels Set Pecats Capitals i el Nano Capità petit, entre d’altres, Àngels Cantos no rebutja del tot l’apel·latiu de ‘mare del Seguici’. Immersa en la restauració dels originals Gegants de la Ciutat, de l’escultor Verderol, al FET ens ha donat la benvinguda, novament, al seu taller.

al FET vam entrar, en exclusiva, al taller de l’escultora àngels cantos

Em trobo l’Àngels obrint el seu taller del carrer Ferrers, al cor de la Part Alta. Prop de la plaça de la Font, del carrer Major i de les escales de la Catedral, al punt neuràlgic de l’univers tecler, el lloc sembla haver estat escollit a consciència. La porta de fusta, de dos metres d’alçada, ja denota l’ús que se li pot donar. En obrir-la descobreix un espai meravellós i ple d’eines, materials, figures i pots de pintura. La primera impressió -i segurament la més encertada- és la d’un lloc atapeït, fet a mida de la inquilina i on no deu faltar mai de res. El sostre baix, les prestatgeries plenes de llibres i les parets folrades de dibuixos i plànols creen una sensació de transcendència que t’atrapa; et sents petit. I més, al costat de les dues grans estructures que presideixen el taller, inalterables testimonis i guardians de l’activitat de l’Àngels.

L’estructura interior de fusta del Negrito. Foto: David Oliete.

El Gegant espera dret i imponent; la Geganta reposa estirada al seu costat, al terra. Són la parella de Gegants de la Ciutat, les supercentenàries obres del sempitern Bernat Verderol. Enguany aquestes peces celebren els cent setanta anys des que Tarragona les va veure ballar per primer cop: ha plogut molt però estan gairebé igual. “Tenir els gegants al taller em fa posar la pell de gallina, tinc un respecte molt gran pel simbolisme i el caràcter històric que carreguen les peces”, fa Àngels Cantos, mirant-se’ls amb afecte.

cantos ha restaurat diversos elements del seguici

L’artista retira ràpidament els llibres de la taula i em porta una cadira per poder mantenir una conversa. Sembla còmoda entre el caos de pinzells, instruments i maquetes, es troba dins del seu espai com si fos una segona casa -i, en realitat, ho és. Designada amb tot el mèrit Perpetuadora de les Festes l’any passat, Àngels Cantos, mig restauradora, mig escultora, ha estampat el seu caràcter en molts dels elements que surten al Seguici Popular. Vinculada activament des de fa anys al barri del Cós del Bou i a les seves festes històriques, darrerament viu Santa Tecla des de l’altre costat, des del públic, i es mostra ja d’entrada amb moltes ganes de parlar i de compartir la seva feina amb tothom… com si no acabés de ser conscient que tard o d’hora la restauració que està duent a terme serà la nineta dels ulls de molts tarragonins. “M’agrada pensar que les peces del Seguici són com els meus fills perquè quan surten per la porta del taller és com si aixequessin el vol”, diu ella. Quan tens els gegants, els nanos i les bèsties aquí, tant a prop, desenvolupes una relació molt especial amb ells i, sobretot, un orgull de mare difícilment substituïble.

El bust del Negrito que va protagonitzar una de les millors portades de la revista, la número 49. Foto: David Oliete.

De fet, al taller de l’escultora només hi ha les estructures superiors dels gegants, l’esquelet de fusta interior que dona cos a les figures humanoides. Estan totalment despullades de les seves vestimentes característiques i, així, moltes de les diferències desapareixen. Amb una mica de traça i memòria festiva, un troba trets únics gràcies a les faccions facials i corporals: en ella, molt arrodonides i delicades i, en ell, més dures i serioses. Ni cabells, ni celles, ni bigotis; fins i tot les joies han estat retirades per facilitar la tasca de l’Àngels: tants anys després, als Gegants històrics de la Ciutat els tocava una neteja a fons per tornar a lluir com abans.

el 2020 va ser la perpetaudora de les festes

Les que tenim aquí, en realitat, són les peces originals; no les que surten al carrer. Han estat pacientment guardades, viatjant entre magatzems municipals, passadissos de l’Ajuntament i la Casa de la Festa, mentre les còpies -fetes pel mestre Barenys fa quasi quaranta anys- esdevenien les delícies de petits i grans. “El cartró pedra ha quedat malmès amb el pas dels anys: cops, rascades… calia fer una intervenció integral a les obres originals”, explica la restauradora. Començar per un tractament de la fusta per eliminar tèrmits i corcs i seguir amb una revisió curosa de l’estructura per detectar deficiències. “Et trobes amb moltes lectures donades pel pas del temps: peces trencades o recol·locades, reforços poc adients i diferents tipus de fustes”, els diversos restauradors han deixat la seva empremta amb les reparacions d’urgència que s’han fet a les figures al llarg dels anys.

La Negrita, desvestida de tota característica festiva. Foto: David Oliete.

A més dels Gegants Moros (així els coneix la saviesa popular), al taller del carrer Ferrers també s’impacienta la parella petita del Seguici. Si els primers daten del 1851, Verderol va parir el Negrito i la Negrita el 1856 i el 1859, respectivament. Ell resta desmuntat i escampat per tot el taller, a l’espera de les diverses reparacions, mentre que ella manté el bust amb el cap i els braços a lloc. Aquestes dues estructures estan visiblement més afectades pel tragí, amb nombroses peces afegides maldestrament i amb més aviat poca atenció. “Tot i que ho hem discutit molt, creiem que aquestes lectures del pas del temps no les podem treure perquè seria com esborrar part de la vida dels Gegants”, comenta l’artista. Els Gegantons Negritos que veiem cada any a la processó són còpies cisellades per l’Àngels precisament.

Les quatre peces històriques van arribar a les mans de la restauradora l’estiu de l’any passat. Un cop fetes les reparacions estructurals -el Negrito va gaudir d’un tractament exclusiu amb greixos animals per revitalitzar unes tires de cuir que li definien la constitució- tocava posar-se mans a l’obra amb les esquerdes i la coloració de braços i cap. En aquest cas, els problemes depenen del material utilitzat antigament i per això Cantos vol mantenir el tipus de massilla original, conservar allò que hi ha i reomplir els forats que han quedat. Abans, i amb l’objectiu d’aconseguir el color amb què Verderol va pintar les figures, l’escultora ha hagut de fer una espècie de ‘cultiu per capes’ consistent en anar rascant meticulosament la pintura de cada restauració per arribar a la capa original i derivar-ne la tonalitat exacta abans de tapar-la per sempre més. Una feina feixuga i molt laboriosa que posa a prova l’habilitat d’una artista com l’Àngels Cantos.

L’artista, ensenyant el lloro de la Negrita. Foto: David Oliete.

No hi ha res que no es pugui restaurar i no es tracta d’amagar-ho; la clau és trobar l’equilibri entre fer una restauració tan puntual que es limiti a la conservació o deixar una empremta massa evident en la peça”, i això només t’ho ensenya l’experiència. Sembla que aquesta reflexió no l’han fet tots els ‘mecànics’ que han tingut l’honor de reparar aquests elements històrics i això es nota en el tracte que n’han tingut. Al bust de la Geganta Mora, per exemple, s’hi identifiquen fàcilment fins a tres capes de pintura amb tonalitats ben diferents: la que Verderol va aplicar sobre la massilla per tapar els forats del cartró pedra, i dues més de restauracions posteriors que res tenien a veure amb l’original. Es veu també com algunes capes de color pell no arribaven a cobrir tota la superfície del bust, sinó que només es preocupaven de pintar aquella part que la roba no arribava a tapar.

Aquest és un fet que es repeteix al clatell del Gegant, la part que queda amagada de la vista del públic gràcies a la cabellera atzabeja. “Són unes peces tan grans i espectaculars que, a l’hora de restaurar-les, molts dels artistes no estaven disposats a treure’ls tota la roba i només pintaven la part que es veia”, explica una didàctica Cantos. Ella ha preferit fer-ho bé: retirar la perruca sencera o aguantar-la amb pinces i treure tota la roba perquè la intervenció sigui realment global; ha deixat tan impecable la part exterior com la interior. Però es pregunta si algú anirà a aixecar-li les faldilles al Gegant per veure si està arreglat. “Segur que sí”, resol, rient.

Extrema delicadesa per restaurar unes peces centenàries. Foto: David Oliete.

Potser les mans de l’Àngels Cantos han tocat desenes de peces del Seguici -i tantes altres d’innombrables viles i ciutats- però segur que cap d’elles tindrà la història que tenen els Gegants Moros i els Gegantons Negritos. Bé, sí, dues: els Gegants del Cós del Bou són anteriors als de la Ciutat. Però matís a banda, els quatre exemplars de Verderol gaudeixen d’un incalculable valor gràcies a diversos factors. Beatriz García, historiadora de l’art i col·laboradora habitual de l’Àngels Cantos, explica que la importància dels Gegants de la Ciutat rau en elements com l’antiguitat, la iconografia, la qualitat artística i patrimonial o la mateixa autoria.

García va prendre part en la restauració de les còpies dels Gegants Moros, ara fa sis anys, i després d’una exhaustiva recerca que la converteix en una de les seves millors coneixedores, recorda el context de pobresa després de la Guerra del Francès. Això explica la necessitat de la població de tenir una distracció i que la construcció dels gegants fos confiada a un escultor tarragoní com Bernat Verderol. La iconografia -en aquest cas, centrada en una parella mora que podria haver viscut a Tarragona- també és una característica única de les peces perquè, mentre a Catalunya anaven canviant l’estètica dels gegants, aquí s’ha mantingut al llarg de cent setanta anys. La qualitat artística dels nombrosos detalls (el mirall d’ella, l’escut d’ell) i el valor identitari que han desenvolupat en la societat tarragonina fan de les quatre figures unes autèntiques peces de museu que, en la opinió de García, hauríem de saber valorar millor. I aquesta restauració és un primer pas.

“Ho hem discutit molt, però les lectures del pas del temps no les podem treure”, explica Cantos

“Era de vital importància impulsar la restauració de les obres originals pel seu valor historiogràfic, per la seva excepcionalitat com a peça i per la seva qualitat estètica i artística”, fa la historiadora de l’art. En aquestes peces s’ajunta tot. Per això era tant important treure aquests Gegants històrics de rere la cortina de la Casa de la Festa on havien estat amagats des de feia anys, lluny de les mirades indiscretes però a mercè de curiosos i tafaners. “Els Gegants Moros i els Gegantons Negritos haurien d’estar exposats, s’haurien de poder veure”, reclama Beatriz García, que s’emociona quan recorda que són les mateixes peces que va tocar Verderol. I rebla: “Em fa tenir una reflexió ètica i moral sobre unes obres que duraran més que jo, tenim la responsabilitat de mantenir aquest testimoni, i més amb el valor sentimental que tenen”.

Precisament, el d’exposar les peces tan aviat com sigui possible és l’objectiu de l’Ajuntament amb aquesta restauració, i tot aprofitant la seva originalitat pretenen donar-li un caire especial, museístic. Amb la fragilitat de les peces, difícilment les tornarem a veure ballant un últim Amparito Roca, però serviran per explicar el valor històric que en destacava García. No serà aquesta Santa Tecla, però la Casa de la Festa rebrà els Gegants històrics per exposar-los amb tots els honors, tal com es mereixen. Àngels Cantos assegura que “ara ha arribat moment de gaudir dels Gegants” i que calia restaurar-los perquè són “part de la història i la cultura de la teva ciutat, d’una època i d’una manera de treballar”.

Detall d’una restauració antiga a l’estructura de la Geganta mora. Foto: David Oliete.

Tornant al taller del carrer Ferrers, en un moment més emotiu de la conversa, l’artista es mostra en fibra de vidre, com moltes de les seves peces. Què diria Verderol si la veiés restaurant els Gegants? “«Tracta-me-les bé», em diria, «amb la mateixa cura que les vaig fer jo»”, afirma ella. “Per a mi és el màxim a què puc optar, poso tot l’amor i atenció que tinc, al cap i a la fi són els Gegants de la meva ciutat”. Això, venint de la mare del Seguici, és d’un valor immens. Cantos reconeix que potser és una de les responsabilitats més complicades que ha emprès mai, però es mostra valenta i segura de si mateixa a l’hora de mantenir el llegat de Verderol.

Precisament el testimoni d’un dels escultors més importants i menys reconeguts de Tarragona és el que ens ha de fer prendre consciència de la seva importància. La restauració de les seves peces més emblemàtiques -que no les úniques, això és important remarcar-ho- i la posterior interpretació i museïtzació són una passa en la bona direcció, però la figura de Bernat Verderol es mereix quelcom més que un carrer al seu nom. En qualsevol cas, un acte de responsabilitat moral i històrica perquè estem parlant d’unes figures que van veure ballar els nostres avantpassats i que han acabat arribant fins els nostres dies. Vam arribar quan ja hi eren i, amb sort, marxarem quan encara hi siguin. Supervivents perennes: tenim la obligació de conservar-les i fer-les perdurar tant de temps com sigui possible, i serà gràcies a algú com l’Àngels Cantos.