Visitem el bar MotoClub. Dalt, al segon pis amagat, els dijous s’hi troba un nombrós grup de gent amb ganes de compartir fotografia. Res important, res oficial i sense objectius impossibles. Avui, disset persones; habitualment, entre quinze i vint. I la fotografia fa la resta: un dels assistents presenta la seva proposta, explica els perquès i la resta escolta per opinar i aplaudir després, creant un microclima propici pel debat.
descobrim el grup ‘fer, mirar i parlar de fotografia’
El grup es diu ‘Fer, mirar i parlar de fotografia’, amb un nom que resulta una declaració d’intencions prou eloqüent com per haver-lo de desgranar. Sorgit fa una dècada a través d’una xarxa social, inicialment tenia l’objectiu de reunir professionals i aficionats a la fotografia per tal de compartir un espai i parlar de la seva passió.
Dolors Ayxendri va ser-ne la precursora, tot i que a la trobada al MotoClub passa desapercebuda. A dia d’avui segueix sent essencialment això, amb més de cent seixanta participants a la pàgina, tot i que els habituals reincidents són una vintena. “Sempre fem una trobada fixa el primer dijous de cada mes, quan també aprofitem si hi ha alguna exposició presencial de fotografia per visitar-la junts”, diuen.
es troben per compartir projectes i experiències
“Estem aquí per gaudir, aprendre, compartir… cadascú al seu nivell; n’hi ha de professionals i d’amateurs que n’anem aprenent”, exposa algú, entre tasses buides de cafè i llaunes de refresc. Després de plantejar el tema central de cada projecte, el grup fa les fotos a criteri de cadascú -a saber: la natura a la ciutat, el joc de llums i ombres de la nit, una sèrie fotogràfica sobre el mar…- per, a continuació, presentar-se-les mútuament.
Amb l’estona que l’equip del FET passem amb ells en tenim prou per comprovar que no hi ha cap sèrie fotogràfica que s’assembli. I ho fan al MotoClub, un lloc idoni per ells perquè els cedeixen aquest espai apartat del segon pis i amb una gran pantalla on projectar les imatges. Les mateixes series les acaben compartint a les xarxes socials del grup per tal que les vegi tothom i fins i tot algun cop les han editat i publicat en format llibret. “És una fenyada increïble, però la fem perquè ens agrada”, diu Ayxendri.
(…)
Aquest fragment de reportatge forma part del dossier MIRADES que publiquem íntegrament al número 59 del FET a TARRAGONA.
Si vols donar suport al periodisme de proximitat i qualitat, et convidem a fer-te subscriptor/a del FET, ara que celebrem 10 anys de trajectòria.
I si fa en formes part de la nostra comunitat, comenta-li a un amic o familiar:
Torretes de paret, dissenyades per CitySens. Foto cedida.
L’empresa tarragonina CitySens i la Fundació Portolà engeguen un projecte per reciclar excedents del tèxtil i fer-los servir com a testos de paret. El projecte també busca promoure la inclusió social i laboral de persones en risc d’exclusió.
Per donar a conèixer aquesta iniciativa s’ha engegat una campanya de micromecenatge, a través de Verkami. Aquí en pots trobar tota la informació. La campanya finalitza el proper 21 de juny.
l’empresa citysens promou reciclar excedents de tèxtil per a testos de paret
El test de paret CitySens està dissenyat per crear nous racons plens de plantes en interiors, balcons i terrasses. Es penja amb molta facilitat i permet fer combinacions múltiples. El fundador de CitySens, el tarragoní Xavi Rius, explica que promouen “l’economia circular i social a Catalunya creant testos per a plantes únics i sostenibles”.
Test de paret amb una funda realitzada amb teixits sobrants.
Utilitzen recursos ja disponibles, sense generar excedents i creant torretes personalitzades. “Proposem canviar el sistemaconvencional de consum basat en matèries primeres fabricades adhoc per fer el producte, per un sistema on fabriquem segons els materials disponibles i la demanda dels clients – mecenes”, detalla Rius.
és un projecte d’economia circular i social
Els beneficis d’aquest projecte són molts: donar una segona vida a teixits de qualitat que han caigut en desús, reduir els residus de la indústria del mobiliari exterior, transformar els nostres espais per fer-los més agradables a través de les plantes, i millorar la nostra qualitat de vida i la nostra salut a través de les plantes i els seus beneficis mediambientals.
Obsequi per als subscriptors
Per impulsar la campanya, CitySens regala dues torretes a dos subscriptors del FET. Les torretes es lliuraran el proper mes de setembre, en un acte que tindrà lloc a l’Espai Botet, del carrer Pau del Protectorat, 16.
Les persones interessades han d’enviar un correu a
subscripcions@fetatarragona.cat
abans de les 20h. de dilluns 19 de juny. Dimecres 21 farem públic els noms de les persones afortunades.
Escena inicial de l’obra shakespeariana que es va veure al Teatre Tarragona el dilluns 12 de maig.
Tancaven la 30a edició de la Mostra de Teatre Jove i ho feien amb una obra de William Shakespeare. Prop de dues hores dalt de l’escenari del Teatre Tarragona, representant-hi El somni d’una nit d’estiu, dirigits per Toni Guillemat, que en el col·loqui posterior, ja al vestíbul, remarcava la força de la paraula i de les emocions en els textos shakespearians i reconeixia la dificultat, per a qualsevol actor —professional o no—, de dir-los sense que els tics interpretatius els desllueixin. No s’hi havien posat pas per poc, els alumnes de la primera fornada del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació de l’Institut Antoni de Martí i Franquès…
Abans de començar, entre el públic, els més escèptics encara podien refugiar-se en el consol anticipat que, si anaven maldades, almenys la qualitat literària de l’obra restaria intacta. Cap crònica periodística, tanmateix, no aconseguiria transmetre tots els fruits del treball tan polit que aquests joves van portar a escena el passat dilluns 12 de juny al vespre, amb el suport previ dels seus professors (Guillemat a la direcció i adaptació, Neus Pàmies a les musicacions i l’assessorament en cant i dicció, Joan Martí a la il·luminació, Jordi Romero al moviment i titelles, Meritxell Puvill a la dansa i Eloi Isern a la producció).
Els alumnes del grau superior en tècniques d’actuació del martí i franquès van portar a escena una obra de shakespeare
Els actors no només havien d’enfrontar-se a un Shakespeare —que, segons el crític i teòric Harold Bloom, és el centre de referència ineludible de la literatura universal—, sinó que també havien de portar a terme, durant la representació, una gran quantitat de papers de l’auca, des de la mateixa interpretació dramàtica i el cant fins al maneig d’unes titelles imponents, que simbolitzaven els esperits que es fan presents en l’obra.
Amb els també estudiants del curs —en el seu cas, però, de primer— que signen aquest article, Fèlix Vidal i Vera Navarro, tots dos d’ulls atents i reflexions entusiastes, intentem arreplegar tants detalls com ens és possible sobre la posada en escena. Unes escenes corals, cantant, amb molta força, una il·luminació molt completa on predominen, sovint, els tons blaus i vermellosos, un gran domini de l’espai i del moviment, entre corredisses i ales que voleien, una presència activa, atenta als moments quan s’està en un segon pla, etc.
Fotografia on es pot apreciar el treball de titelles de la companyia.
La proposta reflectia, des del punt de vista formal —en el pròleg-rap, en l’autotune, en les musicacions en general, en la vestimenta, etc.—, la profunda modernitat d’El somni d’una nit d’estiu, on els enamorats es confonen i els desitjos es creuen. Els actors sabien treure partit, a més a més, de la comicitat del text, on Hèrmia i Lisandre són perseguits per Demetri, perseguit per Helena, fins que es descorden els equívocs. En escenes concretes, com la de la representació de la tragèdia que acaba semblant una comèdia, al teatre es van sentir uns riures esclatants, francs, i fins i tot els aplaudiments es van acabar precipitant abans del final.
Als lectors que no hi van assistir, només els podem confessar que és una llàstima que s’hagin de conformar amb aquest articleimprecís, escrit a raig. La nit de cloenda de l’edició d’enguany de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona va tenir un punt iniciàtic per als deu actors que la van protagonitzar (Josep Alonso, Aleix Ardila Martínez, Blai Cano Casas, Julia Casas, Mariel Doña Fernández, Pau Fernández, Marc Hernández Ferrer, Dolors Moro Riosalido, Carla Palos Balart i Andrea Sanabria), que després de dos anys d’estudis ja se senten «a punt per començar». I per a molts espectadors, n’estem convençuts, es va convertir en un bon recordatori de per què paga la pena d’anar al teatre.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions dels alumnes Fèlix Vidal Arís i Vera Navarro, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès.
Aspecte actual de la plaça dels Carros. Foto: Ricard Lahoz.
El Port de Tarragona plantejarà al nou govern municipal assumir la competència per remodelar i fer-se càrrec del manteniment de la plaça dels Carros. L’objectiu, segons el seu president Saül Garreta, és “dignificar la principal entrada a les instal·lacions portuàries”. Això suposa anar un pas més enllà de les intencions inicials del Port que només afectaven al pas sota les vies del tren.
saül garreta vol negociar amb l’ajuntament la manera d’actuar a la plaça i al pas soterrani
Garreta vol que aquest pas soterrani -actualment amb unes escales mecàniques que sovint no funcionen- contempli rampes per a vianants i bicicletes, “sense ascensors”, que sigui un exemple d’“urbanisme feminista”, traient els racons foscos i prenent mesures perquè sigui “agradable” transitar-hi.
Ara el Port aspira a actuar sobre la plaça dels Carros (l’Arxiu del Port es troba en la cantonada amb Anselm Clavé) i primer caldria acordar amb l’Ajuntament una figura jurídica similar a la que va permetre construir la passarel·la des de la Baixada de Toro o remodelar el passeig de la platja del Miracle fins a la plataforma. En la pràctica, suposa ampliar l’espai de domini portuari dins la ciutat.
cal acordar l’ampliació de l’espai de domini portuari
“Sent l’entrada principal del Port, nosaltres som els principals interessats en tenir la plaça dels Carros en les millors condicions possibles i seria un revulsiu per a tota la Part Baixa de la ciutat”, afirma Garreta, que espera la màxima col·laboració i entesa amb el nou govern de Rubén Viñuales.
No hi ha ni projecte ni pressupost, encara, però el Port voldria actuar al pas soterrani i a la plaça dels Carros un cop remodelat l’entorn de la seu institucional. Les obres en aquest espai de 30.000 metres quadrats començaran a l’octubre i estaran enllestides l’estiu de l’any que ve. Suposa donar prioritat als vianants i als ciclistes, i reduir el pes dels cotxes.
a l’octubre començarà la remodelació de l’entorn de la seu institucional
“L’objectiu és plantar arbres i fer que sigui un espai verd ple de vida, amb un entorn agradable i atractiu que afavoreixi el passeig, les activitats lúdiques i l’atracció d’activitat econòmica al port esportiu”, apunta el president. S’eliminarà l’actual rotonda i es construirà una escalinata per afavorir la comunicació amb el Moll de Costa. El pressupost puja als 2,5 milions d’euros.
Pau Ricomà, aquest dilluns als estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona.
Pau Ricomà deixarà en un parell de mesos l’escó a l’Ajuntament de Tarragona i abandonarà definitivament la vida política. L’alcalde en funcions recollirà l’acta de conseller i participarà en la sessió d’investidura de Rubén Viñuales del proper dissabte, però farà un pas al costat aquest estiu i designant Maria Roig Alsina com a portaveu del grup municipal d’Esquerra Republicana.
maria roig serà la portaveu del gup municipal d’esquerra
Ricomà ha fet aquests anuncis aquest dilluns al programa ‘Bon dia Tarragona’, de Ràdio Ciutat de Tarragona. El líder dels republicans vol deixar “ben organitzat i cohesionat” el grup municipal, on la meitat dels membres s’hi estrenen, i renunciarà a l’escó després de les eleccions generals del 23 de juliol. I no té previst assumir cap altre càrrec dins del partit.
A diferència de Josep Fèlix Ballesteros, que ha estat quatre anys a l’oposició després de ser alcalde durant tres mandats, Ricomà no contempla aquest escenari perquè vol “afavorir la regeneració”. En aquesta línia designa com a portaveu la seva número 2 a la llista, la independent Maria Roig, que no té experiència en el món de la política, però sí una dilatada trajectòria com a gestora cultural.
“roig és intel·ligent, comunica bé i té assumida la nostra manera d’entrendre tarragona”
L’alcalde en funcions té plena confiança en la capacitat de Roig per abordar debats amb arguments sòlids i empatia. “És intel·ligent, comunica molt bé i té molt assumits els valors republicans i la manera d’entendre Tarragona”. Pot ser la futura candidata d’ERC a les eleccions dels 2027? “Hem de deixar que les dinàmiques acordades dins del grup flueixin i ja es veurà”, diu Ricomà, convençut que el seu equip “és potent i serà l’únic que farà oposició real”.
L’encara líder dels republicans avança aquest estil d’oposició al PSC: “No volem que fracassin, si els surten bé coses que s’han engegat aquest mandat, també seran un llegat nostre, del govern republicà, i segur que amb els anys seran valorades”. Ara bé, li preocupa la “motxilla” que duu a sobre Rubén Viñuales: “Han assumit compromisos que van en contra de com ha d’avançar una ciutat en ple segle XXI i un exemple n’és Terres Cavades”.
“el psc ha agafat uns compromisos que van en contra del segle xxi”
“Hi ha sectors de la ciutat que s’han gastat molts diners per fer-nos fora del govern. Nosaltres hem volgut transformar la ciutat i no mantenir l’status quo, i ens hi hem trobat moltes resistències”, descriu. “El futur govern ha de ser prou valent per pensar en el conjunt de la ciutadania i treure’s de damunt aquestes motxilles”, indica Ricomà.
Aquí podeu recuperar l’entrevista íntegra a l’alcalde en funcions de Tarragona, on també parla del seu futur personal:
Imatge d’arxiu d’una edició anterior del TEDx Tarragona amb l’equip organitzador i els participants.
A Tarragona mai passa res. “Aquesta és una afirmació falsa, a Tarragona passen moltes coses”, exclama amb rotunditat Agustí López. “I si algunes són de petit format, segurament és perquè falta públic, no ganes de fer-les més grans”.
la novena edició tindrà lloc aquest dissabte 17 de juny
Amb aquesta premissa, arriba la novena edició de TEDx Tarragona. Tindrà lloc dissabte 17 de juny a l’escenari del Teatre Tarragona i amb el tema genèric d’Eclosions. “El món està canviant a una velocitat mai vista, i d’això en volem parlar”, afirma López, consultor en estratègies digitals i un dels impulsors del certamen.
L’impulsor del TEDxTarragona i el seu equip han estructurat la tarda en dues sessions: Planeta i Humanitat. Hi haurà 4 xerrades a cada bloc. En total, 8 xerrades per “mirar cap al futur, per reflexionar, per inspirar-te, per prendre idees i estimular la conversa”. Les entrades ja són a la venda
hi haurà vuit xerrades per reflexionar sobre el món que arriba
Els organitzadors han preparat xerrades sobre astronomia, agricultura sostenible, l’energia de fusió, espècies invasores, relacions tòxiques, la creació del futur vinculada a l’art, la ciència i la tecnologia; o intel·ligència artificial. L’objectiu és que no siguin “els habituals caps de cartell”, cercant l’equilibri entre els professionals del territori i d’altres indrets.
Jaume Cardona, amb la seva càmera, al recinte de la Tabacalera. Foto: David Oliete.
Fa una dècada que busca edificis abandonats per fotografiar, documentar i difondre amb els milers de seguidors de La makineta del temps, un projecte unipersonal que ha esdevingut un referent a Catalunya. El tarragoní Jaume Cardona, de professió agent immobiliari, es transforma amb una càmera penjada al coll per salvar patrimoni, de particulars i d’administracions públiques. El citem a la Tabacalera per compartir la seva passió.
ENTREVISTA A JAUME CARDONA, REFERENT EN ESPAIS I EDIFICIS ABANDONATS
“Aquesta visita és com el retrobament amb una vella amiga”, diu d’entrada. Trepitgem el recinte de l’antiga fàbrica de tabacs de Tarragona, construïda ara fa cent anys i tancada des del 2007. “La primera vegada que hi vaig entrar estava decadent però en bon estat, sense els efectes de les accions vandàliques que es veuen avui; hi vaig gaudir molt. La darrera vegada, després del confinament, les parets estaven plenes de pintades, ja no hi havia baranes i em va caure l’ànima als peus”.
“TABACALERA ÉS UN SÍMBOL DE DEIXADESA”
Ho explica amb un punt d’amargor el creador de La makineta del temps mentre travessem els jardins de la Tabacalera, amb permís municipal. Cardona porta algunes de les fotos que va fer al recinte al seu moment i recorda amb una memòria prodigiosa la ubicació d’escalinates, columnes, claraboies i altres elements arquitectònics d’interès. “És un símbol de l’abandonament. Quan vaig publicar les fotos de la primera visita van tenir un impacte considerable, es veia per primera vegada l’estat de deixadesa dels edificis”, rememora.
Com arriba l’afició a la fotografia?
De sempre m’han agradat els espais antics i decadents. Quan era petit, el lloc que més m’agradava de la casa d’uns tiets a Bràfim eren les golfes. L’afició a la fotografia arriba més tard, a mesura que vaig retratant aquests llocs i em mou l’interès de trobar un llenguatge fotogràfic per transmetre a la gent les sensacions que jo tenia quan entrava en un espai vell i abandonat.
Hi ha un punt de partida?
Amb 19 anys i treballant en una immobiliària de Tarragona, ens arriben les claus d’un pis de la Rambla Nova. El propietari havia mort feia anys i els hereus que vivien a Barcelona volien vendre la casa sense tenir idea del que hi havia a l’interior. Quan hi vaig obrir la porta, em vaig trobar un univers gris, un espai ple de pols on feia temps que no hi entrava ningú, però endreçat amb tots els mobles, la roba als armaris i tota mena de detalls. Allò em va suposar una sotragada.
(…)
Així comença l’entrevista a Jaume Cardona, el creador de La makineta del temps que publiquem íntegrament al número 59 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu trobar a les llibreries de la ciutat: Adserà, La Capona i Soterrani.
Aquest i la resta de continguts els podem elaborar gràcies al suport dels nostres 700 subscriptors. Per això et convidem a sumar-te a la nostra comunitat i celebrar junts el nostre desè aniversari:
El recepcionista de l’obra de la Companyia Initium, atenent una agent de policia, mentre un presumpte criminal s’intenta amagar.
De vegades la Mostra de Teatre Jove de Tarragona ens deixa estampes ben insòlites, que reforcen el sentit la seva existència. Aquesta impressió ens va revenir al cap el passat dimecres 7 de juny al vespre, quan els qui representaven l’obra No hi ha illes meravelloses, de Lluís Anton Baulenes, al Teatre Tarragona, no eren pas joves amb vocació d’actors, sinó de tècnics.
Amb aquest salt endavant, la Companyia Initium, nascuda a partir d’un mòdul de regidoria, i conformada per tècnics joves del curs de Projectes d’Audiovisuals i Espectacles de l’Institut Pere Martell, va brindar als espectadors una lliçó magistral d’ambició professional. Si s’acaben dedicant al seu ofici, ho faran havent experimentat, com a mínim un cop, com se sent algú que interpreta un paper davant d’un públic. I aquest aprenentatge —i, sobretot, la voluntat i tenacitat, durant mesos, a l’hora d’assolir-lo– ja es mereix un aplaudiment.
La Companyia initium s’estrena a la mostra de teatre amb una obra amb una pila de moments humorístics
El text que van portar a escena, adaptat per Fátima Berbel i David Cabré, contenia ingredients propis de moltes novel·les de gènere: una mort per esbrinar com a desencadenant, el típic policia, un xic desastrós, amb tendència a abusar de la beguda i una pila de moments humorístics. Amb aquests elements, i jugant amb diferents espais escènics —començant des de platea i acabant amb un focus de llum que ens transportava més enllà de l’hotel on transcorria l’acció—, el grup va procurar entretenir els concurrents, que a poc a poc anaven traient l’entrellat del presumpte assassinat d’una portera al terrat d’un edifici situat al número 14 del carrer de l’Arquebisbe.
Entre la clientela sòrdida de l’«hotel de tercera» en qüestió —la palma se l’enduia un obsés dels còmics que cridava «no em toquis els tebeos» i que es vantava del seu perfil de criminal—, s’amagaven les claus dels suposats fets delictuosos, així com també s’hi palesava com d’insuportable pot arribar a ser haver de treballar de cara al públic. En aquest sentit, el personatge del recepcionista, que es movia entre la cordialitat forçada i un esgotament ostensible, aconseguia desvetllar una gran empatia. La presència puntual, per altra part, de personatges de còmic parodiats, com Superman o El Capitán Trueno, accentuava el component esbojarrat i jocós de l’obra.
Salutació final del grup, que s’estrenava a la Mostra de Teatre Jove.
El reconeixement de les bondats d’aquesta primera estrena atenua qualsevol possible mancança, com les que els mateixos actors admetien en el col·loqui amb humilitat i amb rialles a les cares. Des d’aquí, només volem encoratjar-los a continuar formant part de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, com a tècnics, si ho volen, d’acord, però també, si pot ser, com a actors. Amb unes segones intencions gens amagades, voldríem recordar-los, per acabar, allò que ja saben perfectament: que initium vol dir inici.
Article escrit pel periodista Enric Garcia Jardí amb les aportacions de l’alumne Fathi Yahia, del Cicle Formatiu deGrau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí iFranquès.
Foto de grup al final de l’activitat. Totes les fotos són de Ricard Lahoz.
Un grup de 40 persones vinculades al FET coneixen el Port de Tarragona des de dins i escolten els projectes de futur en boca del seu president, Saül Garreta. L’activitat s’ha desenvolupat aquest dimecres al vespre a bord del ‘Tarragona blau’ en el marc dels 10 anys del FET i en la prèvia de les jornades de portes obertes que organitza el Port des d’aquest dijous 8 i fins diumenge 11 de juny.
els subscriptors del ‘fet’, en una activitat amb el president garreta a bord del ‘tarragona blau’
L’embarcació ha arribat fins davant els terrenys (Vila-seca) on es construirà la Zona d’Activitats Logístiques i l’espai on hi ha el jaciment arqueològic Cal·lípolis que s’està recuperant. La passejada ha permès conèixer de primer mà les intencions del Port en matèria de descarbonització, sostenibilitat i accions contra la crisi climàtica, i ha servit per veure de ben a prop el moll Balears, dedicat als creuers, o l’antic far avui força amagat al moll d’Aragó.
Els assistents han seguit amb interès les explicacions de Garreta i de Lluís Palau (patró de l’embarcació) i han acabat la visita amb una valoració molt satisfactòria. Aquí en teniu més imatges de l’activitat:
La representació de Tornavís Teatre comptava amb les actuacions de Anna Fernández, Arnau Dols, Joan Manel Burillo i Berta Fornós.
Hi ha obres artístiques que semblen, literalment, inesgotables. Sempre a punt per a una mirada renovada, obertes a diverses interpretacions plausibles, cobertes per una capa de perennitat. És el cas d’El jardí de les delícies, de Hieronymus Bosch, ple de detalls i de misteris. Han passat més de 500 anys des de la seva creació, i aquest tríptic, que es pot veure al Museu del Prado, continua suscitant un gran interès entre els especialistes i el públic en general. Més enllà dels discursos sobre el contemptus mundi (menyspreu del món) i l’imaginari fantàstic de l’autor, que prefigura l’arribada de certes avantguardes, l’obra continua dialogant amb els qui l’observen d’una manera directa, desvetllant camins propis. El catedràtic de Física de la UB, Javier Tejada, per exemple, assegura que s’hi reflecteix l’evolució de l’univers.
Tornavís Teatre protagonitza la representació més innovadora d’aquesta mostra de teatre jove
El quadre, i, en particular, l’amor incondicional que li professa l’Alba, una dona gran que n’ha de preparar una conferència, és el punt de partida d’Alba (o el jardí de les delícies), del dramaturg Marc Artigau, per portar-nos a reflexionar, entre d’altres, sobre la nostra convivència amb les realitats virtuals que han vingut i que vindran. Situada en un ambient futurista, en concret a l’any 2115, s’hi mostra com Alba estudia l’obra des de casa, sense necessitat de moure el cap amb neguit entre els milers de visitants diaris del Prado, gràcies al suport de Jota, el robot de trets humans que s’acaba de comprar i que li resol gairebé qualsevol necessitat, també les més bàsiques.
En pocs dies, i malgrat la fredor dels inicis, Alba acaba mostrant-se convençuda que Jota, reflex físic de la seva joventut als 23 anys, i a qui fa conèixer el seu passat amb exactitud, és l’acompanyant perfecta per afrontar una senectut solitària. «És idèntica, ets tu, però no és humana», li retreu l’exparella, un home que reapareix a la seva vida i que es rebel·la, tot i els moments d’encís i de dubte, contra la presència de l’androide, a qui considera que es tracta més aviat com un esclau modern.
l’obra es desenvolupa a l’escenari i al telèfon mòbil
Companyia humana i companyia virtual es confronten en un debat intens i complex que es va desgranant al llarg de l’obra i que es gronxa entre els arguments de l’Alba (que se sent sola, amb pics de nostàlgia i de desengany) i els de l’home (una mena de neoluddista que vol compartir el temps de vida que li queda amb ella i que considera que els androides devaluen l’experiència humana), amb incursions puntuals en les reaccions emotives de Jota (J-Alba, tal com se l’anomena en el text original d’Artigau). Les discussions en aquest triangle humà-robòtic desemboquen, tot sovint, en intents de resposta a una pregunta essencial: què significa ser humà?
La representació es podia seguir des del telèfon mòbil, com demostra aquesta imatge.
La companyia Tornavís Teatre va oferir, amb la representació d’aquesta obra, el passat dilluns 5 de juny al vespre, la posada en escena més arriscada i sorprenent de la 30a Mostra de Teatre Jove de Tarragona. Si en el teatre se sobreentén que cal deixar de banda els telèfons mòbils, en aquesta ocasió s’optava per trencar, ja d’entrada, aquesta convenció amb una petició inusual: es demanava als presents, per mitjà d’un paper, que mantinguessin el dispositiu mòbil a la vora i que hi escanegessin un codi QR, des del qual podien accedir a imatges enregistrades en directe per dos actors. I per què no?
la companyia demana al públic tenir el telèfon a la vora i escanejar-hi un codi qr
L’obra es desenvolupava, doncs, en dos plans: l’escenari i la platea, a la vista de tothom, i la pantalla del telèfon mòbil, on a banda de seguir de prop els objectes d’una escenografia pensada i disposada amb molta sensibilitat (fotografies d’arxiu, un despertador gegant, un llibre, una rosa, etc.), també s’hi llegien els pensaments, les emocions i la informació recollida per la màquina, entre citacions de Da Vinci, Auden, Wilde, Nietzsche, Baudelaire, MacLuhan o els salms de David. Com en el quadre de Bosch, la manca d’una jerarquia clara obligava l’espectador a pensar cap a on adreçar, a cada moment, la mirada.
Amb un gust per les noves dramatúrgies que feia pensar en una possible influència (conscient o inconscient) del FITT, que en els darrers anys ha estat un dels vasos comunicants de Tornavís Teatre, i sota la direcció de Farners Rubio —amb talent a dalt i baix de l’escenari— i la realització d’Albert Rué, aquesta proposta de ciència ficció, que pot portar a la memòria la sèrie Black Mirror o la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, va aconseguir prendre una forma innovadora que s’adequava a la perfecció a les qüestions de fons del text. El present dels mòbils i el futur de les màquines, amb una obra perdurable del passat com a pretext. Infern o paradís? Depèn de nosaltres. Pel que respecta a l’espectacle, val la pena recórrer a un refrany antic que, en allò que ens ocupa, tampoc no ha perdut vigència: qui no s’arrisca no pisca.
Un espectacle de Teatre Ganyotes de l’any 2013. Foto: David Oliete.
El Club Vaixell és tota una institució a Tarragona, i el seu grup Teatre Ganyotes ja és una referència per la seva tasca durant 30 anys amb persones amb diversitat funcional. Aquest aniversari tan especial el celebren aquest dissabte 10 de juny a les 19h pujant a l’escenari del Metropol amb PESSICS.
el grup estrena ‘pessics’ aquest dissabte 10 de juny
Trenta-sis actrius i actors i onze monitors participen en aquest muntatge ideat el passat mes d’octubre per fer un recorregut per la història del grup, que inclou vuit obres de creació pròpia. “És un homenatge a tota la gent que ha participat al col·lectiu al llarg d’aquestes tres dècades”, expliquen els seus responsables. Hi ha una dotzena d’actors que ja van intervenir a la primera obra i que continuen actius.
“és un orgull per a totes les persones amb diversitat funcional”
Després de la pandèmia, és la primera vegada que Ganyotes torna als escenaris. Han assajat tots els divendres a la tarda durant una hora i mitja, i des de fa unes setmanes han realitzat assajos generals. “És un orgull i una manera de donar visibilitat a l’entitat i a les persones amb diversitat que fan teatre”. La clau de l’èxit -diuen- és creure en les seves capacitats i de fer-ho molt bé.
OBSEQUI
Gràcies a una subscriptora del FET, sortegem una invitació doble per veure PESSICS aquest dissabte a les 19h. La subscriptora havia comprat les entrades, però no hi pot anar per raons de feina i les cedeix a les amigues i amics de la revista. Així que les persones interessades, podeu enviar un correu electrònic a
subscripcions@fetatarragona.cat
abans de les 20h d’aquest dimecres 7 de juny. L’endemà ens posarem en contacte amb la persona afortunada per lliurar-li les entrades.
Gravació d’una escena del curtmetratge ‘Èxtasi’ a Tarragona. Foto: cedida
El juny és sinònim de final de curs i al grau en Comunicació Audiovisual de la Universitat Rovira i Virgili acomiaden el 2022-2023 amb els Premis Syllabus. Els alumnes de tercer curs de la carrera organitzen aquest esdeveniment per projectar els curtmetratges de ficció que han dut a terme al llarg dels darrers mesos. Parlem amb els estudiants Helena Callau, David Martínez, Maria Clavero, Txell Barbarà i Laura Marín sobre com han viscut l’experiència de rodatge, producció i edició de les peces audiovisuals.
alumnes de comunicació audiovisual expliquen l’experiència d’elaborar un curtmetratge
El procés ha estat llarg, des de l’octubre, i la pràctica s’ha realitzat a través de les assignatures de Gèneres i Formats Audiovisuals, i Guió i Narrativa Audiovisual. El primer element que s’havia de definir era la idea. Helena Callau és integrant d’un dels grups que ha preparat un curtmetratge de terror titulat ‘Sacramentum’. “Hem intentat trobar una idea en la qual estiguéssim tots còmodes”, explica. En un intens cap de setmana van poder fer les gravacions malgrat els imprevistos. Txell Barbarà, directora d’un altre dels curts, ‘Ètxasi’, del gènere melodrama, també recalca la complexitat de fer el guió i de gravar. Reflexiona que en aquests treballs “cal planificar molt bé els descansos perquè són moltes hores de rodatge”.
Gravació d’una escena del curtmetratge ‘El Nido’. Foto: cedida
Ambdues valoren positivament el resultat de les respectives obres. “Estem molt contentes després de tota la feina i és emocionant veure una peça audiovisual on cadascú ha aportat un granet de sorra”, afegeix Callau. Els estudiants David Martínez i Maria Clavero han estat produint una peça de ciència-ficció amb el nom de ‘El Nido’. “La idea va sorgir el primer dia en què vam saber que ens tocaria fer ciència-ficció”, relata Clavero. S’emporten grans aprenentatges després de setmanes intenses. Martínez assegura que “hem après molt i hem gaudit d’estar tots junts, cadascú centrat en un aspecte i alhora fer-ho tot en equip”.
els audiovisuals participen als premis syllabus de la urv
Càmeres, trípodes, focus, reflectors, micròfons i tot l’atrezzo, són els materials que han estat convivint durant molts dies. Laura Marín, que ha fet de directora en el curtmetratge ‘La Sala’, recordarà aquesta pràctica com “el primer curtmetratge professional” que ha elaborat amb el seu equip. “Ha estat tota una feinada fent el guió, buscant localitzacions i actors, gravant, repartint-nos els rols i la feina, i estem molt contents”, expressa.
Detall del rodatge del curt ‘Sacramentum’. Foto: Helena Callau
El món audiovisual és ampli i alguns ja saben a quin camp es volen dedicar. “M’agradaria dirigir obres de ficció”, comenta Callau. Martínez, aficionat al cinema, també va per la mateixa línia i Marín encara no ho té clar, però té diferents cartes damunt la taula com la preproducció, el rodatge o l’edició. Abans de començar la carrera, els entrevistats no tenien clar si estudiar o no aquest grau. Ara, posen en valor tots els aprenentatges adquirits com a futurs comunicadors audiovisuals.
Foto de grup amb l’equip i els actors de ‘La Sala’. Foto: Laura Marín
Sobre el sector, Barbarà creu que “falten directores”. Considera que “malgrat que hi hagi moltes dones estudiant la carrera, a l’hora de la veritat, la majoria són homes i caldria haver-hi igualtat d’oportunitats i visibilitat a les dones”. Per la seva banda, Clavero i Marín coincideixen que és un sector molt competitiu i difícil per entrar a treballar-hi. Malgrat això, “la universitat ens està ajudant amb força i ganes el que ens ve en el futur”, diu Clavero. A banda del curtmetratge, també han produït documentals i programes de televisió durant aquest curs.
Acte dels premis Syllabus celebrat a l’Aula Magna del campus Catalunya. Foto: Gio Gonzales
‘Hotel Maribel’ i ‘Jo mai mai’ són els altres títols que completen la llista de les sis obres d’enguany. Amb aquest final ple d’emoció, èxit i satisfacció, culminen un curs marcat per la creació audiovisual, la professionalitat i la qualitat en les seves pràctiques. Així es va poder veure dilluns en una Aula Magna del campus Catalunya plena i engalanada per celebrar un esdeveniment impulsat pel Departament d’Estudis de Comunicació de la URV ara fa deu anys.
Andreu Muñoz lidera un projecte estratègic per posar el valor la Catedral de Tarragona i el seu entorn. Foto: Ricard Lahoz.
La reobertura, ara fa tres mesos, del jardí i la capella de Santa Tecla la Vella és el primer pas d’un projecte molt més ambiciós al voltant del Museu Diocesà i el conjunt de la Catedral. “Un projecte de ciutat i de país, que ha de ser una realitat a vuit o deu anys vista”, afirma Andreu Muñoz, director de l’equipament museístic.
El projecte definitiu estarà enllestit abans de final d’any, però Muñoz n’avança els grans trets en una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona. El primer pas és la reordenació del Museu Diocesà, que custodia uns 12.000 objectes d’art sacre de tota l’arxidiòcesi i dels quals només se n’exposen en l’actualitat uns 300 en dues sales del perímetre del claustre de la Catedral.
andreu muñoz lidera una “proposta museogràfica integral”
Un cop reordenats els espais 1 i 2 del museu, ara s’està actuant a la capella de Corpus Christi, que acull la pinacoteca gòtica, la més important del sud de Catalunya. La segona setmana de juliol es podrà reobrir al públic aquest espai. I només quedarà intervenir en una quarta sala destinada a les obres des del Renaixement a l’època contemporània, prevista per al primer semestre de 2024.
Amb aquestes obres, Tarragona comptarà amb un “nou” Museu Diocesà, però de caràcter “transitori”, com remarca Andreu Muñoz, perquè aquest serà “la primera peça d’un projecte museogràfic integral que ha de donar vida al barri catedralici” que connecta dues realitats: un jaciment arqueològic d’ordre mundial (el recinte de culte imperial presidit pel temple d’August) i una Catedral “impressionant, de les més importants de l’època medieval”.
l’objectiu és sumar els atractius d’època romana i medieval
Dos patrimonis, el romà i el medieval, que Muñoz considera que cal connectar per donar-li valor. El projecte museogràfic integral preveu destinar el camp del Roqueral a aparcament per als visitants; fer del carrer Les Coques un espai per a vianants; i convertir el Museu Bíblic en el punt de partida de la visita (taquilles, botiga i cafeteria a la terrassa interior) començant per Santa Tecla la Vella.
A partir d’aquí, Muñoz explica que l’objectiu serà accedir al darrere de la Catedral on hi ha “un segon temple romà amb una sala espectacular que conserva parets i paviment originals i que avui no es pot visitar per falta de condicionament”. Amb l’ICAC hi ha la previsió d’intervenir-hi arqueològicament l’any vinent.
el nou itinerari permetrà accedir a espais ara tancats
El recorregut ens porta al futur museu Diocesà, al costat del claustre i davant del Seminari, al carrer de Sant Pau. Són 4.000 metres quadrats entre restes romanes, medievals, gòtiques i renaixentistes. El visitant podrà pujar al sobreclaustre i a la terrassa que ofereix unes vistes magnífiques de tot el Camp de Tarragona, i culminarà el recorregut al claustre i a l’interior de la Catedral, “la sorpresa final” en paraules de Muñoz.
“És una proposta ambiciosa i valenta per crear un gran pol d’atracció -admet- que faria possible allargar l’estada dels visitants a Tarragona més d’un dia”. A l’espera d’enllestir la redacció del projecte estratègic, el director del Museu Diocesà creu que seran necessaris uns cinc milions d’euros de pressupost. “No serem capaços de trobar-los?”, es pregunta.
Aquí podeu recuperar l’entrevista íntegra amb tots els detalls del projecte:
Imatge aèria de la zona entre els barris de ponent i el centre de Tarragona, amb l’Eix Transversal i el polígon Francolí al mig. Foto: Marc Colilla – Ajuntament de Tarragona.
Passada la campanya electoral, que no és un bon moment per a certs debats -tot i que és quan ho hauria de ser- caldrà reprendre’n el del POUM, segurament amb un clima diferent en què ens podrem allunyar de visions esperpèntiques i catastrofistes, i també d’una mena de guerra de bons i dolents, de visions conspiranoiques, i de personatges que es creuen una espècie de Robin Hood urbanístic. Com sempre, la realitat és complexa, l’urbanisme és complex, Tarragona també ho és, i necessitem debats que no siguin de traç gruixut.
Deixem estar, doncs, aquestes simplificacions empobridores (“Tarragona ha de créixer cap a llevant o cap a ponent?”) que, a més, són enganyadores (el ponent de Bonavista és la Canonja, i el llevant de la Móra és Altafulla; i, que jo sàpiga, Bonavista i la Móra són Tarragona). Assumim que qualsevol debat sobre creixement necessita, també, saber com, quant i per a què, d’aquest creixement. Ni tot el ponent ni tot el llevant del casc urbà central són iguals.
“qualsevol debat sobre creixement necessita saber com, quant i per a què”
Expliquem les conseqüències de les propostes. Quan es diu -i no hi puc estar més d’acord, que consti- que Tarragona ha de créixer cap a dins, cal dir també que això suposa substituir usos actuals. No hi ha tants -tot i que n’hi ha, és clar- espais buits o inactius sobre els quals es pot actuar, i el procés de reciclatge del sòl urbà (insisteixo: absolutament necessari) implica, poc o molt, expropiacions, desallotjaments i reallotjaments. Això, si queda clar l’interès general, si s’explica bé i es fa bé, té un nivell de conflictivitat suportable, però com que venim d’un POUM que va fer bandera de “no farem cap expropiació!” serà complicat; motiu de més per a posar-s’hi amb serietat.
“el poum és condició necessària però no suficient per transformar la ciutat”
No demanem al POUM el que no li pertoca, ni generem falses expectatives. El POUM és un document important, i en molts casos condició necessària, però no condició suficient per a les transformacions que la ciutat demana. No n’esperem més del molt que pot donar, ni el carreguem amb decisions per a les quals no cal. Per posar un exemple, dues intervencions sobre la ciutat, que em semblen encertades -el carrer Canyelles per a vianants, i el carril bici cap a Altafulla- són perfectament possibles sense cap modificació del POUM vigent. Hi ha moltes possibilitats en el camp del disseny urbà i de la renovació i regeneració urbanes que no exigeixen canvis en el planejament general. Si fem que el POUM entri en matèries en les que no és estrictament necessari, no farem més que complicar-nos el futur.
Vista aèria de l’Anella Mediterrània i el PP-10 en primer terme. Foto: Marc Colilla – Ajuntament de Tarragona.
No entraré ara a comentar propostes concretes de l’avanç del POUM, sobretot perquè intueixo que caldrà tornar sobre moltes de les coses que diu. Com tots els documents complexos, tenia coses amb les quals estava d’acord, i d’altres no tant o gens. En tot cas, algunes observacions més de fons:
Sobre les bases del POUM. En els fonaments de les decisions de qualsevol POUM hi ha la interpretació de la realitat, i una determinada visió de futur. Sempre cal assumir la dosi d’incertesa necessària (per exemples disruptius, no previstos: la crisi del 2008, o la pandèmia) però també cal fer una hipòtesi de futur, el més fonamentada possible. En aquest sentit, crec que l’avanç del POUM partia d’unes anàlisis i projeccions demogràfiques, així com de situació del parc d’habitatges i necessitats, que em semblaven discutibles en alguns aspectes (la composició dels moviments de població, o la del potencial d’habitatges al sòl urbà actual, per exemple).
Sobre l’àmbit del pla. Evidentment, el POUM és municipal, i s’ha de cenyir a això, només faltaria. Però no podem negar la dimensió metropolitana que ha de tenir. En aquesta campanya -per altra banda, tan poc estimulant- ha tret una mica el nas el concepte metropolità, i això és bo i no ho hauríem de deixar estar, però és un concepte que hauríem d’entendre i aplicar bé, i la recent experiència no anima gaire. Que la principal aportació de l’Avanç en aquest sentit sigui un collage d’“equipaments supramunicipals de capitalitat” no és un bon senyal.
Sobre la condicionalitat d’algunes propostes. El POUM, els POUM, són sistèmics; és a dir, no són una suma de decisions independents, sinó que s’interrelacionen i es condicionen mútuament. Tenim un problema estructural, del marc legal de l’urbanisme, pel qual, sobre hipòtesis de futur incertes -per exemple, l’evolució demogràfica, o les determinacions econòmiques (el preu del sòl o de l’habitatge)- o sobre projectes vinculats a propostes l’execució de les quals no es controla, acabem prenent decisions que, de vegades, generen drets i obligacions amb un alt grau de vinculació. Hauríem de desenvolupar i aprofitar bé els instruments que ens permeten condicionar determinades decisions a l’efectivitat de les previsions que les suporten i les justifiquen.
“a curt termini podem tenir un greu problema d’oferta d’habitatge”
I una última observació, que no és estrictament de POUM: el mentrestant. La ciutat actual, amb el planejament actual -les Normes- té el potencial de creixement que té. Qualsevol afegit o novetat està supeditat a l’aprovació definitiva del POUM -quatre, cinc anys? em sembla que això com a mínim- més el temps que es trigui a desenvolupar el que de nou digui el POUM.
Per a fer-nos-en una idea, el PP10, el de l’Anella Mediterrània, va iniciar el seu camí el 2011, i encara no hi ha habitatges disponibles; el PMU 34, el del Nàstic, o el PMU 14, el de l’ermita de la Salut -tots dos necessaris i convenients, que consti- fa uns quants anys que circulen, però encara els queda acabar la tramitació, fer la reparcel·lació, urbanitzar i edificar, i això seran quatre o cinc anys més.
Si hi afegim que la perspectiva de possibles canvis en l’ordenació pot frenar l’inici d’algunes de les operacions que ara ja són possibles, podem tenir un greu problema d’oferta d’habitatge a curt termini, per a felicitat dels posseïdors dels solars i dels habitatges que queden, que podran apujar preus. Més enllà del POUM, doncs, caldria fer alguna cosa.
Les responsables del CRAI de la URV consulten diversos exemplars del fons de l’antiga hemeroteca de Caixa Tarragona Foto: Marc Colilla Hurtado.
La càpsula del temps descansa entre el silenci bibliotecari del Campus Catalunya, en unes discretes prestatgeries plenes de memòria, paper i tinta. “Una hemeroteca és sempre un tresor i, per a nosaltres, és tot un privilegi integrar el gran fons de la històrica Hemeroteca de la ciutat”, pensa la Josepa Rius, cap del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat Rovira i Virgili.
El tancament definitiu de l’edifici de l’Hemeroteca al carrer de Mossèn Salvador Ritort i Faus, consolidada com a Caixa Tarragona i batejada en una darrera etapa sota la marca de la Fundació Catalunya – La Pedrera, s’ha resolt amb la donació íntegra de tots els seus documents i arxius a la universitat pública de Tarragona. “No hi podria haver un lloc millor per fer-se càrrec d’aquest fons”, somriu la Carme Gómez, vicerectora de Doctorat i CRAI a la Rovira i Virgili.
donació íntegra del fons documental a la urv
Els experts de la casa coincideixen a reivindicar “l’extraordinari valor” dels documents emmagatzemats, que sumen més de 800 capçaleres diferents de revistes i diaris, una quantitat ingent de llibres i publicacions locals úniques i que conserven documents i arxius des de mitjans del segle XVIII fins a avui dia.
“Treballem per catalogar tota aquesta quantitat immensa de documents, per digitalitzar-la i per fer-la accessible a tota la comunitat universitària”, explica la Gema Duarte, tècnica bibliotecària de la URV i una de les professionals que millor coneix la naturalesa del fons. No amaga una passió sincera per cada troballa i reconeix que, rere els vidres de les ulleres, se li comencen a acumular idees de possibles recerques que poden anar aflorant dels exemplars. “El potencial d’aquestes fonts d’informació és infinit si entra en contacte amb les persones adequades”, reflexiona.
es conserven més de 800 capçaleres de diaris i revistes
Investigadors de diverses especialitats i estudiants de branques com la història o el periodisme són alguns dels usuaris que ja s’han interessat per alguna de les arestes del fons, que si posés tots els seus volums en línia recta necessitaria una prestatgeria de 500 metres de llarg per acollir-los. La gran majoria dels arxius es poden consultar físicament al CRAI del Campus Catalunya, tot i que altres continguts més específics reposaran a les biblioteques campus universitaris de la Rovira i Virgili com els de Vila-seca, Bellissens o les Terres de l’Ebre, allà on s’espera que puguin tenir més demanda.
(…)
La resta del reportatge el podeu llegir íntegrament al número 59 del FET a TARRAGONA. La revista es pot adquirir a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria El Soterrani.
![[FOTOGALERIA] El Port, des de dins](https://www.fetatarragona.cat/wp-content/uploads/2023/06/DSC_6586-copia-768x511.jpg "[FOTOGALERIA] El Port, des de dins")
