16.3 C
Província de Tarragona
Dilluns, octubre 28, 2024
Inici Blog Page 246

Tothom a córrer

0
Dani Marcelo, estudiant d'Arquitectura de la URV, és l'autor de la imatge de la cursa solidària, després d'haver guanyat un concurs públic (foto: URV)
Dani Marcelo, estudiant d’Arquitectura de la URV, és l’autor de la imatge de la cursa solidària, després d’haver guanyat un concurs públic (foto: URV)

La moda de sortir a córrer és indiscutible. Sigui per la crisi, sigui per alliberar tensions, sigui perquè és molt econòmic, sigui pel benestar que produeix…una part de la població en constant creixement ha decidit calçar-se les sabatilles i anar a fer “running” per diferents indrets de Tarragona.

 

Amb el titular “Joc de cames”, aquest és un dels temes del número 2 de la revista FET a TARRAGONA que surt a la venda aquest dimecres 13 de novembre. El reportatge el signa Quim Pons i té com a protagonistes a alguns dels millors atletes de la ciutat. La revista la podreu trobar a les llibreries de Tarragona, o bé us en podeu subscriure aquí per només 30€ tot l’any i la rebreu còmodament a casa.

 

La primera cursa solidària de la URV se suma al calendari de proves esportives populars

De manera paral·lela a l’augment de corredors també han crescut les curses més populars o més competitives, de tal manera que el calendari està ple a vessar els caps de setmana. A Tarragona, diumenge 17 s’incorpora una nova prova, la primera cursa solidària URV, de caire ciutadà i amb algunes peculiaritats: té una finalitat social vinculada a la demarcació i ofereix la possibilitat de participar de manera individual, en parelles o en equips de quatre persones.

 

Cadascuna de les modalitats tindrà un itinerari i sortirà en un moment diferent al llarg del matí, a partir de dos quarts d’onze, però sempre des del Moll de Costa. Els organitzadors han creat el “testimoni solidari”, el tub que l’atleta porta en els curses de relleus i que en aquesta ocasió s’ha realitzat amb fusta d’un arbre de l’Àsia, especialment lleugera i resistent. Si no voleu córrer o caminar, però sí col·laborar amb la iniciativa, us en podeu apuntar com a voluntaris per ajudar en les tasques d’organització.

 

La cursa l’organitza el Centre de Cooperació al Desenvolupament URV Solidària i Esports URV, però compta amb el suport tècnic de l’empresa Running Solutions. La recaptació anirà destinada a un projecte que tingui com a objectiu resoldre una problemàtica social de les comarques tarragonines. El projecte s’escollirà d’entre tots els que es presentin a una convocatòria pública de la universitat on es tindran en compte la innovació, la viabilitat i la creativitat de la proposta.

 

La cursa solidària de la URV -amb una longitud de 10 quilòmetres, apta per a tothom- se suma així al calendari de proves de “running” de la ciutat i de la demarcació. Serà de fet, la prèvia a la Mitja Marató Ciutat de Tarragona del diumenge 24. Curses i més curses per donar resposta a una necessitat que no para de créixer. Tothom a córrer i a fer salut!

Una presentació FET de cine

0
El Consell de Redacció del FET, a l'acte de presentació de la revista, el passat 9 de setembre, al Cafè Metropol.
El Consell de Redacció del FET, a l’acte de presentació de la revista, el passat 9 de setembre, al Cafè Metropol.

Tarragona, periodisme i cultura. El número 2 de la revista FET A TARRAGONA és a punt de sortir al carrer i, per celebrar-ho, tornem al Cafè Metropol, un marc incomparable que ja va acollir la festa de benvinguda a la publicació, el passat 9 de setembre.

 

L’emblemàtic espai modernista de la Rambla Nova obrirà les seves portes el proper dimarts 12 de novembre, a les 20.00 hores, a subscriptors, lectors i amics del FET per viure tots plegats una vetllada molt especial. Una presentació de cine.

El número 2 de la revista del FET veurà la llum el 12 de novembre al Cafè Metropol

 

Seguint la nostra filosofia de fer ciutat i implicar-nos en la dinamització de la xarxa social a la que donem suport, hem volgut aprofitar l’arribada del número dos de la revista per posar el nostre petit gra de sorra en la promoció de la cultura local.

 

A més de descobrir en primícia els continguts de la publicació, que dedica la portada i el dossier al món del cinema i l’audiovisual a Tarragona, els assistents gaudiran d’una projecció de curtmetratges fets per alumnes del Cicle Superior de Realització de Projectes Audiovisuals i d’Espectacles de l’IES Pere Martell.

 

Ells són protagonistes de la segona revista del FET, juntament amb directors de cinema ja consagrats com Jesús Monllaó i Belén Macías, i d’altres que comencen a fer-se un nom a nivell internacional, com ara Maria Roig, José Luis Montesinos, Anna BofarullAndrea Eidenhammer i Love Jordina.

 

Talent i creativitat local amb projecció a l’exterior, que la revista del FET A TARRAGONA posa en valor en un ampli dossier de 15 pàgines, a on també es destaca una vessant poc coneguda de la ciutat, malgrat viure un moment de creixement i expansió: la de plató de gravació de pel·lícules i espots publicitaris.

 

El públic assisten a l'acte de presentació de la revista, als jardins del cafè.
El públic assistent a l’acte de presentació de la revista, als jardins del cafè.

Tots els subscriptors que vinguin a l’acte rebran una revista d’obsequi. Aquesta promoció s’afegeix a la que fem aquesta setmana per sortejar dues invitacions a un maridatge de vi, gastromomia i música a la Catedral del Vi de Nulles.

 

Per continuar amb la setmana de llançament del número 2, dimecres 13 de novembre, el FET participarà a l’acte de celebració dels 30 anys de la Fundació Casal L’Amic, que es farà a la Sala de Graus del Campus Catalunya de la URV (19.00 hores). La revista dedica també un reportatge a aquesta entitat tan arrelada als barris de Ponent.

 

I diumenge, 17 de novembre, estarem a la Cursa Solidària de la URV, preludi de la Mitja Marató de la ciutat. Un esdeveniment ciutadà que combina l’esport amb la conscienciació social.

 

Arriben, doncs, dies intensos per a la “família” del FET a TARRAGONA. Esperem comptar amb la vostra presència i participació. Hi esteu tots convidats!

Una proposta singular a la catedral del vi

0
La catedral del vi de Nulles serà l'escenari del primer cicle de concerts ViBRANT, un maridatge de música, vi i gastronomia de la terra (foto: Vinícola de Nulles)
La catedral del vi de Nulles serà l’escenari del primer cicle de concerts ViBRANT, un maridatge de música, vi i gastronomia de la terra (foto: Vinícola de Nulles)

FET a TARRAGONA vol celebrar amb els seus lectors el primer aniversari del digital i l’aparició del segon número de la revista. I ho volem fer amb vi, música i gastronomia del territori en un indret únic –el celler modernista de Nulles– i amb una proposta diferent -els maridatges sonors del cicle ViBRANT-.

 

Amb el suport d’Adernats-Vinícola de Nulles, sortejarem una invitació doble per a un subscriptor de la revista FET a TARRAGONA que vulgui gaudir de l’espectacle “Maridatge Excel·lent” que tindrà lloc dissabte 16 de novembre, a les sis de la tarda, a la “catedral del vi”. Poden participar-hi els subscriptors de la revista i els que se’n facin abans de dilluns 11 de novembre. Només cal que enviïn un correu a subscripcions@fetatarragona.cat  amb les seves dades personals (nom i telèfon de contacte). El sorteig es farà dimarts 12, coincidint amb la sortida del segon número de la publicació.

 

Els vins i caves Adernats acompanyaran els concerts i la degustació gastronòmica (foto: Vinícola de Nulles)
Els vins i caves Adernats acompanyaran els concerts i la degustació gastronòmica (foto: Vinícola de Nulles)

“Maridatge Excel·lent” combinarà el vi i la gastronomia amb la proposta musical del Duo Miró, format per la violoncel·lista Marta Mulero, de Reus, i el pianista Medir Bonachi, de Valls. Música de cambra elegant amb un repertori ampli que abarca des del Barroc fins a la contemporània.

 

Aquest és un dels quatre espectacles que tindran lloc dins del primer cicle ViBRANT el cap de setmana del 15, 16 i 17 de novembre. Un piano de mitja cua situat a sobre de les tines centenàries del celler de Nulles serà el convidat d’honor a la primera edició d’una proposta única i diferent ideada per Aleix Vallverdú.

 

A cada maridatge es podran assaborir vins i caves elaborats al propi celler i reconeguts arreu, una degustació gastronòmica amb productes de la terra, i una música interpretada per joves professionals d’aquestes comarques. Una combinació única en un edific singular, a punt de complir un segle de vida. El FET a TARRAGONA, que només en té un any, us convida a gaudir de la primera edició del cicle ViBRANT.

Somnis de dotze jornades

0
Santi Castillejo dirigint el primer entrenament de la temporada. Foto: Nàstic
Santi Castillejo dirigint el primer entrenament de la temporada. Foto: Nàstic

Ni el nom, ni el seu passat, ni el fet d’haver ficat a l’equip als setzens de la Copa han salvat a Santi Castillejo de la maledicció del dotze.

Castillejo va arribar com a nom de consens, com a ex icona futbolística del Nàstic i amb els bons resultats que havia fet com a primer entrenador del Reus com a carta de presentació.

El cos tècnic amb Miquel Aguza, Javi Garcia, Santi Castillejo i Adolfo Baines. Només Baines que serà segon de Moreno seguirà. Foto: Nàstic
El cos tècnic amb Miquel Aguza, Javi Garcia, Santi Castillejo i Adolfo Baines. Només Baines que serà segon de Moreno seguirà. Foto: Nàstic

El pistoler de Valtierra havia estat l’escollit per redirigir el projecte del “tornarem” cap al “hofemjunts” amb una dosi de coherència futbolística i d’harmonia dins del vestidor. Semblava que s’havien acabat les presses i que la paciència i les ganes de fer un projecte nou i llarg amb algú que coneixia bé la casa eren el pilar que aguantaria la nova campanya grana.

L’aposta en la que va creure el consell d’administració, però, no ha durat més de dotze jornades. Les mateixes dotze que va aguantar Luis César a primera (2006/07) després d’aquell ascens històric. El gallec va marxar com a conseqüència d’una derrota a casa davant del Mallorca. El seu substitut, Paco Flores, va tenir vint-i-sis jornades per veure com l’equip s’anava enfonsant fins al descens.

Una jornada menys li van donar a Joan Carles Oliva, a la jornada dotze (2011/12) Jorge D’Alessandro ja va agafar la plantilla amb trenta jornades de marge. D’Alessandro tampoc va ser capaç de salvar a l’equip i com l’any de primera l’equip va acabar perdent la categoria.

El precedent més immediat, Kiko Ramírez, va durar deu jornades en el seu debut amb el primer equip grana. El seu substitut Javi Salamero, amb vint-i-vuit jornades per jugar, tampoc va ficar a l’equip en zona de play-off.

Totes elles han estat sortides prematures que molts cops costen d’entendre des de fora i que massa vegades he intentat justificar amb les explicacions que m’han donat els que en saben d’això del futbol. Els registres però deixen força clar que en cap cas, i sense saber com hagués acabat sense canvi a la banqueta, s’han aconseguit els objectius.

La curta etapa de Castillejo ha estat marcada segurament per un joc que no ha convençut, pels excessius canvis i pels números (setze punts en dotze jornades) que han estat determinants. Castillejo deixa l’equip classificat pels setzens de copa i esperant rival europeu, situat a cinc punts dels play-off i a onze del líder, objectiu inexplicable marcat des de vés a saber on.

Santi Castillejo a l'estadi del Plantio on el Nàstic es va classificar per jugars els setzens de la Copa eliminant al Burgos. Foto: Nàstic
Santi Castillejo a l’estadi del Plantio on el Nàstic es va classificar per jugars els setzens de la Copa eliminant al Burgos.
Foto: Nàstic

Amb Santi Castillejo torna a marxar un tòtem del nastiquisme contemporani que novament abandona l’entitat per la porta falsa, dracera marcada pels il·lustres granes.

Un tuit  on es llegeix “Muchas gracias a todos por el apoyo en estos duros momentos, a tanta gente que conozco y otros que no. Esos ánimos hacen el trago mas fácil” és el comiat momentani pels seus seguidors a les xarxes socials del fins ara tècnic del Nàstic.

Vicente Moreno, amic íntim del Director Esportiu, Emilio Viqueira, és el substitut de Castillejo a la banqueta. L’ex tècnic del Xerès, única experiència de Moreno a les banquetes, té com a únic objectiu ficar a l’equip en play-off i trencar així els registres dels darrers recanvis com a entrenadors.

La destitució de Castillejo trenca la unitat demanada en la campanya de principi de temporada i serveix un cop més per a comprovar que el Nàstic necessita urgentment trencar amb les presses històriques i oblidar-se del passat si no vol prendre mal en el camí complicat que li està tocant recórrer.

 

 

Un gran caos molt organitzat

0
Aspecte d'una de les plantes afectades per la parada del Complex Industrial Repsol a Tarragona, amb acumulació de materials per revisar o substituir
Aspecte d’una de les plantes afectades per la parada del Complex Industrial Repsol a Tarragona, amb acumulació de materials per revisar o substituir

El Carlos és d’Avilés, però ja porta un mes treballant a Tarragona. Al seu costat, el Serafín, de Lleó, descansa uns minuts enmig d’un torn de feina de deu hores. Els dos porten un casc amb la identificació de la seva empresa, Imasa, que es dedica al manteniment i muntatge d’instal·lacions industrials.

 

Carlos i Serafín fan una cigarreta en un dels espais habilitats per a fumar al Complex Industrial de Repsol, al polígon nord. Hi ha màquina de cafès i aigua, uns lavabos portàtils i anuncis per tot arreu apel·lant a les mesures de seguretat. Ells són dos dels 1.500 treballadors extres que participen en les tasques de la parada que afecta una part de les instal·lacions de Repsol.

 

Els sevillans Óscar i Ángel han llogat un apartament a La Pineda mentre treballen a la parada
Els sevillans Óscar i Ángel han llogat un apartament a La Pineda mentre treballen a la parada

Juan Carlos és electricista, de Galícia, i reconeix que la feina “està ben pagada”. Coneix a fons altres refineries i diu que aquí es treballa “força relaxat perquè tot està molt ben programat”. Els sevillans Óscar i Ángel, en canvi, asseguren que és “dur” fer un torn de dotze hores i només tenir un dia de festa a la setmana. Descansen i dormen en un apartament de La Pineda.

 

Les converses amb ells es mantenen amb un soroll constant de fons i en un espai on no paren de moure’s persones i vehicles. A mig matí, a la planta d’Olefines de Repsol es viu una sensació de caos: grúes, camions de gran tonatge, operaris amunt i avall, treballadors enfilats a les instal·lacions en alçada, cascos de diferents colors, tècnics de prevenció, supervisors, material per terra, tanques per habilitar el pas de vianants… Tot, però, sota una aparent coordinació, control i organització.

 

Operaris al costat d'una de les noves turbines que s'han canviat per primera vegada a la planta d'Olefines
Operaris al costat d’una de les noves turbines que s’han canviat per primera vegada a la planta d’Olefines

Dia punta amb uns 3.000 treballadors: els 1.600 habituals de la companyia i els que pertanyen a alguna de les empreses subscontractades –un centenar- per participar en les tasques de revisió i manteniment a les plantes afectades per la parada. A uns quants metres d’alçada resulta espectacular observar una de les operacions més importants de tot l’operatiu: el canvi de les turbines instal·lades el 1973 i que no s’havien substituït mai. Desenes d’operaris es mouen en un espai relativament petit. El personal amb casc blanc -de Repsol- supervisa tots els moviments.

 

Fàtima González, tècnica de prevenció amb armilla groga, porta molts anys treballant en l’àmbit industrial i considera que la presència de les dones ja està normalitzada en un sector on predominen els homes en més d’un 90 per cent. “És difícil controlar tanta gent en una operació d’aquesta envergadura”, comenta la Fàtima. Cada dia fa una ronda  per totes les instal·lacions afectades per la parada. “Les mesures de seguretat es compleixen, però molta gent no valora prou els riscos de la feina”, explica.

 

Fàtima González, una de les moltes persones que treballen en la prevenció de riscos durant la parada
Fàtima González, una de les moltes persones que treballen en la prevenció de riscos durant la parada

Hi ha una obsessió per la seguretat a tot el complex industrial: missatges a cada cantonada i consells de trànsit on s’utilitzen la imatge de Marc Màrquez i Dani Pedrosa i on es fa una especial incidència de no consumir alcohol en els àpats. En aquesta última idea també participen una vintena de bars i restaurants de la zona que ofereixen als treballadors de la parada menús econòmics amb begudes sense alcohol.

 

Una jornada qualsevol en aquests dos mesos de parada a Repsol comença ben aviat, demanant als empleats que arribin amb prou temps per evitar col·lapses a les entrades i anar als aparcaments assignats. Hi ha senyals indicatius per tot arreu (RQ i RP). Un cop dins del complex, cal anar a buscar el material de seguretat a una carpa que s’hi ha habilitat.

Una grua de grans dimensions opera al mig de la planta
Una grua de grans dimensions opera al mig de la planta

L’empresa Dräger, que gestiona aquest espai a Repsol Petróleo, disposa d’equips autònoms i semiautonòms de respiració, detectors de gasos, emissores, extintors, màscares, llanternes, xiulets i una llista interminable de material. El jove responsable de la carpa és de Granada, però ja fa temps que va marxar a treballar a la seu central de la companyia a Alemanya.

 

Soroll i moviment constant a les instal·lacions aturades. No ho sembla, però el que s’està fent avui es va començar a programar fa un o dos anys. Cal planificar molt per tenir clara i precisa la seqüència dels 60 dies de parada. Un caos organitzat amb centenars d’operaris que contrasta a l’altra banda del vial amb la netedat de la planta de Dow que continúa funcionant amb normalitat, al marge de l’immens operatiu de Repsol. La parada més gran  -amb una inversió total de 95 milions d’euros- entra a la recta final, sense baixar un ritme que sembla frenètic. Tot és tan gran i espectacular, hi ha tanta gent treballant-hi que quan surts de la “zona zero” tens la sensació de deixar enrere una ciutat amb vida pròpia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Matalassers valents sense premi

0
Dos de vuit amb folre dels Xiquets de Tarragona a la diada de Tots Sants, després de dos intents de cinc de nou (foto: Bego Floria)
Dos de vuit amb folre dels Xiquets de Tarragona a la diada de Tots Sants, després de dos intents de cinc de nou (foto: Bego Floria)

No ho han aconseguit, però el resultat de la diada de Tots Sants en cap cas treu brillantor a la gran temporada dels Xiquets de Tarragona. La decepció, la tristesa i la ràbia que deuen sentir els matalassers no han de passar per damunt de l’orgull, l’esforç i la valentia que han demostrat aquest divendres a la plaça de la Vila de Vilafranca.

 

Els dos intents de cinc de nou amb folre tenen un gran mèrit i revelen l’ambició dels del carrer Santa Anna, que s’han quedat molt a prop de l’objectiu. Han fet un pas important, tot i que no han obtingut a plaça el premi que buscaven després de la feina intensa dels assajos de tants mesos.

 

L’ensopegada de final de curs no pot amagar uns registres excel·lents: aquest 2013, els Xiquets de Tarragona han descarregat 11 castells de nou pisos, més del doble que l’any passat (5). Igual passa amb el dos de vuit amb folre, que enguany l’han completat en 15 ocasions, davant les 7 del curs anterior.

 

La frase ‘La millor diada de la història’, tantes vegades reiterada els darrers temps al món casteller, no és avui a les mans dels Xiquets, però pel que s’ha vist a Vilafranca pot arribar la pròxima temporada. Els que sí hi han assolit la seva millor actuació han estat els Castellers de Sants, mentre els amfitrions de la diada, els verds, feien el primer intent de la història de quatre de deu.

 

L’alcalde rectifica

Un comentari a banda mereix la presència de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, al balcó de l’ajuntament de Vilafranca, i de la regidora de Cultura, Begoña Floria, a la plaça (ella és l’autora de la fotografia que encapçala aquest article). Després de moltes absències injustificades, l’alcalde i el govern municipal han rectificat i han donat suport a una colla tarragonina en una de les grans diades del calendari casteller.

 

La rectificació arriba tard. Encara cou que Ballesteros fos l’únic alcalde que no anés l’any passat a la Diada de Sant Fèlix, on participava la Jove de Tarragona, o que no hagués acompanyat els darrers dos anys als Xiquets per Tots Sants. Tampoc els responsables municipals s’han deixat veure aquest any per les diades que han gaudit de les millors actuacions de les colles grans tarragonines.

 

Potser l’arribada de Floria a l’àrea de Cultura representa a partir d’ara una sensibilitat més gran de l’ajuntament amb el paper de les quatre colles de la ciutat. Aquesta mancança ja la denunciava amb encert Joan Sala el passat mes d’agost al FET a TARRAGONA en un article que avui paga la pena tornar a revisar.

 

Sigui com sigui, el més important avui és que els matalassers s’han apropat al gamma extra amb molts arguments sòlids i que es tanca la millor temporada de la història per a les quatre agrupacions de la ciutat. Tots, per tant, mereixen un immens aplaudiment!!!

A punt pel cinc de nou ratllat

0
Els Xiquets van col·locar sisens del cinc de nou, el passat dimarts, en l'assaig previ a l'actuació de Tots Sants.
Els Xiquets van col·locar sisens del cinc de nou, el passat dimarts, en l’assaig previ a l’actuació de Tots Sants.

Els Xiquets de Tarragona estan a punt per afrontar el cinc de nou amb folre. Així ho han fet saber durant les darreres setmanes a través de les xarxes socials —amb concurs de piulades a Twitter inclòs— i així ho demostren dimarts al vespre suant la camisa al carrer Santa Anna. L’assaig ha despertat molta expectació. S‘hi poden reconèixer cares conegudes dels Castellers de Vilafranca, els amfitrions de la diada de Tots Sants, així com també gent d’altres colles tarragonines i periodistes de diversos mitjans locals de la ciutat.

 

Puntualitat britànica per iniciar l’assaig. A partir del moment en què toca alçar el tres de nou amb folre fins a sisens les xerrameques comencen a disminuir considerablement. Els castellers deixen d’explicar-se anècdotes com que els ha anat d’un pèl de no haver de treballar divendres, i si el cap de colla, Roger Peiró, demana que tothom faci una passa endavant, responen com cal.

 

Prova del cinc de nou amb folre. En els finestrals del pati d’assaig més d’una desena de curiosos observen com es munta el castell. Ningú no es vol perdre aquest moment. Col·loquen sisens. En baixar, dues noies que pugen en aquest pis s’abracen, eufòriques. Tothom es felicita. No és la primera vegada que enguany aconsegueixen pujar-lo fins a sisens—és la quarta, concretament—, però sembla que aquesta prova els ha deixat amb bones sensacions. “La fermesa que guanyem aquí s’ha de veure a plaça”, exigeix tot seguit Peiró als seus companys de camisa, als quals també llença una advertència: “Qui es pensi que ve aquí a no suar, divendres no cal que vingui”.

 

La gent es creu el castell. Són molts els qui asseguren que, amb la feina que porten feta, com a mínim l’haurien d’arribar a carregar. Tots reconeixen, alhora, però, que es tracta d’un castell de dificultat extrema, i que hi ha molts detalls que poden condicionar la seva execució.  Li pregunto a Aix Sabater, una de les noies que puja al pis de sisens, com ho veu. Sospira i se li escapa un somriure. Tinc la sensació que s’està imaginant el moment de la segona aleta. Assegura que seria una sensació molt bèstia. Hi ha molt d’esforç al darrere d’aquesta diada, molta il·lusió i moltes ganes de superar els límits de la colla.

 

 Enguany els Xiquets arriben a Tots Sants havent descarregat deu castells de nou pisos

Després de la prova del cinc, la tècnica deixa uns minuts de descans i conversa necessaris per reprendre forces. L’assaig no ha acabat, encara. Els Xiquets tenen molt clar que l’objectiu no és tan sols assolir el cinc de nou, sinó que es tracta de descarregar tres castells de nou a plaça, per primera vegada en la seva història. La gent de l’equip de pinyes ha de treballar de valent perquè tothom recuperi la tensió. Finalment, Peiró decideix dirigir-se altra vegada a tots els castellers. És un bon comunicador, sap gestionar els temps i les paraules. “A mi el castell que em fa més il·lusió és aquest”, assegura. La prova acaba essent força treballada, però aconsegueixen col·locar-hi sisens.

 

En finalitzar l’assaig, els periodistes de diversos mitjans de comunicació ens reunim al hall del local. Moment divertit. Tots els castellers van sortint del pati i es troben el seu cap de colla preparat per parlar davant d’una càmera, un micròfon i dues gravadores. “És un moment d’escarni”, bromeja Peiró. Molt de xivarri al nostre voltant.  Se senten comentaris de tota mena, des del ja tradicional “Vull sortir a l’APM” fins al valent que diu “ja surto jo a parlar, ja veuràs”. Quan ja ha fet les declaracions, l’atrapo un moment i li pregunto si és supersticiós, o si ha fet algun tipus de promesa per divendres. Em fa una mirada de gat vell, picardiosa, es posa a riure i em diu que prefereix no explicar-m’ho.

 

Divendres, a les 12h, a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès, arribarà el moment clau. L’any passat els matalassers ja hi van plantar un intent desmuntat de cinc de nou que va sorprendre positivament a tothom, i van acabar completant la tripleta màgica —tres de nou amb folre, quatre de nou amb folre i cinc de vuit—. Veurem enguany què els depara Tot Sants. Ells estan a punt, expectants. Sortiran segons, i si no hi ha cap canvi, de tres de nou amb folre, un castell que ja han descarregat en set ocasions aquesta temporada. Els tarragonins estaran acompanyats dels Capgrossos de Mataró, els Castellers de Sants i uns Castellers de Vilafranca que sembla que podrien intentar dos castells de deu pisos —el 3de10fm, que van descarregar per primer cop en la seva història per Sant Fèlix, i el 4de10fm—. Se’ns dubte, la diada promet, i molt. 

Les gralles tan lluny de casa

0

???????????????????????

L’exterior del Carnegie Hall és ple de vestits d’home foscos, vestits llargs de dona i entrades numerades. Només alguns atletes, que es preparen per a la Marató del proper diumenge, trenquen aquesta elegància novaiorquesa que sembla força habitual a les nits entre la Cinquena i la Vuitena Avinguda.

 

L’edifici és realment tan bonic de dins com de fora. Sense ser la sala de concerts més gran del món (aquí tot ho mesuren així), el Carnegie fa gala d’una sonoritat espectacular i presumeix d’haver acollit concerts de les primeres espases del jazz, l’òpera o el soul.

 

El cocktail de benvinguda que ens ofereixen abans de començar la cerimònia d’entrega de premis ja deixa entreveure el tipus de butxaques que abuden al nostre voltant. Poc a poc descobreixo que hi ha citats el bo i millor de part del món de la fotografia, com ara directors d’agències internacionals, fotoperiodistes o editors de les principals revistes del sector. La majoria d’ells ja es coneixen i se saluden efusivament amb un marcat accent americà. Relament em sento un pèl foraster entre tanta corbata, però de mica en mica vaig dimensionant el que suposa ser aquí.

 

Entre copes de cava i photocalls comença la cerimònia dels Lucie Awards, on es lliuren els premis a les diferents categories dels International Photography Awards.

 

Un moment de la gala al Carnegie Hall de Nova York
Un moment de la gala al Carnegie Hall de Nova York

Avui descobreixo que els Lucie Awards vindrien a ser, salvant les distàncies, els Oscar de la fotografia. Un presentador a “lo Billy Cristal” condueix l’acte amb humor americà, tot presentants els diferents guardonats i fotògrafs consolidats a qui també es reconeix la seva trajectòria. Entre ells, Li Zhensheng, probablement el millor fotògraf documental xinès, o el veterà fotoperiodista nord-americà, John H. White, que rep l’ovació de la nit.

 

Finalment és el torn de la categoria “Moving Images” dels IPA Awards, el torn del Som Castells: un fragment de la peça es projecta a la gran pantalla del Carnegie Hall mentre el toc de castell ressona amb força a l’auditori amb una acústica perfecta. Un altre moment per guardar a la memòria!

 

El premi (l’estatueta, més ben dit) no va arribar. Però això era el de menys. Com el glamur, les corbates i els talons d’agulla. El més important és que, un cop més, els castells i la nostra cultura s’han vist reconeguts a l’altra punta del món.

 

“Escoltar les gralles tan lluny de casa fa posar la pell de gallina”. Paraules de la meva mare just acabar la projecció del fragment del Som Castells al Carnegie Hall. I amb això em quedo.

 

Gràcies a tots pels ànims rebuts des de Tarragona, de debò. Salut i castells!

Una abraçada des de Nova York.

David Oliete

Els joves tarragonins nascuts el 1953

0
La quarantena de protagonistes, reunits a l'interior de l'Ajuntament de Tarragona.
La quarantena de protagonistes, reunits a l’interior de l’Ajuntament de Tarragona.

 

Unes vint persones es retroben amb abraçades, petons i encaixades de mans efusives a la plaça de la Font, mentre la resta de la gent, asseguda a les terrasses dels voltants, observa encuriosida l’escena. L’eclosió d’alegria no té res a veure amb el resultat del Barça-Madrid, que ha finalitzat fa tan sols uns minuts. Alguns testimonis tafaners de bar sembla que busquin, entre la multitud que va arribant amb comptagotes i se saluda, una parella de nuvis, un ram de flors i un llançament d’arròs. Però, malgrat que els assistents s’han engalanat per a l’ocasió, no s’han reunit pas per concórrer a cap casori.

 

Molts dels homenatjats feia dues dècades que no es veien. Aleshores, l’any 1993, es van reunir al restaurant del Fortí de la Reina per celebrar que, com digué Joan Manel Serrat, que va saber adaptar la cançó Ara que tinc vint anys a les seves diferents edats, feia vint anys que tenien vint anys. Enguany en compleixen seixanta, i és per aquest motiu que han organitzat de nou aquesta trobada. Abans de sopar i ballar amb més de 420 hits dels setanta i dels vuitanta —la banda sonora de la seva generació— a l’Hotel Imperial Tàrraco, gaudeixen d’un acte de reconeixement al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.

 

Alguns s’han de concentrar uns segons per reconèixer el rostre de la persona que tenen al davant, per atribuir-li un nom propi. La majoria aprofiten el tòpic de l’edat per iniciar converses amb vells coneguts. Una acompanyant, que encara no n’ha complert seixanta, ho exhibeix, davant la resta, cofoia. “Doncs no ho sembla xata”, li etziba una de les presents. Cara d’aparent indignació de la dona i rialles generalitzades. Els cabells blancs ja han aflorat, però no obstant això, tots conserven el bon humor. Se senten joves d’esperit.

 

Van néixer el 1953, com l’escriptor xilè Roberto Bolaño, l’economista Paul Krugman, el músic Mike Oldfield, l’actor John Malkovick i l’expresident de l’Estat espanyol José María Aznar.  Aquell any Francis Crick i James Dewey Watson descobrien l’estructura helicoïdal de l’ADN; el líder soviètic Iósif Stalin moria; Ernest Hemingway guanyava el premi Pullitzer per l’obra El vell i el mar; i, alhora, Winston Churchill s’emportava el Premi Nobel de Literatura. A Tarragona, l’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro era nomenat cardenal pel Papa Pius XII, es presentava el pas de setmana santa El descendiment de la Creu i el barri de Torreforta començava a créixer amb la inauguració de noves edificacions.

 

“Ens vam conèixer de joves, amb setze o disset anys”, assegura Francesc Potau, un dels organitzadors de l’acte. “Sortíem plegats els dissabtes i els diumenges, i a les deu de la nit ens tocava tornar cap a casa”, explica. El Bar Joia —que precisament tanca les seves portes enguany—, la Perfumeria Micó, el Forn del Cisne, el Xaloc, la granja Clarà, els cinemes Tarragona i Moderno… eren alguns dels punts de trobada que aquesta fornada de tarragonins compartia, i que avui Potau rememora davant de tots els assistents, que denoten un punt de melancolia quan senten nomenar alguns dels espais.

 

“Quan vam fer la convocatòria per celebrar els quaranta anys plegats, vam buscar telèfons i adreces, i vam tenir una representació important”, assegura Potau, que considera que és un fet excepcional” que ara s’hagin convocat de nou totes aquestes persones nascudes el 1953 —més d’una quarantena— i que “tothom hagi respòs”.

 

Al Saló de Plens estan acompanyats pel conseller de Relacions Ciutadanes i Universitat, Francisco Zapater, i l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros. Zapater els agraeix els esforços per “aixecar aquesta ciutat, que en aquests seixanta anys ha gaudit d’una transformació enorme”. Ballesteros reconeix que, amb 53 anys, comparteix amb els homenatjats molts dels emplaçaments tarragonins citats per Potau, i posa especial èmfasi en el currículum de bona part dels presents.  Advocats, polítics, periodistes, dibuixants… tarragonins de tota mena.

 

Es reparteixen tot un seguit de diplomes entre els protagonistes del vespre, als quals s’atorga també un llibre commemoratiu que ha preparat per a l’ocasió un dels sexagenaris, el periodista Xavier Carreras, i la coberta del qual ha estat dissenyada pel dibuixant Napi, nascut també el 1953. Fem una fotografia de grup a l’interior del Consistori i una altra a la façana de l’Ajuntament, aquesta última amb homenatjats i acompanyants. Tot seguit, pica-pica al Pati del Rei Jaume I i ells marxen a sopar. Els periodistes no podrem fer d’espies durant la vetllada, i si Barack Obama ho permet, el que passi al restaurant es quedarà al restaurant.

 

Si es manté viva la tradició, la propera trobada, com dirien els francesos, haurà de ser pels quatre-vintgs, és a dir, per quan en compleixin “quatre vegades vint”. No sabem pas què ens depararà ni tan sols el futur més pròxim, però de moment ells continuen mostrant una gran vitalitat. Perquè el més important de tot, tornant a la lletra de Serrat, és sentir-se amb força, no tenir l’ànima morta i sentir com bull la sang.

 

Els sexagenaris amb els seus acompanyants i el regidor Francisco Zapater davant de la façana de l'Ajuntament.
Els sexagenaris amb els seus acompanyants i el regidor Francisco Zapater, davant de la façana de l’Ajuntament.

I 365 dies després…

2
Equip actual del Fet a Tarragona. (foto: Agustí Arévalo)
Equip actual del Fet a Tarragona. (foto: Agustí Arévalo)

Quan comences un projecte ho fas per convicció, totalment convençut que ho fas perquè és necessari, perquè pot funcionar. Quan el Ricard i jo vam començar a parlar de fer un bloc mai vam pensar que acabaria sent el que ara és, un referent a la ciutat de periodisme de qualitat i, ni molt menys, que aquell bloc s’acabaria convertint en una revista en paper i en un digital amb continguts diaris sobre l’actualitat tarragonina.

Quedar-nos a l’atur va ser un cop dur, molt dur, però vam saber reaccionar i de seguida vam començar a pensar què podríem fer amb el temps lliure que teníem per davant. Volíem continuar connectats a l’actualitat, seguir el dia a dia de la ciutat, i amb aquesta voluntat, poc més d’un mes després d’estar a l’atur, va néixer el Fet a Tarragona.

Va ser un inici molt modest, sense recursos. Era simplement una manera de no tancar-nos a casa, de sortir al carrer i cridar ben fort que volíem continuar fent de periodistes. El procés va ser lent però, poc a poc, el projecte va començar a créixer. L’acceptació era molt bona, vam començar a escriure articles gairebé a diari i cada dia més gent es va sumar al projecte. Aquell bloc tímid dels inicis es començava a convertir en un portal de referència. La contra crònica, la reflexió, la crítica i l’anàlisi en profunditat es van convertir en les principals armes del mitjà, que poc a poc va anar captivant un públic que demanava aquest repàs a l’actualitat més pausat i reflexionat.

Mesos després, engrescats per la bona acceptació del digital, les converses per fer créixer el projecte eren cada vegada més constants. L’oportunitat de donar un pas endavant estava sobre la taula, i poc a poc la vam anar construint. Però no ho vam fer sols. El Quim Pons, l’Albert Ollès, el Jordi Suriñach, l’Anna Plaza, l’Enric Garcia Jardí, el David Oliete, el Ricard i jo mateix vam començar a pensar que potser el bon moment del digital es podia traduir en un projecte únic a la ciutat: en una revista de qualitat.

Les reunions de treball van ser d’allò més apassionants. Grans professionals dels que ha aprés molt. Vam començar de zero i vam crear una revista del no res. Era un projecte nou, molt engrescador. No cada dia et pots reunir amb professionals com aquests i fer un projecte junts. Mesos després sortia al carrer el primer número de la revista Fet a Tarragona, un producte de qualitat periodística i fotogràfica. La seva presentació va omplir de gom a gom al Jardí del Metropol, un bon símptoma de l’acceptació d’aquest nou projecte.

Avui fa 365 dies que vam publicar el primer article del Fet a Tarragona. 365 dies després tot ha canviat molt. Ara veiem que la constància, les ganes de treballar i l’esforç tenen la seva recompensa. 365 dies després, aquell bloc s’ha convertit en un portal de referència i de gran qualitat. 365 dies després, el Fet a Tarragona és al carrer en format paper, una aposta arriscada però molt pensada. Avui, 365 després ens continuem creient aquesta manera de fer periodisme, i que sigui per molts anys més!

Un any del FET a TARRAGONA

4
Avui fa un any naixia el digital FET a TARRAGONA impulsat per Josep Ardila i Ricard Lahoz. Ara, un grup de vuit periodistes participen a la revista del mateix nom (foto: Agustí Arévalo)
Avui fa un any naixia el digital FET a TARRAGONA impulsat per Josep Ardila i Ricard Lahoz. Ara, un grup de vuit periodistes participen a la revista del mateix nom (foto: Agustí Arévalo)

Avui fa just un any de l’aparició del FET a TARRAGONA a la xarxa. Aquell diumenge 28 d’octubre de 2012, Josep Ardila i Ricard Lahoz obríem aquesta nova finestra de comunicació local “amb la voluntat d’explicar el que passa a la ciutat” d’una altra manera, poc convencional. En el primer article de la història del FET dèiem que volem donar veu “a la Tarragona inquieta, moderna i oberta al món. La que fa coses i no s’atura”. La Tarragona cultural, econòmica, política, comercial i turística, esportiva, castellera. La Tarragona representada per les seves entitats i la societat civil.

 

Un any després, el FET a TARRAGONA ha deixat de ser un bloc impulsat per dos periodistes a l’atur i ha esdevingut un digital i una revista. Un digital que explica el dia a dia de la ciutat des d’un punt de vista diferent, a partir de la crònica de determinats esdeveniments, i de l’article d’anàlisi i opinió. I una revista que fa una aposta per la qualitat dels continguts, el disseny i la fotografia gràcies a la feina i la complicitat d’un equip de vuit professionals tarragonins del periodisme i la imatge.

 

Al digital hem publicat 460 articles en un any i hem sumat prop de 150.000 visites. La revista, presentada en públic el 9 de setembre, ja compta amb 340 subscriptors i ha tingut una molt bona acceptació per part dels lectors, que destaquen sobretot la qualitat de la impressió, el disseny, els textos i les fotografies. Un producte únic en el panorama comunicatiu local que vol adreçar-se als tarragonins inquiets i compromesos amb la ciutat.

subscriptors de la revista

Ara preparem el segon número de la revista que sortirà al carrer el dia 13 de novembre i que presentarà una àmplia gamma d’històries de persones de Tarragona en forma de reportatges, entrevistes i articles d’anàlisi i opinió. Un any després d’aquell primer article al digital, els periodistes del FET tenim encara més ganes de practicar un periodisme honest i plural, obert a moltes sensibilitats. Per això us demanem la vostra confiança i us convidem a ser subscriptors de la revista per només 30 € l’any. Només cal que cliqueu aquí.

 

Preparem amb molta il·lusió el número 2 de la revista perquè som conscients que ens hem de guanyar el suport i l’interès dels lectors -i dels anunciants- en cada pàgina, en cada article, en cada fotografia, en cada detall de la publicació. I per fer més estreta la relació dels periodistes del FET amb els subscriptors i els protagonistes de cada revista, us anunciem que farem una presentació publica del segon número el dimarts 12 de novembre en un acte obert a tothom.

 

I mentrestant, el digital que avui celebra el primer aniversari publica aquest article d’agraïment -l’article número 461- signat per tot l’equip que fa possible la revista. Albert Ollés, Anna Plaza, David Oliete, Josep Ardila, Jordi Suriñach, Quim Pons, Enric Garcia i Ricard Lahoz. Per molts anys!!!

“La Fàbrica”

3
La màquina "Vilaseca", una de les primeres que es va utilitzar a Tabacalera Tarragona, i una granota de color blau són dos dels elements de l'exposició sobre la fàbrica de tabacs que es pot veure a l'Arxiu
La màquina “Vilaseca”, una de les primeres que es va utilitzar a Tabacalera Tarragona, i una granota de color blau són dos dels elements de l’exposició sobre la fàbrica de tabacs que es pot veure a l’Arxiu

Un maniquí et dóna la benvinguda. Granota de color blau i un peto de color groc amb el lema “Això no es tanca”. Al costat hi ha instal·lada una màquina dels anys 30 anomenada “Vilaseca”. Dos elements tan radicalment diferents -maniquí i màquina- uneixen el principi i el final d’una història de 75 anys de vida. La història de “La Fàbrica” (amb majúscules) de Tarragona.

 

Així arrenca l’exposició dedicada a la fàbrica de tabacs que es pot veure a l’Arxiu, al magatzem 2 del parcialment recuperat Espai Tabacalera. La màquina és de les primeres que es van utilitzar quan va començar la producció el 1932 i permetia elaborar 40 cigarretes per minut. El maniquí amb el peto groc representa un dels últims senyals de protesta contra el tancament de la factoria que es va acabar produïnt el 2007.

 

Una bata que duien les treballadores de la Tabacalera
Una bata que duien les treballadores de la Tabacalera

Entre les dues dates hi ha un munt de coses per descobrir a la mostra. També s’explica el procés de construcció de l’edifici -la primera pedra es col·loca el 1923- i el desplaçament cap al sud dels terrenys inicials a causa de la descoberta de la necrópolis paleocristiana.

 

Documents originals de tota mena i una àmplia selecció de fotografies permeten fer un recorregut per una història de creixement continuat: nova maquinària, augment de plantilla i increment de producció sostingut durant molts anys fins arribar a ser la primera fàbrica de tabacs d’Espanya entre els anys 50 i 60 i assolir el rècord de 30 milions de paquets al mes. Les marques Ducados i Bisontes corresponen a aquella etapa.

 

La vida social i l’activitat cultural durant dècades i el tram final de la factoria a partir dels 90 mereixen altres apartats de la mostra promoguda per l’associació d’amics de la Tabacalera i l’Arxiu. Els extreballadors van més enllà de l’exposició i reclamen -en l’acte inaugural ho van fer davant l’alcalde- que es creï un centre permanent d’interpretació de Tabacalera en un dels molts edificis ara abandonats.

 

El peto de color groc que es va utilitzar contra el tancament de la fàbrica
El peto de color groc que es va utilitzar contra el tancament de la fàbrica

I és que, darrera la façana verda del jardí vertical i dels dos magatzems ocupats per dependències municipals només hi ha brutícia, vidres i finestres trencades i edificis malmesos i cada cop més degradats. El centre de producció més important durant 50 anys a Tarragona és ara un immens espai que fa pena, oblidat i sense un rumb fix: Museu Nacional Arqueològic? Biblioteca Pública? Centre d’Art? Vila dels esportistes del 2017? Ciutat de la Justícia?

 

L’única i escassa vida del Complex Tabacalera la proporcionen la Capsa de Música, Tarragona Impulsa, la Biblioteca Hemeroteca Municipal (que reobre aquest dilluns) i l’Arxiu. Aquí trobareu aquesta magnífica exposició plena de records, anècdotes i documents històrics de “La Fàbrica”. Estarà oberta fins al març, però només en horari de matí els dies feiners. Una llàstima! O s’amplien els horaris a les tardes i als caps de setmana o difícilment l’Arxiu podrà esdevenir un veritable espai cultural viu -conferències, llibres, exposicions- dedicat a difondre la història de la ciutat.

L’alberg dels sense sostre

0
Una de les habitacions de l'alberg de la Fundació Bonanit que servirà per acollir les persones més necessitades
Una de les habitacions de l’alberg de la Fundació Bonanit que servirà per acollir les persones més necessitades

Damunt del menjador Cafè i Caliu -que el FET a TARRAGONA visitava la setmana passada- hi ha dues plantes de la Casa de Sant Auguri preparades per atendre i acollir persones sense sostre. De moment, a partir de l’1 de novembre s’obrirà una de les dues plantes amb un total de quinze llits.

 

La Fundació Bonanit, que gestiona el servei, ha realitzat obres de rehabilitació a l’edifici per valor d’uns 22.000 euros i ha posat a punt cinc habitacions, lavabos, sala d’estar, sala de taquilles i sala amb rentadora i secadora de roba. L’espai -cedit per l’Arquebisbat de Tarragona- presenta un bon aspecte i s’han aprofitat matalassos i altres estris de l’anterior etapa finalitzada l’estiu de 2010. L’antiga Casa del Transeünt es transforma en alberg.

 

Habitacions exteriors i amb colors molts vius, a punt per ser ocupades en pocs dies
Habitacions exteriors i amb colors molts vius, a punt per ser ocupades en pocs dies

Entra molta llum a les habitacions, totes exteriors, amb tres llits cadascuna. Unes dónen a la plaça de les Peixateries Velles i altres al carrer Talavera. Colors molt vius a les parets: blau, verd, groc… Terres nets i polits. Aquests dies es concreta l’adquisició d’armaris i tauletes i la roba de llit. Tres persones -una a jornada completa i les altres dues a mitja jornada- s’encarregaran del control d’accés i de l’atenció a les persones que arribaran a la casa derivades pels serveis socials de l’Ajuntament o per altres entitats com Càritas.

 

Comença així la vuitena campanya de la Fundació Bonanit, que fins ara es concentrava en els sis mesos més freds de l’any a través de dues pensions. Ara es mantindrà el programa d’atenció als sense sostre de manera permanent, menys a l’agost, a la Casa de Sant Auguri mentre les pensions Carmen i Alhambra continuaran disposant de vuit llits cadascuna a l’hivern.

 

La planta superior de l’edifici de la Part Alta encara no s’obrirà a l’espera de comprovar el funcionament de la resta de l’espai. Els usuaris podran esmorzar al Cafè i Caliu. I caldrà veure si se’ls pot oferir altres àpats, gràcies com fins ara a l’aportació municipal i als aliments que aporten voluntàriament institucions com el Complex Educatiu. La passada campanya es van atendre 357 persones amb més 4.000 pernoctacions.

 

L’entitat fa ara un salt endavant d’envergadura: l’obertura de l’alberg amb caràcter permanent i la coordinació amb el Cafè i Cali suposen nous reptes per a voluntaris, professionals i patrons de la Fundació Bonanit. I seria desitjable que en el camí anessin acompanyats de l’administració pública i les grans empreses de Tarragona.

L’Any Estellés a Tarragona

0
Vicent Andrés Estellés, llegint el pregó de la II Fira del Llibre Català, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona, l'any 1983 (Font: Fons fotogràfic de l'Arxiu Històric de Tarragona. Autoria: Fons Vallvé).
Vicent Andrés Estellés, llegint el pregó de la II Fira del Llibre Català, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, l’any 1983 (Font: Fons fotogràfic de l’Arxiu Històric de Tarragona. Autoria: Fons Vallvé).

D’ençà que el 2009 vam treballar a classe de literatura Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià més important del segle XX, mai no m’hauria imaginat que el 2013, a Tarragona, li estaríem fent un particular homenatge. I és que les coses són com són i gràcies a un seguit d’entitats tarragonines que teixeixen complicitats,la ciutat viurà un homenatge al poeta de Burjassot el mes de novembre dins el marc de la Tardor dedicada a les lletres.

 

El primer reclam del poeta apareixerà el dia 8 de novembre, amb l’Exposició que ha preparat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per commemorar l’Any Estellés, en escaure’s els vint anys de la seva mort. Desplegables, llibres, poemes musicats i el DVD, “Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances”, enregistrat expressament per a l’ocasió, s’exposaran a la nostra ciutat amb l’afany d’apropar el poeta, proletari de la paraula, al públic interessat.

 

Desvetllar per als tarragonins els vincles d’Estellés i la ciutat, és un dels grans reptes dels organitzadors. Per aquest motiu, hem convidat un especialista en l’obra, perquè ens en faci el perfil i descobreixi quins han estat els punts de contacte amb Tarragona. El poeta, periodista de Las Provinciases vinculà a Tàrraco per causes diverses: des del viatge de noces a la Setmana Cultural Valenciana que s’esdevingué el febrer de 1974 amb la col·laboració de Jaume Vidal Alcover entre d’altres—, o el 1979, quan va rebre un merescut homenatge després de ser nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en són alguns exemples. I mostra d’aquests lligams és l’aparició del primer llibre d’Estellés l’any 1953, Ciutat a cau d’orella, amb clares referències tarragonines: el Claustre de la Catedral, Santa Maria del Miracle o el Museu Arqueològic exemplifiquen els magnífics espais patrimonials de la ciutat que el captivaren.

 

Imatge corporativa de l'Any Estellés a Tarragona, dissenyada per Edu Polo.
Imatge corporativa de l’Any Estellés a Tarragona, dissenyada per Edu Polo.

Amb una obra molt extensa, majoritàriament poètica, Estellés ha estat un referent per a moltes generacions, a través de poemes musicats per l’enyorat Ovidi Montllor, com “Els amants”, recordat en moltes cerimònies de casament, passant pel conegudíssim “M’aclame a tu” —tornada inclosa avui dia als telèfons mòbils— o “M’he estimat molt la vida” interpretada per Mirna, un exemple de vitalitat i d’amor per la quotidianitat que fa que valorem el detall més petit del dia a dia. Una de les activitats més originals d’aquest projecte Estellés a Tarragona l’estan organitzant joves tarragonins de diferents grups de teatre que interactuaran a partir de l’obra poètica.

 

Les línies temàtiques bàsiques de la poesia de Vicent Andrés Estellés recorren els apartats més diversos. Des de la poesia civil, amb el clàssic i ja conegut exemple d’Assumiràs la veu d’un poble; la poesia de la quotidianitat: Res no m’agrada tant; la poesia existencial Diran de mi: fou un obscur poetafins a la poesia imaginativa Amb la dignitat amarga dels pobres.

 

D’actualitat ben roent, els versos d’Estellés rememoren la lluita diària i el combat social tan necessari per tirar endavant; recordem aquells versos tan frescos i vigents que diuen: “[…] de tot açò, només val aquell mot ardent escrit al segon vers. No cal que el rellegiu. És aquest: llibertat”.

 

Fill de forner, poeta del carrer, l’Ausiàs March del segle XX —com alguns estudiosos l’anomenen— té un estil que arriba a tothom perquè és un escriptor compromès que estima el poble, que ha viscut la guerra i la postguerra.

 

Per seguir les seves petjades, desgranarem delicadament la seva obra per oferir al lector, oïdor i públic en general, diverses maneres d’endinsar-nos en l’essència estellesiana a través de vermuts poètics, clubs de lectura, rutes literàries… tot plegat gràcies a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), al Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, a la Biblioteca Pública de Tarragona, al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), al Departament de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, a l’Escola de Lletres, als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, a Òmnium Cultural del Tarragonès, a l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes) i als grups de teatre jove: Histrionis, Seven6, Tornavís i Vis de Vanadi, entitats que ho faran possible i, sobretot, gràcies a un escriptor que s’interessà per la nostra ciutat i la nostra gent.

Anna Gispert

Presidenta Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes

Pàdel amb el Dream Team

0
Adrian Biglieri i Albert Luque en un punt d'un dels partits
Adrian Biglieri i Albert Luque en un punt d’un dels partits

Arribar a un esdeveniment esportiu quan et conviden a participar en qualsevol torneig sempre té aquell punt de sorpresa i de saber a qui et trobaràs davant, encara que el torneig en qüestió hagi de ser una patxanga.

L’esperit competitiu que gairebé tots tenim quan ens vestim de curt ens fa que les ganes de guanyar i la por al ridícul ens donin aquell punt més d’entrega necessari alguns cops per arribar on la qualitat no arriba.

El fet de portar una pala a la mà i que el pàdel no sigui un esport, en principi, individual, fa que s’accentuï encara una mica més aquest esperit d’entrega per a poder ajudar al teu company de pista i no estar demanant perdó durant uns quants sets. Al costat tenim mites dels cromos de Panini com Julio Salinas, Victor Muñoz, Santi Ezquerro o Albert Luque i mites més propers que també hem enganxat en algun àlbum com Antoni Pinilla o Berni Álvarez.

Noms tots ells convidats al Pro-Am que s’organitza previ a la fase final del XXI Campionat de Catalunya de Pàdel que es fa a Tarragona, a les pistes del TPI (Tarragona Pàdel Indoor), i que aquest cap de setmana viurà la part definitiva del quadre.

padel2
Antoni Pinilla i Victor Muñoz dos dels convidats al Pro-Am. Foto:TPI

Un quadre on hi trobem a les millors parelles de Catalunya que aprofiten també per a compartir una estona amb els que ens iniciem en la matèria i de cop i volta et trobes a la pista compartint costat amb Marta Marrero i contestant a pilotes de Luis Ferrini sense saber com. No massa lluny dos números 1 del rànquing, Adrian Biglieri i Lucia Sainz, també s’apunten a la festa per a demostrar que això del pàdel sembla molt més fàcil quan els veus jugar a ells.

LA MODA DEL PÀDEL

Lluny queden aquells anys on el pàdel semblava un esport reservat a les elits i on la imatge de Jose Maria Aznar era com una icona d’aquest esport. Ara el pàdel és un dels esports de moda a Tarragona i arreu de Catalunya.

De fet l’estat espanyol és dels pocs territoris europeus on es practica un esport molt més arrelat a l’Amèrica del Sud i darrerament també als Estats Units i Canadà.

Encara que l’invent originari s’atribueix a un antic esport mexicà evolucionat a Espanya a finals de la dècada dels setanta, Argentina és la principal potència d’aquest esport emergent on el pàdel només és superat pel futbol en nombre de practicants i seguidors.

Pista prinicipal del TPI
Pista prinicipal del TPI

Tarragona s’ha convertit en els darrers anys en un dels punts neuràlgics del pàdel català.

El Tennis Tarragona, el Tennis Park i el Tarragona Pàdel Indoor (TPI) són els tres principals clubs de la ciutat on aquest esport aplega al major nombre de llicències federades i d’aficionats amateurs. En total a la demarcació hi ha 1400 llicències i vint-i-vuit clubs afiliats a la Federació Catalana de Pàdel.

Les dades semblen marcar una tendència que apunta que pot seguir augmentant tot i que sense la estratosfèrica progressió que ha tingut en els darrrers anys.